L’any 1956 és recordat com l’any del fred. L’any que el fred va matar les oliveres -paradigma d’arbre de les nostres contrades resistent de la intempèrie. La mort de les oliveres va tenir com a conseqüència la seva arrencada i, per tant, un canvi notable en el paisatge agrari, si bé la seva incidència va ser molt diferent segons les comarques. Un comarca en què va tenir especial incidència va ser l’Alt Empordà, ben estudiat en un article de Pere Gifre als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, que sintetitza un llarg treball col·lectiu.

El febrer de 1956 es va viure una forta onada de fred que va començar el dijous dos de febrer, dia de mercat a Figueres on alguns pagesos havien acudit, tot i les adversitats que presentava el dia. Era un dia assenyalat, era el dia de la Candelera. Fins i tot els camions, amb la forta glaçada, tenien el dipòsit de l’aigua gelat, i no es podien engegar. L’onada de fred es va repetir fins a tres vegades, va durar dies, i no acabà fins al 26. S’arribà a unes temperatures de fins a 15 graus sota zero. Gelades impressionants i una forta tramuntana eren els altres elements presents aquest dia i els altres que vingueren. Els pagesos tenen gravat aquell mes i aquell any, la situació va ser realment difícil; hem optat per recollir una descripció de la vivència d’aquells dies per poder fer-nos una idea de la situació.

“Quan al dematí ens aixecàvem havíem de trencar el glaç de la palangana per a poder-nos rentar la cara, i com que de roba ja no en teníem gaire, prou havíem de caçar de tot, hasta sacas a sobre el llit per poder-nos abrigar. Eren cases velles, … Déu nos en guard que hagués durat … Has de comptar que anaves a buscar aigua en el pou, …, i quan arribaves a casa l’aigua ja era glaçada a la galleda, al cim de la galleda, en vint metres l’aigua quedava glaçada”.

Com a resultat, moltes oliveres varen morir o varen resultar danyades. Va començar aleshores el procés administratiu per obtenir l’autorització per a la seva arrencada -o, segons he sentit explicar jo mateix, per convèncer-les que estaven més danyades del que eren en realitat-, i després el procés de la seva arrencada real, que va tenir lloc entre 1956 i 1960.

I és que el fred de 1956 s’inscriu en un procés més ampli: el de la crisi de l’agricultura tradicional.

Una transformació que ha suposat la fi de l’agricultura tradicional i la seva substitució per una agricultura mecanitzada i industrial. Els efectes de la caiguda de la renda agrària del primer terç del segle XX, amb el parèntesi de la guerra civil i la immediata postguerra, es van accelerar a partir dels anys cinquanta, quan es va demostrar que era inviable mantenir un sistema agrícola basat exclusivament en l’energia de sang i la producció per a la subsistència, amb una forta pujada dels costos i l’aparició d’unes expectatives de treball fora del món agrari.

Per a més informació sobre aquell fred i fotografies molt aclaridores, vegeu l’exposició virtual de l’Arxiu Històric de Girona.

La Gran Depressió afectà tant els nuclis industrials del món, com els EUA o Alemanya, com la producció agrària -ja fos aquesta la del món desenvolupat o la d’Àsia i Amèrica del Sud. Els preus del te, del blat o de l’arròs s’enfonsaren arreu del món.

Així, una de les conseqüèncie socials de la Gran Depressió fou la ruina dels pagesos i conreadors que depenien del mercat (tant a Àfrica, com a Amèrica i Àsia hi havia encara molta població que podia refugiar-se a l’agricultura de subsistència) i, sobretot, del mercat d’exportació. Els plantadors del cafè del Brasil s’arruinaren, com els productors d’arròs de Birmània, la Indoxina francesa i Siam, o els productors de cacau de Ghana. En general, els països que depenien de l’exportació d’uns pocs productes primaris s’enfonsaren -com ho feren, al capdavall, també molts pagesos fortament endeutats dels països desenvolupats que conreaven productes com el blat el preu del qual igualment s’enfonsà.

L’altra gran conseqüència social de l’època fou l’atur. Les taxes d’atur arribaren al 23% a la Gran Bretanya, al 27% als EUA i al 44% a Alemanya. Com que els sistemes públics de seguretat social no existien o no arribaven al conjunt de la població (entre els països amb un major desenvolupament d’aquests sistemes de previsió, a la Gran Bretanya estava coberta vora el 60% de la població treballadora i a Alemanya el 40%), la situació dels aturats de llarga durada es féu més terrible.

Una família pobra a Alabama

(més fotos)

L’abast de les conseqüències socials de la Gran Depressió féu tremolar els sistemes polítics de l’època.

Un informe publicat el 1932 per la Societat de Nacions (Société des Nations, La situation économique mondiale,1931-32, 1932) constatava que l’activitat econòmica mundial havia decrescut al llarg del segon semestre d’aquell any i que, vers el juny, el nivell econòmic assolit era extremament baix. La producció industrial alemanya s’havia reduït un 40% entre 1928 i mitjans de 1932. La dels EUA, si fa no fa. La de França, un 25%. Entre les grans potències industrials només el Regne Unit semblava tenir un comportament menys catastròfic i el seu decreixement en les mateixes dates es “limitava” al 10%. Pràcticament arreu la situació econòmica era molt dolenta.

Amb les dades disponibles aleshores, l’Argentina havia començat la seva depressió el segon trimestre de 1929, Alemanya el primer trimestre de 1928, les Índies holandeses i Austràlia, abans i tot. Però hom destacava, evidentment, el crack borsari de 1929 com a detonant de la depressió mundial. Aleshores, en dos dies negres -el divendres 24 d’octubre i el dimarts 29- s’havia acabat el boom borsari i creditici dels anys precedents. Calculant 90 valors representatius del mercat de Nova York, i partint d’un index 100 el 1926, aquest assolia el 131 l’any següent, el 167 el 1928, i el 246,3 el 1929, just abans del crack. L’augment de la seva cotització havia estat espectacular.

Però en aquells dos dies, “tothom volia vendre i ningú semblava disposat a comprar”, escriu Albert Carreras a la Historia Económica de Europa coordinada per Antonio di Vittorio i editada per Crítica el 2003. Tot plegat no hauria sigut sinó un susto passatger si no hagués passat que el canvi d’expectatives “es va mantenir i intensificar sense que ningú aconseguís variar-lo”.

El mecanismo que emponzoñó la situación fue, básicamente, crediticio. Muchos inversores habían comprado acciones a crédito, y su insolvencia arrastró a quines les habían prestado, que eran, fundamentalmente, bancos. Éstos se apresuraron a reclamar los créditos que habían concedido a todo tipo de clientes, incluidos aquellos que no hubieran reclamado en condiciones de normalidad. La espiral de contracción del crédito se puso en marcha, y en todas direcciones. Internamente fulminó la liquides de empresas solventes, que tuvieron que suspender pagos pese a estar en posiciones financieras saludables. Numerosas empresas se vieron obligadas a cerrar sus puertas y dejaron a los trabajadores sin empleo. Además, los bancos reclamaron los créditos que habían concedido a otros bancos europeos, o a empresas y administraciones europeas. Esto había sido frecuente con los países del área germánica y austríaca, que bajo el Plan Dawes habían tenido acceso fácil al crédito norteamericano. Por el lado de las consecuencias internas, en Estados Unidos, es sorprendente que la Reserva Federal no hiciera nada. Su opinión fue que se trataba de una crisis más, que caían las empresas marginales y sobrevaloradas y los bancos que se habían arriesgado demasiado, por lo que no había que intervenir.

El crack borsari es va desencadenar sobre un món que había basat la prosperitat del “feliços 20″ en forts desequilibris. Per una banda, els derivats de la reestructuració productiva d’abast mundial de post-guerra, quan molts països que havien crescut gràcies a les seves exportacions cap els bel·ligerants es van trobar que aquests reprenien la seva producció. Per altra banda, hom destaca el fort aïllacionsime dels EUA, que es va traduir en l’aranzel proteccionista de 1929 que hauria d’entrar en vigor el 1931 i que limitava les possibilitats d’exportar al mercat més gran del món.

Mentre la contracció credítica s’escampava pel món, el proteccionisme nord-americà i l’obscuriment de les perspectives econòmiques, reforçà arreu els discursos proteccionistes, i el comerç mundial es contragué “durant quatre anys seguits, mes rera mes”.

No tots els països, però, sofriren la crisi amb la mateixa intensitat. A Alemanya el pic més baix de la crisi fou 1932 i no recuperà el nivell de producció de 1929 fin el 1936. A França, la caiguda de la producció no va ser tant greu com a Alemanya però els nivells de 1929 no es recuperarien fins 10 anys més tard. Al Regne Unit la caiguda encara va ser menor i el 1934 ja s’estava als nivells de 1929. A la URSS no hi hagué crisi.