Arxiu del mes: abril 2010

Khmers Rojos

dijous, 29/04/2010

Cambodja és un país desconegut, un destí turístic de primer ordre gràcies al exotisme de la regió, i als paisatges naturals, exuberants, espectaculars i salvatges.

Però entre 1975 i 1979 Cambodja distava bastant de ser un paradís. De fet, era un malson latent que van patir els ciutadans Cambodjans.

Cambodja es va independitzarde França a l’any 1954, desprès de la segona guerra mundial, sota la direcció de Norodom Sihanouk, el príncep roig, anomenat així per les seves simpaties vers el bàndol soviètic en els anys de la guerra freda i de la veïna guerra del Vietnam.

Norodom Sihanouk no era, ni de bon tros, una figura democràtica. Aquest fet,sumat a que les idees comunistes havien penetrat amb gran força en la població Cambodjana, van generar un camp de cultiu òptim per l’aparició de guerrilles i grups armats d’ideologia comunista. Tant és així que els principals focus de resistència a l’ocupació francesa, i posteriorment a la Japonesa foren protagonitzats per les milícies comunistes, adscrites al PKK o Partit Comunista de Kamputxea (nom amb que s’autoanomenaven els Cambodjans).

Entre 1970 i 1975 hi va haver una dictadura militarista a Cambodja, sota el govern del General Lon Nol, qui instaurà una política exterior proamericana i va expulsar tant a Norodom Sihanouk com a tots els opositors polítics, Pol Pot inclòs. Però la pobresa endèmica, la manca de vertebració del país i la corrupció política van anar desgastant el govern militarista.

La cúpula del PKK estava al exili a inicis dels anys 70 del segle passat. S’havien instal·lat a París,l’antiga metròpolis colonial. Allà, sota les directrius de Pol Pot, nom de guerra de Saloth Sar, el PKK va rebre influències del llibre roig de Mao i de les doctrines d’alliberament de l’Amèrica Llatina.

Però Pol Pot i els seus van fer una lectura i una interpretació molt curiosa (i degenerada) de les tesis marxistes i de les idees maoistes, adaptant-les als seus principis igualitaris i d’alliberament social. El PKK propugnava la creació de l’autèntica societat igualitària de Cambodja, basada en un model agrari (inspirat en el llibre roig de Mao) i un estat opressor que eliminés qualsevol dissidència contra el govern i la revolució “del poble Cambodjà”.

L’any 1975 una revolta popular va expulsar les autoritats de Phnom Penh, la capital Cambodjana, i les milícies comunistes van aprofitar el buit de poder per ocupar la capital i fer-se amb el poder del país.

La guerrilla comunista s’anomenaven Khmers Rojos, “Khmer” significa soldat o guerriller de Cambodja.

L’ascens del PKK i de Pol Pot cal inserir-lo en el seu context geogràfic i polític, en un moment en el que tot just s’havia acabat la veïna guerra del Vietnam, amb la victòria dels homes de Ho Chi Minh, el líder del Vietnam del Nord (d’ideologia comunista) sobre el Vietnam del Sud, recolzat militarment des de Washington.

Pol Pot

Un cop Pol Pot va obtindre el control del país, engegà un seguit de reformes encaminades i adreçades a aconseguir el socialisme real Cambodjà. Pol Pot va voler aplicar els seus ideals a base de força i repressió envers l’oposició.

Pol Pot somiava, com hem esmentat abans, amb un paradís socialista-agrari, basat en l’explotació agrària i ramadera, ja que creia que la indústria i el comerç eren la causa de les desigualtats econòmiques i socials del seu país, com la causa del seu retard econòmic. De la mateixa manera, calia aconseguir una societat realment igualitària, on tothom anés vestit de la mateixa manera, i prohibint la llibertat de reunió, expressió i premsa al ser contraris a la igualtat del poble Cambodjà.

D’aquesta manera Pol Pot engegà un règim criminal, amb la repressió més gran que mai hi ha hagut al llarg de la història (per sobre de criminals com Hitler, Stalin, Pinochet o  Franco). Pol pot es va ventilar prop d’un milió de persones en els quatre anys que va estar al poder d’un total de quatre milions de Cambodjans que hi havia, és a dir, un 25% del total de la població del seu país. Sort que era un “govern del i per al poble”.

A més, Pol Pot i el règim dels Khmers Rojos van prohibir la feina que no fos agrària o ramadera, prohibiren als ciutadans Cambodjans viure en ciutats i nuclis urbans, obligaren a la ciutadania a vestir-se totalment de negre (el vestit negre és el vestit tradicional dels camperols Cambodjans), o prohibir als ciutadans portar ulleres, al considerar-les un símbol dels intel·lectuals antisocialistes.

Un grup de Khmers Rojos mostra el cap d'un dissident

Qualsevol ciutadà que no complís aquestes i altres normes igual d’estúpides era confinat a camps d’extermini i de concentració. Qualsevol sospitós de no ser addicte al règim era eliminat, també. El dels Khmers Rojos era un règim basat en la por i el terror.

Al 1979 els veïns vietnamites, comunistes també, van decidir fer fora els Khmers Rojos del govern de Cambodja perquè la situació geopolítica s’havia tornat molt tensa i inestable. El govern criminal de Pol Pot era una amenaça pels països veïns com el propi Vietnam, Laos o Myanmar.

El més curiós del cas és que qui derrocà al règim més criminal de la història no foren els Estats Units o Europa, símbols i guàrdies de la democràcia i la llibertat, ni tan sols l’oposició interna, si no que foren els comunistes del país veí, teòricament aliats dins la Komintern o Internacional Comunista.

Un cop deposats, els Khmers Rojos van refugiar-se a la selva del interior del país, i van seguir una tàctica guerrillera i aplicant els seus particulars mètodes de govern a les zones rurals que controlaven fins l’any 1989, any en que definitivament va desaparèixer com a milícia armada. Entre 1979 i 1989 hi hagué una autèntica guerra civil entre Khmers Rojos i les forçes governamentals patrocinades pel govern de Vietnam que van fer de Cambodja un dels països amb més mines antipersones del món.

Possiblement Cambodja tingui el deshonor de ser el país amb més mines antipersones per kilòmetre quadrat del món. Encara avui en dia es veuen les cicatrius del conflicte armat, amb milers de víctimes anuals de Cambodjans innocents que són víctimes de les mines antipersones que hi ha escampades al llarg i ample del territori Cambodjà, així com pateixen l’herència d’una economia desestructurada, sense riqueses o possibilitats de creixement econòmic més enllà del turisme.

Com epíleg de tot aquest procés podem destacar que l’any passat, el 2009, s’iniciaren els judicis contra alts càrrecs i dignataris Khmers, sota la presidència del país del primer ministre Hun Sen, que va prendre el poder al 1988 desprès de la retirada de les tropes Vietnamites, i el regnat de Norodom Sihamoní, fill de Norodom Sihanouk. Aquesta pervivència en el poder només s’explica per la impossibilitat d’assolir un estat plenament democràtic i lliure del poble Cambodjà, sempre sotmesos a dictadors d’un color o d’un altre, i a les potències veïnes, com el Vietnam.

Els processos contra els Khmers Rojos són més una pantomima de cara a la galeria que no pas fruit de la voluntat de restituir la memòria històrica del país. És més aviat una mena d’intentar legitimar la permanència de Hun Sen i Norodom Sihamoní al poder que no pas la d’intentar obrir la porta vers un procés lliure i democràtic en aquest país del sud-est asiàtic.  És la trista història del poble Cambodjà.

Cinc minuts de glòria

dilluns, 26/04/2010

La pel·lícula de “Cinc minuts de glòria” és la darrera pel·lícula dirigida per Oliver Hirschbiegel, el director alemany que va dirigir, fa uns anys, “L’enfonsament”, possiblement la millor adaptació cinematogràfica d’ Adolf Hitler.

La de “Cinc minuts de glòria” és una producció britànica,actualment en cartellera, que remou les ferides obertes del conflicte irlandès entre la societat del Ulster, la part de l’illa maragda que roman encara avui sota sobirania britànica.

La major part del film està centrada en la qüestió política. Per la realització d’aquest film, en Hirschbiegel ha confiat en els actors Liam Neeson i James Nesbitt. El més curiós del repartiment és que en Liam Neeson, irlandès catòlic, fa el paper de protestant nord irlandès, i en canvi en James Nesbitt, que a la vida real és protestant, fa el paper de activista catòlic. Aquesta és una declaració de principis en si mateixa: el director vol despertar l’empatia dels espectadors.

La pel·lícula és també una crítica a les cadenes de televisió i la seva preocupant tendència a ocupar les seves graelles amb programes escombraria.

L’argument arrenca a Lugan, Irlanda del Nord, a l’any 1975. En aquella època al Ulster s’estaven desenvolupant “the troubles” (els problemes) ocorreguts entre 1968 i 1998 entre les comunitats catòliques i protestants i que van deixar una elevada xifra de morts: prop de 3000 persones per una comunitat relativament petita com és Irlanda del Nord.

La font del conflicte no era tant religiosa com social: els catòlics eren les classes obreres irlandeses, republicanes i partidàries de la unificació amb la República d’Irlanda, mentre que els protestants són les classes acomodades, partidàries de la unió amb el Regne Unit (també coneguts com Unionistes).

Els catòlics no tenien accés ni a les millors vivendes ni als càrrecs públics més rellevants, i l’atur als barris catòlics superava el 50%, mentre que els protestants unionistes gaudien d’una situació molt més còmode. A més, les dues comunitats vivien (i encara viuen avui en dia) en barris diferents, anaven a escoles diferents i inclús practiquen esports diferents (Futbol Gaèlic o Hurling en el cas dels catòlics i Rugbi o Futbol en el cas protestant). A Irlanda del Nord hi havia,i encara avui se’n veuen les restes d’una segregació bestial entre les dues comunitats, tal com vol ensenyar-nos la pel·lícula de Hirschbiegel.

En aquest context, apareix la figura de Alistair Little, un jove protestant de 17 anys que esdevé líder d’una secció del UVF (Ulster Voluntary Force, els paramilitars unionistes), qui planifica amb els seus l’assassinat d’un jove activista catòlic anomenat  James Griffin. El jove Joe Griffin (germà petit d’en James) contempla horroritzat com maten al seu germà gran d’un tret al cap. En Alistair, autor del crim, és jutjat i condemnat a trenta anys de presó.

Trenta anys desprès es retroben els protagonistes en un plató de televisió. Alistair ha acomplert la seva condemna a la presó i a Irlanda del Nord s’ha establert un acord d’alto al foc per les parts. Però en Joe Griffin no ha oblidat ni perdonat del tot els fets que van passar trenta anys abans.

Penso que és una pel·lícula que ens mostra amb claredat les sensacions i sentiments trobats que encara tenen avui en dia molts ciutadans d’Irlanda del Nord. Per un cantó tot just s’obre una nova etapa basada en la llibertat, el respecte i el dret a la vida, però per un altre cantó veiem que encara avui en dia hi ha moltes ferides obertes dintre de la societat del Ulster.

Potser haurem d’esperar un parell de generacions més per poder parlar de normalitat democràtica i pau estable a Irlanda del Nord. Hi ha motius suficients per a ser optimistes. Els acords de divendres sant,el desarmament del IRA, el reconeixement  per part dels britànics del dret d’autodeterminació del poble irlandès, els èxits de la selecció de Rugbi d’Irlanda (que juga com una sola nació unida), la fi de la segregació dels catòlics, el reconeixement per part del Sinn Féin de la policia nord irlandesa o tot just ara fa un parell d’anys, la reobertura del Parlament d’Irlanda del Nord.

De moment, al castell de Stormont (seu del govern autonòmic d’Irlanda del Nord) hi ha un govern d’unitat formats pels antics enemics irreconciliables: els partidaris d’Ian Paisley, líder dels unionistes del UDP (Partit Democràtic d’Ulster), i els republicans de Gerry Adams i el Sinn Féin.

És com si a Euskadi algun dia hi hagués un govern d’unitat format pel PP i Batasuna. Difícil, oi? Però l’exemple irlandès ens mostra que parlant, i si totes les parts posen el seu gra de sorra, és possible arribar a un escenari sense violència. I és que parlant, la gent s’entén. Les paraules han de fer callar les pistoles, perquè són més poderoses.

Samaranch, el poliedre

divendres, 23/04/2010

En Samaranch fou una figura camaleònica, un subjecte que va saber reciclar-se a si mateix, passant de figura important del franquisme a icona del moviment olímpic i esportiu.

En Joan Antoni Samaranch va néixer al 1920 a la ciutat de Barcelona, fil d’una família benestant de la ciutat. Amb 18 anys fou cridat a files pel bàndol republicà durant la guerra civil espanyola (1936-39), però desertà i es va passar la resta de la guerra amagat a Barcelona, fins que els franquistes van prendre possessió de la ciutat i va sortir del seu amagatall.

Els difícils anys 40, els anys de l’autarquia franquista, foren els anys on va emergir la figura d’en Samaranch, engegant i dirigint diversos projectes empresarials del sector tèxtil i d’altres vinculats a la construcció. Els contactes personals i familiars amb el nou règim espanyol van permetre al jove Samaranch posocionar-se entre les persones més riques i amb més pes social de la Catalunya de postguerra.

En la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins que al 1951 va guanyar la Copa del Món en un mundial celebrat a Barcelona.

Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la carrera política, al ser nomenat cap d’esports de Falange, i fundant la Federació Espanyola de Patinatge. El mateix Samaranch consolidava el seu ascens social abanderant l’equip espanyol als Jocs Olímpics de Roma-60 i Tòquio-64, Conseller Nacional del Movimiento, President del Comitè Olímpic Espanyol i fins i tot, Procurador a les Corts franquistes.

Samaranch saludant amb el braç enlaire

Al 1970 Samaranch entra al comitè executiu del COI (Comitè Olímpic Internacional), i al 1974 n’és escollit com a vicepresident d’aquest organisme.

Mentre en Joan Antoni Samaranch feia el seu ascens fulgurant cap l’èxit al COI, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona els darrers anys del franquisme, i durant la transició es va perfilar com a possible màxima autoritat de Catalunya, per bé que el retorn de Tarradellas i de la Generalitat (als quals es va oposar obertament) li barraren el pas. Tot i això, als anys 80 i 90 en Samaranch va formar part de la direcció de “La Caixa”, i fins i tot en fou triat president.

El 1980 Samaranch fou nomenat president del COI, càrrec que ocupà fins al 2001. La seva obra al capdavant del màxim organisme olímpic és plena de llums i ombres. Sovint s’afirma que gràcies a Samaranch Barcelona va organitzar les XXV olimpíades al 1992. Penso que el mèrit no és només seu, sinó dels barcelonins i barcelonines de tots els estaments i classes socials, que van col·laborar per què Barcelona-92 fos un èxit.

D’altra banda, en Samaranch mai fou gaire amic de les aspiracions esportives de les federacions catalanes a nivell internacional. De fet, ell mateix eliminà tota esperança al decidir que als Jocs Olímpics només hi poguessin participar els estats reconeguts per l’ ONU, i no pas les diverses nacions que no disposessin d’un estat propi, disposició integrada a la Carta Olímpica que el COI va publicar sota la seva supervisió.

La figura de Joan Antoni Samaranch se’ns ha venut sovint com una figura de concòrdia i un model d’èxit personal, empresarial i esportiu. El que si és un èxit és l’operació de publicitat que han fet amb la seva figura, on s’obvia de forma flagrant les seva militància a Falange Espanyola o la seva enorme vinculació amb el franquisme, un règim criminal i dictatorial. També era un camaleó esportivament parlant: soci del Barça i del Real Madrid, de jove fou entrenador del equip d’hoquei patins del RCD Espanyol.

La figura de Samaranch està plena de llums i ombres, però no podem entendre la seva persona si no és amb un compendi de tota la seva trajectòria i militància. Per això jo crec que no podem capitalitzar l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92 en la figura de Samaranch, ja que l’èxit de les XXV olimpíades de l’era moderna es deu a la societat cívica catalana, a l’encant i el magnetisme de Barcelona i a la capacitat d’ acollida i d’integració de tots els barcelonins, valors que penso no poden atribuir-se a un franquista de primer ordre com ho va ser en Joan Antoni Samaranch. Potser mai sabrem a ciència certa quines eren les idees reals d’en Samaranch, donada la seva personalitat polièdrica i complexa. Potser és que en Samaranch no tenia cap ideologia més enllà de si mateix, per què en diversos aspectes de la seva vida pública en Samaranch encara és un misteri, un enigma.

Les morts que van afavorir Franco

dijous, 22/04/2010

L’aviació mai ha estat del tot segura. Al llarg del temps hi ha hagut moltes morts accidentals i “misterioses”, que en moltes ocasions han afavorit a terceres persones. Però si sumem profit polític i accident aeri, el Generalísimo en surt clarament beneficiat.

Franco no era, en un primer moment, el líder de l’ insurrecció militar, si no que es va afegir a posteriori al bàndol nacional.

Durant els primers dies de la rebel.lió militar, a Juliol de 1936, els cabdills del bàndol insurrecte eren el General Mola,qui operava des de Navarra i tenia el recolzament del moviment Carlista, i el General Sanjurjo, qui estava exiliat a Portugal.

Tant Sanjurjo com Mola eren els generals amb més suports, renom i carisma popular que no pas en Francisco Franco. Tots dos van desaparèixer de l’escena política en uns estranys accidents d’avió que van comportar l’ascens fulgurant de la figura de Franco.

Sanjurjo va morir el mateix 20 de juliol de 1936, dos dies desprès de la rebel.lió militar, quan tornava d’Estoril per posar-se al capdavant del bàndol insurrecte, en un dia clar i solejat. Per la seva banda, Mola va morir al Juny de 1937, al veure’s el seu avió sorprès per una tempesta segons la versió oficial. Les morts dels Generals Sanjurjo i Mola van deixar les mans lliures a Franco per encapçalar el projecte nacional.

Casualitat o acció planificada? Segurament mai ho sabrem, però tenint en compte els antecedents de Franco amb aquells que li podien fer ombra, podem ser malpensats, tal i com exemplifica el cas de José Antonio Primo de Rivera.

Franco decidí deixar a José Antonio Primo de Rivera a les mans dels enemics en comptes de canviar-lo per presos del altre bàndol, tal com li van proposar el republicans. I és que la figura de José Antonio, desprès convenientment convertida en màrtir dels franquistes i pseudodivinitzat pel Movimiento, era una amenaça potencial al lideratge de Francisco Franco. El mateix va acabar passant amb Manuel Hedilla, numero dos de Falange.

Per això penso que potser darrere de totes aquestes morts en accidents aeris pot haver-hi “gat amagat”, l’allargada mà del ” Caudillo de España por la Gracia de Dios” (i dels avions).

Pot haver-li passat alguna cosa similar al president polonès? A aquestes alçades, les comparacions són inevitables.

València Roja

diumenge, 11/04/2010

La ciutat de València s’ha fet molt famosa en els últims temps per casos de corrupció política i irregularitats urbanístiques que esquitxen de ple al Partit Popular (PP), que governa a la Generalitat Valenciana amb una àmplia majoria.

Però la realitat de la València del segle XXI és radicalment diferent, en matèria política si més no, a la de la primera meitat del segle XX.

Carrer de Sorolla a inicis del segle XX

La València de la primera meitat del segle XX era una València industrial, obrera, que va rebre una gran quantitat d’immigració procedent de Terol, Conca, Ciudad Real… i de la resta del camp Valencià.

Una València que va tindre un creixement espectacular mercès al poder de l’industria tèxtil Valenciana, a l’industria del ferrocarril (sobretot a la veïna ciutat de Sagunt) i a la producció agrícola del camp valencià, molt rica especialment en la producció de cítrics.

La classe obrera valenciana era una de les més combatives i reivindicatives de tota la península ibèrica. Les rèpliques de la Setmana Tràgica barcelonina arribaren fins aquí, el 1909.

Els sindicats majoritaris que aglutinaven a la classe obrera valenciana eren l’ UGT, de tarannà socialista, i sobretot, la CNT, el sindicat anarquista, que aviat arribà a ser el sindicat majoritari a la ciutat i al camp valencià.

No debades la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), el sector més revolucionari de la CNT fou fundada a la capital del Túria al 1927, durant la dictadura de Migual Primo de Rivera (1923-29).

De fet, durant els governs d’Eduardo Dato, Antoni Maura o José Canalejas, al inici del segle XX (1900-1923), el ministeri d’interior considerava València i Barcelona ciutats d’acció prioritària donat el tarannà revolucionari de la costa mediterrània.

No només la classe obrera era majoritàriament llibertària: durant la segona república espanyola (1931-1936) a la capital del Túria van guanyar sempre els partits i coalicions d’esquerres. Fins i tot en Vicente Rojo, el general més brillant de la República, va romandre fidel al govern legalment constituït i dirigí la defensa republicana durant la guerra civil.

Cartell antifeixista elaborat a València

Durant l’etapa franquista la repressió generà un canvi en l’orientació ideològica de la classe obrera (fet homologable a la resta del estat espanyol) cap posicions més moderades i socialdemocràtiques.

A partir de 1975 a València s’instal·là una hegemonia del PSOE-PSPV que es perllongà fins a la meitat de la dècada dels noranta, quan el PP va fer-se al poder a l’Ajuntament de València (l’incombustible Rita Barberà), i a la Generalitat Valenciana (primer amb Eduardo Zaplana i desprès amb Camps). A Castelló destaca un altre figura igualment singular, el senyor Carlos Fabra, imputat per irregularitats urbanítiques, i possible corrupció.

Des de la seva arribada al poder, el PP valencià ha iniciat una política de grans obres públiques, gairebé faraòniques, com la Ciutat de les Arts i les Ciències o el Port Esportiu de València, seu de la Copa Amèrica de vela i circuit urbà de Fórmula 1, i de projectes de dubtosa viabilitat, com ara el parc d’atraccions Terra Mítica o la ciutat de vacances Marina d’Or.

El PP ha activat, alhora, un sentiment anticatalà, basat en la por psicològica a una suposada invasió catalana, quan la veritat ha estat que tant Barcelona com València van ser, durant molt temps, els únics fars que connectaven Espanya amb Europa, els centres d’expansió de les idees progressistes, lliberals i llibertàries per arreu del estat espanyol.

Però no està tot perdut: aquests dies som testimonis de la lluita dels veïns del Cabanyal, un barri obrer, humil i amb una personalitat molt marcada, resisteix els projectes del PP, que volen enderrocar-la per deixar espai per la modernitat.

Una bonica metàfora de la història de la València Roja, amb un llegat històric enorme, però que encara resisteix les envestides d’un govern que vol negar la personalitat i l’ identitat pròpia de les classes obreres valencianes, enderrocant-les com les vivendes del Cabanyal.

The Pacific

dimecres, 7/04/2010

Si fa unes setmanes parlàvem de Spartacus blood and sand, la nova sèrie de HBO, avui parlarem de The Pacific, una altre sèrie de la mateixa cadena americana. Aquesta és una de les superproduccions televisives més cares dels darrers temps. La sèrie està produida per dos gegants de Hollywood com són Steven Spielberg i Tom Hanks.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=e99B80crU3E]

La sèrie es va estrenar el passat mes de març, fa poc més d’un mes.De moment la sèrie ha de durar una sola temporada en un total de deu capítols d’uns 50 minuts. The Pacific és una mena de segona part de Band of Brothers, una sèrie sobre la segona guerra mundial a Europa.

L’argument (ambientat a inicis del 1942) és inserit dins del marc de la segona guerra mundial, en l’escenari del pacífic, i relata un punt de vista nord-americà del conflicte armat amb els japonesos. És una visió del conflicte nord-americana, però també és cert que prima la part emocional dels marines dels EUA, a qui ens retraten com éssers humans sobrepassats per les circumstàncies d’una guerra terrible i que marcarà per sempre les vides dels protagonistes.

Els protagonistes són personatges de diversos relats reals escrits pels mateixos protagonistes. L’apartat visual de la sèrie és espectacular, així com la recreació històrica, que està força ben aconseguida. Els escenaris són les batalles més emblemàtiques del teatre bèlic del pacífic, tals com Guadalcanal, Iwo Jima, Okinawa o Midway.

Les dosis d’acció estàn garantides, per bé que no és una sèrie específicament ambientada en les accions militars, si no més aviat en les condicions de vida dels soldats, dels seus sentiments, de les seves pors i les seves sensacions. Un relat proamericà però que intenta tocar la fibra sensible i l’empatía de l’espectador.

Escena extreta de la sèrie The Pacific

Tarragona Invisible

dissabte, 3/04/2010

Aquests dies de Setmana Santa els hem decidit gaudir a la Costa Daurada. Aprofitant el bon temps, vam programar una sortida per Tarragona, la ciutat mil·lenària més important del sud de Catalunya. La ciutat és una ciutat agradable, digna de visitar, i el seu casc antic amaga molts llocs i racons amb un encant especial, amb una personalitat molt marcada, que valen la pena ser visitats.

Però qui m’anava a dir a mi que la visita a Tarragona va acabar siguent una mena de joc pels carrers de ciutat vella…tot s’inicià quan al carrer del Vidre vam observar una pintada alusiva a John Locke, personatge de ficció de la sèrie Lost, i just al davant, una porta blava tapiada on figurava la següent inscripció: “No necessitar rés més és lo màxim”.

Porta del carrer Vidre

El missatge em va agradar molt, es refería a que és més ric qui no necessita pas res que no pas aquells qui tenen més coses materials i poques coses d’aquelles que t’omplen de veritat.

Baixant pel carrer Albinyanà vam trobar-nos un altre porta blava i el missatge deia “Un petit detall”.

Finestra al carrer Albinyanà

En aquest moment la meva ment treia fum… era possible que hi haguessin més portes o pistes per la ciutat? Quina mena de joc era aquest? Calia trobar més missatges, més portes…

Al carrer de Cavallers vaig detectar una constant. Prop de cada porta apareixia un símbol que es repetia, una casa amb una estrella de cinc puntes al seu interior, que anuncia la proximitat d’un missatge:

Les teoríes conspiratives estaven a mil per hora, com el nostre cor, ansiòs de descobrir més missatges, un munt d’idees que ens inundaven el cap quan vam trobar la tercera porta, al mateix carrer Cavallers. El missatge deia “Som les persones”. Perfecte, no creia pas que fòssiu elefants amb faldilles. Què vol dir aquesta afirmació? És quelcom que s’escapa del meu entendre.

Porta del carrer Cavallers

Avançant pels carrers del casc antic tarragoní vam arribar a les proximitats d’un altre missatge anunciat per més símbols de la casa amb l’estrella a dintre. Al carrer Riudecols vam trobar un altre missatge. Aquest cop el coneixia prou bé, era una frase amb clara inspiració bíblica. El missatge deia “té, besa el pa i dona’l”.

Porta del carrer Riudecols

A partir d’aquest punt, el joc es va complicar. Poques pistes, i dificultats per trobar més portes. Finalment vam trobar-ne un altre al carrer Vila-Roma que deia “Fer les coses”. És molt important fer les coses i fer-les bé és clar.

Cansats com estàvem, només vam trobar dues portes més, una al carrer Santa Anna, que deia “Ens saludem”, com una mena d’introducció al joc, i una especial al carrer de les Salines, que deia “Al final tots igual” acompanyat de dues mans blanques. Aquesta l’entenc, crec que vol dir que un cop estem al altre barri, tots ens convertirem en pols de la mateixa manera, rics o pobres, homes o dones.

Porta del carrer Santa Anna

La darrera porta al carrer Salines

He intentat solucionar aquest trencaclosques però no ho he aconseguit. Potser m’he deixat pistes i missatges clau pels carrers de ciutat vella de Tarragona. M’ajudareu a completar el missatge? De moment podem demanar-li ajuda al senyor Locke..

Pintada alusiva a la sèrie de ficció Lost situada al carrer Vidre

ACTUALITZACIÓ!: Ja he trobat la resposta al enigma. Aquesta iniciativa correspon a una iniciativa d’un grup cultural, anomenat El Dispositiu, que va organitzar tota l’acció de les portes blaves amb missatges per tal d’apropar la ciutat i els seus racons als ciutadans, així com provocar la reflexió i el diàleg entre les persones que observin les diferents racons de la ciutat de Tarragona. El mapa amb tos els missatges, aquí.

L’artista es qüestió es diu Blai Mesa, i va extreure les diverses frases i missatges de les converses amb els veïns de Tarragona. Em sembla una iniciativa fantàstica. Les ciutats són centres culturals plens de vida, formades per diverses històries que corren paral·leles sense creuar-se. Barcelona, Mataró, Girona, Tarragona, Palma…són ciutats amb un patrimoni cultural enorme, amb un gran llegat històric del que ben bé no gaudim ni tampoc interactuem. Per això crec que tot el que sigui promoure la reflexió crítica sobre la societat que ens envolta, l’interacció i el diàleg entre les persones és molt positiu i especialment desitjable en la societat d’avui en dia.

Perquè queden molts murs per trencar, però els més grans i els més forts, i més difícils de tirar a terra són els murs mentals que nosaltres mateixos tenim a les nostres ments. Els prejudicis, les intuicions errònies. Mentre els homes i les dones no siguin capços de derribar aquests murs mentals, hi hauràn al món murs reals, a Palestina, Sud-Àfrica o Xipre. Per això una porta blau, símbol de l’esperança, ens pot dir que podem traspassar els murs cap a altres horitzons, altres realitats, altres indrets, on potser, podem ser lliures dels prejudicis de la ment, i acceptarem el diàleg amb els altres i l’interacció humana com elements vàlids per les relacions entre persones i cultures.

Perquè blau és el color mediterrani, i el mediterrani és una inmensa porta blau que uneix llengües, cultures i persones. Com les portes del casc antic de Tarragona.