La moral Paral·lela de Barcelona

Aquest post ha estat inspirat en un treball-projecte de final de màster de comunicació i culura històrica de la UB. Un amic meu ha estat treballant-hi amb els seus companys per fer aquest projecte de documental. Tant de bo la televisió pública TV3 consideri adient finançar la realització d’aquest documental:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-jhGg3jPUuU]

L’avinguda del Paral·lel de finals del segle XIX i inicis del segle XX va esdevenir el principal focus d’oci de la ciutat de Barcelona i també de tot l’estat espanyol.

Al Paral·lel hi havia molts teatres (alguns, com el teatre Apolo, encara segueixen divertint als barcelonins del segle XXI). Especialment famosos foren els espectacles per a adults que hi havia al Paral·lel, així com les nombroses cases de barrets, que començaven a proliferar en aquesta avinguda.

El Paral·lel es va convertir en la capital de l’eròtica a tota Espanya. Números de cabaret, espectacles picants, fins i tot la primera pel·lícula pornogràfica d’Espanya fou filmada aquí, al Paral·lel, per ordre del aleshores rei, Alfons XIII.

Dintre del Paral·lel hi ha un local que té un encant especial. Era “El Molino”, o “el Molino Rojo”, que neix a imatge i semblança del Moulin Rouge de París.

De fet, els locals del Paral·lel (Molino inclòs) estaven molt influenciats per París, la capital cultural europea del moment, i el Paral·lel, via que divideix els barris del Raval, el Poble Sec i Montjuïc, era el Montmartre català.

Amb l’arribada dels “feliços anys 20”del segle passat arriba l’edat d’or del Paral·lel. Burgesos i obrers, rics i pobres, anaven als diversos cafès i teatres del Paral·lel, a ser espectadors dels diversos números de la “Barcelona canalla”.

Façana del antic teatre del Molino

De fet, molts homes (i dones, també) anaven els diumenges desprès de missa als teatres i cafès del Paral·lel. És per això que es pot parlar de la moral paral·lela de Barcelona, on les aparences enganyen.

Grans actrius, vedettes i ballarines van passar pels diversos teatres, sales i cafès del Paral·lel.

Però la guerra civil espanyola (1936-39) i sobretot la victòria del bàndol franquista van ferir greument la vida bohèmia i descarada del Paral·lel. Molts teatres i cafès van tancar, i dels que van romandre oberts, van patir una dràstica censura per part dels vencedors.

Dels pocs espais que van sobreviure a la guerra i a la postguerra cal destacar, de nou, l’emblemàtic Molino. El Molino es convertí en un símbol de la ciutat rebel, inconformista i desafecte al règim i els principis del Movimiento.

Al Molino s’hi oferien espectacles (aprovats pel règim) que atemptaven contra els principis fonamentals del ideari moral del Movimiento, però molts jerarques barcelonins de la FET i de les JONS eren públic assidu del Molino. Les autoritats franquistes no van gosar tancar el Molino o altres sales de festa i ball com el teatre Apolo, el Tantarantana o el Teatre Guasch. En canvi, les autoritats feixistes si que van tancar moltes (no totes) de les cases de barrets que inundaven el paisatge del Paral·lel.

Cartell d’entrada del Bagdad

La decadència del Molino arribà, curiosament, amb l’arribada de la democràcia, que sumada a l’obertura del veí Bagdad (local que oferia uns espectacles molt més pujats de to que no pas el Molino), van sumir el teatre més emblemàtic de la nit barcelonina en una lenta i progressiva decadència fins el seu definitiu tancament a les acaballes del segle XX.

Els barcelonins van perdre un local emblemàtic per l’història de la ciutat, i la nit del Paral·lel quedà orfe d’un dels seus principals actors, un local que oferia erotisme suggeridor, mai explícit i gust refinat. Fins i tot El Molino va deixar empremta en una generació d’humoristes catalans com ara l’Eugenio, per exemple.

Potser l’eròtica consisteix en deixar que el gran poder de la suggestió i l’ imaginació de la ment humana escampi creant una imatge personal i fictícia, enfront de la nuesa crua i clara, que no deixa lloc a l’ imaginació. O potser El Molino no va saber reinventar-se a sí mateix i oferir espectacles adequats als nous temps. O potser l’arribada de la democràcia i la banalització i normalització del sexe amb la legalització de revistes i pel·lícules pornogràfiques van perjudicar els espectacles eròtics del Paral·lel.

Sigui com sigui, el Paral·lel, amb Molino o Bagdad, Apolo o Teatre Guasch, esdevé l’ànima rebel, descarada, suggerent i eròtica de la ciutat comtal. Hi ha coses que no canvien mai, com les dobles morals i morals paral·leles a la nostra ciutat.

Sembla ser que el Molino reobrirà les seves portes, però de moment les dates de la reinaguració no s’han acomplert, per bé que l’Ajuntament de Barcelona, amb bon criteri, vol recuperar aquest símbol d’identitat de Barcelona.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús