SEAT, 60 anys

diumenge, 9/05/2010 (Genís Barnosell)

Avui fa 60 anys que es va crear (o sigui, es va signar l’escriptura pública de fundació) la Sociedad Española de Automóviles de Turismo (SEAT), a iniciativa de l’Instituto Nacional de Industria i la italiana FIAT, a més de la participació de diversos bancs espanyols. El seu naixement és indicatiu de diversos elements importants de l’època.

En primer lloc, cal recordar que l’INI, creat el 1941, va ser el principal instrument de la política autàrquica franquista, que intentava crear empreses públiques en sectors considerats estratègics per a l’economia espanyola. En la mesura que l’objectiu era l’autarquia esmentada, la política d’inversions de l’INI no va estar guiada precisament per anàlisis estrictes de costos i rendibilitat, i una bona colla de les seves inversions no van donar els resultats esperats. En tot cas, la creació de la SEAT s’emmarca en aquesta política.

En segon lloc, però, la creació de la SEAT forma part d’una època en què la inversió estrangera pren cada vegada més importància -una inversió estrangera que serà una de les claus del creixement econòmic espanyol. A la dècada de 1950, precisament, el sector automobilístic serà el que rebrà més inversions estrangeres.

En tercer lloc, malgrat que el centre de producció era a Barcelona, cal recordar que la seu social serà a Madrid. Aquest fet forma part de la claríssima concentració de capitals que es produeix a Madrid, i que serà auspiciada per l’administració. Era l’inici de la conversió de Madrid en una capital industrial i financera.

Durant anys la SEAT serà la principal productora de cotxes a Espanya. Va iniciar-ne la producció el 1953, i el 1960 ocupava 6.000 treballadors i ja produïa 31.000 vehicles. El 1957 fou l’any en què s’inicià la producció del que seria el popular “600″.

Podeu veure imatges de la fàbrica en el reportatge que li ha dedicat avui TV3, i imatges del 600 en un reportatge del 2007.

Heu vist El darrer samurai?

divendres, 7/05/2010 (Genís Barnosell)

Deia fa uns dies que la reconstrucció històrica rebia una atenció creixent al nostre país. Molta d’aquesta reconstrucció històrica s’adreça a la divulgació de la història entre públics ben diversos. Però també hi ha reconstrucció adreçada a la investigació. Els arqueòlegs han estat pioners en aquesta tasca, i avui l’estudi de la Prehistòria i de les primeres etapes històriques és inseparable de la reconstrucció i provatura de tota mena d’estris.

Menys habitual en història contemporània, la reconstrucció històrica també hi té el seu paper. Per exemple tinc a les mans un llibre que porta per títol La puissance de feu. L’efficacité des armes sur le champ de bataille de 1630 à 1850, que va ser publicat en anglès el 1974 i traduït al francès el 1976, i del qual n’és autor B.P.Hughes. L’autor no ha provat ell mateix l’eficàcia de les armes de foc, però ha recollit una gran quantitat d’informació sobre proves realitzades a l’època i aquests resultats els aplica a l’anàlisi dels camps de batalla. En resulta una comprensió molt major dels resultats de conegudes batalles. Un fusell de l’època era eficaç en una distància compresa entre els 10 i els 90 metres, però a partir d’aquí era cada vegada més ineficaç. I calia tenir en compte el temps necessari per a carregar-lo…

Ve deseguida a la memòria la pel·lícula El darrer samurai. L’exitosa càrrega de cavalleria dels samurais contra uns soldats inexperts amb fusells d’avantcàrrega que disparen massa aviat, no és simple imaginació sinó una possibilitat ben versemblant. I la darrera càrrega de cavalleria, aquesta fallida, contra una posició artillada no era simple romanticisme a la japonesa sinó una possibilitat d’èxit… abans, és clar, dels fusells de repetició i de les metralladores.

En aquest llibre

81 milions d’euros per un Picasso

dijous, 6/05/2010 (Genís Barnosell)

Fa temps vaig llegir un article que volia analitzar les raons dels preus astronòmics que assolien determinades obres artístiques i es preguntava, a més, com funcionaven els mercats de l’art. Si bé algunes inversions podien ser rendibles, sovint -afegia- ho eren molt més inversions alternatives. Els autors asseguraven que els mercats de l’art funcionaven de manera molt diferent als financers i que el nombre d’ “anomalies” en ells eren molt més grans. Especialment, .

El rendiment de la possessió d’objectes d’art no consisteix només a beneficiar-se dels augments de preu, sinó també a obtenir una rendibilitat psicològica, o sigui que l’art també és un bé de consum.

Nosaltres pensem que la raó [de molts comportaments “anòmals”, o sigui, de pagar barbaritats] s’ha de buscar en els drets de propietat i en el corresponent efecte de propietat que l’acompanya. Un objecte d’art rendeix beneficis addicionals si es té en propietat (i no solament en lloguer), perquè l’«aura» de l’objecte artístic es comunica al propietari

Com us podeu imaginar, tot plegat ve a compte dels 81 milions d’euros que acaben de pagar-se per un Picasso.

La pedra seca (3)

dimecres, 5/05/2010 (Genís Barnosell)

oliveres i marges de pedra seca.jpg

Oliveres i marges de pedra seca

Parlàvem aquests dies de la pedra seca i de com amb aquesta tècnica s’ha modelat el paisatge català -i, com dèiem, el paisatge mediterrani i el d’altres bandes del món.

Aquí us en deixo una imatge que ja volia posar en el primer post. Són oliveres amb marges de pedra a Horta de Sant Joan, el poblet de la Terra Alta que va patir l’enorme foc aquest any passat i del qual Picasso va dir allò tant conegut de que “tot el que sé, ho he après a Horta”.

Una cuina humil…

dilluns, 3/05/2010 (Genís Barnosell)

He triat una cuina humil com a capçalera d’aquest bloc de manera molt conscient. La historiografia del segle XIX (o sigui, els estudis que sobre la història es van fer al segle XIX) es va fixar, sobretot, en els “grans homes” i en l’alta política. La historiografia del segle XX, en canvi, ens va fer adonar que els col·lectius, i els col·lectius humils o de classe mitja també, eren importants per a la història. Al costat dels salons aristocràtics i dels Gabinets hi va posar els llocs de treball, el camp, i els carrers, la botiga i el petit taller, i va obrir la nostra comprensió de la història a grups humans fins aleshores exclosos. Una mica més tard, la historiografia hi va afegir les dones, fins aleshores deixades de banda o subordinades a l’home en la nostra comprensió del seu paper en la història. I amb les dones, la historiografia va incorporar la importància de la vida privada i de la llar i del nucli familiar. D’aquí aquesta cuina humil. Per destacar la importància de la vida quotidiana i dels grups familiars, tant en el dia a dia del humans, com en altres activitats que ens pensàvem que anaven només per altres viaranys: la solidaritat en temps de crisi, els socors en cas de malaltia, la continuïtat de les tradicions o de les llengües perseguides, la conxorxa política i tot!

En altres llocs, la historiografia també hi ha afegit grups humans fins fa ben poc “invisibles”, com els indis o els esclaus. Però d’aquests en parlarem en un altre post.

Sumaríssim 1939-1945

divendres, 30/04/2010 (Genís Barnosell)

Gairebé 600 persones van ser executades a les comarques gironines en la repressió franquista que va seguir a la fi de la Guerra Civil. El Consell de guerra sumaríssim va ser l’instrument fonamental per condemnar a mort els acusats; uns consells de guerra que

van jutjar milers de persones en base a vagues denúncies que contenien simples insinuacions, que no es basaven en cap mena de prova concloent sinó en uns informes dels caps del Movimiento, de l’ajuntament, de la policia i d’algun testimoni que no passaven de meres conjectures. En molts casos, en el judici no s’arribava a practicar cap mena de prova, cosa essencial en un procediment penal. Les sentències es feien, en la majoria dels casos, seguint una plantilla model que no fonamentava les condemnes en cap mena de prova concreta. Un judici on la defensa no pot actuar, i la majoria de les vegades no està preparada per a fer-ho, i una sentència feta la majoria de les vegades seguint una plantilla, semblen calcades i no es fonamenten sobre cap mena de prova concloent.

Aquesta i molta altra informació, imatges d’expedients i de presos i fonts per al seu estudi, ho trobareu tot a l’exposició “Sumaríssim 1939-1945. 70 anys dels primers consells de guerra a les comarques gironines”, i al seu catàleg, editat amb el mateix nom el 2009. L’exposició és fruit d’una col·laboració entre l’Arxiu Històric de Girona i l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, i inclou també una narració de les activitats de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme.

Trobareu més informació en el tema Franquisme del meu bloc Història!

La pedra seca (2)

dimecres, 28/04/2010 (Genís Barnosell)

A les terres de parla catalana, la Coordinadora d’entitats de pedra seca agrupa diverses associacions dedicades al seu estudi , difusió i conservació, i publica un interessant butlletí digital a l’abast de tothom. També en català l’Observatori del Paisatge dedica un dels seus dossiers digitals a la pedra seca, amb àmplia informació sobre el tema, enllaços, bibliografia i itineraris que es poden realitzar a Catalunya observant construccions de pedra seca.

Al món anglosaxó, les Dry Stone Walling Associations són molt actives. La dels EUA, per exemple, explica a la seva pàgina els avantatges de les construccions de pedra seca:

Dry stone structures have many advantages over mortared walls.  Walls without mortar rely on the skill of the craftsmen and the forces of gravity and frictional resistance.  They have a slight flexibility that allows them to conform to foundation settlement without damage.  Because the sides slope slightly inward, ground movement locks the structure more tightly together. Importantly, a stiff concrete footing is not needed, saving labor and material expense.

Mortared walls have a shorter life span than drystone walls because frozen rain and snow get  trapped in mortared seams and push the joints apart, whereas a correctly-built drystone wall drains naturally without damage.  Accidents to mortared walls tend to break out large sections, making damage-repairs costly.  Mortared walls also cost more to repair because mortared rock is not easily recyclable, requiring additional new material.

La pàgina de la Société Scientifique Internationale pour l’étude pluridisciplinaire de la Pièrre Sèche recull també enllaços a entitats de diversos països, i la pàgina Les construccions de pedra seca. Patrimoni comú europeu recull també en diverses llengues, entre elles el català, informació diversa sobre el tema, incloent una tipologia de construccions i una cabana de pedra seca virtual per construir (heu de clicar dos cops a sobre de cada peça i després tornar a clicar per moure-la i posar-la a lloc). S’inclouen també referències a la seva conservació i restauració:

Les tècniques de restauració d’aquesta arquitectura no poden ser altres que les mateixes de la seva construcció. Per tant, es basaran, sobretot, en l’hàbil execució de l’operari i en l’experiència que d’aquesta tècnica pugui tenir. En aquest cas l’obtenció del material original no representa cap dificultat, a banda de que no tendria sentit el substituir-lo per un altre. Pel que fa al sistema constructiu, la seva bondat ha quedat ampliament demostrada a la vista de construccions de pedra seca centenaries, que es mantenen encara dempeus.

La pedra seca (1)

dilluns, 26/04/2010 (Genís Barnosell)

Com diu Toni Llobet al seu Flora i fauna del Parc Natural Cap de Creus (Brau edicions, Figueres, 2009), “al segle XIX la construcció de centenars de quilòmetres de parets de pedra seca per sostenir les terrasses de conreu de vinya i olivera” constitueix

una obra immensa d’arquitectura paisatgística difusa i poca aparent, però no menys monumental que el mateix monestir [de Sant Pere de Rodes]

Efectivament, la pedra seca ha sigut un element fonamental de l’arquitectura popular, tant al nostre país com a la Mediterrània en general i a altres indrets del món. Cabanes per a resguardar-se, marges, pous de glaç o tines, constitueixen les principals construccions que moldegen el nostre paisatge i que són objecte d’atenció i estudis creixents.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d’arquitectura tradicional popular on la pedra s’utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d’unió entre les diferents peces. En aquest tipus d’arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels propis camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge (Observatori del paisatge)

Enllaços i associacions en un proper post

Els grups de reconstrucció històrica

dissabte, 24/04/2010 (Genís Barnosell)

rechist.jpg

Si bé altres països van molt per davant en aquest tema, a Catalunya també comencen a abundar els grups que es dediquen a la reconstrucció històrica, amb aplicació tant l’espectacle com per a l’ensenyament de la història de totes les èpoques. Els trobareu aplegats, junt amb una àmplia explicació sobre la reconstrucció històrica, a la pàgina http://www.reconstrucciohistorica.cat.

Els reptes en la reconstrucció històrica són, per una banda, la fabricació i rèplica de materials amb la màxima fidelitat i rigor històric possible, basant-se en restes arqueològiques, iconogràfiques o en cites o descripcions literàries. I, per l’altra, en l’escenificació i representació d’escenes realistes de la vida civil, religiosa o militar. En aquesta línia, els grups de reconstrucció històrica intenten reproduir exactament les eines, els oficis, els vestits, les joies, les cerimònies religioses o les situacions i converses de la vida diària amb el màxim detall i fidelitat històrica, ja sigui amb finalitats educatives, divulgatives, experimentals o per al gaudi personal.

Tanmateix, lluny d’una visió purament festiva o comercial, la reconstrucció històrica intenta exposar al gran públic i també als professionals de la història o la docència l’estat de coneixement sobre aspectes concrets d’un període històric determinat. Així, doncs, quan es fa amb rigor, permet mostrar d’una forma seriosa aspectes de la història sense avorrir la gent i interessant també als especialistes (reconstruccióhistòrica.cat)

Manaies i legions romanes

dimecres, 14/04/2010 (Genís Barnosell)

P1070313.JPG
És clar que les processons de Setmana Santa no tenen com a objectiu reproduir l’època de Jesús, però potser una major atenció a aquest tema els faria no només guanyar fidelitat històrica -fet que no estaria gens malament- sinó espectacularitat i interès. El cas dels manaies de les comarques gironines sempre m’ha semblat paradigmàtic. Les faldilletes tipus Ben-Hur, les llances que utilitzen, els plomalls dels cascs, tot els allunya de les legions romanes convertint-los en formacions com de joguina. Més clar encara és l’escut. Als enormes, robustos i espectaculars escuts de fusta romans hom hi oposa uns mini-escuts brillants i primets que només servirien per enlluernar l’enemic! És clar que un vestit més realista seria més car, però no seria també més atractiu?