Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años

“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años” és la frase més cèlebre del militar ¿lliberal? espanyol Baldomero Espartero. Anem a aclarir les causes d’aquesta declaració d’amor a la capital catalana.

A la primera part del segle XIX la ciutat de Barcelona s’amuntegava dins de les antigues muralles, per l’imposició del Decret de Nova Planta de 1714, com a càstig per la capital catalana. La ciutat de Barcelona era, doncs, un niu de putrefacció i inmundícia, un focus de malalties infeccioses i diverses pandèmies.

La manca d’espai generava pisos i habitatges molt petits, i sovint en un pis d’uns 50 metres quadrats vivien diverses famílies. Els habitatges no tenien sanitaris, ni aigua corrent, ni electricitat, evidentment. Les jornades laborals eren de 16 hores, i la mà d’obra infantil, una normalitat quotidiana. Les famílies malvivien amuntegades en una sola habitació, en condicions deplorables.

Gravat de les bullangues populars

En aquest context, les classes populars de Barcelona eren molt subversives. Aprofitant els adoquins dels carrers de la Ciutat Vella, els obrers muntaven fàcilment barricades urbanes tot impedint el pas als agents policials i les forces d’ordre públic. Aquestes revoltes populars, sovint espontànies i poc organitzades, es coneixien amb el nom de bullangues. Les bullangues de Barcelona van ser plat habitual de l’actualitat barcelonina entre 1835 i 1860.

Possiblement les bullangues més famoses foren la revolta de la jamància i els rebomboris del pa, totes dues van ser revoltes de subsistència de les classes populars.

L’any 1842 el general Baldomero Espartero era la màxima autoritat del estat espanyol, degut a que fou nomenat regent l’any 1840 per la minoria d’edat de la reina Isabel. El general Espartero, conegut també com el duc de la victòria, que era el seu títiol nobiliari, va governar fins l’any 1843, quan la reina Isabel fou major d’edat (encara que la reina només tenia 13 anys!). Durant el seu curt mandat, el general Espartero aplicà una política “liberal”, en el sentit que el mot liberal tenia en aquells anys.

El General Espartero, com a bon militar, tenia un mètode poc democràtic o liberal per resoldre les qüestions polítiques o socials. D’aquesta manera, qualsevol dissensió política havia de ser immediatament sufocada i reprimida. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una més de les bullangues populars, que comportà la presa de control de la ciutat per part de les classes populars i l’impossibilitat d’accedir als petits i estrets carrers barcelonins per part de les forces d’ordre públic.

El duc de la victòria no estava disposat a tolerar un brot dissident que pogués perjudicar la seva tasca al capdavant del govern d’Espanya, així que en Espartero envià l’ordre de bombardejar la ciutat al general Van-Halen, capità general de la regió militar de Barcelona, qui inicià el bombardeig de la ciutat des de la fortalesa de Montjuïc.

El 3 de desembre de 1842 l’exèrcit espanyol bombardejà la ciutat que havia de defendre. Però no fou un atac qualsevol, no. Aquell dia es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes i projectils durant més de 13 hores per alliçonar a la ciutat. El resultat fou dantesc: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents del incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase amb que obríem aquest post: ” a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”. Una frase que ens recorda poderosament a la del comte duc d’Olivares durant la guerra dels segadors (1640-59): “Hay que allanar Cataluña”.

Com a colofó de la deshonra i de l’escarni militarista, al General Baldomero Espartero, duc de la Victòria, es va obligar al ajuntament de Barcelona de dedicar-li un carrer, el carrer del Duc de la Victòria.

Afortunadament, i desprès de més de 150 anys, la ciutat de Barcelona ha pogut tancar ferides respecte a la violenta relació entre la ciutat i el General Espartero. Al mes de  març de l’any 2007 el consistori barceloní va decidir canviar la nomenclatura l’aquest carrer (i del passatge que comunica el carrer amb  la plaça Vila de Madrid). Com a darrer epitafi ( i victòria de la societat civil sobre el militarisme) d’aquesta relació, el Castell de Montjuïc, presó i símbol d’opressió vers la ciutat que s’obre al mar, fou oficialment retornat a la ciutat de Barcelona al juliol de l’any 2008.

Amb el canvi de nom del carrer i la presa de possessió del Castell de Montjuïc hi ha hagut un clar exemple de justícia històrica, tal com molts desitjaríem en el cas dels fets de la Guerra Civil Espanyola. Potser es que les ferides encara estan obertes, potser caldrà esperar un segle i mig, però sobretot el que cal és recordar, sense ànims d’odis o revenges, que a casa nostra queden símbols d’opressió i tortura, que, lluny de ser destruïts, cal conservar perquè tots plegats no oblidem els passatges més tristos i foscos de la nostra història col·lectiva.

El Castell de Montjuïc, des d'on la ciutat de Barcelona fou sistemàticament bombardejada.

Comparteix

    Comentaris

    • Fèlix

      17/09/2010 - 18:13

      La Jamància no fou una bullanga per crisi de subsistència, va tenir un caire polític molt marcat: anava contra la política econòmica d’Espartero, que amenaçava la ja important indústria tèxtil del Principat, i reaccionava contra el centralisme dels primers librerals, que en això calcaven l’exemple de l’Estat absolutista precedent. Certament Espartero va ordenar el capità general de Catalunya, Van Halen, bombardejar la capital catalana, però prèviament, els moviments de tropes contra els revoltats de la ciutat havien produït prop de 400 morts entre els soldats espanyols. A més, el bombardeig es va produir per la falta de visió política i diplomàtica d’uns dirigents populars gens avesats a les arts de la política i sí a les del crit i la barricada. D’aquí l’estrepitós fracàs final d’aquella revolta: no existia cap cohesió social ni projecte clar d’alternativa al liberalisme centralista. Encara. Aquelles lluites contra l’exèrcit i l’Estat acabarien gresolant el catalanisme conservador i el democràtic.

    • Ferran Vital

      17/09/2010 - 19:02

      Benvolgut Fèlix,

      Disculpa que discrepi, però si no recordo malament la Jamància és posterior al bombardeig de 1842 del que parlo al post. Crec que la Jamància es va produir al 1843. Tanmateix, la de la Jamància també va acabar en un bombardeig dirigit, aquest cop, pel General Prim, que es situà al bàndol governamental.

      D’altra banda, la de la Jamància, com les altres bullangues tenen una característica bàsica comú: es produeixen pel descontentament polític i social de tindre la panxa buida. La pujada del preu del pa, les mesures econòmiques lliurecanvistes, les guerres carlines i un llarg etcètera de causes no s’entenen sense comprendre que la major part de la població va patir gana. Per tant, les bullangues no deixen de ser revoltes de subsistència en tots els casos, i sense un projecte polític concret, com molt bé dius.

      Del que dissenteixo obertament és de la legitimitat d’emprendre una acció armada contra la població civil tot destruïnt centenars d’edificis i matant a milers de barcelonins innocents. L’acció fou reprobable des de tots els punts de vista. Igual que la del General Prim un any desprès, o la dels avions feixistes italians al llarg de la guerra civil espanyola.

      Salut,

      Ferran Vital

    • El Pla Macià i el GATCPAC- Sapiens.cat

      01/07/2012 - 13:40

      […] la Vila Olímpica fins al riu Besós per un cantó, i de la muntanya de Montjuïc (on proposaven derruir el Castell de Montjuïc i construir-hi un edifici modern i racionalista polivalent com centre de convencions o un hotel) i […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús