El recent casament reial (29/4) entre William i Kate ha tornat a demostrar les dots teatrals de la família reial britànica per a situar-se al centre de la vida pública britànica i a les portades dels mitjans de comunicació de mig (o de tot el) món. Mitjans de comunicació prestigiosos hi han col.laborat amb portades cridaneres i la BBC hi ha fet un gran desplegament.

I és que la ritualització de la seva vida privada ha sigut una de les grans estratègies de la monarquia britànica per conservar la seva autoritat i el seu prestigi a la Gran Bretanya (seguida, en la mesura de les seves possibilitats, per altres monarquies).

En diuen la fascinació del ritual o del poder. Els escèptics i els excessivament racionalistes poden somriure i dubtar fins i tot de la seva existència. Jo, en canvi, no en tinc cap dubte. Pot ésser subtilment (o no tant subtilment) incentivada per part de publicacions i autoritats. Pot ésser, segons com, volàtil i esdevenir crítica allà on fa dos dies tot eren lloances. Però existeix, oi tant que existeix.

Les notícies que arriben de la central nuclear japonesa de Fukushima permeten afirmar que la crisi va ser més greu del que s’esperava en principi (per això s’ha acabat considerant de nivell 5 enlloc de nivell 4) però alhora no s’ha produït la gran catàstrofe que en alguns moments semblava inevitable. Són aquestes, per tant, notícies positives i tots en n’hem de felicitar. Per descomptat, els efectes s’aniran veient amb el temps -com ja es veuen amb els problemes amb l’aigua i les verdures-, però, insisteixo, almenys s’ha evitat una gran crisi nuclear.

És possible que la crisi serveixi per millorar les mesures de seguretat de les centrals europees. Potser fins i tot se’n tancarà alguna d’entre les més velles i obsoletes, però penso que es pot descartar que l’accident faci replantejar a fons la política nuclear dels països europeus.

Els optimistes, els pro-nuclears, consideraran que l’accident de Fukushima demostra que, davant d’una tremenda adversitat, una central nuclear amb 40 anys de vida ha resistit prou bé. Ja ho va dir una política espanyola quan va començar tot: «si los daños no son finalmente graves habrá que reconocer que la central de Fukushima, construida hace cuarenta años, ha sido capaz de resistir el accidente más grave que pueda imaginarse» i qeu per tant caldria concloure que «la energía nuclear es más segura incluso de lo que pensábamos». Per a aquests optimistes, els 300 treballadors que hauran donat si no la vida sí la salut per salvar la central, els milers d’evacuats, la radiació lliurada al medi, i els problemes que surtin amb el menjar o amb el que sigui, tot plegat, no seran sinó danys acceptables davant la “necessitat” que tenim d’energia.

Jo, amb franquesa, sóc un pessimista. No només no penso que tot això (i el que probablement anirem sabent amb el temps) no és acceptable sinó que penso que hem estat massa a prop d’una catàstrofe molt més gran perquè ens quedem tant tranquils. El que ha passat al Japó, que penso que és gravíssim, pot passar un altre dia a qualsevol altre central per qualsevol altre causa: un error humà, un atemptat, un altre terratrèmol o el que sigui. I com va demostrar Txernòbil fa temps, és indiferent el país on passi això, perquè els seus efectes es fan notar arreu del món. Per això no hi ha excusa possible per invertir en energies renovables que siguin netes de veritat. I la nuclear no ho és. No és neta. Ni tampoc és barata. És, diguem-ho clarament, un dels majors errors humans del segle XX.

Una interessant conferència de David Rull, egiptòleg i filòsof, a la UdG, pronunciada divendres passat, dóna claus per entendre la diferent evolució entre Líbia i Egipte. Aquí us deixo notes preses en aquesta conferència

Parla clarament de “revolucions”, no necessàriament conectades entre elles

Esclat popular, però organitzat a partir de les xarxes socials i de grups organitzatgs ja existents; no creu que sigui tant espontani i natural com sembla. Ja s’havien fet algunes provatures d’organització de manisfestacions amb prou èxit. Nivell d’organització prou important: zona de farmàcies, de bloggers, …: tot plegat, un ordre poc habitual a Egipte

Món àrab: referència cultural i lingüística i també, però no necessàriament, vessant religiosa. Però és molt més heterogeni del que sembla, amb divisions prou importants: islams (xiïtes i sunnites; àrabs i berbers és també una gran divisió: Egipte és àrab; Líbia és, en canvi, un país més dividit)

Població molt jove: el 70% tenen menys de 30 anys; una població amb accés a les noves tecnologies i que, en el cas de Líbia, han viatjat molt. La insatisfacció ha derivat en un sentiment de manca de dignitat. L’únic denominador comú de les diferents revolucions és aquest sentiment de manca de dignitat; a partir d’aquí, les reivindicacions concretes són variades.

Egipte.

Població àrab, però el 10% són cristians coptes (aproximadament). El 1981 Sadat va ser assassinat i Mubarak va arribar al poder.; el 1996 va començar la privatització del sector públic; 2004 neix Kifaia (un ampli moviment unitari d’oposició); 2005 els Germans Musulmans aconsegueixen 112 diputats; 2008 protestes pels preus dels aliments; 2010 eleccions legislatives, guanya el PND de Mubarak i és vist com un intent del dictador de perpetuar-se en el poder.

En els fets actuals, després de la marxa de Mubarac, prenen el poder els militars, que han garantit que hi haurà eleccions abans de l’estiu, però els que gestionen avui el poder han governat al costat del dictador. Sembla haver-hi hagut una estratègia del règim per amortir la revolució i fer els menors canvis possibles. L’exèrcit controla el turisme i la indústria farmacèutica (la primera del món àrab) i ha rebut enormes subvencions dels EUA.

Líbia.

País més heterogeni: àrabs, berbers, toubou (i dins de cada grup hi ha altres divisons: un total de prop de 150 tribus). Els revoltats són sobretot àrabs zuwaya (grup de tribus que viuen a la zona est del país).

1969 Revolució de Gadaffi, Gran República Àrab Líbia Popular Socialista: desmantellament de les bases anglo-americanes, nacionalització de la indústria petroliera, panarabisme. El que es va construir, però, al capdavall, va ser constuir un estat amb un poder personal i una certa representació tribal. Després d’anys de tensions, Líbia es reconcilia progressivament amb el món occidental, 1999-2003.

En la situació actual, Gadaffi no està sol: ha garantit poder adquisitiu important per a sectors prou amplis; situació de guerra civil.

De David Rull en podeu seguir el seu bloc Camins de sorra i vent.

Quan va començar la crisi de Líbia i semblava que els opositors a Gadaffi prendrien el poder en pocs dies, un es podia preguntar on era l’exèrcit libi. Ara que han passat els dies, és clar que Gadaffi ha aconseguit mantenir prou resorts de poder i que, especialment, ha mantingut el control sobre el gruix de l’exèrcit, fet que li ha permès en gran part de recnquerir els territoris presos pels seus opositors.

Mentre, això que anomenem la “comunitat internacional” ha estat incapaç de prendre cap decisió, fet que el  dictador ha aprofitat perfectament. I és que com es comprova contínuament la “comunitat internacional” no existeix. No existeix, almenys, en tant que grup mínimament homogeni amb uns interessos i valors comuns i, per tant, la presa de decisions al si del Consell de Seguretat de l’ONU es converteix en un procés lent i farragós. I, molt probablement, menys que existirà, la “comunitat internacional”, a mesura que el món es torni més multicèntric.

Fruit de la necessitat de fer equilibris entre les diverses potències va ser la decisió presa a darrera hora d’ahir (hora catalana) al Consell de Seguretat de l’ONU. Efectivament, aquest va aprovar, amb l’abstenció de la Xina i Rússia, un conjunt de mesures les més cridaneres de les quals són sens dubte, per una banda, la instauració d’una zona d’exclusió aèria que hauria de permetre de minvar l’enorme superioritat de les armes de Gadaffi. Per altra banda, la resolució autoritza a pendre totes les mesures necessàries per protegir els civils, però exclou expressament una invasió del territori libi.

Caldrà veure ara com s’aplicaran aquestes mesures, i, especialment, si com anuncien diferents mitjans de comunicació, es convertiran en bombardeigs de les forces de Gadaffi suficients per a permetre una recuperació dels opositors. La superioritat aèria de l’OTAN està fora de cap dubte, però caldrà veure com es desenvolupen els fets a ras de terra.

Extracte de la resolució S2011/142 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

Acting under Chapter VII of the Charter of the United Nations,
1. Demands the immediate establishment of a cease-fire and a complete end
to violence and all attacks against, and abuses of, civilians;
2. Stresses the need to intensify efforts to find a solution to the crisis which
responds to the legitimate demands of the Libyan people and notes the decisions of
the Secretary-General to send his Special Envoy to Libya and of the Peace and
Security Council of the African Union to send its ad hoc High Level Committee to
Libya with the aim of facilitating dialogue to lead to the political reforms necessary
to find a peaceful and sustainable solution;
3. Demands that the Libyan authorities comply with their obligations under
international law, including international humanitarian law, human rights and
refugee law and take all measures to protect civilians and meet their basic needs,
and to ensure the rapid and unimpeded passage of humanitarian assistance;
Protection of civilians
4. Authorizes Member States that have notified the Secretary-General,
acting nationally or through regional organizations or arrangements, and acting in
cooperation with the Secretary-General, to take all necessary measures,
notwithstanding paragraph 9 of resolution 1970 (2011), to protect civilians and
civilian populated areas under threat of attack in the Libyan Arab Jamahiriya,
including Benghazi, while excluding a foreign occupation force of any form on any
part of Libyan territory, and requests the Member States concerned to inform the
Secretary-General immediately of the measures they take pursuant to the
authorization conferred by this paragraph which shall be immediately reported to
the Security Council;
5. Recognizes the important role of the League of Arab States in matters
relating to the maintenance of international peace and security in the region, and
bearing in mind Chapter VIII of the Charter of the United Nations, requests the
Member States of the League of Arab States to cooperate with other Member States
in the implementation of paragraph 4;
No Fly Zone
6. Decides to establish a ban on all flights in the airspace of the Libyan
Arab Jamahiriya in order to help protect civilians;
7. Decides further that the ban imposed by paragraph 6 shall not apply to
flights whose sole purpose is humanitarian, such as delivering or facilitating the
delivery of assistance, including medical supplies, food, humanitarian workers and
related assistance, or evacuating foreign nationals from the Libyan Arab Jamahiriya,
nor shall it apply to flights authorised by paragraphs 4 or 8, nor other flights which
are deemed necessary by States acting under the authorisation conferred in
paragraph 8 to be for the benefit of the Libyan people, and that these flights shall be
coordinated with any mechanism established under paragraph 8;
8. Authorizes Member States that have notified the Secretary-General and
the Secretary-General of the League of Arab States, acting nationally or through
regional organizations or arrangements, to take all necessary measures to enforce
compliance with the ban on flights imposed by paragraph 6 above, as necessary, and
requests the States concerned in cooperation with the League of Arab States to
coordinate closely with the Secretary General on the measures they are taking to
implement this ban, including by establishing an appropriate mechanism for
implementing the provisions of paragraphs 6 and 7 above,
9. Calls upon all Member States, acting nationally or through regional
organizations or arrangements, to provide assistance, including any necessary overflight
approvals, for the purposes of implementing paragraphs 4, 6, 7 and 8 above;
10. Requests the Member States concerned to coordinate closely with each
other and the Secretary-General on the measures they are taking to implement
paragraphs 4, 6, 7 and 8 above, including practical measures for the monitoring and
approval of authorised humanitarian or evacuation flights;
11. Decides that the Member States concerned shall inform the Secretary-
General and the Secretary-General of the League of Arab States immediately of
measures taken in exercise of the authority conferred by paragraph 8 above,
including to supply a concept of operations;
12. Requests the Secretary-General to inform the Council immediately of any
actions taken by the Member States concerned in exercise of the authority conferred
by paragraph 8 above and to report to the Council within 7 days and every month
thereafter on the implementation of this resolution, including information on any
violations of the flight ban imposed by paragraph 6 above;
Enforcement of the arms embargo
13. Decides that paragraph 11 of resolution 1970 (2011) shall be replaced by
the following paragraph : “Calls upon all Member States, in particular States of the
region, acting nationally or through regional organisations or arrangements, in order
to ensure strict implementation of the arms embargo established by paragraphs 9 and
10 of resolution 1970 (2011), to inspect in their territory, including seaports and
airports, and on the high seas, vessels and aircraft bound to or from the Libyan Arab
Jamahiriya, if the State concerned has information that provides reasonable grounds
to believe that the cargo contains items the supply, sale, transfer or export of which
is prohibited by paragraphs 9 or 10 of resolution 1970 (2011) as modified by this
resolution, including the provision of armed mercenary personnel, calls upon all
flag States of such vessels and aircraft to cooperate with such inspections and
authorises Member States to use all measures commensurate to the specific
circumstances to carry out such inspections”;
14. Requests Member States which are taking action under paragraph 13
above on the high seas to coordinate closely with each other and the Secretary-
General and further requests the States concerned to inform the Secretary-General
and the Committee established pursuant to paragraph 24 of resolution 1970 (2011)
(“the Committee”) immediately of measures taken in the exercise of the authority
conferred by paragraph 13 above;
15. Requires any Member State whether acting nationally or through regional
organisations or arrangements, when it undertakes an inspection pursuant to
paragraph 13 above, to submit promptly an initial written report to the Committee
containing, in particular, explanation of the grounds for the inspection, the results of
such inspection, and whether or not cooperation was provided, and, if prohibited
items for transfer are found, further requires such Member States to submit to the
Committee, at a later stage, a subsequent written report containing relevant details
on the inspection, seizure, and disposal, and relevant details of the transfer,
including a description of the items, their origin and intended destination, if this
information is not in the initial report;
16. Deplores the continuing flows of mercenaries into the Libyan Arab
Jamahiriya and calls upon all Member States to comply strictly with their
obligations under paragraph 9 of resolution 1970 (2011) to prevent the provision of
armed mercenary personnel to the Libyan Arab Jamahiriya;
Ban on flights
17. Decides that all States shall deny permission to any aircraft registered in
the Libyan Arab Jamahiriya or owned or operated by Libyan nationals or companies
to take off from, land in or overfly their territory unless the particular flight has
been approved in advance by the Committee, or in the case of an emergency
landing;
18. Decides that all States shall deny permission to any aircraft to take off
from, land in or overfly their territory, if they have information that provides
reasonable grounds to believe that the aircraft contains items the supply, sale,
transfer, or export of which is prohibited by paragraphs 9 and 10 of resolution 1970
(2011) as modified by this resolution, including the provision of armed mercenary
personnel, except in the case of an emergency landing;
Asset freeze
19. Decides that the asset freeze imposed by paragraph 17, 19, 20 and 21 of
resolution 1970 (2011) shall apply to all funds, other financial assets and economic
resources which are on their territories, which are owned or controlled, directly or
indirectly, by the Libyan authorities, as designated by the Committee, or by
individuals or entities acting on their behalf or at their direction, or by entities
owned or controlled by them, as designated by the Committee, and decides further
that all States shall ensure that any funds, financial assets or economic resources are
prevented from being made available by their nationals or by any individuals or
entities within their territories, to or for the benefit of the Libyan authorities, as
designated by the Committee, or individuals or entities acting on their behalf or at
their direction, or entities owned or controlled by them, as designated by the
Committee, and directs the Committee to designate such Libyan authorities,
individuals or entities within 30 days of the date of the adoption of this resolution
and as appropriate thereafter;
20. Affirms its determination to ensure that assets frozen pursuant to
paragraph 17 of resolution 1970 (2011) shall, at a later stage, as soon as possible be
made available to and for the benefit of the people of the Libyan Arab Jamahiriya;
21. Decides that all States shall require their nationals, persons subject to
their jurisdiction and firms incorporated in their territory or subject to their
jurisdiction to exercise vigilance when doing business with entities incorporated in
the Libyan Arab Jamahiriya or subject to its jurisdiction, and any individuals or
entities acting on their behalf or at their direction, and entities owned or controlled
by them, if the States have information that provides reasonable grounds to believe
that such business could contribute to violence and use of force against civilians;
Designations
22. Decides that the individuals listed in Annex I shall be subject to the
travel restrictions imposed in paragraphs 15 and 16 of resolution 1970 (2011), and
decides further that the individuals and entities listed in Annex II shall be subject to
the asset freeze imposed in paragraphs 17, 19, 20 and 21 of resolution 1970 (2011);
23. Decides that the measures specified in paragraphs 15, 16, 17, 19, 20 and
21 of resolution 1970 (2011) shall apply also to individuals and entities determined
by the Council or the Committee to have violated the provisions of resolution 1970
(2011), particularly paragraphs 9 and 10 thereof, or to have assisted others in doing
so;
Panel of Experts
24. Requests the Secretary-General to create for an initial period of one year,
in consultation with the Committee, a group of up to eight experts (“Panel of
Experts”), under the direction of the Committee to carry out the following tasks:
(a) Assist the Committee in carrying out its mandate as specified in
paragraph 24 of resolution 1970 (2011) and this resolution;
(b) Gather, examine and analyse information from States, relevant United
Nations bodies, regional organisations and other interested parties regarding the
implementation of the measures decided in resolution 1970 (2011) and this
resolution, in particular incidents of non-compliance;
(c) Make recommendations on actions the Council, or the Committee or
State, may consider to improve implementation of the relevant measures;
(d) Provide to the Council an interim report on its work no later than 90 days
after the Panel’s appointment, and a final report to the Council no later than 30 days
prior to the termination of its mandate with its findings and recommendations;
25. Urges all States, relevant United Nations bodies and other interested
parties, to cooperate fully with the Committee and the Panel of Experts, in particular
by supplying any information at their disposal on the implementation of the
measures decided in resolution 1970 (2011) and this resolution, in particular
incidents of non-compliance;
26. Decides that the mandate of the Committee as set out in paragraph 24 of
resolution 1970 (2011) shall also apply to the measures decided in this resolution;
27. Decides that all States, including the Libyan Arab Jamahiriya, shall take
the necessary measures to ensure that no claim shall lie at the instance of the Libyan
authorities, or of any person or body in the Libyan Arab Jamahiriya, or of any
person claiming through or for the benefit of any such person or body, in connection
with any contract or other transaction where its performance was affected by reason
of the measures taken by the Security Council in resolution 1970 (2011), this
resolution and related resolutions;
28. Reaffirms its intention to keep the actions of the Libyan authorities under
continuous review and underlines its readiness to review at any time the measures
imposed by this resolution and resolution 1970 (2011), including by strengthening,
suspending or lifting those measures, as appropriate, based on compliance by the
Libyan authorities with this resolution and resolution 1970 (2011).
29. Decides to remain actively seized of the matter.

El dimarts al matí es va produir una tercera explosió a la central de Fukushima (al reactor 2, 06:10 hores, hora local), que esquerda la protecció  estanca del reactor,  i una quarta al reactor 4. Davant de l’enorme gravetat dels fets, la UE ha començat a dictar mesures, la principal de les quals és, de moment, un programa de revisió de totes les centrals dels països membres, i, potser d’alguns països veïns. A Alemanya, Angela Merkel, amb unes eleccions ales portes, ha aplaçat durant tres mesos l’ampliació de la vida útil de les 17 centrals nuclears del país. Això probablememt deixarà en via morta les dues més antigues, però caldrà veure si es tracta només d’una mesura electoralista (com és molt probable) o si es tractarà, en realitat, d’un gir radical a la seva política clarament pro-nuclear.

Val la pena de recordar que a Espanya, només fa uns dies, el 15 de febrer,  que una àmplia majoria del Parlament (PSOE, PP, CiU, PNV) va decidir, amb nul debat públic, allargar la vida de les centrals nuclears espanyoles, i, en plena crisi japonesa, la mateixa majoria ha xifrat en 1.200 milions d’euros la responsabilitat de les companyies elèctriques espanyoles en cas de desastre nuclear. Una xifra que, per baixa, fa la sensació que més aviat les blinda contra un posible desastre que no pas res més.

Fa temps, en un exercici típic de Geografia Humana comparàvem a la universitat els resultats d’un desastre natural a dos països de nivell de densenvolupament diferent. En un país subdesenvolupat, dèiem, els resultats sobre la població són catastròfics; en un país desenvolupat, els danys són molt menors. Era un exercici típic, que era fruit, però, tant de l’evidència empírica com d’un no dissimulat cofoisme tecnològic.

Vistes les coses del Japó, la primera fase -el terratrèmol- encaixa bé amb el model anterior, especialment pel que fa als seus enormes gratacels que “ballen” al so d’un terratrèmol de 7,9 sense sofrir danys apreciables. La segona fase, però, -el tsunami- ja presenta resultats més ambigus. Per descomptat, la capacitat de reacció, d’evacuació de la població i de reconstrucció posterior, no té punt de comparació possible amb un pais subdesenvolupat, però com ja va demostrar el Katrina, els països desenvolupats no són inmunes als desastres naturals.

La “tercera fase” no sabem com acabarà. El desastre natural ha afectat de ple una de les realitzacions clau de l’optimisme tecnològic del segle XX: les centres nuclears -enormes fàbriques d’electricitat amb una forma d’energia que en els seus inicis es venia com a absolutament segura i que ja ha demostrat que és cara (no poden sobreviure sense les subvencions governamentals), altament contaminant (amb residus que ningú sap com emmagatzemar) i, com acabem de veure una vegada més, altament insegura.

Efectivament, els efectes combinats del terratrèmol i del tsunami han posat en qüestió les centrals nuclears del Japó; ja s’ha registrat una explosió al reactor 1 de Fukushima I (el disabte 12 de març a les 15:36 hora local, 7:36 hora catalana) i una altra explosió al reactor 3 (dilluns 14, 11:00 hora local, 03:00 hora catalana). A més d’algun altre incident menor en altres centrals, els problemes de Fukushima I, una central inaugurada el 1971,  ja han estat qualificats de nivell 4 (en una escala que arriba fins a 7) i caldrà veure com evolucionen -això en un sector en què l’ocultació d’informació s’ha donat molt sovint, com mostra el cas concret de Fukushima I:

Sin embargo, hace tan sólo cuatro años se desveló que en 1978 Fukushima I se mantuvo en estado de emergencia durante más de siete horas tras un accidente relacionado con las barras de control, empleadas para regular la reacción de fisión nuclear. Fue el ultimo capítulo de una investigación que el Gobierno de Junichiro Koizumi abrió en 2002 y que reveló que TEPCO, la empresa que opera ambas centrales y que suministra electricidad a todo el este de Japón, había facilitado a la Administración entre 1977 y 2002 más de 200 informes falsos sobre sus centrales nucleares y que había ocultado sistemáticamente varios incidentes relacionados con la seguridad de los tres complejos nucleares que gestiona en Japón. Todos sus reactores fueron cerrados temporalmente y su presidente, Nobuya Minami, fue obligado a dimitir. Hasta finales de 2005, el Ejecutivo no autorizó que las plantas suspendidas fueran reabiertas, pero la actitud de TEPCO, que apenas depuró responsabilidades, y la incapacidad gubernamental a la hora de detectar los informes falsos desataron las iras de la opinión pública y pusieron en tela de juicio la política nuclear del país (El País, 12/3)

L’enfrontament civil que s’està desenvolupant aquests dies a Líbia és un bon exemple d’un dels grans negocis del segle XX: el comerç d’armes o el subministrament d’armes als aliats, cobrant, és clar. Tots els combatents, tant els “rebels” com la part de l’exèrcit que es manté fidel a Gadaffi, usa invariablement armes de l’antiga Unió Soviètica. Hem vist, per descomptat, variants del famós fusell d’assalt Kalashnikov; els avions que bombardegen les posicions rebels són, per descomptat, Migs, i la premsa d’avui porta fotografies d’una variant (desenvolupada durant la Guerra Freda, als anys 60, i anomenada Grad) dels famosíssims katiuskas, els míssils múltiples que es munten sobre un camió i que tenen una potència de foc molt notable.

Tot plegat ve a demostrar quelcom que es va veure també a la Guerra d’Iraq: l’armament de tota una colla de països “agressius” serà més o menys abundant, però és irremeiablement antiquat.

Primer van ser 92.000 documents classificats sobre la guerra de l’Afganistan. Després van venir gairebé 400.000 documents sobre la guerra de l’Iraq. Amb això, la documentació nord-americana ja tenia dos forats enormes oberts de bat a bat que mostraven al món allò que se suposava que era secret (si bé, com vaig tenir ocasió de comentar en els dos links anteriors, no totes les “revelacions” eren, ni molt menys, ni secrets estrictes ni tants sols “veritats”). Ara són 250.000 cables de les ambaixades nord-americanes situades arreu del món els que es mostraran al públic. Allò que ja es coneix revela el que tots sabem i que a vegades oblidem: que darrera dels somriures i les abraçades entre els líders internacionals hi ha l’espionatge, l’anàlisi crua i sense ànima dels “amics” i dels “enemics” al servei només de la raó d’estat, i les maniobres impresentables per obtenir allò que aquesta raó d’estat exigeix.

Són aquests documents d’aquells que els historiadors només somnien de veure al cap de molts anys, quan els fets que els han creat fa dècades que han passat a la “història”. Ara els tenim a l’abast de la mà. No cal ni dir el que suposa això. Només, però, una mica de prudència: un cable d’un ambaixador sobre un tema amb una opinió qualsevol no equival necessàriament a la política dels EUA sobre aquella qüestió. Per altra banda, ni aquesta documentació és tota la documentació “secreta” ni coneixem per res ni les intencions ni, més important, els criteris dels que filtren aquesta informació.

Una enquesta feta a Sàpiens.cat dóna com a resultat que una àmplia majoria de lectors estan a favor d’una retirada inmediata i completa de les tropes americanes de l’Iraq:

La gran majoria dels usuaris de Sapiens.cat, un 73%, s’han mostrat a favor de la retirada de les darreres tropes de combat nord-americanes de l’Iraq. Per el contrari, un 22% dels participants en l’esquesta opinen que aquells exèrcits s’haurien de quedar al país fins que no hi hagi un govern estable. Finalment, només un 5% dels usuaris són de l’opinió que els soldats nord-americans haurien de continuar a l’Iraq a causa que les forces iraquianes no poden controlar la seguretat al país. Segons ells, amb la retirada, la violència iniciada l’any 2003 amb la invasió nord-americana augmentarà.

Jo vaig ser dels que va protestar per la invasió de l’Iraq i vaig escriure un parell d’articles a la premsa explicant que les raons de la invasió no em semblaven gens altruistes i que tenien a veure, entre altres coses, amb els interessos de la indústria militar americana. Ara, però, davant de la pregunta de si les tropes americanes se n’han d’anar tot seguit de l’Iraq no sabria què dir-vos-hi.

Aclarim per començar que el que estem discutint no és si se n’han d’anar o no, perquè sembla que la decisió d’anar-se’n ja està presa, almenys per a l’Iraq. Per a l’Afganistan la decisió és més llunyana. Jo crec que el criteri fonamental ha de ser si la vida de la majoria dels iraquians millorarà o empitjorarà amb aquesta retirada, i això, malauradament, no està gens clar ni en un cas ni en un altre.  Després de la invasió americana de l’Iraq, aquest ha entrat de ple en la categoria d’estat fallit i els intents per establir un cert ordre que garanteixi la seguretat de les persones ha obtingut resultats limitats. Quan els EUA han decidit que les forces de seguretat iraquianes ja podien complir aquesta missió, no hi ha dubte que han usat criteris molt optimistes. A mesura que les tropes  americanes i internacionals es retirin, certament minvarà una de les causes fonamentals de la violència: la lluita insurgent contra els invasors. Però no s’acabaran ni molt menys les raons de la violència: la lluita pel poder entre els que ocupen l’estat, els senyors de la guerra i els talibans. Qui es consoli pensant que almenys així els iraquians “decidiran tot sols”, s’equivoca de mig a mig. Qui decidirà serà aquest govern corrupte, els senyors de la guerra locals i regionals i uns talibans que no tenen cap mena de respecte pels drets humans. O sigui, que, d’una manera o d’una altra no hi ha gaire raons per a l’optimisme.

Us reprodueixo tot seguit el post que vaig publicar l’1 de setembre al meu bloc de l’Avui+El Punt on intento analitzar la situació actual:

Després de l’anunci de la retirada de tropes de l’Iraq, el president dels EUA, Barack Obama, va declarar ahir oficialment acabada l’operació Iraqi Freedom -o, sigui, la invasió de l’Iraq per part dels EUA i els seus aliats, i el complicat procés posterior d’estabilització del país. Comença ara l’operació Nova Albada que deixa 50.000 soldats americans al país i que hauria d’acabar a finals de l’any que ve, quan les tropes i policia iraquianes haurien de ser totalment capaces de “controlar” el país. És aquesta hipòtesi, més que cap altre, la que porta a Obama a la retirada de les seves forces. La situació actual de l’Iraq és éncara més que preocupant: el seu nivell de desenvolupament econòmic és molt més baix del que permetrien els seus recursos naturals; els nivells de corrupció governamental són estratosfèrics; no hi ha legislació en aspectes clau del país, com la corrupció o els hidrocarburs; i els nivells de protecció dels drets humans, en canvi, són ”abismals” segons un recent informe internacional, a causa de l’activitat de la insurgència anti-americana, de multitud de grups armats, del que els informes internacionals anomenen “rivalitats sectàries”, i de les pròpies forces de seguretat iraquianes:

The level of protection afforded to human rights in Iraq remains abysmal, and the country is still the most dangerous place in the world for journalists, according to the Committee to Protect Journalists. Unsolved murders and assassinations, impunity of government officials, secret prisons, and attacks on civilians are common. Among the gravest human rights abuses are those perpetrated by elite militias, the so-called “death squads” or Iraqi Special Operations Forces (ISOF) which have become the private militarized extension of Prime Minister al-Maliki’s increasingly authoritarian government.

La decisió d’Obama es fonamenta en dues qüestions. Primer de tot, en una interpretació optimista de l’operativitat de les forces de seguretat iraquines (ISF): dels 410.000 policies i 245.000 militars que s’han entrenat en els darrers anys, que a parer de la Casa Blanca són ja capaços de fer front a les seves responsabilitats -una interpretació que, com acabem de veure, és força discutible. En segon lloc, en l’evolució positiva des del 2008 de les xifres debaixes sofertes. Com es veu al quadre (que recull dades fins a l’agost de 2010), les baixes de la coalició internacional s’han reduït dràsticament des d’aquell any -contràriament a l’Afganistan, on no paren de crèixer.

Si enlloc de mirar només les baixes de la coalició internacional, ens mirem les dades de baixes iraquianes (mireu-vos el segon quadre), la interpretació és, és clar, prou més complexa.

El primer que queda clar, és que els morts internacionals, per molt que siguin les que ocupin lloc a les nostres portades, han sigut sempre una proporció molt petita del total de morts al país. El segon que queda clar és que qui posa els morts al país són, sobretot, els propis civils, que moren en situacions molt diverses: en operacions de les tropes iraquianes o els seus aliats internacionals, en els freqüents atemptats absolutament indiscriminats de la insurgència, i en multitud de casos gens ni mica aclarits que fan tot l’efecte de ser fruit de la inseguritat general que es viu al país. Hi ha no pocs casos de reports periodístics sobre l’Iraq que diuen així:

• Two children were killed when a bomb went off as they were playing in Riyadh, a town to the southwest of Kirkuk, 250 km (155 miles) north of Baghdad, police said.
• MOSUL – Police found the body of a Christian man with bullet wounds to the head and chest in southwest Mosul, 390 km (240 miles) north of Baghdad, police said. The man had been kidnapped five days before.
• MOSUL – Police found the body of an unidentified man with head and chest bullet wounds in eastern Mosul, 390 km (240 miles) north of Baghdad, police said

Cal recordar, en definitiva, que el nivell de morts civils actuals a l’Iraq és freqüentment considerat com de guerra civil. Caldrà veure, per tant, com evoluciona la situació. En tot cas, ja es veu que les exigències en quant a drets humans i tranquilitat pública exigits per l’administració Obama per retirar tropes de l’Iraq no és que hagin estat gaire elevats.

A dia 8 de setembre el millor que podem dir és que la violència ha disminuït molt -i això és un argument per a la retirada-, però també que el futur és ben incert.