L’antiga Grècia era un conglomerat de petits estats políticament independents (tot i que no autosuficents) anomenats Polis. Malgrat la divisió política, el món grec era una realitat cultural, amb una mateixa llengüa i un panteó diví comú. És el que es coneix com a cultura hel·lenística (del mot Hellas, que és com s’autodenominen els grecs).

Ara bé, el segle VI a.C. és produí un fet que marcà el fràgil equilibri polític del món grec.

A l’est de Grècia, a l’actual Iran, es desenvolupà el primer gran imperi de l’humanitat: l’Imperi Persa. Els Perses van intentar ocupar el món Grec. I de fet van sotmetre les ciutats de l’Àsia Menor (la zona de la costa de la península anatòlica). Al intentar entrar dins de la Grècia Europea, una coalició de diverses polis encapçalades per Atenes i Esparta, van rebutjar els Perses en diverses batalles, com la de Salamina, Marató, o la decisiva batalla de Platea.

Els Atenencs van sentir-se euforics al derrotar la potència del seu moment, els Perses. En aquest context, van fundar la Lliga de Delos, una aliança militar on les ciutats supeditaven els seus interessos als d’Atenes, i a més els havien de pagar uns importants impostos en concepte de vasallatge.

Els excesos d’Atenes van servir per què Atenes conegués la seva edat daurada, sota el govern de Clístenes (pare de la democràcia), Temístocles o Pèricles. Els imposos recaudats van servir per què els Atenencs poguessin construir el Partenó, noves estàtues dedicades als seus déus, i els seus ciutadans, dedicar-se a la política i la filosofía.

D’altra banda, Esparta era una societat militaritzada, i al capdavant de la seva pròpia aliança, la Lliga del Peloponès, va plantar cara als Atenencs i li van declarar la guerra al inici del segle V a.C  aprofitant un causas belli, que en aquest cas fou una revolta a l’illa de Corsica (actual Corfú). El món grec quedà dividit en dos grans blocs (com una guerra freda de fa 2600 anys). el mapa resultant fou el següent:

La guerra fou molt dura, i el resultat final fou el de la victòria dels Espartans sobre els Atenencs, i com a resultat, l’hegemonia d’Esparta en el món hel·lenístic. Les guerres mèdiques, que foren tres grans guerres i un seguit de picabaralles, s’allargaren del 499 al 449 a.C. (la primera meitat del segle V a.C.).

Anem a veure, però, les diferències d’una polis i un altre:

ATENES

Les reformes de Clístenes al segle VI a.C. van dur al règim democràtic. El poder l’exercíen 10 magistrats o estrategues elegits per l’ekklesía. Els òrgans de govern eren la Bulé, un consell de 500 membres amb poder legislatiu i on s’accedía per un sorteig, la Ekklesía o assamblea de tots els ciutadans d’Atenes, i l’Helia, els tribunals atenencs.

Ara bé, per poder participar del govern, calía ser ciutadà (només un 10% dels habitants era considerat ciutadà lliure) i la gestió política feia necessari una dedicació exclusiva del ciutadà als òrgans de govern, pel que provocava que els ciutadans més pobres no s’hi poguessin dedicar, a la política. A més veiem que els càrrecs de la Bulé no eren electes, si no que s’accedía per sorteig, que no era sempre del tot net.

I d’altre banda, les dones no podíen ni sortir de casa sense permís del pare o marit, i sempre acompanyades per homes. No cal ni esmentar que la dona a Atenes no podía tindre béns ni voluntat pròpia. De fet, a Atenes, la dona servía únicament per tindre fills, ja que el sexe heterosexual era considerat de mal gust, i l’homosexual, de gent refinada.

ESPARTA

La societat espartana, era, com dèiem, una societat militaritzada, governada per una Duarquía, això és, on hi havía dos reis (forma de govern molt excepcional), i per acabar-ho d’adobar, els ciutadans espartans es podíen considerar com a tals en funció de que eren també soldats. Eren els homoioi, homes tots ells iguals en funció que eren companys d’armes. No teníen ni oficials intermitjos, tots eren soldats que pertanyíen a la pàtria.

La formació espartana era molt dura. De ben petits, dels 12 als 18 anys eren formats militarment, i dels 18 als 30 formaven part del exèrcit. Un cop als 30 anys, els ciutadans es llicenciaven i se’ls entregava una porció de terres i esclaus (o hilotes). És molt important ressenyar que tots ells tenien la mateixa porció de terres, el que ens porta a afirmar que Esparta fou el primer sistema socialista de la terra.

Pel que fa als òrgans de govern, Esparts disposava de la Gerusía o consell dels ancians, formada per tots els homes més grans de 60 anys amb funcions legislatives i executives i que inclús podien destituir els reis espartnas. Un altre òrgan era l’Apella o assamblea de tots els ciutadans més grans de 30 anys i amb potestat de vot sobre els principals temes de la ciutat (declaració de guerra, sancions a ciutadans), i per últim, hi havia l’Eforat, els tribunals espartans.

Per la seva banda, les dones espartanes podíen comprar cases i terrenys, i eren molt respectades com a mares dels valents soldats espartans, i podíen sortir de casa tranquilament. De fet, podíen canviar de marit els cops que elles vulguessin sempre que marxessin amb un home més fort que l’anterior. Si no, podíen igualment divorciar-se’n si era de mutu acord o l’home no li feia fills en un període de cinc anys.

Atenes o Esparta? Cadascú pot escollir. Atenes era més refinada, sí, gràcies a les pàries que li pagaven altres ciutats gregues. Atenes tenía a polítics i filòsofs gràcies a la seva prosperitat (ja que els que podíen dedicar-se a la política o a pensar, teníen la vida resolta), però Esparta va tindre el millor exèrcit de tota l’antigüitat, i va ser el primer govern realment igualitari de l’història.

Entrada publicada a Històries d'un món real el dijous, 21/01/2010 a les 22:20.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.