Fundat al segle IX i femení fins vora l’any 1000, el monestir de Sant Joan de les Abadesses és el darrer lloc de la geografia del Comte Arnau que repassem. Aquí el comte hi visitava les monges o mantenia relacions amb l’abadessa Adelaiza, raó per la qual la comunitat femenina hauria estat substituïda per una de masculina -una raó ben misògina per amagar la lluita pel poder entre senyors i monestirs!

Claustre del monestir de Sant Joan de les Abadesses (foto GB)

Just al costat del monestir, al Palau de l’Abadia, s’hi ha instal·lat un esplèndid Centre d’interpretació del Comte Arnau, inaugurat el 2010, que vol

donar les claus per a entendre l’origen i l’evolució de la figura del comte Arnau des d’una perspectiva que abasta el folklore, la història, la música i la literatura. L’exposició permanent, integrada en el projecte “Terra de Comtes i Abats”, està dividida en tres grans apartats dedicats, respectivament, a la cançó popular que dóna origen a la llegenda, al contingut d’aquesta i la seva expansió i, finalment, a la construcció del Comte Arnau com a mite, amb la seva corresponent repercussió cultural.

No us el perdeu

El comte Arnau cavalca en el Centre d'interpretació del Comte Arnau de Sant Joan de les Abadesses (foto GB)

Ja hem vist que Josep Romeu, l’autor de l’únic estudi seriós sobre la llegenda i la cançó del Comte Arnau, negava rotundament que Arnau fos un Mataplana, com havia afirmat Mn. Parassols. Però les obres d’aquest no han passat en va i ara ja és un tòpic prendre el castell dels Mataplana, situat al municipi de Gombrèn, com el castell del Comte Arnau. De fet, l’arrelament de la cançó i de la llegenda en aquesta zona geogràfica feia gairebé inevitable la identificació. Si aquell era el territori del Comte Arnau, aquells havia de ser el castell del Comte Arnau.

Les runes del castell de Mataplana; al fons la capella de Sant Joan (foto GB)

Era en aquest castell on el comte s’apareixia a la seva esposa. El castell es troba ara derruït, si bé s’hi han fet obres de consolidació i va ser excavat a partir de 1986 (podeu veure els informes d’excavació al calaix, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació – Direcció General del Patrimoni Cultural i Direcció General de Cooperació Cultural). Una exposició que inclou els resultats de les excavacions es pot veure al Museu del Comte Arnau, de Gombrèn (i web municipal), de visita imprescindible. Per veure el castell, cal apuntar-se a una visita guiada, que es realitzen en el mar del programa Terra de comtes i abats.

Al capdavall de l'escala trobareu l'arjant (foto GB)

I si us apropeu a sota l’escala i hi veiu una petita estructura que podria ser la d’un petit armari encastat a la paret, recordeu que quan el comte Arnau pregunta a la seva muller per què no casa les filles, aquesta li respon que no té diners per al dot, i el comte li respon que

Al capdavall de l’escala, – trobareu l’arjant

Poseu-hi, això sí, una mica d’imaginació

L’únic estudi científic que tenim, que jo sàpiga, sobre la llegenda del Comte Arnau, és el que Josep Romeu Figueras va publicar l’any 1948: El mito de “El Comte Arnau” en la canción popular, la tradición legendaria y la literatura, Archivo de Etnografía y folklore de Cataluña, Barcelona, 1948. En aquesta obra, Romeu estableix una sèrie de qüestions que són les que hem de tenir per més fiables a hores d’ara, a l’espera que algun altre estudiós de la literatura revisi un tema que, com es veu, fa prou temps que no rep atenció de manera global. Algunes d’aquestes qüestions són les següents:

En origen, la cançó del Comte Arnau anava acompanyada d’una dansa. Malgrat que falten documents o cites que permetin establir amb garanties l’antiguitat de la cançó, Romeu s’inclinava per fixar el seu origen a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Això ho feia a partir de la mètrica de la cançó i per la presència de paraules com ara “despedida”, que interpretava com a castellanismes. L’estudi no estableix, però, si la versió del segle XVII tenia antecedents.

Els focus principals d’origen de la cançó són Gombrèn i Ripoll. A Gombrèn s’hi documenten les versions més arcaiques i hi ha una potentíssima tradició molt ben arrelada sobre el mite; Ripoll té variants de tota mena i va ser el focus de gairebé totes les variants del tema i el focus principal de difusió de la llegenda (o, en paraules seves, de la “tradició llegendària”). Malgrat que a Gombrèn s’hi documenten les versions més arcaiques, Romeu opinà que el primer focus del tema podria ser Ripoll ja que, entre altres raons, és ben conegut que la població va ser, a diferència de Gombrèn, un centre poètic antic i famós (cal dir, però, que aquesta conclusió era més una suposició que no pas quelcom ben demostrable).

Contra la versió de Mn. Parassols que feia del Comte Arnau un pesonatge històric perfectament identificable, Romeu creia que Arnau era només un personatge literari. Per una banda, afirmava que la identificació amb un Mataplana era fruit només d’una confusió. Per altra banda (i, de fet, com a hipòtesi de partida) a Arnau no li cal cap existència històrica. La finalitat de la cançó no seria recordar uns fets històrics sinó donar una lliçó moral: “es propio de Cataluña y consubstancial a ella el amor al trabajo, el respeto y acatamiento al contrato y la firme sanción de la justicia; si algo se estipula hay que cumplirlo (…) Satisfecho un trabajo -un contrato-, obrero o mozo tiene derecho a  exigir lo que es suyo; de lo contrario, ni del castigo eterno se librará el usurpador” (p.81). És més que probable que “Arnau” sigui només un personatge literari, però, certament, la idea que “es propio de Cataluña y consubstancial a ella el amor al trabajo” no és sinó una absoluta idealització de les idees dominants a Catalunya a l’època moderna. El “català treballador” és un mite del segle XVIII. Per altra banda, és molt difícil de saber si en els orígens de la cançó hi ha o no hi ha algun fet històric.

El conte que Víctor Balaguer va enginyar-se al voltant de les relacions entre el comte Arnau i l’abadessa Adelaisa va topar amb un apassionat contendent: Mn. Pau Parassols i Pi, arxiver durant molts anys del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que va contraatacar amb la seva versió de la història, construïnt un altre dels grans elements que han forjat la llegenda del comte Arnau a l’època contemporània.

Amb la seva versió Mn. Parassols va voler demostrar l’absoluta impossibilitat de les relacions entre el comte Arnau i l’abadessa, i salvava, així, l’honor de les monges de Sant Joan -enfrontant-se, alhora, a tots els que d’una manera o d’altra donaven per fet que el monestir femení s’havia clausurat per la conducta immoral de les monges. Si l’abadessa Adelaisa va viure al segle X, el comte Arnau era un personatge plenament històric que va viure molts segles després. Efectivament, Mn. Parassols va identificar el comte Arnau amb un noble, comte de Pallars i senyor de Mataplana, que hauria anul·lat les exempcions de mals usos sobre els pagesos que havia instaurat un dels seus avant-passats. Com a fruit d’això, la seva mala fama hauria estat immensa i d’aquí la balada. El “comte Arnau” seria, així, Arnau, comte de Pallars i baró de Mataplana, casat amb Elvira de Ferrándiz, i que hauria mort combatent a Sardenya el juliol de 1355. Visquent al segle XIV era un impossible que hagués tingut per amant a Adelaisa, abadessa de Sant Joan de les Abadesses.

Fixeu-vos que de tot plegat, el que retindrà sobretot la història, és que el comte Arnau era un Mataplana, les restes del castell dels quals encara es poden visitar. Arnau quedava, així, fermament relacionat amb la història i no només amb la literatura. Fermament?

Va ser Victor Balaguer, el gran romàntic del segle XIX català, qui va construir la narració de les relacions entre el comte arnau i l’abadessa de Sant Joan de les Abadesses. En la seva obra, Balaguer, en primer lloc, va acceptar la narració clàssica de l’extinció del monestir femení de Sant Joan a causa de la vida pecaminosa de les monges. Així, una de les causes de l’escàndol era

la concurrencia de los nobles del pais (Historia de Cataluña…)

En segon lloc, Balaguer relatà també la vinculació del Comte Arnau amb el monestir:

Cuenta la tradición (…) que un noble del pais llamado el conde Arnaldo penetraba todas las noches en el convento de San Juan por un camino subterráneo, dejando su caballo atado en un grueso anillo de hierro que se veia en el claustro. Dícese que la entrada de este subterráneo existia junto á la carretera que va de Puigcerdá á Ribas

En tercer lloc, però, Balaguer anà més enllà i identificà les relacions sexuals del Comte Arnau amb una abadessa concreta: Adelaisa. Fou aquesta la tercera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses,

mujer de singular hermosura y de licenciosas costumbres (…) [que] con su ejemplo introdujo la disipacion y el escándalo entre aquellas tiernas palomas del Señor que veian cada noche á su superiora recibir enamorada al conde Arnaldo, arrogante caballero y audaz galanteador (Amor a la patria)

Això, per descomptat, equivalia a acceptar la gran antiguitat de les tradicions del comte Arnau, ja que el monestir va ser extingit al segle XI. Tot seguit, Balaguer reelaborava al seu gust la balada del Comte Arnau, si bé no s’estava de subtitular la seva versió “Imitación de una balada alemana”. A les dotze de la nit, el comte Arnau s’aixecava de la seva tomba amb el seu cavall, gossos i ajudants i iniciava una boja carrera

Es que es una carrera loca, insensata, vertiginosa, infernal. No corren, vuelan: no parecen hombres, sino demonios

Enmig de la cacera, el comte s’atura a parlar amb la seva esposa al castell, que, com a la cançó, refusa de donar-li les mans perquè no les cremi. Al final, la comitiva s’atura davant d’una cova, on recull Adalaiza. Però en la cacera, un cérvol s’escapa dels gossos i aquests es tornen contra el comte i la seva amant

La jauria, furiosa al ver que se le escapa su presa, se arroja sobe el conde Arnaldo y Adalaiza (…) Es una lucha desesperada (…) Los caballos caen precipitando á sus ginetes (…) El conde Arnaldo y Adalaiza luchan en vano  contra los perros (…) Dando ahullidos espantosos  se tiran á ellos como fieras y empiezan á destrozarles. (…) Los arrastran vivos por el bosque y lo siembran con sus miembros palpitantes. Horrible es el martirio de Adalaiza y de Arnaldo, mas horrible que el del infierno con con su fuego y sus tenazas.

La cacera es produiria altra vegada cada nit, “cuando brilla la luna en el cielo”.

Tal es el martirio que sufren por sus crímenes el conde Arnaldo y la abadesa Adalaiza

Quan Milà i Fontanals va publicar la primera versió d’El Comte Arnau, a la cançó hi havia uns versos que vinculaven el comte Arnau amb les monges de Sant Joan de les Abadesses:

Feu-ne tancá’ aquella mina – muller leal
Feu-ne tancá’ aquella mina — viudeta igual
Que dona al convent de monjas— muller leal
Que dona al convent de monjas -de San Joan

És molt possible, com deia Josep Romeu, que aquests versos els hagués escrit Piferrer, però la tradició vinculava efectivament el nostre personatge amb el monestir, i sobre això Manuel Milà i Fontanals escrivia a les seves Observaciones… que

El primer origen de esta canción, ó por mejor decir, de la tradición en que se funda, asciende al año 1017 en que á instancia de Bernardo Tallafer , conde de Besalú , espidió Benedicto VIII la bula de estincion del monasterio de monjas de S. Juan de las Abadesas, después de haber llamado á Roma á la que entonces tenia este título y de haberla condenado en rebeldía (…). Una de las ocasiones del escándalo que se estirpó con dicha medida, pudo ser, (…) la concurrencia de los nobles del pais con motivo de la caza. [Segons tradicions, seria al monestir de Ripoll on hi havia] el punto donde por un conducto subterráneo cubierto con una enorme losa se dirigía el conde al convento de S. Juan dejando su caballo arrendado en un grueso anillo de hierro que se veia en el claustro. Suponen otros sin embargo que la entrada al subterráneo tenia lugar junto á la carretera que conduce de Puigcerdá á Ribas desde la cual se oyen ahullidos de fieras , ladridos de perros, ayes y ruido de cadenas.

Milà advertia, però, que

Confúndese seguramente la tradición de las monjas de S. Juan con las de Sant Aimans que unos suponen trasladadas á un nuevo monasterio llamado de Vita Bona y otros destruidas por el rayo del cielo junto con su convento, del cual ven todavía los leñadores algunos restos y los rosales del jardin.

El tema, però, era massa bo perquè el romanticisme d’aleshores l’ignorés. Seria Víctor Balaguer qui donaria cos a la llegenda.

Va ser Manuel Milà i Fontanals qui, a les seves Observaciones sobre la poesía popular (1853), va publicar per primera vegada una versió de la cançó del Comte Arnau. Milà l’havia obtingut de Pau Piferrer i aquest de Marià Aguiló, i tots plegats sembla que van quedar força impressionats per la cançó.

A la cançó, la comtessa, muller del comte, està asseguda al seu palau i se li apareix el seu difunt espòs envoltat de flames.

¿Tota sola feu la vetlla-muller leal?

¿Tota sola feu la vetlla -viudeta igual?

No la fatx yo tota sola — compte l’Arnau

No la fas yo tota sola-¡valgam Deu val!

Entre ells s’estableix un diàleg i entre altres qüestions el comte Arnau li assenyala el lloc de l’escala on amaga un petit tresor (per tal que, fent-lo servir de dot, casi a les seves filles) i, sobretot, assenyala la causa de la seva perdició: males paraules, mals pensaments, males companyies, i, sobretot, per “soldades mal pagades” (o sigui, per estafes en la remuneració dels treballadors) -en algunes versions, “mesures mal mesurades” i fins i tot “donzelles deshonrades”.

- ¿Ahont os han donat posada ?— compte l’Arnau

¿Ahont os han donat posada?-¡valgam Deu val !

— Al infern me l’han donada— muller leal

Al infern me l’han donada— viudeta igual.

—¿ Perqué allí os l’ han donada— compte l’Arnau ?

¿ Perqué allí os l’han donada ?— ¡ valgam Deu val !

— Per pagar mal las soldadas— muller leal

Per pagar mal las soldadas-viudeta igual.

El comte Arnau li explica també que per tot això no té “posada” sinó a l’infern. Al final de la cançó, el gall canta a les dotze de la nit i el comte ha de marxar; la seva esposa no vol donar-li les mans perquè tépor de cremar-se.

Milà, que va suposar una gran antiguitat a la cançó (la va situar al segle XI) va afegir-hi unes notes sobre les tradicions del comte Arnau, que ja tindrem ocasió de veure.

Llegeix la cançó a la versió digitalitzada per Google.