El franquisme i el Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia

dimarts , 31/05/2011 (Genís Barnosell)

La Real Academia de la Historia, coneguda del públic en general per la polèmica del seu informe sobre les Humanitats de fa uns anys, torna a estar a l’ull de l’huracà. La raó? El monumental Diccionario Biográfico Español que va presentar dijous passat -unprojecte en el que es treballa des de 1990 i que compta amb el finançament del govern espanyol (vora6 milions d’euros, segons ha trascendit). El projecte l’explica així la mateix RAH a la seva web:

La vieja aspiración de la Academia en lo correspondiente a los que en el siglo XVIII llamaban “varones ilustres”, se concreta ahora en el Diccionario biográfico hispano. El 21 de julio de 1999 la Real Academia de la Historia firmó un convenio con el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte con objeto de formar el Diccionario, en un plazo de ocho años. El proyecto está patrocinado por S. M. el Rey don Juan Carlos I. Para fijar los criterios de colaboración de las academias iberoamericanas de la Historia, en los días 8 y 9 de junio del año 2000 se celebraron en Madrid las Jornadas del Diccionario biográfico. Participaron los presidentes y directores de las distintas academias, españolas e iberoamericanas, y todos los colaboradores académicos, numerarios y correspondientes.

El Diccionario incluirá unas cuarenta mil biografías de personajes destacados en en todos los ámbitos del desarrollo humano y en todas las épocas de la historia hispana, desde la antigüedad más remota en que se tiene constancia de personajes hasta la actualidad, comprendiendo los territorios de ultramar y los transpirenaicos que formaron lo que suele denominarse “Monarquía Hispánica”.

Se cuenta con una base de datos electrónica capaz de almacenar y editar toda la información que reúne el equipo de documentalistas que integran el Centro de Estudios Biográficos de la Real Academia de la Historia, y que se va sistematizando de acuerdo con la Planta del Diccionario Biográfico Español, en la que se fijan las normas que permiten organizar, disponer y presentar los materiales.

Bajo la supervisión de las comisiones de académicos  -coordinadas por el académico Quintín Aldea-, se seleccionan los personajes, se clasifican, se decide el autor más calificado, se asesora bibliográficamente al equipo de trabajo y se revisan los trabajos finales. La informatización del proyecto permite codificar en soporte electrónico todos los materiales. Para el correo y la conexión a internet se utiliza un sistema de ondas hertzianas, con capacidad doble de las mayores existentes. La Real Academia de la Historia dispone, pues, de colaboradores calificados, de los medios materiales necesarios y de la técnica adecuada para el éxito de un proyecto que significará un notabilísimo avance para la “sociedad del conocimiento”.

La polèmica ha esclatat en detectar el diario Público un biaix molt conservador en algunes biografies, que arriben a l’elogi en casos com la biografia de Franco. D’Escribá de Balaguer s’escriu que “El 14 de febrero de 1943, mientras celebraba la santa misa, el Señor le hizo ver al padre Escrivá la solución jurídica que iba a permitir la ordenación de sacerdotes a título del Opus Dei: la sociedad sacerdotal de la Santa Cruz”. D’Alfonso Armada que participà en “los sucesos del 23 de febrero de ese año” (per referir-se al cop d’estat del 23F). D’Arzalluz, en canvi, se’n dóna una visió totalment negativa:”Influenciado por las doctrinas separatistas y etnicistas de Sabino Arana [...] Sus relaciones con la banda terrorista ETA, con la que en cierto modo comparte objetivos, han sido muy ambiguas y del más frío oportunismo”. De Franco, en fi, se’n lloa el valor i es diu que la Ley de Principios del Movimiento dibujó “el nuevo orden constitucional: 12 axiomas entre los que figuraban la confesionalidad católica y la unidad indisoluble de España, que serían base inalterable para la nueva Constitución” (Una constitució sota el franquisme?!). Com ha escrit Àngel Viñas a Público,

En los diccionarios biográficos occidentales las entradas sobre personajes controvertidos suelen reflejar el “estado de la cuestión”. Es decir, son lo más imparciales posible o, por lo menos, reflejan las distintas posturas existentes en la historiografía. No es fácil lograr el equilibrio en casos como Hitler, Mussolini, Stalin, Roosevelt, Chamberlain, Pétain o Mao. Ahora bien, Spain is different! Este viejo y desacreditado eslogan de tiempos oscuros encuentra desgraciada confirmación en varias de las entradas de la reciente publicación, que este periódico ha dado a conocer, y que han provocado reacciones muy negativas entre los historiadores y el público interesado por nuestro pasado. No es de extrañar. Al socaire de cortas biografías el tan esperado Diccionario Biográfico de la Real Academia de la Historia presenta una interpretación extremadamente sesgada de una parte significativa del siglo XX español.

I, certament, les cites indicades no sembla que es corresponguin a un estat de la qüestió. El Govern espanyol ja ha demanat que es facin canvis al Diccionario, si bé el director de la RAH, el conegut historiador Gonzalo Anes, ja ha dit que”en esta institución no estamos para censurar a nadie” i que els textos no es canviaran.

De fet, una polèmica com aquesta incideix clarament en una qüestió molt debatuda en historiografia: el tema de l’objectivitat en història i de les relacions entre la historiografia i les autoritats.

El ministre d’educació, Gabilondo, té més raó de la que sembla quan diu, a preguntes d’un periodista:

Pero alguien tendrá que supervisarlo, ¿no?

Los fondos públicos no se dan a condición de que lo que se diga allí satisfaga más o menos la opinión del ministro. Es la sociedad y la comunidad científica la que valorará el alcance de ese trabajo.

¿Y qué mecanismo se puede utilizar para…?

¿Para que la gente piense lo mismo que yo? ¿O que usted?

No, para que el diccionario sea verdadero y objetivo.

El debate sobre la objetividad en la Historia se hace en el seno de la comunidad científica y en la sociedad. Es un asunto grave, pero no lo vamos a dirimir entre usted y yo.

No és fàcil de garantir tot això. En tot cas, caldrà veure el conjunt de l’obra. Quantes entrades responen, en una obra en la qual es diu que han col·laborat 5.000 persones, a un “estat de la qüestió” i quantes tenen un biaix que fan que quedin fora dels límits del que és la discussió científica.

Sobre la polèmica: Julián Casanova, “¿Quién escribe la historia?“; Ángel Viñas, “Vuelve la seudohistoria“; Gonzalo Anes (entrevista a)

Dia Internacional dels Museus

dimarts , 17/05/2011 (Genís Barnosell)

Chaque année depuis 1977, la Journée internationale des musées est célébrée à travers le monde aux alentours du 18 mai. De l’Amérique à l’Océanie en passant par l’Europe, l’Asie et l’Afrique, la Journée internationale des musées est l’occasion de sensibiliser le grand public aux enjeux des musées dans le développement de la société.

Le thème de la Journée internationale des musées 2011 est Musée et mémoire. Par les objets qu’ils conservent, les musées collectent des histoires et transmettent la mémoire des communautés dans lesquelles nous vivons. Ces objets sont l’expression de nos patrimoines naturel et culturel. Nombre d’entre eux sont fragiles, certains sont en danger, et tous nécessitent que l’on en prenne soin et les conserve précieusement. La Journée internationale des musées 2011 sera l’occasion de découvrir et redécouvrir vos mémoires individuelle et collective (ICOM)

A Catalunya, després de La Nit dels Museus, encara queden moltes activitats per fer:

Del 14 al 18 de maig tens una cita ineludible: siguis on siguis podràs afegir-te a la celebració del Dia Internacional dels Museus, un esdeveniment mundial organitzat anualment per l’ICOM (el Consell Internacional dels Museus).

Aquesta 33a edició que es presenta sota el lema “Museus i memòria”, arriba farcida de propostes: jornades de portes obertes, itineraris i visites, recorreguts nocturns, etc. (patrimoni.gencat)

Tota la informació sobre les activitats a Catalunya, i la pàgina oficial del Dia Internacional dels Museus.

Casaments reials

divendres, 13/05/2011 (Genís Barnosell)

El recent casament reial (29/4) entre William i Kate ha tornat a demostrar les dots teatrals de la família reial britànica per a situar-se al centre de la vida pública britànica i a les portades dels mitjans de comunicació de mig (o de tot el) món. Mitjans de comunicació prestigiosos hi han col.laborat amb portades cridaneres i la BBC hi ha fet un gran desplegament.

UKcasament_reial2.jpgI és que la ritualització de la seva vida privada ha sigut una de les grans estratègies de la monarquia britànica per conservar la seva autoritat i el seu prestigi a la Gran Bretanya (seguida, en la mesura de les seves possibilitats, per altres monarquies).

En diuen la fascinació del ritual o del poder. Els escèptics i els excessivament racionalistes poden somriure i dubtar fins i tot de la seva existència. Jo, en canvi, no en tinc cap dubte. Pot ésser subtilment (o no tant subtilment) incentivada per part de publicacions i autoritats. Pot ésser, segons com, volàtil i esdevenir crítica allà on fa dos dies tot eren lloances. Però existeix, oi tant que existeix.

UKcasament_reial1.jpg

UKcasament_reial3.jpg

UKcasament_reial4.jpg

Madrid 0 – Barça 2: tres comentaris

dijous, 28/04/2011 (Genís Barnosell)

Entre les cròniques periodístiques sobre el partit del passat dimecres, 27 d’abril, cal destacar la del New York Times, que diu explícitament que s’estima més parlar dels gols de Messi que de les declaracions de Mou. Sobre aquest, es pregunta

quant de temps els mètodes de Mourinho seran tolerats al Reial Madrid,

i demana una “una investigació seriosa de la UEFA” sobre el seu comportament.

Sobre Messi

The first goal, after 76 minutes, was a quick, darting action worth more than all the negativity that had spoiled the match to that point. Messi had appeared to run into a blind alley as he lost the ball when surrounded by four opponents outside the Madrid penalty box.

But while the defenders relaxed, Messi kept running. His colleague, the substitute Ibrahim Affelay, spotted that movement and played an excellently weighted pass toward the near post. Messi pounced on it and volleyed in his 51st goal of the season.

To score once in the Bernabeu was a joy, to do it twice beyond expectation — even for Messi. But Messi, a diminutive Argentine with gargantuan talents, danced his way through a startled, exhausted Real once more before the final whistle.

Real had six defenders between Messi and the net when he received the ball from a crafty, nonchalant flick from Xavi Hernández. What followed was pure Messi, pure genius. The first opponent to him, Lassana Diarra, attempted to block him with a body check. Messi felt the contact but wriggled away.

The next challenger, Álvaro Arbeloa, failed to make contact with Messi or the ball. And the next, the Brazilian fullback Marcelo, was simply outpaced as Messi rushed past him, the ball a magnet to Messi’s feet. Then, the coup de grâce, Messi pulled goalkeeper Iker Casillas toward him and stroked the ball along the ground inside the far post.

Two magic moments, from a magician in soccer shoes. Everyone by now knows what Messi is capable of doing, but knowing it and preventing it are poles apart.

Those goals transcended a night of seething, spiteful, dreadful spectacle.

A Madrid, malgrat els clams per la targeta vermella, també hi ha reflexió:

Injusticia. Es bueno dejar constancia de la injusticia arbitral, penosa para el deporte y el espectáculo, pero también es saludable constatar el cobarde planteamiento de Mourinho. Del mismo modo, hay que recriminarle su propia expulsión, inexplicable en un técnico de tanta experiencia y tan urdidor. Algo tuvo su protesta de inmolación personal y colectiva, de abandono del barco cuando todavía estaba a flote (…) Cuando un equipo se entrega al empate durante tantos minutos se expone a un error propio, a un acierto ajeno, a un meteoro, a una mariposa que aletea en Singapur o a un árbitro alemán de apellido Stark (As)

És clar que dit així sembla que l’expulsió va baixar del cel. El País ho explicava prou bé:

En la concentración, las consignas del Mourinho encerraron una contradicción: había que frenar al Barça con fuerza en el cuerpo a cuerpo, pero al mismo tiempo había que tener un cuidado extremo con el árbitro, el alemán Wolfgang Stark. Creía el técnico que los jueces de la UEFA iban a ser más rigurosos que los de la Liga española. Entiende Mourinho que los árbitros españoles son más proclives al diálogo y menos tarjeteros a la hora de castigar el juego duro. Esto implicaba una carga extra para los apercibidos de sanción: Albiol, Ramos, Cristiano y Di María.

La tarea que encomendó el entrenador a sus jugadores encerraba riesgos muy difíciles de controlar: jugar sin balón, ir fuerte, y no recibir tarjetas. La tarea resultó imposible para Ramos, que arrastró a Messi cuando lo encaró en la segunda parte. También fue una misión insuperable para Pepe.

El defensa central brasileño, reconvertido en medio centro de largo recorrido por Mourinho, ha sido la gran ocurrencia táctica del entrenador madridista esta temporada. Pepe fue uno de los héroes de la Copa y tuvo un papel distinguido en el último clásico de Liga. Ayer, sin embargo, el hombre pagó el terrible desgaste físico que había hecho en las dos últimas semanas. Cuando comenzaba la segunda mitad le metió un plantillazo injustificable a Alves, le pegó en la espinilla, y lo hizo dar una vuelta de campana. El árbitro le mostró la roja directa. Quizás fue excesivo. Pero Pepe estaba avisado. Mourinho se lo había advertido.

Cornuts

dimarts , 26/04/2011 (Genís Barnosell)

L’historiador anglès E.P.Thompson va explicar fa temps com arreu de l’Europa preindustrial hi havia rituals que incloïen l’ús de banyes diverses, de personatges cornuts que s’utilitzaven per denunciar situacions que la comunitat (o bona part d’ella) considerava punibles. Normalment eren “faltes” sexuals diverses, que podien anar des de les núpcies de vidus i vídues, adulteris, l’homosexualitat o la violència domèstica. També podien ser usats, però, en altres conflictes: contra lladres, o contra jutges i funcionaris impopulars o considerats injustos. Aquests rituals podien arribar a ser molt diversos, des d’actes contra una parella concreta a veritables carnestoltes de cornuts, i podien ser molt violents o purament simbòlics, de manera que expressaven tant el rebuig de la comunitat com podien limitar l’abast i les formes d’aquest rebuig. Arreu van experimentar un descens de la seva vitalitat al llarg dels segles XIX i XX i sovint només van ser rescatats per folcloristes en un moment en què els seus significats ja no eren probablement els dels segles XVII i XVIII.

A Catalunya Amades va documentar balls de cornuts a la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya, i també al Conflent i al Rosselló. Aquest cap de setmana ha tingut lloc un any més la Festa de l’arbre i Ball del cornut de Cornellà de Terri, una de les darreres reminiscències d’aquest tipus de ball o ritual, l’origen del qual se suposa que té a veure amb els mals usos feudals i especialment amb el famós dret de cuixa.

Com explica el catàleg del patrimoni festiu de Catalunya,

La tradició popular situa l’origen d’aquesta celebració en l’evocació de la redempció dels anomenats “mals usos” feudals, i hom ha volgut veure el seu inici l’any 1367, any en que la vila de Cornellà de Terri deixà d’estar sotmesa al jou feudal i passà a dependre directament del monarca, aleshores Pere III el Cerimoniós. Malgrat tot, però, aquest alliberament podria tenir una relació més o menys directa amb el Ball del Cornut, però difícilment pot tenir relació amb la plantada de l’Arbre de Maig, una manifestació popular que sembla presentar unes arrels molt més antigues vinculades amb certs rituals arboris de fecundació de la terra.

Aquest ritual pretèrit de veneració dels arbres com a divinitats fecundants s’inicia el Divendres Sant, quan els homes de Cornellà seleccionen un àlber o un pollancre dels més alts, el tallen i l’esporguen. El dia central de la festa, però, és el Dilluns de Pasqua, dia en que es va a buscar l’arbre, conegut com a Maig, i es guarneix amb pi i tot de banyes i corns. Posteriorment, mentre sonen Els Segadors, l’arbre és plantat, a força de braços, al bell mig de la plaça; una plaça coneguda precisament com a plaça del Maig.

El mateix Dilluns de Pasqua es balla el Ball del Cornut, una antiga dansa documentada pel folklorista Joan Amades que es va reincorporar a la celebració l’any 1976. En aquest ball, sis parelles abillades de manera tradicional dansen juntament amb un personatge que du al cap unes grans banyes de boc recargolades que l’identifiquen i donen nom al ball. Hom ha volgut veure en aquest personatge la representació de l’antic senyor feudal que, en perdre els seus drets sobre la població, perdé també la potestat de dur a terme i consumar el popular i execrable dret de cuixa.

La festa, símbol d’identitat pels habitants de Cornellà, s’ha celebrat, generació rere generació, llevat de les interrupcions sofertes durant la dictadura d’en Primo de Rivera, la Guerra Civil Espanyola i la dictadura del general Franc0

Imatges de Cornellà de Terri: entrant a la plaça; plantant l’arbre; el cornut; el ball del cornut (fotos GB)

P1000724.JPG

P1000744.JPG

P1000748.JPG

P1000762.JPG

P1000774.JPG

Commemoracions

divendres, 15/04/2011 (Genís Barnosell)

Hem demostrat que una commemoració pot ser una aproximació rigorosa al passat i una divulgació històrica de qualitat.

IMG_5681.jpg

Hosta, Baulida i Barnosell, a l'inici de la inauguració (foto Arxiu Històric de Girona)

Ahir divendres va tenir lloc a Girona la inauguració de l’exposició “La Guerra del Francès a les comarques gironines, 1808-1814″, que s’estarà a l’Arxiu Històric de Girona fins el 31 d’agost.

Fins al 31 d’agost es podrà visitar a l’Arxiu l’exposició itinerant sobre la Guerra del Francès a les comarques gironines.
Les comarques gironines patiren de 1808 a 1810 dos anys de guerra i setges per part de l’exèrcit de Napoleó en el seu camí cap a la invasió de la península ibèrica, amb la consegüent ocupació del territori i la imposició de l’administració francesa fins al 1814. La Guerra del Francès va permetre que durant aquest temps Catalunya formés part de França.
El muntatge que es podrà visitar a l’Arxiu explica de manera didàctica aquests fets, tant els de la guerra com les actuacions que es derivaren de l’ocupació francesa a les comarques gironines, amb una menció especial per Girona i la seva comarca.
L’exposició, ha estat realitzada pel Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona i està comissariada per Genís Barnosell, doctor en història contemporània i professor a la Universitat de Girona.
Per a la seva instal·lació a Girona, la mostra compta amb la col·laboració del Departament de Cultura- Arxiu Històric de Girona, de l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i de l’Institut d’Estudis Gironins. La Diputació de Girona ha editat un catàleg coordinat pel mateix Genís Barnosell, amb aportacions de nombrosos historiadors que tracten el tema des del punt de vista territorial i temàtic.

LLoc: Arxiu Històric de Girona.
Dies: Del 14 d’abril al 31 d’agost.
Horari de visites: Fins al 31 de maig: de 9 a 18h de dilluns a divendres i de 9 a 14h els dissabtes.
A partir de l’1 de juny: De 8 a 15 h de dilluns a divendres.
Organitza: Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona en col·laboració amb l’Arxiu Històric de Girona,
l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i l’Institut d’Estudis Gironins.

(del web de l’Arxiu Històric de Girona)

cartell_web[1] (1).JPGEn la presentació, Montse Hosta, de l’Arxiu Històric de Girona, va posar èmfasi en la importància dels Arxius en la investigació històrica, i Antoni Baulida, directors dels Serveis Territorials a Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va destacar l’interès del seu Departament en col·laborar amb el conjunt d’institucions gironines en qüestions de difusió cultural. Per la meva banda, vaig destacar dues de les característiques que, a parer meu, està tenint la commemoració de la Guerra del Francès a les comarques gironines. Heus aquí el text que va servir de base per a la meva intervenció.

Si ens mirem els molts actes que s’han anat desenvolupant a Girona en la commemoració de la Guerra del Francès, podríem dir que s’han caracteritzat sobretot per dues qüestions. Una, la voluntat d’impulsar la recerca en un camp d’estudi del qual si bé cada dia coneixem més coses, queda encara molta feina per fer. I dues, la voluntat de fer arribar a un públic ampli els resultats d’aquesta recerca; retornar, per dir-ho d’alguna manera, al públic uns fets molt dramàtics que es van esdevenir fa dos-cents anys i que sovint havien quedat presoners en l’èpica de les explicacions tradicionals.

Crec que en aquesta exposició hem aconseguit força aquesta doble característica que esmentava abans.

Per una banda, hem procurat reflexar en l’exposició el que sabem ara del conflicte al conjunt de les nostres comarques, en una recerca que avança per molts fronts des de la universitat als centres d’estudis. I hem intentat mostrar aquesta recerca a partir de molts exemples de documentació local, per tal de valoritzar aquesta documentació, mostrar que n’hi ha molta i estimular així noves recerques.

I per altra banda, hem intentat posar tot això a l’abast d’un públic ampli, amb molts detalls sobre el territori i les formes de viure en aquella època. I, també, amb diferents nivells de lectura: els textos principals de cada plafó, que expressen les idees més generals i que són recollits en els tríptics que us podeu emportar a casa; els textos d’ampliació de cada plafó, que sovint comenten les il·lustracions i proporcionen informació afegida; i el catàleg en el que hem participat 14 autors i que vol ser el manual de consulta obligada per a qualsevol que s’interessi per la Guerra del Francès a les comarques gironines.

Hi ha qui diu que qualsevol commemoració vol ser només la imposició d’una versió única i polititzada del passat; em sembla que hem demostrat que una commemoració també pot ser una altra cosa: una aproximació rigorosa al passat i una divulgació històrica de qualitat.

La fi de la política de dretes i esquerres? (malgrat l’impost de successions)

divendres, 8/04/2011 (Genís Barnosell)

Pot semblar una broma que parla de la fi de la política de dretes i esquerres poc després que s’hagi pràcticament eliminat l’impost de successions a Catalunya, però no ho és. Així, que intentaré explicar-me.

Fa 10 anys el diari Le Monde es preguntava per què el capitalisme estava malalt (ho feia a redòs d’escàndols financers com el d’Emron) i plantejava que era necessari reformar el capitalisme. Després va venir l’eufòria i no va ser fins a la crisi recent que (senyaladament a França, experts en aquesta mena de retòrica) es va tornar a cridar a la “refundació” del capitalisme per part de l’estat. Potser recordareu, en aquest sentit, alguns titulars de setembre-octubre de 2008 amb Sarkozy com a protagonista. Ara que la crisi ha avançat, queda clar que si algú està refundant a algú, és el capitalisme el que refunda l’estat.

La crisi va agafar els governs amb inversions multimilionàries, sovint de dubtosa o nul·la rendibilitat (el cas de l’AVE a Espanya) i els va fer caure de quatre grapes en una doble trampa. Per una banda, la de continuar gastant com a mitjà de superar la pròpia crisi, suposant que aquesta duraria dos dies. Per l’altra, la d’escoltar els cants de sirena de la banca, que exigia diners, molts diners (i els continua exigint), per mantenir “l’estabilitat del sistema financer”. El resultat va ser un endeutament descomunal i, donada la baixa d’ingressos per la crisi i les dificultats creixents per endeutar-se més pels dubtes que es pogués pagar, la crisi del deute en què estem vivint. I arribats a aquest punt, és clar que en un sistema com el nostre, només hi ha un interès que prevalgui: el del creditor, a qui cal pagar passi el que passi.

I aquí és on s’han acabat d’esborrar les diferències entre dretes i esquerres a la política europea. Aquestes diferències ja s’havien anat esborrant a la pràctica en molts aspectes (econòmics, fiscals o laborals), com es constata en el desencís dels treballadors dels sectors sanitari i educatiu català davant les polítiques del tripartit. Però ara, tot se subordina a les exigències de reducció del dèficit a nivell europeu que han votat governs de diferents colors polítics. I que són aplicats per governs de diferents colors polítics. Així, a Espanya un govern “d’esquerres” va reduir els salaris públics passant per sobre del dret a la negociació col·lectiva, i el govern de la Generalitat, de “dretes”, està retallant el que estem veient aquests dies, esperonat pel govern d’Espanya, “d’esquerres”, que només fa que dir-li que no n’hi ha prou. Tot, perquè com ens va ensenyar fa temps l’experiència llatinoamericana, només prevalen, com he dit, els drets dels creditors.

En tot això, l’eliminació de l’impost de successions pràcticament va ser l’únic element que va polaritzar la campanya per a les autonòmiques catalanes en “dretes” i “esquerres” i s’ha convertit en un símbol d’aquesta diferenciació. Però si se’m permet la comparació, és una tempesta en un got d’aigua. 130 milions, més o menys, el que deixarà de recaptar l’impost (recordem que ja va ser reformat pel tripartit perdent aleshores vora 500 milions de recaptació) sobre uns béns que ja han tributat per altres raons són, si fa no fa, el 0,0033% dels ingressos que figuren en nel pressupost de la Generalitat de 2010 o al voltant del 0,01% del dèficit fiscal català. Fer dependre d’aquests percentatges la lluita de classes, la justícia d’un sistema fiscal o l’existència o no d’una societat meritocràtica potser és un pèl exagerat.

És molt possible que la diferenciació de dretes i esquerres continuï essent vàlida en altres camps, però en la política majoritària és francament complicat de trobar-la en els projectes econòmics, laborals o fiscals.

Un segle d’història de Catalunya en fotografies

dijous, 7/04/2011 (Genís Barnosell)

Que la fotografia no serveix merament per “il·lustrar” els llibres d’història sinó que és ella mateixa una veritable  font històrica és quelcom plenament acceptat. D’aquí la importància de llibres com el que es presenta avui a Barcelona.

fotografia.jpgManel Risques, director, Un segle d’història de Catalunya en fotografies.

Napoleó

dimarts , 5/04/2011 (Genís Barnosell)

Si fa uns dies parlava de biografies, és clar que de biografies com la de Napoleó n’hi ha poques. Us deixo unes mostres del que han dit d’ell grans historiadors.

L’home

Georges Lefebvre el vol amb capacitat de treball ilimitada, inteligent, “racionalista i filòsof” però pràctic, sense “ideologia” segons ell mateix, previsor, defensor al capdavall d’un estat unitari, construït

d’une pièce, suivant un plan simple et symetrique (…) il a détesté la féodalité, l’inégalité civile, l’intolerance religieuse; voyant dans le ddespotisme éclairé une conciliation de l’autorité et de la réforme politique et sociale, il s’en est fait le dernier et le plus illustre des représentants; en ce sens, il fut l’homme de la Révolution (Georges Lefebvre, Napoléon, 1969, p.65-72)

L’ascens al consulat

La burgesia republicana dels brumairiens (entre ells Sieyes) entenen Bonaparte com un instrument.

Mais, le soir du 19 brumaire, quand ils eurent bâclé l’organisation du Consulat provisoire, ils n’auraient pas dû conserver d’illusions. L’armée avait suivi Bonaparte et lui seul. Il était donc le maître (Georges Lefebvre, Napoléon, 1969, p.5)

1804, emperador

En rétablissant la monarchie et en accentuant le caractère aristocratique du régime, il séparait davantage encore sa cause la celle de la nation (…) La conquête impériale, le despotisme et l’aristocratie vont se donner carrière, sous les yeux de la natin, étonnée, inquiète, mais réduite à suivre, pour ne pas périr, le char du César triomphant (Georges Lefebvre, Napoléon, 1969, p.173)

Les estratègies militars

Certains considèrent que [la 'révolution militarie' commencé un peu après 1550] s’est prolongué jusqu’au XVIIIe siècle, incluant les guerres napoleóniennes ainsi décrites comme la fin, et non le début, d’une ère nouvelle. Nous ne partageons pas ce pont de vue. Alors que tous les conflits majeurs mêlent tradition et innovation, les guerres de la Révolution française, et plus encore les guerres napoléoniennes, en rupture très nette avec les passé, constituent l’origine des pratiques de la guerre moderne. On n’avait jamais encore assisté à une mobilisation aussi totale des ressources civiles et militaries, avec pour conséquence des changements fondamentaux dans la taille et le caractère des armées. Tandis que les campagnes du siècle précédent restaient souvent peu concluantes, les armées de masse de Napoléon opéraient à une échelle bien supérieure, avec une rapidité et une détermination inédites. Certes, la Révolution française annonçait déjà une nouvelle manière de faire la guerre, mais la supériorité des armées françaises n’avait pas été absolue et le nombre des défaites avait égalé celui des victoires. C’est seulement après la prise du pouvoir par Napoléon qu’apparurent des campagnes éclairs conduisant à des grandes batailles décisives qui servirent de modèle idéalisé à plusieurs génerations d’officiers supérieurs (Gunther E.Rothenberg, Atlas des guerres napoléoniennes, Éditions Autrement, Paris, 2000, p.16)

Le corps d’armée devint la principale unité de manoeuvre des armées napoléoniennes; il comprenait deux divisions d’infanterie ou plus, une division, ou une brigade, de cavalerie légère, un certain nombre de batteries d’artillerie et des détachements du génie et d’autres troupes auxiliaries. Les corps d’armée, commandés d’abord par un général en chef, puis par un maréchal, étaient capables de mener des opérations indépendantes (Gunther E.Rothenberg, Atlas des guerres napoléoniennes, Éditions Autrement, Paris, 2000, p.60)

Même en position de défense stratégique, il se battait toujours de manière offensive -son objectif principal était la déstruction du gros de l’armée ennemie plutôt que l’occupation d’un territoire ou d’une capitale (…) Les déploiements stratégiques faisaient l’objet d’une préparation minutieuse. On s’efforçait de garder secrètes les intentions de l’Empereur avant même que ne commencent les hostilités (…) Lorsque le principal rassemblement des troupes adverses était localisé, Napoléon resserrait le déploiement afin de rapprocher ses propes corps, adoptant pour l’ensemble de son armée une formation plus ou moins quadrilatérale connue sous le nom de ‘bataillon carré’. Le premier corps à engager l’ennemi devait le fixer pendant que les autres accouraient le soutenir. Une fois concentrés, ils donnaient souvent à Napoléon la supériorité numérique; dans le cas contraire, il manoeuvrait pour obtenir une supériorité locale en un point décisif (…) Le succès dépendait du secret absolu, de l’exactitude des renseigenments, de la précision du travail de l’état-major et surtout des jambes des soldats (Gunther E.Rothenberg, Atlas des guerres napoléoniennes, Éditions Autrement, Paris, 2000, p.34)

Clausewitz’s and Jomini’s analyses of the campaigns of Napoleon and Frederick the Great mark the bifurcationn of military theory and practice in the west (…) In addition to more specifically accurate predictions about the influence of technology on war, Jomini’s Précis de l’Art de la Guerre is a much more manageable, elegant, and polishe work. It is no surprising that Jomini was more popular among military men in the nineteeenth century, but because it was more specific and less universal it has dated more quickly than Clausewitz. It was through the medium of Jomini that the essentials of the Napoleonic method were communicated to a nation whicch proved an oddly competent practitioner of them -the United States. It is no coincidence that probably the best translation of Jomini into English was made by two West Pointers in 1862 (…) A generation of American officers raised on Jomini, including Lee, Sherman, and Grant, understood the importance of speed, manoeuvre, surprise action and, in this century, Pershing, MacArthur, Bradley, and Patton carried on the tradition of American expertise in the attack (Christopher Bellamy, The evolution of modern land warfare, Routledge, London / New York, 1990, pp.54, 59 i 65)

Governar l’imperi

La eliminación de cuerpos intermedios entre el Estado y los ciudadanos, y la libre circulación de bienes; la confiscación de las propiedades eclesiásticas; el equilibrio de los presupuestos gracias a la racionalización del sistema fiscal y del catastro; la abolición de los gremios y el individualismo económico; y la codificación de las fuentes y procedimientos legales para garantizar la igualdad ante la ley (…) parecieron grandes innovaciones en las áreas de expansión francessa debido a que se introdujeron o impusieron sobre estados y sociedades que todavía -en mayor o menor medida- funcionaban según las normas del Antiguo Régimen.

El período de adaptación a la administración y la legislación francesa en los territorios anexionados fue cada vez más corto (…) Napoleón aspiraba a imponer, en los momentos enlos que era más autoritario, la uniformización de leyes, costumbres y prácticas (…) Evidentemente, cuanto mayor era la insistencia de Napoleón en la aplicación uniforme del modelo francés, mayor era la resistencia que producía. El espacio y la vitalidad del pasado europeo trabajaban en contra del proyecto napoleónico. La presencia excesiva de los franceses provocó rencor. Y, en definitiva, la explotación militar y económica entraba en contradicción con la integración administrativa.

Todos los administradores responsables de introducir el sistema francés estaban de acuerdo en la necesidad de una aplicación gradual en los nuevos territorios (…) (Stuart Woolf, La Europa napoleónica, pp.138, 143, 159-160)

Nacionalitzar Fukushima I?

dimecres, 30/03/2011 (Genís Barnosell)

Vaig dir fa uns dies que l’accident nucler del Japó no havia sigut la catàstrofe que en algun moment semblava que podia ser, però que tot i això la meva valoració de tot plegat era pessimista. Tanmateix, els maldecaps es continuen acumulant i ahir vam saber que s’ha trobat plutoni en el perímetre de la central, fet que voldria dir que els controls de la central estan fallant.

Enmig del pessimisme generalitzat per una crisi que no s’acaba ha saltat la notícia que el govern japonès ha suggerit nacionalitzar la central. Ja veurem si es porta a terme o no, però la cosa és que la notícia entra plenament en la lògica de les centrals nuclears: com que els costos són tant grans (i més en cas d’accident) se’n socialitzen una part (com ara l’emmagatzemament de residus, o aquí el rescat de la central) i, fet això, es privatitzen els beneficis de la gestió, que seria deficitària si hagués de comptar totes les despeses.

Als temps que vivim hi ha un altre problema: no sembla que aquest model es limiti a les nuclears.