La unificació d'Itàlia (Primera Part)

-PRECEDENTS-

Itàlia és un invent polític nascut a mitjans del segle XIX. El concepte d’una península itàlica unitària políticament prové de l’herència cultural llatina.

Els Romans van dividir el seu imperi en diverses províncies, una de les quals era la prefectura d’Itàlia, que comprenia des dels Alps fins Reggio di Calàbria, al sud de la península. Aquesta divisió en base administrativa no incloïa pas les illes de Sardenya i de Sicília.

Amb la caiguda del imperi Romà al 476 de la nostra era, la península itàlica caigué sota el control dels pobles germànics, que la fragmentaren políticament. Així doncs, els Llombards es van instal·lar a la zona nord occidental del país, formant un regne amb capital a Mediolanum (Milà), i forjant la personalitat de la regió que avui coneixem com la Lombardia.

Al centre de la península itàlica van situar-s’hi els Ostrogots, el poble que sota el regnat d’ Odoacre va tenir “l’honor” de deposar el darrer emperador Romà, Rómul Augustul.

Al segle VI-VII l’Imperi Bizantí (antic Imperi Romà d’Orient) va sentir-se prou fort com per a projectar la reconstrucció de l’antic Imperi Romà tot expulsant els pobles i regnes Germànics.

De fet, sota el regnat de l’emperador Justinià, les tropes de Bizanci van ocupar el centre i el sud de la península Itàlica, així com les illes de Sicília i Sardenya. Però quan els bizantins van ocupar Roma, la ciutat eterna no era ni una ombra del que havia estat. La ciutat estava en un estat absolutament ruïnós.

Potser per això, i segurament per la qualitat de les seves muralles, els Bizantins establiren a Ràvenna la capitalitat de la província Itàlica. Ràvenna és un exemple de la simbiosi orient-occident, del gust greco-bizantí i del llegat llatí.

Interior de l'església de Sant Vital de Ràvenna

Però si alguna institució ha estat, és i serà resistent als canvis polítics, econòmics i socials, aquesta és la Santa Seu.

El Sant Pare de Roma, dins del Vaticà, ha estat la referència política i institucional amb els que ha hagut de negociar tota potència estrangera. L’església catòlica, amb seu a Roma, ha estat l’única institució capaç de sobreviure durant dos mil anys, i aquesta particularitat no s’entén sense inserir-la en el marc de l’història d’Itàlia.

Quan l’Imperi Bizantí es va començar a descomposar, cap a mitjans del segle VII i inicis del segle VIII, va aparèixer una nova amenaça provinent del sud, que a sobre plantejava la competència del paradís al Sant Pare: l’ Islam.

L’ Islam, la nova religió fundada el 622 de la nostra era, s’havia expandit en poc menys d’un segle, gràcies a l’empenta del poble àrab i de la debilitat de les potències veïnes com l’Imperi Persa Sassànida o l’Imperi Bizantí, en avançada fase de descomposició.

Els musulmans van ocupar Sicília i el Mezzogiorno, la meitat sud d’Itàlia, a mitjans del segle VIII.

La Santa Seu es va veure amenaçada pel perill musulmà, així que es posà sota la protecció dels reis francs (Carlemany i els seus succesors) i des del segle X, l’estat Pontifici es posà sota l’òrbita del Sacre Imperi Romano Germànic.

Aquest anar i venir dels diversos pobles estrangers que ostentaven el poder polític en detriment de les autoritats locals van acabar configurant un mosaic polític, cultural, lingüístic i artístic dins la península itàlica.

Al segle XI trobem un nou poble invasor: els Normands, que ocupen Sicília i el sud d’Itàlia tot expulsant els musulmans d’aquesta àrea amb el permís de la Santa Seu.

Mapa d'Itàlia al any 1000

Però a finals del segle XI i durant els segles XII i XIII hi van haver una sèrie de fets decisius per l’articulació política d’Itàlia. La crisis del Cesaropapisme, o el que és el mateix, la disputa entre el Papa i l’emperador del Sacre Imperi per l’hegemonia política de l’imperi i de retruc, de tota la cristiandat.

Finalment l’emperador Enric IV s’hagué d’agenollar davant el Sant Pare a Canosa, reconeixent la supremacia papal sobre la dignitat imperial. Aquest fet creà un buit de poder dins l’estructura imperial i les ciutats del nord i del centre d’Itàlia en sortiren beneficiades, ja que els seus Ajuntaments (o Comuna, en italià), guanyaren molt de pes polític específic i poder real de decisió.

Les ciutats italianes s’aprofitaren de la revifalla econòmica dels segles XII i XIII produïda per la reactivació del comerç, i les finances municipals tornaven a omplir-se. Per acabar-ho d’adobar, al segle XIII hi hagué la guerra entre Güelfs i Gibelins dins del propi Sacre Imperi.

Els Güelfs donaven suport al Papa, i els Gibelins al emperador, en una nova batalla entre les dues figures per l’hegemonia de la cristiandat.

Les Comunes del nord van aliar-se, majoritàriament, amb el Papa, que respectava l’àmplia autonomia municipal. Aquest fet, i les accions militars que va emprendre l’emperador contra les ciutats del nord d’Itàlia, van acabar de descomposar el control imperial sobre tota la península Itàlica.

En contrapartida van aparèixer diversos consells municipals, Comunes i ciutats que van esdevenir petits estats independents, (tal com les Polis de l’antiga Grècia), molt pròsperes gràcies a la intensa activitat comercial durant la baixa edat mitja i l’edat moderna.

Ciutats-Estats com Gènova, Pisa, Florència, Milà, Venècia, Bolonya…van conèixer una autèntica edat daurada. A més, els consells municipals i els governs de les ciutats estaven controlats, bàsicament, pels mercaders, els quals, en matèria legislativa, afavorien tant com podien l’activitat comercial.

És aquesta l’època on comença a veure’s amb claredat les grans diferències entre el nord, ric i mercader, i el sud, retardat i amb crisi endèmica.

Per la seva banda, al sud s’hi va perpetuar la presència estrangera, ara amb els Catalans d’Alfons el Magnànim, que al segle XIV van conquerir el regne de Nàpols i Sicília.

Panoràmica de Florència, capital del Cuatroeccentto

Al segle XV i XVI hi hagué l’eclosió del Renaixement a Itàlia. El Cuatroeccentto a Florència, el Cincoeccentto a Roma. Itàlia conegué els més grans artistes, filòsofs, astrònoms….

Noms com Leonardo, Miquel Àngel, Brunelleschi, Copèrnic, Maquiavel, Donattello, Bramante o Fra Angelico encara suggereixen part de la riquesa d’aquesta època.

Al segles XVII i XVIII Itàlia es veié sotmesa, de nou, a l’autoritat de les potències estrangeres. El regne de França, Espanya i Àustria es repartien la península itàlica, mentre la zona central restava sota l’autoritat del Sant Pare, els Estats Pontificis.

Però lentament una potència local anava guanyant pes específic dins del mosaic polític Italià: el regne del Piemont, que feia de coixí entre les grans potències, i que sota la dinastia dels Savoia, estava destinada a assumir el lideratge de la construcció d’un nou país.

Continuarà…

Comparteix

    Comentaris

    • Eva

      20/03/2010 - 11:51

      Veig que has canviat l’aspecte del teu bloc. M’agrada molt! I aquesta entrada m’ha encantat, també! Bé, totes m’agraden, perquè l’anterior també era molt bona. Ja saps que m’encanta la història. així que gaudeixo molt llegint tot el que escrius.

    • historiadorvital

      22/03/2010 - 22:50

      Moltes gràcies! el teu bloc està molt bé, també…de fet en sóc asidu!! L’aparença del bloc em sembla més apropiada al que jo volia…i anar jugant amb els diversos ginys que té!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús