Heidegger és un dels filòsofs cabdals de la història europea contemporània. La seva figura, les seves idees i els seus postulats encara aixequen controvèrsia i desperten passions entre els seus partidaris i detractors. Per a molts, el seu discurs al prendre possessió del rectorat de la Universitat de Friburg a 1933 és una clara mostra d’adhesió i suport al nazisme. Fins i tot el mateix Heidegger va ser membre afiliat del NSDAP, per bé que no hi ha consens sobre les causes que el van portar a afiliar-se al partit nazi.
Heidegger, el filòsof nazi?
El debat s’ha reobert de nou amb una sèrie de treballs publicats durant els darrers anys pel professor Emmanuel Faye, catedràtic de Filosofia Moderna a Rouen, que ha aprofundit i estudiat els textos (tant públics com privats, com ara la correspondència privada) per Heidegger durant els anys 1916-1941, amb especial atenció als cursos d’estiu impartits pel filòsof alemany entre els anys 1927 a 1934, quan Heidegger va teoritzar obertament sobre la raça germànica i la superioritat d’uns éssers sobre els altres. A més a més, el professor Faye afirma que Heidegger ja va començar a donar mostres del seu antisemitisme des de 1916, en plena Primera Guerra Mundial.
El professor Emmanuel Faye ha recollit moltes de les cites totalitàries i racistes en una obra titulada “Heidegger, la introducció del nazisme a la filosofia“, disponible en llengua castellana. Tanmateix, us deixo amb vídeo del mateix autor on parla d’aquest camp d’estudi:
La Primera Guerra Mundial (1914-18) va ser el primer gran conflicte armat on l’aviació va resultar rellevant i important per l’esdevenir del conflicte. Els pilots dels caces s’havien convertit en una mena d’aristocràcia de l’aire, i es consideraven a si mateixos com els grans cavallers d’una guerra inhumana i cruel. Ben ràpidament els dos bàndols enfrontats van començar a reverenciar als seus millors pilots amb una intenció propagandística i motivadora de cara a la població civil i als propis soldats, alhora que tractava de desmoralitzar l’enemic tot atemorint-lo.
El pilot més conegut de la Primera Guerra Mundial va ser, sense cap mena de dubtes, en Manfred Von Richthofen, àlies el “Baró Roig”, de qui ja vam parlar en una entrada antiga. Però més enllà de la llegenda del Baró Roig i de les estranyes circumstàncies de la seva mort, als cels europeus durant la Primera Guerra Mundial van haver-hi altres pilots que es van convertir en asos i herois nacionals gràcies a les seves gestes militars.
Aquest és el cas del sovint oblidat (o poc reconegut) René Folk. En René Folck (França, 1894-1953) va esdevenir el millor pilot aliat del conflicte i a diferència d’altres asos com el Baró Roig, va sobreviure a la guerra. En René Folck va començar la guerra al servei del cos d’infanteria, com a enginyer militar. Les seves tasques essencials eren garantir les comunicacions i infraestructures estratègiques per a l’exèrcit francès.
En René Fonck, el millor pilot aliat durant la Primera Guerra Mundial.
Però al 1915 l’heroi francès va decidir abandonar el cos d’infanteria i passar al servei de l’exèrcit de l’aire, on va rebre el seu bateig de foc al maig de 1915, en missions de reconeixement aeri i observació. La seva primera victòria aèria va arribar un any més tard, al mes d’agost de 1916, quan va ser capaç de forçar l’aterratge d’un avió enemic al territori francès.
Però la definitiva explosió de l’as gal no va arribar fins a l’any 1917. Al mes d’octubre de 1917 en René Fonck ja havia sumat 19 victòries i va rebre la Legió d’Honor (la distinció militar francesa més elevada). A l’octubre-novembre de 1918 aquesta xifra de victòries ja s’havia disparat a 75 victòries, convertint-lo en el millor pilot aliat del conflicte. A més a més, a les gestes de René Folck cal sumar-hi el fet que al llarg de la guerra els seus enemics mai no el van poder abatre ni ferir de gravetat.
L’estil de René Fonck (un home reservat, poc donat al reconeixement públic i social) no va acabar de fer-lo popular entre els mitjans de comunicació francesos del moment. En René Folck no era un pilot visceral (com podia ser-ho en Manfred Von Richthofen o el britànic William Bishop) si no que mantenia el cap fred, sabent seleccionar els moments més adequats per entrar en combat minimitzant els riscos de ser abatut per les bateries antiaèries enemigues o pels caces enemics.
Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, en René Fonck va continuar al servei de les forces aèries del seu país amb el grau de Coronel, tot formant nous pilots com col·laborant amb els altres enginyers en el disseny de nous avions de guerra. Durant els anys 30 va entrar en contacte amb altres inspectors de l’aire estrangers com ara els alemanys Göring i Ernst Udet, amb els que va mantenir una relació cordial fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial al 1939.
La ràpida derrota de França a la Segona Guerra Mundial va empènyer a l’heroi francès a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, malgrat els intents del règim de Vichy per vincular-lo al seu govern. Malgrat que un cop acabada la Segona Guerra Mundial una investigació va concloure que en René Fonck no va col·laborar amb els alemanys, la sospita de traïció va tacar per sempre més l’historial d’un dels pilots més brillants de tots els temps i va relegar-lo a un injust segon pla mediàtic, fins al punt d’allunyar-lo definitivament dels avions fins a la seva mort, l’any 1954.
Aquests dies es compleixen trenta anys de l’inici de la Guerra de les Malvines (Faklands War per als britànics), que es van allargar durant un espai de tres mesos del 1982. Les Malvines són un arxipèlag d’uns 3.000 habitants (gairebé tots d’ascendència i cultura britànica) i mig milió d’ovelles ( principal activitat econòmica de l’arxipèlag).
Les Malvines vistes des de l'espai.
Les Malvines són un arxipèlag insular situat al davant del territori continental argentí, a uns 500 quilòmetres de la costa de la Patagònia i a uns 700 quilòmetres del Cap d’Hornos. La seva posició geoestratègica (que permet controlar el pas pel Cap d’Hornos, únic punt de pas entre els oceans Pacífic i Atlàntic fins a l’obertura del Canal de Panamà) va fer que la seva titularitat i domini fos cobejat per les principals potències mundials. Al llarg dels segles XVII i XVIII s’hi van succeir assentaments temporals francesos, britànics i espanyols.
L’any 1816 es va produir la independència de l’antic Virregnat del Riu de la Plata amb el nom de les Províncies Unides del Riu de la Plata (embrió del futur estat argentí, però que també incloïa territoris dels futurs estats d’Uruguai, Paraguai i Bolívia). Aquell primitiu estat es va proclamar sobirà de l’arxipèlag de les Malvines, al considerar-se legítim hereu de l’administració imperial espanyola. Les Malvines serien una colònia penal de les Províncies Unides.
Però un conflicte amb uns vaixells baleners nord-americans al 1831 van provocar un conflicte internacional amb la potència nord-americana que comportà la destrucció dels assentaments existents, moment que fou aprofitat pel Regne Unit per ocupar l’arxipèlag i imposar-hi la seva autoritat, convertint a l’arxipèlag en la principal base naval britànica de l’Atlàntic Sud.
La sobirania de l’arxipèlag es va convertir en una qüestió d’estat per a britànics i argentins (hereus del primitiu estat del Riu de la Plata). Les tensions entre els dos països van créixer de forma desmesurada, i fins i tot les Nacions Unides van intentar mediar, sense èxit, entre els dos països. Els argentins volien la devolució immediata de les illes, mentre que els britànics supeditaven la devolució dels territoris a la voluntat popular, expressada lliurement mitjançant un referèndum popular. Tenint en compte que la major part de la població de les Malvines està relacionada, de forma directe o indirecte, amb la Marina britànica, no és massa difícil esbrinar el resultat d’un hipotètic referèndum per la independència o annexió a l’estat argentí.
La tensió va anar pujant de graons, però la dictadura militar argentina (al poder des del cop d’estat de 1976) va veure en la qüestió d’honor de les Malvines una fugida endavant de les pressions internes en contra del seu govern. D’aquesta manera, el 2 d’abril de 1982 l’exèrcit argentí va desembarcar a l’arxipèlag de les Malvines, així com a les illes Geòrgia i Sandwich del Sud.
Els soldats argentins esperant els enemics britànics en plena acció militar.
La resposta del govern britànic (encapçalat en aquell moment per la carismàtica Margaret Tatcher) fou immediata, mobilitzant la maquinària diplomàtica i militar. A nivell diplomàtic, el Regne Unit va aconseguir que les Nacions Unides aprovessin una resolució instant a la retirada argentina dels territoris britànics, cosa que els argentins van rebutjar amb el suport de la resta de països llatinoamericans (amb l’excepció del Xile de Pinochet, aliat dels britànics i tradicional enemic dels argentins).
El Regne Unit va mobilitzar la seva poderosa Marina, reforçada pels avions de la RAF (Royal Air Force), orgull de l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial. Si Churchill va confiar en els Spitfire per defensar els britànics dels bombardejos alemanys durant la Batalla d’Anglaterra, l’executiu de Tatcher va trobar en els nous avions Harrier el puntal de les seves operacions militars, que van facilitar el desembarcament britànic el dia 21 de maig a l’arxipèlag, i que va acabar amb les posicions militars argentines en pocs dies, ja que l’exèrcit argentí es va acabar rendint el 14 de juny.
El Harrier, el caça estrella de la RAF durant el conflicte.
La guerra havia acabat amb una victòria total dels britànics, que havien mostrat la superioritat del seu exèrcit i la seva capacitat bèl·lica amb un nombre relativament baix de pèrdues materials i humanes (dos centenars de morts, un parell de vaixells i alguns caces) davant la derrota argentina ( més de mig miler de morts, nombrosos caces, helicòpters i bombarders i sobretot, més de dotze mil soldats fets presoners per l’enemic).
A nivell polític, el conflicte de les Malvines suposà la fi del règim militarista argentí, alhora que suposà el punt més àlgid de la popularitat de Mragaret Tatcher al Regne Unit. Tots dos països no van reprendre relacions fins més d’una dècada més tard, i les relacions entre les dues nacions encara no són excel·lents. Fins i tot els partits de futbol o de rugbi entre Argentina i Anglaterra s’han convertit en una mena de “revenja” o “continuació” de les hostilitats entre tots dos països.
La presidenta argentina Fernández de Kirchner recordant els caiguts en la guerra de les Malvines.
Trenta anys després, els argentins continuen demanant la sobirania sobre l’arxipèlag, i ha intentat obrir converses amb el Regne Unit. Per la seva banda, els britànics es neguen a dialogar la sobirania de l’arxipèlag, ja que els habitants de les Malvines (o illes Faklands) són ciutadans britànics de ple dret.
Per complementar aquest post us recomano que veieu el documental que us proposo a continuació. Dura prop d’una hora però els seu valor documental és molt gran i està íntegrament subtitulat al castellà:
Pels ulls d’un occidental, no hi han massa diferències visibles entre les ètnies hutus i tutsis. Potser és que les diferències entre els dos grups socials (o culturals) són més aviat escasses o pràcticament inexistents.
La història dels hutus i dels tutsis és una història tràgica, plena de violència, odi, revenja i confrontació al llarg del temps i animada i potenciada pel colonialisme europeu del segle XIX i el neocolonialisme occidental del segle XX i XXI. L’origen d’aquesta rivalitat es remunta als segles XIII i XIV, quan van arribar colons tutsis a les terres de l’actual Rwanda i Uganda. Els tutsis (poble eminentment ramader) van convertir-se en la tribu hegemònica de la zona malgrat ser minoritària en comparació amb els nadius hutus, un poble eminentment agrícola que sempre ha estat majoritari a la zona. L’especial orografia del país (molt muntanyosa i amb poques terres aptes pel conreu) van afavorir els interessos econòmics tutsis, més ben adaptats als circuits econòmics locals.
Amb l’arribada dels colons europeus, a mitjan segle XIX, la diferenciació entre hutus i tutsis es va accentuar, ja que els belgues (els colons de la zona central d’Àfrica) van fomentar la diferència entre els dos pobles per garantir la seva posició colonial dominant i dirigir l’economia de la zona en funció dels seus interessos. D’aquesta manera, els belgues van introduir el conreu massiu del cafè i del cacau a la zona.
L’any 1934 els colons belgues van introduir una mena de document d’identitat entre els vassalls del rei belga, on hi figurava, entre altres, la tribu o ètnia de cada persona, introduint un sistema de discriminació tribal on els tutsis eren els designats per l’elit colonial pels principals llocs de l’administració, la policia o les tropes colonials, tot discriminant a la majoria hutu. Els belgues fins i tot van col·locar un reietó tutsi, un titella de l’administració colonial belga.
Les envejes i els odis entre les dues comunitats pel repartiment de la riquesa o els càrrecs a l’administració van esclatar amb la independència del país a l’any 1961, quan van començar a produir-se brots de violència sectària amb clar accent antitutsi, que provocà l’exili del país de vora 300.000 habitants d’ètnia tutsi cap als veïns país de Burundi i Uganda, de clara majoria tutsi. Precisament a Burundi es van ocasionar diversos brots de violència tutsi cap a la seva minoria hutu, el més greu al 1973, que comportà l’assassinat de milers de ciutadans hutus i el seu exili cap a Rwanda, a més de portar a un punt de no retorn les diferències entre tots dos països.
Al 1990 es va produir un nou episodi de violència tribal, amb el cop d’estat del Front Patriòtic Ruandès (de composició tutsi) patrocinat pel veí país d’Uganda. Això va obrir un període d’inestabilitat que va portar a l’esclat de violència més gran a l’any 1994, amb l’intent de Genocidi de Rwanda. La majoria hutu va organitzar diverses milícies (armades per potències occidentals com França o Espanya, que van veure-hi una bona ocasió per vendre armes) que van començar una autèntica “cacera de tutsis”, animats i dirigits pel president del país, en Jean Kambanda (d’ètnia hutu), qui va afirmar que “només matant a tots els tutsis podrien desaparèixer els problemes del país“.
Milicians hutus interhamwes armats amb fusells AK-47.
El genocidi, perpetrat per la facció més radical dels hutus (els milicians interhamwes) va ser espantós: es calcula que en la seva operació de neteja, les milícies radicals hutus van matar prop d’un milió de persones (altres xifres oscil·len entre els 750.000 i els 800.000 morts) de ciutadans tutsis i també d’alguns moderats hutus contraris a l’ús de la violència. Desprès del genocidi de Rwanda, el 75% dels ciutadans tutsis havien desaparegut, bé mort o exiliats als països veïns.
El genocidi ruandès va acabar amb la vida d'un milió de persones.
La passivitat occidental no podia fer més temps els ulls grossos davant aquesta catàstrofe humanitària, i va decidir intervenir tot enviant les forces de seguretat de les nacions unides (els cascos blaus) per evitar noves matances. Ara bé, no fou fins la intervenció armada de França (l’anomenada operació Turquesa) quan es van cessar definitivament les hostilitats a Rwanda, per bé que la intervenció gala ha estat sovint fortament criticada pel seu tarannà parcial (segons sembla, l’exèrcit francès va deixar escapar a zones segures als principals líders de la massacre).
Com a epitafi de la violència tribal i conseqüència dels fets de Rwanda, es van produir brots de violència antihutu als països veïns del Congo, Uganda o Burundi.
Un clar exemple del que estic dient són les lluites de gladiadors de la Roma imperial. Pel·lícules com ara Espàrtac, Gladiator o la recent sèrie televisivaSpartacus, blood and sand han col·laborat en la confusió de molts dels esdeveniments històrics plantejats a les seves trames.
Pel·lícules com Gladiator han divulgat diversos dogmes erronis.
En primer lloc, les històries plantejades per Hollywood ens presenten els gladiadors com un esclau més, sotmesos a la autoritat d’un amo (sovint un lanista o preparador de gladiadors) i de poca consideració social. Ara bé, la realitat d’aquests plantejaments és força parcial, quan no voreja la falsedat. Hi havia gladiadors que eren esclaus i estaven sotmesos a un particular, és ben cert. Però igualment cert és que molts dels gladiadors eren homes lliures (antics soldats, joves en busca de fama i diners…) que provaven sort a l’arena. Tanmateix era especialment significativa la taxa de gladiadors “públics”, és a dir, preparats, alimentats i a sou de l’estat. Aquests treballadors públics eren utilitzats per lluitar als principals amfiteatres de l’imperi i garantir la diversió i l’espectacle al públic assistent.
Entenent que la formació i manteniment de gladiadors tenia un cost elevat, és fàcil deduir que la vida d’un gladiador no era quelcom banal, i que s’intentava, en la majoria dels casos, que el lluitador no patís la mort en l’arena dels amfiteatres de l’imperi. En aquest sentit cal destacar les cares i acurades atencions mèdiques de les que els gladiadors eren objecte, per res comparables a les que tindria un esclau domèstic. De la mateixa manera, la seva dieta era variada i potent, ja que havia de garantir el consum calòric necessari per la pràctica esportiva diària, basada en la força, l’agilitat i la capacitat aeròbica del sistema cardiorespiratori.
Per últim, les grans produccions de Hollywood ens han volgut fer creure que els assistents als amfiteatres decidien la vida o la mort d’un gladiador vençut en funció de la direcció del seu dit gros (girat cap amunt indicava clemència, mentre que cap a vall significava una condemna a mort). Res més allunyat de la realitat. A l’antiga Roma, el dit polze cap per avall significava que el gladiador vencedor havia de llençar la seva arma a terra, perdonant la vida al lluitador vençut (la cosa més habitual), mentre que gesticular amb el dit polze cap el coll de fora cap a dins en un moviment rítmic significava la condemna a mort del gladiador vençut, a qui havien de tallar el coll.
El quadre de Gérôme va contribuir al fals mite dels polzes cap avall.
Les obres de l’AVE a la zona de la futura estació intermodal de la Sagrera ha permès que surti a la llum un dels jaciments arqueològics més importants de la ciutat i de tot el principat dels darrers anys. En el darrer any i mig els arqueòlegs han trobat i documentat diverses restes arqueològiques que van des de una interessantíssima fosa comú del neolític fins a un edifici i a un pont del segle XIX, passant per diversos jaciments tals com restes de sitges funeràries prehistòriques, unes altres sitges ibèriques, una interessantíssima domus romana o algunes restes medievals.
Gràfic dels jaciments trobats a la Sagrera. Font: El Periódico
La importància d’aquest jaciment pot reescriure part dels plantejaments i les teories de la prehistòria a la ciutat comtal, alhora que pot esdevenir molt important per a comprendre la evolució demogràfica del pla de Barcelona, ja que segons sembla, els cossos trobats en una de les fosses prehistòriques haurien mort a causa d’una epidèmia infecciosa, de la que encara desconeixem la naturalesa.
Els jaciments de la Sagrera encara guarden més sorpreses, ja que els arqueòlegs han trobat un fossar del segle XVII amb les restes de trenta soldats que haurien patit una mort violenta (Bandolers? Guerra dels Segadors? Guerra de Successió?) dels que no en teníem constància fins a la data.
Però segurament la joia de la corona de tot el jaciment sigui la domus romana, datada entre els segles I i IV dC i de la qual encara no s’ha acabat de delimitar la seva extensió ni la seva importància, ni tampoc la seva integració amb l’entorn. En aquesta vil·la romana hi ha un interessant mosaic en molt bon estat de conservació, així com una zona termal i diverses estances dependents d’un dels jaciments d’època romana més importants de la ciutat de Barcelona. Per acabar de delimitar la àrea i l’espai d’aquesta vil·la caldrà esperar a que es desmantelli l’actual pont del Treball i que els investigadors puguin continuar amb les prospeccions.
La vil·la romana de la Sagrera pot aportar informació vital sobre la Barcino romana.
D’acord a les decisions de les administracions (Ajuntament, Generalitat i govern espanyol) el jaciment no romandrà obert si no que es tornarà a sepultar amb capes de formigó i ciment per tal de poder enllestir les obres de l’alta velocitat, considerades prioritàries per les administracions. Dóna la casualitat que un dels accessos a la futura estació intermodal de la Sagrera serà just a sobre de la antiga vil·la romana.
En la meva opinió (i aquest és un matís absolutament personal i arbitrari) caldria redefinir el nostres interessos, objectius i prioritats com a societat del segle XXI. Potser la connexió ferroviària d’alta velocitat sigui molt important (no ho dubto pas) per potenciar les connexions amb el Rosselló, l’Occitània i París, però no qualsevol preu. Estem disposats a deixar perdre part del nostre patrimoni, de la nostra identitat com a societat en nom del progrés? Renunciar a allò que ens fa únics i diferents per una infraestructura de dubtosa rendibilitat econòmica?
Situem-nos de ple en el seu context històric. En plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional del triomf de la Revolució Russa, al febrer de 1919 l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power, popularment coneguda com “la Canadenca“) va voler acomiadar a cinc treballadors administratius de les seves oficines. En virtut del plantejament estratègic sindical aprovat al Congrés de Sants per la CNT (sindicat majoritari a la Catalunya del moment) al 1918, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga. La ciutat de Barcelona va quedar paralitzada, ja que el ram elèctric va aconseguir aturar la força productiva del país.
Aspecte de la Candenca al 1918.
En un primer moment els partits polítics dinàstics (sorgits de la Restauració borbònica de 1875) van contestar amb l’ús de la força, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’estat de guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals. Durant els primers dies de repressió, les forces de seguretat de l’estat van practicar més de 3.000 detencions, moltes d’elles totalment arbitràries.
Però el govern central, les forces conservadores i el governador civil de Barcelona van calcular malament la força sindical nascuda al Congrés de Sants, i els treballadors de les indústries gràfiques de Barcelona (afiliats molt majoritàriament a la CNT) van aplicar la “censura roja”, consistent a no publicar qualsevol notícia que consideressin contrària als interessos dels vaguistes o dels sindicats).
El 19 de març el líder cenetista Salvador Seguí (conegut com el noi del sucre, posteriorment assassinat pels pistolers a sou de la patronal) va arribar a un acord per tornar al treball amb els representants patronals, que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora en les condicions laborals obreres.
Salvador Seguí "el noi del sucre", al 1920.
Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.
Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera (i única?) gran vcitòria obrera de la història de Catalunya sota el braç.
La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.
La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.
La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.
Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.
L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.
El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.
L'Arc de Triomf, el monument escollit per l'Ajuntament de Barcelona.
Fins ara hem considerat Google Earth com una eina molt vàlida per la pràctica docent (gràcies a l’aplicació dels famosos mapes històrics, la possibilitat de visibilitzar monuments en 3D o visionar un indret gràcies a Google Streets), però mai fins ara podíem haver imaginat que el popular programa ens anava a oferir la possibilitat de visibilitzar diferents nivells estratigràfics d’un jaciment arqueològic asseguts des de casa nostre.
Aquest és el cas de Google under the earth, una aplicació de Google desenvolupada per diverses universitats britàniques i que permeten, de moment, visitar les runes d’Stonehenge com mai fins ara. Mitjançant aquesta aplicació (anomenada Seeing beneath Stonehenge) els internautes podem visitar amb un sol clic les restes del assentament de Durrington Walls i entrar a l’interior d’una casa prehistòrica.
Per gaudir d’aquesta aplicació només hem d’anar al seu lloc web (punxeu aquí) i baixar-nos, de franc, l’aplicació, que s’instal·larà automàticament a la carpeta on tinguem instal·lat prèviament el programa Google Earth. De ben segur que us serà ben útil!
Aquesta setmana s’han complert trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.
El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.
En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.
Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.
El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.
Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.
Ferran Vital (Barcelona,1983) és un amant de l'història des de ben petit. La majoria dels seus amics volia ser astronauta, o davanter centre del Barça, però ell des dels vuit anys tenia clar que volia dedicar-se al món dels estudis històrics. En el seu blog parla de la història com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar en el futur.
Ferran Vital (Barcelona,1983) és un amant de l'història des de ben petit. La majoria dels seus amics volia ser astronauta, o davanter centre del Barça, però ell des dels vuit anys tenia clar que volia dedicar-se al món dels estudis històrics. En el seu blog parla de la història com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar en el futur.
