Cinc minuts de glòria

La pel·lícula de “Cinc minuts de glòria” és la darrera pel·lícula dirigida per Oliver Hirschbiegel, el director alemany que va dirigir, fa uns anys, “L’enfonsament”, possiblement la millor adaptació cinematogràfica d’ Adolf Hitler.

La de “Cinc minuts de glòria” és una producció britànica,actualment en cartellera, que remou les ferides obertes del conflicte irlandès entre la societat del Ulster, la part de l’illa maragda que roman encara avui sota sobirania britànica.

La major part del film està centrada en la qüestió política. Per la realització d’aquest film, en Hirschbiegel ha confiat en els actors Liam Neeson i James Nesbitt. El més curiós del repartiment és que en Liam Neeson, irlandès catòlic, fa el paper de protestant nord irlandès, i en canvi en James Nesbitt, que a la vida real és protestant, fa el paper de activista catòlic. Aquesta és una declaració de principis en si mateixa: el director vol despertar l’empatia dels espectadors.

La pel·lícula és també una crítica a les cadenes de televisió i la seva preocupant tendència a ocupar les seves graelles amb programes escombraria.

L’argument arrenca a Lugan, Irlanda del Nord, a l’any 1975. En aquella època al Ulster s’estaven desenvolupant “the troubles” (els problemes) ocorreguts entre 1968 i 1998 entre les comunitats catòliques i protestants i que van deixar una elevada xifra de morts: prop de 3000 persones per una comunitat relativament petita com és Irlanda del Nord.

La font del conflicte no era tant religiosa com social: els catòlics eren les classes obreres irlandeses, republicanes i partidàries de la unificació amb la República d’Irlanda, mentre que els protestants són les classes acomodades, partidàries de la unió amb el Regne Unit (també coneguts com Unionistes).

Els catòlics no tenien accés ni a les millors vivendes ni als càrrecs públics més rellevants, i l’atur als barris catòlics superava el 50%, mentre que els protestants unionistes gaudien d’una situació molt més còmode. A més, les dues comunitats vivien (i encara viuen avui en dia) en barris diferents, anaven a escoles diferents i inclús practiquen esports diferents (Futbol Gaèlic o Hurling en el cas dels catòlics i Rugbi o Futbol en el cas protestant). A Irlanda del Nord hi havia,i encara avui se’n veuen les restes d’una segregació bestial entre les dues comunitats, tal com vol ensenyar-nos la pel·lícula de Hirschbiegel.

En aquest context, apareix la figura de Alistair Little, un jove protestant de 17 anys que esdevé líder d’una secció del UVF (Ulster Voluntary Force, els paramilitars unionistes), qui planifica amb els seus l’assassinat d’un jove activista catòlic anomenat  James Griffin. El jove Joe Griffin (germà petit d’en James) contempla horroritzat com maten al seu germà gran d’un tret al cap. En Alistair, autor del crim, és jutjat i condemnat a trenta anys de presó.

Trenta anys desprès es retroben els protagonistes en un plató de televisió. Alistair ha acomplert la seva condemna a la presó i a Irlanda del Nord s’ha establert un acord d’alto al foc per les parts. Però en Joe Griffin no ha oblidat ni perdonat del tot els fets que van passar trenta anys abans.

Penso que és una pel·lícula que ens mostra amb claredat les sensacions i sentiments trobats que encara tenen avui en dia molts ciutadans d’Irlanda del Nord. Per un cantó tot just s’obre una nova etapa basada en la llibertat, el respecte i el dret a la vida, però per un altre cantó veiem que encara avui en dia hi ha moltes ferides obertes dintre de la societat del Ulster.

Potser haurem d’esperar un parell de generacions més per poder parlar de normalitat democràtica i pau estable a Irlanda del Nord. Hi ha motius suficients per a ser optimistes. Els acords de divendres sant,el desarmament del IRA, el reconeixement  per part dels britànics del dret d’autodeterminació del poble irlandès, els èxits de la selecció de Rugbi d’Irlanda (que juga com una sola nació unida), la fi de la segregació dels catòlics, el reconeixement per part del Sinn Féin de la policia nord irlandesa o tot just ara fa un parell d’anys, la reobertura del Parlament d’Irlanda del Nord.

De moment, al castell de Stormont (seu del govern autonòmic d’Irlanda del Nord) hi ha un govern d’unitat formats pels antics enemics irreconciliables: els partidaris d’Ian Paisley, líder dels unionistes del UDP (Partit Democràtic d’Ulster), i els republicans de Gerry Adams i el Sinn Féin.

És com si a Euskadi algun dia hi hagués un govern d’unitat format pel PP i Batasuna. Difícil, oi? Però l’exemple irlandès ens mostra que parlant, i si totes les parts posen el seu gra de sorra, és possible arribar a un escenari sense violència. I és que parlant, la gent s’entén. Les paraules han de fer callar les pistoles, perquè són més poderoses.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús