El paisatge preferit de Catalunya no va ser el que van defensar els dos presidents. Va guanyar el paisatge proposat pel periodista Josep Cuní: la zona de Calella de Palafrugell, un retall de la Costa Brava. Potser el fet que guanyés aquest paisatge va ser efecte, només, de la capacitat mediàtica de Cuní. O potser no.

Suposem que no. Suposem que el que va fer Cuní va ser “connectar” –ho fa perfectament a cadascun dels seus programes- amb la majoria dels que veien el programa. Suposem, per tant, que efectivament aquest retall de Costa Brava transformat per 100 anys de turisme és el “paisatge preferit” dels catalans. I què prefereixen, per tant, els catalans? És evident. Bocinets de natura verge –sens dubte, espectaculars, i que van ser els que Cuní va emfasitzar- combinats, però, amb un ús intens del territori: platges a vessar, edificis fins a la vora de la platja, banyistes enmig de les barques a motor.

I no és aquest paisatge, al capdavall, una metàfora de Catalunya sencera: bocinets de natura (més o menys) verge –sens dubte, espectaculars- combinats amb un ús intens del territori? Potser, per tant, no és cap casualitat que altres paisatges no fossin els guanyadors: que no guanyés l’alta muntanya, considerada poc assequible i hostil. Ni el de la Barcelona popular –del qual, per extreure’n poesia es deu haver de tenir la capacitat artística de qui el va defensar, en Peret. Ni l’arquitectura recent de la mateixa Barcelona, massa intel•lectual. Ni Montserrat, que fa temps que ha deixat de ser un símbol de Catalunya, excepte per a una part cada vegada més petita de la població. Ni la solitud i tranquil•litat d’uns parcs naturals, efectivament ben poc transitats.

En el recent programa sobre els paisatges favorits de Catalunya, dos presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van optar per un tipus de paisatge molt semblant: un paisatge de conreus, petits pobles i masies, i el mar no gaire lluny. És, se suposa, un paisatge en el qual els humans i la natura estan equilibri, i que, sobretot, remet a una mitologia històrica ben concreta, la Catalunya habitada per pagesos propietaris –o quasi, gràcies als efectes benèfics dels contractes agraris- els productes dels quals tenen sortida per mar fins a terres llunyanes. O sigui, la imatge idealitzada de la Catalunya dels segles XVIII i inicis del XIX, abans de l’empenta definitiva de la industrialització –o de la Catalunya de bona part del XIX i del XX en aquelles zones encara no transformades o transformades només parcialment: un paisatge, en definitiva, aparentment harmònic, bell i serè.

Es tracta, però, d’un paisatge periclitat del tot; periclitat, si més no, com a paisatge dominant. I amb ell, les relacions socials i dels humans amb la natura que el van produir –que, com un es pot imaginar fàcilment mai no van ser tant harmòniques com semblen suggerir les masies restaurades que en resten!

El paisatge guanyador –a partir del vot dels televidents catalans-, però, va ser tot un altre. En parlarem en un proper escrit.