Tornada i…Tony Judt

dimecres, 1/09/2010 (CEHI)

De retorn de les vacances que esperem hagin estat profitoses per a tots i totes, tornem a començar el blog i ho fem amb una notícia trista. La mort el passat dia 6 d’agost d’un dels millors historiadors contemporanis actuals: el britànic Tony Judt. Autor de molts llibres i articles, en els darrers anys fou conegut especialment per dos treballs excel·lents: Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006) i Sobre el olvidado Siglo XX (Taurus, 2008). Fou precisament arrel de la publicació del primer títol esmentat que Tony Judt concedí una entrevista al butlletí de l’Historical Society dels Estats Units, Historically Speaking, on a més de parlar del llibre va fer unes interessants reflexions sobre la història, l’historiador i el paper d’aquest en la societat. M’ha semblat oportú obrir la nova temporada del blog amb la traducció d’un fragment d’aquestes reflexions:

La primera responsabilitat de l’historiador es fer bé la seva feina: investigar que succeí en el passat, pensar una manera de transmetre-ho que sigui a la vegada efectiva i fidel, i dur-ho a terme. Ara bé, si ets historiador, per exemple, de la societat medieval no tens necessariament cap obligació cívica de sortir a l’espai públic i explicar perquè era incorrecte ofegar a les dones acusades de bruixeria, Va passat fa molt temps,  ja no és un assumpte que interessi al gran públic i l’historiador, per tant, pot tractar el tema només des de la vessant professional sense sentir cap responsabilitat moral vers la comunitat en la que viu. No crec que els historiadors del segle XX, particularment els del segle XX a Europa, tinguin aquesta opció. La tasca d’aquests historiadors no és la de trastocar les coses només per el plaer de trastocar-les, però sí la de gairebé sempre explicar històries incòmodes exposant a la vegada perquè la incomoditat és part de la veritat que necessitem saber per a viure bé i correctament. Una societat ben organitzada és aquella on coneixem la veritat sobre tots nosaltres, no una on ens diem còmodes mentides sobre nosaltres mateixos. I en això els historiadors tenen un paper especial a desenvolupar, probablement més important que el dels moralistes. Els darrers parteixen d’un conjunt de valors teòricament universals que de fet poden no ser compartits per molts dels que els escolten, mentre que l’historiador simplement diu: “Mireu, això és quelcom que tots compartiu perquè és part del vostre passat comú. Teniu això en comú i ho heu de reconèixer.†Per tant, sí que tenim el deure de trastocar i aquesta és una de les raons per les que em molesto tant amb els meus col·legues que només publiquen  els uns per els altres. Tenim un deure vers les nostres comunitats en un sentit molt més ampli. És cert que només podem estar a l’alçada d’aquest deure sent bons professionals de la història, però tenim aquest deure. Us donaré un exemple pràctic. Quan l’any 1997 tingué lloc a França el judici a Maurice Papon – l’únic judici important d’un criminal de guerra del règim de Vichy – l’acusació demanà als historiadors especialitzats en aquella època que testifiquessin com a experts davant del tribunal per tal de poder establir el context en el qual l’acusat dugué a terme les seves accions. La majoria refusaren, no volien prendre part en una polèmica pública però també esgrimint que el lloc d’un historiador no era un tribunal de justícia. L’historiador només ha d’escriure llibres. Una excepció fou el professor de la Universitat de Columbia a Nova York, Robert Paxton, qui de fet havia obert  el debat sobre Vichy publicant el primer llibre sobre aquell règim l’any 1952. Paxton estigué d’acord en actuar com a testimoni expert i jugà un paper crucial informant al tribunal no només sobre com era la França de 1942 sinó també sobre què era possible i què no en termes d’elecció personal i de coratge, tant des de l’angle moral com el polític, per a un funcionari del règim de Vichy en aquell temps i en aquell lloc. Aquest sembla ser el paper de l’historiador: fidelitat  a la veritat i per tant, inevitablement trastocador.

Si voleu llegir la resta de l’entrevista (en anglès) la trobareu ací: http://www.bu.edu/historic/hs/judt.html i si us interessa l’obra i el pensament de Tony Judt no us perdeu la seva darrera reflexió sobre el moment actual que es publicarà ben aviat: Algo va mal. Els que no tingueu problemes amb l’anglès ja la podeu llegir: Ill fares the land (Penguin Press 2010).

(Autor:Víctor Gavín)

Tags:
Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Ens retrobem al setembre

divendres, 23/07/2010 (CEHI)

L’equip del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavello de la República us desitja un molt bon estiu a tots i a totes.

Ens retrobem a principis de Setembre!

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Joan Pinsach i Solé, L’Alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme.

dilluns, 19/07/2010 (CEHI)

En aquests dies de juliol esdevé inevitable historiar el 74è aniversari de l’aixecament militar contra el govern de la República i l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). En aquest cas m’agradaria que el lector m’atorgués la llicència a deixar de banda la “gran història†i de fer un breu esment a com aquells esdeveniments van afectar a  una petita localitat de la Garrotxa, Santa Pau, on la Guerra Civil – com a la majoria de poblacions del nostre país- dividí la societat civil i política en dos bàndols oposats i amb una creixent radicalitat, desencadenant inicialment una violència revolucionària contra els sectors conservadors i una revolució social que trastocà la quotidianitat del municipi, així com la posterior repressió, a partir de 1939, del bàndol guanyador contra tots aquells que havien pres la iniciativa revolucionària i la defensa de la legalitat vigent aquell juliol de 1936.

Mentre en la consciència col·lectiva dels catalans es serva la figura del President màrtir Lluís Companys i el seu afusellament per part del règim franquista, el nom de Joan Pinsach i Solé esdevé desconegut per a la majoria dels Santapauencs. No és solament que desconeguin l’afusellament pel franquisme de l’alcalde que Santa Pau tingué durant la Guerra Civil, sinó que l’imaginari col·lectiu desconeix la transcendència de l’obra de govern promoguda pel Consell Municipal durant el trienni 1936-1939 així com la magnitud de la repressió franquista que es produí a partir del 7 de febrer de 1939.

La primera i única ruptura que es produeix en el govern de les institucions públiques de Santa Pau, fou durant el període comprès entre el juliol de 1936 i l’esmenta’t 7 de febrer de 1939. Per primera vegada les classes subalternes del poble –treballadores i populars– assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Joan Pinsach i Solé esdevé alcalde i inicia una acció de govern que durarà gairebé tres anys i on rau  precisament la seva rellevància històrica.

Les noves generacions de Santapauencs tenim dret a conèixer la història més recent de Santa Pau, el poble en què hem nascut i crescut, tenim dret a saber què va succeir en el nostre municipi durant la Guerra Civil i el franquisme, precisament allò que els nostres pares també desconeixen i allò que els nostres avis i besavis mai ens han volgut explicar.

Aquests són també els principis que han regit la creació del Memorial Democràtic, l’entitat que ha subvencionat la recerca sobre la figura d’en Pinsach. Catalunya ha hagut d’esperar fins el 2003, amb la formació del primer govern d’esquerres i catalanista al capdavant de la Generalitat, per a disposar d’un instrument propi encarregat de dur a terme polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Quelcom que els successius executius de CiU a Catalunya i del PSOE i PP a Espanya es negaren a impulsar.

Setanta anys després del seu afusellament, el 22 d’octubre de 1939, el cos de Joan Pinsach i Solé roman en un lloc indeterminat de la fossa comuna del cementiri de Girona,  on va ser llençat el seu cos sense vida. Dit altrament, el cos de Joan Pinsach i Solé ha estat enterrat, però mai sepultat. Els seus familiars ni tant sols tenen un lloc on dipositar flors el dia de Tots Sants. Aquesta és la darrera humiliació que encara ara han de suportar els perdedors de la Guerra Civil. Dignificar la memòria de Joan Pinsach i Solé i la reparació moral dels seus familiars, han estat, en darrera instància, els motius més que necessaris per impulsar tal investigació els resultats de la qual podeu consultar en aquesta adreça web:

(http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/08_Memoria_escrita/01_documents/joan_pinsach_i%20sole.pdf.)

(Autor: Albert Planas i Serra)


Tags: , ,
Publicat a Catalunya, Conflictes, Espanya, Franquisme | Deixa-hi un comentari

La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010 (CEHI)

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ãvila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Tags: , , ,
Publicat a Catalunya, Conflictes, Espanya, Franquisme, Llibres | 1 comentari »

L’atzucac a Afganistan

dilluns, 12/07/2010 (CEHI)

La descolonització va deixar unes fronteres a les quals ràpidament es van acomodar les elits dirigents dels nous Estats. A més, la lluita per la independència va forjar moviments nacionals allí on no existien. Ja l’any 1893 la línia Durand, que delimita la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, havia dividit el territori dels Pastun. La partició de 1947 entre l’Ãndia i el Pakistan no va remetre l’irredentisme Pastun que, en les zones tribals, va seguir alimentant les complicitats amb els seus homònims afganesos. Així, mentre les fronteres post – colonials es consolidaven a l’Orient Mitjà, i la guerra contra l’Iraq per l’ocupació de Kuwait en 1991 va demostrar que qualsevol intent de modificar-les estava destinat al fracàs, els confins Afgans – Pakistanesos (AfPak) segueixen immersos en una inestabilitat estructural.

La situació a AfPak és un mal de cap per a les tropes de l’International Security Assistance Force (ISAF), 119.500 efectius (21 de juny de 2010), en la seva majoria nord-americanes (78.430) i amb un notable contingent espanyol (1.415, l’onzè de 46 països). Nou anys després de l’ocupació, els objectius de l’Administració Bush no s’han complert: els talibans segueixen operant en les dues terceres parts del país; no s’ha vençut a Al Qaeda la direcció de la qual, afeblida i amb escassa capacitat operativa, es refugia entre Kosht (Afganistan) i el Waziristan Nord (Pakistan) protegida pel clan Haqqani; ni s’han complert les promeses de reconstrucció i democràcia. Per contra, la corrupció mina al Govern de Hamid Karzai -guanyador sota sospita de les darreres eleccions i amb la complicitat de criminals de guerra-; el total de desplaçats i refugiats ha crescut exponencialment, a la vegada que el rebuig a l’ocupació estrangera i el cultiu d’opi (8.000 tones en 2008). L’Afganistan figura, doncs, entre les principals preocupacions del president Barack Obama, que pretén, no ja guanyar la guerra, sinó posar fi al conflicte incrementant en 30.000 efectius la presència nord-americana i tancant Guantànamo.

En el seu discurs d’El Caire (juny de 2009), Obama va afirmar que “cap sistema de govern pot ser imposat per un país a un altre”. Ni una paraula sobre la democràcia a l’Afganistan com pretenia Bush. Sobre el terreny, les diferències són menors. En contra de l’evidència (el total de baixes de l’ ISAF era de 1.070 fins a febrer de 2009 i de 1.883 fins a juny de 2010) i, a pesar d’intentar minimitzar els “danys col·laterals”, l’argument militar segueix considerant-se prioritari i abasta també a les zones tribals del Pakistan.

Per sortir de l’atzucac cal comptar amb tots els actors i amb els països amb interessos en la regió (Rússia, Xina i Pakistan) i desactivar el conflicte de Caixmir entre l’Ãndia i el Pakistan. I ha de fer-se sense dinamitar la ja de per si fràgil estabilitat del Pakistan, l’arsenal nuclear del qual, descontrolat, suposaria una greu amenaça. Es tractaria, d’una banda, d’aïllar a Al Qaeda, que ha perdut suports, perquè l’11-S va ultrapassar la jihad defensiva afavorint la invasió de l’Afganistan i perquè el seu antixiisme i l’adopció del takfir, que converteix en infidels i permet atemptar contra altres musulmans, són rebutjats per altres grups radicals; i, per un altre, d’arribar a un acord amb els suposats talibans moderats. Però, el precedent de la mediació saudita en les frustrades negociacions de Karzai amb líders talibans el 2008 i l’acord pakistanès de febrer de 2009, que permetia instaurar la sharia a canvi de la pau civil en les regions tribals, no conviden a l’optimisme. Aquest acord va ser aprofitat pels talibans, els atemptats dels quals havien obligat a traslladar les rutes d’aprovisionament de l’ISAF al nord de l’Afganistan, per a ampliar el seu camp d’acció.

El problema és, doncs, on es fixen les línies vermelles d’un acord per a posar fi al conflicte i comprendre la complexitat d’un escenari que s’ha convertit en refugi i camp de batalla de grups radicals. La reunió del 25 de març entre Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a l’Afganistan, amb dirigents de Hezb-i-islami, el partit de Gulbuddin Hekmatyar – aliat de Washington contra l’Exèrcit Roig i després d’Al Qaeda i els talibans-; la reconsideració d’una gran operació en la província de Kandahar, i la substitució de Stanley McChrystral per David Petraeus, amb àmplia experiència a l’Iraq, presagien un canvi d’estratègia.

No obstant això, convé aprendre del passat i recordar que a l’Afganistan l’ús exclusiu de la força va costar als britànics gairebé 16.000 baixes entre els soldats i civils que van abandonar Kabul el gener de 1842 per a arribar a l’Ãndia; i que, el 15 de febrer de 1989, els últims soldats soviètics deixaven enrere més de 15.000 companys morts des de 1979. I recordar així mateix que la invasió de l’Iraq va donar avantatges a Al Qaeda, que van disminuir quan es va permetre als iraquians decidir parcialment el seu futur.

En suma, aquesta és una batalla que es juga també en l’interior de l’Islam, on la confrontació de valors resulta més eficaç que l’ús exclusiu de la força, en el camp de la reconstrucció -la democràcia és també una categoria socio – econòmica- i en el de la lliure decisió dels afganesos.

(Autor: Antoni Segura, publicat originalment a El País el dia 8 de juliol de 2010)

Tags:
Publicat a Àsia, Conflictes | Deixa-hi un comentari

Futbol, una Història de somnis i malsons

dilluns, 5/07/2010 (CEHI)

Mundial de Sud-àfrica 2010, dimarts 15 de juny, Ellis Park Stadium de Johannesburg: la pentacampiona del món, Brasil, s’enfronta a la selecció d’un dels països més aïllats i hermètics del planeta, Corea del Nord, al primer mundial de futbol celebrat al continent africà. Com es pot intuir, una trobada d’aquestes característiques li dóna un altre significat al concepte “xoc de civilitzacions†del que parlava Samuel Huntington. A més a més, l’esdeveniment posa en evidencia un fet inqüestionable: el poder globalitzat i globalitzador del futbol.

Les raons d’aquest poder i del seu abast mundial, queden perfectament sintetitzades per les paraules de l’historiador Eric Hobsbawm, quan explica com un esport d’origen britànic, que s’estén entre finals del segle XIX i principis del segle XX gràcies als representants de l’Imperi de Sa Majestat, esdevé un fenomen global:

“Este juego sencillo y elegante, con unas normas y una indumentaria poco complicadas, que se podía practicar en cualquier espacio más o menos llano de las medidas adecuadas, se abrió camino en el mundo por méritos propios y, con la creación del Campeonato del Mundo de 1930 (en la que venció Uruguay), pasó a ser genuinamente internacionalâ€.

Deixant de banda la comercialització de tot allò que envolta el món del futbol (que no és poc), aquest regne de la lleialtat humana exercida a l’aire lliure (com el definiria un dels intel·lectuals més potents del segle XX, Antonio Gramsci), ha tingut, té, i amb tota probabilitat, tindrà, repercussions polítiques, socials, econòmiques i culturals que van molt més enllà de l’esport.

No obstant, el món del futbol no sempre ha anat lligat al regne de la lleialtat del qual parlava Gramsci.  Ras i curt, hi ha hagut partits que no s’haurien d’haver jugat mai; partits que van esdevenir episodis històrics veritablement dolorosos i traumàtics.

Un d’aquests episodis va ser el que “teòricament†va enfrontar a les seleccions de Xile i l’URSS en un partit de classificació per al Mundial de 1974, el novembre de 1973, a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile, poc desprès del cop d’Estat del General Pinochet contra el legítim govern de Salvador Allende. I diem que teòricament va enfrontar aquestes seleccions perquè, després d’un partit d’anada a l’Estadi Lenin de Moscou amb resultat d’empat a zero i davant d’un partit de tornada amb tot per decidir, els soviètics es van negar jugar a Xile com a senyal de protesta pel cop d’Estat. La FIFA, com succeiria anys més tard amb el Mundial de futbol d’Argentina 1978, va demostrar la seva nul·la sensibilitat cap als drets humans: va donar per bo el resultat d’un partit on només es va presentar l’amfitrió (el qual va guanyar el partit per 1-0) i que es va disputar a un estadi on, fins feia molt poc, encara ressonaven els crits de les tortures comeses pels militars colpistes que utilitzaren el recinte com a camp de concentració. Aquestes són les imatges del partit probablement més curt i vergonyós de la història del futbol: http://www.youtube.com/watch?v=Fb5KpkSajpw&feature=related

Hi ha d’altres partits que també hauria estat millor per als seus protagonistes que no s’haguessin jugat, però aquests protagonistes van escollir jugar. I no només això, van escollir jugar i guanyar. Com el cas del conjunt ucraïnès del FC Start (majoritàriament format per antics jugadors del Dinamo de Kiev) que sota l’ocupació alemanya d’Ucraïna, i durant els anys 1941 i 1942, va guanyar diversos partits contra conjunts militars alemanys i de països aliats dels nazis com Hongria i Romania; i es va convertir en un símbol de la resistència contra el feixisme. L’últim partit el va jugar el 16 d’agost de 1942, i com tots els anteriors també el va guanyar. El preu de la victòria: l’assassinat de cinc dels jugadors per part dels nazis. El llegat: un monument al Museu del Dinamo de Kiev, amb una llegenda que recorda als “esportistes que amb la seva lluita i el seu honor van contribuir a l’alliberament de la nostra pàtria i a la derrota dels invasors alemanysâ€; i un parell de pel·lícules que recorden la seva gesta, entre elles la hollywoodiana Evasión o victoria (Victory) de John Huston, molt llunyanament inspirada en aquest fet històric: http://www.youtube.com/watch?v=xOxj26vcwMI

Tanmateix, deixant enrere els malsons, encara hi ha partits de somni. Encara hi ha partits que s’haurien de jugar algun dia. Un d’aquests partits pendents és el que hauria d’enfrontar l’actual campió d’Europa, l’Inter de Milà, amb una selecció del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN).

La història d’aquest hipotètic partit entre els interistes i els zapatistes va començar l’any 2004, quan el jugador argentí i capità de l’Inter Javier Zanetti, jugador d’origen humil i impulsor de la Fundació PUPI (Por Un Piberío Integrado) d’ajuda als nens sense recursos, va organitzar una col·lecta entre els jugadors de l’equip italià per comprar medicaments amb destinació a les comunitats indígenes de Chiapas. L’any següent la donació interista va dirigir-se cap a la Junta del Bon Govern d’Oventic, institució comunitària dels territoris zapatistes, i va consistir en l’enviament d’equipament esportiu i un xec de 5.000 euros. La resposta de l’EZLN a la solidaritat neroazzurra, signada pel mateix Subcomandant Marcos, va estar a l’alçada de les circumstàncies: un repte per disputar un partit entre l’Inter i l’EZLN. A la carta, adreçada al president interista Massimo Moratti, el Subcomandant deixava constància del desafiament:

“Les escribo para desafiarlos formalmente a un encuentro de futbol entre su equipo y la selección del EZLN, en un lugar, fecha y hora que ya definiremos. Visto el gran afecto que sentimos por ustedes, estamos dispuestos a no ganarles por goleada y darles una paliza, sino a derrotarlos con un solo gol, para que su noble afición no los abandone.â€

Per fer-ho encara més surrealista, la rèplica de multimilionari i propietari del club italià Massimo Moratti, a més de posar de manifest la predisposició de l’Inter a jugar el partit,  també es deixava impregnar per l’esperit zapatista i afirmava que “toda revolución empieza desde su propia área pequeña y termina en la portería contrariaâ€.

Aquesta actitud de Moratti recordava la temptativa utòpica del Fitzacarraldo de la pel·lícula de Werner Herzog, on el protagonista volia construir un teatre en plena selva amazònica per portar fins allà el més gran espectacle del seu temps: l’òpera. Ara, el més gran espectacle de l’actualitat, el futbol d’elit, podria arribar fins al cor de la selva Lacandona.

La resposta afirmativa de l’Inter de Milà ocuparia pàgines de diaris a Itàlia i Mèxic, i en una carta posterior Marcos arribaria a assenyalar una possible seu per al partit, l’Estadi olímpic de la Ciutat Universitària de Mèxic D.F., i fins i tot a fer una proposta d’àrbitre: Diego Armando Maradona; però el partit no arribaria a concretar-se mai.

Cinc anys després, tot sembla indicar que el partit continuarà pendent, com tants i tants altres partits que s’haurien d’haver jugat i encara no han trobat el seu moment. Però mentre la pilota continuï rodant, els somnis són possibles.

(Autor: Jose Manuel Rua)

Tags:
Publicat a General | 1 comentari »

Els Tribunals Constitucionals i Catalunya, història d’una confrontació suïcida

dilluns, 28/06/2010 (CEHI)

Els tribunals constitucionals van generalitzar-se a l’Europa d’entreguerres, bàsicament per vetllar per la coherència i puresa de l’ordenament jurídic, que havia de ser del tot conforme amb la Constitució, la norma superior. Qualsevol disposició que la contradigués n’havia de ser expulsada. La Constitució de la República espanyola de 1931 va establir el Tribunal de Garanties Constitucionals (TGC). Aquest òrgan també resolia els conflictes entre les comunitats autònomes i el govern central. El tribunal no pertanyia a l’administració de justícia ordinària i els seus magistrats, per raó del càrrec, eren aliens a la carrera judicial. La seva elecció era molt representativa, perquè hi participaven les Corts, les comunitats autònomes, els col·legis d’advocats de l’Estat, les universitats… La República va establir aquesta forma de designació per no haver de dependre de la magistratura ordinària, àmpliament contrària al nou règim i majoritàriament reaccionària –la judicatura que hereta la República és aquella investida i adoctrinada per la monarquia. La temença de les Corts constituents a la magistratura de carrera va comportar que atribuís al TGC funcions penals que corresponien als tribunals ordinaris. D’aquesta forma, el president de la República i els ministres només podia jutjar-los aquest tribunal perdent així el Tribunal Suprem una vella competència. Quan s’aprovi l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, també se li atribuirà la capacitat de jutjar el president de la Generalitat i els consellers catalans. La classe política catalana també temia la magistratura de carrera.

Aquest sistema constitucional funcionava sense grinyolar, si el govern i la majoria parlamentària coincidien amb el pensament jurídic i polític dels magistrats del TGC. El cert, és que el partidisme i la parcialitat van caracteritzar-lo, costa de trobar-hi una visió de defensa dels interessos generals de la República i dels territoris i governs que la formaven. La seva primera prova de foc fou la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934. Llavors, el centredreta tenia la majoria a les Corts i al govern de l’Estat, mentre el govern català era d’esquerres. El TGC va declarar la nul·litat de la llei el juny del mateix any, una sentència que no fou unànime, perquè el Parlament havia envaït les competències de les Corts. Es tractava d’una llei crucial per a la Generalitat, que va malmetre la seva autoritat a Catalunya i a la resta de l’Estat. Aquesta sentència i el tarannà reaccionari que prenia el règim, fins i tot volent retornar a la realitat prèvia a la proclamació de la República, van ser unes de les causes que van provocar els Fets d’Octubre de l’any 1934, en els quals el president de la Generalitat, Lluis Companys, va insubordinar-se a la legalitat republicana. Aquest comportament va servir d’excusa a l’extremadreta i la dreta per fiscalitzar la Generalitat. Fins i tot van intentar desmantellar el règim autonòmic: les competències que la República havia atorgat a la Generalitat havien estat un error que calia rectificar, segons creien. El TGC va jutjar el president de la Generalitat i els seus consellers, als quals va condemnar a la pena de trenta anys de reclusió major el 1935, per considerar-los responsables d’un delicte de rebel·lió. Aquesta sentència va fer perdre al tribunal la seva innocència a Catalunya: la República podia no ser gaire diferent a la monarquia. L’encaix  de Catalunya a Espanya no s’havia resolt.

El TGC també va aprofitar l’ocupació militar de la Generalitat, el govern central hi va designar un representant que detenia el poder executiu denominat governador general, per declarar la inconstitucionalitat, el novembre de 1934, de la regulació que havia fet el Parlament de Catalunya del fur i la inviolabilitat dels diputats, una sentència tampoc unànime, perquè creia que aquesta garantia només podia legislar-la les Corts. També va estudiar la constitucionalitat del Tribunal de Cassació, el màxim tribunal republicà català, reconegut a l’Estatut de 1932. La victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 va capgirar tot el pensament jurídic i polític del TGC.

La història de la Catalunya republicana amb la justícia constitucional no va ser gens fàcil, perquè el tribunal fou emprat per les forces espanyolistes per imposar-hi la seva visió de l’Estat. Però allò més dramàtic fou que el tribunal fou utilitzat perversament per neutralitzar les disposicions emanades d’un òrgan democràtic com el Parlament, simplement perquè no era del mateix color polític que el govern central.

Després de la dictadura franquista, la Constitució de 1978 va establir el Tribunal Constitucional (TC), gairebé amb les mateixes competències que la Constitució de 1931 havia atorgat al TGC,  però va afegir-li el recurs d’empara per la violació dels drets i llibertats que hi reconeixia. La forma de nomenament dels dotze magistrats que el formen va canviar considerablement: només hi participarien en la seva designació el Congrés, el Senat, el govern central i el Consell General del Poder Judicial –una forma d’acontentar la carrera judicial després que la Constitució no li havia atorgat la possibilitat de jutjar la constitucionalitat de les lleis. El mandat d’aquests magistrats és de nou anys i el tribunal ha de renovar-se per terceres parts cada tres. Novament, la seva composició depèn de les majories parlamentàries, i pel que sembla des de que va organitzar-se, de vegades els magistrats han estat més pendents de la fidelitat al partit que els hi va proposar que als interessos generals o d’Estat (plurinacional?); és com si li haguessin de donar comptes i agrair-los l’haver assolit el càrrec.

Quan el PSOE va guanyar les eleccions de 2004 es va trobar amb un TC procliu al PP i sovint allunyat de l’esperit que havia inaugurat la Constitució el 1978. El president de TC, Jiménez de Parga, proposat pel PSOE, havia enaltit un any enrere la Granada musulmana i havia menyspreat algunes comunitats autònomes denominades històriques, perquè en aquella època medieval no sabien “ni asearseâ€. Mentrestant, començava el rellevament dels magistrats que havien finit el seu mandat i el Parlament de Catalunya redactava un nou Estatut d’autonomia, seguint les bases de reforma que havia establert el de 1979, que finalment seria sancionat pel rei i entraria en vigor l’agost de 2006. El PP no va voler saber-ne res, raonava que no s’escoltava res del seu parer i, a més, no calia el procés de reforma estatutari. Aquesta actitud tenia com a finalitat l’inici d’una àrdua i violenta creuada a la resta de l’Estat per denigrar el procés de reforma, el debat del text i la classe política catalana que hi donava suport; posteriorment, va fer el mateix quan les Corts van començar a debatre la proposta que li havia remès el Parlament. Espanya s’esquinçava, argumentava, la ruptura era un fet, un triomf del separatisme… Fins i tot va organitzar la recollida de firmes arreu de l’Estat contra l’Estatut. I allò més pervers i malèvol: va posar unes comunitats contra unes altres i uns ciutadans contra uns altres. Davant la seva derrota electoral el 2004, va creure que res unia més que estar en contra d’algú i Catalunya fou emprada com a arma electoral. L’espanyolisme va fer irrupció com en èpoques passades de la forma més irresponsable, però acompanyat de modernitat i tota mena de mitjans de publicitat, sense sospesar que en un futur podia malmetre la convivència. Un grapat de vots, una victòria electoral, be s’ho valien. Els conservadors havien de guanyar les eleccions al preu que fos.

El PP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. El constituent i el legislatiu no van preveure, o sí, que una llei, que forma part del bloc constitucional, aprovada per la ciutadania en referèndum, pogués córrer la mateixa sort que una llei ordinària. El PP vol fer prevaldre la uniformització legal a la del pacte polític.

L’Estatut va entrar en vigor el 2006 i fins avui no ha passat res: Espanya no s’ha esquinçat, però el comportament del PP i l’alineació del PSOE de vegades a l’espanyolisme que propugnaven els populars sí ha propiciat una desafecció d’una part de la ciutadania de Catalunya que, incrèdula davant l’espectacle denigrador  i esgotada políticament, veu Espanya com un mal sense solució, incapaç de respondre a les seves demandes. El comportament del PP és el que més ha propiciat l’independentisme, potser era això el que volia: la confrontació directa. Però tota aquesta maniobra no va conduir-lo al poder, llavors va elucubrar la forma de satisfer-ne  les seves ànsies i no deixar els seus afectes desemparats: intentaria l’assetjament del TC, a fi que dictés una sentència contrària a l’Estatut.  Allò que no va poder aconseguir al Parlament, al Congrés i al Senat, ara ho intentava al TC de la forma més allunyada de l’esperit de la Constitució i de les lleis. Molt erròniament els grups parlamentaris han convertit el TC en una tercera cambra legislativa, pervertint la seva comesa. Aquesta tàctica ja l’havia emprada en la designació de l’actual Consell General del Poder Judicial, l’anterior va estar dos anys amb el mandat caducat, fins arribar al d’avui, massa sovint procliu als postulats del PP, i també molt inoperant, tot i la majoria parlamentària d’esquerres.

El PP no va dissenyar una batalla basada en el dret polític, sinó una altra a fi de liquidar la possible majoria progressista del tribunal. Entre els dos grans partits va ser impossible el consens per designar els nous magistrats dels que havien finit el seu mandat, els quals s’heretaven de l’època d’Aznar, i va recusar-ne un –acusar un magistrat de ser parcial per interessos personals, motiu pel qual no pot jutjar–, que fou apartat del debat. Quan el tribunal era bastant propici per al PP, en va morir un que li era pròxim. A tot això, un altre catalogat de progressista s’ha alineat en els debats de la sentència, en molts aspectes, amb el sector conservador. De dotze magistrats, quatre han caducat el mandat (tres dels quals foren al seu moment designats pel PP), un ha estat recusat, un altre ha mort, i un altre progressista sembla ser criptoppero…

El 10 de juny de 2010, el TC havia intentat per setena vegada dictar una sentència, cosa que no li fou possible. Un vodevil lamentable que enfonsa any rere any els fonaments de l’actual democràcia. Les més altes institucions democràtiques són ostatges dels interessos partidistes. Allò més trist és la banalització de l’essència democràtica: sembla com si uns i altres haguessin oblidat els interessos generals, els de la ciutadania, tot enquistant-se en els propis. Allò col·lectiu i la convivència poden fer fallida…

(Autor: Frederic Vazquez)

Tags: ,
Publicat a Catalunya, Espanya | Deixa-hi un comentari

Acte d’Homenatge a Jaume Vicens Vives (1910-1960)

dilluns, 21/06/2010 (CEHI)

Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra:

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), una de les institucions de recerca amb més llarga trajectòria dins la Universitat de Barcelona i que llueix amb orgull la qualitat de ser fruit de la iniciativa i l’empenta de qui fou el seu fundador l’any 1949, ha volgut sumar-se als actes commemoratius de l’Any Jaume Vicens Vives per celebrar el centenari del seu naixement.

Hem organitzat un acte d’homenatge sota el títol Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra que tindrà lloc el proper dia 28 de juny  a les 12 del mig dia, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

L’acte comptarà amb la participació de l’historiador Jordi Nadal i Oller com representant dels deixebles del professor Vicens, i amb la participació de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley qui valorarà la figura de Jaume Vicens i el seu compromís cívic i polític amb el país. I també comptarem amb la presència de deixebles i estudiants que van poder gaudir del magisteri del professor en l’àmbit universitari.

La representació institucional de la Universitat de Barcelona anirà a càrrec de la degana de la Facultat de Geografia i Història Mª Ãngeles del Rincón, del director del Departament d’Història Contemporània Joan Oliver i dels directors del CEHI Antoni Segura i Andreu Mayayo.

Dia i hora: dilluns 28 de juny de 2010 a les 12 del migdia

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (Carrer Montalegre, 6, 4a planta, Barcelona)

Més informació sobre els actes de l’Any Jaume Vicens Vives:

http://www.ub.edu/cehi/ i http://pagines.uab.cat/anyvicensvives/

(Autora:Lola Harana)

Tags: ,
Publicat a Catalunya, General | Deixa-hi un comentari

La veritable importància del 12 de juny de 1985

dijous, 17/06/2010 (CEHI)

El dissabte dia 12 tenia un lloc un aniversari al que, crec, no se li ha donat la importància deguda perquè no se li ha donat la seva justa dimensió. M’estic referint al 25è aniversari de l’ingrés d’Espanya en l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE) avui Unió Europea (UE).

Fou aquest un projecte nascut el 9 de maig de 1950 amb la Declaració Schuman, la qual proposà col·locar la producció siderúrgica de França i de la República Federal d’Alemanya (RFA), i de tots aquells altres estats europeus que s’hi volguessin adherir, sota un aparell de gestió comú. El projecte s’encarrilà de manera definitiva set anys després, el 25 de març de 1957, amb la signatura del Tractat de Roma que donava lloc a la CEE. Formada inicialment per sis estats (França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica els Països Baixos i Luxemburg), aquest grup de països esdevingué ràpidament el model de l’Europa més rica econòmicament, més lliure políticament i més avançada socialment. No ha d’estranyar, per tant, que de seguida és formés una cua d’estats demanant l’ingrés.

El contrast entre aquesta Europa i l’Espanya de l’època no podia ser més brutal. Espanya vivia sota una dictadura nascuda d’una Guerra Civil on el bàndol del General Franco s’havia imposat amb l’ajut, precisament, d’aquells règims que els estats de  l’Europa de la CEE havien derrotat i deixat enrere. Econòmicament era un país pobre i endarrerit, i socialment pretenia viure d’acord amb una moral catòlica tradicional que poc tenia a veure amb els aires que respiraven els europeus dels anys 50 i 60. Ens equivocaríem però, si situéssim l’endarreriment espanyol només en el Franquisme, aquest no va ser altre cosa que la darrera expressió d’aquell, el qual venia de molt més lluny i era el propi d’un país que en bona mesura s’havia mantingut al marge de tots aquells esdeveniments que havien conformat l’Europa moderna: la Revolució Francesa, les revolucions liberals del segle XIX, la revolució industrial etc… Com em digué un professor ja fa uns quant anys: “pensa que mentre al segle XIX a Anglaterra un vaixell mercant assegurava la càrrega abans de sortir de port, a Espanya s’encarregava una missa per demanar a Déu que la protegís…†Aquest endarreriment es va traduir en la pràctica en un país tancat en si mateix, al marge dels principals corrents europeus, amb una arrogància folla lligada a un vell passat imperial i sempre llest per esclafar al preu que fos qualsevol intent modernitzador com el de la Segona República.

Situats de nou en els any 50-60 del segle passat ens trobem un país on pràcticament l’únic que era de nivell europeu eren les seves platges i els seus clubs de futbol els quals comptaven, en els seus partits per el Vell Continent, amb el recolzament dels milers i milers de treballadors espanyols obligats a emigrar per guanyar-se la vida. És aquesta una realitat de la nostra història recent que més d’un i de dos han pretès oblidar en els darrers anys de bonança econòmica. Són també els anys on la gent amb consciència política i social havia de llegir Le Monde, quan la dictadura no prohibia la seva venda, per assabentar-se no només del que passava fora sinó molts cops del que passava dins! i, qui s’ho podia permetre, fer viatges a l’estranger, a França, a Anglaterra etc… per respirar els aires de llibertat que a Espanya no bufaven.

A tot això se li posà punt i final aquell 12 de juny de 1985  i aquesta és la veritable dimensió de l’esdeveniment al que faig referència. No cal oblidar, és obvi, la importància econòmica. Em compto entre aquells que pensen que aleshores, amb gairebé 40 anys de retard, Espanya va rebre el seu Pla Marshall, via els fons de solidaritat europeus, en forma de 118.000 milions d’euros entre 1986 i 2006, però per a qui això signa el més important fou l’obertura definitiva de portes i finestres perquè circulés sense entrebancs l’aire de més enllà dels Pirineus.

Com que diuen que una imatge val mes que mil paraules us recomano la visió d’una de les millors pel·lícules que ha produït el cinema espanyol els darrers anys: “Un Franco, 14 pesetas†del director Carlos Iglesias, la qual narra la vida de dos emigrants espanyols a Suïssa en els anys 60, un d’ells el seu pare. Pocs cops la imatge cinematogràfica ha aconseguit reflectir de manera tant fidel el contrast entre la realitat d’un país i el seu entorn.

(Autor: Víctor Gavín)

Tags: , , ,
Publicat a Espanya, Europa, Franquisme | Deixa-hi un comentari

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda

dilluns, 14/06/2010 (CEHI)

Aquest proper dijous 17 de juny a les 19h30, tindrà lloc la presentació del número 4 de la revista Mirmanda a la llibreria Laie (C/ Pau Claris 85, de Barcelona).

Aquest darrer monogràfic de la revista, que porta per títol “Visions creuades. Exilis, Persones i Fronteresâ€, inclou dos articles estretament relacionats amb els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

D’una banda trobem l’article, “L’Exili dels anys setanta: conversa amb Felip Soléâ€, una entrevista de Queralt Solé –membre del CEHI- al periodista, realitzador de televisió, i també activista antifranquista. En aquest article Felip Solé explica la seva vinculació a la lluita antifranquista durant la dictadura, l’activitat i caiguda de l’Organització de la Lluita Armada i el seu exili a Perpinyà, que va extendre’s fins l’any 1994.

A finals de 2009 Felip Solé va cedir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, documentació relacionada amb l’Organització de la Lluita Armada (OLLA), que actualment podeu consultar a la Biblioteca del Pavelló de la República. Trobareu més informació sobre aquest interessant fons al post “La Biblioteca del Pavelló de la República rep un nou fons: el “fons personal Felip Solé i Sabatéâ€: http://blocpavellorepublica.ub.edu/2009/11/06/la-biblioteca-del-pavello-de-la-republica-rep-un-nou-fons-el-fons-personal-felip-sole-i-sabate/ al Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República.

D’altra banda, aquest número de Mirmanda també inclou l’article “Espais de frontera, espais de memòria†on Jordi Planes -antic secretari del CEHI-, entrevistat per  Gemma Caballer –membre del CEHI-, passa revista a la tasca de recuperació i conservació de la memòria dels exiliats desenvolupada per la Fondation internationale d’études historiques et sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS). Amb l’arribada de la democràcia els fons de la FIEHS, amb seu a Perpinyà, van ser cedits al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, fet que explica la riquesa que actualment poseeix el fons del CEHI en un àmbit de documentació de tan difícil compilació i conservació, com són els fons generats a l’exili (monografies, publicacions periòdiques, documentació d’arxiu, etc.).

A l’acte de presentació del núm. 4 de la revista Mirmanda hi intervindran:

Agustí Colomines (professor de la Universitat de Barcelona i de la UOC)

Gemma Caballer (grup de recerca del CEHI, autora d’un article)

Jordi Planes (responsable de la Fondation Internationale d’Études
Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne, testimoni)

Jordi Riba (membre de Mirmanda)
En finalitzar la presentació se servirà una copa de cava.

+info: info@mirmanda.com | http://mirmanda.blogspot.com/

(Autora: Gemma Caballer)

Tags: , ,
Publicat a Catalunya, Espanya, Franquisme, General | Deixa-hi un comentari

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|