Arxiu del mes: gener 2010

El millor treballador del món

dimecres, 27/01/2010

Si haguèssim de decidir qui ha estat la persona més treballadora del món, aquest mèrit possiblement hauría de recaure sobre un miner rus, en Alexei Grigorievich Stajanov.

Aquest personatje mai hauria sortit de l’anonimat de no ser que la Unió Soviètica, l’any 1935, es trobés inmersa en una profunda restructuració dels processos productius i laborals, amb el pas de la NEP (Nova Política Econòmica) implantada per Lenin, vers un model de producció socialista, impulsat per Stalin.

Durant els anys 30, en Iosif Stalin, des de la seva posició de secretari general del PCUS (Partit Comunista de l’Unió Soviètica) va empendre un seguit de mesures per eliminar l’oposició política que li pogués fer ombra dins del Partit Comunista en la carrera per substituir a Lenin, el pare de la Revolució Soviètica.

Vet aquí que l’any 1935, el nostre personatge va aconseguir extraure ell solet 102 tonelades de carbó en només sis hores. Quan l’història va arribar a les oídes dels comissaris polítics de la mina on treballava (al sud dels Urals), van veure el possible rendiment que en podien treure, de l’història d’en Stajanov.

En Alexei Stajanov va ser elevat a la categoría d’heroi soviètic, i posat com exemple del model ideal d’obrer soviètic. De fet, el sistema de traball basat en una hiperproducció s’anomena “estajanovista”, i al traballador que el practica…se’l pot anomenar de qualsevol manera.

L'assasinat mai resolt del General Prim

dilluns, 25/01/2010

El General Joan Prim ( Reus 1814- Madrid 1870) fou el militar progressista més important i influent de l’història d’Espanya. Una rara avis, donat el seu tarannà dialogant i respectuós envers totes les idees polítiques. Prim era un amant de la cultura, les arts, l’història, la política, la ciència…interessos i afinitats que el van obrir el pas cap la maçonería i els cercles intel·lectuals de Madrid i l’Ateneu de Barcelona.

Prim havia lluitat a la Guerra de Crimea (entre l’Imperi Turc i l’Imperi Rus), a Marroc, a Cuba, a Mèxic, al Vietnam… i allà on va estar, va interessar-se pels processos històrics, socials, polítics i culturals dels països d’acollida.

L’exèrcit espanyol mai s’ha caracteritzat per ser un cos excessivament obert i progressista, ni tampoc gaire partidari d’una Espanya plural i federal, i en aquest context, el General Prim s’havia guanyat una bona colla d’enemics dintre de l’exèrcit espanyol.

Prim fou l’instigador de la revolta de la Gloriosa, l’any 1868, que obre pas al Sexenni Democràtic, el primer intenty seriòs de modernitzar l’estructura social i política d’una Espanya enclaustrada al tradicionalisme i l’ignorància.

El General Prim fou el gran valedor de la monarquía d’Amadeu de Savoia, l’escollit per encapçalar una monarquía plenament constitucional a Espanya, en un intent d’apropar Espanya als processos socials i polítics dels països capdavanters a Europa. I això és per què Prim havia viatjat per Europa i el món i s’havía adonat de la necessitat d’homologar la societat espanyola a l’europea.

L’any 1870 Prim ostentava el càrrec de president del Govern Espanyol, i la nit del 27 de desembre del mateix any, Prim va ser objecte d’un atemptat a Madrid mentre circulava dins del seu carro. Al bell mig de la capital del estat, un grup d’homes armats amb trabucs i escopetes van asaltar el carro, i van disparar al General Prim i al cotxer, per tornar a desparèixer a la negra nit madrilenya.

El General Prim va morir tres díes desprès a causa de les ferides, enmig d’una llarga agonía. La polícia i els serveis d’investigació del estat van fer més de cent autos de processament, van recollir més de 2500 declaracions i un expedient d’onze mil folis, per no trobar a l’autor o autors del magnicidi.

L’assasinat i la manca de capacitat o voluntat dels serveis d’inteligència espanyols delaten una clara línea d’investigació. Avui día no podem afirmar qui foren els autors del atemptat, però puc desenvolupar tres teoríes:

  • Els cossos de seguretat de l’estat i els cercles militars més tradicionalistes. Prim, maçó, demòcrata, federalista, i progressista, no podía encapçalar el govern d’Espanya.

  • Cercles republicans i/o anarquistes. La teoría desenvolupada per la polícia. Jo la descarto casi del tot, ja que si la policía volía demostrar amb tant interès que eren grups republicanistes o anarquistes (que entre ells tampoc no s’enteníen pas) és per què possiblement alguna mà oculta de dins del cos policial li interessava desviar-hi l’atenció.
  • Una partida de Carlistes. Entre 1868 i fins 1874 es desenvolupa la tercera guerra carlina, i certes investigacions han desenvolupat la possibilitat que un escamot carlí entrès a Madrid i pogués actuar-hi. Així sembla confirmat per les armes utilitzades (trabucs, quan ja existíen bons fusells). Però per actuar i desparèixer calen rutes d’escapament i una bona infraestructura a Madrid, un tradicional focus liberal.

Potser mai podrem saber a ciència certa qui està darrera de l’assasinat del militar més brillant dels segles XIX i XX a Espanya, però podem fer-nos una petita idea de què pot passar. Jo em declino cap la primera teoría, ja que l’ineptitut policial, la manca de seguretat a Madrid en el moment de l’atemptat, la fugida dels agresors i l’enderrocament del projecte progressita i democràtic em suggereixen una mà negre manipulant tot aquest afer.

A qui va afavorir l’assasinat del General? Per què no hi havía testimonis presencials del fet? Com va reaccionar tant tard i malament els cossos de seguretat del estat? A qui li molestava un home il·lustrat, culte, demòcrata i progressista, a més de maçó, català i federalista al capdavant del estat espanyol?

Podía un cos tant reaccionari i retrògrada com l’exèrcit espanyol, permetre un individu així al capdavant del govern? Cadascú pot pensar el que vulgui, però a mi em sembla molt clar qui està darrera del magnicidi.

Atenes o Esparta?

dijous, 21/01/2010

L’antiga Grècia era un conglomerat de petits estats políticament independents (tot i que no autosuficients) anomenats Polis. Malgrat la divisió política, el món grec era una realitat cultural, amb una mateixa llengua i un panteó diví comú. És el que es coneix com a cultura hel·lenística (del mot Hellas, que és com s’autodenominen els grecs).

Ara bé, el segle VI a.C. es produí un fet que marcà el fràgil equilibri polític del món grec.

A l’est de Grècia, a l’actual Iran, es desenvolupà el primer gran imperi de la humanitat: l’Imperi Persa. Els Perses van intentar ocupar el món Grec. I de fet van sotmetre les ciutats de l’Àsia Menor (la zona de la costa de la península anatòlica). Al intentar entrar dins de la Grècia Europea, una coalició de diverses polis encapçalades per Atenes i Esparta, van rebutjar els Perses en diverses batalles, com la de Salamina, Marató, o la decisiva batalla de Platea.

Els Atenencs van sentir-se eufòrics en derrotar la potència del seu moment, els Perses. En aquest context, van fundar la Lliga de Delos, una aliança militar on les ciutats supeditaven els seus interessos als d’Atenes, i a més els havien de pagar uns importants impostos en concepte de vassallatge.

Els excessos d’Atenes van servir per què Atenes conegués la seva edat daurada, sota el govern de Clístenes (pare de la democràcia), Temístocles o Pèricles. Els impostos recaptats van servir per què els Atenencs poguessin construir el Partenó, noves estàtues dedicades als seus déus, i els seus ciutadans, dedicar-se a la política i la filosofía.

D’altra banda, Esparta era una societat militaritzada, i al capdavant de la seva pròpia aliança, la Lliga del Peloponès, va plantar cara als Atenencs i li van declarar la guerra a l’inici del segle V a.C aprofitant un “causas belli”, que en aquest cas fou una revolta a l’illa de Corsica (actual Corfú). El món grec quedà dividit en dos grans blocs (com una guerra freda de fa 2600 anys). El mapa resultant fou el següent:

La guerra fou molt dura, i el resultat final fou el de la victòria dels Espartans sobre els Atenencs, i com a resultat, l’hegemonia d’Esparta en el món hel·lenístic. Les guerres mèdiques, que foren tres grans guerres i un seguit de picabaralles, s’allargaren del 499 al 449 a.C. (la primera meitat del segle V a.C.).

Anem a veure, però, les diferències d’una polis i un altra:

ATENES

Les reformes de Clístenes al segle VI a.C. van dur al règim democràtic. El poder l’exercien 10 magistrats o estrategues elegits per l’ekklesía. Els òrgans de govern eren la Bulé, un consell de 500 membres amb poder legislatiu i on s’hi accedia per un sorteig, la Ekklesía o assemblea de tots els ciutadans d’Atenes, i l’Helia, els tribunals atenencs.

Ara bé, per poder participar del govern, calia ser ciutadà (només un 10% dels habitants era considerat ciutadà lliure) i la gestió política feia necessari una dedicació exclusiva del ciutadà als òrgans de govern, pel que provocava que els ciutadans més pobres no s’hi poguessin dedicar, a la política. A més veiem que els càrrecs de la Bulé no eren electes, sinó que s’hi accedia per sorteig, que no era sempre del tot net.

I d’altra banda, les dones no podien ni sortir de casa sense permís del pare o marit, i sempre acompanyades per homes. No cal ni esmentar que la dona a Atenes no podia tindre béns ni voluntat pròpia. De fet, a Atenes, la dona servia únicament per tindre fills, ja que el sexe heterosexual era considerat de mal gust, i l’homosexual, de gent refinada.

 

ESPARTA

La societat espartana, era, com dèiem, una societat militaritzada, governada per una Diarquia, això és, on hi havia dos reis (forma de govern molt excepcional), i per acabar-ho d’adobar, els ciutadans espartans es podien considerar com a tals en funció de què eren també soldats. Eren els homoioi, homes tots ells iguals en funció que eren companys d’armes. No tenien ni oficials intermedis, tots eren soldats que pertanyien a la pàtria.

Espartans

La formació espartana era molt dura. De ben petits, dels 12 als 18 anys eren formats militarment, i dels 18 als 30 formaven part del exèrcit. Un cop als 30 anys, els ciutadans es llicenciaven i se’ls entregava una porció de terres i esclaus (o hilotes). És molt important ressenyar que tots ells tenien la mateixa porció de terres, el que ens porta a afirmar que Esparta fou el primer sistema socialista de la terra.

Pel que fa als òrgans de govern, Esparts disposava de la Gerusía o consell dels ancians, formada per tots els homes més grans de 60 anys amb funcions legislatives i executives i que inclús podien destituir els reis espartans. Un altre òrgan era l’Apella o assemblea de tots els ciutadans més grans de 30 anys i amb potestat de vot sobre els principals temes de la ciutat (declaració de guerra, sancions a ciutadans), i per últim, hi havia l’Eforat, els tribunals espartans.

Per la seva banda, les dones espartanes podien comprar cases i terrenys, i eren molt respectades com a mares dels valents soldats espartans, i podien sortir de casa tranquil·lament. De fet, podien canviar de marit els cops que elles volguessin sempre que marxessin amb un home més fort que l’anterior. Si no, podien igualment divorciar-se’n si era de mutu acord o l’home no li feia fills en un període de cinc anys.

Atenes o Esparta? Cadascú pot escollir. Atenes era més refinada, sí, gràcies a les pàries que li pagaven altres ciutats gregues. Atenes tenia a polítics i filòsofs gràcies a la seva prosperitat (ja que els que podien dedicar-se a la política o a pensar, tenien la vida resolta), però Esparta va tindre el millor exèrcit de tota l’antiguitat, i va ser el primer govern realment igualitari de la història.

 

El Sometent

dimarts, 19/01/2010

Si les armes catalanes han pogut destacar en algun moment de la seva història, aquests moments són, sense dubte, les aventures dels almogàvers i l’existència dels sometents.

El sometent és una excepció dins un món feudal i amb exèrcits o hosts professionals, formades per mercenaris. El sometent, per definició, és un cos paramilitar format per civils per garantir la protecció i l’autoajuda de la població i la terra.

L’origen documental del sometent es remunta al segle XI, amb la publicació de l’usatge (o capítol de cort, llei o reial decret, com li voleu anomenar) del Princeps Namque, que és l’encapçalament de l’usatge: «Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir». El que aquest usatge o llei està decretant és l’obligació dels ciutadans de les viles i ciutats catalanes a l’ajuda i defensa del comte de Barcelona (Príncep de Catalunya) si aquest ho requereix.

Així doncs, tots els ciutadans (homes lliures de viles i ciutats) entre 16 i 60 anys s’organitzaven per la defensa del territori en sentir el toc de campanes, tot reunint-se en diverses faccions (depenent de l’ofici de cadascú), a la plaça principal de la vila o davant de l’església. Cada ciutadà, al seu origen havia de procurar-se per si mateix les armes, cosa que provocava, que en molts casos, cada gremi anés a combatre amb les eines pròpies de cada ofici, i no era estrany veure faccions armades amb pals, martells i petits ganivets. Un cop reunits, i abans de presentar batalla, utilitzaven un crit de guerra: Via fora! Via fora! Via fora!

L’origen etimològic de la paraula sometent té dues teories. La primera ens diu que un cop reunits els homes a la plaça, el capità de cada bàndol, grup, ofici o facció encoratjava als soldats tot dient:

  • Sou atents?
  • I els homes el contestaven: Som atents! Som atents! Som atents!

L’altra teoria fa derivar la paraula sometent del soroll que feien les hosts totes formades, ja que cridaven i cantaven per encoratjar-se, tot fent soroll o so metent.

El que sí que està clar és que la creació del sometent és una creació exclusiva catalana, i una raresa on el monopoli de la violència i de la guerra pertany a la noblesa. La seva creació ve marcada en un context de guerra contra les taifes musulmanes del sud i de pirateria nord africana i turca a les costes del mediterrani.

L’eficàcia del sometent fou enorme: de fet, durant l’atac d Al-Mansur sobre Barcelona, mentre els nobles van abandonar la ciutat a la seva sort i van fugir en desbandada, foren els ciutadans de la ciutat, organitzats segons els seus oficis, qui van defensar a ultrança la ciutat. Malauradament, la ciutat fou presa i destruïda per les tropes musulmanes. Molts homes i les seves famílies, empresonats i fets esclaus foren esclavitzats a Còrdova.

Posteriorment, un cop acabada l’amenaça andalusí, el sometent era cridat a lluitar sovint contra la pirateria al mediterrani (molt abundant fins al segle XVI) o bé com a cos policial contra els bandolers (sobretot a finals del segle XVI i tot el segle XVII).

Durant la guerra dels segadors (1640-1659) foren voluntaris civils catalans els encarregats de formar la columna vertebral de l’exèrcit en la lluita contra Castella i França. Eren els anomenats Miquelets.

A la guerra de successió, els sometents van prendre partit a favor de l’arxiduc Carles, tot lluitant contra els Borbons Francesos i Castellans. Aquests sometents rebien el nom, sobretot a l’espai rural, de Maulets.

El sometent va desaparèixer definitivament després del decret de Nova Planta de 1714, però organitzacions esporàdiques de ciutadans s’autoanomenaven sometents, tant les guerres napoleòniques (cas del timbaler del bruc) com durant la guerra civil espanyola.

Els franquistes també van fer-se servir dels sometents (tot castellanitzant el nom per sometén) per lluitar contra els maquis del principat. Per últim, i durant la transició i fins a arribar als nostres dies, grups d’extrema dreta catalans han pres el nom de sometents, tot i no tindre res a veure.

 

 

El Baró Roig

dilluns, 18/01/2010

Manfred Von Richthofen, nascut a l’any 1892, i popularment conegut com el Baró Roig,  és un dels mites de la història de l’aviació.

Fill d’una família aristocràtica prussiana i d’ascendència militar, el jove Manfred ingressà a l’exèrcit del Segon Reich alemany en un escuadró de cavalleria. A l’inici de la Primera Guerra mundial, però, la cavalleria es mostrà inoperant degut a la nova tècnica de guerra de trinxeres.

Així doncs, en Manfred von Richthofen decidí allistar-se a l’acadèmia de l’aire. A l’acadèmia aèria el jove pilot no destacà pas gaire, però s’impregnà d’uns valors i una cavallerositat que el van convertir en una llegenda.

I és que l’heroi alemany compaginava una gran tècnica aèria, una gran agressivitat i valentia personal, una vista privilegiada i un do innat per afrontar els perills. Però el que l’ha convertit en llegenda, era la seva gran cavallerositat, un model de gentleman que era capaç de deixar escapar-se a les seves víctimes malferides.

Des del seu primer combat, l’any 1915, fins que fou abatut l’any 1918 per una casualitat encara avui poc clara, el Baró Roig va ser capaç de derribar a 80 avions anglesos i 8 de francesos, del total de 151 avions abatuts per tota la força aèria alemanya.

La seva gran destresa li va servir per comandar un esquadró de caces triplans Fokker en solitari. I el seu malnom de Baró Roig li va ser donat degut a que ell va fer pintar el seu caça de color vermell. Tant gran era la seva llegenda, que quan els aviadors anglesos i francesos veien aparèixer l’avió vermell per l’horitzó, els agafava una immensa preocupació (fins i tot molts rivals giraven cua i tornaven a la seva base). I el Baró Roig mai va perdre un combat aeri.

La seva mort fou casual, i poc clara avui en dia. El fet es que el pilot tenia només 25 anys el dia de la seva mort. Unes fonts parlen d’una bala disparada per un capità canadenc, unes altres per un soldat ras australià, però el que si sembla clar és que una bala perduda disparada des de terra va impactar el cos del pilot alemany, tot entrant-li per la part inferior del crani i allotjant-se al interior del cervell del oficial alemany.

El britànics van ser els que van recollir les despulles mortals del Baró Roig, i li van organitzar un enterrament amb tots els honors militars. En el moment de l’enterrament, soldats australians van presentar armes i van llançar tres salves en el seu honor. A la seva làpida, que es troba al mateix lloc on va caure, es pot llegir en el seu epitafi: “Aquí jeu un valent, un noble adversari i un verdader home d’honor. Que descansi en pau”.

Per la banda alemanya, el seu lloc de cap de les forces armades alemanyes fou ocupat per un jove pilot anomenat Hermann Goëring, qui fins la data havia sigut capaç d’abatre 22 caçes aliats.

Tallar les pilotes

diumenge, 17/01/2010

Això era el que feia, de forma premeditada, l’emperador Justinià, el més gran emperador que tingué mai l’imperi bizantí, qui va viure i governar al llarg del primer terç del segle VI.

El fet es que Justinià, al seu Corpus Iuris (còdex que esdevé la pedra angular del dret privat i civil europeu) va decidir promulgar una llei que castigava a la castració a tots els culpables del delicte d’ homosexualitat.

Les castracions, a més de ser molt doloroses, ben sovint eren mortals, però l’emperador Justinià va començar a aficionar-se a aquest espectacle, que es feia en els espais públics de Bizanci per més escarni dels condemnats.

Però a més a més, l’hàbil emperador va començar a treure rèdit personal d’aquestes mutilacions. I es què l’emperador, membre destacat del bàndol vermell ( que vènen a ser uns hooligans del circ romà) començà a castrar als personatges més rics de Bizanci (per fer-se amb les seves fortunes) o dels seus opositors polítics, i fins i tot, dels membres del bàndol verd (els eterns rivals del bàndol vermell).