Arxiu del dissabte, 27/03/2010

El Pistolerisme

dissabte, 27/03/2010

Entre els anys 1918 i 1923 els carrers de Barcelona es van convertir en un autèntic camp de batalla entre obrers i pistolers a sou de la patronal.

La patronal, espantada davant l’èxit de la revolució russa al 1919, i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT (com ara la vaga de la Canadenca, al 1919, que va paralitzar el teixit industrial de Catalunya), que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, els patrons van decidir prendre’s la justícia per la seva mà.

La patronal catalana tenia tres formes per lluitar contra l’amenaça obrerista:

  1. Pressionar els polítics i autoritats locals.
  2. Declarar locauts o tancaments de caixes.
  3. Organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers.

La patronal optà per utilitzar tots tres mètodes per lluitar contra l’amenaça obrera. Els patrons, organitzats en la Federació Patronal, disposaven del capital necessari per contractar els millors mercenaris europeus, molts d’ells veterans de la primera guerra mundial.

D’altre banda, els patrons disposaven també dels contactes i l’influencia necessària per aprovar les lleis restrictives contra les organitzacions obreres (com ara la llei de fugues), o perquè les autoritats fessin els ulls grossos davant els crims de la patronal.

En aquest context, durant 1918 i 1919 s’inicià una autèntica ofensiva pels carrers de Barcelona contra els màxims dirigents de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures, o Sindicats Blancs (en oposició als sindicats vermells, que eren revolucionaris).

Salvador Seguí al 1920

Els principals líders sindicals de la CNT, com ara l’advocat obrerista i membre del sindicat anarquista, en Francesc Layret, o ara bé en Salvador Seguí, el noi del sucre.

Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

Entre 1919 i 1923 la violència al carrer arribà a límits espectaculars. El Paral·lel i el Poble Sec eren barris controlats pels membres dels Sindicats Lliures, que sovint feien incursions al barri del Raval i de Sant Antoni, tradicional feu anarquista, davant la passivitat policial.

De fet el cos policial no era imparcial, ni tampoc just. Els caps de policia estaven comprats pels patronals perquè fessin la vista grossa amb els membres dels Sindicats lliures i no els detenia pas.

En canvi, la policia aplicà una política de repressió sistemàtica contra les associacions obreres, especialment la CNT. La policia no dubtà mai en aplicar la “llei de fugues”. La llei de fugues era una llei que donava autoritat a la policia per utilitzar l’arma de foc si era necessària, és a dir, si un delinqüent intentava fugir d’un policia un cop li havien donat l’alto.

Sovint, els agents de l’ordre públic paraven a un sospitós membre de la CNT per demanar-li la documentació per, un cop donada la conformitat, disparar-li amb l’arma de foc un cop aquest es donava la volta per prosseguir el seu camí.

L’espiral de violència s’anava retroalimentant i aviat es cobrà víctimes innocents, morts innecessàries que van generar un estat de psicosi col·lectiva a totes les capes de la societat barcelonina.

La violència porta més violència, i no fou fins a l’ insurrecció militar del general Miguel Primo de Rivera, l’any 1923 i la promulgació del toc de queda i la conseqüent il·legalització de la CNT  (titllada de terrorista i antiespanyola pel nou règim) i dels seus dirigents, mesures que acabaren amb l’etapa del pistolerisme, que deixà un reguitzell de sang enorme. En pocs anys van morir 424 persones.

Entre els morts hi havia 40 patrons i 29 encarregats d’indústries catalanes, 168 sindicalistes i anarquistes, 82 obrers innocents (confosos amb membres de la CNT), 30 agents de l’autoritat, 3 advocats de la CNT i 42 pistolers del Sindicat Lliure, entre d’altres.

Àngel Pestaña, líder del sector moderat de la CNT

Personalment penso que l’objectiu patronal no era acabar amb la CNT si no amb l’ala sindical coneguda com anarco-sindicalista, que primava el vessant sindical enfront els partidaris de l’acció directe insurreccional (l’ala de la propaganda pels fets de Durruti o els germans Ascaso…), que possiblement no eren una amenaça tant seriosa com els cenetistes Seguí o Layret, artífexs de la nova tàctica sindical, que feia trontollar les bases capitalistes de la societat catalana d’inicis del segle XX.

El balanç final del Pistolerisme és ben tràgic: morts d’un cantó i d’un altre, esquadrons de la mort que campaven lliurement pels carrers barcelonins, i molta sang innocent vessada inútilment a tots dos cantons per desembocar, tot plegat, en una dictadura criminal, la de Primo de Rivera.