Fins ara hem considerat Google Earth com una eina molt vàlida per la pràctica docent (gràcies a l’aplicació dels famosos mapes històrics, la possibilitat de visibilitzar monuments en 3D o visionar un indret gràcies a Google Streets), però mai fins ara podíem haver imaginat que el popular programa ens anava a oferir la possibilitat de visibilitzar diferents nivells estratigràfics d’un jaciment arqueològic asseguts des de casa nostre.
Aquest és el cas de Google under the earth, una aplicació de Google desenvolupada per diverses universitats britàniques i que permeten, de moment, visitar les runes d’Stonehenge com mai fins ara. Mitjançant aquesta aplicació (anomenada Seeing beneath Stonehenge) els internautes podem visitar amb un sol clic les restes del assentament de Durrington Walls i entrar a l’interior d’una casa prehistòrica.
Per gaudir d’aquesta aplicació només hem d’anar al seu lloc web (punxeu aquí) i baixar-nos, de franc, l’aplicació, que s’instal·larà automàticament a la carpeta on tinguem instal·lat prèviament el programa Google Earth. De ben segur que us serà ben útil!
Aquesta setmana s’han complert trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.
El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.
En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.
Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.
El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.
Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.
En Manuel Fraga Iribarne ha estat un dels polítics més rellevants del segle XX. El seu pragmatisme, la seva visió del món i la seva peculiar manera de fer i actuar mai han deixat indiferent a ningú. Professor i gran teoritzador del aparell de l’estat, en Manuel Fraga va intentar adaptar-se al temps i les circumstàncies, sabent adequar el seu discurs en funció de l’auditori o els condicionants socials, polítics i econòmics.
En Manuel Fraga va néixer l’any 1922 a Vilalba, una petita ciutat gallega de la província de Lugo, en una família tradicionalista, conservadora i profundament catòlica. Va cursar dret amb un rendiment acadèmic força brillant, cosa que li va valer per a ingressar al cos de lletrats de les Corts franquistes a l’any 1945. A més a més, des de 1953 va compaginar les seves tasques públiques amb la plaça de professor de Dret Constitucional i Teoria de l’Estat a la Universitat Complutense de Madrid, professió que mai va abandonar fins a la seva jubilació.
Durant els anys 50 i 60 del segle passat en Manuel Fraga va anar pujant esglaons dins de l’aparell burocràtic franquista, gràcies a la carència d’homes civils preparats que el règim patia. Tant és així, que a la dècada dels 60 en Manuel Fraga va arribar a ostentar la titularitat del ministeri de turisme, durant els anys de govern dels tecnòcrates, homes formats acadèmicament a les universitats espanyoles, vinculats a l’Opus Dei i altres organitzacions conservadores catòliques i que van tenir la sort d’arribar al govern durant els anys de major creixement econòmic espanyol de tot el segle XX.
Com a ministre d’informació i turisme en Manuel Fraga va voler potenciar l’imatge d’Espanya com a destinació turística tot utilitzant els reclams més tòpics d’Espanya: turisme de sol, platja, toros, sevillanes, paella i sangria. Sota l’eslògan “Spain is different!” el seu ministeri va voler potenciar l’arribada massiva de turistes i els sectors que en depenien directament, com ara la construcció, per revitalitzar l’economia espanyola. Val a dir que aquest model de creixement s’ha mantingut pràcticament inalterat fins els nostres dies.
Com a ministre d’informació en Manuel Fraga va haver de lidiar amb les execucions del règim a dissidents i opositors polítics davant la comunitat internacional (amb casos com ara els assassinats del comunista Julián Grimau o membres del GRAPO i ETA). Però la imatge d’aquella etapa de Fraga al capdavant del ministeri que ens ha quedat a la retina durant molts anys no és cap altre que l’afer de Palomares.
Manuel Fraga, banyant-se a la platja de Palomares (suposadament).
El 17 de gener de 1966 un B-52 (un model de superbombarder americà) va deixar caure, per accident, quatre bombes amb caps nuclears sobre la platja d’aquesta localitat costanera d’Almeria. El ministre d’informació, davant les crítiques que rebia per la seva opacitat, va optar per pendre un bany a la platja de Palomares (fet encara avui en dia discutit) davant les càmeres del No-Do, el documental cinematogràfic setmanal que servia com a mitjà propagandístic del règim durant el franquisme. La realitat és que l’impacte mediambiental i radioactiu va existir, i la poca credibilitat del règim a quedar un cop més en entredit.
Però el gran projecte de Fraga durant aquells anys fou la Llei de Premsa (1966), també anomenada Llei Fraga, que suposava una tímida obertura de la censura del règim. Tot i que es van obrir petites escletxes cap a la llibertat informativa, la llei ben aviat es mostrà curta i insuficient, i el control de l’aparell de l’estat sobre els mitjans de comunicació continuà esdevenint total.
Fraga abandonà el govern espanyol a l’any 1969, quan el sector de ministres de l’Opus Dei amenaçava al sector falangista, que ell mateix encapçalava, arrel d’un cas de suborn i tràfic d’influències que dinamità el govern franquista, conegut com afer Matesa. Ja fora del govern, en Manuel Fraga va ser enviat com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit a l’any 1973, càrrec que va ostentar fins la mort del dictador.
Mort Franco, s’obria un nou escenari polític, on els pesos pesants del franquisme van voler assegurar-se la seva posició privilegiada i el manteniment de l’ordre establer arran del 18 de juliol del 36. En Fraga, situat al sector més conservador i intransigent dels franquistes, va ser nomenat vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro, amb qui mantenia una molt bona sintonia, tot cercant la continuïtat del règim sense Franco.
Les convulsions socials dels anys 75 i 76 van desembocar en una repressió generalitzada contra els moviments obreristes pro-democràtics, i marcà la data de caducitat del govern d’Arias Navarro. Especialment sinistre fou la repressió dels obrers tancats a la catedral de Vitòria al 1976, i que acabà amb diversos civils morts per foc real de la policia. En Manuel Fraga, lluny de condemnar l’acció policial que ell mateix havia encarregat, va fer escarni públic dels fets amb la famosa frase “la calle es mía”.
Destituït Arias Navarro de la presidència del govern i substituït pels sectors més possibilistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez i enquadrats en les files d’UCD, en Manuel Fraga va veure’s exclòs del govern. Fraga no era partidari de la Constitució Espanyola (tot i que va participar activament en la seva redacció), a la que veia massa liberal, ni de la legalització dels partits republicans, obreristes i comunistes, considerant que posaven en perill la unitat de la pàtria i els valors tradicionals d’Espanya. D’acord a la seva intransigent ideologia, en Manuel Fraga va fundar un partit ultraconservador anomenat Alianza Popular (AP), que desprès canvairia el seu nom pel de Partido Popular (PP).
Al capdavant d’AP (posteriorment PP) en Manuel Fraga va aprofitar la debacle d’UCD al 1982 per a situar el seu partit com a força hegemònica de la dreta espanyola, tot i que mai va aconseguir derrotar electoralment a Felipe González, secretari general del PSOE, i sempre va estar situat a l’oposició en el Congrés dels Diputats.
L’any 1987 en Manuel Fraga es va jubilar de la seva plaça de professor a la Complutense, i va abandonar Madrid. Al deixar Madrid també va deixar la presidència dels populars en mans de José María Aznar i va marxar a la seva Galícia natal com a cap del grup autonòmic del PP. Dos anys més tard ja es va convertir en president de la Xunta de Galícia, òrgan d’autogovern gallec, càrrec que va ocupar fins a l’any 2005. Durant el seu llarg govern a Galícia, en Manuel Fraga va governar amb mà de ferro, silenciant els poderosos sindicats dels obrers, mariners i estibadors de les Drassanes i ports gallecs com ara Vigo, Ferrol o Pontevedra.
L’últim gran escàndol que va haver de fer front un ancià Manuel Fraga va ser la crisi del vaixell petrolier Prestige, enfonsat davant les costes gallegues l’any 2002, que va provocar una catàstrofe natural i econòmica certament mal gestionada des de la Xunta gallega. Finalment, l’any 2005 una coalició dels socialistes gallecs i dels nacionalistes del BNG van aconseguir fer fora del govern autonòmic a en Manuel Fraga, que des de llavors marxà al Senat en representació de Galícia, fins que al setembre de 2011, amb 89 anys, Fraga va decidir retirar-se de la política.
Finalment, Fraga va morir el 15 de gener de 2012. En Fraga va ser un camaleó de la política, que va saber canviar i adaptar el seu discurs a les circumstàncies i condicionants de cada moment per mantenir-se a la vora dels principals cercles de poder. Sovint el discurs del senyor Fraga resultava eclèctic i buit de continguts, revestit d’una aparença democràtica i lliberal, però deixant al descobert determinats “tics” autoritaris que donaven indicis del seu pensament conservador, hereu de la millor tradició de la dreta conservadora gallega del segle XX.
La base nord-americana de Guantánamo (Cuba) s’ha fet tristament famosa per les detencions i empresonaments de diversos afganesos sospitosos de col·laborar amb Al-Qaeda o amb el règim dels talibans, i considerats elements molt perillosos pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. De fet, en més d’una ocasió s’ha especulat que l’amagatall de Bin Laden al Pakistan s’hauria trobat gràcies a les confessions d’algun presoner a la base de Guantánamo.
Més enllà de suposicions i possibles violacions del dret internacional per part dels Estats Units, a molt pot sorprendre que els Estats Units tinguin una base militar ubicada a territori d’un govern, el Cubà, que manté profundes diferències socials, econòmiques, polítiques i ideològiques amb el govern nord-americà.
La raó de l’existència d’una gran base logística i estratègica al cor del territori cubà es remunta a l’època de la guerra d’independència de Cuba (1898), quan els nord-americans, aliats dels independentistes cubans, van ubicar una base a territori cubà per raons logístiques i militars. L’ocupació de la badia de Guantánamo es va fer legalment efectiva a l’any 1903, amb la signatura d’un tractat entre el govern dels Estats Units i de Cuba segons el qual els podien ocupar l’entrada de la badia de Guantánamo (estratègicament situada al sud de l’illa caribenya i que permetia un control de tot el golf de Mèxic i el mar del Carib) a canvi d’un arrendament anual prèviament consensuat per tots dos governs. L’acord preveia també que en cas de no arribar a un acord sobre l’estipendi econòmic a pagar, els Estats Units haurien d’abandonar la seva base militar.
Ubicació de la base militar de Guantánamo en relació amb el territori cubà.
Però tots els condicionats van canviar arran de la revolució cubana de 1959 i l’enderrocament del règim de Fulgencio Batista, un dictador proper als interessos comercials dels Estats Units. Els revolucionaris cubans, comandants per un jove Fidel Castro i el llegendari Ernesto “Che” Guevara van refusar el cobrament dels arrendaments per part dels nord-americans, alhora que consideraven l’existència de la base militar com una violació de la sobirania del poble cubà sobre el seu mateix territori.
Durant els darrers cinquanta anys, la base militar de Guantánamo s’ha convertit en un focus de les tensions entre Cuba i els Estats Units, fins al punt que el govern cubà va decidir aïllar físicament el territori ocupat pels nord-americans de la resta del territori cubà, tallant el subministrament d’aigua i aliments. Això va fer que els Estats Units haguessin de portar aigua potable d’altres indrets, i més recentment, construir-hi dessalinitzadores que utilitzin l’aigua del mar. Guantánamo s’havia convertit en un símbol per a tots dos països, incapaços de dialogar per buscar una sortida pactada i consensuada per les dues parts.
Mapa de la base naval dels Estats Units a la badia de Guantánamo.
Els darrers quinze anys han suposat un autèntic terratrèmol polític, amb grans alts i baixos en les posicions de tots dos països. Si l’administració Bush va fer servir aquesta base militar per empresonar suposats terroristes internacionals perillosos per a la seguretat dels Estats Units, l’administració Obama ha volgut tancar amb el centre d’internament de presos de Guantánamo. En aquest sentit, cal destacar que el president Barack Obama va prometre al mes de gener de l’any 2009 que resoldria la qüestió dels presoners,cosa que afavorira les condicions per a un possible diàleg amb el govern cubà per apropar postures. Tanmateix, la dinàmica interna de la política nordamericana (amb irrupció de moviments ultraconservadors com el Tea Party o el posicionament de l’alta cúpula de l’exèrcit dels Estats Units) sumada al període d’incertesa política que viu el govern de Cuba arran de la malaltia de Fidel Castro i l’interinatge del seu germà Raúl al capdavant del govern cubà han ajornat sine dia l’inici de les converses entre tots dos països per resoldre l‘stato quo de la base militar nord-americana de Guantánamo.
Guantánamo s'ha convertit en una polèmica presó de presumptes terroristes. Els Estats Units s'han saltat bona part de la legislació internacionals sobre presoners de guerra i presumptament s'han comés crims contra la humanitat.
El conflicte entre Corea del Nord i els seus veïns del sud és la darrera cicatriu de la segona guerra mundial. Una vella història de rivalitats i antagonismes que encara avui dia esdevé un focus de tensió important a nivell internacional.
La bandera de Corea del Nord, el primer règim comunista hereditari de la història.
Desprès de la rendició japonesa a la segona guerra mundial, el territori coreà (fins llavors sota control nipó) va restar dividit en dues zones d’influència, partides pel famós paral·lel 38. La meitat nord de la península coreana va restar sota control de la Unió Soviètica (amb un govern comunista encapçalat per Kim il-Sung), mentre que la meitat sud va quedar sota influència nord-americana. Les tensions i rivalitats pròpies de la guerra freda van desembocar en una guerra oberta, la guerra de Corea (1950-53), que va acabar amb un empat tècnic i que a punt va estar de desembocar en un conflicte obert entre les dues grans potències del moment.
Mapa de la península de Corea, dividida en dos estats antagònics pel paral·lel 38.
Aquella guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud mai ha acabat del tot, ja que els dos països no han signat pas un acord de pau, si no un armistici que deixava els dos estats en una situació de guerra tècnica. Aquest fet ha resultat cabdal per entendre la geopolítica i la evolució interna del règim nord-coreà, on sempre ha primat l’aparell militar per sobre del civil, i on les partides en defensa han estat molt més quantioses que no pas les destinades a benestar social.
El règim nord-coreà ha apostat pel pressupost en defensa, oblidant les mancances de la seva població civil, que pateix crisis de subsistència cícliques..
El règim de Kim il-Sung va tancar-se sobre si mateix, convertint l’estat nord-coreà en una dictadura personalista inspirada en el règim estalinista i amb elements prestats del maoisme xinès, amb una població empobrida i unes estructures productives molt fràgils i amb ben poca capacitat industrial.
A la mort del gran líder (eufemisme amb que els nordcoreans anomenavenoficilament en Kim il-Sung) a l’any 1994 es va obrir un interregne que va culminar amb el nomenament del seu fill Kim Jong-il al capdavant de l’aparell de l’estat i del partit, inaugurant la primera dinastía comunista hereditària de la història, un concepte ben allunyat dels conceptes marxistes i una tergiversació dels principis obreristes del socialisme.
Durant els anys en els que Kim Jong-il ha estat al capdavant de Corea del Nord el país ha començat una lleu obertura internacionals (pràcticament en exclusiva amb el seu veí xinès, darrer aliat internacional dels nord-coreans) i ha continuat amb el programa militarista del govern. Segons algunes fonts fiables, durant els anys 1996-1998 va haver-hi una greu crisi de subsistència alimentària que es podria haver cobrat a la vora d’un parell de milions de persones (algunes fonts asseguren que la xifra de víctimes puja a la vora de quatre milions de persones). Però la prioritat del govern de Kim Jong-il era el programa nuclear i el pressupost en defensa, donat que l’exèrcit ha estat el principal pilar valedor del règim nord-coreà. Arribatrs a aquest punt, cal recordar que Corea del Nord és el país més militaritzat del món, per davant d’estats com Israel o Estats Units.
Corea del Nord és el país més militaritzat del món.
Així doncs, entre els anys 2005 i 2006 els nord-coreans van iniciar diverses proves i detonacions nuclears, demostrant a la comunitat internacional que ja disposaven d’armes nuclears en el seu arsenal militar. Amb la bomba atòmica el règim nord-coreà es va tornar a sentir fort, i va iniciar una sèrie de conflictes i tensions frontereres amb els seus veïns del sud, acompanyades d’una dialèctica bèl·lica i un seguit de missatges amenaçadors envers els Estats Units i el Japó.
Amb la recent mort de Kim Jong-il (anomenat oficialment pels coreans estimat líder) s’obre un nou període d’interregne, tot i que totes les travesses semblen assenyalar en Kim Jong-un, el tercer fill de Kim Jong-il, com hereu de l’aparell del partit i de l’estat, consolidant la monarquia comunista d’un dels països més estranys del món.
Kim Jong-il acompanyat del seu tercer fill i hereu Kim Jong-un.
De moment el jove Kim Jong-un ( de només trenta anys) haurà de guanyar-se la totpoderosa cúpula militar nord-coreana, ansiosa de demostrar el seu poder i la seva força militar per dissuadir els enemics del règim (Corea del Sud, Japó i Estats Units) d’intervenir en el seu “paradís socialista” i de “corrompre l’harmoniosa educació, cultura i mentalitat del poble coreà“, segons la dialèctica nord-coreana.
Podrà el jove Kim Jong-un fer-se amb el control de l'aparell de l'estat nord-coreà?
L’Eixample de Barcelona, projectat per l’arquitecte, enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, és un dels grans actius de la Barcelona actual, que ha permès un ús racional del sòl i de l’espai en una ciutat on esdevé força fàcil orientar-se i facilita en gran mesura les necessitats i exigències causades pel trànsit dels milers de vehicles que circulen a diari pels carrers de la ciutat comtal.
Però el pla de reforma i eixample projectat per Ildefons Cerdà no va resultar guanyador del concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona al mes d’abril de l’any 1859. Aquell concurs el va guanyar el projecte de l’arquitecte i cap dels bombers de la ciutat de Barcelona, en Antoni Rovira i Trias.
Plànol del projecte Rovira i Trias, amb la seva estructura radial.
El projecte de Rovira i Trias es basava en la construcció d’una ciutat radial, amb tres grans avingudes que sortirien d’una gran plaça central (ubicada a l’actual Plaça Catalunya) amb barris i sectors urbans ben diferenciats, teixint una mena de malla o xarxa que dibuixava semicircumferències al voltant de l’epicentre urbà. Aquest projecte bevia (i molt) dels eixamples de grans capitals europees, com ara Viena o el projecte de reforma ideat per Haussman a Paris.
El projecte Rovira i Trias va agradar molt als membres del consistori barceloní i als principals poders fàctics de la ciutat en el moment (cal recordar que el mateix Rovira i Trias era un filantrop molt ben relacionat amb els cercles més intel·lectualitzants de la Barcelona del moment), però el ministeri de l’interior va rebutjar la decisió del consistori barceloní i va apostar per pla Cerdà (que segurament a la llarga ha estat molt més revolucionari i pràctic per la nostra capital). Les raons d’aquesta decisió rauen en dos grans pilars: d’un cantó, les amistats que en Ildefons Cerdà tenia al ministeri de foment i de l’interior, i d’un altre cantó, la por que generava a Madrid el projecte d’una Barcelona amb excessius aires de capitalitat, temerosos que li pogués fer ombra a la capital del regne.
Malgrat que el govern central tombés el projecte Rovira i trias, la seva petjada a Barcelona és ben visible i extensa, amb obres tant importants com els mercats de Sant Antoni, Hostafrancs, del Born o de la Barceloneta, de l’escorxador de Barcelona, de la font de les Tres Gràcies (a la Plaça Reial) o del campanar de la plaça Vila de Gràcia, al davant de la seu del districte (i antic ajuntament gracienc). Tant important ha estat el seu llegat que el consistori li va dedicar una plaça al barri de Gràcia en el seu honor, presidida d’una gran escultura de bronze amb el retrat del genial arquitecte amb una placa als seus peus, record de la Barcelona que podia haver estat (i no va ser mai).
Escultura de Rovira i Trias, a la plaça homònima al barri de Gràcia, Barcelona.
El Barça sempre ha estat una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Gairebé tots hem sentit a dir que el Barça és més que un club per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya, i del paper d’integració social que va tenir el Barça durant els anys de dictadura franquista, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat espanyol durant els anys seixanta i setanta al llarg i ample del Principat.
Una mica més desconeguda és la història del Barça en relació amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys vint del segle passat Barça només tenia un quart de segle de vida, però ja s’havia convertit en un fenomen de masses que arrossegava multituds i generava grans passions. Tant és així, que el Barça va haver de projectar un nou estadi de futbol a les afores de la ciutat, que es va culminar l’any 1922, batejat amb el nom de Camp de les Corts.
Imatge aèria del vell Camp de Les Corts
Al Camp de les Corts era un dels pocs espais públics on hom escoltava la gent parlar el català amb certa normalitat, i on el públic expressava lliurement les seves opinions polítiques sense massa recança. En aquest context el Barça va demanar permís al Govern Civil del moment per celebrar un partit amistós contra el Júpiter (un altre club històric de la ciutat) en homenatge de l’Orfeó Català. Davant les pressions populars, les autoritats del moment finalment van accedir a que el partit es celebrés el 14 de juny d’aquell 1925.
El dia del partit el Camp presentava un gran aspecte a les grades, amb l’afluència de més de 12.000 persones a l’antic estadi del Barça. Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Reial Espanyola (himne espanyol), que va ser contestada per una xiulada monumental per part del públic del Camp de Les Corts. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic, conegut com God save the Queen.
Aquell fet va indignar les autoritats del moment, fins al punt de sancionar al Barça amb la clausura del seu estadi durant sis mesos (tot i qe finalment es reduí la sanció a tres), el pagament d’una multa i es va convidar als directius del Barça a abandonar la direcció del club (entre els que es trobava el fundador del Futbol Club Barcelona, el senyor Gamper). Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simaptia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.
La història de Silvio Berlusconi, un dels empresaris de més èxit de la històrica contemporània d’Itàlia no s’entén fora del marc de desencís polític en general que s’havia instaurat entre el poble italià arrel dels fets de corrupció destapats pels jutges de Mani Pulite (mans netes) i que van acabar amb bona part de la classe política del moment, inclòs el socialista Bettino Craxi, íntim amic de Silvio Berlusconi, qui va acabar a la presó. Davant el temor a acabar a la garjola o imputat en algun dels escàndols del moment, i veient una possibilitat més de prosperar socialment, Berlusconi sortirà a l’arena política als inicis dels anys noranta.
Als seus inicis, il cavaliere va ser força proper al partit socialista dirigit pel seu amic Bettino Craxi (un dels homes que van garantir les seves relacions fluïdes amb les altes esferes del poder polític de l’estat italià), i un cop va caure l’antic sistema de partits, va començar a patir per perdre els seus privilegis i les seves connexions amb el poder, de manera que va decidir iniciar la seva pròpia carrera política amb l’objectiu d’obtindre benefici personal. Berlusconi no era un polític, si no un empresari d’èxit, i precisament va saber jugar molt bé amb el seu èxit empresarial per guanyar-se la confiança d’uns italians perplexos i desanimats amb la classe política tradicional.
Berlusconi va començar la seva carrera política de la mà del partit neo-feixista Alianza Nazionale (AN), una escissió de l’antiga MDS (Moviment Democràtic Social, d’orientació clarament feixista), tot buscant ocupar l’espai electoral conservador orfe arran de l’enfonsament del sistema de partits italià posterior a l’esclat de Tangentopoli. Berlusconi va tenir l’habilitat de presentar-se com el salvador d’Itàlia, amb un discurs populista proper a la dialèctica de Mussolini als anys 20 i 30 del segle passat, però el sostre electoral d’una força neofeixista era un obstacle en la seva carrera cap el poder polític del país.
L’any 1994 en Silvio Berlusconi decideix crear un partit nou, conegut com Forza Itàlia (crit de suport dels ultres futboleros italians, anomenats tifosi), un partit buit ideològicament, poc intel·lectual i orfe d’un discurs coherent, però que aglutinava les diverses sensibilitats dretanes i conservadores transalpines, que abarcaven un ampli espectre ideològic que abraçava tant a neo-feixistes com a democratacristians, passant pels separatistes del nord o la conservadora classe empresarial italiana.
Gràcies al seu domini del llenguatge audiovisual i el vocabulari futbolístic (ell mateix va afirmar que estava preparat per “scendere in campo”) en Berlusconi va connectar aviat amb el gruix electoral del poble italià, amb un llenguatge pla, sense tecnicismes i una acurada posada en escena. Gràcies a aquest discurs pla, el seu domini del tempo i l’espai televisiu, invocant el perill comunista i presentant-se com el model italià d’èxit va tombar en els debats televisius als seus rivals de l’esquerra com el socialista Ochetto.
En Berlusconi va guanyar les eleccions de 1994 al capdavant de Forza Itàlia i va ser primer ministre fins a la seva primera dimissió, l’any 1995. L’any 1996 es tornà a presentar a les eleccions, però les va perdre davant en Romano Prodi (bèstia negra de Berlusconi).
EN Berlusconi celebra la ictòria electoral de Forza Itàlia a les eleccions de 1994.
L’esquerra no es va prendre massa seriosament el fenomen Berlusconi, i aquest va tornar a vèncer l’any 2001, per formar un llarg govern que va durar fins a l’any 2006, el més llarg de la història de la República Italiana des de 1945, afavorit pel context de creixement econòmic global dels primers anys del segle XXI. Durant aquells anys en Berlusconi va buscar la notorietat internacional al apropar-se a l’eix atlàntic format pel tàndem Bush-Blair, però va tenir prou visió política com per a no entrar en la polèmica guerra d’Irak de l’any 2003 (no com en Aznar, que va portar a la guerra a un país en contra de l’opinió majoritària de l’opinió pública del seu propi país).
Desprès d’un breu govern de la centreesquerra ( amb l’ascens al poder de L’Olivera de Romano Prodi) en Berlusconi va dissoldre el seu antic partit,Forza Itàlia, per crear-ne un de nou, Il Popolo della Libertà, amb el que va tornar al poder al novembre de 2007, en coalició amb els separatistes de Lega Nord i els neofeixistes.
El seu discurs era (i és) mot simple. Ell sempre parla de la llibertat, entesa com la capacitat de fer el que ell vol, saltant per sobre de qualsevol llei o normativa preexistent, generalment imposada per uns jutges comunistes que volen ensorrar-lo per què li tenen enveja i per què volen fer d’Itàlia un estat comunista satèl·lit de Corea del Nord i Cuba. La llibertat per a Berlusconi és poder fer el que li doni la gana i que l’aparell de l’estat no li pugui impedir mai, fins al punt d’arribar a confondre els seus propis interessos amb els interessos generals de l’estat. Curiosament, en Berlusconi no parla massa de la democràcia, i limita la sobirania popular en un concepte representatiu que li ha de permetre perpetuar-se el màxim temps possible al poder.
Durant els anys del seu tercer mandat (2007-2011), el govern Berlusconi ha arribat a nivells mai vistos en la política italiana. Ha creat un executiu molt extens (amb més de vint-i-cinc ministres), ha abandonat determinades regions a la seva sort (cas del mezziogiorno, controlat per diverses organitzacions criminals i mafioses amb la connivència del executiu), ha pactat amb formacions polítiques racistes que predicaven la desaparició d’Itàlia i de l’estat del benestar (com la Lega Nord de Bossi) o ha comprat majories simples al Parlament mitjançant el suborn a parlamentaris d’altres formacions polítiques.
PIB per habitant de les diverses regions italianes al 2004. Sobta la diferència abismal nord-sud.
De fet, en Berlusconi ha arribat a comprar i subornar a tort i a dret per a aferrar-se al poder (bé a polítics, bé a periodistes, bé a prohoms) i aprovar la llei Alfano (que de moment li garantia impunitat jurídica) malgrat la multitud de processos judicials que té oberts per diversos temes que van des de corrupció i malversació de fons públics fins a escàndols sexuals amb noies menors d’edat.
El llegat del govern Berlusconi és aterrador: manca de llibertats informatives dels mitjans públics de televisió, trivialització absoluta de la política, davallada de la reputació de la economia i la industria italiana arreu del món, un estat vora la fallida i endeutat fins a límits insospitats, retallades dels drets socials i laborals, fragmentació total entre nord i sud, mala gestió de les catàstrofes humanitàries (com al terratrèmol de L’Aquila) o incapacitat de conservar el ric patrimoni històric del país (abandonament de les restes de Pompeia o cessió de l’explotació del Coliseu a inversors privats).
A més a més, en Berlusconi i els seus han anunciat la seva voluntat de no cedir la seva acta de diputat al parlament italià, ja que aquesta li garanteix la immunutat jurídica. Caldrà veure si en les properes eleccions els italians castiguen electoralment a Silvio Berlusconi o si aquest es tornarà a convertir, per enèsima vegada, en el “salvador” del poble italià i el garant dels seus valors i principis.
Finalment la crisi econòmica de la zona euro i les pressions dels mercats financers internacionals han forçat al primer ministre italià Silvio Berlusconi a presentar la seva dimissió. Berlusconi ha caigut (vet aquí la paradoxa) per culpa de la gestió econòmica del seu govern i l’alt endeutament de l’aparell de l’estat italià, que ha arribat a nivells pràcticament mai vistos en la jove història d’Itàlia.
Molts de nosaltres pràcticament no hem conegut un altre Itàlia que la dirigida per Silvio Berlusconi, l’home fort del país transalpí des de mitjans de la dècada dels vuitanta, un home que va saber aprofitar el descrèdit de la classe política tradicional arran de l’escàndol Tangentopoli i la caiguda de l’antiga Democràcia Cristiana, el partit hegemònic a Itàlia des de 1945 fins a la dècada de 1990. Avui repassarem el camí que va fer de Berlusconi un empresari d’èxit al país transalpí.
Berlusconi va néixer a Milà l’any 1936. Fill d’una família de classe mitja, va estudiar dret a la universitat i va començar a treballar com a comercial venent aspiradores i com a cantant durant els estius de la ciutat de Rimini. Ben aviat en Silvio Berlusconi va veure que els aspiradors i les seves dots artístiques no eren sectors massa propicis per fer diners, de manera que va començar a vincular-se amb el sector immobiliari.
Precisament fou la construcció el sector que va fer ric a Berlusconi, a mitjans dels anys setanta. Aqui comença el joc d’influències i poder del senyor Berlusconi. Associat amb en Marcelo Dell’Utri i en Vittorio Mangano, (un sicilià molt amic de Berlusconi, suposat home de la Màfia a la Llombardia i que va viure entre 1974 i 1977 al palauet de Berlusconi a Arcore, a les afores de Milà) en Silvio Berlusconi va començar a teixir el seu imperi empresarial amb la constitució de FINNINVEST, un conglomerat empresarial encapçalat per ell mateix.
Berlusconi i el seu amic el socialista Bettino Crax als anys vuitanta del segle passat.
El 1977 el grup FINNINVEST (al que cal sumar l’editorial Mondadori i Publiitalia) té un capital de 2.500 milions de lires, però el sis d’abril d’aquell any en Berlusconi fa ingrés de 8.000 milions de lires (més o menys uns quaranta milions d’euros), que mai s’ha sabut massa bé d’on surten, en una clara operació de blanqueig de diners.
Durant aquells anys Berlusconi segueix construint a Milà, fent diners fàcils. Precisament de la mà d’un projecte urbanístic (la urbanització de luxe Milano-2) en Berlusconi comença a invertir en la televisió, tot creant un circuit tancat a les seves urbanitzacions per on passa pel·lícules. Aquesta primera experiència va ser un èxit, i animà a Berlusconi per a comprar un seguit de televisions locals privades a on munta una programació unitària (cosa ilegal segons la normativa del moment). Sense arribar a emetre a nivell nacional, Berlusconi programa els mateixos continguts i programes a la mateixa hora en els diversos canals locals.
Finalment, els anys vuitanta es consolida l’imperi televisiu de Berlusconi, amo de tres canals privats a nivell nacional (entre ells, Mediaset, també present a la graella televisiva espanyola amb diversos canals). Berlusconi va transformar visualment els continguts televisius, amb una cultura de l’espectacle nova i transgressora, que primava l’entreteniment per sobre dels informatius, i on començen a aprèixer noies lleugeres de roba i continguts satírics i humorístics, en contraposició a l’acadèmica i clàssica RAI (televisió pública italiana).
Berlusconi va entendre també la importància del futbol en la societat italiana, i decideix comprar un equip històric, el AC Milan, quan aquest es converteix en societat anònima esportiva. El Milan (equip de les classes populars llombardes) estarà al servei de la televisió i de l’espectacle, i serà el primer club en convertir-se en mediàtic (retransmet la presentació de jugadors com Van Basten, Gullit o Rijkaard). Berlusconi invertirà molts milions en el “seu” Milan per convertir-lo en un dels millors equips de la història, i fer-ne la imatge pública del seu èxit empresarial.
El Milan dels anys 80, carta de presentació de Silvio Berlusconi i primer equip mediàtic de la història.
Quan es parla d’hel·lenisme en determinats cercles (fins i tot d’historiadors) hom té la tendència a associar l’hel·lenisme amb la figura d’Alexandre Magne, un dels personatges més rellevants de la història, sobre el que s’han escrit moltíssimes pàgines (no totes fidedignes).
Moneda macedònia que mostra el retrat del rei Filip II.
Evidentment la figura d’Alexandre emana una aureola especial, que despertat la simpatia i l’admiració de milions de persones arreu del món. La figura del rei soldat, eternament jove, mai derrotat al camp de batalla, deixeble d’Aristòtil i pare d’un dels imperis més extensos (i efímers) que mai hi ha hagut al planeta.
Però Alexandre mai hauria passat a la història si no fos gràcies a la tasca del seu pare, el rei dels macedonis Filip II. Macedònia era una terra muntanyosa de la regió de Pieria, dura i aspre, on l’activitat ramadera era l’activitat estrella de l’economia local i amb la capital a la petita ciutat d’Heres, un enclavament d’importància geoestratègica gràcies a les rutes de transhumància. La resta de grecs sovint menyspreaven els macedonis per la seva cultura poc sofisticada i gens glamurosa, pel seu dialecte del grec (el macedoni, llengua considerada poc elegant pels grecs del sud) i pel seu sistema polític (monarquia pràcticament absoluta) que no seguia els patrons oligàrquics de la resta de polis gregues.
Filip II va arribar al poder desprès de la mort del seu germà Filip I, amb la missió de tutlar el seu nebot (que segons sembla, patia d’alguna deficiència mental). Filip II va ser un monarca molt hàbil, ja que va canviar la capitalitat a la ciutat de Pel·la i va rodejar-se de tota l’aristocràcia macedònia, a la que va guanyar-se tot atorgant alts càrrecs a tort i a dret. A més a més, va fomentar una pràctica política poc habitual aleshores, consistent en atreure els fills de les grans famílies macedònies a la cort per educar-los i fomentar lligams de fidelitat i amistat entre els homes que havien de dirigir el futur del seu poble en un futur no massa llunyà.
A nivell econòmic i demogràfic, el sobirà macedoni va fomentar la fundació de noves ciutats als indrets més conflictius dels seus dominis, especialment vora les fronteres. Gràcies a una política de repoblació i colonització de noves terres, en Filip II va aconseguir un cert redreç poblacional i un augment de les activitats econòmiques del regne, al desenvolupar una mica els circuits comercials locals.
A nivell polític en Filip II va ser capaç d’ampliar els seus dominis cap a la Tràcia (zona de l’actual Romania i Bulgària). Durant vint-i-tres anys de regnat el monarca macedoni va encetar un munt de campanyes contra els territoris Tracis amb un èxit brillant, afavorit per les divisions internes entre les tribus i faccions tràcies, tot portant la frontera dels seus dominis fins a les proximitats del riu Danubi. A més a més, en Filip II va ser el líder de la Lliga Tessàlia, un sistema d’ajuda i protecció militar contra un possible atac persa, que tenia l’objectiu d’alliberar els territoris grecs de l’Àsia Menor. Gràcies al lideratge macedoni en aquesta lliga, en Filip II va disposar guarnicions militars a les acròpolis de Tebes i de Corint, i va crear una força militar per creuar l’Hel·lespont, amb l’objectiu d’alliberar l’Àsia Menor. Malauradament, aquest projecte no va portar-se a terme per la mort prematura del rei macedoni.
Mapa dels dominis macedonis a la mort de Filip II.
Però el projecte militarista o imperial del rei Filip II no buscava sotmetre culturalment al vençut, ja que va concedir als pobles vençuts que seguissin utilitzant la seva pròpia llengua, les seves monedes i el seu propi panteó religiós. Fins i tot va enquadrar als guerrers vençuts en els batallons auxiliars del seu propi exèrcit, garantint la seva fidelitat.
De fet, l’exèrcit de Filip II era un exèrcit mercenari que seguia cegament el seu rei ja que aquest era garantia de sous generosos i botins de guerra abundants, gràcies a la seva política expansionista. A més a més, la guerra mantenia ocupats i controlats als aristòcrates macedonis, i impossibilitava qualsevol motí o conspiració en contra seva. El poder de Filip II era gairebé il·limitat: el monarca es presentava com a comandant militar invencible, propietari de les mines i dels boscos del país i mediador entre els déus i el poble macedoni, als dirigir públicament els rituals religiosos i els festivals en honor dels déus.
En definitiva, Filip II va ser el responsable de convertir un poble ramader menyspreat per la resta de grecs en una potència militar capaç de fer trontollar les forces armades de la resta de polis gregues del moment.
I és que la clau del regnat de Filip II fou el seu enginy militar. Fins a Filip II les hosts macedònies i gregues (com també les perses o les tràcies) es basaven en el paper estrella de la cavalleria. Una cavalleria potent i ben entrenada era la clau per assegurar-se una victòria militar. Filip II fou capaç de canviar el paradigma i la mentalitat bèl·lica del seu temps, assentant les bases del potent exèrcit macedoni que el seu fill Alexandre s’encarregaria de portar al seu punt àlgid, amb una infanteria pesada que formava el centre de les hosts macedònies, deixant a la cavalleria les dues ales de la formació d’atac dels macedonis.
Esquema de la formació de batalla macedònia, ideat per Filip II i vigent durant molts segles.
Filip II va apostar pel paper de la infanteria, tot entrenant i millorant les prestacions bèl·liques dels guerrers a peu (els Hoplites, en grec), equipant-los d’un armament més pesant i formant-los en disposició tàctica de falange, composta per vuit fileres d’homes equipats amb llargues llances de guerra. De fet, Filip II serà el pare d’una nova forma de fer la guerra que es mantindrà vigent durant els segles posteriors, fins arribar a inspirar les temibles formacions de legionaris romans.
Recreació d'un batalló o falange macedònia.
Tal com havíem avançat abans, en Filip II va ser assassinat l’any 336 a.C. per un membre de la seva guàrdia personal (un fet amb moltes llums i ombres, mai resolt del tot). Sigui com sigui, l’assassí fou executat i cremat a la tomba del gran rei macedoni, i s’obrí un breu període de transició fins que el seu fill Alexandre va fer-se amb el poder, sota el títol d’Alexandre III, rei dels Macedonis i líder de la Lliga Tessàlia, tot i que passaria a la història amb el sobrenom d’Alexandre Magne.
Ferran Vital (Barcelona,1983) és un amant de l'història des de ben petit. La majoria dels seus amics volia ser astronauta, o davanter centre del Barça, però ell des dels vuit anys tenia clar que volia dedicar-se al món dels estudis històrics. En el seu blog parla de la història com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar en el futur.
Ferran Vital (Barcelona,1983) és un amant de l'història des de ben petit. La majoria dels seus amics volia ser astronauta, o davanter centre del Barça, però ell des dels vuit anys tenia clar que volia dedicar-se al món dels estudis històrics. En el seu blog parla de la història com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar en el futur.
