La Batalla de Guadalajara: realitat, mite, conseqüències i judicis

dimarts, 29/05/2012 (CEHI)

Fa unes poques setmanes, diferents entitats van celebrar el 75è aniversari d’un dels episodis més coneguts i més emblemàtics de la Guerra Civil Espanyola, aquella Batalla de Guadalajara que encara actualment segueix mantenint el seu estatus mític de “primera derrota del feixisme” en els camps de batalla, en una òptica que veu el conflicte espanyol com una fase prèvia d’aquell enfrontament entre feixisme i forces d’esquerra que culminarà amb la successiva Segona Guerra Mundial.

En realitat, la citada batalla no va deixar de ser una lògica conseqüència de les accions bèl·liques anteriors, inserint-se plenament – des del punt de vista militar – en la primera fase de la guerra, quan les forces dels rebels, ja guiades per Franco, van intentar conquistar Madrid per acabar ràpidament amb el conflicte. Els fets són prou coneguts: després del fracàs en l’atac directe a la capital en novembre de 1936, les tropes nacionalistes van modificar la seva estratègia, apostant per aïllar la ciutat de les seves línies de comunicació i d’aprovisionament. La Batalla del Jarama del febrer de 1937 va ser el primer intent en aquest sentit, i el successiu enfrontament de Guadalajara, en el fons, va respondre a les mateixes exigències: les tropes italianes – envalentides per la fàcil conquesta de Màlaga –van projectar un atac a les línies republicanes des de nord-est, amb l’objectiu d’arribar fins a Alcalà d’Henares. Després de l’avanç inicial, l’ofensiva– mal dirigida i sense consistent suport d’altres forces franquistes – va ser detinguda pels contraatacs republicans a la zona de Brihuega: en difícils condicions climàtiques, les tropes del Govern i les Brigades Internacionals van obligar els italians a un consistent replegament, en el qual els feixistes van perdre uns 4000 soldats i abundant material bèl·lic.

Si, en el fons, la batalla no va ser tan decisiva – militarment – com en un primer moment va semblar, les seves conseqüències, en canvi, van ser molt més rellevants. En primer lloc, el fracàs italià va comportar la renúncia definitiva a la conquesta immediata de Madrid: a partir de Guadalajara, els nacionalistes concentraran els seus esforços estratègics en el front septentrional. La batalla, a més, va suposar el final de la “guerra paral·lela” de Mussolini, que es va veure obligat a acceptar, per les seves tropes, un paper més subordinat a la estratègia de Franco, abandonant el protagonisme abans desitjat.

Tot i això, encara més importants van ser les conseqüències a nivell propagandístic, a Espanya i a l’estranger. La República, després de les grans dificultats inicials, va demostrar-se capaç de derrotar a un enemic teòricament més poderós, infligint una consistent humiliació als “invasors” italians i al mateix feixisme. No és d’estranyar, llavors, que el Govern legítim i els seus mitjans de comunicació s’hagin dedicat, en els darrers dies de la batalla i immediatament després, a donar la màxima publicitat a l’episodi, contribuint a crear el mite – encara vàlid, com s’ha dit anteriorment – de la “primera derrota del feixisme”. Per aquesta raó, és interessant veure com els citats mitjans de comunicació republicans – en l’específic, els diaris – hagin tractat el tema en el març de 1937, en una evolució de judicis estrictament lligada als contemporanis esdeveniments bèl·lics.

En els primers dies de la batalla, fins al 15 de març, la premsa va adoptar un llenguatge caracteritzat per la prudència i la incertesa: amb els “legionaris” a l’atac, els diaris no van més enllà de comunicats, butlletins oficials i algunes notes sobre la presència de combatents italians en la zona dels combats (presència a la qual es dóna molta publicitat, sobre tot en clau internacional). Quan en canvi la derrota feixista va començar a delinear-se amb una certa evidència, els diaris republicans (La Vanguardia, Solidaridad Obrera, El Socialista, Mundo Obrero, entre altres)van canviar de registre ràpidament, en una veritable allau de crítiques i despietades ironies que sovint van abusar dels estereotips més comuns: evocacions d’altres conegudes catàstrofes militars (de la derrota de Adua a les guerres colonials, a la de Caporetto a la Gran Guerra), mencions als combatents feixistes que donaven “classes de retirades” i que passaven el temps als prostíbuls andalusos, retrats dels italians incapaços de fer la guerra… tot va servir, quan es tractava de crear i reforçar el “mite de Guadalajara”. No obstant això, un cop terminat l’enfrontament, a finals del mes, els diaris van moderar novament els seus tons bel·licosos. Acabada la – comprensible – eufòria per la victòria, la premsa va passar a anàlisis més raonades de l’episodi, amb especial atenció als possibles futurs moviments (diplomàtics i militars) d’un Mussolini humiliat i amb un consistent esforç per a separar el règim italià dels seus ciutadans. És aquest, potser, el tret més original de la actitud dels diaris republicans: al costat d’unes violentíssimes crítiques al feixisme, van proliferar els articles sobre els desafortunats legionaris capturats en el curs de la batalla, amb una sèrie de detalls fins i tot patètics sobre les seves vicissituds. Si pensem al contemporani maniqueisme de la propaganda mussoliniana (per la qual tots els republicans eren criminals despietats), la voluntat republicana de presentar els italians com a víctimes del seu govern es fa notar per la seva originalitat, i representa una de les conseqüències potser més inesperades de la Batalla de Guadalajara.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Batalla de Guadalajara

Batalla de Guadalajara

L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (II)

dilluns, 5/03/2012 (CEHI)

Comentava un vell magistrat que la judicatura només tenia por als mitjans de comunicació i als grans bufets d’advocats. Tret d’aquestes dues amenaces, els jutges són deus quan exerceixen el càrrec: poden empresonar, decretar una llibertat, ordenar un internament psiquiàtric, declarar la incapacitat civil, ordenar una esterilitat biològica… Una magistrada comentava que “al cel manava Déu, però a la terra ella”. No és una afirmació desbaratada. Al llarg de la història, la judicatura ha reclamat insistentment la seva independència, curiosament més intensament quan hi ha hagut règims democràtics, però alhora no se l’ha exigit la responsabilitat civil i penal que comportava gaudir d’aquella. No pot existir independència judicial sense responsabilitat. Sovint, les actuacions delictives de la judicatura han acabat en un expedient disciplinari, el qual moltes vegades ha acabat arxivat. No hi ha constància històrica que l’Estat indemnitzés els ciutadans perjudicats per actuacions arbitràries o errònies dels jutges.

La situació es pot tòrcer per a la corporació quan sorgeix un jutge que trenca els seus paràmetres. Hi ha dos exemples prou significatius, naturalment oblidats. Francisco Javier Elola Díaz-Varela i Adolfo Fernández-Moreda Fernández-Chacón. El primer fou un eminent jurista, de prestigi internacional, diputat a Corts Constituents el 1931, magistrat del Tribunal Suprem i president de la seva Sala III, una de les primeres autoritats judicials de la República. Costa de trobar una carrera més prestigiosa i compromesa. Però el 1939 fou afusellat a Barcelona per la dictadura franquista per haver-se mantingut lleial a la legalitat republicana. Elola fou oblidat per una immensa part de la judicatura durant el seu consell de guerra, després i actualment. El segon, Fernández-Moreda, fou un jutge molt avançat a la seva època, bàsicament perquè intentava sintonitzar amb la ciutadania i fer-se càrrec de les seves demandes. A tot això, sempre va acatar la República i la Generalitat. El 1936 fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Barcelona i magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya, cosa que equivalia a tenir la categoria de magistrat del Tribunal Suprem. Però el 18 de juliol de 1936 es trobava de vacances a la Rioja, on fou detingut i executat pels militars rebels.

Dos magistrats del Tribunal Suprem assassinats pel franquisme, el nomenament dels quals era anterior al 18 de juliol de 1936… Qui se’n recorda d’ells? Quantes plaques s’han col·locat per rememorar el seu nom, la seva vida i el seu tràgic i injust final? Ambdós descansen a l’oblit, o sigui, no han existit, perquè la seva història forma part dels perdedors, com tants altres assassinats. El Tribunal Suprem també té  els seus assassinats pel franquisme, els seus màrtirs, que ha de conèixer, li serà de molt profit si vol comprendre el dolor de tantes víctimes de la dictadura. Aquest coneixement també pot ser molt didàctic per a la magistratura, perquè ambdós magistrats van ostentar molt poder jurisdiccional, i com van acabar…

Baltasar Garzón ha estat un jutge atípic (el verb ja està en passat), sempre imprevisible. La seva lluita contra ETA i el narcotràfic el van fer famós els anys noranta. Era tant el seu prestigi i la seva fama que el 1993 va anar a les llistes del PSOE i fou escollit diputat. Tanmateix, retornava a la judicatura poc després, per malentesos amb els socialistes, que l’havien menystingut. Llavors, comença la investigació sobre el GAL i les clavegueres de l’Estat, coses que encara van allunyar-lo més dels socialistes, fins i tot el PP el va veure com un jutge proper i les seves investigacions van ajudar-lo a guanyar les eleccions de 1996. La seva fama i protagonisme mediàtic culmina quan va instruir els sumaris contra els caps de les dictadures militars argentina i xilena, fent realitat la jurisdicció universal en la persecució del delictes comesos contra la humanitat. També va començar a perseguir el terrorisme de caire islamista. Garzón ha estat rebutjat per una part de la carrera judicial,  perquè no ha acatat els paràmetres no escrits que la corporació imposa, i perquè la independència judicial s’ha entendre sempre dins els valors interns del grup. Tot i això, les seves instruccions no sempre van ser impecables i alguna vegada foren anul·lades pels tribunals superiors.  Era tanta la seva fama i el seu protagonisme,  i alhora tants els seus enemics, que qualsevol error en un futur el podia enfonsar, si l’Estat i la judicatura no l’emparaven. Ningú podia creure que això pogués succeir, tenia massa fama mundial i prestigi. Però va passar.

Quan el 2008 va començar a investigar les desaparicions durant el franquisme, s’inicia el seu ocàs. Després que l’Audiència Nacional va declarar la seva incompetència per dur a terme la investigació, el sindicat ultradretà Manos Limpias va presentar el 2009 una querella contra ell per haver-se extralimitat a l’haver vulnerat la llei d’Amnistia de 1977, tot i que ell sempre va basar la investigació en el fet que els  crims contra la humanitat no prescrivien ni cap llei estatal podia impedir la seva indagació, a més l’Estat havia subscrit convenis i tractats internacionals que obligaven a investargar-los. Falange Española va afegir-se a la querella perquè se sentia víctima de les investigacions de Garzón… La Sala del Penal del Tribunal Suprem va admetre la querella per unanimitat: Garzón havia caigut en desgràcia. I allò més sorprenent, aquesta causa l’ha instruït un magistrat progressista: Luciano Varela, un jutge que potser no deuria entendre les investigacions de Garzón contra el GAL. Davant la commoció interna i internacional, el Tribunal Suprem va intentar dissimular l’obertura d’aquesta causa i va admetre una querella el 28 de gener de 2010 dels advocats Antonio Panea i José Luis Mazón que acusaven Garzón dels delictes de prevaricació i suborn al sol·licitar a diferents entitats diners per finançar les seves activitats acadèmiques a la Universitat de Nova York el 2005 i 2006. Aquestes imputacions ja les havia rebutjat temps enrere el Tribunal Suprem i n’havia  acordat el seu arxiu, però ara la confluència de moltes forces contràries a Garzón, visibles i invisibles, les impulsaven. Però totes dues causes eren qüestionables i amb poc pes jurídic per aconseguir una condemna del jutge, a més havia de ser criminalitzat més insistentment, per atreure aquells segments de la societat, conservadors, que avalarien les seves actuacions.

El 24 de febrer de 2010, Ignacio Paláez, advocat i exfiscal de l’Audiència Nacional, defensor de José Luis Ulibarri, imputat al cas Gürtel, va presentar una querella, perquè Garzón va interferir les comunicacions a la presó entre ell i el seu defensat, vulnerant la llei. Posteriorment, van afegir-se a la querella els advocats José Antonio Choclán i Gonzalo Rodríguez-Mourullo, defensors en el mateix cas de Francisco Correa i Pablo Crespo, perquè també havien estat interferides les seves comunicacions amb els seus representants. La querella va ser admesa per unanimitat per la Sala del Penal del Tribunal Suprem –les admissions per unanimitat s’ha anat repetint, quan als tribunals sempre hi ha vots particulars, molt més tractant-se de querelles tant qüestionables com la segona, la qual prèviament havia estat rebutjada, sembla com si s’hagués fet un pacte de cavallers per procedir contra el magistrat. Garzón  va afirmar que si va interceptar les comunicacions entre els acusats de la trama Gürtel i els seus advocats fou perquè a la presó es produïa una continuació dels delictes que investigava i pels quals tots ells estaven empresonats. El Tribunal Suprem entenia que s’havia vulnerat el dret dels empresonats a la defensa. El jutge instructor del cas Gürtel ha estat el primer condemnat! El món al revés, el poder sovint el capgira i el perverteix. Aquesta sentència és un clar avís contra els jutges que tinguin discrepàncies jurídiques amb el Tribunal Suprem. I un toc d’atenció contra tots aquells que investiguin els delictes de “coll blanc” o personalitats d’importància social i política. La sentència blinda i salvaguarda els interessos i les actuacions de les trames delictives, tot emparant-les perversament en la protecció dels principis i garanties de l’estat de dret. Els principis democràtics emprats per danyar la pròpia democràcia… Això ja va succeir el 1933 a la República de Weimar, el naixement de l’Estat totalitari nazi.

La causa per les escoltes del cas Gürtel era la que aportava més bases jurídiques per condemnar Garzón, com així va ser.  Garzón ha estat condemnat, també per unanimitat, per l’última querella que van presentar contra ell. La jugada havia sortit rodona. Perquè quan la sentència fou publicada, ja s’havia celebrat el judici per les desaparicions durant el franquisme, cosa que obliga al tribunal a emetre sentència, tot i l’expulsió del Garzón de la carrera judicial, moment en què va perdre el fur per qüestió del càrrec i de destinació. Cap més altre tribunal podria jutjar aquest cas. Només quedava per resoldre la querella pels cursos a Nova York. El jutge instructor, Manuel Marchena, després de dos anys d’investigacions, va adonar-se’n el 12 de febrer de 2012 que els delictes havien prescrit, no podien perseguir-se, motiu pel qual va acordar l’arxivament de la causa. Una nova deshonra per a Garzón, perquè la prescripció porta implícita una possible responsabilitat criminal.

Ara només queda per conèixer la sentència per les desaparicions durant el franquisme, la primera querella que es va presentar, i la que més ha desprestigiat el Tribunal Suprem i l’organització judicial espanyola. Possiblement serà absolutòria. En un altre cas, seria el desprestigi definitiu del tribunal i de la democràcia espanyola, que difícilment podria presentar-se immune en el context internacional. La justícia espanyola pot haver entrat en caiguda lliure, dia rere dia es desprestigia, mentre el ciutadà viu les retallades socials i la trista realitat de l’atur i la recessió econòmica. Mentrestant, una part de la judicatura viu immersa en el prosaisme i el seus alts vols jurídics concèntrics, abstrets i buits, que la fan més desencarnada de la realitat cada dia. La inseguretat jurídica dels mateixos jutges i de la ciutadania està servida. Sort d’alguns membres de la carrera judicial que aguanten aquesta administració de justícia cada dia més allunyada de les necessitats del ciutadans, els quals sovint també poden arribar a ser-ne víctimes. La vida política espanyola s’ha “judicialitzat”, tot depèn dels tribunals. La realitat sociopolítica de l’Estat ja no la determinen el militars, sinó els tribunals, del soroll dels sables s’ha passat a la fressa de les sales de justícia i a la foscor de les togues. La política s’ha banalitzat en detriment de la morbositat de les actuacions dels jutges i de les seves resolucions. Els representants polítics espanyols han optat per viure en una minoria d’edat, tot delegant la seves responsabilitats en els tribunals, els quals determinen les decisions que ells es resisteixen a adoptar. Aquesta realitat també es aplicable al Tribunal Constitucional, convertit tàcitament en una tercera cambra legislativa, quan aquesta no és la seva funció… En darrera instància, la perversió de la cosa pública.

Fa por pensar que l’Espanya de 2012 retorni a les velles dinàmiques de la Restauració (1876-1923).

(Autor: Frederic Vazquez)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (I)

dilluns, 27/02/2012 (CEHI)

Hi ha imatges que valen més que mil paraules. Com per exemple la del secretari judicial que va emprar un bombo de joguina –de color groc i blau, d’aquells que es regalen als nens pels Reis per jugar al bingo– per designar el jurat que havia de jutjar Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, i Ricardo Costa, exsecretari general del PP valencià. Una imatge que ens pot apropar a l’estat en què es troba l’administració de justícia espanyola. A l’inrevés, estan les sales de justícia del Tribunal Suprem, decorades amb tapisseria de vellut vermell i pintades de daurats, amb escultures, marbres i ornaments regis; unes sales solemnes, altives, i cerimonioses. Però com advertia el magistrat franquista Juan Ríos Sarmiento: “oye uno hablar de la Sala…, la Sala…, (…) le parece que la Sala es un gran salón, y luego la ve uno cerca y resulta que la Sala es un cuarto oscuro”.[1]  La sala pot esdevenir una dependència fosca on hi ha un bombo de bingo de joguina… Quan la realitat és tèrbola, fosca, i es vesteix d’ingenuïtat les conseqüències poden ser molt destructives.

El Tribunal Suprem és la màxima instància de l’administració de justícia, cap tribunal està per sobre d’ell. El Tribunal Constitucional no pertany a la justícia ordinària, sinó a la constitucional, perquè se li encomana la interpretació de la Constitució. El Tribunal Suprem resolt els recursos de cassació, però sobretot està per enjudiciar les personalitats aforades com el president del govern i del congrés, els diputats, els senadors… Les més altes autoritats de l’Estat! És un tribunal eminentment conservador per naturalesa, perquè alhora de jutjar aquestes altes autoritats no preval el principi territorial (on s’ha comès el delicte), sinó el del càrrec que investeix de fur. La seva funció es protegir les altes autoritats dels jutges dels partits judicials, molts dels quals podrien actuar contra totes elles sense tenir en compte les seves grans responsabilitats. D’aquí que els seus magistrats hagin estat sempre un fidel reflex de la classe política que detenia el poder, molt especialment la conservadora.  Si el Tribunal Suprem ha jutjat el magistrat Garzón, és perquè per sobre de l’Audiència Nacional no hi ha cap més altre tribunal ordinari.

Sembla com si el magistrat Garzón hagués estat sentenciat tàcitament el 2008. La sentència que coneixem per les escoltes del cas Gürtel és la ratificació d’aquella altra. El Tribunal Suprem havia acabat la seva paciència, tot perquè el febrer de 2008 se li va avançar i va suspendre totes les activitats d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques. L’endemà, el Tribunal Suprem, la seva Sala 61,  molt disgustada amb Garzón, perquè s’havia immiscit en un àmbit que era de la seva jurisdicció i estava pendent de resolució, el rectificava i declarava que Acció Nacionalista Basca no podia concórrer a les eleccions del 9 de març, però li permetia continuar les seves activitats, tot i que no podia rebre subvencions públiques. El Tribunal Suprem no estava disposat a acceptar aquests comportaments d’un subordinat que amb les seves resolucions el deixaven com un tribunal inferior, traient-li tot el seu protagonisme i la seva autoritat. Molt més quan patia les intromissions del Tribunal Constitucional, que sovint rectificava les seves resolucions, equiparant-lo a un tribunal qualsevol. Per això, el Tribunal Suprem no consentiria més afrontes de Garzón ni que el reptés  jurisdiccionalment. Tanmateix, era difícil desfer-se’n. Per si sol costava molt, a més era massa arriscat (li mancava legitimitat jurídica i força social). La necessitat de deslliurar-se de Garzón havia de confluir amb alguns altres agents socials que també ho desitgessin. El cas Gürtel va unir el Partit Popular i bona part de la corporació judicial, àmpliament conservadora, en l’anhel d’enfonsar-lo, com als anys noranta haguessin fet, potser, els socialistes per les seves investigacions sobre el GAL. Margarita Robles, viceministra d’Interior en el govern de Felipe González, encara no s’ha refet d’aquella instrucció; tot i això, ocupa una plaça al Tribunal Suprem i actualment es vocal del Consell General del Poder Judicial, un dels seus membres amb més influència i poder per pactar amb els conservadors els nomenaments de les altes autoritats judicials…

La Transició democràtica no va preocupar-se de la judicatura que heretava de la dictadura franquista, molt més quan havia estat un dels pilars de la puresa ideològica del règim, tot i que l’heretada per la II República de la monarquia alfonsina havia desestabilitzat el sistema polític. La benevolència dels protagonistes polítics de la transició va arribar fins al punt d’atorgar-li el 1981 el govern del Poder judicial, el qual l’escollien per votació interna exclusivament.  Això significa que un dels poders de l’Estat procedia de la voluntat d’un cos funcionarial, perquè havia assolit el càrrec després d’aprovar una oposició (és una discussió històrica si els jutges són funcionaris o membres d’un dels poders de l’Estat). Quan el PSOE va guanyar les eleccions el 1982, va esmenar aquesta incongruència de legitimitat democràtica, però li va costar uns constants enfrontaments, d’una gran intensitat, amb el president del Consell General del Poder Judicial Federico Carlos Sáinz de Robles i la cúpula judicial, mentre era ministre de Justícia  Fernando Ledesma. Finalment, la Llei orgànica del Poder judicial de 1985 va establir que els membres del Consell General del Poder Judicial els designaven les Corts. Just a partir d’aquest moment, comença la inoperància d’aquest òrgan constitucional i el seu bloqueig pels conservadors, amb els quals gran part de la judicatura s’ha identificat, i els progressistes, molt minoritaris dins els col·lectiu, gairebé testimonials.  Sovint ser jutge i de dretes han estat naturaleses inseparables, prou es va encarregar la Restauració i el franquisme de fer-les indivisibles. Va començar el règim de quotes polítiques dins el Consell i va aviciar-se la seva funció constitucional. Qualsevol nomenament de les altes autoritats judicials ha depès, de vegades, més de la voluntat política dels vocals, acomplint el mandat del partit polític que els havia designat, que de la vàlua i els mèrits de l’aspirant al càrrec, sense cap explicació del motiu pel qual se’l nomenava, sempre ha estat discrecional. Els nomenaments han esdevingut un mercadeig barroer entre conservadors i progressistes (canvi de cromos), més pendents de la seva influència dins l’òrgan i dels tribunals que del servei a la ciutadania i l’organització política. Els enfrontaments més despietats són alhora de designar els magistrats de la Sala II del Penal i la III del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, les sales on recau el gran poder públic. La cúpula judicial de l’actual democràcia parlamentària ha estat un fidel reflex  de la voluntat del PP i PSOE, aquest darrer amb un clar desavantatge,  perquè no ha posseït mai dins la judicatura gaire simpatitzants, i els que així s’han declarat en alguna ocasió, ho han fet per  oportunisme polític, una forma d’assolir els alts càrrecs judicials més ràpidament per l’absència de competitivitat dins el sector esquerrà.

L’Administració de justícia no va estar a l’ordre del dia durant la Transició democràtica, perquè va existir en tot moment la temença que el nou règim no arrelés o el desestabilitzés, com va succeir durant la II República. La intensitat dels enfrontaments entre les forces polítiques conservadores i progressistes per a l’aconseguiment d’una judicatura plenament integrada en el sistema democràtic inaugurat el 1978 va produir un ajornament en la forma de selecció de la judicatura, només van arribar a modificar l’organització dels tribunals per adaptar-los a la nova configuració autonòmica de l’Estat i especialitzar-los segons la matèria que havien d’enjudiciar i jutjar.  La formació i selecció de la judicatura va posposar-se gairebé fins al dia d’avui. Poca diferència hi ha en la formació i selecció d’un jutge de final del segle XIX i un de principi del XXI: ambdós s’han hagut de sotmetre a un temari, que l’han hagut de memoritzar, i després l’han hagut recitar davant d’un tribunal que representa l’esperit burocràtic més genuí. Aquest procediment no té en compte els coneixements jurídics veritables del candidat, sinó la seva capacitat de memoritzar, sense que importi que quan sigui nomenat jutge sigui incapaç d’interpretar i d’aplicar la llei. Però allò més important: per a la selecció de la judicatura no s’ha tingut en compta la salut psíquica dels candidats. Fernando de los Ríos, ministre de Justícia, es lamentava el 1931 de la judicatura que havia heretat la República, motiu pel qual anhelava un nou prototipus de jutge, perquè “El nuevo juez necesita cualidades, una de las cuales, sólo una, es suceptible de ser valorada en el sistema de oposición, que es el saber. La formación científica puede apreciarse, si bien deficientemente, en una oposición; pero, ¿y la actitud profesional? ¿Y la interna vocación? ¿Y la pulcritud moral? ¿Puede encargarse la misión de la justicia a quien no tenga esas cualidades, saber, pulcritud moral, vocación para la altísima misión que se le encomienda? Evidentemente, no”. Des de llavors, la situació ha canviat molt tènuement. El magistrat Juan Ríos Sarmiento assegurava el 1956 que “La oposición es una lotería en la que pesan la inteligencia del opositor, su prepraración, su serenidad, su arte de exponer, su simpatía y sus influencias”[2]

A les forces conservadores sempre li ha agradat l’actual sistema de selecció, potser perquè com explicava el magistrat Ríos, quan  un opositor a la judicatura aprovava les oposicions, exclamava: “¡Ea! Ya no tengo que hacer más que lo que me diga el diputado”[3]. Gràcies a aquest sistema de selecció la dreta espanyola ha creat i ha mantingut una judicatura molt pròxima. Bàsicament, perquè el sistema de selecció és en sí molt conservador, perquè només exigeix molts anys per memoritzar el temari (en la majoria dels casos, joves que acaben la llicenciatura en dret amb 22 anys). L’oposició forma part d’una cultura funcionarial que no tots els llicenciats poden acatar-la o sotmetre’s. A més, es necessiten recursos per sobreviure durant els llargs anys en què s’estudia –passa el mateix en les oposicions a l’Advocacia de l’Estat, a la fiscalia, al Registre de la Propietat o al notariat… Els grans cossos de l’Estat. L’elit funcionarial!  Si tot això no és prou, imposa la cultura funcionarial castellana més castissa i centralista, cosa que allunya, per exemple, molts catalans, els grans absents dins la judicatura, tot i que darrerament han ingressat amb més normalitat, potser degut a la crisi econòmica que ha desfet moltes de les sortides laborals que abans tenien. En l’actual democràcia funcionen uns torns per accedir a la judicatura oberts a juristes d’eminent prestigi, experiència i mèrits, els quals havien d’equilibrar els desajustos que provocava els sistema d’oposició tradicional. Però han servit de poca cosa, per l’oposició del cos funcionarial que va ingressar per oposició i la perversió a la qual l’han condemnat els partits polítics, més pendents d’investir jutges proclius que veritables servidors de l’administració de justícia, i no sempre els investits han estat els més rellevants i meritoris dins el món de les carreres jurídiques.

Històricament, la judicatura no ha tingut gaire interès per la formació i l’ampliació de coneixements, cosa que denunciava el 1928 el catedràtic Francisco Beceña: “La carrera no hace vida cultural de ninguna clase”, y la jurisprudència del Tribunal Suprem no havia impedit que fossin analfabetos, una de les poques matèries en què es posaven al dia. Els jutges, afegia, “en vez de estar rodeados de libros, viven rodeados de establos, que con la inteligencia a medio formar, caen en un ambiente de prosaismo y de incultura que ahoga lentamente el temperamento mejor formado”. Per això, la magistratura necessitava “respirar de cuando en cuando aires de justicia, de ciencia, de ciudadanía, de solemnidad”[4]. Els jutges només se sentien a gust dins el grup, en les relacions endogàmiques, sempre a bones amb el poder polític conservador, i contraris a les crítiques externes, perquè asseguraven que qüestionaven la seva legitimitat. Les resolucions judicials s’havien d’interpretar com si es tractessin dels relats bíblics, gairebé religiosament, amb devoció i fe. Tanmateix, històricament, s’ha criticat el Poder executiu i el legislatiu… El corporativisme sempre ha preservat la judicatura d’intoxicacions externes que podien fer trontollar la cohesió del grup. Com afirmava Alfonso Rodríguez Draguet el 1930, un magistrat en un futur progressista: “No hay nada más triste que las colectividades desunidas, incapaces para propagar sus ideales, corroídas por la animadversación mutua que no sienta la solidaridad profesional, en que el compañerismo es un mito”.[5] El grup havia d’emparar els companys i defensar-los d’accions hostils externes, alhora que imposava un valors interns, no escrits, que tots els membres havien d’acatar.  La judicatura s’ha presentat com a una massa amorfa, sense ànima, allunyada de la mundanitat, distant, sense ideologia… Uns qualificatius que intentaven negligir la humanitat del jutge i les seves preferències polítiques, socials i religioses, motiu pel qual durant la Restauració se’l va presentar com a un sacerdot i durant el franquisme com a un sacerdot-soldat.  Al dia d’avui, no ha canviat tant aquests trets de la magistratura.


[1] J. Ríos Sarmiento,  Recuerdos de un magistrado español, Editorial Juventud, 1956, pàg. 19.

[2] F. de los Ríos, “Discurso pronunciado en la apertura de los Tribunales el 15 de septiembre de 1931”, a  E. Mejías i altres, La revolución en marcha, Imprenta Argis, Madrid, 1931, pàg. 54.

[3] J. Ríos Sarmiento, Op. Cit., pàg. 14.

[4] . Beceña, Magistratura y justicia,  Librería General de Victoriano Suárez, Madrid, 1928, pàg. 325.

[5] A. Rodríguez Dranguet, Responsabilidad e independencia, Editorial Justicia, Madrid, 1930, pàg. 158.

(Autor: Frederic Vazquez Osuna)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

El dia en què va caure Mubarak

diumenge, 19/02/2012 (CEHI)

La tarda anterior els mitjans de comunicació internacionals, citant fonts de la CIA, donaven per feta la dimissió de Hosni Mubarak aquella mateixa nit. Però, el raïs egipci es va reafirmar en què no abandonaria el poder en un discurs pronunciat poc abans de la mitjanit. La ira, en forma de sabates llançades contra les grans pantalles que transmetien el discurs, es va desfermar a la plaça de Tahrir. Després de tres setmanes de protestes i amb el precedent de Tunísia, on Zine El Abidine Ben Ali havia dimitit el 14 de gener, hom esperava que Mubarak dimitís. Fou una nit molt tensa, a la plaça de Tahrir i als despatxos del Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA).

L’endemà em trobava a Casablanca dinant en un restaurant del port. De fons una gran pantalla de televisió que transmetia  France 24. Al voltant de les quatre de la tarda es produí la notícia, Mubarak finalment havia dimitit. Es produïren alguns tímids aplaudiments i sonaren els mòbils. Era l’11 de febrer del 2011.

A Marroc se seguien amb un cert escepticisme els esdeveniments de Tunísia i Egipte, però, sens dubte, aquella notícia acabà d’alimentar el malestar que pocs dies després prendria la forma de manifestacions organitzades pel moviment 20 de febrer. ¿Què havia succeït aquella llarga nit del 10 a l’11 de febrer? Dies després se sabia que la pressió dels Estats Units havia estat decisiva per decantar al CSFA. En efecte, des dels Acords de Camp David (1978), que segellaren la pau en entre Egipte i Israel, el país del Nil era el segon que rebia més ajuda militar de Washington (el primer és Israel) i alts comandaments egipcis assistien a cursos en acadèmies militars dels Estats Units. Això havia contribuït a establir una xarxa de complicitat entre els dos col·lectius de militars i el missatge que arribà des de la Casa Blanca era molt clar: la situació és irreversible, la gent n’està farta del règim, de la corrupció i de la repressió; o deixeu caure a Mubarak o la revolució us arrossegarà també a vosaltres. Del discurs de la nit del 10 de febrer, inspirat per la seva dona i el seu fill, Mubarak passà al discurs de la seva dimissió, seguint les orientacions del CSFA. Fonts diplomàtiques asseguren que per forçar la decisió final de Mubarak resultà fonamental que ell mateix veiés la reacció de la plaça de Tahrir en escoltar el seu discurs de la nit anterior. Fou llavors quan sembla que va dir: prefereixo que els egipcis em recordin com l’heroi de la guerra del 1973, que no pas com el botxí del meu poble. Patètic, perquè la gran majoria dels manifestants no podien recordar la guerra del 1973, o no havien nascut o eren massa petits, i si en canvi recordaven la repressió del règim que vivien en carn pròpia.

A finals del 2011 se celebraven eleccions legislatives i el gener del 2012 es constituïa un Parlament que redactarà una nova Constitució. Els resultats són els que preveien molts analistes si les eleccions es realitzaven en un clima de relativa llibertat malgrat la pervivència de la violència (la repressió va provocar 60 víctimes durant la campanya electoral): victòria contundent del Partit de la Llibertat i la Justícia (Germans Musulmans) amb 127 diputats (el 38% sobre un total de 332; 10 més són nomenats pel president de la República, actualment el mariscal Mohamed Hussein Tantaui, i 166 reservats a candidats independents); Al Nur, partit salafista ultraconservador, 96 escons, el 29%; l’històric Wafd, 36, l’11%; els liberals del Bloc Egipci, 33, el 10% i l’excisió dels Germans Musulmans, Al Wasat, 10, el 3%. En total, amb els diputats independents, els partits islamistes -que no necessàriament comparteixen objectius, models ni estratègies- controlen gairebé les dues tercers parts de la cambra.

Aquests resultats, previsibles pels que coneixien la realitat egípcia i el pes de la repressió sobre els islamistes i la seva acció social en favor dels més desvalguts, inquieten les cancelleries i l’opinió pública occidentals. És un islamisme arrelat a la societat egípcia i que, en el cas dels Germans Musulmans -no d’Al Nur-, es defineix com una opció moderada que aposta per l’establiment d’un règim democràtic amb particularitats pròpies de la tradició religiosa-cultural d’Egipte i amb la mirada posada parcialment en Turquia i que, sens dubte, s’ha vist beneficiat per la seva millor organització i la visualització que li donà la repressió de Mubarak.  Molt més preocupant que la victòria dels Germans Musulmans, que han negat la seva intenció de formar un govern islamista, és el paper de l’exèrcit que, malgrat les manifestacions perquè traspassi el poder a un govern civil, es nega a deixar-lo per no perdre els beneficis que li reporta el control d’entorn d’una gran part de l’economia (Mohamed el Baradei ha retirat la seva candidatura a les eleccions presidencials en considerar que encara perdura l’antic règim). I més preocupant encara seria un possible pacte entre els Germans Musulmans i el CSFA on els primers ostentarien l’hegemonia social i formalment política i el segon seguiria conservant el poder a l’ombra en una mena de mubarakisme sense Mubarak. Encara queda, doncs, un llarg camí per recórrer perquè el poble egipci conquereixi la llibertat i es desfaci de l’ombra allargada i amenaçadora i corrupta de l’exèrcit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14 de febrer de 2012]

Hosni Mubarak

Hosni Mubarak

Després del final de la violència (per saber més del final d’ETA)

dilluns, 13/02/2012 (CEHI)

L’any 2011 passarà a la història com el de la fi de la violència d’ETA després de més de quatre dècades d’atemptats i gairebé un miler de víctimes. El 2009 vaig publicar un llibre (Euskadi: crònica d’una desesperança) en què resseguia la història del conflicte basc i les seves implicacions en la política espanyola i basca des de mitjan dels cinquanta fins al fracàs del procés per un final dialogat de la violència (2006) i la constitució del primer govern del PSE després de les eleccions del març d’aquell any. Des del desembre passat, el lector disposa de dos llibres essencials que, des de perspectives diferents però complementàries, expliquen com ha estat el procés del final de la violència d’ETA. Són el d’Antoni Batista, Adios a las armas, i el de Jesús Eguiguren i Luis Rodríguez Aizpeolea, ETA, las claves de la paz.

El primer fa un ampli recorregut per l’evolució seguida pels diferents actors del procés –i especialment per l’esquerra abertzale, clau per imposar la política en detriment de la lluita armada– després del fracàs del procés que ETA dinamità amb l’atemptat de la T4 de Barajas, sense oblidar el paper jugat per determinades institucions catalanes i la predisposició d’alguns col·lectius de víctimes que, a contracorrent d’unes associacions dominades per l’extrema dreta, aposten per la reconciliació dins dels marges que acota el marc jurídic i penitenciari actual. El segon és un relat en primera persona de les negociacions dutes a terme, primer, entre el PSE i Batasuna a Euskadi i, després, entre el govern espanyol i ETA amb la mediació del Centre Henri Dunant a Suïssa i Noruega. El text permet seguir la posició del govern espanyol (Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba) i les dissensions que afectaren la direcció d’ETA, sobretot a partir de la substitució com a interlocutor de José Antonio Urrutikoetxea, clau en tot el procés com ja va preveure Xabier Arzalluz el 2004, per Javier López Peña la tardor del 2006. El canvi visualitzava el desplaçament de la direcció d’ETA cap a les posicions contràries a la negociació i, en darrera instància, com preveia el sociòleg Ander Gurrutxaga, que ETA prenia el camí de la grapització i d’un final per implosió.

Després del final de la violència, resta ara conquerir la pau, que és el camí més difícil, el de la reconciliació i la normalització ciutadana, sense oblit del dany causat a les víctimes. S’han començat a fer alguns passos en aquest camí, com ara el dels “presos compromesos amb l’irreversible procés de pau” que, la tardor del 2011, participaren en tallers de debat a la presó, on parlaren amb algunes víctimes sobre la violència, les víctimes i la pau a Euskadi. Són els mateixos que han fet una profunda reflexió sobre les conseqüències de la lluita armada, el dany causat a les víctimes i les seves famílies i la necessitat de reparar aquest dany en la mesura de les seves possibilitats. En alguns casos arribaren a sol·licitar el perdó i, en tots, mostraren el seu penediment pel mal causat. Són, certament, encara una minoria, però no hi ha cap altre camí, tal com demostra el cas irlandès. Les víctimes tenen plena llibertat per acceptar o rebutjar aquestes trobades, però sens dubte actituds com ara les mostrades per Robert Manrique, Rosa Lluch, Gorka Landaburu i tants d’altres ajuden a construir el camí de la pau. No es tracta d’oblidar, ni tan sols de perdonar, sinó de complir la llei, que no vol dir venjança sinó justícia, i no tancar les portes al penediment i la reinserció. Fóra bo també, per tant, que el govern activés polítiques de reinserció i que esmenés algunes situacions penitenciaries com ara la d’Arnaldo Otegi, que en l’actual situació no tenen sentit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat al diari Avui el 9 de febrer de 2012)

Adios a las armas. Antoni Batista

Curs Conflictes i Convergències en el Món Actual

dimarts, 31/01/2012 (CEHI)

És un curs adreçat a alumnes de la UB (poden obtenir 2 o 3 crèdits) però obert al públic en general fins al límit de l’aforament. En aquest enllaç podeu veure el programa i tota la informació necessària per assistir-hi.

Fraga no va néixer l’any 1978.

dilluns, 23/01/2012 (CEHI)

LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític […] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]

[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]

Manuel Fraga

Manuel Fraga

SÍ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI D’OLOT

dimecres, 11/01/2012 (CEHI)

El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per Lluís Sacrest (PSC) decidí un pla d’actuació basat en la identificació, contextualització històrica i senyalització de la simbologia franquistaexistent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori  encarregà a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatje els olotins que van lluitar per la defensa de la República democràticament instituïda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotí, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa – àdhuc error-  de com han estat concebudes: la senyalització i contextualització ha de ser compatible amb la retirada de la via pública de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinó per la substitució de la  simbologia feixista per una de democràtica.

La matinada del 31 d’octubre de 1936 tingué lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represàlia als rumors d’una invasió feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bàndol franquista s’erigí una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succés amb les inscripcions del nom de les víctimes així com  l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de caràcter franquista. Una cosa és la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un símbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconéixer el mérit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentació que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituïda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze víctimes, ja sigui obra del Memorial Democràtic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.
El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executar polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? La ubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència de símbols feixistes a la via pública.
La ciutat de Barcelona ha esdevingut referència a seguir: després de la retirada de l’estàtua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, s’han eliminat tots els monuments franquistes. Contràriament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificació que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisió i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinàmica democràtica. L’aprovació dels pressupostos municipals esdevé segurament el moment més polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinàmica democràtica. Que la retirada dels símbols franquistes formi part  com un exercici democràtic com qualsevol altre.
Si el 2012 encara existeixen símbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. En una societat democràtica, tolerant i del  segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així la qualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratització dels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per la democràcia i la llibertat.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Creu del Triai

Creu del Triai

EL TRIST LLEGAT DEL DICTADOR DE LA FAM

dijous, 22/12/2011 (CEHI)

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Corea comptava amb 35 anys sota domini colonial japonès, deixant el país amb unes profundes ferides. El 15 d’agost de 1945, una vegada finalitzada la campanya militar i amb la rendició incondicional de l’Imperi japonès davant les forces aliades, els EUA i la URSS acordaven partir el país en dos àrees d’influència, dividint Corea en dos estats diferenciats: el Nord controlat per la URSS, i el Sud pels Estats Units.

 

Cinc anys més tard començava la guerra de Corea (1950-1953), quan Corea del Nord, amb el suport de la República Popular de la Xina i la URSS, va creuar la frontera del Sud, que comptava amb el suport dels EUA i les Nacions Unides. El resultat final d’aquest primer conflicte estrictament de Guerra Freda es va saldar amb un armistici que restablia la frontera al paral·lel 38. Des d’aleshores els dos estats han estat separats per aquesta frontera amb una evolució ben diferenciada.

 

La mort de Kim Jong-Il al passat dissabte 17 de desembre posa fi a una etapa d’un dels països més aïllats i hermètics del món. Després d’accedir al poder el 1994 amb la mort del seu pare Kim Il-sung , Kim Jong-il ha combinat el culte a la  personalitat amb la repressió més cruel contra qualsevol manifestació de dissidència o oposició. Qualificat com el darrer dictador estalinista, el seu llegat de 17 anys al capdavant de Corea del Nord es veu indubtablement tacat per les execucions, les tortures, la fam i la violació sistemàtica de drets humans, tal com denuncien diferents organitzacions com Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Aquesta darrera ONG revela la existència de 200.000 presoners polítics en sis grans camps de concentració sotmesos a unes condicions vexatòries. Pel que fa a la política penitenciària, un informe elaborat el 2006 posava a la llum la mort de 400.000 persones a les presons nord-coreanes en els darrers trenta anys, així com la pràctica d’experiments químics entre la població reclusa.

L’altre gran enemic de la població nord-coreana és la fam. Les xifres més pessimistes parlen de més d’un milió de morts de gana durant els noranta. Part de responsabilitat d’aquesta tragèdia humana rau en la doctrina denominada Juche que impulsa el govern de Pyongyang, consistent en l’autosuficiència i l’autarquia econòmica. Una enquesta elaborada el 2008 a 1300 nord-coreans exiliats a la Xina posava a la llum la realitat social, econòmica i política del país: el 23% dels homes i el 37% de les dones afirmaven que algun membre de la seva família havia mort de gana. Igualment, un de cada quatre  enquestats havia estat detingut per motius polítics, un 60% havia observat morts per cops o tortura i un 37% havia testimoniat una execució.

 

Les estadístiques macroeconòmiques mostren xifres característiques dels pitjors països tercermundistes. L’esperança de vida dels nord-coreans és 14 anys inferior a la dels sud-coreans. Els 46 milions de telèfons mòbils existents a Corea del Sud contrasten amb les onze mil unitats del Nord. Les exportacions de Corea del Sud el 2007 van tenir un valor de 364.000 milions d’euros mentre el Nord en prou feines superava els 1000 milions. Simptomàticament, Corea del Nord sobrepassa al Sud en nombre de soldats i pressupost militar: als 1.127.000 soldats regulars de Corea del Nord cal sumar-hi els 3.800.000 de Guàrdia Vermella de Camperols i 115.000 efectius de seguretat de l’Estat. L’exèrcit de Corea del Nord és el quart més gran del món amb més d’un milió de soldats en actiu i 4,7 a la reserva. Cap altre país del món com Corea del Nord destina un 25% del seu PIB a  despesa militar. El benestar dels nord-coreans no figurava en la llista de prioritats del govern de Pyongyang: primer els militars, fou la política iniciada pel Kim Il-sung i mantinguda a capa i espasa pel recent traspassat Kim Jong-il.

[Autor: Albert Planas i Serra]

Kim Jong Il

Kim Jong Il

Bon Nadal i Feliç any 2012!

dimecres, 21/12/2011 (CEHI)

[Equip del Blog del CEHI]