Diu la tradició que quan el conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova, va caure ferit l’11 de setembre de 1714, duia a la mà el pendó de Santa Eulàlia. L’ensenya l’hauria recollit tot seguit per continuar enarborant-la Joan de Lanuza, protector del braç militar.

Sigui més o menys certa la tradició de Rafael de Casanova i la seva bandera, el cert és que el 1714 Barcelona, el seu Consell de Cent i els seus símbols representaven les llibertats catalanes tant o més que la mateixa Diputació del General.

Ahir va tenir lloc a Barcelona una jornada d’estudi al voltant d’aquella ensenya, l’acte central de la qual va ser una conferència de Francesc Xavier Hernàndez. La pàgina web de l’ajuntament ha presentat un breu resum de la història de la bandera, dels seus significats,  i de la bibliografia disponible.

Segons la tradició, la plaça del Pedró és l’indret on hauria tingut lloc el martiri de Santa Eulàlia. El nom de la plaça prové del fet que acollia el pedró en el qual es va sostenir la creu en record de la crucifixió de l’antiga patrona de Barcelona, esdevinguda el 12 de febrer de l’any 303. Per aquest motiu, la jornada d’inauguració de la remodelada plaça del Pedró serà aquest dissabte, 5 de maig, el marc en el qual es recuperarà per a la memòria la història de la bandera de Santa Eulàlia, a través d’una petita exposició i d’una conferència que tindran lloc a l’església de Sant Llàtzer.

A partir de les 11 del matí, l’església obrirà les seves portes per mostrar un plafó expositiu que resumirà la història de l’ensenya i la reproduirà en les mides originals de 168’5 x 101 centímetres. La bandera original es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i data d’entre el 1581 i el 1623. Es tracta d’una pintura a l’oli sobre seda adherida a un suport de fusta, si bé les anàlisis estratigràfiques van permetre esbrinar que la tela estava pintada per ambdues cares, un fet que documenta que es tracta del penó, bandera o estendard de Santa Eulàlia.

La bandera de Santa Eulàlia, símbol de les llibertats catalanes

L’altre eix de la recuperació històrica d’aquest símbol de Barcelona i de Catalunya serà la conferència que, a partir de les set del vespre, oferirà a la mateixa capella el catedràtic d’història Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Amb el títol “La bandera de Santa Eulàlia, símbol de les llibertats catalanes”, el professor de la Universitat de Barcelona glossarà el paper que té en la simbologia nacional de Catalunya aquesta ensenya vinculada tant als temps de pau, quan acompanyava la representació del govern barceloní durant la processó de Corpus, com als de conflicte bèl·lic, quan esdevenia l’estendard de guerra de la ciutat contra els seus enemics. La bandera encapçalava la desfilada de la host municipal al crit de “Via Fora!”.

Ve d’aquest doble ús l’existència, en la qual coincideixen diversos historiadors, de dues banderes de Santa Eulàlia, la civil o militar, i la religiosa. La peça conservada al MUHBA seria un fragment de la que els consellers de Barcelona portaven a la processó de Corpus, ja que la d’ús civil fou cremada poc després de la desfeta nacional del 1714 a la Guerra de Successió.

Se sap que, si més no des del 1588, l’ensenya de Barcelona va incorporar una representació de la patrona de la ciutat, fet que explica que la peça comencés a ser coneguda com la bandera de Santa Eulàlia, en comptes de bandera de Barcelona. La peça fou feta i refeta diverses vegades al llarg de la història a conseqüència del lògic desgast que patia pel seu ús, cosa que també va accelerar la seva renovació en el temps pel que fa a formes i dissenys.

Des del segle XIV hi ha força notícies de sortides de la bandera civil de Santa Eulàlia contra els ofensors de Catalunya. L’acte de treure el penó en senyal de guerra comportava un protocol que arribava al punt àlgid quan l’ensenya era penjada al balcó de la Casa de la Ciutat. La bandera va tenir protagonisme destacat durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), quan es confeccionà com a estendard de campanya per encàrrec del Consell de Cent.

La bandera de Santa Eulàlia va sortir per última vegada al balcó de la Casa de la Ciutat el 24 de juliol del 1713, arran de la Guerra de Successió. El dia de la rendició de Barcelona, el 15 de setembre del 1714, es van lliurar a les forces espanyoles ocupants totes les banderes dels gremis de la ciutat, així com les de Sant Jordi i de Santa Eulàlia que, quatre dies abans, tenia a les seves mans Rafael de Casanova en ser ferit l’11 de setembre.

Les banderes que simbolitzaven la pèrdua de les llibertats nacionals de Catalunya van ser enviades pel Duc de Berwick a Madrid per ser exposades al temple de la Virgen de Atocha en senyal de victòria. Al cap d’un temps, Felip V ordenà el retorn de les ensenyes a Barcelona, on van ser cremades públicament a manera d’escarni.

A primers del segle XX, l’historiador Ferran de Sagarra va proposar un nou disseny per a la bandera de la ciutat que encapçalava la processó de Corpus. L’última evolució històrica de la bandera de Santa Eulàlia és del 1983, quan es va presentar la reconstrucció que l’Ajuntament de Barcelona havia acordat dos anys abans. Aquesta bandera llueix al balcó del consistori cada 12 de febrer, diada de Santa Eulàlia, i està elaborada a partir de la descripció que Jeroni Pujades va fer en el seu dietari del 1601, amb la imatge de l’antiga patrona al centre i, més baixos i als costats, els escuts de la ciutat i del capítol barceloní.

Una altra interpretació de l’antiga bandera es troba al llibre “Els exèrcits de Catalunya”, de Francesc Xavier Hernàndez i Francesc Riart. En aquest cas, s’apunten diverses descripcions històriques segons les quals, en la cara oposada a la imatge de la patrona, hi hauria un calze amb una Sagrada Forma acompanyat de la inscripció Exurge Deus, judica causam tuam.

La història del cap de la figura de Santa Eulàlia, també exposada

El plafó que reproduirà la bandera de Santa Eulàlia a la capella de Sant Llàtzer s’acompanyarà d’un altre en el qual s’explicarà la història de la font-monument de Santa Eulàlia, un element emblemàtic de la plaça que ha viscut diverses etapes.

El monument fou destruït durant la Guerra Civil del 1936-39 i reconstruït a primers de la dècada dels anys 50 del segle XX. De l’antic monument només se’n conserva el cap, gràcies a la iniciativa dels germans Serracant, veïns de la plaça, que el van recollir en ser destruïda la font i, després d’amagar-lo uns anys, el van lliurar al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA), on es guarda actualment.

També en va parlar El Punt Avui que ha explicat com s’ha conservat

Què en queda, avui, 400 anys després, d’aquest símbol nacional? Segons l’historiador Francesc Xavier Hernàndez, que avui farà una conferència a l’església de Sant Llàtzer (on es podrà veure un panell que reprodueix, a mida real, aquest penó), hi havia dues banderes. Una, la que s’utilitzava per la guerra (molt més lleugera), i l’altra, la religiosa, les restes de la qual són les que amb tota probabilitat s’han conservat. “Era per sobre de tot el símbol de Barcelona, molt reverenciada per la ciutat, que hi recorre en casos de perill i de guerra”, comenta Hernàndez.

Segons l’historiador, el contraatac de Casanova propicia que el duc de Berwick, que capitanejava les tropes borbòniques, opti per negociar i no acabi arrasant totalment Barcelona. Mirat així, potser “la santa patrona va salvar Barcelona de la destrucció”, apunta, sorneguer. L’ensenya de Santa Eulàlia de caràcter militar és la que van requisar les tropes borbòniques i algunes versions diuen que va acabar cremada.

El penó d’usos religiosos “algú el devia guardar en dependències municipals”, fins que al segle XIX algú altre el va rescatar. En aquest temps, la bandera va deixar d’ensenyar-se i els ocupants borbònics van optar per “potenciar més la Mercè que Santa Eulàlia” i “desviar el culte cap a la Mercè”. En recuperar-la, al segle XIX, van enganxar-la a una fusta que n’ha malmès terriblement l’estat. Es dóna la circumstància que durant la segona meitat del franquisme i fins al 1991 va estar exposada a la Casa Padellàs, seu del Museu d’Història. Però quan s’hi van fer obres, la peça va quedar parapetada en un magatzem. I fins ara. “És un escàndol que hagi estat guardada i menyspreada tant de temps, això no passa en cap altra ciutat d’àmbit europeu”, censura l’historiador.

Sobre els fets de 1714, el mateix Fc Xavier Hernández amb Fc Riart i Xavier Rubio van publicar el 2010 l’obra “La coronela de Barcelona (1705-1714)“, que explica detalladament la història

d’aquest singular cos híbrid (civil i militar) de la ciutat de Barcelona que englobava comandaments militars i tropa gremial (…)

La Coronela era la força armada del municipi de Barcelona, amb finalitats defensives. Formada en bona part per artistes i menestrals, s’organitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. A petició del rei Carles, els gremis van acceptar mobilitzar-se i fins i tot pagar-se l’equipament i la uniformitat de les companyies que realitzaren tasques de custòdia a les muralles i portals, fins que els avatars de la guerra van fer que prenguessin part directa en la lluita, quan les forces regulars van anar quedant delmades. Els 4.500 civils enquadrats en la Coronela estaven organitzats en 48 companyies formades cada una per uns 80 homes que s’agrupaven de vuit en vuit formant un batalló, el qual tenia aproximadament uns 700 soldats.

El diari El País va parlar amb els autors sobre l’obra i sobre la bandera de Santa Eulàlia:

Aquel día, en su gran hora, el conseller en cap Rafael Casanova, que no tenía nada que ver con la Generalitat sino que era el equivalente del alcalde de Barcelona, no iba a pie, sino a caballo, y no enarbolaba la bandera de Santa Eulàlia, que además era un pendón -la insignia, no la santa-. Casanova no vestía toga y pesados ropajes seudomedievales, sino pleno atavío de coronel, en correspondencia con su rango militar, con tricornio y casaca de galones dorados: tenía un aspecto global así como a lo Barry Lyndon, para entendernos. Por supuesto, no esgrimía una cimitarra, sino la preceptiva espada ropera de guarda ornamentada. Nada que ver, por tanto, según nuevos estudios, con la iconografía romántica, esencializada en la emblemática estatua de 1888 de Rossend Nobas frente a la que se hace la tradicional ofrenda y en el famoso cuadro de Antoni Estruch de 1909, las dos grandes representaciones de Rafael Casanova en el momento álgido del Onze de Setembre, cuando, hacia las siete de la mañana, el conseller en cap al frente de sus tropas, la milicia ciudadana barcelonesa vinculada a los gremios conocida como la Coronela, se lanza en audaz contraataque en los sectores de los baluartes de Sant Pere y el Portal Nou contra los asaltantes borbónicos.

El contraataque en las murallas, aunque fiero, fracasa y Casanova cae. La imagen romántica lo muestra en el momento de recibir un balazo, llevándose la mano al pecho (en realidad, como es sabido, fue herido en la pierna y sobrevivió a la jornada para morir de viejo a los 83 años). Es una recreación del mito eterno del héroe que muere ante un enemigo numeroso empuñando el sable y aferrando la bandera. Salvando las distancias, la estampa no es muy distinta de la del general Custer en Little Big Horn, e igual de inexacta. “Por testimonios de la época sabemos que Casanova va a caballo”, señalan Francesc Riart y Xavier Hernández, especialistas en la historia militar de la época y autores deLa Coronela de Barcelona, 1705-1714, un pormenorizado y exhaustivo estudio de la unidad que mandaba Casanova y que aparecerá próximamente en Rafael Dalmau Editores. “Casanova es coronel y el rígido protocolo militar de su tiempo exige que vaya montado y asistido de palafrenero. El jefe de la tropa debía ser bien visible. El coronel, por supuesto, nunca iba delante. El que fuera montado explica, además, la herida en la pierna, imposible si vas a pie y delante tienes a tus tropas bien apretadas como en un contraataque”. Pero ¿iría el conseller en capa caballo por las murallas? “Hay que entender la disposición de las murallas de la época: estaban ensanchadas y tenían plataformas y rampas para subir la artillería”. En cuanto a la bandera, “el coronel de un regimiento nunca la llevaba él, no era su función actuar de abanderado; hay una fuente directa que indica que la portaba elconseller segon y alférez Salvador Feliu de la Penya”. La bandera misma de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insignia bastante especial. “Sabemos que había dos banderas de Santa Eulàlia, la procesional, enorme y que no se llevaría a la batalla, y el pendón de guerra de la ciudad. Había una gran veneración por esa insignia, que se consideraba salvífica, un revulsivo extremo capaz de salvar milagrosamente la situación, un poco como el arca perdida de los israelitas”.

Para los dos estudiosos, la imaginería romántica es absolutamente inventada y nos ha dejado un montón de clichés. “En el cuadro de Estruch, los miembros de la Coronela visten de paisano, cuando sabemos que iban uniformados de manera imponente, igual o superior a la de la tropa regular. El propio jefe enemigo, el duque de Berwick, quedó muy sorprendido al verlos por su magnífico aspecto”. Los estudiosos recalcan que Casanova y la Coronela, pese a que eran una tropa que daba gusto verla -costaban una pasta a los gremios-, contaban con armas modernas, mandos competentes y estupenda instrucción militar, no fueron en absoluto la columna vertebral de la defensa de Barcelona en el asedio de 1713-14, tarea de la que se encargaron las fuerzas regulares comandadas por Villarroel. Sin embargo, protagonizaron una página inolvidable en su contraataque del 11 de septiembre, que fue a la vez su gran momento y, ¡ay!, su canto del cisne. Con Casanova cargaron seis compañías del sexto batallón, entre ellas las de taberneros, sastres, merceros y caldereros. Embistieron contra lo mejorcito de Felipe V, guardias españoles y guardias valones, y no vencieron pero convencieron. Según Riart y Hernández, el miedo a que quedaran más tropas frescas como aquellas de la Coronela contribuyó a que Berwick, gran soldado profesional, prefiriera no arriesgarse a tener demasiadas bajas y aceptara tratar la capitulación sin someter la ciudad a saqueo. De alguna manera, pues, la Coronela y Casanova salvaron Barcelona. No es la única aportación de la milicia urbana barcelonesa: fue un precedente del pueblo en armas de la Revolución Francesa y -una hipótesis muy sugerente- pudo influir, a través de Lafayette, en el ejército de Georges Washington.