Entre les cròniques periodístiques sobre el partit del passat dimecres, 27 d’abril, cal destacar la del New York Times, que diu explícitament que s’estima més parlar dels gols de Messi que de les declaracions de Mou. Sobre aquest, es pregunta

quant de temps els mètodes de Mourinho seran tolerats al Reial Madrid,

i demana una “una investigació seriosa de la UEFA” sobre el seu comportament.

Sobre Messi

The first goal, after 76 minutes, was a quick, darting action worth more than all the negativity that had spoiled the match to that point. Messi had appeared to run into a blind alley as he lost the ball when surrounded by four opponents outside the Madrid penalty box.

But while the defenders relaxed, Messi kept running. His colleague, the substitute Ibrahim Affelay, spotted that movement and played an excellently weighted pass toward the near post. Messi pounced on it and volleyed in his 51st goal of the season.

To score once in the Bernabeu was a joy, to do it twice beyond expectation — even for Messi. But Messi, a diminutive Argentine with gargantuan talents, danced his way through a startled, exhausted Real once more before the final whistle.

Real had six defenders between Messi and the net when he received the ball from a crafty, nonchalant flick from Xavi Hernández. What followed was pure Messi, pure genius. The first opponent to him, Lassana Diarra, attempted to block him with a body check. Messi felt the contact but wriggled away.

The next challenger, Álvaro Arbeloa, failed to make contact with Messi or the ball. And the next, the Brazilian fullback Marcelo, was simply outpaced as Messi rushed past him, the ball a magnet to Messi’s feet. Then, the coup de grâce, Messi pulled goalkeeper Iker Casillas toward him and stroked the ball along the ground inside the far post.

Two magic moments, from a magician in soccer shoes. Everyone by now knows what Messi is capable of doing, but knowing it and preventing it are poles apart.

Those goals transcended a night of seething, spiteful, dreadful spectacle.

A Madrid, malgrat els clams per la targeta vermella, també hi ha reflexió:

Injusticia. Es bueno dejar constancia de la injusticia arbitral, penosa para el deporte y el espectáculo, pero también es saludable constatar el cobarde planteamiento de Mourinho. Del mismo modo, hay que recriminarle su propia expulsión, inexplicable en un técnico de tanta experiencia y tan urdidor. Algo tuvo su protesta de inmolación personal y colectiva, de abandono del barco cuando todavía estaba a flote (…) Cuando un equipo se entrega al empate durante tantos minutos se expone a un error propio, a un acierto ajeno, a un meteoro, a una mariposa que aletea en Singapur o a un árbitro alemán de apellido Stark (As)

És clar que dit així sembla que l’expulsió va baixar del cel. El País ho explicava prou bé:

En 620 milions d’espectadors xifra L’Équipe el nombre d’espectadors que, arreu dels cinc continents, van veure ahir el Barça – Madrid, convertint-lo en un dels partits de futbol més vistos de la història. La tormenta de futbol esplèndid que el Barça va desplegar contra el Madrid arribava així arreu del món en un context que, de manera molt clara, els clubs i les aficions són irremeiablement globals. Guanyar, jugar extraordinàriament bé a futbol o perdre els papers, ja no es queda a casa sinó que són fets que esdevenen espectacles globals -i no només en el context dels mundials. Ho va escriure el New York Times, un diari generalista de prestigi mundial en un país on el futbol no és precisament el primer esport: el partit va significar veure “el millor equip del món i una poderosa resposta a una setmana d’insults provinents de Madrid”.

En diuen globalització.

Ahir al vespre el Barça de bàsquet va derrotar els Lakers, vigent campió de la NBA, per 92 a 88, en un partit que tothom defineix com d’emocionant, amb rivalitat i sense que els Lakers hagin fet concessions. En aquestes situacions sol aparèixer una expressió que a base de fer-la servir va quedant devaluada: “fer història”.

“L’equip blaugrana fa història al ser el primer europeu que venç el campió nord-americà” (El Periódico)

“El Regal Barça fa història i superar els campions de la NBA” (3/24)

El Punt+Avui ho limita a la “història del club” i precia molt bé el context del partit:

«Perdre és una possibilitat real», havia apuntat Pau Gasol tot just arribar a Barcelona, i ahir el Regal Barça ho va fer realitat tombant l’actual campió de l’NBA i fent una altra gesta en la història del club. En el duel per dirimir el campió de campions, entre els dos millors equips d’Europa i l’NBA, el Vell Continent es va tornar a reivindicar, això sí aprofitant la situació de pretemporada d’uns Lakers amb bona part de les seves estrelles lluny de la seva millor forma i amb molts jugadors que ni acabaran a la plantilla (…)

El Barça ja pot presumir d’haver guanyat dos cops un equip de l’NBA i de ser el segon, rere el Maccabi, que pot tombar el campió de l’NBA (els israelians ho van fer el 1978 en vèncer els Nuggets per 98-97). Els Sixers d’Allen Iverson, també al Sant Jordi el 2006, van ser les primers víctimes dels blaugrana (104-99). Només el Maccabi pot dir que ha aconseguit aquesta gesta més cops. En total quatre triomfs. El Barça, amb dos, supera el CSKA, l’Unicaja i el Madrid, que tenen un triomf contra rivals de la lliga nord-americana. En total, els equips europeus acumulen ja deu triomfs, el que evidencia que les distàncies entre els dos bàsquets s’han escurçat. Això sí, queda clar que els Lakers d’ahir no són pas els Lakers que el Barça es podria trobar, per exemple, en època de play-off.

Història, el que es diu fer història amb majúscules, per tant, segurament que no. Ara bé, com diu el mateix diari,

Aquest fet, però, no treu pas mèrit a la victòria d’un Barça que té físic i talent per plantar cara a qui sigui

I és que aquest Barça, que no fa gaire va ridiculitzar el Reial Madrid guanyant-lo per 89-55,

ahir va tornar a demostrar que, ara mateix, i amb la plantilla de luxe que té, pot competir contra qualsevol.

Història, història, potser no, però Déu n’hi do!

Llegia fa uns dies a l’Avui+El Punt que

El Tribunal d’Apel·lació de París va fer pública ahir la sentència que impedeix que la Federació Catalana de Rugbi sigui considerada oficialment membre fundadora de la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA) el 1934. Això impedeix la readmissió de l’organisme català en la federació internacional, que des del principi del procés va oposar-se als interessos catalans. De fet, els advocats de la FIRA i els de la federació espanyola van treballar plegats per evitar que Catalunya obtingués aquest reconeixement per via judicial. Un altre tribunal francès ja havia denegat en primera instància aquest reconeixement.

La sentència d’ahir del Tribunal d’Apel·lació diu que no s’ha provat que l’actual federació sigui la mateixa entitat que va ser dissolta el 1941. Segons el tribunal, la federació catalana que va participar en la fundació de la FIRA i l’actual són entitats diferents. Per arribar a aquesta conclusió es dóna per vàlida una llei franquista. Aquest és el punt més polèmic de la resolució i el que permetria a la federació i a les entitats que li donen suport –la secretaria general de l’Esport i la Unió de Federacions Catalanes (UFEC)– recórrer contra la sentència al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El president de la federació, Ignasi Planas, podria fer dilluns una valoració de la sentència i avançar si encara hi ha possibilitats de continuar litigant.

Una notícia com aquesta, més enllà que un vulgui o no vulgui seleccions catalanes, hauria de preocupar tots els demòcrates de Catalunya, d’Espanya o d’on sigui. Perquè vol dir que la “legalitat” franquista, imposada per la força de les armes, continua tenint la seva vigència fins i tot a nivell internacional.

Ja es veu, però, que a molts això no els preocupa gens ni mica.

Sobre la història del rugbi català podeu llegir el post de Ferran Vital.