La primavera marroquina

divendres, 2/12/2011 (CEHI)

El passat 25 de novembre tingueren lloc eleccions legislatives al Marroc, les primeres on el rei tenia l’obligació constitucional d’anomenar cap de govern al guanyador de les eleccions fos del partit que fos. La victòria dels islamistes moderats assenyalà que el procés de canvi al món àrab havia arribat també al Marroc, d’ací que el moviment que culminà en les eleccions i que hom considera que es va iniciar amb les manifestacions del 20 de febrer, rebi el nom de Primavera marroqui. Aquest cop, per donar perspectiva a l’esdevinement hem comptat amb Mohamed Douief, perfecte coneixedor de la zona i estudiant d’història a la Universitat de Barcelona. Aquest és el seu text.

La primavera marroquina ha acabat amb les eleccions celebrades el passat 25 de novembre, les quals donaren la victòria al partit Justícia i Desenvolupament (islamista moderat) que obtingué 107 dels 395 escons de la cambra baixa del parlament. Per què han guanyat els islamistes moderats? Les raons són fàcils: l’atur, que afecta al 20 de la població, la pobresa, la mala situació de la sanitat i de l’educació, la corrupció i l’existència de zones rurals que encara viuen en el complet abandó per part de l’estat. Per tant, el més normal era que guanyessin els islamistes.
Però què és la primavera marroquina? A causa de la caiguda dels dictadors de Tunísia i Egipte, Ben Alí i Hosni Mubarak respectivament,  i a la inèrcia que es va produir al món àrab de llibertat i democràcia, es va formar al Marroc el 20 del febrer passat un moviment de joves per demanar democràcia, llibertat i igualtat anomenat moviment 20 de febrer. Eren joves titulats  i majoritàriament d’esquerres als quals s’hi van unir associacions feministes, de drets humans i altres grups islamistes il·legals. Es van manifestar el 20 de febrer i segueixen manifestant-se cada diumenge. Van tenir poc èxit i l’afluència va ser més aviat escassa. La formació del moviment 20 de febrer va coincidir amb vagues dels funcionaris de justícia, dels metges i infermers i dels professors d’educació primària. Aquests col·lectius van amenaçar amb unir-se al moviment vint de febrer i el règim no podia suportar vagues i manifestacions nombroses i donar una imatge al món de desestabilització.

El govern va prendre dues decisions. La primera, pujar el sou als treballadors tant del sector públic com del privat. Així evitava que els funcionaris públics s’adherissin al moviment. La segona decisió va ser augmentar la subvenció de productes de primera necessitat: sucre, pa, llet, farina, butà i gas. És a dir, un marroquí quan va a comprar el butà  paga 4 euros de mitjana quan l’estat paga la meitat. Amb aquestes decisions el govern curtcircuità el moviment 20 de febrer el qual, no ho oblidem,  només aplegava titulats en autr, partits d’extrema esquerra i els islamistes del partit Justícia i Caritat, moviment il·legal per no acceptar que el rei sigui comanador dels creients.
Per la seva banda, Mohamed VI va prendre la iniciativa de reformar la constitució i pactar-ne  la reforma amb els partits polítics. D’aquesta forma donava una imatge d’escoltar al poble i de ser un exemple de monarca reformista a ulls d’occident. El 9 de març passat va fer un discurs on designava una comissió d’experts constitucionalistes marroquins, majoritàriament d’esquerres, per reformar la constitució sobre la base de les propostes dels partits polítics. Aquesta reforma tenia com a objectiu la separació de poders, establir una justícia independent, atorgar més poder per al govern, que passaria a ser triat pel poble, així com el respecte als drets humans. Finalment, el passat 1 de juliol es va aprovar la constitució amb el 99% de vots afirmatius. Per acabar de rematar el procés de reforma exprés marroquina es van convocar eleccions anticipades el passat 25 de novembre, com ja s’ha comentat en els paràgrafs anteriors.
No podem dir que el Marroc sigui un país democràtic com Espanya, amb una monarquia parlamentària, però és cert que hi haurà un parlament designat lliurement pel poble i el cap de govern serà del partit vencedor. A més hi haurà una justícia independent i una legislació per respectar els drets humans. Podem afirmar que el Marroc serà un país democràtic amb matisos, i aquests matisos són que el rei manté el poder sobre l’exèrcit, és comanador dels creients i reté el poder sobre les qüestions de seguretat nacional.
Segons els mitjans de comunicació marroquins el rei nomenarà en els propers dies a Abdelilah Benkirane,  cap del partit Justícia i Desenvolupament i vencedor de les passades eleccions,  com a cap de govern, qui al no disposar de majoria absoluta haurà de pactar amb els socialistes i els nacionalistes de l’istiqlal, partits històrics en declivi. Els reptes són enormes per al nou govern: reduir l’atur, establir i assentar una justícia independent, rebaixar el grau de corrupció, reformar l’educació i afrontar els reptes de l’analfabetisme i la igualtat.
Benkirane té la intenció de dialogar amb el moviment  20 de febrer i la voluntat de treballar per a el país. El seu discurs dóna esperances a la societat marroquina. Si el nou govern aconsegueix donar resposta a les demandes de la societat hi haurà un llarg govern dels islamistes i de pas tornarà a fer que el poble marroquí confiï en la política, aspecte primordial per a la democràcia. Pel que fa al moviment 20 de febrer seguirà manifestant-se, només accepten una democràcia total, sense matisos. És bo que un govern tingui oposició tant al carrer com al parlament com a mesura de pressió.
Hi ha esperances en la societat marroquina i moltes ganes de canviar la situació del país, per a lo qual és indispensable un bon govern capaç d’aplicar les reformes i canvis necessaris.

[Autor: Mohamed Douief, estudiant d’història a la Universitat de Barcelona]

Marroc 20 de febrer de 2011

Marroc 20 de febrer de 2011

75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (I)

dilluns, 28/11/2011 (CEHI)

La veritat és sempre revolucionària. Aquesta màxima d’Antonio Gramsci, dirigent comunista italià i un dels grans cervells del segle XX, hauria de guiar la recerca de qualsevol historiador, o simplement la curiositat de tota persona interessada en la Història. I encara més quan s’ha d’enfrontar a episodis difícils pel seu caràcter traumàtic i controvertit. La repressió política a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola és un d’aquests episodis. Una repressió que acostuma a anar associada al nom d’una localitat: Paracuellos del Jarama. L’extrema dreta política i mediàtica a Espanya ha arribat a parlar de l’holocaust o el genocidi de Paracuellos,  una caracterització incorrecta (vegeu:  http://www2.ohchr.org/spanish/law/genocidio.htm) i políticament mesquina, associant les matances al règim republicà en el seu conjunt. Deixant de banda les interpretacions malintencionades, els fets són que en aquest poble a pocs quilòmetres de Madrid van ser assassinats la majoria dels gairebé 2.500 presoners sospitosos de col·laborar amb els militars rebels que inicialment havien de ser evacuats de presons republicanes com La Modelo o San Antón, i que finalment van ser executats de forma extrajudicial entre els dies 7 i 8 de novembre de 1936 (encara que les execucions van allargar-se fins a començaments del més següent). Aquests assassinats van suposar un cop molt dur per a la imatge de la República, un govern legítim que havia de garantir l’Estat de Dret en circumstàncies extremes. I són precisament aquests assassinats i aquestes circumstàncies extremes les que tractarem d’analitzar en aquest escrit.

 

Davant l’avanç inexorable de les tropes faccioses sobre la capital, el 6 de Novembre de 1936 el govern de la República abandona Madrid i la Junta de Defensa encapçalada pel General Miaja ocuparà el buit de poder civil i militar, en un context on la disciplina i l’organització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) seran claus a l’hora de posar en marxa la resistència de la ciutat. Dins de la Junta, la Consejería de Orden Público tindria com a responsable a Santiago Carrillo, que en el moment del nomenament és dirigent de la Juventud Socialista Unificada (JSU), però que el mateix 6 de novembre al vespre ingressa en el PCE, circumstància que apunta, juntament amb un viatge a Moscou realitzat el març de 1936 per reunir-se amb la Internacional Comunista de la Joventut, a una estreta relació prèvia amb la direcció comunista. Juntament amb Carrillo, els membres de la JSU i responsables de la Consejería José Cazola Maure (segon de Carrillo a la Consejería) i Segundo Serrano Poncela (Director General de Seguretat), també van incorporar-se al PCE en aquell moment. La Consejería tindria com a principal missió reorganitzar les forces d’ordre públic (fragmentades i atomitzades en diversos grups de milicians que actuaven com a forces repressives a les ordres de partits i sindicats, o directament pel seu compte) i reprimir la cinquena columna, nom amb el qual es feia referència, a partir d’unes declaracions del General colpista Emilo Mola per ràdio, als integrants d’una part de l’exèrcit rebel que operaria infiltrada darrere de les línies republicanes realitzant activitats terroristes, de sabotatge o propagandístiques (p.e.: promoció del derrotisme). Tot i que al novembre de 1936 encara no existia a Madrid una organització mereixedora d’aquest nom (a diferència del que succeiria mesos després) en una ciutat assetjada, amb bombardejos constants sobre la població civil i la por a una ocupació imminent, on les històries de la repressió a Extremadura i Toledo transmeses pels refugiats s’havien escampat per tot arreu, qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb els militars colpistes era considerada un membre de la cinquena columna.

Per aquelles dates hi havia uns 8.000 “quintacolumnistes” empresonats, sense fer gaires distincions en el grau de relació de cadascun d’ells amb els rebels (on trobem des d’oficials de l’exèrcit que renegaven del seu jurament a la República i simpatitzants de l’extrema dreta, fins a gent de missa). En el combat a vida o mort que es vivia a Madrid, aquest col·lectiu de presoners es convertiria fàcilment en el blanc de totes les ires de la població i de les forces repressives de la república.

 

A més a més, també existia la por a que aquests presos incrementessin en poc temps les forces dels revoltats, una por alimentada pels intents de rescatar als presoners facciosos i els contactes entre aquests i els militars rebels (recordem que el 6 de novembre els militars colpistes es trobaven només a 185 metres de distància de la presó Modelo), així com per les amenaces als seus carcellers. Davant d’això, l’ordre d’evacuar els presos va arribar l’1 de novembre a la reunió del Comisariado de Guerra, procedent del President del Consell de Ministres, Largo Caballero.

El General Miaja i el Tinent Coronel Rojo (responsables de la defensa de Madrid) també es mostraven partidaris d’evacuar als presos el més ràpidament possible, i hem tenir present que “evacuar-los” no implicava executar-los, només traslladar-los a presons més allunyades del front. En aquests i d’altres temes, el comandament militar republicà es trobava assessorat per la delegació soviètica. Entre els delegats trobem el general Vladimir Gorev, dels serveis d’intel·ligència militar (GRU) i Mikhail Koltsov, corresponsal del diari Pravda però home molt proper a Stalin, sense oblidar l’italià Vittorio Vidali (el famós Comandante Carlos del Quinto Regimiento); personatges per als quals, d’acord amb la seva experiència política i militar, el trasllat de presoners i l’eliminació de la cinquena columna es confonien.

 

La posada en marxa de l’evacuació del presoners corresponia al Consejo de Orden Público sota les ordres de Serrano Poncela (organisme que depenia de la Consejería). Portar a terme aquestes ordres, el trasllat de 8.000 presoners enmig d’una cruenta batalla i amb una desorganització més que evident de les forces de seguretat republicanes, semblava una missió impossible, i efectivament ho va ser. La responsabilitat de que aquest trasllat es transformés en una matança de presoners es reparteix entre diferents persones i organismes, fet que provoca que a mesura que es dispersen, les responsabilitats també es dilueixin, cosa que no vol dir que desapareguin. Una dilució que, a l’hora d’analitzar-la, encara resulta més problemàtica en trobar noms falsos o personalitats col·lectives, com la de Miguel Martínez, un suposat agent llatinoamericà de la Internacional Comunista que jugaria un paper fonamental en la decisió d’executar els presoners, i que en realitat seria el nom en clau de diverses persones: Koltsov, Gorev, el membre dels serveis de seguretat soviètics (NKVD) Josif Grigulèvitx i algun que altre “assessor” més.

 

És en aquest punt que apareix un organisme clau en el desenvolupament dels fets, el NKVD, que tot i tenir una presència reduïda a Espanya en aquell moment (no arribaven a 10 agents), la seva influència era més que considerable. Lev Lazarèvitx Nikolsky (alies Aleksandr Orlov) era el responsable de la delegació de l’NKVD a Madrid i tenia com a missió oficial ajudar en tasques de seguretat, però les seves atribucions també incloïen perseguir trotskistes i reprimir la cinquena columna, fet que també el lliga a les matances d’aquests dies. A més a més, dos agents de l’NKVD implicats en els fets i citats anteriorment, Vidali i Grigulèvitx formaven part de la secció denominada  “Administració de Tasques Especials”, responsable de la “feina bruta” (interrogatoris, segrestos, assassinats…).

Arribats a aquest punt, amb el context i els personatges presentats, en un proper post mirarem de reconstruir la seqüència final dels fets i reflexionar al voltant de la repressió política a la rereguarda republicana durant la guerra civil.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, novembre 2011, Cambridge]

 

Antiga presó model de Madrid

Les Revoltes Àrabs qüestionades.

dijous, 17/11/2011 (CEHI)

A Europa preocupa la brutalitat d’alguns actes de repressió (inclosa la mort de Gadafi) després de la guerra civil a Líbia i la invocació a la sharía del president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdeljalil. Tampoc agraden els resultats de les primeres eleccions lliures a Tunísia, on l’islamista Ennahda va obtenir el 41% dels vots. Es pensa que la primavera pot tornar-se en cru hivern amenaçant la seguretat i la pau. Se segueix llegint malament el que està succeint.
Les revoltes àrabs s’emmarquen en un procés recentment iniciat, que s’inscriu en un cicle històric global que no està tancat, per aquest motiu les prediccions són arriscades. El 1989 (caiguda del Mur de Berlín) i 1991 (col·lapse del comunisme en la URSS) es van tancar quatre dècades de Guerra Freda i segles d’un sistema d’equilibri de poders que regulava les relacions entre les grans potències. El nou model de relacions internacionals i del poder mundial està per definir. L’ intent neoconservador d’imposar un unilateralisme sota hegemonia nord-americana va llegar les herències d’Afganistan i l’ Iraq. Avui sembla imposar-se un multilateralisme difús on noves potències emergents pugnen amb altres en declivi per convertir-se en actors regionals i globals. Es percep un Món menys estable on les poblacions es rebel·len davant el rol al que semblaven predestinades.

El món àrab (concepte que homogeneïtza realitats molt diverses) es nega a acceptar resignadament la perpetuació de dictadures la suposada legitimitat de les quals era frenar l’ascens de l’islamisme. Un malestar creixent es va instal·lar en aquestes societats -i molt especialment en una joventut sense futur- on a la falta de llibertats s’unia una creixent desigualtat provocada per la corrupció i el nepotisme dels grups governants. Les protestes se succeïen abrigallades pels moviments socials -sindicats, associacions de joves, de dones, de llicenciats en atur…- i, finalment, el 2011, esclaten les revoltes.

A Tunísia, amb el rerefons de l’aixecament miner de Gafsa en 2009 recolzat per les seccions locals de la UGTT, el malestar es precipita el 17 de desembre de 2010 amb la immolació de Mohamed Buazizi a Sidi Buzid. A Egipte, des de 2004, el moviment Kifaya agrupa activistes dels moviments socials i, a l’abril de 2008, esclata una vaga general en suport dels treballadors de la fàbrica tèxtil de Mahalla. Les xarxes socials van jugar un paper fonamental en l’èxit de la vaga. El catalitzador va arribar al juny de 2010 amb l’assassinat de l’internauta Khaled Said per la policia a Alexandria. El moviment Tots Som Khaled Said va desembocar en les multitudinàries concentracions a la plaça de Tahrir que van enderrocar a Mubarak. A Líbia, familiars de les víctimes i activistes dels drets humans, mantenien viu el record dels 1.200 presos assassinats a la presó d’Abu Salim de Trípoli l’estiu de 1996. D’aquest record va sorgir un moviment d’oposició que es va expandir amb les xarxes socials. Al febrer de 2011, la detenció d’un activista a Bengasi va provocar les primeres protestes a les quals va respondre Gadafi amb l’Exèrcit, que va bombardejar als manifestants, desencadenant així la guerra civil.

Les revoltes són part, doncs, d’un procés més ampli, que ajunta moviments socials i noves tecnologies i en el qual els manifestants comparteixen objectius i característiques: rebuig de les dictadures i de la repressió, exigència d’eleccions lliures, joves que reclamen una dignitat segrestada per les condicions d’uns mercats que els condemnen a l’emigració, a l’atur i la indigència. Però, és també un procés heterogeni que prendrà camins diferents segons les particularitats, el context i la correlació de forces en cada cas concret. I és, sobretot, un procés que recentment s’inicià, que serà llarg, amb avanços i reculades, i del que solament podem afirmar que és irreversible perquè la geopolítica d’Àfrica del Nord i Orient Pròxim no tornarà a ser la mateixa.

En definitiva, convindria interioritzar algunes reflexions:

1. Tot procés de canvi polític comporta un risc -fins i tot el que tot quedi igual, però amb altres actors-, per aquest motiu els temors manquen de sentit, perquè si s’accepta la necessitat del canvi (com en l’Europa del Sud a mitjans dels setanta) cal acceptar el risc que porta associat.
2. Les societats d’aquests països reclamen poder decidir autònomament el seu futur el que, contradient la suposada incompatibilitat entre islam i valors democràtics, pot portar a configurar sistemes i hegemonies que no sempre seran del grat de la UE. Però, mentre que el procés electoral sigui tan transparent com a Tunísia, caldrà acceptar als nous interlocutors, perquè no han de repetir-se els errors de 1992 (Algèria) i 2006 (Palestina).

3. Finalment, la UE haurà d’assumir un nou escenari geopolític en l’espai mediterrani on apareix amb força un actor que pot convertir-se en una nova potència regional i que, al mateix temps, pot servir de model als grups de l’islam polític finançats fins ara amb fons de Riad. Potser, a no trigar molt, Brussel·les lamentarà haver impedit l’ ingrés de Turquia en la UE.

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El País el 14 de novembre de 2011]

Tunisia-Eleccions 2011

Adéu Berlusconi.

dilluns, 14/11/2011 (CEHI)

Aquest cap de setmana s’ha tancat una etapa de la història d’Itàlia amb la dimissió del primer ministre, Silvio Berlusconi. Per tal de tenir una mica de perspectiva sobre aquest fet, us convidem a rellegir els posts que la Paola Lo Cascio i l’Alberto Pellegrini van escriure en aquest blog fa unes setmanes. Els trobareu sota l’etiqueta “Itàlia.”

Bye Bye Silvio

L’envelliment de la democràcia espanyola.

dimarts, 8/11/2011 (CEHI)

Ahir va tenir lloc l’únic debat cara entre els dos candidats del PSOE i el PP a les properes eleccions generals. Arrel d’aquest fet i previ a l’elecció ens ha semblat interessat compartir amb vosaltres l’anàlisi del periodista i traductor resident a Madrid, Jonathan Blitzer, qui a través d’un article d’opinió al prestigiós The New York Times aporta una interessant visió del moment actual en la perspectiva de la democràcia espanyola des de 1975.

Tots els homes no extraordinaris, escriví un cop l’escriptor uruguaià Juan Carlos Onetti, ja s’estan desfent quan arriben als 40. A partir d’ací, és el començament de la fi. Això enlloc és més cert que a la política, on a més jove comences, més probable és que pateixis una vellesa prematura.

A Espanya avui, la classe política està envellint però, com advertí Onetti, és una envelliment amb flaire d’ancianitat.

El 20 de novembre, en el 36è aniversari de la mort del general Franco, els espanyols escolliran entre un socialista de 60 anys, Alfredo Pérez Rubalcaba, i un conservador de 56, Mariano Rajoy. D’acord amb els patrons d’aquesta jove democràcia de només 34 anys, són homes vells i un senyal de que els seus partits no han envellit bé. Des de la mort de Franco l’any 1975, tots els caps de govern escollits tenien al voltant de 40 anys quan van assumir el càrrec.

El reformador Adolfo Suárez, en tenia 48, i es veiè forçat a deixar el càrrec l’any 1981 enmig d’una forta onada de desencís amb el seu lideratge, el qual una jove generació sentia que estava tacat per les velles institucions i mentalitats. El carismàtic Felipe González, qui guanyà a lo gran les eleccions de l’any següent, en tenia 40, i deixà el Palau de la Moncloa tacat per els escàndols l’any 1996. El seu successor, el conservador José Maria Aznar, en tenia 43. L’any 2004, després de ficar a Espanya a la guerra a l’Irak, malmetre les possibilitats del seu partit i els atemptats terroristes dies abans de les eleccions, emergia com a guanyador d’aquestes un socialista de 43 anys, José Luis Rodríguez Zapatero. Avui la seva impopularitat l’ha dut a convocar eleccions anticipades.

La caiguda de Zapatero sembla marcar el final d’una línia. Enlloc d’una cara fresca que el substitueixi, trobem lleials supervivents de la lluita partidista fent front a un electorat cada cop més cínic pel que fa a les solucions polítiques a l’atzucac econòmic i social que està vivint. Anomena-m’ho la crisi dels 40 de la democràcia.

L’elecció ara, lamentava un columnista del diari El País, és entre polítics que han estat, des de fa temps, els números 2 dels seus partits – Rubalcaba un tàctic i tecnòcrata i Rajoy un candidat dos cops derrotat (2004 i 2008). No han sonat, per tant, les trompetes cridant al relleu generacional que varen sonar de González a Zapatero.

La classe política es podia haver renovat i no ho ha fet, digué l’escriptor Javier Cercas, autor d’Anatomia d’un instant, una novel·la sobre l’intent de cop d’estat de 1981 i la caiguda de Suárez.

La història dels darrers anys del franquisme i la transició posterior a la democràcia, expliquen aquesta tendència generacional. Amb una jove esquerra prenent forma a mitjans dels 70 i una dreta desesperada per marcar distàncies amb Franco, líders de mirada fresca personificaven la regeneració. Cada cop, des d’aleshores, els candidats han parlat de nous començaments, fins ara, quan les idees noves son escasses. El govern espanyol està subordinat a Brussel·les i l’estat del benestar s’està desfent. Ambdós partits prometen no retallar excessivament els serveis públics, però la gent sap que els espera més austeritat. Així no hi ha cap canvi en el que creure i la gent s’ha indignat. I això ens porta a la clau fatal: a més temps porta un polític en la política, més difícil li resulta treure’s del damunt la taca partidista.

Bona part de la desil·lusió, diu l’historiador Santos Julià, és el domini del partidisme i la politització. Cercas està d’acord: això no és una democràcia, és una partitocràcia, un govern dels partits. Quan la democràcia tot just arrelava, la classe política estava preocupada per la inexistència dels partits polítics. Aleshores, molts partits eren il·legals, com passava  durant el franquisme. D’aquesta manera, diu Cercas, la classe política es va assegurar de crear una forta tradició partidista.

Ara, la llei electoral ha concentrat el poder en els dos grans partits amb els quals no poden competir el mosaic de petits partits espanyols.

A finals dels 70 aquestes formules tenien més sentit, però l’any 2011 es veuen com un residu de la transició. Mentre, polítics exhausts utilitzen el caràcter distintiu dels partits com una excusa per a invocar la unitat del partit primer i respondre a l’electoral després. Quan els socialistes foren amplament derrotats el passat mes de maig a les eleccions municipals, el partit tancà files al voltant de Rubalcaba per tal d’evitar unes primàries divisòries abans de les eleccions generals. Fou una reacció sorprenent, però reveladora, al refús ciutadà a les urnes.

La indignació popular, mentre, s’ha adreçat vers el sistema polític imperant, especialment pel que fa el sistema de llistes tancades que els votants no controlen. Un estudi recent a unes províncies seleccionades ha revelat que més de la meitat dels conservadors i un terç dels socialistes a les llistes foren investigats per corrupció.

Un moviment de protesta jove ha estat denunciant la irresponsabilitat de la classe política amb dos slogans: els polítics no ens representen i l’anomenen democràcia, i no ho és. Enquestes recents han trobat que només un 55% dels indignats van votar a les eleccions municipals (10 punts percentuals per sota de la mitjana general). D’aquells que van votar, un 15% va votar en blanc.

Si la famosa transició espanyola portà la promesa de la democràcia, el moment actual pot està exposant els límits d’aquella promesa. La majoria d’espanyols encara estan orgullosos de la transició com a model per assolir una maduresa cívica, però en una nova era de democràcia afeblida, una generació jove s’està distanciant del govern mateix.

[Article d’opinió publicat a The New York Times el 4 de novembre de 2011]

[Traducció Víctor Gavín]

Indignats

La mort de la Generació de Qaddafi.

dimecres, 2/11/2011 (CEHI)

Des de l’execució de Muammar Qaddafi i des de l’inici de la Primavera Àrab són moltes les pàgines que s’han escrit, molts els conceptes que s’han manejat, però ben pocs els intents de posar aquests esdeveniments en el seu context històric i per aquest s’entén no solament com Occident veu aquests temes, sinó com els veuen els ciutadans del món àrab i per això, val a dir, els occidentals estem bastant mal equipats, amb algunes excepcions. Intentem entendre i explicar esdeveniments a partir de la nostra experiència, la qual, molt sovint, té poc a veure amb l’experiència dels autòctons de les zones de les que parlem. Així, per exemple, no ha estat estrany sentir els darrers dies a gent que va viure les dècades dels anys 60 i 70 dir que ells van saludar amb joia l’arribada de Qaddafi al poder. I això fou del tot normal en un context com aquell on la descolonització i l’eliminació dels darrers vestigis del colonialisme europeu eren temes cabdals. El que ja no es tant normal és pretendre congelar un moment en el temps i ignorar l’evolució posterior d’una persona i un esdeveniment, just allò que viuen els autòctons. El mateix val per una de les constants de la Primavera Àrab: el refús a qualsevol mena de lideratge fort. Si això ho intentem explicar només fent una analogia amb la desafecció política que afecta a les societats occidentals, tindrem una visió molt parcial de la qüestió. Si hi afegim quina ha estat l’experiència dels àrabs amb aquesta mena de lideratges, començarem a apropar-nos de veritat al sentir de la gent d’aquests països. Aquests buits són els que pretén omplir el professor libanès Mohamad Bazzi en aquest excel·lent article que va publicar a  la pàgina web de la revista Foreign Affairs i que us fem arribar en català en l’espai d’aquest blog. Com sempre qualsevol error només és imputable al coordinador del blog qui és qui l’ha traduït.

 

El març de 2008, Muammar al-Qaddafi prenia la paraula a la cimera de la Lliga Àrab a Damasc per donar un dels seus recargolats discursos. Cap a la meitat, deixà anar un avís profètic criticant a la resta de caps d’estat enllà reunits per acceptar la defenestració i posterior execució de l’iraquià Saddam Hussein: “Un poder estranger ocupa un país àrab i penja el seu líder mentre nosaltres mirem i riem”, la veu de Qaddafi retronà: “el vostre torn arribarà aviat!”

 

L’audiència es posà a riure. Mentre les càmeres de TV mostraven la sala, l’amfitrió, el president de Síria Bashar al-Assad, amb prou feines amagava el seu riure. Qaddafi continuà sense immutar-se: “Fins i tot vosaltres, els amics d’Amèrica. No, diré nosaltres, nosaltres els amics d’Amèrica. Amèrica podria aprovar la nostra execució algun dia.” Més riure.

 

Ara ja no riuen. Qaddafi fou el darrer dels vells homes forts àrabs nacionalistes, i la seva mort marca el final d’una època. Els seus companys de generació eren Saddam  i el pare i predecessor de Bashar al-Assad, Hafez al-Assad.  Militars d’origen humil provinents de ciutats marginades que van haver de lluitar de valent per arribat al capdamunt, muntats en la onada de sentiment revolucionari que escombrà l’Orient Mitjà en les dècades dels 60 i els 70 del segle XX. La seva font d’inspiració fou el carismàtic oficial egipci, Gamal Abdel Nasser, qui derrocà al pro-britànic rei Faruk l’any 1952. Els colpidors discursos de Nasser, escoltats a tota la regió mitjançant el recentment inventat ràdio transistor, encenien la visió d’una unitat àrab. Fou un temps de convulsions, durant el qual les elits feudals i mercantils – els aliats dels vells poders colonials europeus – anaren perdent el control de la situació. D’aquest manera, en un primer moment, Saddam, Qaddafi i Assad semblaven personificar una nova era de reformes populistes.

 

El nacionalisme àrab començà a minvar després de la humiliant derrota davant Israel a la guerra de 1967, la qual deixà a molts àrabs amb el regust de la traïció per part dels seus líders. Amb la mort de Nasser tres anys després, la gran esperança de la unitat àrab s’extingí. Els ciutadans començaven a veure que els seus herois s’havien tornat uns corruptes, uns dèspotes autoritaris que suprimien qualsevol oposició, executaven als crítics i malbarataven la riquesa nacional.  A la dècada dels anys 80, els moviments islamistes anaren guanyant terreny a tota la regió, impulsats per la Revolució Islàmica a Iran i la Jihad contra l’ocupació soviètica d’Afganistan.  Les societats àrabs es tornaren més conservadores, i els moviments islamistes prengueren el lloc als partits seculars i panarabistes, exercint una influència significativa damunt la vida cultural i personal dels ciutadans. Amb l’objectiu d’esclafar qualsevol desafiament a la seva autoritat, els autòcrates de la regió construïren un elaborat aparell de seguretat dirigit tant contra l’oposició islamista com la secular. El moviment per l’alliberament àrab acabaria en traïció, exili i carnisseria.

 

Ara, un a un, els homes forts han començat a trontollar i caure. Una nova generació de revolucionaris ha fomentat una revitalització del sentiment d’identitat panàrab al voltant de demandes per els drets polítics i socials. De la mateixa manera que les protestes que començaren a Tunísia s’estengueren a Egipte, Líbia, Iemen, Bahrain i Síria, cada revolta s’ha inspirat en les altres . Una avantguarda de líders civils està començant a emergir de les revoltes, i encara que utilitzin alguna de les velles doctrines nacionalistes, com la retòrica anti – colonial i la resistència vers Israel, tenen ben presents els errors de la generació de Qaddafi.

 

En el cim del nacionalisme àrab i el fervor panàrab, líders con Nasser cercaren la mobilització del suport polític transfronterer apel·lant a la idea que els àrabs compartien un llenguatge, una cultura, una història i una identitat política. Els revolucionaris d’avui utilitzen una retòrica similar per lluitar contra l’autoritarisme. No és per casualitat que les multituds a Tunísia, Egipte, Síria, Iemen, Bahrain i a altres llocs, a més de majoritàriament pacífiques repeteixin el mateix crit en àrab: Al-shaab yurid isqat al-nizam (El poble vol la caiguda del règim). Els àrabs s’inspiren en els mètodes i objectius dels altres, i ja no accepten un contracte social que els hi ofereix seguretat i estabilitat a canvi de repressió governamental, lleis arbitràries, censura i control estatals dels mitjans de comunicació i govern d’un sol partit. Contràriament, demanen justícia, llibertat i dignitat. El poble no hauria de tenir por del govern. El govern hauria de tenir por del poble, es llegia en una famosa pancarta a la plaça Tahrir d’El Caire a principis d’aquest any.

 

Les revolucions àrabs d’avui es diferencien d’aquelles de mitjans del segle XX en un punt clau: no són moviments de dalt cap a baix com aquells que portaren els autòcrates al govern. No estan liderats o instigats per militars o figures carismàtiques. L’època dels homes forts àrabs ha finalitzat, i tot i que encara no és clar qui ocuparà el seu lloc, els revolucionaris d’avui estan definint de nou el nacionalisme àrab fent-lo més populista i de base.

 

Els revolucionaris àrabs d’avui haurien d’examinar l’herència de Qaddafi i evitar les trampes dels vells moviments nacionalistes. Quan Qaddafi arribà al poder personificava el refús àrab als vestigis del colonialisme. Fill d’una jove parella de beduins, va créixer prop de Sirte. Durant l’adolescència, abans d’entrar a l’acadèmia militar amb 19 anys, escoltava el programa de Ràdio Caire “La Veu dels Àrabs” i memoritzava els discursos de Nasser. L’any 1969, la retòrica anti – imperialista del líder egipci impulsà Qaddafi, aleshores un capità de 27 anys, a liderar un cop d’estat contra el rei Idris, qui havia entregat els recentment descoberts jaciments de petroli a companyies occidentals les quals només compartien una petita part d’aquesta riquesa.

 

En un primer moment, el cop portà prosperitat als libis. El règim de Qaddafi forçà a les petroleres estrangeres a renunciar a ser els accionistes majoritaris de la riquesa petrolera líbia i a entregar percentatges majors dels seus beneficis. Altres líders de la regió seguiren l’exemple de Qaddafi i demanaren més a les grans petroleres en nom del nacionalisme àrab. Un d’aquells líders era Saddam Hussein. A principis dels anys 70, Saddam supervisà la presa de control de la riquesa petrolera iraquiana de mans de les empreses estrangeres just en el moment en que el preu del petroli estava començant a pujar d’una manera espectacular. Els nous ingressos li permeteren modernitzar l’ Iraq rural, distribuir terres entre els pagesos i mecanitzar la producció agrícola. Iraq esdevindria un dels països més rics del món àrab, però també un dels més repressors.

 

De la mateixa manera, Qaddafi construí escoles, vivendes, hospitals, carreteres i autopistes. Liderà una campanya per estendre l’educació i la sanitat públiques a la vegada que intentava crear noves industries. L’any 1969, l’esperança de vida a Líbia era de 51 anys, avui són 77. I encara que la renda per càpita – $14.000 l’any 2010 – és més baixa que la d’altres estats productors de petroli, és significativament més alta que la d’Algèria, Egipte i Tunis.

 

Tot i la prosperitat inicial, molta d’aquesta riquesa derivada del petroli, al igual que a l’ Iraq, fou malbaratada o desviada cap el dictador i els seus aliats. Com altres líders àrabs de la seva generació, Qaddafi ràpidament esdevingué un dèspota. Suprimí tota oposició amb purgues, judicis públics, tortures i execucions. Els seus agents assassinaven dissidents a les capitals europees i arrastrà a Líbia a un conflicte destructiu amb el Txad, el veí del sud. Va fer-se un munts d’enèmics a Occident en els anys 70 i 80 donant suport al terrorisme de l’IRA, a la Facció de l’Exèrcit Roig a Alemanya, a Abu Nidal i a Carlos el Xacal. Després de la implicació d’agents libis en l’explosió del vol 103 de Pan Am damunt Lockerbie, Escòcia, l’any 1988, les Nacions Unides imposaren sancions a Líbia i Qaddafí esdevingué un paria internacional.

 

A la vegada, Qaddafi es veia si mateix com a un campió del poble i un estadista – filòsof. Compilà els seus pensaments, alhora estranys i banals, en el Llibre Verd, tres volums de meditacions polítiques, econòmiques, d’organització social i altres temes. L’any 1975 publicà el primer volum (sense cap modèstia titulat La Solució al Problema de la Democràcia) proclamant que hauria de servir com a full de ruta per a rescatar el capitalisme i el comunisme de la fallida. Amb el Llibre Verd, Qaddafi prometia mostrar al Món un altre camí: La seva “tercera teoria universal” hauria d’assenyalar el començament d’una era de democràcia de les masses en la qual el poble s’autogovernaria directament.

 

Per tal de demostrar les seves teories, dimití de tots els seus càrrecs l’any 1977 i es proclamà “guia de l’era de les masses.” Els libis, declarà, d’ara endavant s’autogovernarien, substituint el govern central amb “comitès populars” i “congressos populars” en el marc d’una utopia que ell anomenava Gran Jamahiriya Socialista Popular Àrab de Líbia. (El terme “jamahiriya” fou un famós neologisme de Qaddafi, a partir de la paraula àrab per república, significant, aproximadament, “república de les masses.”) Per suposat, Qaddafi i els seus sicaris mantenien un control absolut damunt tots els àmbits de la vida, i sempre que s’obria una sessió dels congressos populars, aquests es limitaven a reafirmar els desitjos del líder.

 

Fins al final, Qaddafi mantingué la pretensió de que ell només era un guia per a la nació. En un discurs televisat a finals de febrer, immediatament després que s’iniciés la revolta líbia, parlà d’ell mateix en tercera persona, prometen mantenir-se en el seu lloc. “Muammar Qaddafi no té cap càrrec oficial i, per tant, no en pot dimitir de cap, com han fet altres presidents! Muammar Qaddafi no és un president! És el líder de la revolució fins la fi dels temps! bramà donant cops de puny a la taula. Aleshores canvià a la primera persona: “Jo sóc més gran que les posicions ocupades per presidents i notables. Sóc un lluitador. Un mujahid. Un revolucionari de les tendes de campanya.” Desafortunadament, per a ell i per Líbia, traí la seva pròpia revolució, exactament igual que els altres homes forts de la seva generació van fer. Amb la mort de Qaddafi, la pilota és ara a la teulada dels nous revolucionaris per a fer-ho millor per tal d’assolir les aspiracions dels àrabs.

[publicat a la pàgina web de la revista Foreign Affairs el 21 d’octubre de 2011]

Qaddafi i Saddam Hussein

Líbia i Euskadi

dilluns, 24/10/2011 (CEHI)

Poques setmanes com la darrera concentren dos esdeveniments de la importància de l’execució del Coronel Gadafi a Líbia i l’anunci de l’abandó de la violència per part de l’organització terrorista ETA a Euskadi. Seria molt complicat explicar el conjunt d’implicacions d’ambdós fets en el marc del post d’un blog per això us recomanem la relectura dels posts ja dedicats a Líbia i les revoltes magrebines, que trobareu dins la categoria “Àfrica” del blog. Pel que fa el segon esdeveniment, la recomanació va més enllà del marc del blog. A tots aquells que vulguin conèixer les arrels i desenvolupament del conflicte a Euskadi, els hi suggerim la lectura de dos llibres que el director del CEHI i profund coneixedor de la qüestió, l’ Antoni Segura, va dedicar al tema. Es tracta de Mirades sobre Euskadi, editat per l’Editorial Pòrtic l’any 2003, i Euskadi,  Crònica d’una desesperança, editat per L’Avenç l’any 2009.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

 

Història i compromís.

dimarts, 27/09/2011 (CEHI)

El passat dia 9 ens deixava Josep Termes. Havia nascut a Barcelona el 1936 i, com ell mateix explicava en una entrevista a L’Avenç (juny del 2011), “en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l’ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol del 36, gent extremadament polititzada”. Els seus orígens familiars se situen a la Segarra i la Terra Alta i al barri obrer del Camp d’en Grassot, on va néixer i on va conviure amb republicans catalanistes i vells militants de la CNT que havien patit per igual la derrota de 1939. La seva activitat professional té, doncs, quelcom de nostàlgia, però també, encara que a ell potser li semblaria excessiu el terme, de compromís. De compromís amb unes classes populars catalanes que no havien sabut fer plausibles les seves aspiracions socials i nacionals. Aquell “Què vam fer? Però, què vam fer?” era la violència cega que es va desfermar l’estiu del 1936 i que va suposar l’inici de la derrota. Com titula el seu llibre sobre els fets de la Fatarella, els enfrontaments entre els partits i els sindicats d’esquerres i la violència a la rereguarda que amarà els primers mesos de la guerra civil no eren res més que la insensata lluita de la misèria contra la pobresa.

Però, sens dubte, la contribució més important de Josep Termes fou restituir el catalanisme als seus veritables progenitors: les classes populars catalanes. Com explicar d’altra manera l’hegemonia d’ERC durant la Segona República i la pervivència de la llengua i la cultura quan la gran burgesia les havia abandonat per abraçar el castellà. I ho va fer a contracorrent en uns anys en què s’imposaven les tesis que reduïen tots els nacionalismes a una creació de la burgesia per desviar dels seus objectius de transformació de la societat les classes populars. Ho assenyalava ja clarament en el col·loqui d’historiadors organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona el 1974, dos anys després d’haver publicat Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional (1864-1881), quan criticava “la interpretació que creu que tot moviment nacional o tota reivindicació d’una minoria nacional és nacionalisme burgès… Partint d’una base d’història marxista més o menys econòmica, han considerat… que és un fenomen burgès, un moviment burgès, i que en conseqüència, el moviment nacional català està fet sota la direcció de la burgesia no tan sols durant el segle XX sinó també en el XIX… La reacció contra això, en canvi, la reacció de les classes populars, aquesta sí que té un particularisme, i en conseqüència un particularisme català”. I criticava també la inhibició del moviment obrer espanyol, perquè mentre el moviment obrer català ha contribuït a desemmascarar el paper “de la burgesia catalana en relació al fet nacional, no hi ha hagut un paral·lel desemmascarament, per part del moviment obre espanyol, de la pròpia burgesia entorn del seu paper imperialista respecte dels drets del poble de Catalunya”.

Les seves aportacions i reflexions ens ajuden a entendre el passat sense apriorismes que no s’avenen amb les percepcions i anhels que niaven –i nien– en el catalanisme popular. Josep Termes ha estat, és, com escrivia en aquestes mateixes pàgines (3 de setembre de 2010) Josep Maria Solé i Sabaté, un d’aquells “homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos”, ultrapassant així la seva dimensió d’historiador. Com a llegat ens deixa la seva última obra, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), fruit de tota una vida i coherent amb el compromís d’un historiador que va saber ser fidel als seus orígens. Que vagi bé, Pep!

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El Punt / Avui el 22 de setembre de 2011]

Fets similars, llenguatges diferents.

dilluns, 26/09/2011 (CEHI)

Des que varem començar aquest blog, us heu trobat amb dues menes de posts. Aquells escrits per membres del CEHI i aquells altres que podem trobar en els mitjans de comunicació, llibres, revistes etc… i considerem que compleixen plenament amb l’objectiu del blog de donar una perspectiva o una explicació històrica a fets d’actualitat o a fets del passat que encara es recorden a dia d’avui. El post d’avui ens ha semblat una reflexió més que interessant sobre la crisi econòmica actual i les seves diferències amb la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat. Els seus autors, els professors de la Universitat de Yale, Theodore R. Marmor i Jerry L. Mashaw, no fan un anàlisi econòmic sinó una comparació de com els polítics d’aleshores i els d’ara van enfocar i enfoquen el problema, de quin llenguatge van emprar i empren uns i altres i de com aquest reflecteix unes preocupacions molt diferents. El text està pensat per un públic dels Estats Units però creiem que la reflexió és més que vàlida per la situació a casa nostra, en particular, i a Europa en general.

Davant de res mes que males notícies econòmiques, els americans sovint recorden que ja han passat per ací abans – durant la Gran Depressió, quan les condicions eren molt pitjors que avui – i van sobreviure.

Ara bé, hi ha una diferència crucial entre aleshores i ara: les paraules que els nostres líders polítics utilitzen per parlar dels nostres problemes han canviat. On abans els polítics utilitzaven un llenguatge d’amples ressons morals sobre la gent, la família i les preocupacions socials compartides, ara despleguen el llenguatge tècnic i fred de la comptabilitat pressupostària. Aquesta diferència és més profunda que la mera retòrica. Amenaça de privar-nos dels recursos intel·lectuals necessaris  per adreçar els problemes d’avui.

Posem el rellotge a l’hora del juny de 1934. Milions d’americans estan a l’atur, perdent les seves cases i sense cap esperança de millora. El president Franklin D. Roosevelt respon creant el Comitè de Seguretat Econòmica. Davant el Congrés, afirma que “prioritza la seguretat dels homes, dones i infants de la nació.” Tots els americans, emfatitza, “volen una casa decent per viure enllà on puguin accedir a una feina productiva, i volen alguna seguretat davant els infortunis que no poden ésser eliminats d’aquest Món fet per els homes.”

Roosevelt demana que el Comitè proposi “mitjans sensats” d’assegurança vers “algunes de les grans pertorbacions de la vida – especialment aquelles relacionades amb l’atur i la vellesa.” Aquells “mitjans sensats” esdevingueren les pensions de la seguretat social, l’assistència a la gent gran i el subsidi d’atur.

Posem ara el rellotge a l’hora de febrer de 2010. Amb milions d’americans a l’atur, xifres de desnonaments històriques i petites possibilitats d’ajut per aquells que ho necessiten, el president Obama actua creant  la Comissió Nacional per a la Reforma i la Responsabilitat Fiscal. La tasca de la Comissió és “millorar la situació fiscal”, per “assolir una fiscalitat sostenible a llarg termini” i adreçar “el creixement de la despesa social.” La Comissió recomana, fidel a la seva tasca, retallar la despesa social – és a dir, aquells programes establerts l’any 1935 i en anys posteriors per ajudar als aturats, la gent gran, la gent amb minusvalidesa i els malalts.

L’agost de 2011, el Congrés actua, però no per ajudar la gent que està patint angoixes sinó per retallar la despesa del govern. L’objectiu del nou Super Comitè creat és assolir l’equilibri fiscal, recomanant mesures “per reduir el dèficit” en almenys 1.5 trilions de dòlars en la pròxima dècada.

És una situació desesperada per a molts americans veure’s reduïts al llenguatge clínic de la comptabilitat pressupostària. Programes de seguretat social que protegeixen els americans vers els riscos propis de l’economia de mercat són “drets” que cal posar al dia (és a dir: retallar) en nom de l’equilibri fiscal i la reducció del dèficit.

Des de l’angle exclusivament econòmic, contemplem aquestes retallades com una mala idea, però desitgem fer una observació més fonamental sobre el llenguatge i l’imaginari col·lectiu que el llenguatge reflecteix.

L’any 1934, el focus del llenguatge estava en la gent, la seguretat de les famílies i els riscos per les economies familiars que tots compartim. Avui, la gent ha desaparegut del focus. La conversa és al voltant del pressupost, no al voltant de l’economia real on viu la gent real.  Si hi ha un concepte moral en el debat d’avui, és el de forçar el govern a no gastar més del que ingressa. Si es discuteixen els efectes de la política del govern sobre la gent del carrer, és només sobre com incentivar als malalts perquè estalviïn en despesa mèdica i als treballadors, que amb penes i treballs arriben a final de mes, a estalviar per la seva jubilació.

Com demostra l’historiador de la Universitat de Princeton, Daniel T. Rodgers, en el seu darrer llibre “The Age of Fracture”, entre la dècada dels anys 30 i la dècada dels anys 60 del segle XX, el discurs públic americà estava ple de referències a les circumstàncies socials del ciutadà corrent, les nostres institucions comuns i la nostra història compartida. Durant els darrers 50 anys, aquest discurs ha canviat per emfatitzar la individualitat. El llenguatge de la sociologia i la cultura compartida ha estat substituït per el llenguatge de l’economia i l’individualisme.

L’any 1934, el govern érem tots. Compartíem circumstàncies, riscos i obligacions. Avui el govern és “l’altre” – no una institució per a l’assoliment dels nostres objectius comuns, sinó una presència aliena que es posiciona entre nosaltres i la realització de les nostres ambicions individuals. Els diferents programes de seguretat social han esdevingut, en el llenguatge emprat, “drets” però no amb el sentit d’una cosa col·lectiva i apreciada per tots per tal d’assegurar el benestar de les famílies, sinó amb el d’ una mena d’amenaça sinistre per el nostre benestar nacional.

En els darrers 50 anys sembla que hem perdut les paraules – i amb elles les idees – per tal d’emmarcar la nostra situació d’una manera apropiada. En podem parlar? Potser no.

[Article publicat a The New York Times el 23 de setembre de 2011 sota el títol: ‘How do you say ‘economic security’.]

[Traducció: Víctor Gavín]

Hamburg: Música, Futbol i Antifeixisme a Sankt Pauli.

dimecres, 21/09/2011 (CEHI)

El centre de la vida nocturna d’Hamburg es concentra principalment al barri de Sankt Pauli, un antic barri de pescadors de 2,6 quilòmetres quadrats. S’hi ubicua el carrer de Herbertstrasse, on des dels 70 unes balles amb la impressió“Prohibit l’ingrés a menors de 18 anys i dones” bloquegen la visió des de l’exterior d’un dels barris rojos més famosos d’Europa. Tanmateix, el carrer més transitat de Sankt Paulí esdevé el cèlebre Reeperbahn, on es combinen els clubs d’striptease amb els locals de música i menjar ràpid. La trajectòria del grup The Beatles no hagués estat la mateixa sense les seves estades entre 1960 i 1962 actuant en locals com Indra Club o Top Ten Club. El mateix Lennon havia reconegut l’impacte que tingué Hamburg quan encara eren una banda de joves desconeguts: “Tal vegada vaig néixer a Liverpool, però vaig madurar a Hamburg”. Només d’aquesta manera entenem la construcció de la Beatles-Platz a la cruïlla entre Reeperbahn i Grobe Freiheit. Després de gaudir d’una nit de festa al barri hom té la sensació de no haver traspassat la línia de la postmodernitat i d’haver-se submergit en ple vuitantes, quan la música punk i l’estètica skinhead imperava en els bars, carrers i places.

El club de futbol FC Sankt Pauli ha redimensionat més enllà de les seves fronteres el nom i la fama d’aquest barri hamburguès. A partir dels anys 80 va esdevenir un club de culte quan incorporà els principis ideològics de l’antifeixisme, l’antiracisme i l’antisexisme en els seus estatuts. Mentre a gairebé tot Europa irrompia la violència i el racisme en el món del futbol – àdhuc el fenomen dels hooligans- el St Pauli promogué campanyes en contra d’aquesta violència en forma de missatges antiracistes i antihomòfobs molt abans que altres clubs. Corny Littman, president del club fins la passada campanya, era obertament homosexual. La majoria dels seguidors han adoptat aquests principis com a icona, i per aquest motiu el club presumeix de tenir fins a 11 milions de fans arreu del món, encara que el major orgull del Sankt Pauli és tenir el número més gran d’admiradores de tot el país. Seguint la filosofia del club, el 2002 es retirà una balla  publicitària d’una revista per a homes present a l’interior de l’estadi com a resultat de les protestes dels mateixos afeccionats que denunciaven el caràcter sexista de l’anunci.

El derbi amb més tensió de la Bundesliga alemanya té lloc entre l’equip d’Hamburg i els Hansa Rostock a causa del gran número de seguidors neonazis del “Hansa”. A la passada campanya l’afecció del St. Pauli erigí un nou ídol: Deniz Naki. Naki és alemany de pares turcs que ha portat la seva identificació amb el St Pauli a l’extrem: celebrà un gol a l’estadi del Hansa Rostock anant al fons dels ultres locals i fent el senyal que els anava a tallar el coll. En acabar el partit, va clavar una bandera del St Pauli a la gespa.

El temple del FC St. Pauli és el Millerntor-Stadion, amb capacitat per poc més de 24.000 persones i inaugurat el 1963. El 1970 fou rebatejat amb el nom de Wilhem Koch en honor d’un antic president de l’entitat , però tornà a la denominació original quan es descobrí que havia estat membre del NSDAP durant la II Guerra Mundial. A les darreres dues dècades l’equip ha oscil·lat entre diferents categories, disputant la primera divisió del futbol alemany en la passada temporada, finalitzant el darrer lloc i descendint a la segona categoria de la Bundesliga. L’afecció acudeix massivament a Millerntor: mentre l’assistència mitjana als estadis de tercera divisió ronda les 200 entrades, el Sankt Pauli tingué una mitjana de 15.000 espectadors; durant els anys en què milità a segona fou l’estadi amb la mitjana d’assistència més alta de la categoria

El club fou amfitrió de la FIFI World Cup, un torneig format per seleccions no reconegudes per la FIFA celebrat al juny de 2006 a Millerntor-Stadium. Els equips participants van ser les seleccions de Gibraltar, Tibet, Groenlàndia, Zanzíbar, la República Turca del Nord de Xipre i el mateix club que participà amb un combinat format per jugadors residents al barri sota la denominació de República de St. Pauli. La victòria final fou per Xipre del Nord, que derrotà a Zanzíbar als penals després d’acabar els noranta minuts amb empat a zero en el marcador

Arreu del món hi ha disseminades més de 200 penyes certificades com a seguidores del F.C. Sankt Pauli. Una de les més grans i actives és la Penya “El Grano” de Valladolid.  El FC ST. Pauli Fanclub Catalunya és l’única associació resident a Catalunya amb aquestes característiques. Segons els estatuts de l’associació, per esdevenir membre només s’ha de ser major de 18 anys, estar avalat per dos membres del fanclub, i en particular, compartir els princips de l’antifeixisme, l’antiracisme i l’antisexisme inherents al St. Pauli i el fanclub.

[Autor: Albert Planas i Serra]