El programa Cronos emet una sèrie de reportatges molt interessants sobre la història dels EUA. Si en prenem el primer primer capítol com a exemple, podem fer-ne una primera valoració. Aquest capítol porta per títol “Rebels” (vegeu-ne el video a TV a la carta), i explica el període històric comprès entre les primeres arribades de colons al territori actual dels EUA, al segle XVII, fins a la independència, el 1787.

Diguem per endavant que la història dels EUA és absolutament fonamental per entendre la història contemporània de tot el món, i que, per tant, tots els esforços fets per a divulgar-la sempre seran pocs. La sèrie de què parlem és, des del punt de vista tècnic, fascinant. Aplega recursos i maneres de fer pròpies de les pel·lícules actuals d’acció i, per tant, és enormement atreient per a qualsevol públic. S’han acaba per sempre els reportatges avorrits d’història!

Diguem també que la reconstrucció històrica pel que fa a context, vestuari, armes, etc. és molt ben aconseguida. I diguem també que incorpora prou temes no pas sempre habituals en aquesta mena de reportatges i fins i tot en molts llibres d’història: un paper actiu dels indis en la història, el defalliment dels primers colons, o l’ajuda francesa a la independència.

Diguem, finalment, però, que el reportatge té també problemes importants. És molt significatiu que abundin més, entre els relators, els polítics i els militars que no pas els historiadors professionals: Newt Gingrich (doctor en història però conegut polític republicà el nom del qual sona com a possible presidenciable), Collin Powell (general dels EUA i secretari d’estat amb George Bush -refrendat pel Senat per unanimitat-; va donar suport a Obama en les presidencials) o David Petreaus (general de l’exèrcit i director de la CIA amb Obama), són alguns d’aquests relators. No sorprendrà ningú que, amb aquest planter, el reportatge soni sovint a propaganda de “l’esperit americà” -aquell que comparteixen republicans i demòcrates- que no a historiografia.

La vulneració absoluta de les lleis de la física; una dosi abundant d’elements històrico-legendaris ben adaptats al gust del consum de masses actual; i cops, molts de cops de tota mena (des de cops de puny a caigudes per trencar-te el coll unes quantes vegades). Són elements que Steven Spielberg ja havia combinat magistralment amb una acció endimoniada a la sèrie Indiana Jones.

Ara tots aquests elements tornen amb la versió que fa de Tintín, el cèlebre reporter que es mou pel món. La combinació d’un tanc i un bazuka de la Segona Guerra Mundial amb un vaixell de finals del segle XVII i un emirat perdut al desert de data incerta donen a la pel·lícula d’Spielberg el to just de barreja històrica que agrada tant. De la mà d’Spielberg, a més, el sidecar de Tintín sembla un Ferrari; un vaixell més aviat petit com era un dos ponts amb 50 canons de finals del segle XVII (de fet, un transport armat) sembla un enorme vaixell del segle XVIII. I l’anacronisme de la Castafiore parlant dels emirats àrabs com del Tercer Món vint anys abans que s’encunyés el concepte, gairebé passa desapercebut.

I és que la pel·lícula s’ha de veure.

A partir d’ara em podeu trobar també a twitter: les entrades dels meus blocs i comentaris d’història i actualitat.

El 18 de juliol ha tingut una notable evocació a la premsa, si bé de característiques molt diferents entre els diferents mitjans.

Gran desplegament a El País, amb records personals a mig camí de la nostàlgia i la reivindicació, però també amb anàlisis d’historiadors professionals (Santos Juliá, Ángel Viñas, Julián Casanova).

En los primeros meses de 1936, la sociedad española estaba muy fragmentada, con la convivencia bastante deteriorada, y como pasaba en todos los países europeos, posiblemente con la excepción de Reino Unido, el rechazo de la democracia liberal a favor del autoritarismo avanzaba a pasos agigantados. Nada de eso conducía necesariamente a una guerra civil. Esta empezó porque una sublevación militar contra la República quebró la capacidad del Estado y del Gobierno republicanos para mantener el orden. La división del Ejército y de las fuerzas de seguridad impidió el triunfo de la rebelión, el logro de su principal objetivo: hacerse rápidamente con el poder. Pero al minar decisivamente la capacidad del Gobierno para mantener el orden, ese golpe de Estado dio paso a la violencia abierta, sin precedentes, de los grupos que lo apoyaron y de los que se oponían. Era julio de 1936 y así comenzó la Guerra Civil española (Julián Casanova)

Fora del dossier, la valoració més política és la d’Antonio Elorza

Más grave resulta que amplios sectores de nuestra derecha, esgrimiendo además la idea de una reconciliación entre españoles contra la Ley de Memoria Histórica, se hayan lanzado a repetir los argumentos franquistas para la legitimación del levantamiento militar. La satanización de Garzón, y la consiguiente celebración de su encausamiento, se hicieron en nombre de una visión del 36 que llevó ya a pensar en un alineamiento consciente con los vencedores. Todo análisis de la política republicana, de sus proyectos, ideas y frustraciones, ha sido sustituido por la descripción de un museo de horrores en que la República habría consistido de principio a fin. Los generales alzados, y sus comportamientos criminales desde el primer momento, desaparecen del mapa. Fueron simples instrumentos de una necesidad histórica que les obligaba a poner orden. Gil Robles o Calvo Sotelo no eran sino buenos ciudadanos que como notarios levantaban acta de un desastre, cuya eliminación correspondió a la espada

A El Mundo, en canvi, predomini total dels records personals sobre l’anàlisi històrica; un gràfic d’aquests d’ara que a mí m’ha costat molt de seguir (amb algun error, com ara l’afirmació que només hi va haver una dotzena de bombardeigs sobre la població civil); un article que sorprendrà a més d’un per la seva comprensió envers això que s’anomena la Memòria Històrica, i una editorial, aquesta sí, en la línia habitual del diari: “La Guerra Civil y la paranoia de la memoria” (que és, però, de pagament).

A La Vanguardia, memòria bàsicament de sentiments, a través dels records d’aquells que aleshores eren nens (amb èmfasi, en la primera entrega, en el caos del dia i l’assassinat de capellans vellets); a Público, memòria reivindicativa (cada vegada estic més convençut que, si de comprensió històrica es tracta) entre una i altra no hi ha gaire diferència.

A El Periódico, un bon article de la Queralt Solé.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós

Entre els diaris fets a Madrid, no he sabut trobar res ni a La Razón ni a ABC; entre els catalans, res tampoc a l’Avui ni a l’Ara.

Feta la llista completa, ben pensat, res de sorprenent.

Sobre les xarxes socials s’han escrit a hores d’ara les lloances més inversemblants i les crítiques més acerades (i injustes). Les xarxes socials, a parer d’alguns, redimiran la nostra pobra educació i, a parer d’altres, són absolutament prescindibles per la seva banalitat.

Jo us proposo un altre acostament: les xarxes socials són un lloc de sociabilitat; un lloc més de sociabilitat dels molts que els humans hem desenvolupat al llarg de la nostra història. Un lloc de sociabilitat és un lloc, físic o no, en el qual els humans establim relacions entre nosaltres. Han estat llocs clàssics de sociabilitat el carrer i la plaça, el bar i la taberna, el lloc de treball, el casino i el club. En aquests llocs de sociabilitat els humans hi hem comerciat i hi hem fet negocis, hi hem trobat parella i hi hem passat llargues estones xerrant. En aquests llocs s’hi ha difós la informació més certa i els rumors més curiosos, hi han madurat idees rellevants i s’hi han pres seriosament les ximpleries més increïbles. I, és clar, s’hi han cremat hores i hores amb tota mena de banalitats.

Si les xarxes socials són un altre lloc de sociabilitat. De què ens sorprenem?

L’aparició de la grip nova (H1N1) i el seu tractament per part de l’OMS i els governs com una “pandèmia” de “manipulació, xantatge i opacitat”. La transformació en malalties d’estats humans perfectament naturals (la “tristesa” trasnformada en “depressió”). Una recomanació clara de no vacunar-se amb la nova vacuna del papil·loma humà per la incertesa dels seus resultats, la falsa seguretat que proporciona i el seu cost desorbitat.

Van ser afirmacions de Joan-Ramon Laporte (catedràtic de farmacologia de la UAB, director de l’Institut Català de Farmacologia, i cap del servei de farmacologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona) al programa Singulars de TV3: Joan-Ramon Laporte, “La grip A: una pandèmia de manipulació”.

Link a: bloc del programa Singulars; link per visionar l’entrevista.

El programa m’ha recordat inevitablement el llibre de Fco Veiga El desequilibrio como orden (Alianza, 2009), pp.265-267:

En el cambio de milenio, el control de la información sobre los terrores e informaciones que pudieran causar lo que se denominaba “alarma social” tenía una justificación más difícil que la utilizada en tiempos de la Guerra Fría (…) Por lo tanto, la utilización de exageraciones, bordados de realce, silencios, omisiones o mentiras solían obedecer a estrategias puntuales, a intereses corporativos, a conveniencias coyunturales.

Una esplèndida perspectiva sobre els orígens de l’agricultura i els canvis socials associats a ella (especialment al Proper Orient però també una mica arreu del món) és el que ens ofereix l’exposició “Neolític, de nòmades a sedentaris”, organitzada per La Caixa i comissariada per Lluís Batista i Eudald Carbonell (IPHES). L’exposició, que va iniciar la seva itinerància a Burgos el 2005 arriba ara a Girona, que és on he tingut l’ocasió de veure-la.

Després d’una introducció al Mesolític (ara fa 13.000-11.000 anys) i que és el període anterior al Neolític, l’exposició presenta el neixement de l’agricultura i la ramaderia, la vida alsprimers poblats, i dues innovacions fonamentals: la ceràmica i l’escriptura. A través de recreacions de vida quotidiana i de reproduccions de tota mena d’estris, l’exposició acosta a un públic ampli conceptes i llocs tant desconeguts per a aquest públic com el Neolític pre-ceràmic, Qatal Hüyück o l’escriptura cuneïforme.

Especialment destacable és la reproducció d’una cabana de Jericó, considerada la ciutat més antiga de la terra, i on es troben evidències de pràctiques agrícoles en un període tant reculat com ara fa 11.000 anys:

L’hàbitat domèstic se centra en construccions circulars semiexcavades construïdes de forma generalitzada en tàpia. Les construccions de tipus monumental, com la torre de Jericó, constitueixen els primers assajos de treballs col·lectius, i mostren l’existència d’una organització comunitària de les activitats del poblat.

Especialment interessant m’ha semblat també la reproducció de diferents atuells de ceràmica i la recreació d’una escena de regateig amb la presència d’un escriba -no exempta d’ironia- per il·lustrar el lligam de l’escriptura amb les activitats comercials.