Arxiu del dilluns, 22/03/2010

La unificació d’Itàlia (segona part)

dilluns, 22/03/2010

-LA UNIFICACIÓ-

Les arrels directes de la unificació italiana cal buscar-los en dos precedents immediats: la revolució francesa i el Risorgimento.

Durant l’època napoleònica Itàlia fou envaïda per les tropes napoleòniques, que van cohesionar per primer cop tot el país en un parell d’administracions polítiques modernes: la República Cispadana, al nord, estat satèl·lit de França, i el regne de Nàpols, al sud, sota el regnat de Josep Bonaparte, germà de Napoleó. Amb la derrota dels francesos, la península tornà a fragmentar-se, i es situaren els Borbons al regne de Nàpols.

A inicis del segle XIX, per altra banda, nasqué el romanticisme, un moviment artístic global, que a Itàlia originà el que coneixem com a Risorgimento, o la voluntat de crear una Itàlia unida. La forma del futurible estat, però, no estava pas definida.

D’una banda, Mazzini ( polític conservador molt influent en l’ unificació) proposava una Itàlia unida sota control del Papa, altres intel·lectuals proposaven una república federal, o uns altres (com Camillo Benso, artífex de la unificació) creien que calia uniformitzar el país sota l’autoritat del Piemont, l’estat més fort de la península i dirigits per la dinastia dels Savoia , de tarannà liberal.

Garibaldi al 1866

Enfront dels intel·lectuals i els seus idearis i projectes, va sorgir una figura pragmàtica i revolucionària, anomenada Garibaldi.

Garibaldi pertanyia a la Carboneria. Els Carboners eren una societat secreta que lluitava per la igualtat dels homes i la unificació d’Itàlia.

Camile Benso, comte di Cavour i primer ministre de Piemont

L’unificació va iniciar-se per dues vies diferents a mitjans del segle XIX. Per un cantó el Piemont, dirigit pel seu primer ministre, Camillo Benso Comte de Cavour, va lluitar entre 1850 i 1860 contra l’ Imperi Austríac, que dominava la Llombardía i el Vènetto. Cavour aconseguí el suport dels Francesos i els Prussians, tradicionals rivals dels Austríacs.

Els Austríacs foren derrotats a les batalles de Magenta i Solferino, mentre que el Piemont va annexionar-se aquests territoris.

Per la seva banda, Garibaldi i els seus seguidors ( hereus directes de les idees revolucionàries importades des de l’època de Napoleó) van desembarcar a Nàpols i Sicília uniformats amb camises vermelles per expulsar els Borbons (que estaven allà des de finals de les guerres napoleòniques), cap l’any 1860.

Arribats a aquest punt, fou especialment difícil convèncer en Garibaldi, una figura amb aureola mística i exòtica, de reconèixer en Vittorio Emanuelle II (Victor Manel II) com a rei d’Itàlia (i senyor de Nàpols i Sicília, que ell havia conquerit amb els seus seguidors) el 1861.

Garibaldi no s’entenia pas amb Camillo Benso. Garibaldi era un home d’acció, Cavour, reflexiu. Garibaldi era un republicà revolucionari, Cavour un conservador monàrquic. Garibaldi i els seus partidaris, els Mil de Garibaldi, no acabaven de veure clar el lideratge dels Piemontesos en el procés unificador.

Malgrat que Victor Manel II s’havia proclamat rei d’Itàlia, el procés unificador no s’havia acabat: encara mancava la capital Imperial, Roma, per completar el somni unificador. El Lazio i l’Emilia-Romagna, la zona de Bolonya i voltants, estaven sota autoritat papal, formant part dels Estats Pontificis, i políticament aliats de la França de Napoleó III. Per això, els Italians no gosaven atacar obertament els Estats Pontificis, però un pacte entre els Savoia (que renunciaven a les seves pretensions territorials sobre Niça i altres territoris de parla italiana del sud-est de l’hexàgon) va permetre que gairebé la totalitat del centre de la península itàlica romangués sota autoritat piemontesa vers el 1860.

Però en el context de la guerra franco-prussiana de 1870-71 els Francesos foren derrotats, i els Italians, aliats dels Prussians, van sentir-se prou forts com per atacar els territoris del Sant Pare.

El mateix 1870-71 les tropes italianes, encapçalades per Garibaldi, van ocupar els Estats Pontificis tot derrotant les tropes papals (que poca resistència van presentar) i van conquerir Roma, la ciutat eterna, l’arrel dels Italians.

L’ocupació dels Estats Pontificis fou un cop molt dur pel Vaticà, que va perdre els seus dominis i afirmà sentir-se presoner dins d’Itàlia. De fet, el Sant Pare no va reconèixer l’estat Italià fins els anys trenta del segle XX (cosa especialment greu en un país eminentment catòlic).

Amb l’ocupació de facto de la ciutat de Roma, l’any 1870, podem considerar tancat el procés unificador a Itàlia. La capitalitat de Torí fou traslladada a Roma, amb una clara vocació de recuperar el gloriós passat d’aquesta ciutat.

Mapa que mostra les fases de l'unificació Italiana

Però un cop construït l’estat italià, s’inicià el procés de creació d’un sentiment nacional, o una consciència col·lectiva.

Itàlia era un invent recent, una realitat política nova, un país desestructurat, amb un nord industrialitzat, ric i cohesionat, i un sud molt pobre, agrícola i inconnex.

A més, els primers anys de vida l’estat Italià l’administració pública es trobà amb les arques buides, i decidí pujar els impostos i taxes impositives, cosa que afectà negativament l’ imatge pública del estat italià.

La fam i la pobresa endèmica al sud van originar el gran èxode d’italians cap l’Argentina, Xile, Brasil o els Estats Units, originant un sentiment de vergonya nacional al jove país, incapaç d’alimentar els seus propis ciutadans.

A més, a nivell cultural i lingüístic, el país era irreal: un sicilià no s’entenia pas amb un venecià, o un toscà tampoc parlava igual que un napolità. Itàlia era (i encara en menor mesura ho és avui en dia) un mosaic lingüístic on convivien diverses llengües com les eslaves, croat, català, francès, albanès, grec…

L’estat Italià volgué primar el sistema educatiu per forjar una nova generació de ciutadans plenament italians. Com va dir el polític i escriptor Massimo D’Azeglio: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”. Però mai hi ha hagut un perfil d’italià estàndard. Mes aviat Itàlia ha estat i és una amalgama de diversos pobles i cultures.

Altrament, l’evolució política d’Itàlia ha fet que a amplies zones del sud l’autoritat estatal no ha existit mai, i el buit de poder era substituït per autèntics estats o administracions paral·leles, que li discuteixen el monopoli de la violència i la tarifa impositiva a l’estat. Són les organitzacions criminals del sud d’Itàlia, autèntica xacra política i social del país, com ara la Màfia a Sicília, la Camorra a Nàpols o la n’drangheta a Reggio di Calàbria.

Per això no és descabellat pensar que l’ unificació Italiana encara no s’ha conclòs, fins que la península sigui un ens equilibrat i les diferències nord-sud no siguin tant pronunciades, o fins que el país aconsegueixi superar la corrupció política i la depressió originada per la caiguda de la DC (Democràcia Cristiana) i el PCI (Partit Comunista Italià) als anys 90 del segle passat que han provocat l’aparició d’un bufó televisiu com Silvio Berlusconi.