Arxiu del mes: maig 2010

Breu història de la USAP

dissabte, 29/05/2010

La USAP de Perpinyà és l’equip de rugbi XV català per antonomàsia. Els rossellonesos són el millor equip de rugbi de tots els racons de parla catalana. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà) és un dels equips més importants d’Europa. De fet, la USAP és un símbol rossellonès, que representa Catalunya al món de la pilota ovalada.

No debades l’escut de la USAP és la senyera catalana i el seu himne és L’estaca, de Lluís Llach. Els seguidors de la USAP són coneguts arreu del món del rugbi com els catalans. La samarreta de la USAP porta els colors sang i or de la senyera, per bé que fa un parell de temporades va lluir una samarreta blaugrana durant la Copa d’Europa de Rugbi, en un clar gest d’amistat i germanor amb el Barça i els catalans del sud. La frase de guerra del club és una expressió catalana, Sempre Endavant!

usap.jpg

L'afició catalana a l'Aimé Giral

La USAP de Perpinyà fou fundada oficialment com a tal l’any 1933, però el club ja existia des de 1902 sota el nom de AS Perpinyà (Associació esportiva Perpinyà). El 1914 els catalans del nord van vèncer el seu primer torneig important, el campionat de França de rugbi XV, amb un assaig in extremis d’Aimé Giral, un vailet de només 18 anys, que va morir al front durant la primera guerra mundial. En el seu honor, l’estadi de la USAP s’anomena Estadi Aimé Giral.

El nom d’arlequins prové dels anys d’entreguerres. El club era tant pobre i amb tants pocs recursos que va optar per arreglar les samarretes que es trencaven al transcurs dels partits tot cosint-les de nou, tot donant una aparença arlequinada a la samarreta de la USAP. Els catalans del nord, lluny d’avergonyir-se, llueixen aquest apel·latiu amb l’orgull de ser un dels clubs més populars del món del rugbi. La USAP és l’equip de les classes treballadores i catalanistes de la ciutat, que omplen l’estadi setmana rere setmana i es desplacen arreu on jugui el seu equip.

La USAP té un palmarès envejable: set vegades campió de França i deu vegades finalista d’aquesta competició (la darrera aquest vespre mateix), finalista l’any 2003 de la Copa d’Europa de rugbi a 15, i referència del rugbi català. No és pas cap casualitat que la USAP hagi lluitat (i segueixi treballant) en la difusió del rugbi al principat de Catalunya, amb diversos convenis de col·laboració amb el Barça de rugbi, la Santboiana o el BUC (Barcelona Universitari Club).

USAP Enri tugali.jpg

Tugali, una de les estrelles dels Catalans

Als darrers anys hi ha hagut un gran creixement del club, amb el traspàs de grans jugadors com el neozelandès Dan Carter o el sud-africà Percy Montgomery, que han portat el club del Rosselló a ser un dels màxims referents del rugbi europeu.

Ara bé, la filosofia d’aquest gran creixement del club del Rosselló no s’ha fet a base de talonari i fitxatges milionaris, com el Tolosa o l’Stade Français, si no amb una aposta decidida per la cantera i la potenciació dels valors del rugbi i de la catalanitat del club a les divisions inferiors. El seu rugbi és endreçat, atractiu, alegre i dinàmic, amb tota la força que dóna representar tot un país i una filosofia, una manera d’entendre la vida.

Aquest vespre hem tingut una notícia bona i una de dolenta. La USAP ha perdut la final del campionat de França de 2010 contra l’equip de Clermont per un resultat de 6 a 19. La bona notícia és que en categoria femenina, les noies de la USAP s’han proclamat campiones de França. Malgrat la derrota, l’equip de la Catalunya nord està vivint un dels moments més dolços de la seva història, tot consolidant-se com un dels equips de referència de l’esport a Catalunya.

Per aquells qui estigueu interessats en la pilota oval, us recomano un parell de blogs en català especialitzats en el rugbi, tant de XV com de XIII (un altre dia parlarem de la història del rugbi de XIII). Aquests són el  Rugbi XV i el Ruc-bi Català En aquests espais podeu trobar informació actualitzada del món de la pilota oval en català.

Sempre Endavant!

usap 2.png

L'escut de la USAP

Godoy ( o la paràlisis de voluntat)

dimecres, 26/05/2010

Francisco de Godoy (1767-1851) és el darrer exemplar d’una extensa llista de Validos o ajudants dels monarques espanyols, que van dirigir políticament Espanya entre el segle XVII i el segle XIX.

Godoy no era pas un home brillant, però va saber moure’s dins la cort del rei Carles IV per anar escalant posicions i situar-se com la mà dreta del rei (i de la reina).

De fet, la de Godoy és una figura ambigua i difuminada, no homologable a altres visirs o primers ministres al llarg de la història.

D’orígens humils (la seva família era hidalga o que pertanyia a la petita noblesa castellana), Godoy entrà als cercles de la monarquia com a Guàrdia Reial. La seva planta (alt, ros, ulls blaus, ben proporcionat) va fer que aviat la seva figura despuntés al Palau Reial. Godoy es convertí en amant tant de la reina com, ocasionalment, del rei Carles IV.

Godoy, per Goya.jpg

Godoy, retratat pel mestre Goya

Militar o polític? Heterosexual o homosexual? Home amb sort o gran estratega? Maquiavèl·lic  o visceral? Molt possiblement Godoy era una mica de tot i res d’això, un home per sobre de tot pragmàtic que sempre buscà el seu lluïment personal i la riquesa sense importar-li gaire a qui podia ferir,trair o trepitjar en la seva carrera cap l’èxit. Godoy es va aprofitar també de la bondat (o estupidesa) de Carles IV, i de la seva manca de voluntat de govern, el que li deixà les mans lliures a Godoy per fer i desfer a la seva voluntat.

La manca de visió política, sentit d’estat i principis ètics es van visualitzar perfectament en la que seria la seva tomba política: l’aliança amb Napoleó per conquerir Portugal al 1808.

Napoleó Bonaparte proposà un pacte a Godoy que aquest acceptà sense veure-hi el gat amagat. El pacte consistí en l’obertura de les fronteres i la llibertat de pas de les tropes franceses pel estat espanyol en el seu camí cap a Portugal, país que Napoleó volia envair al ser els lusitans un tradicional aliat del Regne Unit, l’arxienemic de la França napoleònica.

Els termes del pacte eren d’allò més seductors per a Godoy. Un cop materialitzada la conquesta militar de Portugal per part dels soldats francesos, el país lusità seria dividit en tres parts indivises: una per a França, una per Espanya i una darrera part per a Godoy, que esdevindria rei d’aquella zona.

Godoy signà el pacte amb Napoleó sense consultar-li a Carles IV i sense adonar-se que queia de quatre grapes a la trampa ideada per Napoleó, que no era un altre que la d’apoderar-se de les principals places i ciutats espanyoles sense haver de lluitar-hi.

Aquest fet desencadenà la Guerra d’Independència o Guerra del Francès (1808-1814), i suposà en poc temps la caiguda i empresonament dels Borbons (Carles IV i el seu fill Ferran, que lluitaven per la corona espanyola) a Baiona, així com la desfeta política de la figura de Godoy.

familia CARLOSiv.jpg

La família de Carles IV, pintada per Goya

Amb Godoy es tanca definitivament la llista de Validos, o delegats del rei, que controlaven el poder de facto de la corona hispànica des dels temps de Felip III al segle XVIII.

La incompetència de Godoy és compatible, també, a la de molts altres Validos i a la “paràlisis de voluntat” que va afectar de ple als monarques espanyols

Lost

diumenge, 23/05/2010

La sèrie de televisió Lost (Perduts) arriba a la seva fi aquesta matinada. Desprès de sis temporades al peu del canó, la sèrie de televisió amb més èxit a la història arriba al seu final.

El més revolucionari d’aquesta sèrie és que ha canviat, per primer cop, les normes televisives. La sèrie creada per J.J. Abrams i Damon Lindelof ha traspassat les fronteres de la tradicional emissió televisiva i ha esdevingut, per primer cop a la història de la petita pantalla, un fenomen sociològic digne d’estudi. S’ha creat webs i blocs especialitzats en Lost, s’han publicat còmics, hi ha molts programes de televisió que en fan referència…i s’ha consolidat com la gran revelació de la cultura popular de la primera dècada del segle XXI. Jo m’atreviria a comparar el fenomen Lost amb el que al seu dia van provocar les pel·lícules de Star Wars ( penseu que els creadors de Lost són grans admiradors de la saga de George Lucas).

Lost és un fenomen paranormal en si mateix: personatges i espectadors es troben en una illa deserta (o no tan deserta, potser fins i tot no és una illa) on passen coses estranyes. El que Lost ha aconseguit és enganxar a milions i milions d’espectadors de la sèrie a tot el món, que setmana rere setmana han estat ingerint les seves dosis en forma de capítols de quaranta minuts al llarg dels darrers sis anys. Lost.jpg

La clau de la sèrie ha estat, sense dubte, obrir nous misteris als misteris ja existents al llarg de la trama. Sovint la sèrie ha estat una classe de filosofia, amb debats ètics i morals oberts entre els personatges de la sèrie, debat entre la raó i la fe, entre el bé i el mal, entre existir o no existir, entre realitat i ficció, entre abstinència i luxúria, entre conducta innata o conducta adquirida, entre socialisme i capitalisme, entre esperança i desconsol…i un llarg etcètera que els amants de la sèrie haureu anat descobrint al llarg de les sis darreres temporades.

Un altre factor en l’èxit de la sèrie han estat els personatges, inspirats en filòsofs o lliurepensadors. El més curiós és que els personatges responen a un rol determinat en funció del nom del filòsof, científic o lliurepensador al que “representen”: l’ individualisme i la fe de Locke, el contracte social de Rosseau, el nihilisme àcrata de Bakunin, l’empirisme i l’escepticisme de Hume o les teories sobre l’electromagnetisme de Faraday. A on es pot aprendre filosofia o ciència d’una manera tant activa (i atractiva)?

D’altra banda, la sèrie està farcida de referències bíbliques, cabalístiques o de la cultura popular. El mite de l’Atlàntida, el paradís perdut, mitologia egípcia, les malifetes de Tom Sawyer, mitologia hindú i grans dosis de misteri i intriga han estat capaços, per primer cop a la història, de mantindre a milions i milions de ments humanes concentrades davant dels seus ordinadors, reflexionant sobre societat, política, filosofia i economia sense adonar-se. És la gran victòria de Lost. Aquesta matinada, el final, la darrera entrega. No sé si entendrem alguna cosa, però del que estic segur és que milions de persones s’hauran trencat la closca pensant, buscant per internet als blocs o les webs com ara lostpedia o lostzilla, els grans portals de referència hispanoamericans (estan en castellà).

En definitiva, la història de Lost és la d’una sèrie que, per primer cop, ha trencat totes les normes televisives, ha revolucionat el gènere de les sèries de ficció i ha generat un referent de la cultura popular. Una sèrie de culte, la primera sèrie de culte de la petita pantalla. Previously on Lost…

dharma.jpg

Logo de l'Iniciativa Dharma

Actualització: El final de la sèrie no sembla haver agradat a la majoria dels fans. És un final a un cicle exitòs d’una sèrie llegendària i el final potser no ha estat a l’alçada del que se li pot demanar a la sèrie. El final és obert a diverses interpretacions, i deixa la porta oberta a una possible saga de pel·lícules, videojocs o còmics.

La guerra del whisky (o whiskey)

dijous, 20/05/2010

El mot whisky (o whiskey) deriva d’un mot gaèlic, uisge beatha, que significa “aigua beneïda” o “aigua dels déus”.

Avui en dia encara no se sap a ciència certa on es va inventar aquesta beguda fermentada. De fet, Irlanda i Escòcia es barallen per l’honor de ser considerats els inventors d’aquesta beguda alcohòlica.

El que si és cert ( i està documentat) és que la destil·leria més antiga del món dedicada a l’elaboració del whisky (o whiskey) és la destil·leria Bushmills, a Irlanda del Nord. La destil·leria Bushmills fou construïda a l’any 1608 i encara avui en dia es troba en funcionament.

bushmills.jpg

La destil·leria Bushmills, la més antiga del món

Els Irlandesos (sobre el paper, inventors de facto d’aquesta beguda) anomenen al seu producte whiskey, mentre que els escocesos li anomenen whisky. Aquesta no és pas l’única diferència entre la beguda d’un país i l’altre.

El whisky escocès, té un gust fumat característic, degut al procés d’assecat de la civada maltejada. A més, el whisky a Escòcia és destil·lat dos cops.

Per contra, el whiskey irlandès es destil·la tres vegades, i el gra de civada no es malteja, donant lloc al que els entesos coneixen com el “whiskey de gra”. Dins del whiskey irlandès també existeixen diferències, com ara el Paddy, un whiskey més lleuger i amb un gust a boca més aromatitzat, com ara el de la casa Jameson. D’altre banda hi ha el tradicional “Whiskey de gra”, amb un gust molt més sec i característic, amb un cos més espès, com ara el de la casa Bushmills Malt.

IrishWhiskey.jpg

Les principals marques de whiskey irlandès

La rivalitat tradicional entre els licors dels dos països, però, no rau en cap de les diferències anteriors, ni tan sols en la disputa per saber quin dels dos països va crear aquesta beguda. L’autèntica rivalitat entre escocesos i irlandesos s’originà a les darreries del segle XIX i tocà sostre a la dècada de 1920, amb la declaració d’independència de la República d’Irlanda (1921).

Els britànics van fer una campanya de boicot al whiskey irlandès com a càstig per la seva falera independentista (us sona?). Els irlandesos van perdre el seu principal mercat, en una època en la que els Estats Units (l’altre gran mercat del whiskey irlandès) estava en vigor la llei seca, que prohibia la venda de begudes alcohòliques en alguns estats americans. És la coneguda guerra del whisky.

La guerra del whisky afavorí molt a les cases escoceses, que van monopolitzar el mercat britànic i europeu durant tot un segle (encara avui en dia aneu a qualsevol supermercat i el 90% del whisky que hi ha és escocès). El whiskey irlandès, per sobreviure, va haver de realitzar una enorme baixada dels preus del seu whiskey per tractar d’introduir-los al teixit internacional.

Malgrat les dificultats, l’industria del whiskey irlandès va sobreviure al boicot i la competència escocesa, per bé que se’n va ressentir de forma plausible. La clau de la seva supervivència fou, segurament, l’enorme qualitat dels seus whiskeys, especialment aquells elaborats a les destil·leries segons les receptes tradicionals celtes.

A la segona part del segle XX, i especialment desprès de l’entrada d’Irlanda a la Comunitat Econòmica Europea ( predecessora de l’actual UE), a la dècada de 1970, la coneguda com “guerra del whisky” va relaxar-se fins acabar desapareixent, però l’efecte per a les destil·leries irlandeses fou molt negatiu: amb la baixada de vendes, el PIB irlandès durant l’etapa se’n va ressentir, i molts treballadors van quedar-se sense feina i es van veure obligats a emigrar vers els Estats Units o la Gran Bretanya, originant el gran èxode irlandès.

El rei Bribón

dimarts, 18/05/2010

Sa majestat el rei d’Espanya fa poc que ha estat intervingut quirúrgicament amb un resultat d’allò més favorable, cosa de la que m’alegro personalment. Mai he desitjat el mal a ningú, a cap persona, i aquesta no és pas una excepció.

Aquesta intervenció quirúrgica, que ha tingut lloc al Hospital Clínic de Barcelona, hospital que és de titularitat pública, se’ns ha venut als ciutadans i a les ciutadanes com un exemple d’austeritat en temps de crisi, i és que ens hem de congratular per gaudir d’aquest monarca tant mundà i “campechano”.

Llàstima que aquesta sigui una veritat “a mitjes”, ja que sa majestat no ha fet llista d’espera a la seguretat social per a ser operat, i el cert és que el rei no disposava d’una habitació per a ell si no d’una planta sencera a l’Hospital Clínic (previ pagament, és clar).

I és que en els temps de crisi que corren, quan el govern ha aprovat un pla de retallades salarials i de baixades de les pensions, el que no s’ha discutit pas és el pressupost anual de la Casa Reial espanyola (d’uns deu milions d’euros oficialment) i de les diverses despeses que genera l’ institució monàrquica, que pugen la factura uns quants milions d’euros més (algunes fonts parlen de vint milions d’euros).

El Cap de l’estat gaudeix d’aquesta partida anual perquè així ho recull la Constitució Espanyola de 1978, la del consens. La figura del rei, convé recordar-ho, fou imposada pel Generalísimo Franco, i aquesta decisió no fou ratificada per cap referèndum popular. Aquest i altres fets ja vaig tractar-los àmpliament a l’anterior entrada sobre el monarca espanyol publicat en aquest mateix blog.

Segons la prestigiosa revista Forbes el rei Joan Carles té una fortuna aproximada d’uns 1790 milions d’euros, que ascendeixen encara més milions gràcies al seu patrimoni, i la seva fortuna es troba entre les 150 persones més riques del món. A més, el rei té un parc mòbil d’uns seixanta cotxes d’alta gamma, vaixells, joies… i a sobre, tots els seus viatges els hi paga l’estat en qualitat de despeses d’afers exteriors o de defensa.

Juan Carlos I.jpg

Joan Carles I, rei d'Espanya

Ara bé, tot això són especulacions. A diferència d’altres monarquies, com l’anglesa, el rei no pot ser investigat. Ho diu ben clar l’article 56 de la Constitució del Consens de 1978: “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.

El rei Joan Carles no s’ha fet mai massa amb l’aristocràcia espanyola. Ell sempre ha preferit l’amistat de banquers, empresaris, emprenedors i l’alta burgesia ibèrica, amb qui era habitual veure’l compartir partits de pàdel o squash. Durant els anys vuitanta el rei va assegurar-se la seva jubilació ( i la de la seva família) en alguns negocis una mica turbulents amb empresaris que han acabat als tribunals. El rei era amic íntim (i soci en diversos negocis) de Javier de la Rosa, Manuel Prado de Colón y Carvajal, José María Ruiz Mateos o Mario Conde, entre d’altres. Si voleu més informació, us recomano que visiteu aquest blog.

Un rei que, tal com vam comentar, no és tant pulcre com els mitjans ens han volgut vendre. Encara avui en dia hi ha molta censura al voltant del monarca espanyol. Rep regals que són suborns encoberts (des de rellotges fins a vaixells com el Bribón, pagat per La Caixa), té contactes amb els principals reis àrabs, qui van determinar que el 10% de cada barril de cru que es venia a Espanya anés a parar al monarca espanyol, un rei que ha tingut una gran amistat amb els Agnelli, patrons de FIAT i que a Itàlia han estat jutjats pels seus contactes amb la màfia. Un rei que ha fet una gran fortuna d’una manera poc clara i que ningú pot investigar, ja que la figura del rei és gairebé sagrada i criticar-lo, un delicte d’injúries a la corona i a Espanya.

El rei ha creat una xarxa d’empreses a càrrec nominal dels seus familiars, com ara la seva germana Pilar de Borbó i Borbó, els cosins Carles de Borbó-Parma i Alfons de Borbó i Escasany, els gendres, nebots i un llarg etcètera que inclou La Caixa, entitat que li paga el seu vaixell esportiu i a on va treballar l’infanta Cristina. És lamentable l’omertà o llei del silenci que s’ha generat al voltant del rei, de la seva vida privada i dels seus negocis foscos. El rei va arribar al tro espanyol l’any 1975 mig “arruïnat” i 35 anys desprès, la seva fortuna és incalculable. I ningú no en parla o no s’atreveix a parlar-ne, per por o interès. Potser és degut a que el rei és una figura de consens i garant de la unidad de España.

La fortuna de sa majestat es deu, en gran part, als esforços dels treballadors i les treballadores que paguen els seus impostos. Per tant, seria tot un detall per part de sa majestat rebaixar-se la seva estratosfèrica partida anual per ajudar a les finances d’Espanya, ja que amb el seu pressupost es poden pagar els sous de molts bombers, policies, administratius, jardiners, metges, professors, escombriaires, infermeres…

Potser el monarca no es vol rebaixar el sou perquè la dona no li deixa. Sabíeu que Doña Sofía pertany al club Bilderberg?. La reina, com dèiem, és qui, segons els rumors, talla el bacallà a la Zarzuela. I és que la reina és una persona molt familiar i “campechana”, i per això té cura de la seva família grega. De tota la família grega, la que els espanyols estem mantenint amb els nostres impostos, la mateixa família de la que els grecs es van desempallegar mitjançant un referèndum (que mai hi ha hagut a Espanya).

I això que Grècia està pitjor que Espanya…o no?

Amreeka

dissabte, 15/05/2010

Al cine hi ha un munt de pel·lícules americanes. Pelis on els americans són els bons, que lluiten arreu del món com a paladins de la llibertat i la democràcia. Pelis on els coreans, els musulmans, els cubans,els russos, els veneçolans o inclús els europeus són molt dolents i volen desestabilitzar el món i sobretot, acabar amb la vida dels americans innocents. amreeka.jpg

És per això que aquest film em sembla especialment interessant. Un film fet per una americana, produït per americans, finançat en part per americans i que intenta parlar-nos de les misèries internes d’aquest país respecte els seus propis ciutadans. Amreeka (2009), traduïda com Amerika a l’estat Espanyol, és un film dirigit per una americana d’origen palestí anomenada Cherien Dabis. Es tracta de la primera pel·lícula que dirigeix aquesta jove directora, amb experiència en documentals i sèries de televisió nord americanes. El film fou estrenat el passat mes de gener en alguns cinemes de Barcelona. Podem classificar el film com una obra de cinema d’autor, una espècies de comèdia realista amb diversos elements de crítica social.

Cherien Dabis.jpg

Cherien Dabis, la directora del film, americana d'origen Palestí

L’argument del film (que té bastant d’autobiogràfic) està ambientat al 2003, just amb el record dels atemptats del 11-S molt recents i en plena invasió americana del Irak.

L’història es desenvolupa al voltant d’una dona palestina abandonada pel seu marit, anomenada Muna Farrah (interpretada per Nisreen Faour), que fuig de l’opressió i la violència de Palestina per buscar una vida millor, amb el seu fill, als Estats Units, on ja hi viu fa temps una germana seva i la seva família. Un cop allà, tant ella com el seu fill tindran seriosos problemes d’adaptació al nou país, que els és estrany i rebutja degut al seu origen. Els protagonistes també descobriran que els Estats Units no són pas cap Dorado, i hauran de passar-les magres per subsistir.

Sota el meu punt de vista, la pel·lícula és una joia que ens parla dels problemes d’integració dels ciutadans immigrats als Estats Units (just en un moment en que es debat a peu de carrer el paper dels immigrants als Estats Units), dels prejudicis i tòpics de la societat americana i dels murs mentals que les persones sovint no som capaços de superar.

El film és una visió personal i diferent d’aquesta directora, amb una tònica dolça i optimista, que ens descriu en poc més d’hora i mitja la seva visió personal del conflicte de Palestina, de l’ Islam (tot i que els protagonistes són Palestins cristians originaris de Betlem, ciutat on el Cristianisme és la religió majoritària) dels prejudicis envers aquells que són diferents al patró d’allò que la societat ens vol vendre com a “normal”, de l’ “American Dream” i fins i tot és una crítica oberta a la política exterior americana.

D’altra banda, al film de Cherien Dabis surten diversos conceptes i diàlegs que tenen una doble lectura com ara compartir (ja sigui la llar, el menjar o fins i tot la vida), conviure, compartir, el dret humà a viure allà on es vol o l’incapacitat d’alguns éssers humans per acceptar la diferència i la pluralitat.

La pel·lícula Amreeka és un punt de vista innovador d’uns fets històrics recents com són la invasió del Irak o l’islamofobia instal·lada en certes esferes dels poders fàctics dels Estats Units. La directora s’absté del dramatisme propi de la guerra, la fugida de la llar pròpia, la realitat dels immigrants, la pobresa, la violència, l’ irracionalitat dels éssers humans i del racisme, i ho fa de manera exquisida, elegant, sense ofendre a ningú, i amb una vitalitat i un optimisme que crea una autèntica complicitat amb l’espectador.

De fet, l’obra de Cherien Dabis ha estat premiada a festivals tant prestigiosos com el de Chicago, Cannes (o Canes), Sant Sebastià, Berlin, El Caire, Rotterdam, Aspen o el Sundance Film Festival celebrat a Utah. La crítica aplaudeix la producció d’aquest film amb poc suport mediàtic, i és que el film, en paraules de la seva directora, “serveix per veure el món àrab amb uns altres ulls”.

Una sola dada com apunt final: si tal com deia el president Bush o en José María Aznar els musulmans són una amenaça existencial pel seu extremisme i la seva vinculació a Al-Qaida, Israel, els Estats Units o la Unió Europea ja no existirien pas. Cal que recordem que foren els occidentals qui van desestabilitzar tot l’orient mitjà al llarg dels segles XIX i XX al convertir-lo en un objectiu del colonialisme europeu, i no van ser pas els àrabs, Siris o Palestins qui van iniciar el procés de desestabilització d’aquesta regió, si no que els autòctons són les principals víctimes de la violència i les guerres que hi ha hagut en aquesta regió al llarg dels anys.

I que a les nostres avançades democràcies occidentals hi hagi ciutadans de segona condicionats pel seu origen, la seva fe, el seu color de la pell o la seva adscripció ideològica és com per avergonyir-se de la nostra doble moralitat.

La Segona Guerra Mundial es jubila

dimarts, 11/05/2010
reichstag.jpg

Un soldat soviètic col·locant la bandera de l'URSS al Reichstag

El passat diumenge 9 de Maig es van celebrar els 65 anys de la fi de la segona guerra mundial a Europa, amb celebracions commemoratives incloses als Camps Elisis de Paris (cosa que no entenc, ja que França fou humiliada durant la guerra) i a la Plaça Roja de Moscou (on per primer cop han desfilat forces armades de l’OTAN).

Han passat 65 anys, tota una vida, i el record de la segona guerra mundial a Europa encara no es jubila. Ni cal que es jubili, ja que si avui en dia existeix una Europa unida i rica, és gràcies a les lliçons que la societat europea ha extret de les barbàries i el terror patit al llarg de la segona guerra mundial.

65 anys desprès, a Europa s’han consolidat els governs democràtics, i la ciutadania europea ha aconseguit importants fites socials, laborals, educatives i econòmiques. 65 anys desprès, francesos, alemanys, polonesos, britànics, holandesos, italians, danesos, suecs i belgues entre molts d’altres, s’han reconciliat, i els antics enemics ara són països agermanats, socis i aliats mitjançant organismes com l’UE o l’OTAN. Han fet falta molts anys per a que els europeus hagin après que fer-se la guerra entre ells o envair continents subdesenvolupats en projectes colonials no eren pas la via per arribar a l’estabilitat i la prosperitat. Per aprendre que Europa o està unida, o no serà.

65 anys de pau a Europa (excepte la zona dels Balcans, malauradament). 65 anys on els europeus s’han demostrat a sí mateixos com superar els conflictes i a saber passar pàgina quan convé, per emprendre noves empreses plegats, sota la bandera de la pau i la llibertat.

Ara bé, 65 anys desprès, res és perfecte. A Europa segueix havent-hi pobres, mancances estructurals del sistema del benestar i crisis econòmiques cícliques (com l’actual). 65 anys desprès, la societat europea segueix essent desigual. 65 anys desprès continuen havent-hi a Europa certs espais amb manca de les llibertats d’expressió més bàsiques (veure a tal d’exemple l’Itàlia Berlusconiana o els afers del govern espanyol i el tancament del diari Egunkaria).

65  anys desprès, hi ha molta feina per fer. Cal seguir treballant i creant un espai de pau, prosperitat i llibertat pels anys que estan per vindre, amb el convenciment de que anem pel bon camí. Europa unida serà més forta, però una Europa de les persones, no pas dels estats, que són gegants administratius buits. Els treballadors i les treballadores europees lluitaran per generar nous espais de llibertat, de benestar, tolerància, igualtat i polítiques de convergència socioeconòmica per superar els nous reptes del segle XXI.

Com els nostres pares i avis van lluitar (i van vèncer) als totalitarismes, ara fa 65 anys.

Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui al exili (Tercera Part)

dilluns, 10/05/2010

Avui finalitzem l’entrevista que hem realitzat a en Victor Soto sobre la realitat del poble sahraui. Avui parlarem de la realitat social actual, del drama social i humà dels sahrauis. Espero que aquest tast sobre la realitat del Sàhara Occidental hagi estat del vostre gust, i agraeixo a en Victor Soto per la seva col·laboració en aquest espai. Sense més, us deixo amb l’entrevista:

soto1.jpg

Foto extreta del llibre de Pau Coll i Victo Soto

Per què el rei de Marroc no accepta realitzar el referèndum d’autodeterminació al Sàhara si sap que té una majoria de colons marroquins dins del Sàhara?

Bé, bàsicament per dos motius: 1. si realitzés el referèndum, estaria acceptant que el poble sahrauí en té dret…aleshores, seria com donar-los la raó i reconèixer que no tens cap dret sobre el territori. 2. si es fes el referèndum, aquest està regulat per la ONU, i aquesta contempla que s’ha de fer sobre el cens sahrauí d’abans de l’entrada de les tropes de Marroc i Mauritània. Un dels problemes principals per a la celebració del referèndum és el tema del cens, ja que l’últim cens espanyol al Sàhara data de 1974 enregistra 74.000 sahrauís, però aquesta xifra és molt dubtable perquè encara hi havia molts nòmades i per tant no hi estan inclosos. A més, legalment s’ha d’incloure els descendents d’aquests (pensa que ja han passat 35 anys des d’aleshores, així que un nen del cens pot tenir ja 5 fills i algun nét…de la mateixa manera que molts dels del cens ja estan morts). També cal tenir en compte que, mentre els sahrauís han de poder demostrar la descendència per incloure’ls (cosa difícil quan has hagut de deixar el teu país perquè t’estan bombardejant i només tens la roba que portes posada), Marroc intenta colar els colons en el cens. Aquesta és la gran problemàtica del referèndum, que cap dels dos contendents l’accepta (uns perquè hi falta la descendència i els que tenien DNI espanyol però que no hi figuren, els altres perquè no han pogut colar tants colons com volien).

Creus que casos com els d’Aminatu Haidar són positius pel reconeixement internacional del Sàhara?

La veritat, crec que qualsevol cosa és vàlida per sortir a les notícies i que el món recordi que encara malvius enmig del desert (pensa que la zona de Tinduf, l’anomenada Hammada on estan els refugiats, és un desert dins del desert, és a dir, ni els nòmades hi passaven per allà perquè és una de les zones més inhòspites del món…raó per la qual tampoc li ha importat a Algèria que s’hi establissin). Fins i tot penso que és preferible una Aminetu a una amenaça als del París-Dakar, crec que dóna menys mala premsa: recorda que no fa gaires anys, el Polisario va amenaçara als organitzadors de tant bonica carrera de que si no els demanaven permís per passar pels seus territoris -referint-se al Sàhara Occidental- els atacarien. I el problema que tenen els sahrauís és que els estats del món ni recorden que el territori està en litigi (com a mínim), i van firmant acords de pesca i d’explotació de les mines, etc. Casos com els de l’Aminetu són necessaris per fer recordar, per fer visible el problema a la televisió (ja saps, si no surts a la tele o a Internet, no existeixes), tot i que crec que no porten enlloc: els sahrauís porten més de 35 anys complint les resolucions de la ONU i les lleis internacionals que fan referència als territoris en litigi, i no han obtingut res de res…l’Aminetu és una acció simpàtica, que pot agradar als que lluiten pels sahrauís a Espanya, però crec que el resultat de tal acció parla per si mateix. Potser caldria que donessin un bon cop de punt a la taula de negociacions i així el món podria entendre lo desesperada que és la seva situació, però els sahrauís sempre han sigut gent molt tranquil·la i amb molt de seny, així que…ells han de prendre les decisions. Cal tenir en compte que el Polisario fa molt que viu d’aquest statu quo i que ja fa molt que des de les seves mateixes files es demanen accions més contundents o fins i tot algun jove que només ha viscut als campaments directament vol el retorn a les armes…però el Polisario mana i es fa el que ells diuen.

Creus que amb el panorama actual de falta de democràcia al Marroc és possible arribar a un acord entre les parts?

Crec que la salut democràtica de Marroc mai hi ha tingut res a veure…els del Polisario mai han tingut res en contra dels marroquins, fins i tot algú em va parlar de que als soldats capturats pels sahrauís no se’ls ficava en presons (molts d’ells eren berbers pobres que els enviaven al front com a carn de canó, així que tampoc eren acèrrims defensors del rei…). El problema principal és que Marroc mai acceptarà que el Sàhara sigui independent, i fins i tot, encara que sigui de paraula, diuen que prefereixen un Sàhara autònom dins del regne marroquí…el problema és aquest, que no hi ha acord possible: a nivell de legalitat internacional, els sahrauís tenen dret a l’autodeterminació, així que no acceptaran cap altre cosa, i Marroc mai acceptarà que després de tants esforços se’ls tregui el que de fet ja és seu.  Té difícil solució el tema, independentment de l’actitud democràtica interna de Marroc.

Quins paral·lelismes es poden buscar entre el cas sahrauí i el palestí?

soto3.jpg

Foto extreta del llibre "Testimonis de l'oblit.L'espera del poble saharaui al exili"

Molts, gairebé tot és igual. Crec que m’és més fàcil dir quines són les diferències…el fet en sí, és el mateix: en ambdós casos, un territori ha estat envaït i ocupat per països que aprofiten la retirada de les potències colonials establertes al·legant drets sobre dit territori. En ambdós casos, les poblacions autòctones s’han vist forçades a marxar, estan separades per un mur vergonyós, passen penúries, el dret internacional els dóna la raó però no es compleixen els tractats,a la resistència dins dels territoris ocupats els diuen Intifada…La diferència rau en que en un cas, és l’enemic de tots els musulmans qui ha envaït el territori, i en l’altre, és un país musulmà. A més, cal tenir en compte que el rei de Marroc és de la dinastia alauita, descendents directes de Mahoma, i per tant amb gran prestigi dins del món musulmà. L’altre factor fonamental que diferencia ambdós casos seria el component religiós: tot i ser musulmans, els sahrauís practiquen la religió d’una manera molt laxa, i mai han participat d’un terrorisme de caire fonamentalista i indiscriminat contra els marroquins. De totes maneres, si els preguntes a ells, et diran que no tenen res a veure…

Per què el Sàhara no gaudeix de tant reconeixement internacional com el cas palestí?

Doncs segurament perquè no han causat tantes guerres, tants morts i tantes barbaritats com en el cas palestí. Deu ser per això que la diplomàcia internacional no els té tant en compte, i segurament també perquè els europeus no es senten culpables de res vers el Marroc. Vull remarcar que els sahrauís tenen el mateix reconeixement que els palestins a nivell d’organismes internacionals, però la seva causa no és tant popular per ser menys espectacular, i perquè no tenen una Jerusalem al centre del conflicte.

Quin paper juga avui dia el govern espanyol respecte la seva antiga colònia? Ajuda al poble sahrauí d’alguna manera?

Bé, referent a això intentaré no mossegar-me la llengua: Espanya no fa res més que enviar ajuda humanitària, i gran part d’ella no és ni tant sols del govern, si no que ve donada a través de les associacions d’ajuda al poble sahrauí. L’estat espanyol fa temps que no se sent responsable de la desgracia d’aquest poble (Franco ja queda molt lluny, i la culpa va ser seva…en teoria), i a més té molts d’interessos a Marroc, un d’ells el gran banc de pesca de la costa sahrauí, l’altre els fosfats, i el més important és que cada cop que ha fet algun gest en favor del Sàhara, Marroc ràpidament els avisa amigablement que deixarà de vigilar l’emigració il·legal que passa per la seva costa. Davant d’això, el govern espanyol calla i tira endavant, mirant cap a una altra banda. A més, vull recordar que espanya és un gran productor d’armes, i que Marroc n’és un gran comprador: moltes de les mines antipersones posades al mig del desert són espanyols (vull cridar l’atenció sobre el problema de les mines: com que les planten en les dunes i aquestes es mouen, les mines van navegant pel desert causant estralls!), i moltes de les armes requisades pel Polisario, i que exposen amb gran orgull al seu Museu Militar als campaments, són espanyoles. Hi ha un gran negoci en tot això, així que a Espanya, com a la resta del món, ja els va bé aquesta situació: poden espoliar les riqueses del Sàhara Occidental sense problemes, i a més  fan negoci venent armes…què més es pot demanar?

Podem culpar al govern espanyol del drama del poble sahrauí?

No, rotundament no. Si un cas, es pot acusar a la institució, a l’Estat Espanyol, però en cap cas als governs que vingueren després de la mort de Franco. Ara bé, si que és cert que com a Estat Espanyol, és responsable d’abandonar una “província” a la seva sort (que és el que van fer l’any 75′) i que segurament els governs de la democràcia podrien haver fet més del que han fet per ajudar-los a aconseguir el que els pertany per dret. La guerra va ser molt dura, i espanya no hi va intervenir (prou carregats de problemes estàvem amb els fets d’aquí, amb la transició i el perill dels cops militars com per implicar-nos en una guerra d’alliberament…), així que…culpabilitat espanyola com a estat, tota, però no pas dels governs.

Els sahrauís, quan els preguntes, tots diuen el mateix: Espanya és la única que encara té drets sobre el Sàhara (des que Mauritània abandonà el territori, els Acords Tripartits van deixar de ser vinculants), i per tant és la única que els pot ajudar a fer el referèndum. Ells tenen clar que “els pobles d’Espanya” (com em va dir més d’un per aquelles terres pedregoses) no en tenen cap culpa, i que com a societat civil els hem prestat molta ajuda a través de la solidaritat, però responsabilitzen totalment a l’Espanya de Joan Carles I de vendre’ls a Marroc i Mauritània, ja que va ser ell qui firmà els fatídics acords de novembre de 1975. És curiós que molts d’ells recorden positivament el Generalísimo perquè mai els va abandonar fins la seva mort, i com tot i el que els hem fet com a país no ens guarden cap rancor personal. Si fessin una llista on apuntar els responsables de la seva precària situació, primer òbviament posarien Marroc per envair-los, després vindria Joan Carles I per vendre’ls, i tot seguit culparien la ONU per no fer-se respectar. Ara això sí, sempre tenen bones paraules per tothom: de Marroc, compadeixen els pobres soldats enviats al desert, d’Espanya agraeixen la solidaritat, i de la MINURSO la seva tasca de pacificació…

mapa zones ocupades marroc.jpg

Zones ocupades del Sàhara Occidental

Com em va dir una dona gran, asseguda al meu costat al terra d’una haima, “la justicia, aunque tarde, siempre llega”, i és que els sahrauís una altra cosa no, però paciència i esperança n’han tingut i en tindran per molt de temps, tot i les travetes que els ha posat la seva història.

Bibliografia complemetària:

  • Tortajada, Ana: Hijas de la arena, ed. Lúmen, Barcelona, 2002.
  • Caro Baroja, Júlio: Estudios saharianos, ed. Júcar, Madrid, 1990
  • Guijarro, Fernando: La distancia de cuatro dedos: en la guerra del Sáhara con el Polisario, ed. Flor de Viento, Bcn, 1997.
Sàhara Occidental.gif

Bandera del Sàhara Occidental

Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili (Segona Part)

dissabte, 8/05/2010

Reprenem l’entrevista que li estàven fent a l’historiador coautor del llibre Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili. Si en l’anterior post hem parlat de la història del indret, del lloc,i dels interessos colonials espanyols, avui reprenem el fil amb aquest tema i desenvoluparem la naturalesa del Front Polisario, les raons per la lluita armada sahrauí, per acabar parlant de la situació actual del poble sahrauí, ocupat, maltractat, ultrajat i expulsat de les seves terres. Us deixo amb la continuació de l’entrevista…

Quin interès tenien els espanyols sobre aquest territori?

Inicialment, es tracta simplement d’un factor de proximitat geogràfica: a part de que les illes Canàries estan just al davant de la costa sahrauí, tal com s’ha dit abans Espanya exerceix el protectorat sobre Sidi Ifni i és present també al nord de Marroc. Gràcies a aquesta proximitat, s’inicien els intercanvis comercials i mica en mica, el comerç es va intensificant fins que s’emprèn la implantació de les factories. De totes maneres, serà l’explotació dels recursos naturals l’interès principal, tenint el país una gran riquesa pesquera i mineral (sobretot en fosfats a Bu-Craa on es troba el major jaciment d’aquest mineral del món).

Què va fer Espanya durant el procés de descolonització del Sàhara occidental?

Bé, mentre visqui el General Franco, conegut el seu origen africanista, es negarà a cedir el territori ni a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Així, el primer que intentarà fer Espanya és evitar que es consideri el Sàhara Espanyol com una colònia a nivell legal: el 1961, un any després que la ONU aprovi la resolució que garanteix el dret d’autodeterminació dels pobles, Espanya declara el territori sahrauí com a província espanyola (unificant les dues regions administratives existents), deixant de tenir efecte dita resolució (cas similar al d’Algèria, que serà considerada part integrant de França, o de les mateixes Canàries per part d’Espanya).

Marroc i Mauritània al·legaven relacions anteriors a la presència espanyola i per tant certs drets sobre el territori sahrauí, i per aquest motiu demanaran a la ONU que insti a Espanya a realitzar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Espanyol, instància que s’aprova el 1970, i que el règim franquista mai acatarà. El desembre del 1974 Marroc apel·larà al Tribunal de la Haya per a que determini una resolució del referèndum, però Espanya demanarà a aquesta que faci un informe sobre el terreny, cosa que com a molt els ajuda a guanyar temps per preparar el referèndum: al maig del 1975, la comissió constata el recolzament majoritari al Front Polisario i a l’octubre el Tribunal sentencia que ni Marroc ni Mauritània tenen drets sobre el territori.

Amb el Generalísimo a les últimes i el príncep Joan Carles exercint de Cap d’Estat en funcions, Marroc organitza la Marxa Verda el 6 de novembre de 1975, que va consistir en la invasió pacífica per part de 350.000 civils marroquins dels territoris espanyols. Aquest és un punt molt discutit, ja que es diu que molts eren soldats disfressats de civils, o fins i tot que si és cert que tots eren civils, els soldats de Marroc els seguien de prop i que per tant els van utilitzar per evitar que les tropes espanyoles obrissin foc. Fos com fos, civils o militars, el cert és que els espanyols no van obrir foc, i que davant l’avenç marroquí les tropes espanyoles es van replegar, deixant-los seguir avançant. La ONU va exigir la retirada dels marroquins, però la Marxa Verda ja era un fet consumat i no van fer ni una passa endarrere.

Finalment, el dia 14 de novembre de 1975 el príncep firmarà els fatídics Acords Tripartits, també coneguts com Acords de Madrid, que estableixen els reconeixement de facto de la fi de la colònia espanyola al Sàhara Occidental amb la retirada de les tropes i que reparteix aquests territoris entre els estats de Marroc i Mauritània, quedant dividit el territori sahrauí entre dos estats. Lògicament, aquests Acords van en contra de les disposicions de la ONU, que no havia reconegut cap dret a cap dels dos països beneficiats i que instaven a realitzar un referèndum per a que el poble sahrauí escollís si volia seguir formant part d’Espanya o preferia la seva independència. Crec que és indubtable que els sahrauís no haguessin optat per seguir amb Espanya.

Què és el front Polisari?

Bé, primer de tot senyalar el teu error: no es pot dir Front Polisari ja que Polisario no és una paraula castellana, és l’acrònim del grup d’alliberament del Sàhara Occidental. Aquestes sigles responen al nom de Front POpular para la LIberación de SAguia al Hambra y RIO de Oro (PO.LI.SA.RIO). Un cop aclarit això, passem a parlar-ne.

El Front Polisario no és la primera organització anticolonialista dels sahrauís: després que Espanya defineixi la colònia com a província espanyola, té lloc el despertar de la consciència sahrauí. Aquest despertar es dóna per oposició al fet de ser considerats espanyols (“som sahrauís perquè no som espanyols”), i s’inicien una sèrie de grups d’autoafirmació nacional que acabaran fundant el 1966 el Moviment per a l’Alliberament del Sàhara, encapçalat per Bassiri i que es dedicaran bàsicament a les accions polítiques. Després d’una manifestació organitzada a al Aaiun el 1970, on reclamaven l’autonomia de la província del Sàhara, la retirada de les tropes espanyoles i que es fixés una data pel referèndum, Bassiri desapareix: fou detingut per les forces espanyoles i mai més se’n sabé res. Aquest fet marcarà profundament el camí que seguiran els sahrauís: Bassiri serà el primer màrtir de la causa, i vist que les reclamacions polítiques no tenen sortida, es funda el 1973 el Front Polisario, que ja no es centra en les reclamacions polítiques, sinó que passarà a l’ofensiva armada (en la mesura en què els era possible, tenint en compte la falta d’armes de foc i la seva poca capacitat de mobilització popular) i la reclamació d’independència del Sàhara Occidental. El Polisario serà el responsable d’alguns actes de sabotatge contra interessos espanyols, com el famós atemptat a Bu-Craa, i després emprendrà la lluita de resistència contra Marroc i Mauritània. Aconseguiran la rendició dels mauritans el 1979, però això serà aprofitat per Marroc per expandir els seu territori ocupat (incomplint, per tant, els Acords Tripartits).

En l’actualitat, són el partit majoritari del Sàhara Occidental, de tendència filo-socialista, i s’encarreguen tant d’administrar els territoris alliberats (la franja interior del Sàhara Occidental, constituïda com a República Àrab Social Democràtica) i dels camps de refugiats (situats en territori algerià, prop de Tinduf). De fet, des de l’inici del conflicte, s’han erigit com a únics vertaders representants del poble sahrauí (cosa d’altra banda discutible, o si més que es podria matissar).

soto 2.jpg

Foto extreta del llibre "Testimonis de l'oblit. L'espera del poble Saharaui a l'exili"

Contra què o contra qui lluiten el sahrauís?

Primer van lluitar contra els espanyols, després contra la invasió per part de Marroc i Mauritània, i des de 1979 fins 1991 només contra els marroquins que segueixen ocupant el seu territori, sempre utilitzant la guerra de guerrilles perquè l’enfrontament obert era impossible.

Avui dia la lluita del poble sahrauí és bàsicament diplomàtica, en contra de l’oblit internacional i en l’exigència del referèndum, així com el compliment per part de Marroc dels tractats internacionals. Lògicament, aquest és el pitjor enemic que tenen, la diplomàcia internacional, que mira cap a una altra banda tot i que mantenen unes forces de pacificació al terreny: la MINURSO, Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental establerta el 1991, de missió encarregada d’organitzar el desitjat referèndum ha quedat en una força d’interposició entre els dos bàndols enfrontats, que estan allà vigilant que no tornin els enfrontaments armats, però que no ha significat cap avenç en gairebé 20 anys.

Quina és la situació actual del poble sahrauí?

A nivell de reconeixement polític, la situació està estancada des de 1991, quan es va firmar l’acord de no-agressió amb Marroc.

La situació de la població, però, ha canviat moltíssim: després de la invasió del seu territori, la major part de la població civil va emprendre el camí de l’exili cap a Tinduf, mentre que alguns ens van quedar al Sàhara Occidental.

Així doncs, podem distingir tres grups de població: els que viuen sota ocupació marroquina, els que viuen als camps de refugiats i els que viuen a l’estranger.

Sota l’ocupació marroquina, l’ambient és insofrible: repressió, desaparicions, assassinats, empresonaments, tortures,…tot el que et vulguis imaginar.

Als campaments, la situació ha anat millorant molt: de no tenir res, han acabat establint-se als campaments de Tinduf com si fossin poblacions permanents, on reben molta ajuda humanitària d’ONGs i de la ONU així com de particulars. Cal ressaltar els esforços fets per la població, i sobretot per les dones que van tirar endavant escoles i hospitals, i la seva presència ha estat fonamental en tots els àmbits del que podríem considerar l’estat sahrauí fins la desmobilització de les tropes al front arrel dels acords del 1991. Actualment, els campaments estan organitzats (amb totes les penúries que pateixen) com un estat, amb quatre nuclis separats per la por a una nova ofensiva militar marroquina i que porten com a nom les poblacions d’origen dels refugiats (Dajla, al Aaiun,…). Quan hi vaig ser, vaig poder comprovar en persona els esforços fructífers fets en alfabetització i en medicina, i en organització del repartiment de l’ajuda internacional (menjar, medicaments,…) per districtes o barris. També vaig poder veure com proliferaven els petits comerços, que fins fa poc eren impossibles perquè tot estava racionat pel Polisario. Així mateix, cal assenyalar que aquest comerç és possible des que s’han introduït unes incipients diferències socials: fins fa ben poc, tots eren iguals, però ara, gràcies als contactes amb l’estranger, algunes famílies han pogut aconseguir béns que no circulen pels campaments. L’energia elèctrica també es troba prou estesa, tot i que sempre prové d’un generador o d’una placa solar. Així que, tenint en compte que es tracta de camps de refugiats i que depenen totalment de l’ajuda externa, la situació a Tinduf a millorat moltíssim.

soto 4.jpg

Imatge extreta del llibre d'en Pau Coll i en Victor Soto

Vull destacar aquí el drama que pateix el poble sahrauí: com que el Polisario sempre atacava des del desert (que els marroquins mai van poder controlar), Marroc ha construït un mur que creua el territori del Sàhara Occidental de nord a sud. És molt impactant trobar-te un mur enmig del no res, i més tenint en compte que als guerrillers del Polisario mai els va resultar un obstacle impossible de salvar. Aquesta divisió física del territori (primer pel front durant la guerra i després pel mur) també ha fet que gairebé tothom tingui algun familiar a l’altra banda d’aquest deplorable mur, així que et pots imaginar els drames familiars: parents que no es coneixen, que no han pogut assistir a l’enterrament d’algun germà, que no coneix els seus néts…impressionant. Últimament s’han organitzat intercanvis, però aquests estan bastant mal organitzats (el Polisario i Marroc són els qui decideixen qui pot anar en aquest intercanvi) i a més la gent té por de no poder tornar (més d’un em va dir que havia tingut la oportunitat, però que no s’atrevia perquè el podien engarjolar o simplement no deixar tornar). A més, amb l’arribada del telèfon mòbil i d’Internet s’han millorat les comunicacions entre ambdós bandes, però està clar que això mai substituirà una abraçada del germà que fa més de trenta anys que no veus.

Per últim, vull fer esment de la diàspora sahrauí, una peça clau per als refugiats: com he dit, als campaments s’hi dóna l’ensenyança bàsica, però no hi han universitats, així que quan els nois acaben marxen l’estranger per completar els seus estudis: una molt bona part han anat a estudiar a la mateixa Algèria (país que permet que el Polisario tingui un estat dins del seu territori i que sempre ha recolzat la causa sahrauí), però molts d’altres han anat a parar a Cuba. És molt curiós estar enmig del desert i sentir sahrauís parlant amb un accent cubà impecable. Molts d’aquests són llicenciats, sobretot en medicina que és el que els cal als campaments, i molts d’ells han aconseguit permisos de treball quan acabat els seus estudis, cosa per la que hi ha algunes remeses de divises que ajuden als familiars dels campaments. Cal pensar que l’impacte psicològic dels que tornen de Cuba és brutal: passen de tenir festa, mulates i alcohol a dojo a les nits de l’Habana a no tenir absolutament res. Dins d’aquest col·lectiu és des d’on es comencen a aixecar veus, molt tímidament, de contestació al control del Polisario (pensa que el Polisario és una organització militar filo-socialista, així que les llibertats de premsa i de moviment de les persones estan una mica deteriorades als campaments…).

Continuarà…

Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili (Primera Part)

dijous, 6/05/2010

Hi ha històries que són dramàtiques. També hi ha històries que són fàcils d’explicar, fàcils de treballar i fàcils d’estudiar. Malauradament aquest no és el cas del Sàhara Occidental, un poble ocupat pel imperialisme del rei del Marroc, i oblidat de l’escenari internacional.

És per això que he decidit entrevistar a un historiador que va treballar-hi sobre el terreny, i en tornar va publicar un llibre com a coautor, relatant les vivències i les realitats dels camps de refugiats sahrauis, l’ajuda internacional, la societat sahrauí (o saharaui, ja que els dos mots estan normalitzats en la nostra llengua). Aquest jove i talentós historiador s’anomena Victor Soto, i malgrat que ell no ho voldrà reconèixer mai, és tot un especialista en el món àrab contemporani. Si a això li sumem la qualitat fotogràfica d’un fotògraf com en Pau Coll, el resultat esdevé certament espectacular.

L’entrevista gira al voltant del llibre i les seves pròpies vivències, però malgrat l’enorme extensió de l’entrevista (que us reproduiré de forma íntegra) ens han quedat vivències, anècdotes, aspectes socials, econòmics i polítics per parlar i investigar.

El llibre, publicat l’any 2008, és el resultat d’un projecte foto periodístic, on les fotos són a càrrec de Pau Coll Sánchez i els textos (a part de les poesies d’autors sahrauís que hi ha) són d’en Victor Soto Porta. El títol fou “Testimonis de l’oblit. L’espera del poble saharaui a l’exili”.

portada testimonis de loblit.jpg

Portada del llibre d'en Pau Coll i d'en Victor Soto

En Pau Coll i en Victor Soto van baixar a l’any 2007 al Sàhara Occidental, per estar-s’hi 21 dies. A part de recórrer els quatre campaments de refugiats (al Aaiun, Ausserd, Smara i Dajla), van visitar escoles, hospitals i escoles especials, així com horts o centres on s’hi feien altres projectes solidaris. Els autors van estar uns dies a Rabuni (centre on s’acullen les comissions internacionals, una mena de centre administratiu internacional) així com van tenir la sort de poder visitar els territoris alliberats (i dic sort perquè és territori militar, amb camps de mines inclosos, cascos blaus, militars del Polisario i sempre vigilant des del mur els pobres marroquins destacats a la zona), concretament la zona de Bir Lehlu, una de les més empobrides, on els autors d’aquest llibre van conviure uns dies amb els militars sahrauís destacats allà i van tenir l’enorme plaer de visitar una base de la MINURSO i entrevistar el militar en cap de la base.

El que més li va sorprendre a en Victor Soto fou “veure com la gent viu sense res i continua tirant endavant tot i la falta de menjar, de medicaments i de serveis bàsics, com l’aigua corrent o la llum”.

Del clima, en Victor Soto no vol ni parlar-ne: “impossible, l’aire crema, quan bufa vent t’has de tapar amb el zam perquè la sorra s’escola per tot arreu, els escorpins campen per arreu i les cabres mengen allò que troben.” “Ara això si, sens dubte és un poble molt acollidor, que només gasta bons modals amb els nasrani (estrangers, “pàl·lids” textualment crec que volia dir…) i que ho dóna tot per a que estiguis a gust: un home ens va convidar a pinxos de camell (gran sacrifici per ell segur), un altre ens va convidar a la seva boda, els soldats del front van sacrificar una cabra per a nosaltres (la millor que he provat en ma vida, tot i que no tenien ni forquilles ni ganivets, com vaig gaudir..)”.

Al llarg de l’entrevista, també veureu com en Victor Soto parla de la necessària i urgent ajuda internacional, tot i que a vegades, aquesta sigui una mica estranya. Per exemple, em comentava el Victor que als camps de refugiats va veure productes arribats d’Espanya com ara Fabada. Ara bé, la fabada porta porc, aliment prohibit pels musulmans. O uns cooperants internacionals de Sevilla que arreglaven els ordinadors dels camps de refugiats de Sahrauís, a qui el nostre entrevistat va preguntar de què servien els PC que els hi estaven portant i arreglant si els camps de refugiats ni tan sols tenen llum. A banda d’aquestes anècdotes, cal destacar que l’ajuda internacional és vital pel poble sahrauí, la seva principal font de subministraments i subsistència.

Per una segona entrevista em reservo un seguit de temes que, per extensió, no hem pogut desenvolupar, alguns d’ells d’una importància extraordinària, tals com el tema de les dones (la societat sahrauí es basa en un paper importantíssim de les dones), la guerra (amb tints de genocidi), la poca perspectiva de futur dels joves, els immigrants subsaharians (que travessen camps minats, cosa d’una enorme crueldat), o l’organització dels campaments de refugiats, amb el paper gairebé dictatorial del Polisario (de fet en Victor Soto afirma haver estat acompanyat d’un membre del Polisario durant la seva estància a terres Sahrauís, per “protegir-lo”).

Per això prometo una segona entrevista per acabar de fixar els temes que ens han quedat pendents. De moment, passem a l’entrevista pròpiament dita, que per raons d’espai serà dividida en diverses entrades a aquest bloc. Espero que us agradi:

Què és el Sàhara Occidental?

Amb el nom de Sàhara Occidental es coneix el territori reconegut internacionalment per la ONU que antigament pertanyia a la colònia del Sàhara Espanyol, i que va des de la zona de al Aaiun fins a el Güera.

Cal tenir en compte, però, que aquest territori, que ara figura en la llista de “territoris en litigi” de la ONU, no comprèn ni tot el territori de la colònia espanyola, ni tot el territori sahrauí a nivell ètnic.

A nivell ètnic, el poble sahrauí es pot trobar també en els territoris de la regió que va des de Sidi Ifni fins a la frontera sud del Marroc oficial (i dic oficial perquè Marroc inclou els territoris sahrauís ocupats com a propis, tot i no estar reconeguts com a tal) o la zona fronterera de Mauritània. També hem de recordar que històricament el poble sahrauí fou un poble nòmada, un compendi de tribus que comerciaven i que es movien per tot el desert, i per tant és difícil de delimitar el seu territori. De totes maneres, si ens fixem en les costums o maneres de vestir, és bastant fàcil de reconèixer els sahrauís, ja sigui a l’actual Sàhara Occidental, a Marroc o a Mauritània: la pista més fàcil de detectar són el vestit molt colorit de les dones -la melhfa així com el vestit blau cel -la darraa– i el turbant negre -el zam– dels homes, i si tinguéssim coneixements sobre àrab, ens adonaríem que parlen un dialecte diferent -el hassania-. D’altra banda, a nivell “racial” (ho poso entre cometes perquè no m’agrada el terme) cal tenir en compte que els sahrauís són el resultat de la mescla entre berbers fugits del Marroc i els negres del sud, i que conserven unes faccions menys arabitzades que les que podríem trobar a Marroc o Algèria.

Des de quan la coneguda colònia “Rio de Oro” formava part de l’imperi espanyol?

Primer de tot, puntualitzar que la colònia espanyola al Sàhara Occidental la formaven tres regions, una d’elles Rio de Oro (sud de l’actual Sàhara Occidental, Cap Blanc), l’altra Saguia al Hambra (nord de l’actual Sàhara Occidental, Cap Boixador), i la tercera era la de Cap Juby (des del riu Draa fins l’actual frontera, al sud de Sidi Ifni). Faig aquesta divisió entre les tres zones sabent que no és correcte del tot: administrativament es va dividir la colònia en dues regions administratives, Rio de Oro i Saguia al Hambra, estant la zona del Cap Juby inclosa dins la darrera. Ho he separat més que res perquè la zona que va des del riu Draa fins a l’actual frontera (la zona de Cap Juby) serà cedida a França després d’una serie de friccions.

La constitució oficial del Sàhara Espanyol es fa el 1904. Ja des de 1860 Espanya exerceix el protectorat sobre la ciutat de Sidi Ifni (per la guerra franco-espanyola contra Marroc) i des de Cap Boixador, Cap Blanc i Villa Cisneros (actual Dajla) es va estenent la seva influència cap l’interior (influència reconeguda per la Conferència de Berlín) fins arribar a la constitució oficial.

Quan s’inicia l’ocupació dels territoris sahrauís?

Tot i que els primers contactes comercials daten del segle XVI, l’establiment efectiu en el terreny no es dóna fins a finals del XIX, amb la implantació de les primeres factories a la costa. El 1885 funden Villa Cisneros, i a mitjan segle XX ja els trobem per tot el territori: el 1932 funden al Aaiun, al 1934 ocupen Smara, al 1954 s’estableixen a Bu-Craa,… (cal recordar que al Sàhara la majoria eren nòmades, així que la població es trobava molt dispersa i no hi havia gaires concentracions de població).

Continuarà….