Franco i el món àrab: una història d’amor?

dimarts, 15/09/2015 (Ferran Vital)

En Francisco Franco, “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va tindre una curiosa relació amb els principals dirigents del món àrab, especialment amb els dirigents de països nord-africans.

franco Marruecos.jpg

La relació de Franco amb el món àrab ve de lluny: de jove, va lluitar com a soldat a les guerres del Marroc; i al Marroc fou on Franco va desenvolupar la seva carrera militar, amb ascensos per mèrits de guerra, i esdevenint un veritable militar africanista.

No en va, a la reunió que Franco va tindre amb Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, el caudillo va sol·licitar al Führer alemany la seva disposició a entrar en la Segona Guerra Mundial al costat de les potències del eix a canvi d’ ajuda militar alemanya per ocupar Gibraltar i crear un enorme Imperi Espanyol al nord d’Àfrica, que arribés fins al golf de Guinea. Adolf Hitler, però, no accedí a les sol·licituds de Franco i el somni d’un imperi espanyol al nord d’Àfrica (en un territori fortament islamitzat) va esvair-se en un tres i no res, però no així les relacions de Franco amb la riba sud del mediterrani.

La condició de cabdill militar i dictatorial de Francisco Franco va apropar-lo a altres líders del països àrabs també militars, com Gamal Abd-el-Nasser d’Egipte o Muammar al-Gaddafi, de Líbia. La camaraderia militar feia que les relacions diplomàtiques fossin més cordials que amb altres països occidentals com la Gran Bretanya o els EUA.

Nasser.jpg

Gamal Abd-el-Nasser, president d’Egipre i Síria.

A banda del dèficit democràtic de tots aquests personatges, cal destacar tres punts, que al meu parer, són molt importants per comprendre la convergència dels líders nord-africans i en Francisco Franco:

  • D’una banda, la suposada “no-alineació “ del règim espanyol al llarg de la Guerra Freda, especialment en la primera etapa d”aïllament internacional.
  • El no reconeixement del Estat d’Israel, creat el 1947 per una resolució de les Nacions Unides sobre territori palestí.
  • La simpatia que mostrava el règim amb el FLN (Front d’Alliberament Nacional) d’Algèria en la seva guerra d’independència, tot deixant que les cèl·lules de resistència armada Algeriana s’organitzessin als territoris colonials espanyols de Marroc i del Sàhara Occidental.

Especialment fructífera fou la col·laboració de l’Espanya de Franco i l’Egipte de Nasser. De fet, la col·laboració es va fer visible en alguns projectes, com ara la construcció de la presa d’Assuan (a Egipte) amb tecnologia espanyola (recordem que l’Espanya de Franco era especialista en construir pantans).

Fruit d’aquest i altres projectes, el govern egipci va regalar al govern franquista el Temple de Debod, un temple autèntic construït cap el 200 aC en honor del déu Ammon, i traslladat a Madrid, pedra per pedra, l’any 1970.

Templo de Debod.jpg

Temple de Debod, a Madrid. Regal de l’Egite d’Abd-el-Nasser a l’Espanya franquista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altra banda, a Franco li convenia una bona relació amb els països de la península aràbiga, tals com Aràbia Saudita o el Iemen, per a proveir-se de petroli, recurs indispensable pel desenvolupament industrial i social a la segona meitat del segle XX. Curiosament, les relacions de cordialitat entre països àrabs i la monarquia espanyola van continuar amb Joan Carles I un cop mort el dictador.

El no reconeixement de l’estat d’Israel, el 1947, respon més a la negativa de les Nacions Unides al ingrés d’Espanya a aquesta organització que no pas la por (imaginària) a “una conspiración juedo-masónica en lo universal”, tot i que l’element antisemita i les referències a l’Espanya dels Reis Catòlics i l’expulsió dels jueus fou una constant de les bases ideològiques del Movimiento.

Ara bé, el no reconeixement d’Israel, com també la permissivitat amb la religió islàmica a les colònies del Marroc i del Sàhara, li va proporcionar al caudillo l’amistat i la consideració de molts països àrabs.

Ara bé, resulta igualment innegable l’estima i la consideració que en Franco tenia vers els nord-africans. De fet, la guàrdia personal del caudillo era la “Guàrdia Mora”, militars d’origen marroquí a qui en Franco confiava ni més ni menys que la seva seguretat personal. Segurament en Francisco Franco detectava unes grans virtuts castrenses i una valentia fora de l’habitual entre els soldats d’elit africans, als que s’atribueixen crims esgarrifosos al llarg de la Guerra Civil (1936-39).

guardia_mora.jpg

La “Guàrdia Mora” fou la guèrdia personal del Caudillo. A la imatge, acomiadant les tropes italianes l’any 1939.

 

De la mateixa manera, Franco no va voler sentir a parlar mai de la possible independència del Sàhara Occidental, la colònia deficitària d’Espanya a Àfrica, per una qüestió d’orgull i component africanista. En comptes de concedir-li més autonomia, el govern franquista va convertir els territoris nord-africans en províncies espanyoles, tot atorgant la nacionalitat espanyola als ciutadans d’aquestes zones.

Fins i tot, un general Franco moribund va voler protegir el Sàhara Occidental tot minant i fortificant la frontera durant la Marxa Verda, fet que podria haver desencadenat un conflicte armat de conseqüències imprevisibles.

Nova Zelanda escollirà una nova bandera

dimarts, 11/08/2015 (Ferran Vital)

Nova Zelanda busca una nova bandera. Una senyal d’identitat que representi millor l’esperit multicultural i la forta personalitat del país, tot deixant enrere una bandera amb massa reminiscències colonialistes.

De fet, va ser el president del país, el primer ministre conservador John Key, qui va proposar al Parlament neozelandès la substitució de l’actual bandera per un altre que representi millor els símbols i la identitat pròpia del país.

El govern va obrir un procés mitjançant el qual la ciutadania podia enviar els seus dissenys i idees per la nova bandera. La iniciativa va ser tot un èxit, ja que es van recollir 10.292 propostes, de les quals un comitè va escollir-ne quaranta finalistes.

CMEhXh2WEAAuzHB.jpg

Aquestes quaranta finalistes passen a una ronda final, que reduirà la llista a només quatre dissenys finals. Aquests quatre dissenys definitius, que coneixerem el proper mes de setembre, seran sotmesos a una votació entre els habitants del país per escollir la que hauria de ser la nova bandera nacional neozelandesa.

Dins l’atractiva oferta, hi ha un seguit de símbols que es repeteixen. D’una banda, el Kiwi, l’ocell més carismàtic del país, és un dels elements favorits dels diversos dissenys, com també ho són les estrelles que representen la Constel·lació del sud, només visible des de la terra austral, o la fulla de falguera platejada, el símbol que utilitza la totpoderosa selecció neozelandesa de rugbi, els “All Blacks”.

 

Lerroux, l’emperador del Paral·lel

dijous, 2/07/2015 (Ferran Vital)

La figura d’Alejandro Lerroux (Còrdova, 1864 – Madrid, 1949) és una figura d’especial interès per la història contemporània de Catalunya i Espanya.

Lerroux.jpg

Lerroux fou el primer polític populista de l’estat espanyol, un dels primers demagogs moderns -i a jutjar pels esdeveniments, va crear una bona escola-. Però tornem a Lerroux. D’orígens humils, en Lerroux va iniciar-se en política des de posicions extremistes, properes al comunisme llibertari.

Ara bé, la ideologia i el pensament de Lerroux era d’allò més ambigu: en ocasions defensava la col·lectivització dels mitjans de producció com en d’altres ho feia amb la propietat privada, sempre depenent del seu auditori i les circumstàncies polítiques de cada moment. El discurs de Lerroux era senzill, pla, directe i incendiari, amb un vocabulari inconnex i ple de contradiccions.

Tanmateix, el discurs pobre de Lerroux no era impediment per collir un enorme èxit entre les classes populars al primer terç del segle XX, especialment a Barcelona. I és que el punt fort de Lerroux era la seva brillant oratòria, combinada amb el seu “atrezzo” i la parafernàlia amb que adornava els seus discursos.

Demagògia populista i anticatalanista

El 1908 Lerroux va fundar el PRR (Partit Republicà Radical), marcat per un discurs demagògic, un missatge eclèctic i de caire anticatalanista, ja que considerava el catalanisme com un movient ideològic vinculat a la burgesia i que alienava les classes populars.

Lerroux organitzava berenars populars els diumenges a la tarda, que van ser acollits amb un gran èxit entre les classes populars, o grans discursos incendiaris al Paral·lel de Barcelona, on atacava el govern de la restauració, als burgesos, als catalanistes, als eclesiàstics i als altres partits d’esquerres, presentant-se a si mateix com el garant de les llibertats de la classe obrera.

Durant els discursos de l’emperador del Paral·lel, la classe obrera s’identificava amb les paraules de Lerroux i la seva crida, des de la tribuna del Paral·lel, a cremar convents i assaltar monges, o col·lectivitzar fàbriques i centres de producció. Ara bé, la llegenda diu que en Lerroux arribava a Barcelona vestit d’etiqueta en un tren procedent de Madrid menjant marisc, i a l’arribar a les rodalies de Barcelona, l’emperador del Paral·lel es canviava la roba per vestits obrers de treball i treia un entrepà mentre cridava: “Vet aquí el meu sopar d’avui, companys!”

Lerroux miting.jpg

Gir conservador

Durant la Setmana Tràgica (1909) Lerroux fugí de la ciutat i passà a la clandestinitat una petita temporada, però mai fou encausat com a instigador de la revolta popular barcelonina. Arran dels fets de la Setmana Tràgica, Lerroux anà moderant el seu discurs fins a posicions conservadores.

Possiblement Lerroux no disposava de gaires principis ideològics. Això explicaría la seva metamorfosis política: d’obrerista revolucionari d’inicis del segle XX a formar govern de dretes durant el bienni negre de la segona república (1933-35).

Durant els fets d’octubre de 1934 a Astúries i a Catalunya, en Lerroux es significà amb la repressió violenta vers els obrers (qui ho havia de dir vint anys abans). La seva tomba política fou un cas de corrupció anomenat “Strauss-Perl” o Estraperlo, un cas de corrupció vinculat als casinos i centres de jocs que va esclatar el 1934, i que esquitxà de ple Lerroux i el seu partit.

Amb l’esclat de la guerra civil, l’emperador del Paral·lel i paladí de la classe obrera va significar-se i identificar-se amb el bàndol insurrecte, tot traint la República que tant havia pregonat. Ara bé, el bàndol nacional mai s’interessà en excés pel líder del PRR, ja que el consideraven un trànsfuga polític sense més ideologia que la seva pròpia glòria, capaç de trair les sigles dels seu partit polític.

Ara bé, el Lerrouxisme ha fet escola tant a Catalunya com a Espanya. Encara avui en dia hi ha partits que utilitzen la demagògia o l’anticatalanisme per guanyar vots. Alguns partits polítics que són en ple segle XXI, dignes successors de Lerroux (que tots tenim al cap). I és que la història sovint es repeteix, malgrat que amb diferents protagonistes.

La “Juliana”, descoberta la nau catalana que va naufragar a Irlanda

dissabte, 20/06/2015 (Ferran Vital)

Els amics del Diari Liffey em van posar sobre la pista. Les fortes tempestes dels darrers dos anys al comtat d’Sligo, a la costa oest d’Irlanda, han desenterrat les restes d’alguns dels vaixells que es van enfonsar durant la fallida missió de l’Armada Invencible, l’any 1588.

14347052583729.jpg

Entre les moltes naus (més de 150 vaixells) que van iniciar l’expedició de càstig contra el Regne Unit -i que van collir un estrepitós fracàs- s’hi trobava una nau catalana, batejada com la “Juliana”, un vaixell molt important que comptava amb 32 canons, 70 mariners i 325 soldats d’infanteria preparats per l’assalt anglès. Val a dir que la “Juliana”, fou l’única nau catalana d’aquesta expedició, per bé que alguns soldat i mariners catalans també van participar de l’empresa del rei Felip II, tot i que enrolats en altres naus castellanes, portugeses o italianes.

I precisament la “Juliana” fou una de les tres naus hispanes que es van enfonsar davant les costes d’Sligo a causa d’un temporal el llunyà 1588. Segons explica la rica història oral irlandesa, alguns d’aquells supervivents van arribar nedant fins a les costes de l’illa maragda -cosa que explicaria, de retruc, l’abundància d’irlandesos amb els cabells i els ulls foscos a la zona, molt superior a la resta de la nació celta-.

Curiositats al marge, les autoritats irlandeses, encapçalades per la ministra Heather Humpreys, van confirmar les troballes de les restes de la “Juliana”, entre les que cal destacar dos canons en excel·lent estat, material militar i diverses restes de la nau, que havien quedat soterrades durant més de 425 anys.

Llegenda de Santa Madrona

Santa Madrona (o Matrona) fou una cristiana suposadament nascuda a Barcelona que va patir la persecució dels romans al segle III de la nsotra era, essent torturada i executada per la seva religió. A l’edat mitja, la de Santa Madrona era una de les patrones de la ciutat, molt estimada pels sectors populars i mariners de Barcelona.

La llegenda d’aquesta santa diu que era una cristiana que va ser víctima de les persecucions de l’emperador Dioclecià al segle III. Tot i que el seu martiri va passar a Tessalònica, a Grècia, la llegenda explica que era nascuda a Barcelona. Madrona servia en una casa pagana i ocultava les seves creences fins que un dia la seva mestressa la va descobrir i la va assotar i lligar. Miraculosament, un àngel va aparèixer per deslliurar-la i això va fer enfurismar encara més la seva mestressa, que aquesta vegada la va assotar fins a la mort.

El cos de santa Madrona es va mantenir anys incorrupte fins que al segle X va ser venut a uns comerciants francesos. Durant la travessia per mar, els va sorprendre un temporal i van haver de recalar a Barcelona, on van refugiar el cos en una ermita que hi havia a Montjuïc. Passada la tempesta, van provar de tornar-se a fer a la mar, però cada vegada que movien el cos de la santa tornaven els llamps i els trons. Finalment, van entendre que santa Madrona volia quedar-se a la seva ciutat natal. Des de llavors l’ermita es va consagrar a la santa i el seu culte va esdevenir molt popular, sobretot per a demanar-li protecció a mar i pluja els anys de sequera.

image009_13.jpg

Un canó clau

La identificació de la nau fou molt senzilla gràcies a la troballa d’un canó amb una inscripció votiva a Santa Madrona (també la trobareu com Matrona) i la data MDLXX (1570), any de la construcció d’aquesta nau a les Drassanes reials de Barcelona. El canó en qüestió i la resta d’objectes recuperats s’enviaran al Museu Arqueològic Nacional d’Irlanda, on seran exposats en un futur.

Guerra bruta al Rif

dilluns, 1/06/2015 (Ferran Vital)

Abd-el-Krim va ridiculitzar les tropes espanyoles el 1921, a la batalla d’Annual. El cabdill berber va aniquilar un exèrcit de 12.000 soldats espanyols gràcies a una emboscada a territori rifeny. Aquest fet va ferir l’orgull dels militars espanyols, àmpliament criticats per la impopularitat de la guerra colonial entre la societat espanyola, que veia el conflicte al Marroc com una guerra imperialista i colonial.

El record de la guerra de Cuba era massa recent. En aquestes circumstàncies, el nucli dur de l’exèrcit espanyol va decidir endurir l’estratègia al Rif. Amb el “pronunciamento” del general Miguel Primo de Rivera (1923-1929) l’exèrcit espanyol inicià una nova estratègia bèl·lica, consistent en la utilització de tots els mitjans per vèncer les cabiles rifenyes.

Entre 1921 i 1927 els espanyols, desgastats i empipats per les constants derrotes de l’exèrcit, van utilitzar armes químiques contra objectius no únicament militars. De fet, l’atac amb armes químiques s’entenia entre la cúpula militar espanyola com una mena de càstig contra la població civil autòctona i un avís a navegants destinat a tots aquells que no volguessin formar part del regne d’Espanya.

Molts rifenys van morir com a conseqüència directe o indirecte d’aquells atacs indiscriminats. Els pous d’aigua restaren enverinats, matant la flora i fauna del Rif, però també enverinant la població autòctona. Fins i tot, durant els atacs les tropes espanyoles van ser víctimes dels bombardejos, a causa dels canvis sobtats de la direcció del vent o l’error humà dels pilots d’aviació.

Encara avui dia al Rif hi ha un percentatge de càncer i malalties relacionades amb els atacs amb armes químiques fins a cinc vegades superiors a la mitja de la resta del Marroc. Una maleïda herència colonial espanyola.

Escena del desembarcament d’Alhucemas, en el context de la guerra del Rif

Ciutat Meridiana, el barri oblidat de Barcelona

dimecres, 13/05/2015 (Ferran Vital)

La història de la Ciutat Meridiana és la història d’un barri que no hauria d’haver existit mai. La Ciutat Meridiana és el barri més jove de tota la ciutat, per bé que des d’un punt de vista geogràfic, la seva ubicació (tal i com passa als barris veïns de Torre Baró i Vallbona) no és homologable a la resta de barris de la plana barcelonina. Porta d’entrada i sortida de la capital catalana, Ciutat Meridiana és el resultat d’anys d’especulació -tant durant els anys de la dictadura com en els de la democràcia-.

projecte-nutricional1.jpg

Un barri que no s’hauria d’haver construït

Durant els anys cinquanta del segle passat, l’empresari constructor reusenc Enrique Banús (promotor del malagueny Puerto Banús) va comprar uns terrenys destinats a construir un cementiri, al vessant nord de la serra de Collserola. Finalment, aquells terrenys van ser descartats per aquest ús ja que eren massa humits i es trobaven a la zona més ombrívola de la serra.

Però aleshores el senyor Banús, amb la conveniència i ajuda del delegat d’esports franquista Juan Antonio Samaranch, l’alcalde Porcioles, el regidor Mariano Ganduxer i del secretari de la Diputació de Barcelona Lluís Sentís van impulsar l’aprovació del Pla Parcial de Font Magués, aprovat pel consistori i les administracions al mes d’octubre de 1963. Aquell pla preveia la urbanització d’un nou barri en la zona de 33 hectàrees que avui configuren el barri de la Ciutat Meridiana.

El nou barri es va construir en només quatre anys. Al 1967 el president de la constructora, el polític franquista Juan Antonio Samaranch, va fer l’entrega de claus a l’alcalde Porcioles. Amb tot, aquell era un barri inacabat, ja que no comptava amb caps dels equipaments que el pla original preveia (tals com escoles, mercat, ambulatori…). Un barri de ciment sense serveis per encabir-hi més de deu mil ànimes.

Un barri obrer amb dignitiat

Els primers pobladors eren treballadors i treballadores provinents de diversos indrets de la península ibèrica, molts d’origen andalús. A més, els nous pobladors eren majoritàriament joves, amb elevada incidència d’analfabets i amb una taxa d’atur que rondava el 25%, molt superior a la resta de la ciutat de Barcelona. Per tant, ja des del seu naixement, el barri de Ciutat Meridiana naixia amb importants deficiències estructurals, socials i econòmiques, esdevenint l’apèndix d’una Barcelona que li girava l’esquena metafòricament i geogràficament.

A més, les construccions de protecció oficial inaugurades presentaven evidents deficiències, com ara humitats que van començar a afectar les vivendes un o dos anys després de la seva construcció, i que la constructora va haver de reparar no sense abans intentar culpar als nous inquilins dels evidents defectes de construcció.

Gràcies a la lluita veïnal dels anys 70 i 80, el barri va començar a comptar amb equipaments necessaris pel seu funcionament, tals com escoles, centres medico-sanitaris o espais d’oci (teatres, cinemes). També durant aquells anys el barri va degradar la seva imatge, ja que va guanyar certa fama de barri problemàtic, a causa de la conflictivitat existent, o el tràfic de drogues i la presència de drogoaddictes dins del propi barri. Aquesta xacra social van provocar un accentuat procés de despoblament durant els anys 80 i 90 del segle passat, per bé que amb l’arribada del nou mil·lenni i les noves onades immigratòries van provocar una certa revitalització del barri. Amb tot, l’esclat de la crisi l’any 2008 i les execucions hipotecàries han castigat amb molta cruesa un barri fràgil i vulnerable.

Com exemple d’aquesta realitat, podem constatar que fins ben entrat el segle XXI no va arribar la connexió amb metro (lleuger) amb la resta de la ciutat (la Línia 11), i encara avui el barri de la Ciutat Meridiana roman oblidat i fins i tot desconegut per bona part dels barcelonins i fins i tot per les autoritats municipals, comarcals i provincials.

La història del circuit de Montjuïc

dimarts, 5/05/2015 (Ferran Vital)

Aquests dies s’han complert quaranta anys de la darrera carrera de Fórmula 1 disputada sobre l’asfalt de Montjuic, el baluard natural de la ciutat de Barcelona.

El circuit de Montjuïc, un traçat urbà amb forts desnivells, revolts regirats i on els pilots havien de demostrar les seves millors habilitats tècniques, va ser ideat pels membres de la Penya Rhin, el club automobilista per excel·lència del primer terç dels segle passat a Catalunya.

El circuit era una brillant successió de revolts dividits en dos grans espais o moments: el primer era un lent i tècnic descens des del revolt de Miramar on els bòlids arribaven llençats a 230 km/h i havien de reduir a primera i passar-lo a no més 60 km/h, passant pel museu Etnogràfic, el revolt de la paella, la Font del Gat, el Museu Arqueològic fins arribar a la Guàrdia Urbana, on començava un tram ràpid per la recta de Rius i Taulet, l’ascens pel poble Espanyol fins coronar de nou la recta de l’estadi, a més de 280 km/h.

Inauguració i primers anys

La muntanya de Montjuïc havia estat l’escenari de l’exposició universal de 1929, que va canviar la fisonomia i urbanització de la muntanya de Montjuïc. La disponibilitat de grans i amples avingudes (l’amplada del circuit oscil·lava entre els nou i els dotze metres) i l’atractiu natural de la pròpia muntanya la convertien en un escenari idoni per la pràctica dels esports de motor.

La quarta edició del Gran Premi Penya Rhin va ser rebatejat com la “Copa Barcelona”, i l’edició de 1933 va servir per inaugurar el traçat del circuit urbà de Montjuic. La prova, celebrada el 25 de juny de 1933 i estava oberta per cotxes de 750 quilos de pes. Aquella carrera inaugural la va guanyar el pilot italo-xilè Juan Zanelli al volant d’un Alfa Romeo 8c-2300.

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

El circuit de Montjuïc va demostrar tot el seu potencial i va comptar amb la complicitat del públic barceloní, abocat a les curses d’automobilisme a la muntanya urbana.

Montjuic va tornar a ser utilitzat als Grans Premis de 1934, amb victòria de l’italià Achille Varzi al volant d’un Alfa Romeo 2900 de l’escuderia Ferrari, i de 1935, amb una vibrant batalla entre el Mercedes de l’alemany Rudolf Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari, amb victòria final del germànic i la seva fletxa de plata.

Però la carrera més emocionant de la història del traçat urbà de Montjuïc fou, sense cap mena de dubte, la de l’any 1936, setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1936 havien desembarcat a l’asfalt barceloní màquines i pilots llegendaris com Bernd Rosenmayer i el seu Auto Union, el Bugatti de Jean-Michel Villimie, el Maserati de Giuseppe Farina, el Mercedes de Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari. Aquell dia, “il mantovano volante” (Nuvolari) va aconseguir una victòria “in extremis” sobre el campió alemany, amb un marge inferior a un segon a la línia de meta, davant l’èxtasi de l’afició catalana, que havia gaudit d’allò més en una cursa plena d’avançaments i alternatives al capdavant.

Malauradament, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la posterior post-guerra i depuració franquista van debilitar la força social i econòmica de la Penya Rhin, sospitosa de ser una institució prodemocràtica i catalanista, i els següents Grans Premis dels anys 50 es van reubicar al nou circuit de Pedralbes.

Durant aquells anys el circuit urbà només era utilitzat per les competicions de motociclisme, que van celebrar de manera ininterrompuda el Gran Premi d’Espanya de motociclisme des de 1933 fins 1975 (amb el parèntesi corresponent a la Guerra Civil).

La segona etapa

Montjuic va tornar a ser escenari de carreres d’automobilisme, ara ja batejada com Fórmula 1, l’any 1968. El Gran Premi d’Espanya de F1 es celebrava de manera alterna entre el circuit urbà de Montjuïc i el traçat madrileny del Jarama.

Montjuïc va hostatjar els Grans Premis de 1969 i 1971, amb victòries del britànic Jackie Stewart al volant d’un Tyrrell-Ford, i el de 1973, amb victòria del brasiler Emerson Fittipaldi. Però Montjuïc s’havia quedat petit per cotxes tant potents com aquells monoplaces de finals dels anys 60 i inicis dels 70. El circuit, tècnic i molt estimat pels pilots, fins i tot presentava greus dèficits de seguretat, al no incloure garanties ni escapatòries en cas d’accident.

I aleshores va arribar el Gran Premi de 1975, celebrat el 27 d’abril (dia de Montserrat, patrona de Catalunya). Barcelona no recorda un dia de Montserrat més trist que aquell d’ara fa quaranta anys. En la volta 26, el monoplaça de Rolf Stommelen va perdre l’aleró posterior a la recta de l’estadi olímpic matant cinc espectadors. La cursa va ser detinguda i es va declarar guanyador a Jochen Mass.

Aquell accident fou el punt final al circuit de Montjuc i les curses de velocitat urbanes. Tanmateix, aquella desgràcia va portar la iniciativa de dotar un nou circuit al país, més segur i eficient…

 

Les arrels històriques de l’Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS)

dissabte, 27/09/2014 (Ferran Vital)

Per comprendre el que està passant ara mateix al pròxim orient cal retrocedir un segle en el temps, fins l’època del colonialisme europeu. Després de la desintegració de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial (1914-18) les potències europees (França i Gran Bretanya) van dividir els territoris resultants en diverses zones d¡influència. Els britànics van crear un estat colonial a l’Iraq -i a Jordània i Palestina- , mentre que els francesos van fer el mateix a Síria i el Líban.

me1930.gif

Mapa del repartiment colonial després de la caiuguda de l?imperi Otomà.

 

Les fronteres traçades pels europeus no respectaven cap lògica sociocultural, religiosa, ètnica o lingüística, i van dividir comunitats històricament arrelades al territori. Potser el cas més exemplificatiu és el dels kurds, que van restar dividits en tres noves administracions: la francesa (Síria), la britànica (Iraq), i la del nou estat turc fundat per Kemal Atatürk. Aquestes noves fronteres mai van ser reals, ja que les relacions socials de la zona, molt influïdes per relacions de base tribal, van provocar una enorme porositat entre banda i banda de les fronteres fixades pels europeus.

Després de la Segona Guerra Mundial, les velles potències europees van haver de concedir la independència als seus vells territoris colonials, però els nous estats de l’orient mitjà i proper van quedar a des d’un primer moment a mercè dels esdeveniments internacionals, convertint-se, de facto, en titelles del nou escenari propiciat per la Guerra Freda.

Els Estats Units van facilitar suport logístic i material als cabdills militars dels països de la zona per garantir la seva política anticomunista, mentre que els soviètics van fer exactament el mateix als països que van restar sota la seva òrbita. Així les coses, Síria i Egipte fins i tot van fusionar-se en un sol estat durant la presidència del general Gamal Abd-el-Nasser, tradicional aliat soviètic a la zona, mentre que les famílies reials de Cisjordània, els dictadors iraquians o el sha persa gaudien de l’ajuda nord-americana per fer-se respectar a la zona -quan parlem de respecte, volem dir que van armar-se fins a les dents-. Aquesta escalada militaritzadora, sumada al conflicte latent i cíclic a Israel i Palestina, van fer que la zona de l’Orient Proper i Mitjà es convertís en una de les zones més armades del planeta, i en el principal focus de tensió del planeta de la segona meitat del segle XX (guerra entre Iraq i Iran, primera guerra del golf i invasió de Kuwait, guerres entre Síria i el Líban, tensions kurdes…).

La  segona guerra de l’Iraq

Però la guerra de l’Iraq iniciada l’any 2003 va marcar un punt d’inflexió en la inestabilitat de la zona. La invasió dels Estats Units, motivada per suposats lligams del règim de Sadam Hussein -antic aliat occidental en la lluita conta l’Iran revolucionari- va provocar un daltabaix en un estat artificial i amb un equlibiri precari. La caiguda del règim dictatorial, lluny de portar la pau, va obrir la veda a una lluita intestina pel poder del país. Els kurds van crear un estat de facto independent al nord del país, mentre que diverses milícies sunnites, dirigides per al-Zarqawi, van fer-se fortes a diverses ciutats de l’est i oest del país.

La coalició internacional liderada pels Estats Units va sotmetre les places fortes d’aquesta insurgència iraquiana a intensos bombardejos, que rara vegada assolien objectius militars i que en canvi castigaven a la població civil. Aquest fet, i la falta d’una política de reactivació política i econòmica pel país, van propiciar que diverses faccions radicals es fessin fortes a les zones rurals de l’oest del país.

La mort d’al-Zarqawi va catapultar al liderat dels fanàtics a Abu al-Raxid (també el trobareu com Rachid o Rashid) al-Baghdadi, que va continuar amb l’estratègia del seu predecessor al-Zarqawi: petits cops contra objectius militars i polítics, no només a l’Iraq, per tal d’internacionalitzar el conflicte (atemptats a Egipte, Turquia, Madrid, Londres…) i provocar una reacció d’occident -especialment d’Israel i els Estats Units- i iniciar una confrontació global entre els muxaidins o guerrillers de l’Islam contra occident.

Al-Raxid al-Baghdadi es va sentir prou fort per a trencar llaços amb al-Qaeda, i convertir la seva milícia en un exèrcit independent, fundant un emirat (equivalent a un principat a occident) als seus dominis iraquians. La pressió nord-americana -que expulsava als fonamentalistes dels seus feus i els tallava el finançament- van fer que cada vegada més el grup es convertís en un important esglaó de distribució del narcotràfic a escala global. L’opi i l’heroïna s’introduïa a Europa procedent d’Afganistan seguint els canals oberts pels insurgents, mentre que l’estat iraquià, que tenia com prioritat assegurar la producció petroliera per mandat dels aliats occidentals, no va saber -o potser no va voler- tallar els fils del narcotràfic.

La guerra civil de Síria

Enriquits gràcies al narcotràfic i al contraban d’armes, i dirigits des de 2010 per Ibrahim Ali al-Badri al-Samarrai després de que la coalició governamental i els Estats Units eliminessin l’antic líder al-Raxid al-Baghdadi, els fonamentalistes van veure una ocasió d’or per expandir els seus dominis més enllà de les fronteres iraquianes amb la guerra civil siriana. Aprofitant la debilitat i l’aïllament internacional de Baixar al-Assad, president sirià i antic aliat rus, els guerrillers d’Ali al-Badri van ocupar tot l’oest sirià, teixint una mena de pacte de no-agressió amb els kurds, que van fer el propi amb els seus territoris al nord de Síria. Un cop més, la porositat de les fronteres artificials entre dos estats van facilitar l’expansió de les milícies fonamentalistes sunnites entre finals de 2013 i inicis de 2014.

Territorial_control_of_the_ISIS.svg.png

Dominis del califat islàmic durant setembre de 2014.

 

El califat

Ibrahim Ali al-Badri va convertir-se en un cap d’estat. Un estat on havia de regnar la xaria (o sharia) o llei divina, interpretada pels ulemes de la seva corda, i on no hi havia espai pels infidels o els xiïtes. Aquesta animadversió contra els xiïtes va propiciar l’enemistament amb altres milícies amb més recorregut a Síria, com ara Hezbollah, o amb el govern teocràtic de l’Iran, també xiïta.

Els diners del narcotràfic i el contraban d’armes van fer que Ibrahim Ali al-Badri anés un pas més enllà que els seus predecessors i es proclamés califa (màxima autoritat política i religiosa de l’Islam), el 4 de juliol de 2014 a la mesquita de Mossul. A més, va agafar el nom del primer califa de l’Islam, Abu Bakr, cosí i gendre del profeta, i el sobrenom del seu predecessor, al-Baghdadi.

El nou califa va exigir obediència a tots els musulmans del món, car ell creia representar la màxima autoritat política i religiosa, i va fer una crida a tots els musulmans del món per unir-se a la seva yihad contra els que creu enemics de l’Islam -que confonia amb els seus enemics-, i que inclouen els no creients, els xiïtes, els sufís, els fatimís o qualsevol facció musulmana que no el consideri a ell líder religiós i polític.

_76070198_isis.jpg

Ibrahim Awwad Ibrahim Ali al-Badri al-Samarra, autoproclamat califa sota el nom d’Abu Bkr al-Baghdadi.

 

Políticament, el nou califa ha estat hàbil al saber-se guanyar com adeptes antics generals de Sadam Hussein a la seva causa, teixint una aliança amb l’antiga casta militar iraquiana, i mantenir oberts els canals de narcotràfic, alhora que vol imposar una suposada puresa moral aplicant la xaria (o sharia) que ell i els seus ulemes interpreten a conveniència dels seus interessos particulars, imposant una violència sense escrúpols vers aquells que consideren enemics.

El nou Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS, les seves sigles en anglès), vol dominar tot l’antic Dar-el-Islam, és a dir, fer reviure l’antic califat dels primers califes i dels omeies, que controlaves des de Galícia fins al riu Hindus, imposant la seva autoritat. Aquestes aspiracions els han fet valer-se l’enemistat d’al-Quaeda, que veu perillar la seva supremacia a les mans d’aquesta escissió de la seva pròpia formació, i de la totalitat de països de la zona, de l’abans esmentada Hezbollah i dels xiites del Houthis.

De moment, l’Estat Islàmic i el seu califa governen amb mà de ferro els territoris que ha conquerit. Caldrà veure fins a quin punt aquesta organització fanàtica religiosa però també mafiosa pot mantenir-se al poder en un territori pobre i destrossat per la guerra, i si podrà suportar una eventual operació militar occidental. Amb tot, el poder de supervivència d’aquests grups és enorme, i mentre disposi de capitals gràcies al control del narcotràfic, serà impossible allunyar aquestes faccions fonamentalistes de la temptació armada.

 

Expansió catalana al Mediterrani: expedició almogàver a Orient

diumenge, 13/07/2014 (Ferran Vital)

El rei de Sicília Frederic II es va veure obligat a llicenciar les seves tropes mercenàries almogàvers en virtut del tractat de pau de Caltabellota al 1302, que segellava la pau amb els Anjou al sud d’Itàlia.

Molts almogàvers no van acceptar de bon grat la pau amb els angevins, i cabdills com Bernat de Rocafort van seguir amb les hostilitats a Calàbria, guanyant-se l’enemistat del francesos i del papat. Fins i tot el comandant en cap de la Companyia, Guillem Galceran de Cartellà, va abandonar la tropa, cosa que va provocar que els almogàvers haguessin d’escollir un nou líder, que finalment va ser Roger de Flor.

Va ser aleshores quan l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg va requerir els serveis de tots els soldats disposats a lluitar a Orient per contribuir a frenar l’avenç turc a la península Anatòlica. Arribats a aquest punt, convé recordar que els bizantins eren també enemics dels Anjou i del Vaticà, fins al punt que havien arribat a col·laborar econòmicament amb els catalans durant la conquesta de Sicília. A més a més, Andrònic II prometia grans càrrecs als líders almogàvers, i permetia als soldats portar els seus propis estendards amb les quatre barres i la seva independència militar.

Almogàvers a Grècia

 

Encapçalats pel nou líder Roger de Flor, una Companyia formada per un contingent d’uns 6.000 almogàvers i uns 500 cavallers van desembarcar al setembre de 1303 a Constantinoble.

Entre el contingent mercenari destacava la presència del cronista Ramon Muntaner, qui va descriure la crònica de l’expedició catalana a Orient.

En qüestió de pocs mesos, els avenços dels almogàvers van ser espectaculars, i entre finals de 1303 i al llarg de 1304 els almogàvers van escombrar els turcs al llarg de la península Anatòlica: van vèncer a les batalles de Cízic, a l’estret dels Dardanels, van alliberar Filadèlfia i van arribar fins a les portes del monts Taurus, a les Portes de Ferro, als confins de la península Anatòlica. Per primer cop en més d’un segle, els bizantins aconseguien fer retrocedir de forma fefaent als turcs.

almogàvers_expedició.jpg

Mapa de l’expedició almogàver a Orient.

La traïció bizantina

Els èxits dels almogàvers i l’ascens del seu comandant en cap, Roger de Flor, dins l’imperi bizantí (fou nomenat megaduc, Cèsar de l’imperi i va ser promès amb una filla de l’emperador Andrònic II) van despertar recels a l’entorn de la Cort grega i entre les colònies de venecians i genovesos, temorosos de perdre les seves influències.

La nobles autòctona, els mercenaris alans -tradicionals soldats a sou dels bizantins que mai havien aconseguit ni somiar les fites assolides pels catalans- i els mercaders italians, aliats amb el fill de l’emperador i hereu Miquel Paleòleg (que regnaria anys després amb el títol de Miquel IX) van planificar un pla per anul·lar la que creien amenaça almogàver.

Roger de Flor i altres comandants de la Companyia van ser assassinats a traïció a l’abril de 1305 durant un sopar d’homenatge amb el fill de l’emperador a Adrianòpolis. El cos de Roger de Flor fou esquarterat i humiliat. L’acció fou coordinada amb altres punts de l’imperi on es trobaven les guarnicions i els destacaments almogàvers, que de cap de les maneres sospitaven una acció d’aquest tipus per part dels grecs i els seus aliats alans i italians.

La venjança catalana

Els supervivents de la matança van reunir-se i van aconseguir fer-se forts a la plaça de Gal·lípoli, sota el comandament de Berenguer d’Entença, que va substituir Roger de Flor al capdavant de la Companyia.

Els almogàvers, ansiosos de revenja i sense res a perdre, van començar una campanya d’extermini i aniquilament contra els grecs i els seus aliats. Conscients de la seva inferioritat numèrica i del fet de trobar-se en territori hostil, sense capacitat de rebre cap tipus d’ajuda ni subministrament, els almogàvers van iniciar accions de ràtzia que aviat es van expandir per tota la Tràcia.

Els alans i els grecs van enviar nombrosos cossos expedicionaris per frenar als almogàvers, però aquests van ser exterminats -contra tot pronòstic- pels almogàvers. Tot i les increïbles victòries a camp obert, els almogàvers no van poder prendre les grans ciutats fortificades com ara Pamfília o Adrianòpolis, que es van salvar de la revenja catalana gràcies a les seves muralles i fortificacions defensives.

Les accions de venjança es van allargar fins 1307, quan la mort de Berenguer d’Entença a mans de Gilbert de Rocafort per un conflicte intern va obrir les portes al lideratge de la Companyia al seu germà Bernat de Rocafort, qui ja havia dirigit deforma interina a la Companyia durant el captiveri que va patir Berenguer d’Entença a mans genoveses mesos abans.

La conquesta de Neopàtria

Sota el lideratge de Bernat de Rocafort els almogàvers van assolar Macedònia i es van enemistar amb l’infant Ferran, nét de Jaume I i enviat de Frederic II per prendre el comandament de les hosts i pactar la pau amb els bizantins.

Bernat de Rocafort no acceptà les ordres provinents del casal del Barcelona, i va posar la Companyia al servei del duc d’Atenes, Gautier de Brienne. Però aviat es va fer palès l’incompliment de les condicions salarials pactades entre els almogàvers i el seu nou senyor, i la Companyia va enfrontar-se directament amb les tropes del duc d’Atenes, a les que van vèncer a la batalla de Cefís, el 15 de març de 1311.

Com resultat de la batalla, els catalans van obtindre una gran victòria que els va obrir les portes del ducat d’Atenes i la possibilitat d’establir-s’hi com governants.

La Companyia catalana, organitzada com república militar, es constituí com la propietària dels ducats d’Atenes i Neopàtria, comtat conquerit pocs mesos després per les hosts catalanes. Els soldats es van casar amb les nobles vídues, ocupant, per primer cop a la història, llocs de poder i administració d’uns territoris. Curiosament, aquesta va ser la fi de les aventures de la Companyia a Orient, ja que els soldats es van assentar, es van convertitr en sedentàries i algunes de les tropes mercenàries auxiliars d’origen turc, alà o búlgar van abandonar la Companyia per posar les seves espases al servei de nous senyors.

Durant els anys d’ocupació militar almogàver (1311-1388) els ducats grecs es van regir per les normes i lleis importades des de Catalunya, gràcies a l’adopció dels Usatges de Barcelona com marc normatiu legal, establint l’oficialitat del català i declarant-se vassalls de la Corona d’Aragó -per bé que els ducats grecs no s’hi van adherir formalment fins l’any 1380-.

Finalment, les tropes del florentí Nerio Accioanoli van derrotar a les tropes de la Companyia -no formada pels almogàvers originals, si no pels seus fills i/o successors, menys destres a la guerra que els seus predecessors-. Era l’any 1388 i es tancava un cicle de gairebé un segle de domini català a Orient.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Sardenya

dilluns, 7/07/2014 (Ferran Vital)

Els reis catalano-aragonesos dominaven el Mediterrani a inicis del segle XIV. Controlades Sicília i les Balears, l’illa de Sardenya es va convertir en el següent objectiu de l’expansionisme català al Mediterrani.

La conquesta de Sardenya era un objectiu vital per garantir l’estabilitat i les rutes comercial cap orient, ja que fins aleshores Sardenya es trobava sota l’òrbita de la República de Gènova, la gran rival comercial i militar dels catalans pel domini del Mediterrani occidental.

Els tractats de pau d’Agnani de 1295 que posaven fi a la guerra de Sicília amb els angevins i el Papat, atorgaven el control de Sardenya al rei Jaume II, tot i que el rei va trigar més de vint-i-cinc anys a fer efectius els seus drets dinàstics sobre l’illa.

El 31 de maig de 1323 un gran estol va sortir de port Fangós (antic port de Tortosa, actualment al municipi de Sant Jaume d’Enveja) per iniciar la conquesta de Sardenya. La campanya es va prolongar fins al 1324, amb la presa de Càller.

Malgrat els enormes esforços militars catalans, la conquesta de Sardenya mai fou completa. Les tensions locals contra l’ocupació catalana, esperonades per pisans i genovesos, foren constants.L’illa de Sardenya estava dividia en quatre jutjats o regions, el més important dels quals era el Judicat d’Arborea o Oristany, sempre hostil a l’annexió catalana, però que pactà retre homenatge de vassallatge als catalans a fi de continuar amb la seva supervivència.

A diferència de Sicília, la de Sardenya fou una conquesta militar i no pas un acte d’alliberament, i no va existir cap pacte previ entre les elits autòctones amb els militars catalans. Aquest fet va provocar que la noblesa catalana ocupés els principals llocs de poder, marginant als prohoms locals, que des d’aleshores van maldar per recuperar els seus privilegis i expulsar als catalans de Sardenya.

La revolta Sarda (1353-64)

La situació va desembocar, finalment, en una revolta popular contra els catalans, que dominaven el sud i l’est de l’illa.

La revolta sarda, incitada i patrocinada pels Dòria (família molt important per la història de Gènova) al nord de l’illa. Els revoltats sards, amb l’ajuda genovesa, van ocupar Sàsser l’any 1347 i van fer trencar l’aliança de vassallatge dels Arborea amb els catalans i canviant-se al bàndol genovès (1353). Era l’inici de la revolta sarda.

L’Alguer va ser repoblat per catalans per evitar noves revoltes.

Els catalans van optar per la via militar per resoldre el conflicte sard, teixint una aliança amb Venècia (rival de Gènova) per aïllar els genovesos i derrotar la seva flota a la batalla naval de L’Alguer, ciutat rebel que va ser derrotada, ocupada i repoblada per colons catalans per ordre del rei Pere el Cerimoniós per tal d’evitar futures revoltes.

Amb tot, la pacificació definitiva de Sardenya no arribà fins l’any 1383, quan es signà la pau definitiva amb Gènova i que assegurava el control català sobre l’illa, per bé que el domini efectiu sempre va ser més nominal que no pas real.