Invictus?

La selecció nacional de Nova Zelanda, popularment coneguda com els “All Blacks”, era la principal candidata a guanyar el Campionat del Món de rugbi de 1995 que es celebrava a Sud-àfrica. Però no va ser així.

Aquest mundial va ser guanyat per la selecció amfitriona, la selecció de Sud-àfrica, tal com el film Invictus relata. La pel·lícula de Clint Eastwood és una obra basada en els fets reals (explicats al llibre de Josh Carlin) d’un país convuls, que sortia del règim del apartheid vers un règim democràtic on l’expresidiari Nelson Mandela va guanyar a les primeres eleccions lliures de la història del país.

El rugbi era, a Sud-àfrica, un esport reservat pels blancs, la minoria del país, que gaudia del monopoli del govern estatal, mentre que la majoria negre del país jugava al futbol (de fet, el mundial de futbol d’aquest any es celebrarà a Sud-àfrica).

En aquest context és fàcil comprendre que els sud-africans negres no recolzessin a la selecció nacional del seu país, ja que el rugbi sud-africà era un símbol del règim racista. Tant era així, que la selecció nacional de rugbi no podia jugar partits a nivell internacional com a mesura de pressió contra el govern racista del apartheid.

Com l’equip no jugava a nivell internacional, el nivell del rugbi sud-africà se’n veié molt ressentit. Els clubs no podien competir contra clubs d’altres països, i la seva situació financera empitjorà, i els “Springboks” (nom amb que es coneix l’esquadra sud-africana) no passaven pel seu millor moment. De fet, el XV sud-africà no era cap potència mundial l’any 1995. Per dir-ho clarament, els “Springboks” eren un equip mediocre, sense cap jugador rellevant (ni tan sols el capità Pienaar), sense estil de joc definit i sense suport mediàtic.

Però Mandela i Pienaar van aconseguir engrescar tot un país i unificar els seus ciutadans sota els colors de la selecció nacional de rugbi, tot utilitzant un símbol de l’opressió blanca i reconvertint-lo en patrimoni comú dels sud-africans.

Per contra, els All Blacks, la selecció nacional de Nova Zelanda, tenia un veritable “Dream Team”, amb grans figures i un estil de joc molt definit, basat en la superioritat tècnica, el domini del tempo dels partits i de la possessió de la pilota. Un equip considerat per molts experts del món de la pilota oval com el millor de la història. Al conjunt neozelandès destacava un jove de 20 anys, anomenat Jonah Lomu, qui amb els anys, es convertiria com el millor jugador de la història del rugbi. Lomu era un maori de 196 centímetres i 120 quilos de pes, capaç de córrer  100 metres en poc més de 10 segons. Qualitat, velocitat i potència al màxim nivell.

Lomu arrosegant a quatre jgadors sud-africans

Els “All Blacks” van arribar a la final sense despentinar-se, guanyant a Japó per 145 punts (una barbaritat mai més repetida al món del rugbi). Anglaterra, Escòcia… cap potència podia ni tan sols comparar-se als homes de negre.

Per la seva banda, Sud-àfrica va patir més del compte per superar a potències de segon nivell com Canadà o Romania, i va necessitar alguna ajuda arbitral per superar a semifinals a la selecció francesa.

Fins aquí, el film d’Eastwood és fidel amb la història real succeïda al estiu del 1995 a Sud-àfrica. Però el film de Eastwood no evoca la visió del equip finalista, els “All Blacks” de Nova Zelanda.

Unes 48 hores abans de la gran final entre “kiwis” i “springboks” els jugadors de Nova Zelanda van anar a sopar al restaurant del seu hotel. L’únic que van compartir tots els jugadors i tècnics de Nova Zelanda, fou el cafè i el té. Aquestes begudes foren enverinades per alguna substància tòxica.

Deu hores abans del partit, divuit jugadors i casi tots els tècnics dels “All Blacks” havien caigut com mosques, amb atacs aguts de diarrea, mal de panxa, vòmits, processos febrils… Només quatre jugadors, que havien sopat a una pizzeria fora del hotel, van lliurar-se de les intoxicacions.

Així les coses, els jugadors de Nova Zelanda van arribar molt debilitats al estadi Ellis Park de Johannesburg. La millor selecció neozelandesa de tota la història fou derrotada per 15 a 12 per la selecció amfitriona. Els “All Blacks” no van jugar al seu nivell habitual, afectats per la intoxicació gàstrica.

Però els “All Blacks” mai van utilitzar aquest fet com a excusa per justificar la seva derrota. Tan noble arriba a ser el rugbi. Avui sembla clar que el responsable d’aquesta malifeta fou Thabo M’Beki, qui va succeir a Mandela al capdavant del govern sud-africà anys després.

Sembla curiós, però, que el genial Clint Eastwood no hagi fet cap referència a aquest episodi. Potser no encabia en la llegenda “Springbok”, o la figura de Mandela és massa poderosa com per tacar-la amb aquest fet.

Els All Blacks fent el seu Haka (dansa tribal maori)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús