Samaranch, el poliedre

En Samaranch fou una figura camaleònica, un subjecte que va saber reciclar-se a si mateix, passant de figura important del franquisme a icona del moviment olímpic i esportiu.

En Joan Antoni Samaranch va néixer al 1920 a la ciutat de Barcelona, fil d’una família benestant de la ciutat. Amb 18 anys fou cridat a files pel bàndol republicà durant la guerra civil espanyola (1936-39), però desertà i es va passar la resta de la guerra amagat a Barcelona, fins que els franquistes van prendre possessió de la ciutat i va sortir del seu amagatall.

Els difícils anys 40, els anys de l’autarquia franquista, foren els anys on va emergir la figura d’en Samaranch, engegant i dirigint diversos projectes empresarials del sector tèxtil i d’altres vinculats a la construcció. Els contactes personals i familiars amb el nou règim espanyol van permetre al jove Samaranch posocionar-se entre les persones més riques i amb més pes social de la Catalunya de postguerra.

En la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins que al 1951 va guanyar la Copa del Món en un mundial celebrat a Barcelona.

Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la carrera política, al ser nomenat cap d’esports de Falange, i fundant la Federació Espanyola de Patinatge. El mateix Samaranch consolidava el seu ascens social abanderant l’equip espanyol als Jocs Olímpics de Roma-60 i Tòquio-64, Conseller Nacional del Movimiento, President del Comitè Olímpic Espanyol i fins i tot, Procurador a les Corts franquistes.

Samaranch saludant amb el braç enlaire

Al 1970 Samaranch entra al comitè executiu del COI (Comitè Olímpic Internacional), i al 1974 n’és escollit com a vicepresident d’aquest organisme.

Mentre en Joan Antoni Samaranch feia el seu ascens fulgurant cap l’èxit al COI, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona els darrers anys del franquisme, i durant la transició es va perfilar com a possible màxima autoritat de Catalunya, per bé que el retorn de Tarradellas i de la Generalitat (als quals es va oposar obertament) li barraren el pas. Tot i això, als anys 80 i 90 en Samaranch va formar part de la direcció de “La Caixa”, i fins i tot en fou triat president.

El 1980 Samaranch fou nomenat president del COI, càrrec que ocupà fins al 2001. La seva obra al capdavant del màxim organisme olímpic és plena de llums i ombres. Sovint s’afirma que gràcies a Samaranch Barcelona va organitzar les XXV olimpíades al 1992. Penso que el mèrit no és només seu, sinó dels barcelonins i barcelonines de tots els estaments i classes socials, que van col·laborar per què Barcelona-92 fos un èxit.

D’altra banda, en Samaranch mai fou gaire amic de les aspiracions esportives de les federacions catalanes a nivell internacional. De fet, ell mateix eliminà tota esperança al decidir que als Jocs Olímpics només hi poguessin participar els estats reconeguts per l’ ONU, i no pas les diverses nacions que no disposessin d’un estat propi, disposició integrada a la Carta Olímpica que el COI va publicar sota la seva supervisió.

La figura de Joan Antoni Samaranch se’ns ha venut sovint com una figura de concòrdia i un model d’èxit personal, empresarial i esportiu. El que si és un èxit és l’operació de publicitat que han fet amb la seva figura, on s’obvia de forma flagrant les seva militància a Falange Espanyola o la seva enorme vinculació amb el franquisme, un règim criminal i dictatorial. També era un camaleó esportivament parlant: soci del Barça i del Real Madrid, de jove fou entrenador del equip d’hoquei patins del RCD Espanyol.

La figura de Samaranch està plena de llums i ombres, però no podem entendre la seva persona si no és amb un compendi de tota la seva trajectòria i militància. Per això jo crec que no podem capitalitzar l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92 en la figura de Samaranch, ja que l’èxit de les XXV olimpíades de l’era moderna es deu a la societat cívica catalana, a l’encant i el magnetisme de Barcelona i a la capacitat d’ acollida i d’integració de tots els barcelonins, valors que penso no poden atribuir-se a un franquista de primer ordre com ho va ser en Joan Antoni Samaranch. Potser mai sabrem a ciència certa quines eren les idees reals d’en Samaranch, donada la seva personalitat polièdrica i complexa. Potser és que en Samaranch no tenia cap ideologia més enllà de si mateix, per què en diversos aspectes de la seva vida pública en Samaranch encara és un misteri, un enigma.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús