El Pistolerisme

Entre els anys 1918 i 1923 els carrers de Barcelona es van convertir en un autèntic camp de batalla entre obrers i pistolers a sou de la patronal.

La patronal, espantada davant l’èxit de la revolució russa al 1919, i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT (com ara la vaga de la Canadenca, al 1919, que va paralitzar el teixit industrial de Catalunya), que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, els patrons van decidir prendre’s la justícia per la seva mà.

La patronal catalana tenia tres formes per lluitar contra l’amenaça obrerista:

  1. Pressionar els polítics i autoritats locals.
  2. Declarar locauts o tancaments de caixes.
  3. Organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers.

La patronal optà per utilitzar tots tres mètodes per lluitar contra l’amenaça obrera. Els patrons, organitzats en la Federació Patronal, disposaven del capital necessari per contractar els millors mercenaris europeus, molts d’ells veterans de la primera guerra mundial.

D’altre banda, els patrons disposaven també dels contactes i l’influencia necessària per aprovar les lleis restrictives contra les organitzacions obreres (com ara la llei de fugues), o perquè les autoritats fessin els ulls grossos davant els crims de la patronal.

En aquest context, durant 1918 i 1919 s’inicià una autèntica ofensiva pels carrers de Barcelona contra els màxims dirigents de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures, o Sindicats Blancs (en oposició als sindicats vermells, que eren revolucionaris).

Salvador Seguí al 1920

Els principals líders sindicals de la CNT, com ara l’advocat obrerista i membre del sindicat anarquista, en Francesc Layret, o ara bé en Salvador Seguí, el noi del sucre.

Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

Entre 1919 i 1923 la violència al carrer arribà a límits espectaculars. El Paral·lel i el Poble Sec eren barris controlats pels membres dels Sindicats Lliures, que sovint feien incursions al barri del Raval i de Sant Antoni, tradicional feu anarquista, davant la passivitat policial.

De fet el cos policial no era imparcial, ni tampoc just. Els caps de policia estaven comprats pels patronals perquè fessin la vista grossa amb els membres dels Sindicats lliures i no els detenia pas.

En canvi, la policia aplicà una política de repressió sistemàtica contra les associacions obreres, especialment la CNT. La policia no dubtà mai en aplicar la “llei de fugues”. La llei de fugues era una llei que donava autoritat a la policia per utilitzar l’arma de foc si era necessària, és a dir, si un delinqüent intentava fugir d’un policia un cop li havien donat l’alto.

Sovint, els agents de l’ordre públic paraven a un sospitós membre de la CNT per demanar-li la documentació per, un cop donada la conformitat, disparar-li amb l’arma de foc un cop aquest es donava la volta per prosseguir el seu camí.

L’espiral de violència s’anava retroalimentant i aviat es cobrà víctimes innocents, morts innecessàries que van generar un estat de psicosi col·lectiva a totes les capes de la societat barcelonina.

La violència porta més violència, i no fou fins a l’ insurrecció militar del general Miguel Primo de Rivera, l’any 1923 i la promulgació del toc de queda i la conseqüent il·legalització de la CNT  (titllada de terrorista i antiespanyola pel nou règim) i dels seus dirigents, mesures que acabaren amb l’etapa del pistolerisme, que deixà un reguitzell de sang enorme. En pocs anys van morir 424 persones.

Entre els morts hi havia 40 patrons i 29 encarregats d’indústries catalanes, 168 sindicalistes i anarquistes, 82 obrers innocents (confosos amb membres de la CNT), 30 agents de l’autoritat, 3 advocats de la CNT i 42 pistolers del Sindicat Lliure, entre d’altres.

Àngel Pestaña, líder del sector moderat de la CNT

Personalment penso que l’objectiu patronal no era acabar amb la CNT si no amb l’ala sindical coneguda com anarco-sindicalista, que primava el vessant sindical enfront els partidaris de l’acció directe insurreccional (l’ala de la propaganda pels fets de Durruti o els germans Ascaso…), que possiblement no eren una amenaça tant seriosa com els cenetistes Seguí o Layret, artífexs de la nova tàctica sindical, que feia trontollar les bases capitalistes de la societat catalana d’inicis del segle XX.

El balanç final del Pistolerisme és ben tràgic: morts d’un cantó i d’un altre, esquadrons de la mort que campaven lliurement pels carrers barcelonins, i molta sang innocent vessada inútilment a tots dos cantons per desembocar, tot plegat, en una dictadura criminal, la de Primo de Rivera.

Comparteix

    Comentaris

    • Josep A.

      17/11/2010 - 21:16

      1818

    • Josep A.

      17/11/2010 - 22:12

      Angel Pestaña era contrari a lluita armada, mai portava pistola ni per defensar-se. Salvador Seguí era contrari als atemptats però era partidari de l’autodefensa, de fet el 1919 va rebutjar dos atemptats a trets abans de ser assassinat el 1923. Quan Durruti va arribar a Barcelona a finals de 1922, a Barcelona ja portaven 5 anys de tirotejos amb centenars de morts. Alguns dels principals anarcosindicalistes catalans protagonistes de sonats tirotejos des de 1918 va ser: Els 3 germans Volney, Francesc i Progres Ròdenas, Ramón Archs Serra, Pere Vandellós, Pere Mateu Cusidó, Lluis Nicolau Fort, Llúcia Fors, Ramón Casanellas, Pere Boadas, Josep Saleta, Vicens Cervera, Elias Garcia Segarra, Joan Baptista Acher, Francesc Glascar, Joaquim Buigas, Restituto Gómez, Francesc Berro, Andreu Mora, Jaume Jiménez Serra, Marc Alcon, Roser Segarra, Juan Abrau, Salvador Salsench, Joan Manent, Josep Grau, Jaume Dufur, Victor Quero, Francesc Cunyat, Francesc Garcia “el patillas•, Josep Espuñes, Salvador Montès, Jacint Vila, Josep Soler, Juan López, Bartolomé Llabrés, Manel Soler, Gregori Daura, Joan Caballé, Manuel Fernandez, Francesc Gil, Ferran Sánchez Rojas, José Pérez, Joan Tarragó, Andreu Masdeu, Ramón Recasens, Manuel Ramos, Antonio Jiménez, Manel Talens, Adolfo Bermejo, Rafael Climent, Marià Canela, Ricart Pi, Domenech Ribas i tants d’altres que no hi caben i que ni se sap qui foren. Aquests anarcosindicalistes catalans van protagonitzar sonades accions armades i tirotejos entre 1918-23, que intentaven venjar als molts anarcosindicalistes, alguns moderats, que queien en mans dels pistolers patronals i la policia. Ja en hi ha prou de nombrar sols a Durruti, que va arribar a Barcelona a finals de 1922 quan ja hi havia hagut centenars de morts. Per cert Durruti a Barcelona sols va fer alguns atracaments però no va pegar ni un sol tret. Per això aquesta llista dels autèntics protagonistes oblidats injustament.

    • Ferran Vital

      21/11/2010 - 00:10

      Benvolgut Josep,

      Primer de tot, gràcies per les teves aportacions. T’agraeixo sincerament la molèstia el llegir els meus escrits.

      En segon lloc, no entenc massa bé en quina part de l’escrit he fet apologia de la figura de Durruti o Ascaso(s). D’altra banda, tal com afirmo en el text, la violència d’una i altre banda van portar la ciutat a una situació crítica, amb un balanç tràgic. Sang innocent per desembocar en una dictadura criminal: la de Primo de Rivera.

      Atentament,

      Ferran Vital

    • Josep A.

      21/11/2010 - 03:53

      En realitat quan parlo de que Durruti, Oliver, Ascaso i membres dels Solidarios no eren els autèntics o primers promotors de la resposta armada anarcosindicalista no en referia tant al teu escrit sinó a un tòpic generalitzat.

      Estic totalment d’acord però, que el 1923 si que eren els Solidarios de Durruti, Oliver o Ascaso els que intentaven promocionar la lluita armada amb l’objectiu de iniciar una revolució anarquista. Com molt bé dius en el teu escrit, és totalment cert que els que sols promovien la acció purament sindical, revolucionaria però pacífica, com Joan Peiró, Angel Pestaña o Salvador Seguí, eren considerats més perillosos que els partidaris de la lluita armada com els Solidarios, perquè tenien una gran capacitat de mobilització. En canvi els partidaris de l’acció armada al voltant dels Solidarios els servien d’excusa per esclafar als altres.

      No obstant això, seguint amb el fil del principi, el que volia dir és que hi ha un tòpic generalitzat de que els Solidarios amb Durruti Garcia Oliver o Ascaso entre d’altres van ser els promotors de la resposta armada dels anarcosindicalistes catalans contra la violència patronal o policial, cosa totalment falsa. Entre 1918 i 1922 davant les lleis de fugues de la policia i els pistolers patronals, centenars d’anarcosindicalistes de Barcelona i voltants, havien optat per la resposta armada amb el resultat de centenars de morts per les dues bandes. Aquesta resposta armada dels anarcosindicalistes més arrauxats es feia més per autodefensa o venjança que no per fer una revolució anarquista immediata. Tot això molt abans de que Durruti arribés a Barcelona a finals de 1922, que quan amb Garcia Oliver i altres va fundar els Solidarios, si que volien promoure una lluita armada de caràcter anarquista pur.

      Per això he posat una llista, per cert molt curta, d’activistes de la època que molt abans dels Solidarios es van enfrontar a les autoritats i als pistolers patronals, mentre Durruti, Oliver i els Solidarios s’emporten mediàticament en molts casos, “l’honor”,si es pot dir així, d’haver sigut els únics o els principals que s’enfrontaren amb les armes contra la violència patronal i policial, sense entrar ara en si això és bo o no.

      Com diu el fundador de “Los Solidarios” Joan Garcia Oliver en el seu llibre de memòries “El Eco de los Pasos”, els membres dels “Solidarios” al fundar-se a finals de 1922, no tenien experiència armada i els costà molt guanyar-se el respecte dels grups d’afinitat que feia anys que funcionaven a Barcelona. Els atemptats que van fer contra Gonzalez Regueral a Gijón i els cardenal Soldevila a Saragossa, que estaven fora de la estratègia sindical o revolucionària del que passava a Barcelona els van donar certa fama. A Barcelona és dedicaren a fer alguns espectaculars atracaments el 1923, però pràcticament no pegaren un sol tret. La seva forta propaganda anarquista però, els va fer inspiradors de la futura FAI i els va donar prestigi com a grup revolucionari. Aquests dos atemptats fets pels Solidarios fora de Catalunya, que per cert van ser pràcticament els primers i els últims que van fer, van ser rebutjats per la direcció de la CNT catalana i van donar unes de les principals justificacions Primo de Rivera pel cop d’Estat.

      El 1923 però, els grups anarcosindicalistes que seguien fent atemptats contra membres del Sindicat Lliure, seguien sent grups d’afinitat que ja existien abans, això sí, amb una càrrega de més pretensió anarquista revolucionària inspirada pel lideratge de los Solidarios.

      Per tant, si a part de la més efectiva lluita sindical mobilitzadora dels anarcosindicalistes moderats, algú s’ha d’emportar el “mèrit”, d’haver respost amb les armes al pistolers patronals i a la policia, aquests no són ni molt menys “Los Solidarios”, con diu el tòpic generalitzat del que a part d’estar-ne cansat, me’n faig creus, havent-t’hi tantes memòries i escrits d’anarcosindicalistes d’aquella època que ho poden confirmar.

      Per tant, a part d’estar d’acord en general amb el teu escrit, sol volia fer un homenatge a aquells anarcosindicalistes catalans que s’enfrontaren amb les armes amb els sues assassins entre 1918-23 i que en general estan injustament oblidats.

    • Paco Jiménez

      06/08/2014 - 13:36

      El primer Felipe “el botero” de Archivel:
      Mi padre se llama Felipe y proviene de la familia Los Boteros , pero el primer Felipe el Botero de Archivel fue su tío (hermano de mi abuelo) asesinado durante las revueltas sindicales de 1923 en la Plaza Universidad de Barcelona
      A mi padre lo bautizaron como Felipe en 1930 en memoria de su tío asesinado.

      Esta crónica escrita por su hijo Antonio y que a partir de entonces todo el mundo pasó a llamarlo también Felipe (” el boxeador” ) valga como homenaje a toda esa gente que dejó su vida para que las generaciones posteriores hayamos podido vivir mejor.

      “Barcelona estaba viviendo tiempos de ruptura social. Eran muy
      frecuentes los enfrentamientos entre la clase obrera y la oligarquía
      tradicional que temía perder sus privilegios.
      Estos conflictos venían produciéndose en toda España desde
      hacía algunos años y se debían al enorme encarecimiento de la vida
      causado por la primera guerra mundial.
      El descontento había logrado unir a toda la clase obrera mediante
      un pacto de alianza entre la UGT y la CNT ya que ambas
      organizaciones eran conscientes de que por separado no tenían
      fuerza suficiente para conseguir ninguna mejora.
      Pero en Barcelona la agitación social era especialmente intensa
      debido a los numerosísimos trabajadores de su próspera industria y
      a la rica y poderosa burguesía catalana que ejercía una dura represión.
      Por eso allí se vivía una lucha violenta y desigual donde los pistoleros
      a sueldo proliferaron para imponer la ley del más fuerte.
      La CNT había creado el “Sindicato Único” que se estructuró
      en ramos de oficios para acumular a todos los obreros de un mismo
      ramo a fin de conseguir más presión en las huelgas y así forzar las
      negociaciones.
      En respuesta, la patronal creó también su propio sindicato al
      que llamo el “Sindicato Libre”.
      Mi padre por su valentía y sentido personal de la justicia se sintió
      atraído por las ideas de la CNT y se afilió al sindicato. No tardó
      en sobresalir en el “Único”, para él significó estar mejor retribuido
      y dejar el pico y la pala.
      Escribió a su familia de Archivel diciendo que estaba bien y les
      envió algunos regalos, entre ellos una caja de puros para su hermano.
      Aunque mi abuela y mi tío no sabían escribir encontraron en el
      pueblo a alguien que sí sabía y escribieron una carta a mi padre
      fechada el 15 de enero de 1923. En esa carta mi tío Pepe pedía a
      mi padre que le construyese una barraca para él y su familia porque
      tenía la intención de emigrar también a Barcelona.
      Creo que mi padre no llegó a leer aquella carta porque, poco después,
      cuando él estaba comiendo en una fonda de la calle Salmerón
      entraron cuatro hombres y preguntaron en voz alta:
      –“¿Quién es Felipe Jiménez?”
      Mi padre mientras contestaba –“Yo soy” se levantó. Y sin mediar
      palabra lo ametrallaron. Recibió siete impactos de bala y murió
      en el acto.
      En los archivos de la C.N.T. consta que fue el 2 de febrero de
      1923. Él tenía 23 años y yo acababa de cumplir los dos años.

      Conforme iba pasando el entierro por las calles hacia el cementerio
      de Montjuïc la gente dejaba de trabajar y se unía al cortejo.
      Salieron fábricas enteras de trabajadores y la ceremonia se convirtió
      en una manifestación. Entonces, desde unos coches comenzaron a
      disparar, hubo muchos heridos.
      Los compañeros de mi padre contaban cómo, en aquellos momentos,
      habían pasado del miedo a la rabia. No podían permitir que no les dejaran ni enterrar a sus muertos y conscientes de la calamitosa situación en la que quedaba la familia, hicieron una colecta para la mujer y el hijo del difunto.

      El ambiente se exaltó tanto que, días más tarde, reconocieron en
      el muelle a uno de aquellos cuatro pistoleros que habían matado a
      mi padre y allí mismo lo lincharon. Aquel hombre era de Lorca y
      pertenecía al sindicato “Libre”.
      Mi madre apenas sabía escribir su nombre, tenía 22 años cuando
      se quedó viuda y conmigo a solas en Barcelona.”
      Una Alpargata y un Zapato libro autobiográfico de Felipe ” el Boxeador”

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús