Un dels objectius essencials del franquisme quan el dictador es passejava per Espanya era “demostrar” l’ampli suport social de què gaudia. Que gaudia de suport social, no es pot dubtar. Que el règim utilitzava tota mena de mecanismes per emplenar carrrers i estadis de futbol, tampoc. Dues efemèrides d’aquests dies ho han recordat.

El 17 de maig ha fet 50 anys de la tercera i darrera visita de Franco a Girona. En el meu bloc d’El Punt he destacat algunes qüestions que revelen què va fer el règim per emplenar els carrers: declarar la jornada diu festiu (excepte pel petit comerç i perruqueries); portar l’alumnat de les escoles a veure Franco; afirmar, com feia el governador civil dirigint-se a la població, “mi absoluta confianza de que con el entusiamo de vuestro recibimiento, haréis que Gerona sea un clamor de multitud y de ahesión a Franco” (i és que a buen entendedor…).

El 18 de maig, La Vanguardia va recordar la presència de Franco a la final de Copa que el 28/6/1970 es va jugar al Camp Nou. Aleshores, es van repartir entrades a partidaris del règim, els van distribuir sobretot al voltant del Caudillo i van limitar al màxim la venda d’entrades al públic. L’acte, és clar, va ser un “èxit”.

I és que cal malfiar-se del tot de més d’una “movilització popular”.