No hi ha cap dubte de les terribles conseqüències que la Guerra del Francès va tenir a Catalunya, com mostren els freqüents desplaçaments de població que van provocar els combats o les tragèdies col·lectives de les preses de Tarragona i Girona. Al llarg del segle XIX, la presència dels supervivents de la guerra, les nombroses ruïnes i una política de memòria que glorificava tots aquells fets, van mantenir-ne el record, no només en els actes oficials sinó també en la vida quotidiana.

Un exemple és la Guia-cicerone de la Inmortal Gerona, obra de Enric Claudi Girbal que es va publicar a Girona el 1866. Al llarg de les seves pàgines no deixa passar ocasió de vincular racons i edificis de Girona amb la guerra, com mostren alguns exemples:

LLADONERS (plaza dels): La etimología del nombre de esta plaza proviene de haber en ella antiguamente algunos árboles de tal nombre, ó sean almeces o lotos, los cuales fueron arrancados de dicho punto con motivo del sitio de 1808 o 1809 (p.97)

PRINCESA (plaza de la): Antiguamente llamábase de San Agustin por hallarse en ella el convento de estos religiosos (…) En 1673 la parte edificada se cedió para cuartel con motivo de la guerra con Francia, y con la de la Independencia quedó casi arruinado (p.98)

Al pié de las gradas del presbiterio [de la Iglesia de San Félix] se halla la sepultura en que yacen los restos del invicto defensor de Gerona en 1809, D.Mariano Alvarez de castro (p.107)

Agradecidos los gerundenses á su patrono, por cuya mediacion se libraron de caer bajo la dominacion francesa, dándoles valor para resistir el famoso asalto de la noche del 20 al 21 de junio de 1808; en 1º de julio nombraron al Santo Generalísimo de mar y tierra del corregimiento de Gerona (109-110)

La columna a la Constitució de 1869 al seu emplaçament actual

El monument dedicat a la Constitució de 1869 és una sòbria columna que du només la inscripció “6 de junio de 1869″ (i no “A la Constitución de 1869″ com es diu sovint). El 5 de juny de 1869 és la data de la llei de la seva promulgació i prestació del jurament i el 6 de juny la data de la seva promulgació efectiva.

La constitució de 1869 era una constitució monàrquica i bicameral (Congrés i Senat) i això feia que els demòcrates d’aleshores la consideressin insuficient. Però per altra banda, reconeixia les llibertats individuals (especialment, els drets d’expressió, reunió i associació) i garantia la seguretat de l’individu davant de les possibles agressions de l’estat -fet que a Espanya, amb una llarga tradició de repressió política, era molt important. També garantia la llibertat de cultes, tot i que s’obligava a mantenir econòmicament només als sacerdots catòlics.

A Girona, aquest monument es va aixecar a l’actual Plaça de la Independència en una data molt propera a la promulgació de la Constitució, però es va canviar de lloc quan en aquesta plaça s’hi va instal·lar, el 1894, el monument dedicat als defensors de Girona de 1808 i 1809.  Malgrat que ja hi havia una altra constitució vigent, la columna es va instal·lar a la Plaça de l’Hospital -més o menys a l’alçada d’on ara hi ha l’entrada al carrer Gaspar Casal  i l’entrada d’Hisenda-. L’any 1967 tota la zona es remodelà i la columna es traslladà a la vorera de la casa de cultura, malgrat que aleshores les constitucions no eren gaire ben vistes. Potser, com assenyalava Enric Mirambell al Diari de Girona el 26/2/1995, perquè gairebé ningú ja no sabia què representava. Amb la construcció de la nova seu de la Generalitat, la columna ha estat desplaçada al passatge que hi ha entre la Plaça de l’Hospital i la Gran Via de Jaume I, en un lloc més que discret. Potser hauria merescut millor sort, en ser uns dels primers textos constitucionals espanyols que garantia les llibertats individuals.

Podeu veure una fotografia de la columna a la Plaça de l’Hospital a Pedres de Girona.

La transició a la democràcia va provocar la destrucció de l’espai simbòlic franquista que s’havia construït en els llargs anys de dictadura. Allà on el sentiment de ruptura amb el franquisme era més acusat, els noms dels carrers, els principals monuments i la iconografia de l’obra pública van ser retirats en la seva major part. Però fins i tot on bona part d’aquests elements es van conservar -com els monuments eqüestres del Caudillo o les Avingudes del Generalísimo- la desaparició dels rituals públics del franquisme van esmorteir progressivament el significat d’aquests monuments, de manera que per a les noves generacions el seu caràcter polític va tendir a desaparèixer -van esdevenir, monuments d’aquells que la gent va, poc a poc, oblidant.

A Catalunya, els dos processos es van donar amb gran part. Noms i monuments van desaparèixer en la seva major part -si fem excepció de les plaques de la vivenda protegida del franquisme, que són del tot irrellevants perquè ningú no les “veu”- i, per descomptat,  els rituals també. El resultat va ser la destrucció total de l’espai simbòlic del franquisme. Un resultat totalment esperable, si partim de la idea que tot règim polític moldeja l’espai a imatge i semblança seva.

La pregunta rellevant que ens podem plantejar en casos com el de Catalunya és: realment hem de fer desaparèixer de l’espai públic  qualsevol resta del franquisme?