Arxiu del mes: febrer 2010

La moral Paral·lela de Barcelona

diumenge, 28/02/2010

Aquest post ha estat inspirat en un treball-projecte de final de màster de comunicació i culura històrica de la UB. Un amic meu ha estat treballant-hi amb els seus companys per fer aquest projecte de documental. Tant de bo la televisió pública TV3 consideri adient finançar la realització d’aquest documental:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-jhGg3jPUuU]

L’avinguda del Paral·lel de finals del segle XIX i inicis del segle XX va esdevenir el principal focus d’oci de la ciutat de Barcelona i també de tot l’estat espanyol.

Al Paral·lel hi havia molts teatres (alguns, com el teatre Apolo, encara segueixen divertint als barcelonins del segle XXI). Especialment famosos foren els espectacles per a adults que hi havia al Paral·lel, així com les nombroses cases de barrets, que començaven a proliferar en aquesta avinguda.

El Paral·lel es va convertir en la capital de l’eròtica a tota Espanya. Números de cabaret, espectacles picants, fins i tot la primera pel·lícula pornogràfica d’Espanya fou filmada aquí, al Paral·lel, per ordre del aleshores rei, Alfons XIII.

Dintre del Paral·lel hi ha un local que té un encant especial. Era “El Molino”, o “el Molino Rojo”, que neix a imatge i semblança del Moulin Rouge de París.

De fet, els locals del Paral·lel (Molino inclòs) estaven molt influenciats per París, la capital cultural europea del moment, i el Paral·lel, via que divideix els barris del Raval, el Poble Sec i Montjuïc, era el Montmartre català.

Amb l’arribada dels “feliços anys 20”del segle passat arriba l’edat d’or del Paral·lel. Burgesos i obrers, rics i pobres, anaven als diversos cafès i teatres del Paral·lel, a ser espectadors dels diversos números de la “Barcelona canalla”.

Façana del antic teatre del Molino

De fet, molts homes (i dones, també) anaven els diumenges desprès de missa als teatres i cafès del Paral·lel. És per això que es pot parlar de la moral paral·lela de Barcelona, on les aparences enganyen.

Grans actrius, vedettes i ballarines van passar pels diversos teatres, sales i cafès del Paral·lel.

Però la guerra civil espanyola (1936-39) i sobretot la victòria del bàndol franquista van ferir greument la vida bohèmia i descarada del Paral·lel. Molts teatres i cafès van tancar, i dels que van romandre oberts, van patir una dràstica censura per part dels vencedors.

Dels pocs espais que van sobreviure a la guerra i a la postguerra cal destacar, de nou, l’emblemàtic Molino. El Molino es convertí en un símbol de la ciutat rebel, inconformista i desafecte al règim i els principis del Movimiento.

Al Molino s’hi oferien espectacles (aprovats pel règim) que atemptaven contra els principis fonamentals del ideari moral del Movimiento, però molts jerarques barcelonins de la FET i de les JONS eren públic assidu del Molino. Les autoritats franquistes no van gosar tancar el Molino o altres sales de festa i ball com el teatre Apolo, el Tantarantana o el Teatre Guasch. En canvi, les autoritats feixistes si que van tancar moltes (no totes) de les cases de barrets que inundaven el paisatge del Paral·lel.

Cartell d’entrada del Bagdad

La decadència del Molino arribà, curiosament, amb l’arribada de la democràcia, que sumada a l’obertura del veí Bagdad (local que oferia uns espectacles molt més pujats de to que no pas el Molino), van sumir el teatre més emblemàtic de la nit barcelonina en una lenta i progressiva decadència fins el seu definitiu tancament a les acaballes del segle XX.

Els barcelonins van perdre un local emblemàtic per l’història de la ciutat, i la nit del Paral·lel quedà orfe d’un dels seus principals actors, un local que oferia erotisme suggeridor, mai explícit i gust refinat. Fins i tot El Molino va deixar empremta en una generació d’humoristes catalans com ara l’Eugenio, per exemple.

Potser l’eròtica consisteix en deixar que el gran poder de la suggestió i l’ imaginació de la ment humana escampi creant una imatge personal i fictícia, enfront de la nuesa crua i clara, que no deixa lloc a l’ imaginació. O potser El Molino no va saber reinventar-se a sí mateix i oferir espectacles adequats als nous temps. O potser l’arribada de la democràcia i la banalització i normalització del sexe amb la legalització de revistes i pel·lícules pornogràfiques van perjudicar els espectacles eròtics del Paral·lel.

Sigui com sigui, el Paral·lel, amb Molino o Bagdad, Apolo o Teatre Guasch, esdevé l’ànima rebel, descarada, suggerent i eròtica de la ciutat comtal. Hi ha coses que no canvien mai, com les dobles morals i morals paral·leles a la nostra ciutat.

Sembla ser que el Molino reobrirà les seves portes, però de moment les dates de la reinaguració no s’han acomplert, per bé que l’Ajuntament de Barcelona, amb bon criteri, vol recuperar aquest símbol d’identitat de Barcelona.

Preguntes sense resposta del 23-F

dijous, 25/02/2010

-Per què el rei Joan Carles estava tan tranquil jugant a frontó la tarda del 23-F mentre que Tejero prenia el Congrés dels Diputats?

-Quina relació tenien el General Armada i el General Milans del Bosch amb el monarca?

-Per què el rei va trigar tantes hores a sortir públicament desautoritzant el cop d’estat com a màxima autoritat de l’exèrcit espanyol?

-Realment els militars colpistes no tenien el vistiplau de la casa reial espanyol?

-Va ser el 23-F una parafernàlia?

-Quin profit van treure els colpistes, el rei i els sectors més conservadors del cop d’estat fallit?

-Va haver-hi algun procés polític i administratiu perjudicat pel 23-F? LOAPA?

-Pot haver-hi un muntatge com el de l’ Operació Gladio?

-Per què no hi ha hagut depuracions polítiques per aquest cas?

-Hi ha hagut manca d’esma per desemmascarar la realitat del 23-F?

-Quin paper juga la reina Sofia en tot l’afer? Haurà pres nota del que li va ocórrer a la seva família a Grècia?

-Qui és l’elefant blanc?

-El CESID estava al corrent de tot l’afer?

-Per què l’elefant blanc no va agafar el control de la situació presentant-se al Parlament o a la Zarzuela?

-És tot plegat un muntatge per legitimar el paper de la monarquia com a garant de les llibertats a Espanya?

-Quina era la postura de l’alta jerarquia eclesiàstica?

-Era només un cop d’estat militar?

Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años

dissabte, 20/02/2010

“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años” és la frase més cèlebre del militar ¿lliberal? espanyol Baldomero Espartero. Anem a aclarir les causes d’aquesta declaració d’amor a la capital catalana.

A la primera part del segle XIX la ciutat de Barcelona s’amuntegava dins de les antigues muralles, per l’imposició del Decret de Nova Planta de 1714, com a càstig per la capital catalana. La ciutat de Barcelona era, doncs, un niu de putrefacció i inmundícia, un focus de malalties infeccioses i diverses pandèmies.

La manca d’espai generava pisos i habitatges molt petits, i sovint en un pis d’uns 50 metres quadrats vivien diverses famílies. Els habitatges no tenien sanitaris, ni aigua corrent, ni electricitat, evidentment. Les jornades laborals eren de 16 hores, i la mà d’obra infantil, una normalitat quotidiana. Les famílies malvivien amuntegades en una sola habitació, en condicions deplorables.

Gravat de les bullangues populars

En aquest context, les classes populars de Barcelona eren molt subversives. Aprofitant els adoquins dels carrers de la Ciutat Vella, els obrers muntaven fàcilment barricades urbanes tot impedint el pas als agents policials i les forces d’ordre públic. Aquestes revoltes populars, sovint espontànies i poc organitzades, es coneixien amb el nom de bullangues. Les bullangues de Barcelona van ser plat habitual de l’actualitat barcelonina entre 1835 i 1860.

Possiblement les bullangues més famoses foren la revolta de la jamància i els rebomboris del pa, totes dues van ser revoltes de subsistència de les classes populars.

L’any 1842 el general Baldomero Espartero era la màxima autoritat del estat espanyol, degut a que fou nomenat regent l’any 1840 per la minoria d’edat de la reina Isabel. El general Espartero, conegut també com el duc de la victòria, que era el seu títiol nobiliari, va governar fins l’any 1843, quan la reina Isabel fou major d’edat (encara que la reina només tenia 13 anys!). Durant el seu curt mandat, el general Espartero aplicà una política “liberal”, en el sentit que el mot liberal tenia en aquells anys.

El General Espartero, com a bon militar, tenia un mètode poc democràtic o liberal per resoldre les qüestions polítiques o socials. D’aquesta manera, qualsevol dissensió política havia de ser immediatament sufocada i reprimida. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una més de les bullangues populars, que comportà la presa de control de la ciutat per part de les classes populars i l’impossibilitat d’accedir als petits i estrets carrers barcelonins per part de les forces d’ordre públic.

El duc de la victòria no estava disposat a tolerar un brot dissident que pogués perjudicar la seva tasca al capdavant del govern d’Espanya, així que en Espartero envià l’ordre de bombardejar la ciutat al general Van-Halen, capità general de la regió militar de Barcelona, qui inicià el bombardeig de la ciutat des de la fortalesa de Montjuïc.

El 3 de desembre de 1842 l’exèrcit espanyol bombardejà la ciutat que havia de defendre. Però no fou un atac qualsevol, no. Aquell dia es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes i projectils durant més de 13 hores per alliçonar a la ciutat. El resultat fou dantesc: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents del incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase amb que obríem aquest post: ” a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”. Una frase que ens recorda poderosament a la del comte duc d’Olivares durant la guerra dels segadors (1640-59): “Hay que allanar Cataluña”.

Com a colofó de la deshonra i de l’escarni militarista, al General Baldomero Espartero, duc de la Victòria, es va obligar al ajuntament de Barcelona de dedicar-li un carrer, el carrer del Duc de la Victòria.

Afortunadament, i desprès de més de 150 anys, la ciutat de Barcelona ha pogut tancar ferides respecte a la violenta relació entre la ciutat i el General Espartero. Al mes de  març de l’any 2007 el consistori barceloní va decidir canviar la nomenclatura l’aquest carrer (i del passatge que comunica el carrer amb  la plaça Vila de Madrid). Com a darrer epitafi ( i victòria de la societat civil sobre el militarisme) d’aquesta relació, el Castell de Montjuïc, presó i símbol d’opressió vers la ciutat que s’obre al mar, fou oficialment retornat a la ciutat de Barcelona al juliol de l’any 2008.

Amb el canvi de nom del carrer i la presa de possessió del Castell de Montjuïc hi ha hagut un clar exemple de justícia històrica, tal com molts desitjaríem en el cas dels fets de la Guerra Civil Espanyola. Potser es que les ferides encara estan obertes, potser caldrà esperar un segle i mig, però sobretot el que cal és recordar, sense ànims d’odis o revenges, que a casa nostra queden símbols d’opressió i tortura, que, lluny de ser destruïts, cal conservar perquè tots plegats no oblidem els passatges més tristos i foscos de la nostra història col·lectiva.

El Castell de Montjuïc, des d'on la ciutat de Barcelona fou sistemàticament bombardejada.

La batalla de Guadalajara

dimarts, 16/02/2010

Milicians republicans de la XII brigada durant la batalla de Guadalajara

La batalla de Guadalajara va ser la victòria més brillant de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39).

La batalla va tindre lloc al mes de març de 1937, a les rodalies de la ciutat de Guadalajara, i s’hi van enfrontar prop de 100.000 soldats italians enviats per Mussolini  per lluitar al bàndol feixista sota el nom de CTV (Corpo di Truppe Volontarie) contra uns 40.000 efectius republicans, formats per brigadistes internacionals i dues columnes de milicians republicans dirigides pel capità Enrique Líster.

El context de la batalla s’insereix en la primera fase de la guerra civil, quan els militars insurrectes avançaven cap a Madrid procedents del sud peninsular, per fer-se amb el control de la capital del estat espanyol, deixant darrere seu un macabre reguitzell de morts.

Il Duce” Mussolini volia donar un cop d’efecte propagandístic pel seu Impero tot  conquerint la ciutat de Madrid, tal com va fer a Santander o a la guerra d’Etiòpia. Però si il Duce es va trobar amb Haile Selassie a Etiòpia, a la meseta en Mussolini es va trobar amb les brigades dirigides per Líster.

Els republicans disposaven de menys tropes, menys efectius i estaven pitjor equipats, però estaven ben situats en un seguit de fortificacions defensives situades en posicions elevades al voltant de la N-II, la carretera que uneix Barcelona i Madrid.

Els italians, confiats en la seva superioritat tècnica i armamentística, van iniciar l’ofensiva el 8 de març de 1937, però la pluja i la boira van impedir als italians penetrar més de 12 kilòmetres dins del territori republicà. Els tancs es van quedar atrapats entre el fang i van resultar inservibles, i els homes del CTV no podien avançar amb tan escassa visibilitat i amb un equip tant pesat com el que duien. L’artilleria italiana resultà inoperant, igual que els jeeps o vehicles militars portats d’Itàlia, que van quedar aturats a la N-II, provocant així la primera retenció de l’historia d’aquesta via.

El capità Enrique Líster

El contraatac planejat per Líster va ser brutal. En poc més de tres dies, va reconquerir tot el territori ocupat pels italians, que fugien cames ajudeu-me de forma caòtica sota una veritable pluja de foc. Els vells fusells màuser republicans van ser capaços de derrotar un exèrcit professional, fet que resultà una humiliació impressionant i un ridícul absolut per les armes italianes.

Tant és així que il Duce va decidir retirar les tropes d’infanteria del CTV, només deixant operatius en el conflicte espanyol als destructors i cuirassats de la marina i els bombarders de l’aviació italiana (que tant mal van fer a Barcelona).

La riota va ser considerable, inclús dins les tropes nacionals, ja que el sever correctiu patit pel orgullós cos d’infanteria italià (molt prepotent i adornat amb una parafernàlia excessiva) va esdevenir el fet d’armes més gloriós de les tropes republicanes durant tota la guerra civil.

Evolució de la batalla de Guadalajara

Invictus?

dissabte, 13/02/2010

La selecció nacional de Nova Zelanda, popularment coneguda com els “All Blacks”, era la principal candidata a guanyar el Campionat del Món de rugbi de 1995 que es celebrava a Sud-àfrica. Però no va ser així.

Aquest mundial va ser guanyat per la selecció amfitriona, la selecció de Sud-àfrica, tal com el film Invictus relata. La pel·lícula de Clint Eastwood és una obra basada en els fets reals (explicats al llibre de Josh Carlin) d’un país convuls, que sortia del règim del apartheid vers un règim democràtic on l’expresidiari Nelson Mandela va guanyar a les primeres eleccions lliures de la història del país.

El rugbi era, a Sud-àfrica, un esport reservat pels blancs, la minoria del país, que gaudia del monopoli del govern estatal, mentre que la majoria negre del país jugava al futbol (de fet, el mundial de futbol d’aquest any es celebrarà a Sud-àfrica).

En aquest context és fàcil comprendre que els sud-africans negres no recolzessin a la selecció nacional del seu país, ja que el rugbi sud-africà era un símbol del règim racista. Tant era així, que la selecció nacional de rugbi no podia jugar partits a nivell internacional com a mesura de pressió contra el govern racista del apartheid.

Com l’equip no jugava a nivell internacional, el nivell del rugbi sud-africà se’n veié molt ressentit. Els clubs no podien competir contra clubs d’altres països, i la seva situació financera empitjorà, i els “Springboks” (nom amb que es coneix l’esquadra sud-africana) no passaven pel seu millor moment. De fet, el XV sud-africà no era cap potència mundial l’any 1995. Per dir-ho clarament, els “Springboks” eren un equip mediocre, sense cap jugador rellevant (ni tan sols el capità Pienaar), sense estil de joc definit i sense suport mediàtic.

Però Mandela i Pienaar van aconseguir engrescar tot un país i unificar els seus ciutadans sota els colors de la selecció nacional de rugbi, tot utilitzant un símbol de l’opressió blanca i reconvertint-lo en patrimoni comú dels sud-africans.

Per contra, els All Blacks, la selecció nacional de Nova Zelanda, tenia un veritable “Dream Team”, amb grans figures i un estil de joc molt definit, basat en la superioritat tècnica, el domini del tempo dels partits i de la possessió de la pilota. Un equip considerat per molts experts del món de la pilota oval com el millor de la història. Al conjunt neozelandès destacava un jove de 20 anys, anomenat Jonah Lomu, qui amb els anys, es convertiria com el millor jugador de la història del rugbi. Lomu era un maori de 196 centímetres i 120 quilos de pes, capaç de córrer  100 metres en poc més de 10 segons. Qualitat, velocitat i potència al màxim nivell.

Lomu arrosegant a quatre jgadors sud-africans

Els “All Blacks” van arribar a la final sense despentinar-se, guanyant a Japó per 145 punts (una barbaritat mai més repetida al món del rugbi). Anglaterra, Escòcia… cap potència podia ni tan sols comparar-se als homes de negre.

Per la seva banda, Sud-àfrica va patir més del compte per superar a potències de segon nivell com Canadà o Romania, i va necessitar alguna ajuda arbitral per superar a semifinals a la selecció francesa.

Fins aquí, el film d’Eastwood és fidel amb la història real succeïda al estiu del 1995 a Sud-àfrica. Però el film de Eastwood no evoca la visió del equip finalista, els “All Blacks” de Nova Zelanda.

Unes 48 hores abans de la gran final entre “kiwis” i “springboks” els jugadors de Nova Zelanda van anar a sopar al restaurant del seu hotel. L’únic que van compartir tots els jugadors i tècnics de Nova Zelanda, fou el cafè i el té. Aquestes begudes foren enverinades per alguna substància tòxica.

Deu hores abans del partit, divuit jugadors i casi tots els tècnics dels “All Blacks” havien caigut com mosques, amb atacs aguts de diarrea, mal de panxa, vòmits, processos febrils… Només quatre jugadors, que havien sopat a una pizzeria fora del hotel, van lliurar-se de les intoxicacions.

Així les coses, els jugadors de Nova Zelanda van arribar molt debilitats al estadi Ellis Park de Johannesburg. La millor selecció neozelandesa de tota la història fou derrotada per 15 a 12 per la selecció amfitriona. Els “All Blacks” no van jugar al seu nivell habitual, afectats per la intoxicació gàstrica.

Però els “All Blacks” mai van utilitzar aquest fet com a excusa per justificar la seva derrota. Tan noble arriba a ser el rugbi. Avui sembla clar que el responsable d’aquesta malifeta fou Thabo M’Beki, qui va succeir a Mandela al capdavant del govern sud-africà anys després.

Sembla curiós, però, que el genial Clint Eastwood no hagi fet cap referència a aquest episodi. Potser no encabia en la llegenda “Springbok”, o la figura de Mandela és massa poderosa com per tacar-la amb aquest fet.

Els All Blacks fent el seu Haka (dansa tribal maori)

L'illa perduda

divendres, 12/02/2010

Coincidint amb l’estrena de la sisena –i darrera- temporada de la sèrie televisiva Lost, cal recordar que encara avui en dia existeixen les anomenades “illes perdudes”, és a dir, illes de les que es conserva constància documental però que mai han estat localitzades a posterioritat.

Mapa Cartogràfic de 1847 on figura La Bermeja

Dins d’aquesta categoria podem incloure l’illa de “la Bermeja”, una illa que els exploradors i conquistadors espanyols van documentar i situar davant la península del Yucatán, al mar del Carib.

Diversos geògrafs francesos i espanyols del segle XVII fins i tot en revelaven la seva situació exacte, en les coordenades 22º 33 latitud nord, i a 91º 22 Oest; de fet, l’illa es troba registrada a la Carta Etnográfica de México, de l’any 1864.

Aquesta illa va caure en l’oblit fins la dècada de 1970, quan la delimitació de la frontera marítima entre els Estats Units i Mèxic va cobrar importància estratègica gràcies a la descoberta d’importants jaciments petrolífers en aquesta zona. Es van pactar uns límits fronterers entre les dues nacions d’acord a l’illa de la Bermeja.

La descoberta d’aquesta illa va permetre al govern mexicà poder desplaçar la frontera marítima entre els dos estats moltes milles nàutiques més al nord de l’actual posició, i el govern asteca es va poder assegurar el control de les grans reserves petrolíferes de la zona.

Però a mitjans dels anys 90 del segle passat, l’illa va desaparèixer sense deixar cap rastre. Volatilitzada. Perduda.

Des de llavors, el govern mexicà ha buscat desesperadament aquesta illa, sense cap èxit. A les coordenades on suposadament hi havia l’illa de la Bermeja s’hi ha detectat un fons marí de diversos milers de metres de profunditat.

Què ha passat amb l’illa? Aquesta era una illa d’origen volcànic. Com ha desaparegut? Hi ha diverses teories, però us esmento les dues explicacions més verosímils:

  • La Bermeja ha estat submergida sota les aigües com a resultat del escalfament global del planeta. Però al fons marí s’hauria de detectar un relleu marí que tampoc concorda.
  • Un congressista de Mèxic, el senyor Elías Cárdenas, va denunciar al Congrés Mexicà que la CIA va bombardejar fins esborrar l’illa mexicana per treure profit de les reserves petrolíferes de la zona.

La Bermeja ha existit, o existeix? Aquesta és una qüestió que molt difícilment podrem contestar. Un altre cop, l’etern debat entre raó i fe.

Suposada foto aèria de La Bermeja



Rasputin

diumenge, 7/02/2010

Poques figures hi ha tan enigmàtiques a la història de Rússia com la de Grigori Yefimovich Rasputin (1869-1916).

En Rasputin (cal escriure el nom sense accent ja que la transcripció fonètica correcte del rus al català dóna com a resultat una pronunciació plana i no pas esdrúixola) va néixer a un poblet de Sibèria i mai assistí a escola. De nen, en Rasputin es limitava a cuidar dels cavalls siberians del seu poble.

Als divuit anys d’edat, el jove Rasputin va anar al monestir ortodox de Verkhoturye, com a càstig per un robatori. Als tres mesos d’estar allà en Rasputin va començar a tenir visions marianes i sobrenaturals, cosa que no li va servir de gaire dins el monestir, ja que en fou expulsat per la seva conducta irrespectuosa.

Una noia admirant els atributs de Rasputin

En quest moment en Rasputin va ingressar en una secta russa coneguda com els khlysty. Els khlysty defensaven una doctrina basada en els diversos plaers de la vida com a camí per estar en contacte amb Déu. En Rasputin, com a seguidor d’aquesta doctrina, mai es privà de plaers terrenals com ara les relacions sexuals o la beguda. Especialment sonades foren les seves relacions sexuals, ja que en Rasputin disposava d’un penis enorme (i llegendari) que s’ha convertit en part del imaginari col·lectiu rus.

L’any 1889 en Rasputin es va casar i va tenir tres fills, tot i que va tenir molts més fills il·legítims. L’any 1901 va marxar en peregrinació cap a Terra Santa, llavors controlada per l’imperi otomà. Durant aquesta peregrinació, en Rasputin va entrar en contacte amb doctrines teosofístiques, esotèriques i gnòstiques. A més, les visions de la Verge es van anar multiplicant, així com les seves primeres visions sobre el futur.

L’any 1903 en Rasputin va tornar a Rússia, per instal·lar-se definitivament a Sant Petersburg, la capital del imperi rus, on el nostre protagonista va exercir com a remeier i mèdium. Les seves dots curatives van arribar al palau de Tsarkoe Selo, la residència del tsar Nicolau II i la seva dona, la tsarina Alexandra.

La família Romanov

El tsar de totes les Rússies i la seva muller eren uns individus crèduls i fervents religiosos. En Nicolau II era un home dèbil, molt lligat a la seva muller, qui tenia un caràcter molt més potent i una personalitat molt més forta que no pas el seu marit. La parella reial va accedir al tro de Rússia l’any 1894. La parella aviat va tindre descendència femenina: Olga (1894), Tatiana (1896), María (1899) i Anastàsia (1901). Però el tsar necessitava un home per assegurar la legitmitat dels Romanov al tro rus, llinatge que es remuntava des de 1613 amb Mikhaïl I Romanov.

Finalment l’any 1904 va néixer l’esperat tsarevitx, o hereu del tro reial, anomenat Alexei, i destinat a ser el futur tsar de Rússia. Ara bé, aquest nen va heretar una malaltia per línea materna, que no era cap altre que la hemofília. El tsarevitx Alexei patia episodis molt aguts d’aquesta malaltia, ja que el més lleuger impacte físic li causava un dolor i unes hemorràgies internes molt agudes. La seva mare Alexandra va fer cridar els millors metges rusos, anglesos, alemanys i suecs, però cap d’ells trobava cap solució pels mals de l’hemofília.

En aquest context, va arribar a les oïdes dels tsars el rumor d’un remeier siberià anomenat Rasputin. Els tsars, desesperats, van sol·licitar els seus serveis. El fet és que la parafernàlia del monjo va ser capaç de fer remetre en més d’una ocasió els mals del tsarevitx i guanyar-se el favor de la família imperial.

Però la vida sexual i l’afició per la beguda de Rasputin van col·laborar a desacreditar l’imatge dels Romanov, així com incrementar l’enveja vers la figura del monjo siberià per part dels nobles rusos que veien disminuir la seva influència respecte els tsars en benefici de Rasputin.

Un complot organitzat pel príncep Félix Iusupov i pel gran duc Dimitri Romanov (cosí del tsar) van acabar amb la vida de Rasputin la nit del 29 al 30 de desembre de 1916. En Rasputin fou enverinat al sopar al palau de Tsarkoe Selo (i va sobreviure), disparat diversos cops (també va sobreviure a les bales) i finalment, llençat al riu Neva per morir-hi ofegat (el que demostra l’enorme força de Rasputin).

La família imperial amb prou feines va sobreviure uns mesos més. Segons explica la llegenda, en Rasputin va advertir a la tsarina Alexandra que si ell era assassinat, aviat una revolució expulsaria als Romanov de Rússia i que hi hauria una guerra civil sagnant entre els rusos. Veritat o no, la figura de Rasputin segueix siguent encara avui en dia, una font d’inspiració literària i cinematogràfica molt important, i la seva mirada gèlida encara produeix una esgarrifança incòmode a tot aquell que l’observa.

Història del futbol a Catalunya

dijous, 4/02/2010

El futbol forma part de l’actualitat informativa, social i fins i tot política de la societat actual. Però quines són les causes d’aquest protagonisme mediàtic? Sempre ha estat així? Aquestes i altres qüestions molt poques vegades han sigut analitzades amb seriositat i rigor científic.

És per això que considero molt important la tasca d’en Javier Aranda. En Javier Aranda és un historiador jove, que ha realitzat la seva tesina sobre els primers anys de vida del FC Barcelona des d’una perspectiva social, econòmica i estadística que ningú, fins ara, havia emprat, utilitzant un mètode propi, novedós i original. Per això he tingut el privilegi de poder realitzar-li una entrevista sobre el passat de futbol a Catalunya, i potser així, copsar el present esplendorós del que gaudeix el futbol en la nostra societat, així com entendre les claus d’un món que mou tants milions. Sense més, us reprodueixo l’entrevista que hem pogut realitzar:

Quin és el club de futbol més antic de Catalunya?

Escut del Palamós, degà de Catalunya

“El club més antic encara viu es el Palamós Club de Futbol. El Palamós Foot-Ball Club es va fundar en 1898 per Gaspar Matas, en la seva tornada dels seus estudis a Anglaterra. En el any 1926 canvia la seva denominació a Palamós Sport Club, al practicar altres esports (natació i ciclisme). En 1940 canvia novament el seu nom a Palamós Club de Fútbol. Els seus colors son el groc i el blau i l’estadi és actualment el Nou Municipal de Palamós. Al finalitzar la temporada 1953/54 desapareix per problemes econòmics. Aquesta es la diferència amb el Futbol Club Barcelona i en menor grau amb el Espanyol..”

El Barça fou, des de els seus orígens, un club burgés?

“La resposta es sí. Però aquesta resposta avui quasi ofensiva que es equivalent a opulència si ho mirem des de la distància veurem que dir burgés dins de un context com es el principi del segle XX es sinònim de fer esment que el Futbol Club Barcelona va ser des de el principi un club que va viure dins una estructura industrial, d’empresa burgesa moderna, jeràrquica, que el va permetre sobreviure a les seves diferents crisis i interaccionar amb un entorn dinàmic, en constant canvis socials, polítics i econòmics. El Futbol Club Barcelona es distingeix per això mateix respecte als altres club catalans que no van poder sobreviure o no van ni han arribat tan lluny com el propi F.C. Barcelona, que ha sigut sostenible al llarg del temps gràcies aquest model organitzatiu empresarial burgés.”

Es veritat que no es deixen jugar gent del país o es que no hi havia interès pel futbol?

“En 1899 l’interès pel futbol no era el d’avui en dia, ni en els diaris, ni en la societat, i això feia que els clubs en un primer moment no fossin més que entitats molt selectes i a la vegada tancades que feia que l’explosió que es va produir trenta anys després fossin una mica sorprenents, solament, aquesta explosió, ho explica el propi joc.

El futbol és un joc que es pot jugar en qualsevol camp, amb pluja o neu, en camp obert i tancat, només es necessita una pilota, res més, de per si, el futbol, la seva simplicitat, fa que estigués destinat a ser un  esport de masses, d’interès social, una pilota pot viure sense el F.C. Barcelona, el Barcelona no pot viure sense una simple pilota. El tema no era tant per una qüestió de nacionalitats com si de classe social com veurem més endavant quan parli de l’evolució del Futbol Club Barcelona com a club, hem de diferenciar la qüestió del joc que és universal, dels seus orígens, que com a esport no ho són, tenen un procés de caire classista…”

Pots resumir l’acta fundacional del Futbol Club Barcelona i destacar-ne la diferència amb altres clubs com l’Espanyol o el Real Madrid?

“Com abans he esmentat la diferència del Futbol Club Barcelona i que el fa especial és el seu model organitzatiu i especialment com es reflexa en els diferents estatuts. El seu acte fundacional com a club data des de la seva fundació, 1899, fins a l’any 1930, quan el club es configura en essència. Aquest canvi és el que crea el que es avui dia el Futbol Club Barcelona ja que l’entitat passa de see un club esportiu a una empresa esportiva. Des de 1899-1911 el club és un club esportiu que passa per bastants dificultats fins que en 1908 una gran crisis està a punt de fer-lo desaparèixer. Hans Gamper actuant com un bon gestor i gràcies a una bona acció  administrativa fa sortir club d’aquesta etapa. De l’any 1911 a 1920 el club canvia de camp -a l’Escopidora- i es converteix en una cooperativa.

L’any 1914-1915 el club passa per una crisis de identitat amb Peris de Vargas com president,  però el club no està disposat a perdre els signes democràtics que estan en les pròpies arrels del club i aconsegueixen desempallegar-se’n del dictador Peris de Vargas. Aquesta és una de les identitats diferenciadores de la entitat, no perdre mai els seus signes de personalitat.  A partir de 1920 es produeix l’explosió del professionalisme i s’inaugura l’estadi de Les Corts. El club instal·la un model corporatiu, el club té treballadors propis, una mútua, i les seves despeses son cada vegada més grans, necessita un element regulador de caràcter econòmic: La Lliga espanyola de 1929…”

Podem qualificar el Barça, des de la seva fundació, com un club obert i democràtic?

Gamper, el pare del Barça

“La resposta es sí. Gràcies a Hans Gamper, el club des de la seva fundació és un club democràtic i obert. Encara més clar és si veiem els estatuts de 1911, com he esmentat abans, ja que veurem que el club es converteix en una cooperativa: ja no és solament un club esportiu, es una institució, una entitat més complexa, va encaminada cap a una empresa esportiva, però el més important dintre de la evolució del club des de 1899 a 1930 com a empresa esportiva és que com tota empresa moderna en el seu desenvolupament, arriba un moment en el que gestors i socis es distancien convertint-se els gestors en els defensors de las diferents decisions dels socis que ara són els veritables protagonistes del club. Els estatuts de 1911, a diferència dels fundacionals, són importants per què es converteixen en el testimoni i defensa dels propis socis del club barcelonista i salvaguarden el seu benestar, les seves obligacions i deures, és l’ ideari de un club plenament democràtic des d’una visió empresarial.”

Quin era el club català més potent en els inicis del segle XX?

Escut del Català, club degà de Barcelona

“El Català Futbol Club (o Català Sport Club a partir del 1908) va ser el primer equip de futbol que es va fundar a la ciutat de Barcelona. Va ser creat el 21 d’octubre de 1899 amb el nom de Foot-ball Club Català al gimnàs Tolosa pertanyent a Jaume Vila qui en fou el primer president, a més de Víctor Paniagua secretari, Miquel Valdés tresorer, Manel Mir capità i Guillem Busquets sotscapità Jugava els seus partits al Velòdrom de la Bonanova, posteriorment a la cruïlla dels carrers Indústria (avui París), Còrsega, Muntaner i Aribau i els seus colors eren el blau i el blanc.

El Català FC volia promocionar l’esport local i només admetia jugadors catalans al seu equip. D’aquí ve que va rebutjar l’ingrés del suís Hans Gamper i aquest va fundar, llavors, el Futbol Club Barcelona. Al cap de dos mesos de la seva fundació, però, ja acceptà jugadors forans. El Català FC i el FC Barcelona mantingueren una molt forta rivalitat a inicis de segle XX. Destacà la polèmica per qui era el club degà de la ciutat de Barcelona, polèmica que quedà resolta a favor del FC Barcelona, en haver estat el primer club inscrit al registre civil, ja que el Català no ho féu fins mitjans de desembre de 1899. El Català va disputar el campionat de Catalunya des dels seus inicis, sense arribar a assolir mai el títol. La seva millor classificació al campionat fou la tercera posició, assolida diverses temporades. El 1914-15 acabà en la desena i darrera posició del Campionat perdent la categoria que mai més tornà a recuperar. L’any 1924 va celebrar les seves noces d’argent. El Català FC va desaparèixer a finals dels anys 20 del segle XX. Va morir per què a diferència que el Futbol Club Barcelona no va evolucionar com entitat, sent sempre un club solament esportiu, sense estatuts de caire social, el seu model no va desenvolupar-se, la derrota com degà a ulls dels polítics i la societat li van deixar sense ajudes econòmiques i les victòries no van arribar. El seu model organitzatiu es el que va permetre evolucionar al Barça de club a empresa esportiva, ser sostenible, la mà de Gamper és essencial com a pare fundador i gestor de la criatura, és el motor del club i responsable del seu creixement  durant aquests 30 anys…”

Quan i per què es produeix la professionalització dels clubs de futbol a Catalunya?

“La ràpida multiplicació del número de clubs de futbol impulsà la creació de las primeres associacions -la Football Associació de Catalunya, creada l’onze de novembre de 1900- i les primeres competicions. Així, l’any 1902 neix la primera competició a nivell nacional, la Copa de la Coronación, embrió de la actual Copa del Rey de Futbol. La Real Federació Española de Futbol no naixeria fins 1913 i la selecció espanyola va disputar els seus primers partits amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amberes, al 1920. El primer gran canvi en el futbol espanyol arriba l’any 1926 quan, després d’un llarg procés de debat, els clubs aproven el Primer Reglament del futbol Professional espanyol. El futbol espanyol, seguint el model britànic, donava així el pas al professionalisme, donant las bases per el naixement del campionat nacional de Lliga, en la que la primera edició es disputa en 1929. Així va néixer no solament el professionalisme en Catalunya sinó també a tota Espanya.”

Creus que la professionalització del futbol fou positiva o negativa pel desenvolupament d’aquest esport a Espanya?

 “Era necessària, en el cas del Barça a partir de 1912-1914 els seus ingressos i sobretot les seves despeses es van disparar, la seva estructura era cada vegada més gran tenint a partir de 1920 treballadors en nòmina, el profesionalismo marrón…. ni amb Les Corts es podien solucionar aquests problemes econòmics si no era amb un element regulador  de caire econòmic que pogués garantir una economia que no estigués sotmesa al atzar, la Lliga havia de ser un fet…”

“Solament podia ser una competició entre iguals que pogués garantir aquesta seguretat econòmica i l’any 1928 es crea la Lliga Espanyola sota unes normes que autoregulava qualsevol acte de desigualtat durant la competició tant de caire esportiu com de caire econòmic. En trenta anys es va crear un sistema a partir de estructures cada vegades més complexes com el F.C. Barcelona que  va interaccionar amb altres entitats també complexes creant un sub-sistema que a partir de 1929 es va autoregular amb les seves pròpies normes, si aquest sistema de regulació no hagués existit el futbol com fenòmen de masses no existiria, seguiria sent un esport minoritari o hauria desaparegut..”

Per què clubs com el Júpiter, Sant Andreu o l’Europa mai van tindre tant suport social com el Barça o l’Espanyol?

“Per la seva estructura. Aquests clubs, com el cas del Català, no van evolucionar, no van veure el futur, no tenien capacitat de gestió, mentre el Barça sobretot i l’Espanyol cada vegada es feien més grans. En el cas del Barça com empresa esportiva mentre passava els anys necessitava cada vegada més recursos econòmics i socials: això feia que els altres equips no poguessin evolucionar, el Barça quan més guanyava també més gastava, monopolitzava, era com un gran paraigües que acaparava recursos i no deixava regar als seus veïns més modestos. Aquesta realitat  va fer que els altres equips acabessin desapareixent com el Català o estant a categories quasi amateurs com el Júpiter o el Sant Andreu.

Un error històric parlant sobre la no evolució estructural i de gestió del Barça va ser quan L’ Equipe a mitjans dels anys 50 li va proposar al F.C. Barcelona crear una competició europea i el Barça va dir que no, cosa que el Real Madrid, mitjançant la figura de Santiago Bernábeu va dir que sí i amb Gabriel Hanot (editor de la revista) i el seu col·lega Jacques Ferran van crear la Copa de Europa. Una mala decisió de gestió li va costar al Barça uns 40 anys de retard, una mala decisió produeix una cadena d’errors…”

És l’essència del Barça la d’un club catalanista i l’Espanyol la d’un club espanyolista?

“Es una pregunta capciosa la teva (rialles). Jo crec que no, els dos són dos clubs catalanistes però mentre el Barça sempre va estar dins de un projecte nacional, des d’un aspecte emocional, urbanístic i econòmic, el Espanyol en part no, hauria de diferenciar entre nacional i catalanista com també una cosa que la gent mai fa que és diferenciar nacional de nacionalista cosa que mai ha sigut el Futbol Club Barcelona, encara que ho han intentat varies vegades durant la seva història, afirmar amb un si la teva pregunta sense ofendre seria massa reduccionista per la meva part…”

Creus que el Barça ha estat, tal com deia el gran Vázquez Montalbán, “el brazo no armado de Catalunya”?

Cruyff va canviar el FC Barcelona, segons Javier Aranda

“Si parlem com institució, el Barça ha sigut la institució més important de la història de Catalunya ja que es pot dir que es una institució catalana universal. Globalment, en els seus 110 anys d’ història, el Barça ha tingut dos etapes generals: una anterior a 1977 i altre després de 1977 amb l’ arribada de la democràcia on  amb Josep Lluis Nuñez el club torna a funcionar com una entitat esportiva de caire empresarial que culmina amb la arribada de 1988 de Johan Cruyff com entrenador que li dóna una filosofia no com entitat, que ja la tenia, sinó com a equip esportiu. En 21 anys amb aquesta filosofia 3 Champions i una final i 9 Lligues més una Copa del Món de Clubs… Abans de 1977 el club durant 40 anys de dictadura franquista deixa en un segon pla lo esportiu i socialment es converteix en un club polític: el Barça des de 1923 amb Primo de Rivera era com institució un cop desapareguda la Mancomunitat, i l’orgull la única esperança, l’únic lloc de reivindicació d’un somni que es va trencar massa aviat: el club va estar en depressió 54 anys, va estar quasi mort fins a Basilea….”

Què podem destacar del Barcelona com a club integrador de les onades immigratòries que han arribat a Catalunya? Quin ha sigut el seu paper?

“El Barça en 1974 va ser molt important com aglutinador de les noves gents que van venir de altres zones però sincerament crec que no més que els altres clubs d´Espanya o del món.”

Parlem una mica del club de la capital de l’estat. El Real Madrid era el club més gran de la capital des de la seva fundació?

“Es difícil de dir, el Madrid va guanyar campionats des de un primer moment a comparació del Atletico de Madrid que en un primer moment, fundat en 1903 per biscains, era un equip sucursal del Athletic Club de Bilbao. Cap dels dos equips van ser importants fins a mitjans del segle XX, en un moment, a principis del segle XX on equips com el Real Irún eren equips més rellevants i la perifèria de l’estat tenia més preponderància a l’hora de parlar i regular l’esport del futbol.”

El Real Madrid el van fundar uns catalans que havien jugat al Barça?

El primer Real Madrid 1902

“El 6 de març de 1902 es va constituir oficialment la societat Madrid Foot Ball Club. Els germans Joan i Carles Padrós i Rubió, uns empresaris catalans establerts a Madrid, van ser els fundadors i primers presidents de l’entitat blanca, al costat de Julián Palacios. En aquells moments es crea la primera junta directiva que estableix l’uniforme de l’equip: samarreta i pantalons blancs, mitges i gorra blaves.”

“El primer partit després de l’oficialització va ser entre jugadors del club, al camp de l’avinguda de la Plaza de Toros, el 9 de març. Las males llengües diuen que els germans Padrós eren catalans i socis del Barça i algun partit jugarien, però parlem d’ una etapa on  la rivalitat Barça- Madrid era inexistent, fins 1953 no existiria. Es més, molts socis del Barça durant la seva història ho han sigut del Espanyol com Casaus o Núñez. Avui dia això seria impossible e impensable…”

Quan i per què neix la gran rivalitat Barça – Madrid?

“El Real Madrid era un equip poc important a principis del segle XX, com he dit anteriorment. Té com a club tres grans moments : L’aparició de Santiago Bernábeu com a president, la construcció de l’estadi de Chamartín i el punt vital de la rivalitat entre Barça i Madrid, i és el  fitxatge de Alfredo Di Stéfano en 1953.”

Explica’ns què fou el cas Di Stéfano, si us plau…

Di Stéfano amb la samarreta del Barça

“Alfredo Di Stéfano“ La Saeta Rubia” considerat com un dels quatres millors jugadors de tots els temps, amb Pelé, Maradona i Cruyff, l’any 1953 va arribar a un acord amb el Futbol Club Barcelona per incorporar-se al equip. El traspàs de River Plate al Barcelona va ser en un principi autoritzat per la FIFA. El club Millonarios de Bogotá, que era el propietari dels drets del jugador fins 1954, segon conveni firmat en el Pacte de Lima va denunciar de la situació anòmala del jugador a la FIFA.

El 13 de Maig de 1953 arriba a Barcelona disposat a firmar el seu  contracte, però en meitat de las dificultats amb la Federació per el fitxatge, Santiago Bernabéu, el va convèncer per trencar el seu acord amb el Barça i incorporar-se al Real Madrid. Addicionalment Millonarios de Bogotá havia negociat directament amb el Real Madrid. El Barcelona va fer lo propi, però el fitxatge de Di Stéfano mai es va poder completar per el Barça. El 15 de setembre la Federació Española optà por una decisió salomònica. Va emetre un comunicat en el que  va autoritzar a Di Stéfano a jugar quatre temporades en la Lliga Española, dos en el Real Madrid i dos en el Barcelona.

La comissió directiva del Barcelona, presidida por Enrique Martí, va protestar per aquesta decisió i va dimitir en ple. La comissió gestora que la va succeir va  firmar un acord amb el Real Madrid, el 23 de octubre, en el que renunciava a tots els drets sobre Di Stéfano a canvi d’una quantitat de diners equivalents a la que s’havia gastat en fitxar-lo. Durant els tres mesos en els que Di Stéfano va estar a Barcelona, va entrenar amb la plantilla blaugrana i va participar en tres partits amistosos organitzats per el club català, però mai vestint la camiseta barcelonista, per por a una sanció federativa. Curiosament, Di Stéfano va vestir la camiseta blaugrana anys després, en dos partits amistosos de homenatge, quan ja era jugador del Real Madrid a tots els efectes.”

Parlem una mica del RCDE. Qui i quan es va fundar l’Espanyol?

Escut del RCDE

“El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona va ser fundat el 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, es va crear la Sociedad Española de Football, nom que li va donar al club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i d’altres nacionalitats.”

 

 

 

Per què l’Espanyol va prendre aquest nom?

“Hi ha una controvèrsia ja que hi ha dos corrents, una la que parlen que el nom es perquè a l’equip solament jugaven jugadors catalans i de la resta d’Espanya al contrari que el Futbol Club Barcelona. Uns altres diuen que el nom era per diferenciar-se de las diferents ideologies que tenien els dos clubs: la veritat era més una lluita de classes, com he esmentat abans, que d’idees nacionals..”

Quin fou l’origen dels colors blanc-i-blaus de la parròquia espanyolista?

“Encara que el RCD Espanyol de Barcelona vesteix avui de blanc-i-blau, el groc va ser el color original del club, per ser aquest el color de la peça de roba que un dels seus primers socis va regalar a l’entitat per  confeccionar els seus uniformes. Més endavant, va vestir samarreta blanca i pantalons blaus i, el 1909, vestia ja amb els actuals colors blanc-i-blaus, aquells que lluïa en el seu blasó l’almirall Roger de Llúria.”

Quin ha estat el primer futbolista català que podem considerar com un crack?

“La veritat es que la millor etapa de tota la historia del futbol català es l´ actual, podríem dir que el futbolista més reconegut com un crack a Europa és Xavi Hernández del F.C. Barcelona o això diuen periodistes tan reconeguts com Santiago Segurola del diari Marca, que arriben a dir que Xavi es el millor futbolista espanyol més important de la història, per davant de Luís Suarez -que va guanyar una pilota d’or i va ser un dels referents de la Espanya que va guanyar la Eurocopa del 1964 davant Rússia per 2-1 amb gol de Marcelino i dos copes de Europa amb l´Inter de Milà d’Helenio Herrera-. Si parlem a nivell estatal crec que el millor futbolista català és Ricardo Zamora.”

I per acabar, quin creus que ha sigut el millor futbolista català de l’historia?

El gran Ricardo Zamora, "el Divino"

“En la meva opinió el millor futbolista de la història és Ricardo Zamora. Va ser i encara és reconegut com un dels millors porters de tot el món, va jugar al Espanyol, Real Madrid i F.C. Barcelona i és l’inventor de las anomenades Zamoranas. La meva opinió es basa en que va revolucionar la posició de porter que en aquells moments era una posició marginal del joc, en el que el 2-3-5 la anomenada The Pyramid estava de moda i on porter i defenses estaven venuts en un joc encara poc evolucionat estructural i estratègicament.”

“Totes aquestes premisses van convertir a Zamora en una celebritat de la època i em reafirma en la meva opinió. Zamora va ser medalla de plata en Amberes sent un jugador formidable en la dècada dels 1920-1930, la seva ascensió a la fama, la seva llegenda i repercussió seria comparable al sorgiment de Casillas a finals del segle XX i començament del segle XXI.”

“Algunos creen que el fútbol es solo una cuestión de vida o muerte,

pero es algo mucho más importante que eso” (Bill Shanky)

Llums i ombres del Borbó: L’home que va matar el seu germà

dimarts, 2/02/2010

Una de les poques (però que molt poques) fotos on podem veure al rei Joan Carles, al seu pare, Juan de Borbón, i al germà petit, Alfonso. És extreta d’unes vacances dels Borbón a València. Al centre de la foto, el noi alt, ros i espigat és el rei Joan Carles, mentre que al seu costat hi ha el seu germà petit Alfonso. A l’altra banda de la barca, trobem en Don Juan observant els seus dos fills. La foto és de 1955. Un any després, en Joan Carles matarà al seu germà.

La setmana santa de 1956 va tindre lloc una desgràcia sense precedents a la residència de Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i exiliat a Estoril, Portugal, per les seves diferències amb el caudillo Francisco Franco.

Don Juan de Borbón tenia dos fills, el gran es diu Juan Carlos (actual rei d’Espanya) i el petit es deia Alfonso. Juan de Borbón no s’acabava d’entendre amb el seu fill gran, Joan Carles. En Joan Carles era tota una “joia”, ja que el seu caràcter impulsiu, malcarat, poc treballador i faldiller van allunyar-lo del seu pare.

Amb només 15 anys, l’any 1953, en Joan Carles va tindre una filla il·legítima amb una comtessa italiana, Olghina de Robiland. La filla encara viu avui en dia, es diu Paola de Robiland, amb residència a París. La seva discreció està garantida per la immensa fortuna que el seu pare biològic, Juan Carlos I, ha invertit en el benestar de la seva filla. No busqueu fotos d’aquesta senyora. No n’hi ha, ja que el seu pare i la seva mare han sabut preservar la seva identitat.

Tornem a l’any 1956. Un Joan Carles que ja és pare i major d’edat (ja comptava amb 18 anys) es troba jugant plàcidament una tarda amb el seu germà Alfonso, de 14 anys d’edat, al despatx de la residència d’Estoril on des de l’exili, el seu pare Juan de Borbón es trobava “luchando por implantar la democracia en España aún a pesar de renunciar al trono de España”.

De sobte, a la noble residència portuguesa s’escolta un tret.  Al despatx,  en Juan de Borbón es troba davant una escena dantesca, que cap pare hauria de veure mai sigui quin sigui l’estatus de la seva família. L’Alfonso jeia mort a terra, amb un tret entre cella i cella.

L’anàlisi forense parla d’un tret fet a una distància inferior a 40 centímetres, cosa que desacredita la versió oficial de que tot va ser una accident. En Joan Carles s’estava formant a l’acadèmia militar de Sandhurst i Saragossa com protegit del caudillo de España por la gracia de Dios. Per tant, en Joan Carles ja estava habituat a manipular les armes de foc.

Anem a preguntar-nos per què en Joan Carles voldria matar el seu germà petit ja que d’entrada ell era el fill gran i per tant, l’hereu de la corona espanyola al exili.

Quines causes feien que en Joan Carles estigués gelós del seu germà Alfonso? Podem enumerar-ne un parell:

  1. En Alfonso era el fill favorit de Don Juan. Era més ràpid, més llest i no tenia cap problema de comunicació amb el seu pare. A més, la relació afectuosa entre Alfonso i el seu pare era més fluïda que no pas la d’en Juan Carlos.
  2. Com a protegit de Franco, en Juan Carlos s’estava educant a Espanya sota la tutela del general Franco, mentre que al seu pare no li era permesa l’entrada a l’estat espanyol. Aquest distanciament entre pare i fill fou decisiu per generar un sentiment d’odi i revenja per part del jove Juan Carlos.

No cal ni esmentar que mai hi ha hagut cap investigació oficial per depurar responsabilitats, i que aquest és un tema tabú dintre de la casa reial. Molt poca gent gosa insinuar que la versió oficial de l’accident pugui haver estat manipulada o falsejada per no perjudicar al primogènit de la casa Borbònica.

Però aquí no acaba l’obra i miracles del meravellós monarca espanyol, el campechano. Des de la seva investidura com a successor de Franco (escollit pel Caudillo i no pel poble espanyol) l’any 1975 i fins sis anys després, l’any 1981, el rei d’Espanya obté un 5% de comissió en l’entrada de cada barril de petroli en cru que entra a Espanya. Un regal dels monarques saudites, grans amics del rei.

Un altre escàndol va ocórrer l’any 1992, quan gairebé hi ha una abdicació reial forçosa en la figura del seu fill Felip. La causa era que el rei havia desaparegut sense deixar rastre. Tot el Ministeri de l’Interior buscant-lo, mobilitzant la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, el CESID…En aquell moment es temia per la vida del monarca i als serveis d’intel·ligència de l’estat fins i tot s’especulava amb la possibilitat que l’hagués segrestat ETA o els GRAPO, quan en realitat, el rei s’havia escapat a Suïssa amb la seva principal amant durant més de divuit anys, Marta Gayà, una catalana que el rei va conèixer a Mallorca. Com resultat de tot això, el rei va expulsar a Sabino Fernández (el majordom reial), qui amb la reina Sofia havia plantejat la possible abdicació del monarca.

Per últim, val la pena destacar l’amistat del rei amb Javier de la Rosa i Mario Conde, amb qui el rei d’Espanya va participar en diversos negocis fraudulents i els va proporcionar informació confidencial. Un altre dia parlarem del 23F i veurem el paper del rei, tot i que ja us avanço que el nostre estimat monarca estava jugant a pàdel el dia que Tejero va ocupar el Congrés per la força.