Arxiu del mes: març 2010

El Pistolerisme

dissabte, 27/03/2010

Entre els anys 1918 i 1923 els carrers de Barcelona es van convertir en un autèntic camp de batalla entre obrers i pistolers a sou de la patronal.

La patronal, espantada davant l’èxit de la revolució russa al 1919, i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT (com ara la vaga de la Canadenca, al 1919, que va paralitzar el teixit industrial de Catalunya), que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, els patrons van decidir prendre’s la justícia per la seva mà.

La patronal catalana tenia tres formes per lluitar contra l’amenaça obrerista:

  1. Pressionar els polítics i autoritats locals.
  2. Declarar locauts o tancaments de caixes.
  3. Organitzar partides de pistolers per eliminar els líders obrers.

La patronal optà per utilitzar tots tres mètodes per lluitar contra l’amenaça obrera. Els patrons, organitzats en la Federació Patronal, disposaven del capital necessari per contractar els millors mercenaris europeus, molts d’ells veterans de la primera guerra mundial.

D’altre banda, els patrons disposaven també dels contactes i l’influencia necessària per aprovar les lleis restrictives contra les organitzacions obreres (com ara la llei de fugues), o perquè les autoritats fessin els ulls grossos davant els crims de la patronal.

En aquest context, durant 1918 i 1919 s’inicià una autèntica ofensiva pels carrers de Barcelona contra els màxims dirigents de la CNT. Els pistolers de la patronal, es van organitzar en institucions pseudoobreristes anomenades Sindicats Lliures, o Sindicats Blancs (en oposició als sindicats vermells, que eren revolucionaris).

Salvador Seguí al 1920

Els principals líders sindicals de la CNT, com ara l’advocat obrerista i membre del sindicat anarquista, en Francesc Layret, o ara bé en Salvador Seguí, el noi del sucre.

Per la seva banda, la CNT va optar per una defensa activa i armada contra l’assetjament patronal, amb accions armades contra objectius patronals i membres dels sindicats lliures.

Entre 1919 i 1923 la violència al carrer arribà a límits espectaculars. El Paral·lel i el Poble Sec eren barris controlats pels membres dels Sindicats Lliures, que sovint feien incursions al barri del Raval i de Sant Antoni, tradicional feu anarquista, davant la passivitat policial.

De fet el cos policial no era imparcial, ni tampoc just. Els caps de policia estaven comprats pels patronals perquè fessin la vista grossa amb els membres dels Sindicats lliures i no els detenia pas.

En canvi, la policia aplicà una política de repressió sistemàtica contra les associacions obreres, especialment la CNT. La policia no dubtà mai en aplicar la “llei de fugues”. La llei de fugues era una llei que donava autoritat a la policia per utilitzar l’arma de foc si era necessària, és a dir, si un delinqüent intentava fugir d’un policia un cop li havien donat l’alto.

Sovint, els agents de l’ordre públic paraven a un sospitós membre de la CNT per demanar-li la documentació per, un cop donada la conformitat, disparar-li amb l’arma de foc un cop aquest es donava la volta per prosseguir el seu camí.

L’espiral de violència s’anava retroalimentant i aviat es cobrà víctimes innocents, morts innecessàries que van generar un estat de psicosi col·lectiva a totes les capes de la societat barcelonina.

La violència porta més violència, i no fou fins a l’ insurrecció militar del general Miguel Primo de Rivera, l’any 1923 i la promulgació del toc de queda i la conseqüent il·legalització de la CNT  (titllada de terrorista i antiespanyola pel nou règim) i dels seus dirigents, mesures que acabaren amb l’etapa del pistolerisme, que deixà un reguitzell de sang enorme. En pocs anys van morir 424 persones.

Entre els morts hi havia 40 patrons i 29 encarregats d’indústries catalanes, 168 sindicalistes i anarquistes, 82 obrers innocents (confosos amb membres de la CNT), 30 agents de l’autoritat, 3 advocats de la CNT i 42 pistolers del Sindicat Lliure, entre d’altres.

Àngel Pestaña, líder del sector moderat de la CNT

Personalment penso que l’objectiu patronal no era acabar amb la CNT si no amb l’ala sindical coneguda com anarco-sindicalista, que primava el vessant sindical enfront els partidaris de l’acció directe insurreccional (l’ala de la propaganda pels fets de Durruti o els germans Ascaso…), que possiblement no eren una amenaça tant seriosa com els cenetistes Seguí o Layret, artífexs de la nova tàctica sindical, que feia trontollar les bases capitalistes de la societat catalana d’inicis del segle XX.

El balanç final del Pistolerisme és ben tràgic: morts d’un cantó i d’un altre, esquadrons de la mort que campaven lliurement pels carrers barcelonins, i molta sang innocent vessada inútilment a tots dos cantons per desembocar, tot plegat, en una dictadura criminal, la de Primo de Rivera.

La unificació d’Itàlia (segona part)

dilluns, 22/03/2010

-LA UNIFICACIÓ-

Les arrels directes de la unificació italiana cal buscar-los en dos precedents immediats: la revolució francesa i el Risorgimento.

Durant l’època napoleònica Itàlia fou envaïda per les tropes napoleòniques, que van cohesionar per primer cop tot el país en un parell d’administracions polítiques modernes: la República Cispadana, al nord, estat satèl·lit de França, i el regne de Nàpols, al sud, sota el regnat de Josep Bonaparte, germà de Napoleó. Amb la derrota dels francesos, la península tornà a fragmentar-se, i es situaren els Borbons al regne de Nàpols.

A inicis del segle XIX, per altra banda, nasqué el romanticisme, un moviment artístic global, que a Itàlia originà el que coneixem com a Risorgimento, o la voluntat de crear una Itàlia unida. La forma del futurible estat, però, no estava pas definida.

D’una banda, Mazzini ( polític conservador molt influent en l’ unificació) proposava una Itàlia unida sota control del Papa, altres intel·lectuals proposaven una república federal, o uns altres (com Camillo Benso, artífex de la unificació) creien que calia uniformitzar el país sota l’autoritat del Piemont, l’estat més fort de la península i dirigits per la dinastia dels Savoia , de tarannà liberal.

Garibaldi al 1866

Enfront dels intel·lectuals i els seus idearis i projectes, va sorgir una figura pragmàtica i revolucionària, anomenada Garibaldi.

Garibaldi pertanyia a la Carboneria. Els Carboners eren una societat secreta que lluitava per la igualtat dels homes i la unificació d’Itàlia.

Camile Benso, comte di Cavour i primer ministre de Piemont

L’unificació va iniciar-se per dues vies diferents a mitjans del segle XIX. Per un cantó el Piemont, dirigit pel seu primer ministre, Camillo Benso Comte de Cavour, va lluitar entre 1850 i 1860 contra l’ Imperi Austríac, que dominava la Llombardía i el Vènetto. Cavour aconseguí el suport dels Francesos i els Prussians, tradicionals rivals dels Austríacs.

Els Austríacs foren derrotats a les batalles de Magenta i Solferino, mentre que el Piemont va annexionar-se aquests territoris.

Per la seva banda, Garibaldi i els seus seguidors ( hereus directes de les idees revolucionàries importades des de l’època de Napoleó) van desembarcar a Nàpols i Sicília uniformats amb camises vermelles per expulsar els Borbons (que estaven allà des de finals de les guerres napoleòniques), cap l’any 1860.

Arribats a aquest punt, fou especialment difícil convèncer en Garibaldi, una figura amb aureola mística i exòtica, de reconèixer en Vittorio Emanuelle II (Victor Manel II) com a rei d’Itàlia (i senyor de Nàpols i Sicília, que ell havia conquerit amb els seus seguidors) el 1861.

Garibaldi no s’entenia pas amb Camillo Benso. Garibaldi era un home d’acció, Cavour, reflexiu. Garibaldi era un republicà revolucionari, Cavour un conservador monàrquic. Garibaldi i els seus partidaris, els Mil de Garibaldi, no acabaven de veure clar el lideratge dels Piemontesos en el procés unificador.

Malgrat que Victor Manel II s’havia proclamat rei d’Itàlia, el procés unificador no s’havia acabat: encara mancava la capital Imperial, Roma, per completar el somni unificador. El Lazio i l’Emilia-Romagna, la zona de Bolonya i voltants, estaven sota autoritat papal, formant part dels Estats Pontificis, i políticament aliats de la França de Napoleó III. Per això, els Italians no gosaven atacar obertament els Estats Pontificis, però un pacte entre els Savoia (que renunciaven a les seves pretensions territorials sobre Niça i altres territoris de parla italiana del sud-est de l’hexàgon) va permetre que gairebé la totalitat del centre de la península itàlica romangués sota autoritat piemontesa vers el 1860.

Però en el context de la guerra franco-prussiana de 1870-71 els Francesos foren derrotats, i els Italians, aliats dels Prussians, van sentir-se prou forts com per atacar els territoris del Sant Pare.

El mateix 1870-71 les tropes italianes, encapçalades per Garibaldi, van ocupar els Estats Pontificis tot derrotant les tropes papals (que poca resistència van presentar) i van conquerir Roma, la ciutat eterna, l’arrel dels Italians.

L’ocupació dels Estats Pontificis fou un cop molt dur pel Vaticà, que va perdre els seus dominis i afirmà sentir-se presoner dins d’Itàlia. De fet, el Sant Pare no va reconèixer l’estat Italià fins els anys trenta del segle XX (cosa especialment greu en un país eminentment catòlic).

Amb l’ocupació de facto de la ciutat de Roma, l’any 1870, podem considerar tancat el procés unificador a Itàlia. La capitalitat de Torí fou traslladada a Roma, amb una clara vocació de recuperar el gloriós passat d’aquesta ciutat.

Mapa que mostra les fases de l'unificació Italiana

Però un cop construït l’estat italià, s’inicià el procés de creació d’un sentiment nacional, o una consciència col·lectiva.

Itàlia era un invent recent, una realitat política nova, un país desestructurat, amb un nord industrialitzat, ric i cohesionat, i un sud molt pobre, agrícola i inconnex.

A més, els primers anys de vida l’estat Italià l’administració pública es trobà amb les arques buides, i decidí pujar els impostos i taxes impositives, cosa que afectà negativament l’ imatge pública del estat italià.

La fam i la pobresa endèmica al sud van originar el gran èxode d’italians cap l’Argentina, Xile, Brasil o els Estats Units, originant un sentiment de vergonya nacional al jove país, incapaç d’alimentar els seus propis ciutadans.

A més, a nivell cultural i lingüístic, el país era irreal: un sicilià no s’entenia pas amb un venecià, o un toscà tampoc parlava igual que un napolità. Itàlia era (i encara en menor mesura ho és avui en dia) un mosaic lingüístic on convivien diverses llengües com les eslaves, croat, català, francès, albanès, grec…

L’estat Italià volgué primar el sistema educatiu per forjar una nova generació de ciutadans plenament italians. Com va dir el polític i escriptor Massimo D’Azeglio: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”. Però mai hi ha hagut un perfil d’italià estàndard. Mes aviat Itàlia ha estat i és una amalgama de diversos pobles i cultures.

Altrament, l’evolució política d’Itàlia ha fet que a amplies zones del sud l’autoritat estatal no ha existit mai, i el buit de poder era substituït per autèntics estats o administracions paral·leles, que li discuteixen el monopoli de la violència i la tarifa impositiva a l’estat. Són les organitzacions criminals del sud d’Itàlia, autèntica xacra política i social del país, com ara la Màfia a Sicília, la Camorra a Nàpols o la n’drangheta a Reggio di Calàbria.

Per això no és descabellat pensar que l’ unificació Italiana encara no s’ha conclòs, fins que la península sigui un ens equilibrat i les diferències nord-sud no siguin tant pronunciades, o fins que el país aconsegueixi superar la corrupció política i la depressió originada per la caiguda de la DC (Democràcia Cristiana) i el PCI (Partit Comunista Italià) als anys 90 del segle passat que han provocat l’aparició d’un bufó televisiu com Silvio Berlusconi.

Spartacus sang i sorra

diumenge, 21/03/2010

Spartacus blood and sand (Espartac sang i sorra) és una sèrie dels Estats Units que encara no ha arribat a les graelles televisives de l’estat espanyol. Aquesta és una sèrie inspirada en la vida d’Espartac, l’esclau que es va rebel·lar contra Roma i va fer-ne tremolar les bases del sistema esclavista. La sèrie s’emet a la cadena televisiva HBO, i s’està emetent la primera temporada. Consta de tretze capítols, d’uns cinquanta minuts de duració.

Fa prop de mig segle es va filmar la clàssica pel·lícula d’ Espartac, protagonitzada pel genial Kirk Douglas. Mig segle després ha aparegut aquesta nova sèrie, amb cares conegudes, com la de Lucy Lawlees, famosa per protagonitzar Xena, la princesa guerrera, o l’actor britànic John Hannah, protagonista de films com La Mòmia, o “Cuatro Bodas y un Funeral”.

La sèrie es pot definir com una barreja de les sèries televisives “Roma“, “Californication” o la pel·lícula 300, amb elements escenogràfics que recorden a films com els de ” Sin City” o (salvant les diferències) a Kill Bill.

Aquesta és una sèrie amb elevades dosis de violència, acció, passió i molt, però molt, sexe. Té diversos moments molt pujats de to. Les escenes d’acció són igualment espectaculars, amb efectes visuals molt ben aconseguits. La història està molt ben ambientada tant a nivell escenogràfic com a nivell de vestuari i atrezzo.

L’únic però que li trobo és la manca de rigor històric en el rol d’ alguns personatges, com també la manca de crítica social inherent a la pel·lícula de Kirk Douglas, que als anys 60 del segle passat, va ser inclús titllada de marxista per la denúncia social que deixava entreveure. Si busqueu crítica social, Spartacus blood and Sand no us deixarà satisfets. No és cap remake de la pel·lícula de Kirk Douglas, és una sèrie que busca l’espectacularitat i innova la manera de retratar una història clàssica.

Us deixo amb un video perquè en feu un petit tast, i espero que si decidiu veure-la, us agradi:



La unificació d'Itàlia (Primera Part)

dijous, 18/03/2010

-PRECEDENTS-

Itàlia és un invent polític nascut a mitjans del segle XIX. El concepte d’una península itàlica unitària políticament prové de l’herència cultural llatina.

Els Romans van dividir el seu imperi en diverses províncies, una de les quals era la prefectura d’Itàlia, que comprenia des dels Alps fins Reggio di Calàbria, al sud de la península. Aquesta divisió en base administrativa no incloïa pas les illes de Sardenya i de Sicília.

Amb la caiguda del imperi Romà al 476 de la nostra era, la península itàlica caigué sota el control dels pobles germànics, que la fragmentaren políticament. Així doncs, els Llombards es van instal·lar a la zona nord occidental del país, formant un regne amb capital a Mediolanum (Milà), i forjant la personalitat de la regió que avui coneixem com la Lombardia.

Al centre de la península itàlica van situar-s’hi els Ostrogots, el poble que sota el regnat d’ Odoacre va tenir “l’honor” de deposar el darrer emperador Romà, Rómul Augustul.

Al segle VI-VII l’Imperi Bizantí (antic Imperi Romà d’Orient) va sentir-se prou fort com per a projectar la reconstrucció de l’antic Imperi Romà tot expulsant els pobles i regnes Germànics.

De fet, sota el regnat de l’emperador Justinià, les tropes de Bizanci van ocupar el centre i el sud de la península Itàlica, així com les illes de Sicília i Sardenya. Però quan els bizantins van ocupar Roma, la ciutat eterna no era ni una ombra del que havia estat. La ciutat estava en un estat absolutament ruïnós.

Potser per això, i segurament per la qualitat de les seves muralles, els Bizantins establiren a Ràvenna la capitalitat de la província Itàlica. Ràvenna és un exemple de la simbiosi orient-occident, del gust greco-bizantí i del llegat llatí.

Interior de l'església de Sant Vital de Ràvenna

Però si alguna institució ha estat, és i serà resistent als canvis polítics, econòmics i socials, aquesta és la Santa Seu.

El Sant Pare de Roma, dins del Vaticà, ha estat la referència política i institucional amb els que ha hagut de negociar tota potència estrangera. L’església catòlica, amb seu a Roma, ha estat l’única institució capaç de sobreviure durant dos mil anys, i aquesta particularitat no s’entén sense inserir-la en el marc de l’història d’Itàlia.

Quan l’Imperi Bizantí es va començar a descomposar, cap a mitjans del segle VII i inicis del segle VIII, va aparèixer una nova amenaça provinent del sud, que a sobre plantejava la competència del paradís al Sant Pare: l’ Islam.

L’ Islam, la nova religió fundada el 622 de la nostra era, s’havia expandit en poc menys d’un segle, gràcies a l’empenta del poble àrab i de la debilitat de les potències veïnes com l’Imperi Persa Sassànida o l’Imperi Bizantí, en avançada fase de descomposició.

Els musulmans van ocupar Sicília i el Mezzogiorno, la meitat sud d’Itàlia, a mitjans del segle VIII.

La Santa Seu es va veure amenaçada pel perill musulmà, així que es posà sota la protecció dels reis francs (Carlemany i els seus succesors) i des del segle X, l’estat Pontifici es posà sota l’òrbita del Sacre Imperi Romano Germànic.

Aquest anar i venir dels diversos pobles estrangers que ostentaven el poder polític en detriment de les autoritats locals van acabar configurant un mosaic polític, cultural, lingüístic i artístic dins la península itàlica.

Al segle XI trobem un nou poble invasor: els Normands, que ocupen Sicília i el sud d’Itàlia tot expulsant els musulmans d’aquesta àrea amb el permís de la Santa Seu.

Mapa d'Itàlia al any 1000

Però a finals del segle XI i durant els segles XII i XIII hi van haver una sèrie de fets decisius per l’articulació política d’Itàlia. La crisis del Cesaropapisme, o el que és el mateix, la disputa entre el Papa i l’emperador del Sacre Imperi per l’hegemonia política de l’imperi i de retruc, de tota la cristiandat.

Finalment l’emperador Enric IV s’hagué d’agenollar davant el Sant Pare a Canosa, reconeixent la supremacia papal sobre la dignitat imperial. Aquest fet creà un buit de poder dins l’estructura imperial i les ciutats del nord i del centre d’Itàlia en sortiren beneficiades, ja que els seus Ajuntaments (o Comuna, en italià), guanyaren molt de pes polític específic i poder real de decisió.

Les ciutats italianes s’aprofitaren de la revifalla econòmica dels segles XII i XIII produïda per la reactivació del comerç, i les finances municipals tornaven a omplir-se. Per acabar-ho d’adobar, al segle XIII hi hagué la guerra entre Güelfs i Gibelins dins del propi Sacre Imperi.

Els Güelfs donaven suport al Papa, i els Gibelins al emperador, en una nova batalla entre les dues figures per l’hegemonia de la cristiandat.

Les Comunes del nord van aliar-se, majoritàriament, amb el Papa, que respectava l’àmplia autonomia municipal. Aquest fet, i les accions militars que va emprendre l’emperador contra les ciutats del nord d’Itàlia, van acabar de descomposar el control imperial sobre tota la península Itàlica.

En contrapartida van aparèixer diversos consells municipals, Comunes i ciutats que van esdevenir petits estats independents, (tal com les Polis de l’antiga Grècia), molt pròsperes gràcies a la intensa activitat comercial durant la baixa edat mitja i l’edat moderna.

Ciutats-Estats com Gènova, Pisa, Florència, Milà, Venècia, Bolonya…van conèixer una autèntica edat daurada. A més, els consells municipals i els governs de les ciutats estaven controlats, bàsicament, pels mercaders, els quals, en matèria legislativa, afavorien tant com podien l’activitat comercial.

És aquesta l’època on comença a veure’s amb claredat les grans diferències entre el nord, ric i mercader, i el sud, retardat i amb crisi endèmica.

Per la seva banda, al sud s’hi va perpetuar la presència estrangera, ara amb els Catalans d’Alfons el Magnànim, que al segle XIV van conquerir el regne de Nàpols i Sicília.

Panoràmica de Florència, capital del Cuatroeccentto

Al segle XV i XVI hi hagué l’eclosió del Renaixement a Itàlia. El Cuatroeccentto a Florència, el Cincoeccentto a Roma. Itàlia conegué els més grans artistes, filòsofs, astrònoms….

Noms com Leonardo, Miquel Àngel, Brunelleschi, Copèrnic, Maquiavel, Donattello, Bramante o Fra Angelico encara suggereixen part de la riquesa d’aquesta època.

Al segles XVII i XVIII Itàlia es veié sotmesa, de nou, a l’autoritat de les potències estrangeres. El regne de França, Espanya i Àustria es repartien la península itàlica, mentre la zona central restava sota l’autoritat del Sant Pare, els Estats Pontificis.

Però lentament una potència local anava guanyant pes específic dins del mosaic polític Italià: el regne del Piemont, que feia de coixí entre les grans potències, i que sota la dinastia dels Savoia, estava destinada a assumir el lideratge de la construcció d’un nou país.

Continuarà…

Pu yi, l'emperador titella

dissabte, 13/03/2010

Des de finals del segle XIX la Xina era un país ingovernable, sota el govern de la dinastia dels Qing. La Xina era un país ingovernable, un gegant amb peus de fang. L’imperi Xinès era un territori massa gran, desestructurat, desigual i inconnex.  La immensa majoria de la població xinesa era analfabeta i pobre, i la mitjana de l’esperança de vida de la població, molt baixa.

Socialment, la revolta dels bòxers i les guerres del opi (fets que van tenir lloc a la segona meitat del segle XIX) havien malgastat l’ imatge pública del règim xinès. Els darrers emperadors Qing no van poder o no van saber protegir el seu poble de les fams i les epidèmies. La situació de les classes populars xineses es va fer insostenible.

L’imperi Xinès va desaparèixer el 1912. Aquest any s’instaurà al país la República Xinesa, sota la presidència de Sun Yat-Sen, polític nacionalista xinès.

Tot i que la figura imperial era sagrada per a molts budistes i confusionistes (religions majoritàries a la Xina, juntament amb el taoisme), l’emperador Pu-Yi fou deposat.

Pu Yi tenia només cinc anys l’any 1912. Donada la particularitat oriental i el simbolisme espiritual de la figura imperial pel poble xinès, a Pu Yi se li va permetre quedar-se a la Xina, clausurat dins la ciutat prohibida, a Pequín). L’emperador no podia sota cap concepte sortir de la ciutat prohibida. Una garjola d’or, però una garjola de totes formes.

L'estat de Manxúria creat al 1931

Però el 1930 s’inicià l’aventura imperialista del Japó. Per ordre del estat major japonès i en nom de l’emperador del Japó, Hirihito, els japonesos van ocupar Manxúria, al nord de la Xina.

Els japonesos volien desenvolupar econòmicament aquesta zona per servir als seus interessos, i per enviar-hi l’excedent demogràfic japonès.

Per legitimar la seva ocupació militar a ulls d’occident i de la SN (la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra i predecessora de l’actual ONU), l’imperi Japonès va crear un estat de Manxúria independent de la resta de la Xina, tot creant una burocràcia pròpia, una diplomàcia exterior i fins i tot, un cap d’estat.

El cap d’estat proposat i escollit pels nipons fou Pu-Yi, qui havia estat el darrer emperador de la Xina. Els somnis i la voluntat de poder de Pu-Yi el van catapultar cap al tro imperial de Manxúria (o Manxuoko, com el van rebatejar els Japonesos).

Els Japonesos van oferir-li a Pu-Yi el tro de Manxúria, però no li van comentar que la seva dignitat imperial havia de ser sistemàticament ignorada. En Pu-Yi creia que l’emperador Hirohito i ell tindrien la mateixa dignitat. Res més lluny de la realitat.

Els Japonesos van cometre diversos abusos contra la població autòctona, davant de la impotència del poble, que veia com el darrer emperador xinès s’havia convertit en un titella del Imperi del sol naixent.

Aquest fet va degradar definitivament la imatge pública de Pu-Yi entre la població xinesa, pel seu caire col·laboracionista. Un cop acabada la segona guerra mundial, tant els nacionalistes del Kuomintang dirigits per Tchang Kai-Shek com les milícies comunistes de Mao Tse-Tung van canalitzar l’odi vers la dinastia imperial xinesa com a element unificador del seu ideari polític.

Amb la derrota japonesa a mans de les potències aliades i la victòria de les milícies comunistes de Mao a la guerra civil xinesa (1946-49) en Pu-Yi fou jutjat per un tribunal del poble xinès, que condemnà el darrer emperador a cadena perpètua. Però el 1959 en Pu–Yi passà a un segon règim penitenciari i va ser reconvertit en jardiner dels parcs i jardins públics i més tard, va fer de bibliotecari, fins la seva mort, l’any 1967.

La de Pu-Yi és una història trista, la d’un home destinat a regnar, però a qui les vicissituds de la vida van transformar en un home fràgil, insegur, i utilitzat com a titella d’un joc polític que sempre li va venir gran.

Pu yi com emperador de Manxúria

 

El II Reich

dimecres, 3/03/2010

Si hi ha hagut un tercer Reich, és obvi, que van haver-hi un segon i un primer. Segons la doctrina nacionalsocialista, la història d’Alemanya venia marcada per l’evolució política i la configuració social dels Imperis Germànics que han existit al llarg de la història.

Amb el nom genèric de primer Reich ens referim a l’existència del Sacre Imperi Romano-Germànic,  que neix el 911 amb l’emperador Conrad I, i mor el 1806 a causa de les guerres Napoleòniques.

El segon Reich, per la seva banda, fou l’imperi Germànic sorgit de la unificació d’Alemanya sota la batuta del rei de Prússia, Guillem I, i el seu primer ministre, Otto Von Bismarck. Entre 1861 i 1871 l’exèrcit prussià va conquerir militarment el mosaic de petits estats alemanys que van sorgir després del desmembrament de la Confederació del Rin ( entitat política successora del Sacre Imperi i encapçalada per la rival de Prússia, l’imperi Austro-Hongarès).

Mapa del Segon Reich. De gris, els territoris del antic Regne de Prússia

Per realitzar l’empresa de reunificar els pobles germànics sota l’autoritat Prussiana, Guillem I i el seu canciller, Otto von Bismarck, van recòrrer a la confrontació armada contra l’Imperi Austríac, en primer lloc, a qui derrotà a la batalla de Sadowa. Posteriorment, amb les tensions per les regions d’Alsàcia i Lorena com a rerefons, Prússia va derrotar a França l’any 1871. Fou una victòria total contra el pitjor enemic Alemany.

Bismarck, però, va optar per la prudència i no va escanyar a la França derrotada més enllà de coronar-hi a Guillem II com a Káiser del Imperi Alemany al palau de Versalles i unes indemnitzacions en concepte de costos militars d’ocupació. I és que a París s’havia organitzat la Comuna i Bismarck intuí una amenaça obrerista perillosa pels interessos de l’ordre establert a Europa.

El canciller i el Kàiser van optar per una política de contenció política, amb un règim híbrid dels sistemes liberals del moment i del autoritarisme tradicional. A nivell econòmic, és potencià la industrialització massiva del país, generant uns índex de productivitat superiors als del Regne Unit o França. En l’escenari internacional, el segon Reich arribà tard al repartiment del pastís colonial, tot i que va organitzar una conferència, la Conferència de Berlín, on arribà a aconseguir algunes compensacions territorials a l’Àfrica.

Però amb la mort de Guillem I i la pujada al tro del seu fill, Guillem II, l’evolució del Imperi Alemany va canviar. Guillem II era molt més temerari que el seu pare, i creia que Alemanya havia d’ocupar un paper més actiu en l’escenari internacional i prevaler-se de l’hegemonia de l’estat per les armes, si era necessari.

Guillem II va acomiadar al vell Bismarck i va iniciar un període de tensió internacional creixent que va desembocar, al 1914, amb la I Guerra Mundial. L’Imperi Alemany fou derrotat el 1918, i el segon Reich va desaparèixer per donar pas a un període republicà i democràtic, conegut com a República de Weimar. La república de Weimar (anomenada així per haver estat constituida a la ciutat de Weimar) era un ens polític mort que va descomposar-se els anys 20 i 30 per la greu recessió política causada pel crack del 29 i que va generar l’ascens del Partit Nazi al poder, donant lloc al naixement del arxiconegut tercer reich, que segons Hitler, havia de durar mil anys (tot i que no arribà a la vintena).

Curiosament, una Alemanya que havia estat dividida durant gairebé mig segle en dos blocs antagònics, derrotada i humiliada en dues guerres mundials, arrasada per les tropes aliades el 1945, fou capaç de regenerar-se i donar lloc al motor econòmic europeu de l’actualitat, al segle XXI.

D’alguna manera, podem dir que el cor de la nova Europa és Alemanya, i que aquest Estat ha aconseguit per la via econòmica, no pas per la militar, convertir-se en la principal potència europea. Aquesta podria ser considerada l’Alemanya del IV Reich, l’imperi industrial i econòmic que ha imposat la seva jerarquia a Europa des de la pau, el treball i la capacitat innovadora del poble Alemany.