Entrevista amb Josep Termes.

dilluns, 12/09/2011 (CEHI)

El passat 9 de setembre ens va deixar un gran historiador català i un gran mestre – entre d’altres del coordinador d’aquest blog i que això subscriu. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, Director del Departament d’Història de Contemporània d’aquesta universitat, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, guardonat amb els premis més importants del país i membre del CEHI. Ens ha semblat que el millor homenatge que li podíem retre era deixar-li donar una darrera lliçò mitjançant una entrevista que va concedir abans de l’estiu a el Periódico de Catalunya i que aquest diari reproduí l’endemà de la seva mort. Gaudiu-ne com vam gaudir de les seves classes tots els seus alumnes al llarg de molts anys.

Josep Termes va publicar just abans de l’estiu el remat de tota una vida acadèmica dedicada a l’estudi de l’obrerisme i el catalanisme popular: Història del moviment anarquista a Espanya 1870-1980 (L’Avenç / RBA). 110 anys d’història d’un moviment amb unes maneres de fer, opinava l’historiador, que han rebrotat en les mobilitzacions de les places dels últims mesos. Termes, ja malalt, va conversar sobre el seu llibre testament al seu pis del carrer de Nàpols. Ja sense el gruix de la seva biblioteca, camí del Museu d’Història de Catalunya, per quedar-se només amb els llibres necessaris per fer-li companyia, i a pocs metres del celler del barri del Camp d’en Grassot on va néixer l’any en què va començar la guerra i on va créixer sentint conversar els treballadors durant el primer franquisme. Aquest origen popular, al qual no va renunciar, el feia parlar amb una alguna cosa més que ironia de l’esquerra acadèmica de la zona alta.

¿Quant fa que treballa en aquesta història?

-Jo ja estudiava l’anarquisme el 1958, recollia llibres i fullets, fins a 30.000, parlava amb gent a Tolosa i París… Encara que la redacció d’aquest llibre m’ha portat els últims quatre anys. Intento explicar les coses d’una altra manera. La narració és sempre la mateixa: s’organitzen, fan un congrés, una vaga, en detenen uns quants, hi ha una altra vaga… He intentat anar més enllà de la història més externa de l’organització i tractar la història ideològica i cultural.

-Però de totes maneres, vostè explica que l’evolució ideològica de l’anarquisme té menys importància que l’acció.

-El doctrinarisme anarquista és molt reiteratiu i retòric. Com tots, perquè el marxista, també… L’anarquisme gira sempre al voltant de quatre temes, el que fa és actuar i provocar acció i reacció. Moure’s al marge de la política, no fer un partit sinó una altra cosa, una acció sindical apolítica però política, i a partir d’aquí enfrontar-se contínuament a la patronal i al poder d’una manera molt folla. Prefereixo parlar de moviment anarquista que d’anarquisme perquè hi ha elements molt variats. Hi ha un protoecologisme, però per un altre costat a aquests Peiró els anomenava «els adoradors del sol i la ceba». Hi ha l’educació sexual, la simpatia pel naturisme, l’anticlericalisme… Moltes coses al costat dels aspectes bàsics: un sindicat obrer, portat per obrers.

-És la història de l’anarquisme a Espanya però incideix en Catalunya.

-He respectat les proporcions reals del moviment. Aquí va ser 10 vegades més fort que a la resta d’Espanya. Una mica Andalusia, Aragó…

-Perquè la seva tesi és que l’anarquisme és un fenomen obrer i urbà, i que l’anarquisme rural ha estat sobredimensionat…

-És un moviment obrer que es projecta des d’aquí a tot Espanya. Barcelona n’és el focus, l’eix, la substància. Els grans dirigents són catalans o vénen a Catalunya. La historiografia marxista, com el cretí del marxista leninista de càtedra que és Hobswam, que també és un cretí quan parla dels nacionalismes, ha pretès negar l’anarquisme, quan la resistència obrera real era anarquista tant o més que marxista. El dibuixen com un moviment agrari mil·lenarista i utòpic, mentre que ells són els científics. ¿Però el socialisme no ho era? I els anarquistes no entenien el camp, l’idealitzaven. Quan es posen a col·lectivitzar surt un xurro perquè no en tenen ni puta idea.

El llibre no és complaent.

-No, és crític. Parteixo d’un fons de simpatia per aquell món obrer que és el meu. Vaig néixer a 50 metres d’aquí i visc aquí, la meva vida està entre Nàpols 275, 270 i 268. En canvi, molts dels meus amics progres, molt parlar de l’arrelament però viuen a Pedralbes. Però descric les barbaritats que fan perquè el meu ofici d’historiador m’obliga a buscar l’objectivitat i la veritat i fugir de la politiqueria i el tòpic. Jo vaig entrar al PSUC el 1957 i me’n vaig anar barallat amb Manuel Sacristán, que era un retòric, perquè em deia que no es podia parlar de l’assassinat d’Andreu Nin perquè no hi havia una resolució del Comitè Central. D’aquesta manera no podia ser historiador.

-¿Quina quota de responsabilitat se li hauria d’adjudicar a l’anarquisme en el fracàs de la República?

-Similar a la que tenen tots. La República acaba malament perquè la dreta és salvatge i colpista i l’esquerra és immadura. ¿I Largo Caballero, que la considera un pas a la dictadura del proletariat? ¿I García Oliver, que estava sonat, dient que la República s’ha de superar? ¡I tant que la va superar, Franco! No s’ha d’oblidar que des dels anys 20 tot Europa està en una dialèctica entre revolució i contrarevolució. I aclarim-ho: no són tots iguals. Uns són millors, defensen una ètica, el progrés, defensen el poble. Però la vida no és un tebeo de blanc i negre. Hem d’explicar els fets, i la part alíquota d’errors de cadascú. Això m’ha costat molts disgustos i m’he quedat com un franctirador perquè no reprodueixo el discurs bonista.

-¿I quin és el seu punt de vista de la relació entre anarquisme i catalanisme?

-Tema clàssic. Si l’anarquisme deia no a la política, és clar que no podien ser catalanistes. Als anys 18-20, l’amistat de Seguí amb Layret i Companys va estar a punt d’aconseguir un acord entre una esquerra catalana amb filosofia afí a l’obrerisme i un sindicalisme que faria acció social i col·laboraria sota mà. Va sortir malament. Però era gent d’una enorme catalanitat. Busquen la fórmula dels pobles d’Ibèria…

-Encara que vostè també desmenteix els que amaguen la relació entre la FAI i la immigració.

-Està claríssim. Al llibre els clavo una garrotada als historiadors mestretites que creuen que això no s’ha d’explicar. Als anys 30, la immigració dels anys 20 era la base, gent molt radical que passava de la misèria total a la revolució total, que empenyia els dirigents i s’apuntava a l’opció més cridanera.

-Fem un salt a la transició. ¿Per què fracassa la reconstrucció del moviment anarquista?

-Perquè l’anarquisme era un continu, la transmissió d’una fe, d’una cultura, d’una organització, als barris i els pobles. Aquesta transmissió es trenca, tots se’n van a l’exili, entre els anys 40 i 60 tota la propaganda internacional és socialcomunista, a Espanya les condicions de vida canvien i el tipus d’enfrontament amb la patronal ja no pot ser el mateix. Són una relíquia del passat, exiliada, vella, pobra. I els va quedar l’etiqueta de la violència en la guerra, de la qual van ser més culpables que els altres però no els únics, perquè tots van intervenir en la sang i el robatori. No van tenir la subtilesa de fer un sindicalisme més pragmàtic. Però ja ha vist com ha acabat aquest sindicalisme, i com s’ha vist desbordat per les protestes dels últims mesos.

-¿Troba paral·lelismes entre el 15-M i l’anarquisme?

-Evidentíssimament s’assembla molt més a l’anarquisme. Si tot aquest moviment fa olor d’alguna cosa és molt més a l’enrenou anarquista que a una altra cosa. Espontaneista, variat, contradictori, un dia una cosa i un dia una altra, no es posen d’acord, no troben formes d’organització, maleeixen el Parlament i els bancs… Sí que s’assembla. Si això dura més podria fer esclatar l’esquerra i donar lloc a una esquerra diferent que tindria més a veure amb aquesta varietat complexa de l’anarquisme.

[Entrevista publicada a El Periódico de Catalunya el 10 de setembre de 2011]

El reconeixement internacional de l’Estat palestí.

divendres, 9/09/2011 (CEHI)

El 5 de Juny de 1967 a les 7h i 10 minuts, el comandant de les forces aèries israelianes, Mordechai Hod, donava l’ordre d’atac. En poques hores l’exèrcit d’Israel sorprenia els preparatius militars d’Egipte, Jordània i Síria, destruint la capacitat aèria i militar dels tres països àrabs. En els propers 6 dies, Israel va conquerir el Sinaí, els Alts del Golan, la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània.

La victòria en l’anomenada Guerra dels Sis dies, va dibuixar un nou mapa geopolític al Pròxim Orient: Israel, ocupava ara els territoris que el sionisme anomenava “El gran Israel”. Com a l’any 1948, el principal problema amb que es trobava el govern d’Israel i el sionisme era la població palestina. La Declaració Universal dels Drets Humans i l’ordre internacional de la Guerra Freda, no permetien una segona Nakba, malgrat que 250.000 palestins havien estat ja expulsats de Cisjordània. Des de l’hotel Ambassador, al barri de Sheikh Jarrah a Jerusalem Est, alguns consellers israelians, ja van aconsellar el que quaranta anys mes tard la comunitat internacional, els propis palestins i els països àrabs reclamen i accepten sense embuts: la creació d’una entitat estatal palestina a Gaza i Cisjordània que firmés un acord amb Israel, i la devolució del Sinaí i els alts del Golan, a canvi d’un reconeixement i un acord de pau definitiu amb Egipte i Síria respectivament.

La solució del govern d’Israel, malgrat temptejar aquestes possibilitats, va ser mantenir l’ocupació militar sense annexionar-se aquests territoris, excepte Jerusalem Est, de la qual va ser annexionat el territori però no la seva població. Pocs dies després de la victòria militar, grups d’israelians jueus amb el suport del govern i l’exèrcit s’instal·laven a les zones ocupades, construint nous centres d’habitatges i expropiant grans extensions de terres. Començava així el que avui és un dels principals atzucacs per a una sortida negociada del conflicte: els assentaments.

Des d’un bon principi, els experts en dret internacional van assenyalar la il·legitimitat d’Israel de mantenir els territoris sota ocupació i la seva colonització, fet que significava una violació de gran part de la IV Convenció de Ginebra. El 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar per unanimitat la resolució 242 que obligava a Israel a retirar-se dels territoris ocupats, a tornar a les fronteres del 4 de juny de 1967, al reconeixement de la sobirania, la integritat territorial, i la independència política de cada Estat, i a buscar una solució per a els refugiats. Aquesta resolució ha estat la base de totes les negociacions posteriors al Pròxim Orient.

La resolució 242 va ser acceptada per Jordània i Egipte d’una forma molt ràpida, Síria la va reconèixer  l’any 1973, i també ho va fer l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), amb la declaració d’independència de l’Estat palestí al 1988.

L’OAP havia estat reconeguda internacionalment com a legitima representant del poble palestí i acceptada com a membre observador a l’Assemblea General i als diferents organismes del Sistema de Nacions Unides l’any 1974, quan Yasser Arafat s’havia dirigit a l’Assemblea demanant no fer caure la branca d’olivera que duia a la mà. El 1988, amb la resolució 177 del 43è període de sessions, l’Assemblea General prenia nota de la declaració d’independència de Palestina i afirmava “la necessitat que es permeti al poble palestí exercir la seva sobirania al seu propi territori ocupat des de 1967”.

Es posaven així les bases per a una solució basada en dos estats, Israel i Palestina. El procés de pau va donar lloc a la creació de l’Autoritat Palestina, sobre Gaza i Cisjordània, que només pot exercir el control complet a menys del 8% del territori ocupat. Tot i el fracàs de l’esmentat procés de pau, el 12 de març de 2002 el Consell de Seguretat aprovava la resolució 1397, en la qual afirmava la visió regional dels dos estats.

La política de fets consumats i més de quaranta anys d’ocupació d’aquests territoris han modificat de forma substancial la realitat sobre el terreny. Els assentaments no es van aturar, sinó que han crescut de forma exponencial. Actualment hi ha aproximadament uns 120 assentaments a Cisjordània, on hi viuen 300.000 colons i aproximadament 12 grans barris il·legals a Jerusalem Est, on hi viuen més de 200.000 colons. També trobem uns 100 assentaments anomenats “llocs avançats” que el propi Israel declara il·legals, i malgrat que sovint en desallotja alguns, al cap del temps la majoria són reconeguts de facto. Amb la construcció del mur de separació, des de l’any 2002 la majoria dels assentaments de Cisjordània han quedat annexionats a la banda israeliana del mur. El mur, que ha estat declarat il·legal pel Tribunal Penal Internacional, no segueix les fronteres de la línia verda, és a dir aquella de les fronteres reconegudes internacionalment prèvies a la guerra del 1967, sinó que annexiona més d’un 9% d’aquest territori. A Gaza, els colons van ser desallotjats el 2005, un any abans de l’inici del bloqueig de la franja.

Davant la negativa del govern de Benjamin Netanyahu d’aturar els assentaments, bloquejant així l’inici d’unes converses de pau, l’estratègia palestina ha estat tornar l’arena internacional. En el 66è període de sessions de les Nacions Unides que comença aquest setembre, l’Autoritat Palestina ha presentat una proposta de resolució de reconeixement de l’Estat palestí en les fronteres prèvies a la guerra de 1967 i amb Jerusalem Est com a capital així com una petició d’admissió com a membre de les Nacions Unides. La iniciativa ha concitat un ampli suport internacional, amb la qual cosa l’Assemblea General podria reiterar de forma més explicita el reconeixement de l’Estat palestí. Ara bé, com que els Estats Units ja han anunciat que exerciran el seu dret de veto al Consell de Seguretat, l’Estat palestí no podrà assolir la categoria de membre de ple dret i l’OAP o bé l’Autoritat Palestina continuaran ocupant el lloc de membre observador.

[Autor: Oscar Monterde]

Seminaris prof. Rosemary Clark, University of Cambridge

dilluns, 5/09/2011 (CEHI)

Benvolguts amics i amigues,

Després de les vacances d’estiu, reprenem l’activitat al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB). Per començar el curs amb energia, us proposem tres seminaris que impartirà la professora del Christ’s College de la University of Cambridge Rosemary Clark, convidada pel CEHI-UB a fer una estada de docència i recerca a la nostra universitat:

  • Dimecres 7 de setembre: Militarismo, Ilustración y el Cuerpo Abyecto de José Millán Astray.
  • Dimecres 14 de setembre: La investigación en el Reino Unido.
  • Dimecres 21 de setembre: Juan Marsé y Bernardo Atxaga: memoria y resistencia cultural en Catalunya y Euskadi desde los años 60 hasta el presente.

Totes les sessions tindran lloc de 16h a 18h al Seminari del Departament d’Història Contemporània de la UB (Facultat de Geografia i Història de la UB, 2a planta. C/Montalegre, 6. M L1 i L2 Universitat, L3 Catalunya). L’assistència a aquests seminaris és totalment gratuïta.

La doctora Rosemary Clark s’ha especialitzat en literatura i cultura hispànica i lusa contemporànies, així com en l’Edat d’Or. Cal destacar la seva dedicació a l’estudi de les reelaboracions verbal i visual de la doctrina religiosa i la iconografia tradicional, així com a d’altres temes com el militarisme i la guerra santa; la colonització espanyola a l’Àfrica i el joc de poder post-colonial. Una part de les seves investigacions també s’han orientat a l’estudi del mite, la religió i la migració en la configuració de la comunitat, i a l’anàlisi de l’obra d’autors tan destacats com Juan Marsé, Carmen Martín Gaite i Bernardo Atxaga. Ha publicat una edició crítica de l’obra de José Luis Olaizola La guerra del general Escobar (Manchester UP, 1993), l’obra Catholic Iconography in the novels of Juan Marsé (Boydell and Brewer, 2003) i Juan Marsé in the Dictionary of Literary Biography (volume 322): Twentieth-Century Spanish Fiction Writers(en premsa). Actualment està treballant en un projecte que duu per títol :Mission, Manhood and Mutilation: Spain and Africa 1808-2008.

Esteu tots convidats a participar en aquests interessants seminaris, organitzats pel CEHI-UB amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la UB. Si teniu alguna pregunta o suggeriment, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres.

Salutacions cordials,

Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Universitat de Barcelona

(CEHI-UB)

Pavelló de la República

Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 34-36

08035 Barcelona

T. 93 428 37 96

www.ub.edu/cehi

Bon Estiu!

divendres, 29/07/2011 (CEHI)

El Blog del CEHI us desitja molt bon estiu. Ens retrobem al Setembre.


El fracassat 18 de juliol

dijous, 21/07/2011 (CEHI)

Avui, 18 de juliol, és el Dia Internacional Nelson Mandela. Així va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el novembre del 2009, dia en què va néixer el líder antiapartheid sud-africà el 1918; un home que durant 67 anys (ara en té 93) va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, sent advocat defensor dels drets humans, estant privat de llibertat durant 27 anys i convertint-se en el primer president democràtic de Sud-àfrica el 1994. A més, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993. Un dia com avui de 1610 moria el gran pintor del barroc italià Caravaggio, i el mateix dia de 1924 moria el dramaturg català Àngel Guimerà. Entremig, el 1873, un 18 de juliol, Nicolás Salmerón es convertia en el segon president de la Primera República espanyola. Però, en canvi, avui no rememorem cap d’aquests fets. Des del 1936 recordem, any rere any, que aquell 18 de juliol fou el principi de la guerra. I quan es parla de guerra, per a la societat catalana i espanyola actual, només pot ser una: la guerra civil.

El 17 de juliol de 1936 part de les unitats militars espanyoles del protectorat marroquí van sollevar-se contra el Govern republicà i van aconseguir el domini de tot el territori espanyol del nord de l’Àfrica. Però fou un error: el 18 era el dia assenyalat per perpetrar el cop d’Estat que s’havia estat preparant contra el Govern republicà per tal d’enderrocar-lo de forma ràpida i contundent i imposar una dictadura. Va ser entre aquell dissabte 18 i el diumenge 19 quan els militars que estaven resolts a aconseguir el control de les grans ciutats de l’Estat van mobilitzar-se i van atacar els diversos pilars del poder democràticament constituït. Les diverses guarnicions militars de l’Estat van intentar aconseguir el domini de les principals ciutats, i van caure sota el seu poder Pamplona, amb el general Emilio Mola al capdavant; les Canàries, dominades per Franco abans d’emprendre el viatge cap al Marroc per encapçalar les tropes que hi havia establertes; Sevilla, sota el poder de Queipo de Llano; Valladolid, que fou sotmesa per Andrés Saliquet; o les Illes Balears, controlades per Manuel Goded. Però ni tots els nuclis importants ni tot el país van poder ser sotmesos del tot, i sobretot no van poder dominar les dues principals ciutats: Madrid i Barcelona, ni altres ciutats o zones importants com València, Bilbao o part d’Extremadura i Andalusia.

A Madrid el general Joaquín Fanjul no va poder sortir amb les tropes de la caserna, el Cuartel de la Montaña, i va haver de claudicar després de resistir fins al dia 20 envoltat per tropes lleials a la República, guàrdies civils, guàrdies d’assalt i pels que en molt pocs dies van passar a ser coneguts com les milícies populars: elements civils armats que en gran part van fer que el cop d’Estat no triomfés.

A Barcelona, el diumenge 19, els militars insurrectes van voler arribar amb diverses columnes que anaren sortint dels diferents quarters de la ciutat fins als principals edificis públics per tal de controlar-los, però trobaren una forta i preparada resistència: les forces de la Generalitat republicana, els Mossos d’Esquadra i guàrdies d’assalt, coneixien els seus plans i s’havien preparat per frenar els colpistes; la Guàrdia Civil es posà al costat del Govern democràtic i aparegueren nombrosos civils, altament polititzats, que no dubtaren a jugar-se la vida per frenar els colpistes. El dia 19 a la tarda ja es podia constatar la derrota de les tropes insurrectes de Barcelona, que s’acabà de fer del tot efectiva el dia 20, quan va caure el quarter de Sant Andreu, que va fer que el poble s’apoderés de 30.000 fusells i per tant estigués fortament armat.

El fracàs del cop d’Estat a la capital catalana va marcar l’esdevenir a la resta del principat, on va fracassar el cop arreu, i va animar la República espanyola a fer front al que ja semblava un fet evident: començava una guerra civil.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 18 de juliol de 2011)

Avui fa 75 anys…

dilluns, 18/07/2011 (CEHI)

Avui fa 75 anys que es va iniciar un dels esdeveniments més tràgics de la història de Catalunya i Espanya, la Guerra Civil (1936-1939). La qual, a més, fou el preludi de la guerra més devastadora que ha conegut la humanitat, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i de la Dictadura Franquista (1939-1975). Per tal de recordar aquell esdeveniment us convidem a visitar dos apartats de la plana web del CEHI:

La de la col•lecció de cartells que es conserven al Pavelló de la República

i la dels bombardeigs durant la Guerra Civil Espanyola

Esperem que les trobeu prou interessants

CEHI – Pavelló de la República

75 anys de la matança de Badajoz: Un record molt present

dilluns, 4/07/2011 (CEHI)

El passat 19 de juny, en plena celebració del Consell Polític Regional d’Izquierda Unida d’Extremadura, que havia de resoldre el posicionament dels tres diputats autonòmics de la coalició d’esquerres davant la votació d’investidura a la presidència de la Junta d’Extremadura; el Coordinador General d’IU, Cayo Lara, va recordar la matança perpetrada per les tropes franquistes a la plaça de toros de Badajoz, l’agost de 1936, amb l’objectiu de convèncer als seus companys extremenys de no abstenir-se en la votació parlamentària, decisió que atorgaria el govern autonòmic al Partit Popular, identificat en el seu discurs com els hereus del franquisme. L’apel·lació no va donar els seus fruits i va ser rebuda amb una esbroncada per una part de l’auditori, però deixava clar l’enorme pes simbòlic i emocional d’un episodi que ha marcat la història contemporània d’aquest territori. Independentment de l’encert o el desencert polític d’aquest referència històrica, resulta oportú rescatar aquest episodi per comprendre el seu pes en l’imaginari col·lectiu associat a les matances comeses durant la Guerra Civil.

La massacre d’agost de 1936 a la plaça de toros de Badajoz està envoltada de rumors i especulacions (s’ha parlat que algunes de les víctimes van ser torejades abans de l’execució, i existeixen indicis que les execucions es feien davant de públic –principalment les noves autoritats colpistes- i amb banda de música inclosa), però, deixant de banda les múltiples elucubracions al voltant d’aquest tema, allò que resulta innegable és que a la ciutat extremenya va tenir lloc un crim de guerra que significà l’assassinat d’aproximadament 1.500 persones (una estimació conservadora que podria arribar perfectament a les 3.000 víctimes, dins d’una ciutat de poc més de 40.000 habitants l’any 1936), pel simple fet de resultar sospitoses de formar part d’organitzacions republicanes o de simpatitzar amb idees lliberals o progressistes.

Alguns autors, com l’historiador Francisco Espinosa (La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona: Crítica, 2003) no dubten a parlar de Pla d’extermini per fer referència a la campanya repressiva portada a terme pels militars colpistes, més concretament per la columna militar encapçalada pel general Juan Yagüe i que va avançar en direcció a Madrid des de Sevilla fins a Badajoz (recorrent els 250 kilòmetres que separen les dues ciutats en 12 dies). Aquesta columna, formada pels legionaris i els regulars africans (els coneguts “moros”) van portar a terme una guerra colonial per allà on van passar, tal i com palesen les paraules del mateix Yagüe: “El fet que la conquesta d’Espanya per l’exèrcit es produeixi amb tanta lentitud té aquest avantatge: ens dóna temps per depurar completament el país de tots els element rojos”

Badajoz va caure el dia 14 d’agost i cap a les 4 de la matinada del dia 15 van començar les execucions extrajudicials a la plaça de toros i a d’altres indrets de la ciutat. El mecanisme era senzill, tal i com explica Manuel Moreno Ramírez, un dels presoners que va passar per la plaça i que va poder salvar la vida en intercedir per ell un municipal i un guàrdia civil que el coneixien: agafaven als presoners que estaven als passadissos sota les graderies en grups de vint en vint, els treien a l’arena, els afusellaven, altres presoners els carregaven en una camioneta que només tenia espai per a vint cosos, i els portaven al cementiri on s’anaven apilant, fins que el dia 16 va començar la incineració dels cadàvers.

La violència desfermada a Badajoz no es va correspondre amb una suposada revenja per les víctimes del “terror roig” de Badajoz (11 persones assassinades a causa d’una violència revolucionària que va ser rebutjada per les autoritats republicanes i limitada per la seva acció governamental). A més de la dinàmica de guerra d’extermini endegada per les tropes colonials, els motius de la massacre els trobem en el desig d’eradicar una part fonamental de l’obra republicana: la reforma agrària. Una reforma que als anys trenta, a llocs com Extremadura, havia posat en qüestió l’ancestral poder dels cacics i terratinents locals. Calia retornar al vell ordre social que els aires modernitzadors de la II República havien trastocat, i per fer-ho la política de sang i foc era fonamental. Un cop més, les paraules de Yagüe, en respondre sobre els fets al periodista nord-americà John T. Whitaker, són tan clares com contundents: “Per descomptat que els vam matar […] Què esperava vosté? Que portés a 4.000 rojos amb mi mentre la meva columna avançava? […] Que els deixés convertir Badajoz en roja una altra vegada?”.

L’epicentre de la matança, la plaça de toros de Badajoz, va ser enderrocada l’any 2002, tot i que el record encara perdura en l’imaginari col·lectiu de moltes persones i posa damunt la taula el caràcter institucional i premeditat de la violència franquista a la rereguarda; un caràcter quantitativament i qualitativament diferent a la repressió que va tenir lloc a la rereguarda republicana, repressió de la qual parlarem en properes dates; perquè alhora que qualsevol assassinat és condemnable, el caràcter desigual de la violència a la rereguarda durant la Guerra Civil també ha de ser explicat, que no justificat.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Gran festa, però on és el comunisme?

dissabte, 2/07/2011 (CEHI)

El passat 1 de juliol es va celebrar a Xina un aniversari significatiu: els 90 anys de la fundació del Partit Comunista de Xina l’1 de juliol de 1921 a Xangai. El Partit que governa el país des de l’any 1949 d’acord amb una estructura política de partit únic. Fer una història d’aquest partit demanaria moltes entrades d’aquest blog, així com també fer-ho de les seves figures més destacades (Mao, Zhou Enlai, Deng Xiaoping etc…). També fer-ho de la seva èpica (La Llarga Marxa, La Guerra Civil…) dels seus èxits (acabar amb el colonialisme occidental, la recuperació de l’orgull xinès…) o dels seus desastres (el Gran Salt Endavant, La Revolució Cultural…) És aquest un partit que des de l’any 1978 abandona el maoisme, abraça el capitalisme, esdevé la segona economia mundial, reprimeix violentament qualsevol protesta i tot això gestionat per un partit nominalment comunista però que de fet a abandonat qualsevol gestió comunista digne d’aquest nom a canvi d’un creixement econòmic desbocat entès com a font de tota legitimació. Un país que tot apunta que envellirà abans d’assolir una renda per capita pròpia d’un país desenvolupat i que necessita créixer a un mínim del 8% anyal per donar feina a tota la gent que s’incorpora cada any al mercat de treball. En aquest context, no deixa de ser revelador que en la festa d’aniversari els seus dirigents actuals assenyalessin a la corrupció com el principal perill al que han de fer front. Per tal fer-nos ressò d’aquest aniversari, ens ha semblat interessant aquest article del professor Minxin Pei. Esperem que el trobeu interessant.

Poca gent qüestionaria el llarg camí recorregut per el Partit Comunista de Xina des que fou fundat fa ara 90 anys per 12 delegats representant 50 militants. Per insignificants que aquestes xifres poguessin semblar aleshores, poc dubte hi havia sobre la seva ideologia, identitat i missió. Inspirat en el marxisme utòpic, el partit representava als idealistes d’esquerra, als nacionalistes i als oprimits. La seva missió era acabar amb la injustícia social i el colonialisme occidental.

Avui el Partit és un gegant polític, amb 80 milions de militants, que controla la segona economia mundial. A Xina cap organització desafia el seu control del poder, a l’estranger els seus líders gaudeixen d’un respecte que Mao i Zhou Enlai mai haguessin somniat.

És més, hem de reconèixer al Partit haver abandonat la follia Maoista de les seves primeres tres dècades al poder – el terror, la fam, campanyes polítiques brutals i vicioses lluites per el poder – i haver millorat radicalment el benestar material de 1.300 milions de xinesos. Ara bé, si es pregunta, “Què defensa el Partit Comunista?” pocs líders xinesos poden donar avui una resposta coherent i honesta. El què sabem és que ja no defensa cap utopia. Si el Partit representa una ideologia, aquesta és la ideologia del poder. L’ únic que justifica el seu govern, és l’imperatiu de romandre en el poder.

Tampoc representa ja a les masses xineses. Tot i els esforços per eixamplar la seva base social i connectar-se amb la diversa i dinàmica societat xinesa d’avui, el Partit ha esdevingut una maquinaria política egocèntrica i burocratitzada. No es pot negar que és un partit elitista quan recluta el 70% de la seva militància entre els funcionaris, els militars, els universitaris, els homes de negocis i els professionals.

Tot i el seu aparent poder, el partit ha de fer front a una crisi existencial i a un futur incert. No té altre propòsit que romandre en el poder. No és només una crisi ideològica, també ho és política, el que explica el cinisme, la corrupció i la inseguretat del Partit i les seves elits.

Havent abandonat qualsevol intenció democratitzadora, la seva única estratègia per a sobreviure és mantenir el rumb que va fixar després de la repressió a Tiananmen el juny de 1989: basar la legitimitat política en el creixement econòmic i reprimint qualsevol intent de desafiar el seu monopoli del poder. Encara que l’estratègia ha funcionat des de Tiananmen, la seva efectivitat i sostenibilitat  cada cop es posen més en dubte.

En el front econòmic, el creixement s’està alentint. L’envelliment de la població, la necessitat de recursos, una reforma econòmica empantanegada i la degradació del medi ambient, gairebé segur que afectaran al potencial del creixement de Xina. Una previsió optimista del Banc Mundial preveu un creixement anyal del 7% entre 2016 i 2020 – una xifra respectable, però també una disminució d’un 30% de les xifres actuals.

La revolució econòmica xinesa dels darrers anys està desencadenant poderoses forces socials que dificultaran el manteniment d’una estructura de partit únic. La filosofia de govern del Partit així com la seva estructura organitzativa dificulten la incorporació a la política de la creixent classe mitjana xinesa. La combinació d’un alentiment del creixement econòmic amb un augment de l’activisme polític qüestionaran el govern del Partit des de diverses direccions.

Ara que el Partit Comunista de Xina porta ja 62 anys en el poder, els seus líders voldran prendre nota que el record de govern d’un sol partit està en 74 anys, i correspon al Partit Comunista de la Unió Soviètica, seguit per els 71 anys del Partit Revolucionari Institucional de Mèxic. Així que, quan els líders xinesos brindin per el seu 90è aniversari, no haurien de fer-se massa il·lusions de fer història eternament.

(Autor Minxin Pei, traducció Víctor Gavín)

[Article publicat el 30 de juny de 2011 a The New York Times]

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (IIa part)

dilluns, 20/06/2011 (CEHI)

Ben retrobats iniciem la segona part d’aquest calidoscopi independentista on –com ja vam anunciar– centrarem l’atenció en les propostes que provindran de la dreta i fins i tot de l’extrema dreta independentistes alhora que esbossarem breument l’evolució que farà l’independentisme català fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. I és que si en la primera part d’aquest relat ja vam dibuixar les opcions que sorgirien a l’esquerra i a l’extrema esquerra d’ERC, ara no ens queda més que posar fil a l’agulla per a ocupar-nos de totes aquelles propostes que aflorarien –diguem-ne– a l’altre costat de l’apassionant laboratori ideològic d’aquells convulsos anys trenta.

Efectivament, més enllà de les opcions electorals de l’esquerra independentista, que inequívocament tingueren la virtut d’adaptar a la política catalana els nous vents de moda que bufaven amb força des de les files de la III Internacional, que per aleshores tenia una notable força atraient entre molts joves europeus, el cert és que per a molts altres les diferents versions dretanes que inundarien l’Europa d’entreguerres tenien –si fa no fa– el mateix ímpetu, fortalesa i vitalitat polítiques que el marxisme-leninisme. I és que fet i fet, ambdues tendències, a més de revolucionàries i modernes, es mostrarien ben capaces d’arrossegar bona part de les esperances, il·lusions i projectes d’una generació que, amb l’atzucac de la Gran Guerra i el posterior crac borsari de 1929, s’havien immergit en la més profunda de les crisis conegudes fins aleshores.

A Catalunya, aquest espai dretà –i en bona mesura antimacianista– fou cobert per tots aquells que s’aixoplugaren, principalment, sota l’estela del nacionalisme integral: una nova versió del nacionalisme que –entre d’altres– tindria en la figura de Charles Maurras i la nova dreta radical francesa com a màxims exponents. Per a Maurras, que gaudia de nombrosos adeptes entorn el moviment i el setmanari homònim de l’Action Française, i que de ben jove havia format part del moviment felibritge, considerava la Nació com un fet històric casi biològic; per tant, si la biologia moderna havia descobert la selecció natural és que la democràcia igualitària estava condemnada per la ciència. Amb tot, abraçar el nacionalisme integral no implicava com a condició sine qua non adscriure’s al feixisme, però en el temps sí que acabà esdevenint una de llurs característiques, així que –en conseqüència– dintre d’aquests moviments sí que es produirien irremeiablement derives individuals cap a la feixistització.

Així doncs, i dins l’estratègia electoral dels nacionalistes radicals antimacianistes, l’opció electoral més reeixida que sorgiria per la dreta seria la del Partit Nacionalista Català (PNC), que –malgrat llur fracàs en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 20 de novembre de 1932– esdevindria el primer (i únic partit d’aquelles legislatives) que recolliria les principals propostes del nacionalisme integral teòric: nacionalització dels serveis públics, de la banca i de les caixes d’estalvi; corporativització de la vida política i social; sindicació obligatòria de la classe treballadora; o supeditació de l’individu a la nació, que evidentment –en el cas de Catalunya– havia d’esdevenir estat. Tanmateix, tot i el fiasco sofert, el PNC aconseguiria sens dubte un major suport que no pas l’EC de Jaume Compte, que –presentant-se a les eleccions sota les sigles d’Estat Català-Partit Proletari (EC-PP)– tan sols aconseguiria per Barcelona-ciutat, amb un cens de 267.787 votants i un 46,5 % d’abstenció, 586 vots de màxima davant els 6.370 aconseguits pel cap de cartell dels primers, el conegut jurista i fervent catòlic Francesc de Paula Maspons i Anglasell.

A fi de comptes, la llei electoral, lleugerament retocada el maig de 1931 però en essència basada amb la de 1907, i tot i haver-hi llistes obertes, conservava un sistema majoritari, en què per a esdevenir diputat calia almenys un 20 % dels vots emesos, i en cas que cap candidatura l’aconseguís calia celebrar una segona volta, on només hi participaven les que haguessin obtingut en primera més del 8 %, cosa que evidentment dificultava força les expectatives dels petits, a no ser que es presentessin en coalició. De fet, tant la benemèrita i històrica Unió Catalanista com la nounada Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb tan sols un 1,17 % dels vots respectivament, obtindrien un escó cadascuna pel fet de presentar-se coalitzades amb ERC i amb la Lliga Regionalista.

Així les coses, indiscutiblement l’estratègia electoral dels antimacianistes se n’havia anat veritablement en orris. Deixant a banda l’apoliticisme de NS!, que es mantingué coherent amb els seus postulats insurreccionals com a millor antídot per a lluitar contra la metròpoli, el catalanisme radical de dretes, catòlic o simplement conservador, també gaudia si més no d’una pluralitat destacable. Era el cas de la UDC, fundada amb un bon reguitzell d’intel·lectuals a finals de 1931, partidària d’una federació amb la resta de territoris de parla catalana, i creada a partir d’un popurri de carlistes i catalanistes catòlics desencisats amb les polítiques laïcistes de la República. Fou –sens dubte– un dels partits de l’època amb més democràcia interna, innovador també per a ésser dels primers d’afiliació directa i ferm seguidor de la democràcia cristiana italiana de Luigi Sturzo i del personalisme francès del filòsof cristià Emmanuel Mounier. I és que fins i tot, dins les files dels conservadors lligaires, també hi havia cabuda per a independentistes com l’economista i demògraf Josep A. Vandellòs i Solà, un dels principals científics catalans que dedicà gran part dels seus estudis als fenòmens migratoris i, en concret, com podien afectar aquests a l’avenir de Catalunya.

En efecte, el problema de la immigració desfermà tota mena de debats ja durant els anys trenta, i molt especialment a principis de 1933, en què l’opinió pública catalana, des de la Unió Socialista de Catalunya fins a la Lliga Regionalista, identificà la violència àcrata amb la immigració provinent de les regions meridionals d’Espanya, i que passaria a ésser coneguda de forma pejorativa com a murcianisme. De lectures i interpretacions n’hi havia per donar i vendre: des de propostes com la del veterinari i diputat d’ERC Pere M. Rossell i Vilar, que suggerí l’elaboració d’una Llei en defensa de la raça catalana, fins algunes de més exhaustives com les de NS! o el PNC, que a més de considerar-ho com a una autèntica “invasió d’immigrants” advocaven per a donar treball només a la classe treballadora autòctona. Per contra, des de les files dels marxistes-leninistes del BOC o l’EC-PP, a més de combatre fins i tot a garrotades la fraseologia violenta dels mítings dels catalanistes integrals, acusaven sense contemplacions –tal com deien– “als patriotes burgesos catalans” d’afavorir i “demanar aquesta invasió que els proporcionava mà d’obra barata”. Al capdavall, però, tots aquests debats sobre teories racials o de quin tipus d’immigració convenia més o menys, no era quelcom estrany ni extrem en una Europa on, a desgrat del que pugui semblar en l’actualitat, el món s’entenia i es concebia en bona mesura d’aquesta manera.

Sigui com sigui, el cas és que amb la mort de l’Avi el Nadal de 1933 i l’ascens a la presidència de Lluís Companys, que intentà recompondre una ERC malmesa per la marxa d’un dels grups fundadors del partit, els lluhins de l’Opinió, iniciaria el mandat amb un govern de concentració nacional, reconeixent –al seu torn– un cert lideratge al tàndem Dencàs-Badia, que ben aviat ocuparien responsabilitats rellevants en el si de la Generalitat. En aquesta nova conjuntura, i amb un nou govern de dretes a Madrid, sorgit de les legislatives del 1933, com de l’ofensiva contra la Llei de Contractes de Conreu catalana, portaren a un cert replanteig a tots els grups del catalanisme radical, tant els de dreta com els d’esquerra, que a la fi es conjurarien sota una mateixa estratègia. Tot el serial que vindria a posteriori i que portaria finalment a la consumació dels fets d’octubre, per raons d’espai, el deixarem temporalment als fogons, per a dedicar-hi algun dia un post monogràfic sobre la qüestió.

Comptat i debatut, doncs, amb l’ensulsiada d’octubre i la repressió generalitzada, que es convertí a Catalunya en una mena d’estat d’excepció que es perllongaria al llarg dels mesos de 1935, l’independentisme català fou tocat de mort. Gran part dels dirigents com els militants que havien participat en l’aixecament del sis d’octubre, o bé foren empresonats o bé passarien a la clandestinitat o a l’exili. Així doncs, davant la patent desorganització i desorientació ideològica, el cert és que una part rellevant dels independentistes –especialment els més joves– patiren una significativa radicalització dretana, amb un fort emmirallament cap el feixisme, considerat un nou estil polític, revolucionari i modern, més unificador que no pas el marxisme-leninisme, i que per aquelles dates semblava que anava a arrabassar el paper que fins aleshores havien anat desenvolupant les decadents democràcies liberals.

I així fou, de la fantasia i la tàcita simpatia a la praxis política. Alguns dirigents a títol individual de NS!, com alguns membres del PNC, que al capdavall compartien una mateixa base social, entrarien en contacte amb més o menys intensitat amb l’organització exterior del partit nazi, el NSDAP, que –prometent ensinistrament militar– fins i tot autoritzà que alguns joves independentistes fessin excursions i pràctiques de tir conjuntes a la finca que la delegació del partit alemany a Barcelona mantenia al Montseny per a llurs Joventuts Hitlerianes. De fet, entre els cercles universitaris, algunes faccions intentaren d’alguna manera o altra la constitució d’un partit nacionalsocialista català de forma clandestina, tal com –per exemple– havia fet un grup d’estudiants capitanejats per l’estudiant d’arquitectura Jacint Goday i Prats, amb la implantació d’un Moviment Nacionalista Totalitari l’estiu-tardor de 1935, que –defensora d’una “Catalunya totalitària”– edità una nova publicació de només quatre números: Ferms!. Però aquestes derives foren ràpidament desaprovades pel gruix del separatisme català que, com Daniel Cardona, el líder de NS!, des de l’exili, esmerçà esforços per a mantenir la línia oficial de l’organització dins uns límits democràtics sense abandonar llur anhel per a un aixecament popular a la irlandesa, deixant clara la divisòria entre nacional-feixisme i nacionalisme alliberador.

Finalment, amb la victòria de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la tornada a la normalitat política i institucional a Catalunya, l’independentisme, després d’aitals giragonses, finalment consumà el procés d’unificació que el portaria, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, a la refundació d’Estat Català a partir de la confluència entre NS!, el PNC i les JEREC de Dencàs i dels ja morts germans Badia. Per la seva banda, l’extrema esquerra independentista també s’acabà immergint en els processos d’unificació marxista que s’encetarien a Catalunya a partir de 1935: alguns anaren a parar al POUM, mentre que d’altres –la gran majoria– ho farien al PSUC el mateix juliol de 1936. Però aquesta ja és una altra història.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (Ia part)

dilluns, 6/06/2011 (CEHI)

Fa tot just un parell de setmanes, arran d’un post sobre les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i la CNT, que acabaria amb l’assassinat dels germans Badia l’abril de 1936, gosàvem afirmar: “l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta”. Per suposat aquest nou post, que altra volta exposarem en dues parts, no és per desdir-nos-hi, sinó per afermar-ho, i –tal com prometérem– escriure quelcom més al respecte.

En efecte, l’independentisme català d’aquells anys fou com un calidoscopi, en què tot i veure-hi una figura de simetria radiada de múltiples colors, en sacsejar-lo pot variar quasi il·limitadament. I és que al capdavall el separatisme català –tal com s’anomenava (i autoanomenaven) aleshores– fou increïblement ric en matisos i opcions; tantes com hi hagueren al llarg i ample de l’Europa d’entreguerres. Però metàfores a part anem al quid de la qüestió, i per això proposem de nou al lector un viatge a la Catalunya dels anys trenta.

Sens dubte amb l’adveniment de la República aquell 14 d’abril de 1931 l’esclat popular havia estat abassegador. Arreu del país les mostres d’alegria eren ben patents, i a Barcelona riuades de gent circulaven amunt i avall al crit de Visca la República!. Els tramvies, des d’on la gent cantava efusivament la marsellesa, eren plens a vessar, i dels barris limítrofs, aprofitant la conjuntura per treure quatre cèntims, emergien tot de venedors ambulants amb llacets tricolors, ensenyes i retrats dels principals dirigents polítics. Per descomptat no hi faltava la del gran cabdill del separatisme català: Francesc Macià; inequívocament la més sol·licitada d’aquella jornada històrica. I és que l’Avi, imitant el gest de Companys però sent molt més explícit en llurs objectius, acabava de proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Amb aquest gest, els independentistes, especialment els que s’havien mostrat més crítics amb la línia oficial d’Estat Català (EC) durant la Conferència d’Esquerres del mes anterior, en què havia nascut el que esdevindria el gran partit de la Catalunya republicana, l’ERC, cregueren un cop més que Macià no era aquell traïdor que alguns ja havien començat a pensar. Per un moment veieren realitzats llurs somnis: els d’una República Catalana deslliurada d’Espanya. Un somni –en definitiva– pel qual havien lluitat a cops de porra, presó i exili durant gran part de les seves vides. Però el desencís no trigaria a arribar. Tres dies després, la visita de tres ministres del Govern provisional de la República (espanyola, és clar) comportaria un gir polític important: la República Catalana s’esvania, sent substituïda per una mera Generalitat, de facto que no de iure, i l’acord d’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia.

Així les coses, i deixant a banda tota la literatura que se n’ha escrit, el cert és que pels nacionalistes radicals la culpa de tot plegat no era dels nous ministres de Madrid, entre ells dos catalans, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, sinó de la feblesa de Macià per no haver sabut defensar allò que semblava estar al sac i ben lligat. D’arguments no en faltaven. El mateix Macià, el dia disset, havia ordenat el tancament de l’oficina de la Guàrdia Cívica Republicana: un projecte d’Exèrcit de Catalunya apadrinat pels principals prohoms independentistes, protagonistes de les aventures insurreccionals dels anys vint. Però la incomprensió també arribava des de les files de militars radicalitzats compromesos amb la causa com el general López Ochoa o en José García Miranda, que fins i tot estaven disposats a llançar el capità general de Catalunya, el monàrquic Ignasi Despujol, literalment per la finestra per tal de consolidar –en tot cas– una unió de repúbliques ibèriques i no una República unitària. Però el resultat fou el que fou. Macià, que pensava que havia deixat el llistó ben alt, cometé un greu error tàctic. I és que en el fons, a gran part dels nous dirigents catalans, moguts per una certa ingenuïtat i abassegats per un triomf electoral que ni tan sols havien somniat, els acabà passant factura la postura de debilitat política en què quedaren després d’acceptar, sense condicions, la via estatutària.

Sigui com sigui, el cas és que la gestió d’aquells tres dies acabaria desfermant les ires dels separatistes catalans, que poc a poc s’immergiren en una crisi que acabà esmicolant orgànicament el moviment; sobretot després de veure com bona part dels que havien participat en les trifulgues de la dècada anterior eren relegats a la mínima expressió en el nou projecte governamental de la totpoderosa ERC, que en successives eleccions acabà guanyant tots els espais de poder del país. De fet, per a ells, els independentistes “ferms”, que tan anhelaven la màxima irlandesa de England’s difficulty is Ireland’s opportunity, no els hi calia cap excusa més davant del que consideraven una traïció en tota regla: l’Avi s’havia declarat “separatista dels borbons” però no de la nounada República espanyola.

Durant aquells primers mesos, la dissidència independentista de tots aquells que s’havien aixoplugat sota les sigles d’EC es dividí –diguem-ne– entre macianistes i antimacianistes. Els primers, tot i la mala digestió que els hi havia provocat les renúncies inicials, endegaren una estratègia des de dins, marcant terreny davant els sectors republicans d’ERC. Eren, entre d’altres, els Badia, els Dencàs o els Vàchier; independentistes, en definitiva, que no abandonarien el partit, i que fruit de les seves primeres passes en l’organització d’un escamot de protecció per a l’edifici de la Generalitat s’acabarien fent un lloc dins l’organigrama institucional, creant les seves pròpies parcel·les de poder en l’àmbit de la seguretat i l’ordre públic, i que en termes generals passarien a estructurar-se sota les sigles de JEREC. Per la seva banda, els antimacianistes, que en un principi mantingueren contactes entre ells, ràpidament es dividirien en dos per discrepàncies ideològiques: per l’esquerra, el gener de 1932, naixia l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE); mentre que per la dreta, el març d’aquell mateix any, ho feia el Partit Nacionalista Català (PNC).

Però al marge dels separatistes governamentals com d’aquests dos partits separatistes alternatius, que s’acabarien presentant en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, amb un fracàs –per cert– estrepitós, l’oferta independentista encara donava per més. I és que ja abans de la proclamació de la República, el 1930, s’havien anat formulant pel cap baix tres nous projectes: un d’apolític, antimacianista radical i ferm seguidor de la via insurreccional a la irlandesa, Nosaltres Sols! (NS!), que acabaria esdevenint l’única organització independentista que aconsellaria votar en contra l’Estatut de Núria; un de cultural, partidari d’una estratègia de conscienciació nacional encarada cap els joves, Palestra; i finalment un de marxista-leninista, el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sens dubte l’opció extraparlamentària més seriosa, més coherent i més atraient per la classe treballadora i per la joventut que abraçava els postulats del catalanisme radical.

El BOC, que havia estat el darrer en abandonar la idea d’una República Catalana, i que comptaria temporalment amb alguns militants il·lustres com Salvador Dalí, era el producte resultant de la unificació del minúscul Partit Comunista Català (PCC), creat el 1928 per militants d’EC partidaris de la dictadura del proletariat com Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, i la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), capitanejada per Joaquim Maurin, que s’havia escindit dels comunistes espanyols cap el 1930 per desavinences d’ordre sindical i nacional. Les discrepàncies amb el grup de Jaume Compte, de l’ala esquerrana d’EC, raïen en el fet que mentre els bloquistes tenien vocació estatal i entenien que la revolució social portaria l’alliberament nacional, els altres invertien senzillament la relació de prioritats. Per Moscou, però, el BOC no era res més que un desviacionisme dretà de tall bukharinista que calia frenar fos com fos, així que l’estiu de 1932 des de la URSS s’impulsà l’estalinista Partit Comunista de Catalunya (PC de C), que –declarant-se favorable a la independència de Catalunya– era gairebé l’únic partit comunista europeu legitimat per la Komintern amb la mateixa autonomia que un d’estatal. De fet, les diferències d’aquest últim amb l’EC-FSEE eren mínimes, i al llarg del bienni 1933-34 ambdues organitzacions acabarien confluint apoderant-se del sindicat mercantil més important de l’època: el CADCI.

Tanmateix, la gran aportació de l’extrema esquerra independentista des d’un punt de vista teòric, més enllà d’aitals desacords ideològics entre uns i altres, foren les significatives anàlisis econòmiques referides a la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, que durant l’etapa republicana, amb l’excepció del filòsof i economista Joan Crexells, traspassat el 1926, prengueren una notable consistència. En aquest sentit, doncs, seria pionera pel que fa a la literatura econòmica independentista, les obres del militant cenetista –i posterior ideòleg de les col·lectivitzacions de 1936– Joan P. Fàbregas, que el 1932 protagonitzaria una conferència als locals d’EC-FSEE intitulada Possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, en què per primera vegada exposava en dades l’espoli fiscal de l’Estat respecte Catalunya. De fet, tot i que paradoxalment a posteriori fou un discurs que adoptaria fins i tot l’esquerra, el primer que encetaria la qüestió en sentit contrari, és a dir el de la inviabilitat econòmica, fou precisament Francesc Cambó, que poc s’imaginava que els mercats finalment s’obririen més enllà de les fronteres espanyoles.

Però per ara deixem en suspens el relat. En el proper post, doncs, continuarem aquest calidoscopi independentista, abordant especialment les propostes que provindran des de la dreta i l’extrema dreta alhora que veurem l’evolució que finalment farà l’independentisme fins a l’esclat de la Guerra Civil.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)