Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939: Un exposició sobre dues ciutats i una mateixa lluita

dimarts, 24/05/2011 (CEHI)

Nobody expects the Spanish Revolution. Aquest lema de les actuals concentracions d’“indignats” escampades per diverses places de ciutats de tot l’Estat, inspirat en un clàssic sketch dels Monty Python (Nobody expects the Spanish Inquisition: http://www.youtube.com/watch?v=yxfg8xcZFYs) i popularitzat gràcies a les xarxes socials, ha tornat a establir lligams reivindicatius entre dos ciutats freqüentment confrontades en diferents àmbits (polítics, econòmics, esportius…) com són Madrid i Barcelona.

Aquest lligam reivindicatiu, iniciat arran del Moviment 15 de maig, que expressa un rebuig a la situació política i econòmica actual i que, dins d’una amalgama molt heterogènia i, fins i tot difusa, exigeix una democràcia més participativa amb continguts socials; torna a fer coincidir dues ciutats que al llarg de la seva història, a més de competir, també han compartit moltes coses.

Entre aquestes coses paga la pena rescatar el moviment de solidaritat que s’establí fa gairebé 75 anys, amb motiu de les campanyes d’ajuda militar i humanitària de Catalunya en general i de Barcelona en particular, en favor de Madrid durant el duríssim setge que va patir la capital de l’Estat per part de les tropes franquistes a la Guerra Civil.

Per recordar aquell període històric, quan les dues ciutats van estar agermanades en la lluita contra el feixisme i en defensa de la democràcia republicana, el Centre d’Estudis d’Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, presenta l’exposició Defensar Madrid és defensar Catalunya. Solidaritat en temps de guerra, 1936-1939, que s’obre al públic a partir del dilluns 23 de maig de 2011 a la Sala Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (C/ Ciutat, 2), fins al 10 de juliol de 2011 (de dilluns a dissabte de 15.00 a 20.00 h., i diumenges i festius de 10.00 a 14.00 h., entrada gratuïta).

A través de la reproducció de cartells, fotografies i altres documents d’aquell període, l’exposició vol rescatar la història de solidaritat entre Madrid i Barcelona en uns moments dramàtics i decisius del nostre passat més recent, una història compartida que dóna vida a les paraules de Pablo Neruda, la solidaritat és la tendresa dels pobles.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Cartell Exposició Catalunya - Madrid

Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (IIa. part)

dilluns, 23/05/2011 (CEHI)

Reprenent el fil d’aquesta crònica en el punt just on ho havíem deixat, i havent posat ja sobre la taula alguns dels factors conjunturals que menarien a l’augment de la conflictivitat social durant la II República, encetem aquesta segona part endinsant-nos de ple en la confrontació directe entre els catalanistes radicals d’ERC i una CNT catalana que, tot i la minva progressiva d’efectius, ja fos per l’empresonament dels seus membres o per la purgues interiors protagonitzades en bona part pels faistes, seria encara capaç de mantenir uns nivells d’acció i de mobilització notablement importants al llarg del bienni 1933-1934.

Efectivament, paral·lelament a l’acció policial repressiva contra la central anarquista, dirigida –com dèiem– pels governadors civils fins el traspàs de les competències a la Generalitat, anaren prenent ressò les accions dels escamots de les JEREC. Aquestes, les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, creades a la tardor de 1931 a l’escalf del tàndem Dencàs-Badia, formaven part de l’estratègia dels separatistes macianistes per a enquadrar la joventut, i que –sense perdre de vista la via insurreccional per assolir la independència– apostava per aprofitar les estructures de poder que brindava una ERC hegemònica, evitant –al seu torn- la dissidència cap a d’altres organitzacions del separatisme antimacianista. De fet, tot i que tal volta ho explicarem més extensament en un altre post, aprofitem l’ocasió tan sols per a fer un apunt al respecte: l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

Així les coses, si en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 1932, les JEREC s’encarregarien de mantenir l’ordre públic durant els mítings del partit, ràpidament passarien a d’altres mètodes, començant per qualques episodis violents tant durant la campanya electoral com el mateix dia de les eleccions, en què es registraren puntualment alguns trencaments d’urnes. La resposta no es faria esperar, i immediatament les crítiques contra els aldarulls provocats pels escamots començarien a ploure d’arreu. Les reiterades desfilades i la uniformització del vestuari, amb camisa verd oliva, cinturons de cuir, bandes d’excursionista i pantalons de vellut fins els genolls, malgrat la comuna paramilitarització de gran part de les organitzacions polítiques, no era fàcilment digerible per a una opinió pública catalana (i catalanista) ben ancorada en els principis de les democràcies occidentals. Al cap i la fi, en l’imaginari col·lectiu, les similituds amb els camises negres de la Itàlia feixista era inevitable. I és que una cosa eren els escamots dels anys vint, inserits en el model insurreccional irlandès i en un exèrcit d’alliberament nacional, i una altra de ben diferent era el nou aire que prenien les desfilades dels anys trenta. Amb tot, malgrat les crítiques, que amplis sectors d’ERC no sabien ni com justificar, les polèmiques activitats dels escamots continuaren al llarg de 1933. De res serviren, doncs, les múltiples manifestacions públiques d’antifeixisme per part de Miquel Badia o de Josep Dencàs, que des de les pàgines del setmanari satíric El Bé Negre –el Polònia dels anys trenta– el titllarien ben aviat (i irònicament) com a “Il Dencasso és nostro Duce”.

Però a la pràctica, el cert és que els escamots acabaren fixant llur acció contra els anarquistes. En la seva lògica els cenetistes eren una autèntica trava per a la nacionalització del país i per a la consolidació de les institucions d’autonomia. Àdhuc àmplies capes de la població, inclosa la dreta espanyolista i alguns anarquistes moderats, havien aplicat algunes lectures socialdarwinistes vinculant el proletariat immigrant amb la delinqüència social o la violència exercida per molts que s’aixoplugaven sota les sigles de la FAI, i que en els cercles marxistes definien com a lumpenproletariat. Nogensmenys, aquesta visió era compartida pel conjunt de la petita burgesia i les classes mitjanes catalanistes, poc (o gens) familiaritzades amb el proletariat no qualificat: generalment mà d’obra importada de les regions meridionals d’Espanya, amb poques possibilitats d’ascensió social, i que –provocant indirectament una competència deslleial amb el proletariat autòcton– servia a les classes benestants i als grans propietaris per a baixar als salaris reals de les classes treballadores del país. De tot plegat la premsa se’n faria significativament ressò, tal com reflectien algunes sèries periodístiques ben conegudes a l’època com la de Josep M. Planes, “Gànsgsters a Barcelona”, des de les pàgines de La Publicitat, sens dubte un dels diaris de més qualitat de la Catalunya republicana, o allò del transmisserià del periodista –i posteriorment acèrrim franquista– Carles Sentís, en referència als murcians que arribaven en tren expulsats de les seves terres pel grans terratinents del sud i que engruixien els suburbis de Barcelona.

Sigui com sigui, aquestes idees també foren presses pel catalanisme radical dels escamots, que les interpretaren a la seva manera, considerant els faistes elements desnaturalitzadors i, per tant, agents de l’espanyolisme. I així les coses, el cert és que hi mantingueren un frec a frec al llarg de 1933: des d’intimidacions i amenaces de mort fins a pallisses, demostracions de força o irrupcions violentes pistola en mà als bars i tavernes freqüentats per anarquistes en barris obrers com el Raval, la Torrassa o Collblanc. En realitat, en el fons d’aquest frec a frec, d’assassinats a banda i banda, també hi havia la lluita per qui tenia l’hegemonia al carrer; això sí, aquesta lluita tenia com a condició sine quo non la utilització d’una violència elevada, doncs al cap i la fi aquesta fou en bona part la tara dels europeus dels anys trenta.

Però el fet paradigmàtic de tot plegat, foren les pràctiques d’esquirolatge per part dels escamots contra les vagues promogudes pels cenetistes, que, com en el cas de la de transports, convocada l’abril de 1933, l’acabarien rebentant fent funcionar els autobusos i tramvies de Barcelona. De fet, tant el mateix Miquel Badia com el Governador Civil Claudi Ametlla, que acceptà la proposta d’aquest a canvi de no anar uniformats amb la camisa verda, sabien que l’acció no seria mai mes perdonada per la FAI. Finalment, les lluites violentes de carrer entre escamots i anarquistes s’acabaren. L’acció dels escamots havia ultrapassat els límits; i a conseqüència de la controvertida desfilada cap a Montjuïc del 22 d’octubre de 1933 (veure imatge al final del post), com del posterior assalt a la impremta on s’editava El Bé Negre, la Unió Socialista de Catalunya estigué a punt de trencar la coalició governamental amb ERC si no es dissolien els escamots, tal com així s’acabaria fent per ordres del mateix Macià a principis d’aquell desembre.

Però la història entre anarquistes i els partidaris dels Dencàs i Badia no s’acabà aquell any, amb la mort el dia de Nadal de l’Avi, sinó que amb el nou govern Companys, i ja durant els mesos que precediren aquell 6 d’octubre, s’hi afegí un nou element en aquesta lluita: els catalanistes radicals, apadrinats per Josep Dencàs, i de la mà de Miquel Badia, nomenat Cap de Serveis d’Ordre Públic el març de 1934, accedien al control de les forces d’ordre públic. Per suposat, no fou pas l’única parcel·la on hi foren presents. Els separatistes d’ERC, superant els difícils equilibris interns en el si del partit, havien aconseguit cotes gens menyspreables de poder des de 1931: l’Alcaldia de Barcelona; la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social; l’Associació de Funcionaris de la Generalitat; la Guàrdia Urbana de Barcelona; i a tall de colofó la Conselleria de Governació per part de Dencàs.

En aquesta nova conjuntura Badia utilitzà tots els mecanismes que li brindaven les lleis aprovades per la República en matèria d’ordre públic. La seva acció al capdavant de la policia li valgué no poques felicitacions per part de l’opinió pública catalana, tant la republicana com la conservadora, que veieren en la contundència utilitzada la via correcte per acabar no només amb la violència faista sinó també contra la corrupció, les màfies del joc, el tràfic de drogues i, en general, contra tot allò que es considerava la ciutat dels gàngsters, on el Barri Xino –entre cocktails, tango, flamenc i cocaïna- n’era la seva màxima expressió. Evidentment no hi faltaren les crítiques, però ara ja només des d’àmbits anarquistes, que acusaren repetidament a Badia d’assassinats selectius i de tornar a les tàctiques policials dels anys durs del pistolerisme.

A la pràctica, aquesta política repressiva contra cenetistes per part del catalanisme radical d’ERC, especialment amb el control de l’ordre públic, fou un error tàctic que acabaria precipitant el rebuig frontal de la CNT a la seva participació en els Fets d’Octubre, i que inequívocament hagués estat indispensable per el triomf del proclamat Estat català. Certament, els nous dirigents cenetistes s’havien immergit en una espiral sectària i violenta que els havia allunyat de la resta de forces obreristes, que el 1933 s’havien unit en l’Aliança Obrera, i que sí que participarien en la insurrecció d’aquell 6 d’octubre. Però la no participació de la CNT catalana seria molt mal rebuda pels camarades anarquistes asturians i madrilenys, que –molt particularment en el cas dels primers- sí que havien lluitat fèrriament amb la resta de forces sindicals contra l’exèrcit, en el què havia estat –sens dubte– la revolta obrera més gran des de la Comuna de París de 1871.

Així doncs, en el període posterior l’anarquisme català viuria un procés de reorganització. La dissidència anarquista dels anys 1931 i 1932 fou acceptada de nou en el si de la central sindical; i en el Congrés de Saragossa del maig de 1936 es decidí finalment acabar amb el cicle insurreccional que havia caracteritzat els anys anteriors, amb l’objectiu de tornar als temps de complicitat amb les esquerres espanyoles i catalanes. Tanmateix, enmig d’aquest retorn a la normalitat, i en el que alguns ho consideraren com a “ajustes de cuentas” pendents d’aquella guerra social, és quan tindria lloc a tall d’epíleg la mort dels germans Badia. La llarga crònica d’una mort anunciada havia arribat a la seva fi.

(Autor:Daniel Roig i Sanz)

Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (Ia. part)

dilluns, 16/05/2011 (CEHI)

Després de la celebració del 75è aniversari de la mort dels germans Badia, ocorregut el passat 28 d’abril, i amb aquest darrer 1 de maig a la vista, jornada simbòlica pel moviment obrer, hem trobat oportú entrellaçar aquestes dues efemèrides per tal d’apropar-nos a un dels aspectes més polèmics i alhora desconeguts de la història social i política de la Catalunya dels anys trenta, i que sens dubte fou l’origen d’aquell tràgic dia que viuria l’independentisme català amb la desaparició de dos dels seus més destacats activistes. Ens referim, doncs, a les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i el sindicat anarquista per excel·lència, la CNT; els quals –per una sèrie de factors conjunturals del temps que els tocà viure- s’acabaren trobant a primera línia de foc, immergits en una guerra social que els acabà fent irreconciliables, i que amb l’esclat de la Guerra Civil signarien el divorci definitiu.

Efectivament, en Josep i en Miquel Badia –els germans Badia– havien estat assassinats a plena llum del dia d’un 28 d’abril de 1936 a Barcelona, tirotejats davant el número 38 del carrer Muntaner per quatre pistolers de la FAI. Fets, sens dubte, que ja han estat recollits i explicats en diverses ocasions, i que aprofitant l’avinentesa ens serveix també per a recomanar al lector l’última novetat editorial que parla extensament d’aquest afer: la biografia de l’historiador català Fermí Rubiralta sobre Miquel Badia, publicada per Duxelm i la Fundació Irla. Així doncs, sense restar importància a l’atemptat, en aquesta breu crònica d’una mort anunciada, que exposarem en dues parts, intentarem esbossar precisament alguns d’aquests factors conjunturals que acabarien provocant aquest xoc de trens entre ambdós moviments, i que per dissort dels independentistes finalitzaria amb la mort dels Badia a tall d’epíleg.

Així les coses, amb l’arribada de la República, tant catalanistes radicals d’ERC com cenetistes partien d’una cosmovisió totalment diferent. Els uns, per primera vegada, accedien a unes cotes de poder rellevants a través del nou partit governamental –ERC- i les noves institucions d’autogovern; mentre que els altres, veient que la qüestió social no havia canviat com ells anhelaven, i foragitant ben aviat de l’organització la vella guàrdia de l’anarquisme català, pròxima a entendre’s amb els republicans, iniciaren un procés de radicalització que els portaria inexorablement a la confrontació directe amb l’Estat, i que –en el cas de Catalunya- identificarien directament amb la nounada Generalitat.

Indubtablement el Crack del 29 havia estat un tsunami econòmic, i a Espanya la depressió econòmica també s’acabà imposant amb força. Però especialment crua seria a Catalunya per un simple fet: i és que tot i dependre del mercat espanyol, l’economia catalana, amb una diversificació industrial important, depenent en bona mesura tant de les exportacions com de les importacions, estava simplement més lligada als vaivens de l’economia mundial. Amb tot s’hi afegí una greu crisi financera que acabà esquarterant els intents d’afermar un sistema financer pròpiament català, i que es degué, en primer lloc, per la retirada de diners i la fuga de capitals tot just proclamada la República (entre aquests els de la mateixa burgesia catalana); i, en segon lloc, per les mesures del nou ministre d’Hisenda de la República, el socialista Indalecio Prieto, que, recelós d’una descentralització econòmica, acabà estimulant l’absorció per part de la gran banca espanyola d’un bon nombre de bancs i societats financeres constituïdes amb capital català; sent el cas més paradigmàtic la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya el juliol de 1931, després que el mateix Prieto imposés la retirada de tots els dipòsits que hi tenia la companyia petroliera CAMPSA. A fi de comptes, cent anys d’administració centralista  no s’oblidaven així com així, i des del mateix ministeri també es procedí a la congelació de tots els préstecs com del finançament estatal cap a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, provocant importants dèficits pressupostaris al llarg del període republicà.

Per suposat tot plegat complicà les possibilitats de finançament de la Generalitat provisional, que ben aviat començaria a rebre dures crítiques per la gestió que n’estava fent Macià al capdavant de l’administració autonòmica. I és que més enllà de gestos simbòlics, el cert és que l’Avi acabà sent criticat per no pocs sectors de l’independentisme històric, de traïdoria o, directament, de connivència amb la banca i els mercats financers, tal com palesaria –des dels rengles del Bloc Obrer i Camperol (BOC)– el popular pamflet de Jaume Miravitlles Ha traït Macià?. En realitat, però, i tot i els intents de Macià d’apropar-se a algunes de les reivindicacions dels cenetistes, aquests es veieren eclipsats per les mesures del nou ministre de Treball, l’ugetista Francisco Largo Caballero; les quals –en termes generals– gaudiren de bona reputació entre el sindicalisme espanyol, però no entre el català, on evidentment hi tenia un pes molt major la CNT que no pas la UGT.

Nogensmenys, la crisi financera també acabà arrossegant altres sectors cabdals de l’economia catalana com el de la construcció, amb un 50% d’aturats o en situació precària pels volts de 1932; el tèxtil, que concentrant el 33% de la població activa catalana hagué de reduir un 30% de les hores treballades; el metal·lúrgic, amb una brusca davallada de la demanda; o el minerosiderúrgic, amb una reducció de les vendes d’entre el 30% i el 60%. De fet, deixant a banda l’atur forçós, que impactà especialment entre el proletariat immigrant de Barcelona, cal sumar-hi el notable augment dels lloguers, cosa que incrementà progressivament els sense sostre; aguditzant el que ja feia temps que s’havia convertit en un autèntic problema per a la ciutat: l’habitatge. Així doncs, no és estrany que ja el lema del primer de maig de 1931, celebrat per la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona, fos per un “Primero de Mayo contra el paro, la inflación y por la rebaja de los alquileres”.

En aquesta conjuntura, el desencís vers la nova República no es faria esperar. Sobretot tenint en compte que gran part de la legislació socio-laboral introduïda per les noves autoritats republicanes era tot sovint violada o simplement ignorada per la patronal, que evidentment no volia perdre els suculents beneficis aconseguits –en part- gràcies a la febre especulativa dels anys vint, i que entre d’altres coses havien deixat a l’Ajuntament de Barcelona amb un deute similar al deute nacional de Portugal a principis dels anys trenta. Per consegüent, els moviments vaguístics anaren en augment des de la proclamació de la República: passant d’unes 730 vagues l’any 1931 a les 1127 del 1933, amb gairebé un milió de vaguistes arreu de l’Estat.

I és que si d’antuvi els cenetistes havien permès una certa treva durant la primera primavera republicana, ben il·lustrada amb aquella frase de Durruti definint Macià com “un hombre de toda bondad, un hombre puro e íntegro”, l’estiu de 1931 ja es presentà força mogut, amb la represa de vagues a la Telefònica i al Port de Barcelona, i que amb estires i arronses s’allargarien durant els propers anys. Des d’aleshores, els anarcosindicalistes protagonitzarien una sèrie d’accions de contestació social proporcional al control que sobre la CNT anaven tenint els membres de la FAI: l’abril de 1932, per exemple, en el Ple Regional celebrat a Sabadell, els nous dirigents ja s’havien apoderat de l’òrgan portantveu, la Soli, i havien expulsat als trentistes de Joan Peiró i Àngel Pestaña i a les federacions locals de Girona, Lleida i Tarragona, properes al BOC. D’aquesta manera, la nova “gimnàstica revolucionària”, executada freqüentment a través de grups paramilitars cenetistes, els Comitès de Defensa Confederal, recuperava en certa mesura allò de la propaganda pel fet, abastant un ampli ventall de pràctiques: des de manifestacions, vagues generals i insurreccions, passant per ocupacions de fàbriques, sabotatges, boicots, atracaments a magatzems i dipòsits portuaris, confiscacions a granges o requises d’aliments sota el lema de “compres proletàries”.

Per la seva banda, la República, afanyosa per a demostrar a la dreta monàrquica que els republicans també podien garantir l’ordre social, activà llurs propis mecanismes de defensa, els quals acabaren sent notòriament repressius per a les classes més desafavorides, que lluitaven dia i nit per a la pròpia supervivència. L’octubre de 1931 s’aprovava la Ley en Defensa de la República, a través de la qual es podien censurar publicacions, tancar centres d’activitat política i detenir-ne els membres, a més d’avançar la creació d’unes forces de xoc que actuarien en casos de disturbis: la temuda Guàrdia d’Assalt. Dos anys més tard, el 1933, amb la Ley de Orden Público, quedaven legalitzades les batudes policials, imposant –en cas necessari- l’estat de prevenció, d’alarma o de guerra als barris obrers; alhora que s’aprovava també la Ley de vagos y maleantes, que creava unitats especials de policia per tal de reprimir les amenaces potencials.

Aquí, doncs, és on rau la clau de volta d’aquest serial que portaria finalment a la mort dels germans Badia, amb qui els anarquistes precisament identificarien ràpidament com les forces del mal, opressores de l’emancipació obrera. I és que tal com abordarem el propvinent dia en la segona part d’aquesta crònica, paral·lelament a l’acció policial, efectuada pels governadors civils fins el traspàs de les competències d’ordre públic a la Generalitat, l’agost de 1933, s’anaren articulant uns cossos que ben aviat desencadenarien un daltabaix entre l’opinió pública catalana: els escamots de les JEREC.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Ussama Ben Laden

dilluns, 9/05/2011 (CEHI)

El passat 2 de maig de 2011, les tropes d’elit dels Estats Units mataven a Ussama ben Laden a Abottabad, una ciutat a 80 quilòmetres al nord de Islamabad, al Pakistan. Finalitzava així la persecució més gran de la història contra un sol home. Qui era aquest personatge? com i perquè va arribar a ser l’enemic nº1 dels Estats Units? Quines repercussions ha tingut la seva figura en les polítiques dels Estats Units amb el món àrab i musulmà?

Ussama Ben Laden, va néixer a Riad, Aràbia Saudita,  el 10 de març de 1957, fill de Muhamad bin Awad bin Laden, un immigrant procedent del Iemen del Sud -aleshores colònia britànica- que es va enriquir durant els anys cinquanta amb inversions en diferents sectors de l’economia saudita, les quals l’aproximen a la casa reial.

Ussama va créixer a Jedah, va rebre una educació als centres més elitistes del país i de l’estranger. La tradició familiar el vincula als sectors islàmics més rigoristes del Wahabisme, una secta sunní vinculada des dels seus orígens al segle XVIII a la casa reial Saudita i que va impregnar de conservadorisme  el seu Estat. La interpretació especialment bel·ligerant de la Jihad (concepte que en principi designa l’esforç per ser bon musulmà) no només com a defensa de la fe sinó per a la seva imposició sobre les altres, marcarà profundament el rerefons ideològic del futur terrorista.

A principis dels setanta Ussama ben Laden va entrar en contacte amb grups islàmics rigoristes de l’Aràbia Saudita però no fou fins finals d’aquella dècada que tingué lloc l’esdeveniment que canviaria per sempre més la seva vida. Al 1979 té lloc la invasió soviètica de l’Afganistan la qual va despertar la solidaritat amb els grups de resistència afganesos de molts grups islamistes arreu dels països àrabs.

Als 22 anys, ben Laden  va debutar a l’escenari afganès amb el suport dels serveis secrets de l’Aràbia Saudita, del Pakistan i dels Estats Units, tres països molt interessats en posar fi a la presència soviètica a l’Afganistan i evitar la influència creixent de l’ Iran. Així des de 1980 Ussama ben Laden va organitzar camps d’entrenament militar, va dirigir tasques de reclutament i va captar donacions per a la Jihad, a través de la creació de l’Oficina de Serveis als Mujahidín creada juntament amb Abdullah Yusuf Azzam. Els suports internacionals i el reclutament li van permetre tenir el 1986 un mini exèrcit al seu comandament d’entre 12000 i 20000 homes que juntament amb les xarxes d’integristes de l’exterior van formar al 1988, Al-Qaida, “la Base”.

Després de la retirada soviètica d’Afganistan, l’any 1989,  Ussama començà la seva predicació per una Jihad continuada, fet que el condueix a la ruptura amb Azzam. La mort d’aquest, deixa el control d’ Al-Qaida en mans d’Usama bin Laden i d’ Ayman al-Zawahiri. Amb una gran riquesa acumulada, el primer  retorna a l’Aràbia Saudita i entra als cercles d’influència del rei Fahd amb la qual cosa aconsegueix el control d’un nou conglomerat d’empreses, algunes d’elles heretades de la família. Els grans beneficis econòmics li permeten continuar amb les tasques assistencials a la població afganesa i finançar el seu projecte de Jihad global, centrada encara en aquesta regió.

La invasió de Kuwait per l’Irak de Sadam Hussein el 2 d’agost de 1990, va convulsionar el Pròxim Orient i al mateix Usama bin Laden. El suport de l’Aràbia Saudita a la coalició internacional i l’arribada de desenes de milers de soldats dels Estats Units a la Península Aràbiga van indignar profundament al cap  d’Al-Qaida, que es va proclamar de seguida portaveu del nuclis contraris a la política del règim saudita. Les relacions amb el rei es van trencar, al refusar aquest donar suport als combatents de ben Laden per a oposar-se a Sadam, optant, en el seu lloc,  per els nord-americans.

A partir d’aquest moment ben Laden comença a proclamar la Jihad contra Occident i inicia els atacs contra els interessos occidentals. La visió reduccionista que tenia de l’ islam i de la Jihad impedirà però que Al-Qaida es transformi en un moviment de masses als països àrabs i sigui tan sols un grupuscle  amb els recursos suficients per dur a terme accions a nivell internacional. La reacció contra l’Estat Saudita, obligà al seu dirigent a  exiliar-se al Sudan, sota la protecció del general Umar al -Hasan al-Bashir, i des d’on va continuar consolidant les seves inversions en sectors estratègics.

Un conjunt d’atemptats perpetrats als anys noranta a Somàlia i als subterranis del World Trade Center a Nova York, assenyalen sense dubte cap a les seves xarxes d’influència i la seva direcció.  Les pressions dels Estats Units, van dur a la família de bin Laden a trencar relacions amb el germà descarrilat, retirant-li la nacionalitat saudita, i intervenint els seus comptes bancaris. Els atemptats, però van continuar, el 13 de novembre de 1995 a Riad, i al 1996 a Dhahrán.

Les pressions americanes sobre Jartum, el van obligar a canviar d’ubicació. L’ascens dels Taliban a l’Afganistan el setembre de 1996, i l’establiment d’un estat teocràtic, li van proporcionar un refugi ideal. Les relacions amb el Mul·là Omar, líder espiritual dels Taliban, li van permetre establir una base important de reclutament i entrenament per la seva Jihad global, al mateix temps que establia una influència cada vegada més forta sobre el règim. L’objectiu de ben Laden era aïllar internacionalment el règim afganès per fer-lo cada cop més dependent d’Al-Qaida.

Davant la cadena d’atemptats que es produeixen a l’Àfrica, – els més importants a Nairobi i Dar es Salam, capitals de Kenya i Tanzània respectivament -, l’any 1998, els Estats Units van iniciar amenaces i represàlies contra els països que acollien i donaven suport a les xarxes d’ Al-Qaida. Per una banda, mitjançant bombardejos i atacs contra objectius suposadament terroristes assolint l’efecte contrari al buscat. La destrucció d’infraestructures i la mort de població civil van despertar més solidaritat entre les poblacions locals envers la causa dels jihadistes. I per altra banda, mitjançant la diplomàcia internacional. El govern de Bill Clinton va iniciar sancions contra el govern afganès. La resolució 1267 del Consell de Seguretat  de les Nacions Unides del 15 d’octubre de 1999,  castigava a un estat membre per no lliurar un sospitós i mencionava explícitament el personatge que es convertirà, dos anys més tard, en la imatge pública del terrorisme internacional. Les pressions internacionals van obligar a Ussama ben Laden, a reforçar les mesures de seguretat, i donar la sensació d’haver desaparegut encara que Al-Qaida, sota la seva direcció, va continuar amb els atemptats, principalment a països musulmans.

La victòria dels republicans l’any 2000 als Estats Units, va canviar dràsticament el rumb de la política nord-americana. Tot i que les agències de seguretat estaven advertides de que Al-Qaida preparava un atemptat als Estats Units, ningú no s’esperava la magnitud de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. La nova lluita contra el terrorisme va permetre als neoconservadors estendre la lluita concreta contra un grup criminal (Al-Qaida) i convertir-la en un conflicte mundial amb l’islam. Ussama ben Laden va aconseguir així ser el punt de mira i elevar la seva figura a la d’enemic públic número 1 del món.

La reacció dels Estats Units, va ser immediata i encara avui se’n pateixen les seves conseqüències. La intervenció a l’Afganistan va obligar als jihadistes a la dispersió i Ussama ben Laden, va desaparèixer als confins afgano – pakistanesos. La caiguda dels Taliban va suposar un cop fort per al seu lideratge. Malgrat tot, la propaganda i l’ús cada cop més intens d’Internet van permetre al líder d’Al-Qaida, prosseguir amb els seus objectius.

A continuació, ben Laden, va iniciar una campanya a l’Aràbia Saudita, amb diverses accions i confrontacions amb el règim de Riad. La prioritat del front sobre Aràbia Saudita havia estat sempre present en el pensament del jihadista. Al mateix temps va ser capaç de respondre a la pressió internacional amb atemptats a Europa com els de l’11 de març de 2004 a Madrid o el 7 de juliol de 2005 a Londres.

La devastació que va provocar la invasió de l’Iraq, el 20 de març de 2003, per part dels Estats Units, va permetre a Abu Musad al-Zarqawi emir jordà de la Unificació i la Jihad, traçar un seguit de xarxes de suport i convèncer a ben Laden sobre la prioritat d’acció a l’Iraq. Entre 2004 i 2006 el líder va fomentar l’enfrontament no només contra els Estats Units sinó conra els grups xiites de l’interior. L’objectiu era establir un nou emirat jihadista, el substitut del territori perdut a l’Afganistan. Els intents d’establir un comandament conjunt, però, van generar divisions entre les organitzacions. Els islamistes iraquians es negaven a obeir les actituds reduccionistes respecte els xiites i l’islam. D’aquesta manera, Ben Laden i el seu intent d’establir un Jihidistan a l’Iraq, es van veure frustrats a l’ hivern del 2007-2008. Aquest fet el va obligar a retirar-se al Pakistan, reculant precisament allà on havia iniciat la seva trajectòria per continuar amb les seves accions alimentant les diferents branques de l’organització i la propaganda de la seva Jihad mundial.

El cert és que Ben Laden havia impulsat un guerra contra el propi islam. La victòria de Barak Obama a les eleccions presidencials nord-americanes de 2008 va significar un gir en la política dels Estats Units. El nou president, apostava per la reconciliació i el respecte a l’islam i frustrava els plans de ben Laden que en els seus últims missatges intentava renovar l’enfrontament militar. El canvi de la retòrica dels Estats Units venia acompanyat també per l’abandonament i l’aïllament que els moviments islamistes feien a les xarxes d’Al-Qaida. Els intents de penetrar a Gaza i al Líban van resultar un fracàs. I es que com apunta Jean Pierre Filiu, la primera i la més important mort de bin Laden, la ideològica, es va produir amb l’onada de revoltes per la llibertat al món àrab. La segona, la física, es produïa el 2 de maig, a Abbottabad, en un assalt de venjança a l’estil Western que encara avui caracteritza la política militar dels Estats Units.

(Autor: Oscar Monterde)

Per què no ens podem posar d’acord?

divendres, 6/05/2011 (CEHI)

Per tal de complementar la darrera entrada al blog de l’ Antoni Segura sobre la crisi econòmica, m’ha semblat útil afegir aquest article de Rana Foroohar a la revista Time que penso que té el doble mèrit de situar el problema a escala global i amb perspectiva històrica que, no ho oblidem, és l’objectiu d’aquest blog. El rerefons de l’article és la globalització amb les seves llums i les seves ombres i la dificultat de crear un sistema global nou,  diferent d’experiències passades,  del qual tots, sense excepció, en sortim guanyant. Si a més, hi afegeixo jo, això es pretén assolir  oblidant els principis ètics més elementals, el més bàsic sentit de la responsabilitat i ignorant les conseqüències que les nostres accions i decisions tenen sobre els demés i sobre nosaltres mateixos, l’únic que està garantit és el desastre tant a escala global com local. Deixar de viure per passar a sobreviure que és una cosa molt diferent.  Com sempre qualsevol error és del traductor.

El darrer cap de setmana el vaig passar a Bretton Woods, New Hampshire, a la conferència INET, una “festa” organitzada per l’Institut per un Nou Pensament Econòmic  fundat per George Soros, un grup dedicat a pensar noves i millors maneres per gestionar l’economia global. L’elecció de l’Hotel Mount Washington, com a seu de la conferència, no era una casualitat, és el mateix lloc on diplomàtics de les nacions aliades es reuniren l’any 1944 per decidir com reconstruir l’economia global després de la Segona Guerra Mundial. El resultat d’ aquella reunió foren el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el patró or per el sistema monetari.

El resultat de la reunió del passat cap de setmana fou, per damunt de tot, nervis. Hi havia un munt de cervells entre els convidats, com Soros, Larry Summers, Paul Volcker, Gordon Brown, Joseph Stiglitz i altres notables. Tot i això, era inevitable concloure que d’aquest Bretton Woods no en sortiria cap “reset” de l’economia global. El 1944, l’èxit fou el resultat de diverses condicions preexistents ; primer, l’experiència compartida de la Gran  Depressió; segon, la concentració del poder financer en un numero molt petit d’estats (principalment el Regne Unit i els Estats Units); i tercer, un enteniment compartit dels reptes – reconstruir les nacions devastades per la guerra i crear un nou marc de relació entre els estats industrials-   i de les accions polítiques necessàries per afrontar-los.

Res d’això existia el passat cap de setmana. Per començar, la crisis financera del 2008 i la recessió posterior s’han sentit de manera molt forta en el món desenvolupat però de manera molt suau, i a vegades ni així,  en moltes nacions emergents. Mentre els Estats Units estan sent “renyats” per el Fons Monetari Internacional per l’estat de les seves finances (una vergonya fins ara reservada per a els estats pobres), Xina està millor ara que abans de la crisi, travessant la recessió amb taxes de creixement del 9%. Altres països pobres han vist el seu creixement reduït  només lleugerament. Això significa que les economies emergents miren els darrers anys sota una llum molt diferent que els estats rics. Això és el que va fer notar un economista de la India durant la reunió, assenyalant que un excés de regulació de les finances mundials, quan tot just s’està començant a sortir de la crisi, seria negatiu per els països emergents als quals els hi va prou bé amb el sistema actual. Summers, antic cap del Consell Nacional d’Economia dels Estats Units, va admetre que hi havia aquest risc.

Tot això subratlla el caràcter multipolar de l’economia global actual. El 1944, no va caldre negociar massa per arribar a solucions – després de tot, les agendes dels estats industrials occidentals, com els Estats Units i el Regne Unit,  eren bàsicament idèntiques. Aquest cop, els interessos d’un conjunt molt més divers d’estats rics i pobres – de Xina i Brasil als Estats Units i Alemanya – s’han de fer quadrar. I no és només una qüestió d’Occident i els demés. Europa funciona a dues velocitats, amb un nucli ric i una perifèria pobre.  India i Xina miren les respectives ambicions regionals amb malfiança. Brasil, una potència agrícola, sovint té més assumptes en comú amb els Estats Units i Europa que amb els altres BRICS. I podríem continuar. Ningú s’ha d’estranyar doncs que les reunions del G-20 mai produeixin gran cosa.

El món està canviant tant ràpid,  que els polítics no li poden seguir el ritme. El trasllat de riquesa i poder d’Occident cap a l’Orient s’ha accelerat considerablement amb l’actual crisi, provocant un nou equilibri sense precedents ens els darrers 500 anys. Xina, posseeix gairebé 3 trilions de dòlars en reserves. Els mercats emergents afegeixen gairebé 70 milions de nous consumidors, amb el poder adquisitiu propi  d’una classe mitjana, per any. Els nivells de desigualtat estant augmentant dins dels estats molt més ràpid del que ningú podia haver imaginat. Mentre, el canvi vers una economia del coneixement està tenint lloc a la velocitat de la llum, creant noves i engrescadores empreses com Facebook i Google però sense crear, fins ara, ni una fracció del número de llocs de treball de la vella economia que s’han perdut. Summers va argumentar que si no tens en compte els llocs de feina a les fàbriques relacionats amb el marketing i les vendes , només un 5% de la força laboral dels Estats Units està fabricant alguna cosa a dia d’avui.

La nova economia, va admetre, “funcionarà, inevitablement, d’una manera molt diferent a la vella.” El problema és que ningú sap com.  D’aquesta  manera, crear polítiques monetàries, comercials i reguladores ha esdevingut molt difícil. Encara que els polítics puguin superar en els respectius països les seves polítiques divisives i cada cop més populistes, és fa molt complicat de saber què s’ha de fer i quan per tal de tornar a fer funcionar l’economia a escala global. Volcker ho va resumir el darrer vespre de la conferència: “Avui ningú inventaria un sistema en el qual un estat pobre com Xina deixés a un de ric com els Estats Units 3 trilions de dòlars per solucionar un problema de préstecs hipotecaris dolents.” El problema és que ningú es posa d’acord en un nou sistema. Agendes divergents – dins i fora dels països – signifiquen que cap solució sortirà de Bretton Woods, o de cap altre lloc, a curt termini.

[Autora: Rana Foroohar. Article publicat a la revista Time el 25 d’abril de 2011]

[Traducció: Víctor Gavín]

De mà invisible a puny de ferro

dilluns, 2/05/2011 (CEHI)

La crisi econòmica desfermada arran dels xocs petroliers de 1973 i 1980 (el preu del barril de cru passava de 3 a 12 dòlars entre l’octubre de 1973 i el gener de 1974 i assolia els 32 dòlars el 1980) suposà la fi de la fase de creixement iniciat a la postguerra mundial. Durant una dècada, no semblava que les polítiques econòmiques fossin capaces de capgirar una crisi estructural que es manifestava en forma de descens de les taxes de creixement i de les inversions, inflació, atur, problemes en les balances de pagament, increment del deute… A diferència, però, de la Gran Depressió dels trenta, aquesta vegada el sistema financer no va fer fallida: la concentració de capital de les grans multinacionals i la demanda estatal –i l’ajut públic prestat a les empreses i entitats financeres amb problemes– ho varen impedir.

Seria erroni, això no obstant, creure que la crisi només fou conseqüència de l’alça dels preus del petroli, puix la principal economia mundial, els Estats Units, ja donava signes d’esgotament a finals dels seixanta: desacceleració del creixement, caiguda de la productivitat i pèrdua de competitivitat.

La revolució neoliberal intentà fer front a la crisi controlant el creixement monetari i la inflació, impulsant privatitzacions massives, disminuint el dèficit pressupostari a costa dels serveis públics, reduint els impostos per a les rendes més altes i combatent el poder dels sindicats. Fou un embat contra l’estat del benestar. No tots els països reaccionaren, però, de la mateixa manera i, en molts casos, es dugueren a terme reestructuracions amb un menor cost social i, sobretot, s’impulsaren alhora mesures d’estalvi energètic. A partir de 1983 l’economia mundial creixia de nou, però el món havia canviat. D’una banda, la crisi deixava seqüeles: atur estructural en els països més desenvolupats; subalimentació, pobresa i deute en els més pobres. De l’altra, es consolidava la globalització del sistema productiu, sorgien nous sectors basats en tecnologies d’alt valor afegit i es produïa un fort desenvolupament del sector financer i de les grans multinacionals que ja no operaven en el marc dels mercats nacionals, sinó del mercat mundial. Les economies planificades (URSS i l’Europa de l’Est) no foren capaces d’adaptar-se al mercat global i es col·lapsaren.

L’actual crisi es desencadena amb la fallida de Lehman Brothers –setembre de 2008– provocada per l’emissió d’actius tòxics (hipoteques subprime). Però, sens dubte, hi ha causes més profundes que s’arrossegaven des de molt abans –com la desregulació del sistema financer– i que denotaven un esgotament de la fase expansiva. La lluita contra la crisi se centra ara a controlar el dèficit, reduir el deute i rescatar el sistema financer –obviant les seves responsabilitats en la crisi–. Les conseqüències socials són clares: creixement de l’atur i deteriorament dels serveis públics. Les polítiques també: una socialdemocràcia sense discurs que perd elecció darrere elecció (a la UE només governa actualment a Portugal, Eslovènia, Grècia i Espanya) i ascens dels partits populistes, xenòfobs i d’extrema dreta.

No sabem com serà el món després de la crisi. Sens dubte, se’n sortiran millor aquells països que hagin invertit en I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació) per millorar la seva competitivitat. No és el nostre cas. Però si, per sortir de la crisi, només se segueixen les directrius dels mercats,del que no hi ha dubte és que l’estat del benestar té els dies comptats i, potser, la UE també, perquè avui la mà invisible d’Adam Smith és un puny de ferro que ens empeny cap a una creixent desigualtat en la distribució de la riquesa que trenca la cohesió social, aboca al conflicte i beneficia els més poderosos.

(Autor: Antoni Segura)

[Article publicat al diari Avui el 21 d’abril de 2011]

Fallida Lehman Brothers (2008)

Seny i Rauxa de l’independentisme català: les consultes populars

dijous, 14/04/2011 (CEHI)

Han estat un èxit o un fracàs les consultes populars sobre la independència de Catalunya? De bon antuvi, personalment prefereixo encarar les qüestions que afecten a la col·lectivitat de forma democràtica en comptes de matar-nos pels carrers tal com havíem fet al llarg dels vuit-cents i bona part dels nou-cents. Només cal fer una mirada enrere per observar com la nostra història més recent està plegada de violència política: tres guerres carlines en cinquanta anys, insurreccions populars -bullangues-, bombes anarquistes, violència anticlerical, pronunciamientos, pistolers de la patronat assassinant sindicalistes i viceversa, dictadures militars, Guerra Civil (1936-1939), terrorisme d’Estat,…

L’èxit de les consultes populars sobre la independència de Catalunya ha estat bastir l’ independentisme sota el seny d’ un moviment cívic, popular, pacífic i democràtic. Cal dir, però, que no sempre ha estat així: fins a mitjan dels vuitanta, l’ independentisme català era un fenomen marginal, extraparlamentari i visualitzat col·lectivament en forma de passamuntanyes a causa de la seva vinculació amb la lluita armada. El fracàs de la via armada – Terra Lliure–, l’aposta de la societat civil per l’estratègia democràtica – Crida a la Solidaritat–, i la cristal·lització en opcions polítiques parlamentàries van constituir l’ADN de l’ independentisme al llarg dels noranta. Finalment, la primera dècada del segle XXI l’ independentisme ha quallat en el debat polític i electoral de Catalunya.

Si s’hagués tractat d’un referèndum oficial i vinculant, és evident que un 18% de participació equivaldria a un fracàs rotund per les aspiracions independentistes. Les experiències més recents d’independització mitjançant un referèndum eleven les xifres a cotes molt més altes  de participació. És el cas del Sudan, on la consulta del gener de 2011 va aplegar davant les urnes el 98,02% del cens: tota una lliçó. El 2006 el referèndum que separava Montenegro de Sèrbia aconseguí la participació del 86,5% dels electors. El darrer referèndum de 1995 per un Quebec independent hi votaren el 93,5% dels quebequesos amb dret a vot. I a les repúbliques bàltiques, els lituans ratificaren la independència respecte a la URSS amb un 84% de participació. Letons i estonians, tres quarts del mateix.

Seguint un programa de màxims, les consultes no han aconseguit aplegar a la majoria de catalans davant la pregunta Està d’acord que Catalunya esdevingui una Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Per tant, les consultes populars han esdevingut un fracàs a l’hora d’aconseguir una alta participació si es compara amb els darrers processos d’independització. Altrament, en el cas de superar el primer esglaó i aconseguir una participació d’un 70, 80 o 90 per cent en un referèndum oficial i vinculant, desconeixem quines paperetes s’imposarien (SI/NO) i en quin percentatge.

Però no es tractava d’un referèndum oficial ni vinculant, sinó una consulta popular promoguda per independentistes i a on hi ha acudit majoritàriament l’electorat independentista. Els no partidaris de la independència no van perdre el temps acudint a les urnes simplement perquè el seu objectiu en aquest àmbit ja està complert: Catalunya forma part d’Espanya. Tanmateix, la consulta popular de Barcelona ha assolit els objectius d’un programa de mínims. En primer lloc, no es poden menysprear els més de 250.000 barcelonins que un diumenge de primavera van decidir votar majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Cal tenir en consideració el gairebé milió de catalans que han apostat per la independència des del passat 13 de setembre de 2009. La independència importa a una part dels catalans, sigui en època de crisi o no. En aquest sentit, els contraris a la independència de Catalunya ja no podran esgrimir la mitificada argumentació de “… això de la independència de Catalunya no interessa a ningú, cal centrar-nos en els aspectes que realment interessen a la població, com sortir de la crisi”. En segon lloc, les consultes han aconseguit calar el debat independentista dins l’agenda política catalana, i així ho demostren les portades dels diaris, les tertúlies polítiques de televisió i els articles de premsa. Esdevé simptomàtic que El Periódico hi dediqués la portada i l’editorial el divendres anterior a la consulta; La Vanguardia, Ara, El Punt-Avui i el mateix El Periódico van centrar l’edició i portada a la consulta l’endemà de la seva celebració a Barcelona. Les consultes han esdevingut  allò que en el llenguatge militant es defineix com un exercici d’agipro (agitació i propaganda). Finalment, en tercer lloc, l’ independència s’ha convertit en una opció palpable: els secessionistes han tingut la possibilitat d’organitzar i dipositar una butlleta favorable a un estat català. Simbòlicament tot un somni per una part de catalans. En aquest programa de mínims, doncs, la consulta ha satisfet els objectius amb escreix.

D’aquesta manera entenem la satisfacció amb què Barcelona Decideix es mostrava la nit de la consulta. A banda de l’innegable i voluntariosa feina dels organitzadors, de ben segur que la participació es veié augmentada per l’efecte Pujol. El polític més important de la segona meitat de segle XX a Catalunya i referència institucional per un bon grapat de ciutadans del país anuncià que no només havia votat, sinó també que ho havia fet favorablement. El mateix President de la Generalitat revelà que havia votat anticipadament a la seu d’Ómnium Cultural, així com la totalitat dels membres del govern amb dret a vot l’exerciren. Com denoten les consultes, l’ independentisme català travessa el moment de màxima salut i reconeixement popular. Nogensmenys, si l’ independentisme català fins als anys noranta era exclusivament identitari, a les darreres dues dècades ha proliferat l’ independentisme centrat en el discurs econòmic. Una situació que també s’està donant en el discurs de grups com la dretana i neoliberal Lega Norte al nord d’Itàlia o els independentistes flamencs de La Nova Aliança Flamenca (N-VA) o el xenòfob i populista Vlaams Belang a Bèlgica.

Queda clar, per tant, que no es tractava d’un referèndum estàndard. Era una consulta no oficial ni vinculant, la del 10-A a Barcelona i la resta que hi ha hagut a Catalunya en el darrer any i mig, la qual comportava la gratuïtat del vot arrauxat ja que el resultat no tenia cap conseqüència política immediata, i encara menys la proclamació de la independència de Catalunya.

(Autor: Albert Planas i Serra)


Ja tenim un any!

dijous, 14/04/2011 (CEHI)

Avui fa 80 anys que es va proclamar la IIª República però avui és també un aniversari que a tots els que fem aquest blog ens fa molta il.lusió i és que avui fa un any que es va iniciar el Blog del CEHI.  Per a nosaltres ha estat i és una experiència molt engrescadora i satisfactòria, sobretot al comprovar que ja tenim un número interessant de seguidors. Esperem que per a tots vosaltres ho hagi estat també i esperem que dintre d’un any poguem celebrar el segon aniversari sent tots els que som ara i uns quants més.

Moltes gràcies a tots!

El Blog del CEHI

Els emirats del Golf Pèrsic

dilluns, 4/04/2011 (CEHI)

Les curses de Formula 1, la victòria del Barça al Mundial de Clubs l’any 2009 a Abu Dhabi i el contracte amb Qatar Foundation per esponsoritzar la seva samarreta, la recent visita de Zapatero a Qatar i als Emirats Àrabs Units (E.A.U.) en busca d’inversions per a empreses i caixes, i les revoltes de Bahrain, en el context de l’onada de revoltes als països àrabs, són els principals titulars sobre una regió poc coneguda i marcada per la seva riquesa petrolífera i l’espectacular urbanització de les seves ciutats.

Els orígens d’aquests petits estats del Golf Pèrsic (Bahrain, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units) els podem buscar en el contacte de les poblacions beduïnes de la Península Aràbiga amb el mar a finals del S. XVIII, després d’un període on la costa havia estat dominada per portuguesos i perses. Aquesta simbiosi entre les tribus beduïnes i la cultura marítima es va traduir en la formació del que s’han anomenat ciutats portuàries, és a dir emirats amb una petita extensió de territori i població que van centrar la seva economia en el comerç marítim, sense que això comportés una expansió territorial, ni la creació d’una xarxa pròpia de ports arreu. Per assegurar el comerç de llarga distancia van recórrer a l’establiment d’aliances polítiques amb potències internacionals. La pirateria  havia estat durant molt temps l’activitat principal en les costes del Golf aprofitant la proximitat de la ruta de les índies. En aquest context, Gran Bretanya, per ací la zona era un punt clau en les rutes marítimes vers les seves possessions asiàtiques,  va començar a jugar un paper fonamental a mitjans del segle XIX firmant un seguit de treves amb els principals caps tribals de l’àrea. La pirateria és substituïda aleshores per l’explotació de les ostres perleres, activitat que tindrà el seu màxim moment després de la Primera Guerra Mundial i fins als anys trenta del segle passat. L’inici de l’explotació petrolífera canviarà la regió per sempre més. Aquestes treves, que es van acabar consolidant en tractats de pau i acords comercials, van assegurar, per una banda, els interessos britànics a la zona i, per altra,  van protegir a les dinasties locals de les lluites pel domini de la Península Aràbiga entre saudites i otomans.

Al final de la Primera Guerra Mundial, derrotat i desmembrat l’Imperi Otomà, els saudites continuen amb la seva expansió territorial. Els britànics els hi donen suport, però  al mateix temps protegeixen els seus protectorats al Golf Pèrsic. La intervenció britànica serà necessària en l’expansió dels saudites a l’ Iraq i a Kuwait (amb un acord que establia dues zones neutralitzades). La  creació del Regne d’Aràbia Saudita, el 1932, no marca unes fronteres definitives, de fet la frontera amb els altres emirats (Abu Dhabi, Qatar, Bahrain) era gairebé inexistent. Tot i així, l’expansió saudita va continuar cap a Asir (aleshores part del Iemen) i cap a la zona interior dels emirats del Golf. Fou la necessitat d’establir unes fronteres estables del  nou regne d’Aràbia Saudita i la voluntat de Gran Bretanya de conservar els esmentats protectorats, davant de les concessions saudites als Estats Units, el que va frenar l’expansió d’aquella i va reforçar el manteniment dels emirats.  Gran Bretanya va mantenir el seu protectorat a Kuwait fins el 1961 i en el cas dels futurs Emirats Àrabs Units, Qatar i Bahrain fins el 1971.

L’explotació petrolífera a gran escala comença a finals de la dècada de 1940 a Kuwait i Qatar, i en la de 1960 a tres dels set emirats dels futurs Emirats Àrabs Units ( Abu Dhabi, Dubai i Sharjah) i a Oman.  Els ingressos del petroli van convertir els emirats del Golf en una regió estable i pròspera econòmicament parlant. D’economies mercantils van passar a ser economies rendistes, i de zones despoblades i desertitzades van passar a ser zones de creixement i concentració demogràfica mitjançant  un procés d’hiperurbanització.

Després de la independència de Kuwait el 1961, Gran Bretanya va projectar la creació d’una entitat que integrés a la resta dels emirats. Bahrain i Qatar no en van voler saber res i d’aquesta manera, el 1971, ambdós assolien la seva independència a la vegada que naixia l’entitat dels Emirats Àrabs Units (fruit de la unió dels emirats d’Abu Dhabi, Ajman, Dubai, Fujairah, Ras al-Khaimah, Sharjah i Umm al-Qaiwain). No exempts de divergències internes (interessos territorials dels diferents emirats) ni de pressions externes (Iraq, Iran i Aràbia Saudita), tots ells van prioritzar els acords amb les potències estrangeres (principalment els Estats Units) per damunt de la possibilitat d’arribar a acords regionals entre sí, una tendència que encara avui és present.

Les independències portaran un major control sobre el preu del petroli, però els baixos preus del moment en comparació amb la seva demanda i al tractar-se d’un tipus de recurs no renovable, creava una situació insostenible per als països del Golf, els quals van aprofitar la guerra de 1973 -que va enfrontar Israel amb Egipte i Síria- per multiplicar-ne el preu per quatre. És l’anomenada primera crisi del petroli.

La derrota del panarabisme a la guerra de juny 1967, la Guerra dels 6 dies, havia suposat un canvi de lideratge en el món àrab en detriment d’Egipte i a favor de l’Aràbia Saudita. Aquest esdeveniment fou el tret de sortida d’altres que van posar de manifest la vulnerabilitat dels emirats del Golf: l’enfrontament armat entre els dos Iemen i la firma de tractats entre el Iemen del sud i la Unió Soviètica; la caiguda del Sha de l’Iran amb la victòria de la revolució liderada per Khomeini i l’establiment d’un règim islàmic basat en un xiisme revolucionari com a pol oposat de l’ islam ric i conformista dels emirats del Golf i l’Aràbia Saudita; la ruptura de l’eix Riad – El Caire després de la firma dels acords de Camp David entre Israel i Egipte; l’ofensiva soviètica a l’Afganistan;  i finalment la guerra Iraq – Iran el 1980, vista tant com una amenaça, en el cas que es pogués estendre per tota la regió, però també com una oportunitat per a debilitar dues potencies veïnes i preservar l’ status quo dels països del Golf.

Davant d’aquesta situació, el 1981, Qatar, Bahrain, Kuwait, Oman i l’Aràbia Saudita creen el Consell de Cooperació del Golf, que intenta ser un organisme regional de cooperació en termes econòmics i de defensa. Es fan alguns passos en cooperació econòmica: afavorint la mobilitat regional, establint algunes institucions comunes, etc. En termes de defensa s’avança principalment en la cooperació policial i militar front problemes interns –un exemple és la recent  intervenció de forces comunes a Bahrain- però poc en defensa davant d’agressions exteriors. L’ocupació de Kuwait per part d’Iraq (1991), mostra la incapacitat d’aquests emirats per fer front a una invasió externa, i palesa la necessitat de les aliances exteriors per a garantir la seva seguretat en un món hostil. A partir d’aquest moment la principal amenaça provindrà d’Iran, a qui la desaparició de la URSS aquell mateix any combinada amb el debilitament del seu enemic iraquià col·loquen en primera línia de l’escenari regional. A tot això, a dia d’avui, hi hem d’afegir la cursa per la nuclearització de la regió com a teló de fons de la conflictivitat. El Consell de Cooperació del Golf ha fet, sobretot des de l’any 2001, nous passos en la cooperació econòmica i militar, però sense assolir els objectius marcats: establiment d’un mercat comú, d’una moneda única i d’unes forces armades unificades. A més, lluny d’eixamplar els seus horitzons, el Consell segueix  tancant la porta a l’ ingrés de nous membres.

Políticament, els diferents emirats han mantingut uns sistemes interns autoritaris, no de caràcter personal sinó familiar. Les famílies reials són extenses i els seus membres s’han distribuït la supervisió i el control dels principals recursos de poder de l’estat (inclosos els militars) admetent un nombre suficient de gent de les classes més baixes per a mantenir la cohesió interna, a la vegada que s’empra la repressió sistemàtica contra tota expressió d’oposició en un marc de corrupció generalitzada. Les rendes del petroli han permès assegurar tant el creixement econòmic com la inversió de capital en l’economia financera mundial. El creixement de les economies del Golf s’ha vist afavorit per les bones vies de comunicació i transport del petroli i del gas però, a la vegada, no s’han desatès les inversions en les indústries derivades d’aquests dos recursos.  Al mateix temps s’han bolcat en l’economia financera. Els bancs de la regió tenen molta força i alguns països com Espanya han visitat recentment la zona per atreure capital. No obstant tot això, la crisi econòmica ha fet trontollar alguns sectors especialment a Dubai, on havia predominat el sector immobiliari, el turisme de luxe i l’especulació, el que ha obligat a Abu Dhabi a rescatar-lo financerament.

Val a dir, que la inversió econòmica s’ha concentrat en el  món urbà. Avui la població urbana suposa el 80 i el 90% de la població de la qual un 80% és d’origen immigrant i gaudint de drets molt limitats. A Kuwait es concentren egipcis, siris, iraquians i també molts palestins, malgrat que molts van ser expulsats durant l’enfrontament amb Iraq el 1991. A Bahrain, Qatar i als E.A.U. predominen les migracions provinents d’Índia, Pakistan i Filipines. La urbanització del territori delimita la segregació no només entre autòctons i estrangers sinó també entre  els grups socioeconòmics de la població autòctona.

Tot i els nombrosos aspectes comuns, la política interna d’aquests estats conserva algunes particularitats.  Als Emirats Àrabs Units, tot i tenir el PIB més elevat dels països àrabs, les condicions de vida de la població varien molt d’un lloc a l’altre. Només Abu Dhabi, Dubai i Sharjah han gaudit de les rendes del petroli i del creixement accelerat. La monarquia absoluta segueix essent la naturalesa política del règim dels E.A.U. Qatar, és una monarquia absoluta que s’ha dotat d’aspectes que li donen de cara enfora un aire més modern i s’ha erigit com a promotor del neoliberalisme a la regió, però l’aspecte més interessant és la creació de la cadena de televisió per satèl·lit Al-Jazeera el 1994, que és al mateix temps un instrument al servei d’aquest petit estat i un altaveu de disconformitat del món àrab que ha esdevingut el seu principal referent informatiu. Els sistemes de Kuwait i Bahrain s’han aproximat a certs mecanismes de representació parlamentària. Bahrain, governat per una minoria sunnita, és l’únic d’aquests emirats que té una majoria de la població xiïta que veu vulnerats els seus drets de ciutadania. Les revoltes  avui a Bahrain, així com les de la minoria xiïta de la regió de  Hassà al nord-est de l’Aràbia Saudita, tenen un doble objectiu: la democratització dels seus règims i el reconeixement de drets de la població xiïta. La disminució de les rendes, l’augment de la població  i l’elevada fragmentació social poden posar avui en qüestió els principis de cohesió interna d’aquests països, tot i que de moment la repressió i el control dels principals recursos de poder per les elits tradicionals continuen essent la tònica dominant.

(Autor: Oscar Monterde)

Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011 (CEHI)

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php