Avui fa 35 anys del retorn del President Josep Tarradellas

dimarts, 23/10/2012 (CEHI)

Recordem aquelles imatges històriques.

Per Catalunya! Amb motiu del 72è aniversari de l’afusellament del President Companys

dimecres, 17/10/2012 (CEHI)

Tal dia com ahir –15 d’octubre– es complia el 72è aniversari de l’afusellament del President Companys al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. La història, sens dubte, és prou sabuda. L’afusellaren a l’alba, cap a dos quarts de set del matí d’un dia ennuvolat i grisós. Aquella mateixa nit havia pogut passar una llarga estona amb les seves germanes, que entre plors i desconsol i després de la ferma insistència de Ramona Companys davant el jutge militar, el general Ramon de Puig, havien pogut obtenir un permís excepcional per a què s’acomiadessin del seu germà. Poca cosa podien dir-li. Al capdavall aquell era un dels tants i tants drames que vivien moltes famílies d’afusellats durant aquells mesos de repressió, la gran majoria al Camp de la Bota. Però la de Companys, que corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya des de la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939, pel simbolisme i la rellevància del càrrec, era evident que anava més enllà de les vicissituds de qualsevol família vençuda.

 

Com tots els condemnats a mort, Companys demanà un últim desig: pa amb xocolata d’Agramunt i una ampolla de conyac. La xocolata havia estat un obsequi de les seves germanes, conscients de quins eren els seus gustos des de ben petit al seu poble natal del Terròs. De l’ampolla de conyac tan sols prendria un parell de copes, per després regalar-la –amb signatura inclosa a l’etiqueta– al governador militar del Castell, el tinent coronel Joaquín Pascual Sánchez. Fou aleshores quan la comitiva fúnebre inicià la marxa cap el fossar, amb un Companys seré i tranquil, acompanyat per la flaire d’una cigarreta, pel seu defensor –el capità Colubí–, dos sacerdots, el jutge militar, el governador i un parell de soldats que il·luminaven els passadissos soterranis amb focus de gasolina. A l’esplanada, ell mateix refusà la bena de rigor que li oferí el jove oficial que comandava el piquet d’execució per a tapar-li els ulls. I així fou com dempeus, de cara al piquet, amb el seu inconfusible mocadoret blanc d’estil dandi que sempre duia a la butxaca de l’americana, i tot cridant Per Catalunya!, Companys queia finalment a terra abatut pels trets.

 

En efecte, per a Lluís Companys aquella fou la mort més dolça que podia tenir qualsevol home: havia mort pels seus ideals. El periple havia estat llarg i feixuc. Detingut l’agost de 1940 per la policia militar alemanya en el seu exili en un petit poble de la Bretanya: Ar Baol-Skoubleg (La Baule-Escoublac en francès), on malgrat i l’ocupació de França pels nazis mai havia volgut marxar pendent del destí del seu fill malalt mental, en Lluïset. Empresonat a La Santé de París juntament amb el nebot de la seva segona esposa, Francesc Ballester; la mateixa –val a dir– on també havia estat empresonat Francesc Macià entre els anys 1926 i 1927 a conseqüència del complot fallit de Prats de Molló. Extraditat a Espanya per ordre de les autoritats franquistes. Empresonat de nou als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid el mateix dia d’haver creuat la frontera franco-espanyola el 29 d’agost, sota l’acusació –tal com afirmava la fitxa policial– de “cabecilla rojo procedente de Francia”. I finalment traslladat a Barcelona per carretera amb un Hispano-Suiza, fent escala a Saragossa, on pogué veure’s amb la seva germana Maria de l’Alba, que residia a la capital aragonesa juntament amb el seu marit Ramon Puig i Negre, propietari d’una fàbrica de gel a la mateixa ciutat. Era un 3 d’octubre, i després de vint mesos d’exili a la fi tornava a Catalunya per passar els seus darrers dies a la presó del Castell de Montjuic mentre s’instruïa contra ell un sumaríssim per jurisdicció militar.

 

72 anys després d’aquells fets, i en uns moments de gran transcendència política a Catalunya, Lluís Companys pren de nou rellevància al marge de lectures anacròniques sobre la seva figura. Fou un producte únicament del seu temps, i molt especialment d’aquella apassionant Europa d’entreguerres. Fou la síntesi i el leitmotiv de les dues qüestions que més han caracteritzat els moviments socials i polítics de la Història contemporània de Catalunya: la qüestió social i la qüestió nacional. Certament tingué un bon grapat de detractors, sobretot durant la seva etapa a la presidència de la Generalitat, tant des de la dreta com des de l’esquerra, com molt especialment des de les files de l’independentisme dels anys trenta, que verament sempre llançà dures i agres crítiques contra la seva persona. Tanmateix, la seva tràgica mort, que sempre afrontà com un sacrifici irremeiable, el convertí immediatament en un màrtir, fins i tot per tota la resistència antifeixista europea. Tant fou així que al cap i la fi no hi hagué cap dels seus adversaris polítics, ni tan sols els més acèrrims, que no li reconeguessin el seu gest. Però aquesta ja és una altra història.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

Companys a Montjuic (15-10-40)

Companys a Montjuic (15-10-40)

Santiago Carrillo, comunista

dijous, 20/09/2012 (CEHI)

La biografia de l’històric dirigent del Partido Comunista de España (PCE) Santiago Carrillo (Gijón, 1915 – Madrid, 2012) és una bona mostra del millor i del pitjor del moviment comunista a Espanya, o com diria l’escriptor Gregorio Morán, de la grandesa i misèria del PCE. Carrillo, com el seu partit, del qual va ser Secretari General entre 1960 i 1982, va ser un animal polític molt dur en temps extremadament durs, un fet fins a cert punt lògic dins d’unes circumstàncies històriques extraordinàries. Però a més a més, i això va més enllà de la simple lògica de supervivència política, Carrillo i el seu partit van tenir la lucidesa i la intel·ligència política d’adaptar la lluita democràtica sota el franquisme als canvis socials que s’anaven produint al país, mitjançant propostes encaminades a configurar una majoria social el més àmplia possible (política de reconciliació nacional, aliança de les forces del treball i la cultura, socialisme en llibertat…) per tal de lluitar pel restabliment de la democràcia, com el primer pas per construir el socialisme.

 

Un comunista jove, antifeixista…i estalinista

Carrillo, secretari general de l’organització juvenil del PSOE primer (1934-1936) i de les Joventuts Socialistes Unificades després (1936-1947) –organització resultant de la unitat a nivell juvenil entre socialistes i comunistes-; com tantes persones de la seva generació quedarà captivat per la presumpta arcàdia soviètica, fet que el portarà a ingressar en el PCE en novembre de 1936. Però l’emmirallament per la URSS no es traduirà en la voluntat de traslladar el model de la revolució russa a Espanya. Carrillo en particular, i els comunistes espanyols en general, entendran la Guerra Civil com una confrontació entre feixisme i democràcia, no entre Dictadura i Revolució, i es comprometran fins a les últimes conseqüències en la defensa de la República, amb moments tan destacats com l’organització de la defensa popular de la capital durant la Batalla de Madrid. D’aquesta forma, la seva etapa com a dirigent juvenil quedarà marcada per la Guerra Civil i per la seva relació amb un dramàtic succés repressiu a la reraguarda republicana, quan ell era el responsable de la Consejería de Orden Público de la Junta de Defensa de Madrid: les matances de Paracuellos del Jarama (Vegeu:

http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/11/28/75-anys-de-la-matanca-de-paracuellos-del-jarama-repressio-republica-i-guerra-civil-i/

http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/12/11/75-anys-de-la-matanca-de-paracuellos-del-jarama-repressio-republica-i-guerra-civil-ii/ )

La derrota republicana el portarà a l’exili, on prendrà un protagonisme polític cada cop més rellevant durant els anys més foscos de la purgues estalinistes al partit, amb casos tan coneguts com el del Secretari General del PSUC Joan Comorera o el del responsable de la invasió guerrillera de la Val d’Aran, Jesús Monzón. La pròpia activitat guerrillera també deixarà episodis dramàtics com la mort, mai aclarida, del dirigent comunista Gabriel León Trilla, i el complex procés de desmantellament de les guerrilles a partir de 1948. Tanmateix, resulta innegable que la decisió d’abandonar la lluita armada i d’adoptar la política d’infiltració dins del Sindicat Vertical franquista seria avalada per la pròpia Història: mentre part del moviment llibertari persistia, fins a començaments dels 60, en una lluita armada que només el conduirà a la marginalitat; l’entrada dels comunistes en les estructures sindicals del règim els permetrà connectar amb les reivindicacions reals de la classe obrera i, a la llarga, participar en la creació de l’instrument per excel·lència d’oposició al franquisme: les Comissions Obreres.

 

Un comunista per la reconciliació

Molt s’ha escrit aquests dies sobre la importància de Santiago Carrillo a la Transició política, però si en alguna cosa va ajudar Carrillo, com a Secretari General del PCE, en facilitar el trànsit de la Dictadura a la Democràcia va ser com a portaveu de la política de Reconciliació Nacional defensada pel PCE des de l’any 1956, una política que instava a superar les divisions generades pel conflicte bèl·lic i a avançar de forma unitària en el camí de recuperació de la democràcia. La proposta comunista trencava l’eterna divisió franquista entre vencedors i vençuts. La idea era tan senzilla com poderosa: a la l’oposició antifranquista hi ha lloc per tothom que lluiti per la democràcia. L’altra gran contribució de Carrillo a la lluita per la democràcia la trobem en la seva fórmula d’ “aliança de les forces del treball i la cultura”. Un proposta de l’any 1967 que pretenia crear un ampli front antifranquista on a més dels treballadors també  tindrien cabuda els estudiants, els intel·lectuals, els comerciants i els industrials. Un projecte unitari que es materialitzaria a casa nostra, a iniciativa del PSUC, amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya el 1971.

 

Un comunista amb presses

Amb el final de la Dictadura trobem a un Carrillo que estableix la línia divisòria de la Transició política entre Democràcia i Dictadura, no entre Monarquia i República; fet que consolida el procés democràtic però suposa moltes renuncies per a uns militants, els comunistes, que després de tants sacrificis es troben políticament desorientats i moralment afeblits. En el nou context democràtic, i després d’uns resultats electorals que situen al PCE en una posició secundària dins de l’esquerra per darrere del PSOE, Carrillo prem l’accelerador al màxim i voldrà agafar el protagonisme que li neguen les urnes mitjançant canvis tàctics (renuncia al leninisme) i acords polítics (propostes de pactes d’estat al partit del govern, la Unión de Centro Democrático –UCD-). El model ja feia anys que no era Moscou sinó Roma, amb el poderós Partito Comunista Italiano (PCI) com a referència, però la força electoral d’ambdós partits és molt diferent. Davant d’això vindran les presses, que el mateix Carrillo resumirà amb la frase: “no podemos estar diez años esperando tener el 30% [de vots]”; unes presses que es concretaran en la idea de cremar etapes el més ràpid possible per esdevenir hegemònics. Però el partit no esdevé hegemònic en democràcia i, pel camí, el PCE es dessagna en conflictes interns que portaran a l’expulsió del mateix Carrillo el 1985.

 

Un comunista al segle XXI

En els darrers anys com a comentarista polític, Carrillo ens ha deixat àmplies mostres de la seva capacitat d’anàlisi (sense estalviar crítiques a les polítiques d’austeritat per combatre l’actual crisi econòmica) i de la seva ferma defensa d’una Espanya federal i plurinacional, tal i com posa de manifest el seu recolzament a l’Estatut de Catalunya del 2006 i el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.

Carrillo ha estat l’exponent d’un temps i una generació on la política no era una forma de vida, era la vida; i on els comunistes eren els portadors d’una fe laica que pretenia construir el paradís a la terra, amb disciplina i sacrifici. Sense això no entendríem la traumàtica relació de Carrillo amb el seu pare, Wenceslao Carrillo, dirigent del PSOE i la UGT que recolzà el cop d’estat del coronel Casado contra el govern de la República al final de la Guerra Civil. Aquest fet provocarà la ruptura de relacions entre Carrillo i el seu pare des de 1939. Un ruptura que perdurà durant molts anys fins que Dolores Ibàrruri, la Pasionaria, li comentà a Carrillo: “Si hacemos la reconciliación nacional, quizá primero deberías reconciliarte con tu padre”. I Carrillo, com a bon comunista, així ho va fer.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández]

Santiago Carrillo

 

L’engany autonòmic

diumenge, 16/09/2012 (CEHI)

De retorn de vacances hem pensat que res millor per tornar a posar aquest blog en funcionament que aquesta prou oportuna reflexió de l’historiador Josep Fontana sobre el perquè de l’estat autonòmic publicada a les planes del diari El Periódico de Catalunya el passat 15 de setembre.

L’Estat de les autonomies ha estat un engany. El seu fonament consistia a oferir a cada comunitat una promesa de drets d’autogovern, als quals s’afegia, com assenyala l’article 150 de la Constitució de 1978, una cessió de «facultats» amb «la corresponent transferència de mitjans financers», que posaria en mans dels governs autonòmics un volum considerable de recursos. En la concessió de drets polítics no es va arribar al que s’esperava, frenada per tot tipus d’obstacles, i fins i tot sotmesa a retrocessos. Però tot es va anar passant per alt mentre el mannà pressupostari, al qual s’afegia una part de les ajudes europees, va proporcionar a les autonomies diners per gastar i malgastar. Tot va marxar més o menys bé fins que el desastre financer del 2008 va esgotar els recursos de l’Estat, que en aquests moments no pot atendre els problemes d’aquelles, perquè necessita 4.500 milions d’euros més per seguir llençant-los al pou negre de Bankia (perquè ¡aneu a saber els cocodrils que en podrien sortir!)

En aquestes circumstàncies el tinglado s’ha enfonsat. Que el vessant polític del sistema fos una farsa ho ha posat en evidència la senyora Cospedal carregant-se el Parlament de Castella-la Manxa sense cap mena d’escrúpol (resulta sorprenent l’obstinació d’aquesta senyora a reclamar als altres que compleixin la Constitució, quan mostra un menyspreu tan solemne pel seu títol vuitè). Una altra cosa és la segona part del tracte, el repartiment dels diners, com ho ha vingut a recordar el president de la comunitat extremenya, que no es mostra disposat a cedir la part que li correspon. No és veritat, com es diu amb freqüència, que el desplegament autonòmic hagués de modificar-se com a conseqüència del malestar dels militars, i que fos el cop del 23 de febrer de 1981 el que va obligar a imposar les limitacions de la LOAPA. Tant Felipe González com Leopoldo Calvo-Sotelo han insistit que les reformes s’havien posat en marxa amb anterioritat i, almenys en aquest punt, s’ha d’admetre que diuen la veritat.
El que em mou a parlar d’engany és la comprovació de com eren de limitades les intencions reals dels qui van posar en marxa l’Estat autonòmic, contradient el que deixaven creure en les seves manifestacions públiques. Podem prendre com a exemple el cas del PSOE, que en el manifest de la Plataforma de Convergència Democràtica, de la qual era el membre més destacat, afirmava: «La Plataforma de Convergència Democràtica, conscient de l’existència de nacionalitats i regions amb personalitat ètnica, històrica o cultural pròpia en el si de l’Estat espanyol, en reconeix el dret d’autodeterminació i la formació d’òrgans d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat des del moment de la ruptura democràtica i propugna una estructura federal a la Constitució de l’Estat espanyol». La Plataforma es va dissoldre el març de 1976, per fundar Coordinació Democràtica amb la Junta Democràtica i transformar-se en una organització encara més àmplia, i no menys radical en les seves promeses: la Plataforma d’Organismes Democràtics, que es va fundar el 23 d’octubre de 1976.
Doncs bé, segons ens explica Juan María de Peñaranda en un llibre recent, aquell mateix 23 d’octubre de 1976 es van reunir, en una suite de l’hotel Princesa-Plaza de Madrid, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general), i dos dirigents del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, que en aquells moments estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, «que va durar tres hores llargues en un ambient d’extrema cordialitat», Felipe González va definir «l’actitud del seu partit» respecte de la política espanyola. Respecte de la concepció de l’Estat, que era el que més angoixava Cassinello, es va expressar de tal manera que Peñaranda, que participava en la reunió, ens diu: «Els representants del Seced ens sentim reconfortats amb tan patriòtic i inesperat llenguatge».

LLAVORS Es va passar a un altre dels temes fonamentals, que era el del «nacionalisme». En aquest terreny Felipe González es va encarregar de deixar ben clar que no toleraria mai els «concerts econòmics»: «¡Nosaltres no passarem per aquí mai de la vida! Al darrere hi ha en realitat la defensa dels interessos econòmics de l’alta burgesia catalana».
Però tampoc se sentia més generós respecte de les concessions en el terreny de la política. El preocupava que a Catalunya els comunistes tinguessin «més implantació que el PSOE en la base obrera immigrada», i es disposava a lluitar en aquest terreny buscant una entesa amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però es va cuidar de deixar clar que no permetria un partit socialista català autònom: «¡D’això ni parlar-ne!».
Les diferències entre aquest llenguatge i el dels manifestos amb què es buscava l’adhesió popular i, en un immediat futur, el vot, em sembla que justifiquen plenament un qualificatiu com el d’engany. De les mentides d’ahir han sorgit, en definitiva, els conflictes d’avui.

[Autor: Josep Fontana a El Periódico de Catalunya 15-9-12]

 

Molt Bones Vacances a Tots i Totes. Ens retrobem el setembre!

dimarts, 31/07/2012 (CEHI)

Les Vacances de Mr. Hulot (1953)

Les Vacances de Mr. Hulot (1953)

UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (II part)

diumenge, 15/07/2012 (CEHI)

Ben retrobats, reprenem el fil d’aquesta breu crònica en el punt just on ho havíem deixat, amb el benentès que el lector no hi trobarà pas una explicació detallada de la violència que es desfermà pròpiament durant aquells dies de maig, sobre la qual –creiem– ja se n’ha escrit força de bell antuvi; sinó que més aviat –i tal com ja anunciàrem– mirarem d’endinsar-nos de nou en l’evolució dels fets i les seves tràgiques conseqüències de la que esdevindria al capdavall la crisi més greu produïda en el si de la rereguarda catalana durant aquells anys de guerra i revolució.

 

De fet, aquest era el quid de la qüestió: guerra o revolució. I la disjuntiva no era per a menys. I és que el debat, que requeria solucions urgents, acabà esdevenint una llosa per a la tan anhelada unitat antifeixista. Però al marge de les disputes de partits i sindicats pel control dels diferents espais de poder, l’ambient general d’alegria, victòria i proclames revolucionàries dels primers dies quedaren promptament relegats a un discret segon terme. Els efectes de la guerra s’estenien ara com una taca d’oli. I no només perquè les notícies que arribaven del front –amb les primeres llistes de morts, ferits o desapareguts– desmoralitzaven a la població, sinó sobretot perquè la guerra encetà noves dinàmiques de quotidianitat col·lectiva a la rereguarda. Al cap i la fi, si el mateix ambient bèl·lic havia encisat de bon principi els més idealistes, aventurers o allò que en deien homes d’acció, l’avenç dels estralls generats per la contesa feren baixar de pressa les expectatives dels més optimistes.

 

De tot això se’n feren ressò periodistes, escriptors, corresponsals i altres personatges de diversa procedència que passaren per aquella Catalunya en guerra. Els més observadors ja reflectiren un ambient força enrarit a principis de 1937, en contrast amb el que ells mateixos havien visualitzat l’estiu anterior. Nogensmenys, i tal com el polifacètic i catalanòfil d’origen britànic John Langdon-Davies deixà palès, la simbologia al nostre país era quelcom més que important. I així era. El substrat de les lluites internes en el si del front antifeixista s’il·lustrava tothora en una guerra de símbols i banderes. Al capdavall, que els taxis estiguessin pintats de roig i negre o que els pals de les parades de tramvia tinguessin una senyera pintada no podia passar-se per alt. Era una manera de demostrar qui i on manaven els uns o els altres. Però la realitat s’imposava a marxes forçades. Els bombardejos, l’arribada dels primers refugiats, l’escassetat en augment d’alguns aliments o les mateixes nits a la fosca que imperaven pels carrers de Barcelona –per despistar els avions desconeguts que sobrevolessin la capital– sumiren la ciutat en una fatiga mental difícil de gestionar. I en aquesta conjuntura, i avivada per una opinió pública majoritàriament decantada a favor d’una sortida governamental en la gestió de la guerra, la desafecció vers els comitès, les patrulles de control i el que en deien els incontrolats s’anà generalitzant.

 

A les zones rurals aquesta bipolaritat creixent també s’expressà violentament entre la població dedicada al sector primari. I és que mentre els comitès locals imposaven ben sovint la col·lectivització de la terra, l’oposició a aquestes mesures no es feu esperar. Ràpidament rabassaires, parcers, pagesos i petits propietaris –aixoplugats sota el paraigua de la Unió de Rabassaires i en menor mesura de la UGT– denunciaren sistemàticament les col·lectivitzacions forçoses. Els enfrontaments es produïren per totes bandes: a Cervià de les Garrigues, el 23 d’octubre del 36; a Riudarenes i a Ginestar, el novembre; a la Garriga, l’1 de gener del 37; a Palau d’Anglesola, el 9 de febrer; i sobretot a la Fatarella, a la Terra Alta, on a finals de gener s’hi desencadenaren sens dubte els fets més greus, amb un balanç de 50 víctimes, 30 de les quals foren pagesos executats a mans de milicians d’altres comitès locals veïns. Ben mirat, la llista de conflictes d’aquesta mena al camp català fou significativament rellevant. I és que fins i tot –just una setmana abans de l’esclat dels fets de maig– àmplies zones de la Cerdanya encara escapaven de tot control governamental per l’acció punitiva de diferents grups armats, capitanejats pel temut Cojo de Málaga, nom de pila d’Antonio Martín Escudero, faista i antic obrer ferroviari que s’havia fet fort a Puigcerdà.

 

La multiplicitat de poders, doncs, continuava a la rereguarda. En aquest sentit el Govern de la Generalitat, que sostenia un complicadíssim equilibri entre les diferents forces antifeixistes, havia anat retallant el marge de maniobra de tots els organismes de nova creació: fos el Comitè de Milícies Antifeixistes –dissolt a finals de setembre de 1936– com les milícies, que amb la creació de l’Exèrcit Popular de la República a l’octubre s’hi hagueren d’integrar forçosament. Amb tot, els primers que havien intentat reduir el poder de la CNT-FAI havien estat els independentistes d’un reunificat Estat Català, que per diferents trifulgues amb els anarquistes durant els anys de Miquel Badia al capdavant d’Ordre Públic, es tenien mútuament un profund odi visceral, i que molt especialment s’havia accentuat després de l’assassinat d’aquest i el del seu germà Josep Badia l’abril de 1936 per un escamot faista.

 

Però l’oposició primerenca dels independentistes, que en alguns casos fregava la conspiració, acabà estimulant una profunda divisió en el si del Consell de la Generalitat, protagonitzada principalment per Joan Casanovas i Maristany, President del Parlament de Catalunya, i Josep Tarradellas, Conseller d’Economia i Serveis Públics, que amb el beneplàcit del President Companys acabà imposant la seva estratègia per fer front gradualment al poder anarcosindicalista. Casanovas dimití el setembre del 36 del seu càrrec de Conseller Primer en desacord amb la línia Tarradellas, que acabà substituint-lo al capdavant del gabinet català, alhora que la remodelació del govern també introduïa tres consellers cenetistes i el poumista Andreu Nin al front de la Conselleria de Justícia i Dret. Tanmateix, l’apropament de Casanovas a EC –i la seva encara confusa implicació en l’Afer Revertés a finals de novembre, un putsch que suposadament pretenia fer caure el govern i buscar una pau separada d’Espanya– acabà provocant el seu exili immediat a França. Des d’aleshores, i amb un EC debilitat i a l’òrbita d’ERC, qui abanderaria la lluita contra l’anarcosindicalisme i els escamots armats de la FAI ja esdevindria el PSUC.

 

Tant fou així que el setge polític no s’aturà pas. Faltava una espurna per a un esclat generalitzat de les hostilitats. I aquesta vingué donada per la darrera –l’enèsima! – crisi governamental abans dels fets de maig. El motiu de la discòrdia era un decret sobre ordre públic que dissolia definitivament les patrulles de control, i que en veritat no era res més que el desarmament definitiu de la rereguarda. La mesura fou recolzada immediatament pels comunistes, que en un míting conjunt entre el PSUC i la UGT al Price de Barcelona, un abrandat Joan Comorera presentava el que es conegué com a Pla de la Victòria, on es deixava ben clar quin era el posicionament: exèrcit popular, indústria de guerra, creació d’un únic cos de seguretat, tribunals populars i revisió de les col·lectivitzacions agràries, on s’instava a respectar la petita i mitjana propietat. Però aquest cop ni cenetistes ni poumistes estaven disposats a negociar.

 

De fet, l’aire ja era irrespirable quan es produiria –el diumenge 25 d’abril– l’assassinat de l’ugetista Roldán Cortada i Dolcet, secretari del Conseller de Treball i Obres Públiques Rafael Vidiella, membre del PSUC. La notícia consternà a la població. Ni de bon tros era el primer assassinat d’aquelles característiques, però –ara sí– el xoc semblava ja irremeiable. I la militància de les diferents organitzacions, i molt particularment la dels llibertaris, no dubtaren a preparar-se per un atac imminent. L’endemà de l’1 de maig, que a Barcelona ni tan sols se celebraria, l’òrgan portaveu dels anarquistes, la Soli, obria portada amb un contundent titular: “Trabajadores: ¡Que nadie se deje desarmar por ningún concepto!”. Però el dilluns dia 3 un contingent enviat pel Conseller de Seguretat Interior, el republicà Artemí Aiguader, feia irrupció a l’edifici de la Telefònica de Plaça de Catalunya, un punt summament sensible pel sindicalisme llibertari, i que esdevindria el símbol –i el tret de sortida– de tots els enfrontaments violents que es perllongarien al llarg d’aquella setmana.

 

El resultat de tot plegat fou dantesc. A Barcelona i rodalies les víctimes arribaren a les 300, mentre que arreu del país s’hi pogueren comptabilitzar pel cap baix una cinquantena més, entre les quals Antoni Sesé, secretari general de la UGT, un dels germans Ascaso, els anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri, els periodistes Kurt Landau i Mark Rein, i ja en darrer lloc –i com a represàlia contra el POUM, que literalment seria esborrat del mapa– l’assassinat de Nin a través d’una matussera operació realitzada per agents soviètics a Alcalá de Henares. Tanmateix, a la repressió subsegüent per part dels aparells de l’Estat, amb el sorgiment del totpoderós SIM, els serveis secrets republicans, l’autonomia catalana també rebé un fort revés perdent de facto ordre públic i defensa. I és que el nou govern del Dr. Negrín, un jacobí de cap a peus, inicià una ofensiva recentralitzadora fent bandera del vell anticatalanisme i acusant al Govern de la Generalitat de falta de lleialtat. Unes relacions en definitiva que cada cop anirien a pitjor. Però aquesta història ja són figues d’un altre paner.

[Autor: Daniel Roig i Sanz ]

Barcelona-Fets de Maig de 1937

Barcelona-Fets de Maig de 1937

UNA GUERRA DINS D’UNA GUERRA: BREU CRÒNICA DELS FETS DE MAIG DE 1937 (I part)

divendres, 6/07/2012 (CEHI)

El passat mes de maig, es complí el 75è aniversari d’uns fets dissortats, inoportuns i malaguanyats. Sens dubte,l’efemèride en qüestió–especialment recordada pel moviment llibertari– reprèn rellevància en el temps. I és que en uns moments convulsos com els actuals, en què tota una sèrie de moviments alternatius d’arrel àcrata han tornat a ressorgir amb força, val la pena repensar i escriure quelcom sobre un dels esdeveniments més significatius d’aquells anys de guerra i revolució; i on –valgui la redundància– l’anarquisme català protagonitzaria un dels episodis més rellevants de la seva història.Així doncs, i aprofitant l’ocasió, vegem d’endinsar-nos-hi a través d’aquesta breu crònica dels fets de maig; uns fets que –a despit del que passà després–esdevindrien en definitiva l’epíleg d’una sagnant lluita pel poder polític i l’hegemonia social al nostre país.

 

Efectivament,el maig de 1937 Catalunya visqué la seva particular guerra civil.En certa mesura fou una més d’aquelles setmanes tràgiques que tant havien sacsejat la consciència col·lectiva, on els odis de classe i les disputes ideològiques s’havien dirimit als carrers amb un autèntic ball de bastons. Però aquest cop les coses eren notablement diferents. L’esclat de la Guerra Civil el juliol del 36 havia capgirat del tot l’Espanya republicana. El país s’havia dividit en dos: mentre uns assolien el poder per la força de les armes –amb amplis suports en algunes regions peninsulars–, els altres batallaven per reprendre el control d’un Estat republicà a la deriva, almenys allà on les masses obreres i camperoles i les forces fidels a les institucions democràtiques havien foragitat als colpistes. Nogensmenys, l’ensulsiada a Catalunya també havia posat en un atzucac les institucions nacionals, que ràpidament es veieren superades per la nova situació política. La resistència al cop d’estat havia estat instintiva. Però l’ajut de la totpoderosa CNT–el sindicat per excel·lència a casa nostra– acabà sent determinant, i la conseqüència immediata seria l’aparició d’una dualitat de poders: els ja existents, propis i legítims de l’organigrama institucional català i els nous òrgans revolucionaris sorgits amb l’objectiu de posar sobre la taula els principis d’una revolució proletària.

 

Així les coses, la nova conjuntura política significava un punt d’inflexió, doncs deixant a banda la complexitat i la multiplicitat d’organismes de nova creació el cert és que des d’aleshores Catalunya esdevingué un estat independent de facto. I és que més enllà de fer-se càrrec de la defensa, de l’explotació de mines,de les duanes i el cos de carrabiners de frontera, de la totalitat d’infraestructures i comunicacions i de l’emissió de moneda, el 28 d’agost un decret de la presidència decretava que solament serien de força obligada al Principat les disposicions legals que fossin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

Tanmateix, restablir l’ordre públic i adaptar-se al nou escenari bèl·lic no fou pas una tasca fàcil. També s’hagué de fer front a una espiral de violència notablement important, i que acumularia–ja a finals d’aquell fatídic 1936– més del 50% de les víctimes que es produirien a la rereguarda catalana fins el final de la guerra.Fou una violència espontània, no institucionalitzada i amb regust de venjança cap a qualsevol que fos susceptible–de forma real o imaginària–de connivència amb el feixisme, i que ràpidament provocaria –malgrat les pors inicials– un fort enrenou entre una opinió pública esparverada i horroritzada davant els esdeveniments.Al cap i la fi, l’Estat de Dret havia patit un terrabastall, i tot i les crides pel retorn a la normalitat, n’hi hagué que fent gala del roig i negre i disfressat amb la granota blau marí de milicià perpetrà tota mena de delictes en nom de la revolució; eren, en definitiva,pistolers, mafiosos, criminals i delinqüents comuns de la Barcelona gansgteriana, afiliats d’última hora a les files faieres, i que camuflats entre patrulles de control i escamots armats sembrarien el terror arreu del país sense més ideal que el propi benefici personal.

 

Amb tot, i després d’uns primers dies d’incertesa, el nou i omnipresent Comitè de Milícies Antifeixistes inicià llurs primeres passes com a principal òrgan rector de la revolució. Sota la seva tutela s’estengué tota una xarxa de menjadors populars, s’organitzaren columnes de milicians, es col·lectivitzaren tota mena d’empreses, indústries i serveis públics, la propietat agrària, els transports, l’educació, la cultura o l’oci. De fet, malgrat i que en el seu si s’hi agruparen gairebé totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes, la vertadera ànima dels comitès que s’escampaven al llarg i ample del país estava a mans de la CNT-FAI. Però els llibertaris també tenien un clar aliat –i alhora un seriós competidor– en la dialèctica revolucionària d’aquells primers mesos de guerra, el POUM. Aquests, que eren un poti-poti d’antiestalinisme i comunisme heterodox, no dubtaren a ser els primers a oposar-se frontalment a tot intent de reduir els avenços revolucionaris per part de l’establishment governamental, al capdavant del qual hi havia ERC i, en segon terme, els comunistes ortodoxos del nounat PSUC, que poc a poc i esperonats pels agents soviètics anaren desplegant la seva influència per tots els àmbits de la societat catalana.

 

Així doncs, des de la tardor de 1936 i al llarg dels primers mesos de 1937 poumistes, cenetistes i altres organitzacions llibertàries menors s’atrinxeraren en la defensa de llurs postulats. En aquest sentit, i especialment contra els primers, que eren identificats amb el trotskisme internacional, i per tant enemics acèrrims de la línia oficial que imperava a la Komintern, foren vilipendiats i sotmesos a una constant campanya difamatòria, sobretot des de les pàgines de Treball, l’òrgan del PSUC.Però en realitat, el xoc dialèctic no fou pas patrimoni d’uns quants, sinó que les diatribes i acusacions entre les forces antifeixistes es llançaren de forma incessant des de les pàgines de tots els rotatius existents a la rereguarda. D’aquesta manera, mentre que per a uns la disjuntiva entre guerra i revolució era inexistent, per a uns altres –certament majoritaris– l’èxit als camps de batalla s’havia d’imposar sobre tota altra consideració. Eren, per consegüent, diferències ideològiques profundes, ben arrelades i interioritzades, covades des de feia anys, i que la contesa bèl·lica tan sols les acabaria agreujant.

 

Comptat i debatut, l’ambient es feu ja irrespirable a principis de gener de 1937, després que el POUM fos expulsat del Govern de la Generalitat, primer, i posteriorment acusat de quintacolumnisme. Al capdavall, l’experiència revolucionària havia durat poc temps;això sí, sens dubte havia ultrapassat en escreix el què Rússia havia viscut el 1917.I és que fet i fet, les conquestes revolucionàries de primera hora no només havien espantat amplis sectors de l’opinió pública, sinó que també havien incentivat a què Stalin exportés la paranoia de purgar a la dissidència més enllà de la URSS i aprofités el conflicte espanyol per a llurs interessos en política internacional.L’esclat de violència, doncs, era ja només qüestió de temps.

 

Però per ara, estimat lector, fem un petit parèntesi. Properament, en una segona part, reprendrem el fil d’aquesta breu crònica dels fets de maig, on més enllà d’exposar nous continguts veurem en definitiva el més important de tot plegat: el seu tràgic desenllaç.

[Autor: Daniel Roig i Sanz]

POUM

POUM

 

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (II) Grècia, Líbia, Iugoslàvia i el fals mite dels Italians “bona gent”

dimecres, 27/06/2012 (CEHI)

En un precedent article, hem vist com l’actitud dels invasors italians a Etiòpia, durant l’ocupació feixista del país, es va caracteritzar per la seva brutalitat i ferocitat. Tot això, en obert contrast amb el persistent mite dels “Italiani brava gente” (Italians bona gent) que encara actualment gaudeix d’una gran popularitat. De fet, tot i la agressivitat intrínseca del règim de Mussolini, massa sovint s’atribueixen als soldats italians unes suposades característiques de amabilitat i simpatia – especialment en el comportament envers les poblacions sotmeses – que es volen remarcar sobre tot en contrast amb la criminal actitud de les forces d’ocupació alemanyes durant la II Guerra Mundial. El problema és que aquesta amabilitat dels Italians no deixa de ser un mite, i que la brutalitat a Etiòpia no fou l’única pàgina negra en la història recent del país transalpí: en realitat, els crims de guerra italians van ser importants i sovint horribles, tot i que a la postguerra s’hagin conscientment infravalorat, o directament oblidat.

El llistat és llarg, i comença ja en 1923, amb l’anomenada crisi de Corfú: en resposta a l’assassinat d’un general italià en missió diplomàtica a la frontera entre Grècia i Albània, Mussolini – encara cap d’un govern de coalició – va enviar un duríssim ultimàtum a Atenes; a la resposta negativa de les autoritats greques, Itàlia va reaccionar ocupant la illa de Corfú després d’un feroç bombardeig que va matar a civils innocents, retirant-se només després de les pressions britàniques. Recordar-ho també serveix per desmuntar definitivament la llegenda d’un “Mussolini bo” en els seus primers anys de govern.

Tot i així, molt més negra va ser la pàgina que els Italians van escriure a la seva colònia de Líbia, “pacificada” sota el règim feixista. De fet, el control italià sobre Tripolitània i Cirenaica, abans de la conquesta del poder per part de Mussolini, es limitava només a algunes ciutats de la costa: l’interior, en canvi, estava controlat per tribus de beduïns que s’escapaven al domini directe de Roma. Mussoliniva autoritzar llavors, a partir de 1922 i especialment entre 1928 i 1932, una brutal campanya de reconquesta del territori, enviant grans quantitats de soldats sota el comandament dels generals Badoglio i Graziani. Els Italians van construir quilòmetres de filferro espinós per a aïllar les tribus de l’interior; van deportar a centenars de milers de civils en camps de concentració on la mortalitat va ser espantosa (les autoritats líbies parlen de 100.000 morts); van actuar amb una ferocitat desproporcionada contra els rebels, penjant públicament el líder de la rebel·lió Omar al-Mukhtar, fins a aixafar en sang la revolta a principis dels anys Trenta. En el fons, la ja comentada actuació feixista a Etiòpia no va ser un cas aïllat: més aviat, va ser la lògica prossecució de les brutals polítiques ja aplicades a Líbia.

De totes maneres, el citat mite dels Italians “bona gent” es va construir sobre tot a partir de la mistificació de les accions italianes durant la Segona Guerra Mundial. Si ens oblidem per un moment de la realitat – que diu que Itàlia va declarar conscientment una guerra d’agressió a un enemic ja vençut (França), que va envair un llarg llistat de països per a donar satisfacció a les ambicions imperialistes de Mussolini i de bona part de la classe dirigent del país – el mite ens presenta a uns soldats italians una mica matussers, amables i respectuosos en els territoris ocupats, i sempre disposats a compartir les seves escasses racions amb els civils famolencs. I efectivament, a Rússia – tot i ser un exèrcit invasor – els Italians no van caure en els excessos criminals dels Alemanys o dels Romanesos, evitant per exemple participar en les matances indiscriminades o en les deportacions de Jueus.

El problema és que a Grècia, Albània i Iugoslàvia la història va ser diferent. A Grècia – on els Italians constituïen la majoria de les forces d’ocupació entre 1941 i 1943 – els soldats de Mussolini van violar dones, saquejar pobles i massacrar civils, com a Domenikon, on tots els habitants del poble, el febrer de 1943, van ser afusellats com a represàlia per un atac dels maquis. Un quadre una mica diferent del idíl·lic panorama de convivència que presenta la coneguda pel·lícula Mediterráneo de 1992, en la qual els invasors es dediquen a fraternitzar (en tots els sentits) amb la població d’una illeta grega repetint el mantra de “italians i grecs, una cara, una raça”. I a Albània – ocupada ja des de 1939 – les represàlies, les tortures i els saquejos no van cessar fins l’any 1943: els càlculs parlen de 28.000 morts i 43.000 ferits imputables als soldats feixistes.

Tot i això, fou a Iugoslàvia on els invasors de Mussolini van deixar els records més tràgics. Itàlia – després de la ràpida victòria de 1941 – es va annexionar grans extensions de territori a Eslovènia i a Dalmàcia, mantenint al mateix temps un important nucli de forces d’ocupació a la resta del territori, sobre tot a Montenegro i a Croàcia (formalment independent sota el règim de Ante Pavelić). I l’actuació dels exèrcits mussolinians contra els Eslaus del Sud va ser – sense cap mena de dubte – criminal. A les províncies ocupades, es va intentar dur a terme una violentíssima “italianització”, acompanyada per represàlies contra tots aquells que s’hi resistien; la mateixa ciutat de Ljubljana va ser completament rodejada per filferro espinós per a aïllar-la completament del seu interior. Al Montenegro, el general PirzioBiroli es va distingir per la seva ferocitat, ordenant executar cinquanta hostatges per cada italià caigut a mans de la Resistència, i incitant a superar el mite del “bo Italià” amb instruccions com aquestes:

“Odieu a aquest poble. […] Assassineu, afuselleu, cremeu i aixafeu a aquest poble”.

Per altra banda, la monstruosa actitud de Pirzio Biroli rebia total aprovació per part de les autoritats romanes, amb un Mussolini que també apostava per respondre amb “el ferro i el foc” a la resistència de les poblacions autòctones. Una resistència que els Italians intentaven ofegar també amb deportacions en camps de concentració, on la fam i el fred van matar a milers de persones (a Arbe es calculen uns 4000 morts), i mitjançant la seva aliança (a vegades complicada) amb els ústaixes croats, responsables de barbàries espantoses.

Després de tot allò que s’ha comentat, hom es podria esperar que – finalitzat el conflicte– hi hagués hagut un judici també pels criminals de guerra italians, seguint l’exemple de Nuremberg. En realitat, i no obstant les reiterades peticions del Govern iugoslau, pràcticament cap militar italià va ser jutjat o condemnat per crims de guerra, ni per països estrangers ni per Roma (sobre tot després de l’amnistia post-bèl·lica). I si això és comprensible – encara que no justificable – en la òptica de la Guerra Freda, molt menys comprensible és l’actitud posterior de tots els governs italians, mai disposats a reconèixer els tràgics errors del passat i sempre hostils fins i tot a les investigacions sobre el tema. Quan ja han passat més de 60 anys des dels fets citats, creiem imprescindible deixar de mistificar l’actitud italiana durant l’etapa feixista i abandonar finalment el mite dels “Italians bona gent”, per a analitzar i investigar sistemàticament – i sense prejudicis o recances – també les pàgines més negres del passat.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Execució d'Omar al-Mukhtar

Execució d'Omar al-Mukhtar

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (I) El Yekatit 12 de Addis Abeba i la brutalitat italiana a Etiòpia.

dimecres, 6/06/2012 (CEHI)

Fa aproximadament quatre mesos, les autoritats etíops van commemorar en Addis Abeba, amb una ofrena floral i discursos, el 75è aniversari del Yekatit 12, o Dia dels Màrtirs. Aquesta celebració, tot i ser molt important per la població del país africà, fa referència a un fet històric pràcticament desconegut a Occident: la massacre i l’empresonament d’una gran quantitat de ciutadans etíops per part de les autoritats italianes com a conseqüència d’un fracassat atemptat contra el virrei Rodolfo Graziani.

Aquest episodi, una de les pàgines més negres de la història italiana recent, té la seva origen en la guerra d’agressió que Mussolini va declarar a Etiòpia l’any 1935: una guerra que – teòricament – es va acabar amb la caiguda de Addis Abeba el maig de 1936 i amb la ocupació d’Abissínia (que, juntament amb les altres colònies d’Eritrea i Somàlia, va constituir l’Imperi Italià de l’Àfrica Oriental). En realitat, la fugida de l’emperador HaileSelassie i la proclamació de l’imperi per part de Mussolini – potser en el moment més àlgid de la seva trajectòria com a dictador – no van significar el final dels combats al territori africà, ja que la resistència armada va continuar amb una certa intensitat fins a principis de 1937. I, quan els soldats italians van derrotar les darreres forces etíops organitzades, el control feixista sobre aquell territori enorme no va ser mai tan absolut com volia mostrar la propaganda, ja que els episodis de violència i resistència van continuar ininterromputs fins a la ofensiva britànica que va alliberar el país durant la Segona Guerra Mundial.

En aquesta situació, dos joves eritreus van decidir aprofitar d’una cerimònia pública per intentar assassinar al virrei italià, el mariscal Rodolfo Graziani, i el 19 de febrer de 1937 (Yekatit 12, en el calendari gregorià utilitzat pels coptes) van llançar una sèrie de granades contra les autoritats italianes, ferint greument el mateix Graziani. La resposta dels ocupants no es va fer esperar, amb els carabinieri disparant immediatament contra els etíops presents, tot i que lo pitjor encara no havia començat. De fet, el mateix secretari federal del Partit Feixistad’Addis Abeba incita els italians a “destruir, matar i fer el que voleu”, desencadenant així l’horror a tot el territori: durant tres dies de sang i violència, la brutalitat homicida dels feixistes ataca indiscriminadament als Etíops pels carrers, dins de les seves cases, a les escoles, a esglésies i monestirs (gràcies també a la paranoica desconfiança de Graziani envers el clergat copte). Civils italians armats assassinen a Etíops desarmats i cremen les seves cases cridant eslògans racistes i feixistes; joves i intel·lectuals són atacats per explícit ordre de Roma; milers de persones són detingudes i deportades a camps de concentració on moriran en condicions inhumanes. Després de gairebé tres dies, l’orgia de violència es va parcialment apagar, deixant milers de morts i de ferits (les estimacions varien, tot i que la premsa internacional de l’època parla de entre 1400 i 6000 morts, als quals s’han d’afegir les víctimes dels dies posteriors).

Tot i així, Graziani – recuperat de les ferides, i encara més desconfiat després de l’atac – va deixar una darrera prova de la seva brutalitat, abans d’abandonar, a finals de 1937, el virregnat al més moderat Duc d’Aosta. Convençudes de que els autors de l’atac havien rebut protecció dels monjos coptes de DebraLibanos (un dels monestirs més importants de la regió), les autoritats italianes envien les tropes del general Maletti a “castigar” els suposats còmplices de l’atemptat – després d’haver arrasat i cremat pobles i cases en la seva marxa d’apropament al monestir. En poques hores, i amb ordres directes de Graziani de “liquidar completament” la comunitat religiosa, més de 1400 (i potser fins a més de 2000) monjos, pelegrins i religiosos són aniquilats sota el foc de les metralladores, en una matança brutal de la qual el mateix virrei es va complaure.

L’episodi de DebraLibanos – i el precedent bany de sang del Yekatit 12 – no són, desafortunadament, els únics moments en els quals els ocupants italians van mostrar la seva ferocitat. Ja durant la campanya bèl·lica de 1935-1936 les tropes italianes van utilitzar bombardejos indiscriminats contra la població civil; encara més greu, el mateix Mussolini va autoritzar explícitament l’ús de gasos tòxics per a acabar amb una resistència més dura del previst. L’any 1939 – quan en teoria el territori de l’Imperi ja estava pacificat – els Italians van fer servir (un cop més) els gasos i els llançaflames contra els civils en la massacre de DebraBrehan.Si a aquestes mostres de brutalitat homicida afegim també que el règim d’ocupació italià a Etiòpia es va caracteritzar – durant la seva curta duració – per l’aplicació d’un sistemàtic apartheidantelitteram envers la població local (amb una rigidíssima separació entre els blancs i els etíops), podem fàcilment concloure que el mite de la suposada benevolència italiana respecte als pobles colonitzats és només una colossal fal·làcia.

Desafortunadament, aquest mite encara sembla persistent: tot i les investigacions de nombrosos especialistes, sobre tot de Angelo Del Boca (el gran expert sobre la colonització italiana, que va descobrir als arxius l’ordre signat pel Duce respecte a l’ús dels gasos), tant a nivell institucional com a nivell de mentalitat col·lectiva hi ha un general rebuig a considerar els Italians com a responsables de crims de guerra, fins al punt que cap responsable de les matances a Etiòpia va ser jutjat o condemnat pels tribunals. El problema és – com veurem en un successiu article – que el mite del “bon italià” no es correspon a la realitat tampoc en moltes altres àrees brutalitzades per l’expansionisme feixista.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Rodolfo Graziani

Rodolfo Graziani

La Batalla de Guadalajara: realitat, mite, conseqüències i judicis

dimarts, 29/05/2012 (CEHI)

Fa unes poques setmanes, diferents entitats van celebrar el 75è aniversari d’un dels episodis més coneguts i més emblemàtics de la Guerra Civil Espanyola, aquella Batalla de Guadalajara que encara actualment segueix mantenint el seu estatus mític de “primera derrota del feixisme” en els camps de batalla, en una òptica que veu el conflicte espanyol com una fase prèvia d’aquell enfrontament entre feixisme i forces d’esquerra que culminarà amb la successiva Segona Guerra Mundial.

En realitat, la citada batalla no va deixar de ser una lògica conseqüència de les accions bèl·liques anteriors, inserint-se plenament – des del punt de vista militar – en la primera fase de la guerra, quan les forces dels rebels, ja guiades per Franco, van intentar conquistar Madrid per acabar ràpidament amb el conflicte. Els fets són prou coneguts: després del fracàs en l’atac directe a la capital en novembre de 1936, les tropes nacionalistes van modificar la seva estratègia, apostant per aïllar la ciutat de les seves línies de comunicació i d’aprovisionament. La Batalla del Jarama del febrer de 1937 va ser el primer intent en aquest sentit, i el successiu enfrontament de Guadalajara, en el fons, va respondre a les mateixes exigències: les tropes italianes – envalentides per la fàcil conquesta de Màlaga –van projectar un atac a les línies republicanes des de nord-est, amb l’objectiu d’arribar fins a Alcalà d’Henares. Després de l’avanç inicial, l’ofensiva– mal dirigida i sense consistent suport d’altres forces franquistes – va ser detinguda pels contraatacs republicans a la zona de Brihuega: en difícils condicions climàtiques, les tropes del Govern i les Brigades Internacionals van obligar els italians a un consistent replegament, en el qual els feixistes van perdre uns 4000 soldats i abundant material bèl·lic.

Si, en el fons, la batalla no va ser tan decisiva – militarment – com en un primer moment va semblar, les seves conseqüències, en canvi, van ser molt més rellevants. En primer lloc, el fracàs italià va comportar la renúncia definitiva a la conquesta immediata de Madrid: a partir de Guadalajara, els nacionalistes concentraran els seus esforços estratègics en el front septentrional. La batalla, a més, va suposar el final de la “guerra paral·lela” de Mussolini, que es va veure obligat a acceptar, per les seves tropes, un paper més subordinat a la estratègia de Franco, abandonant el protagonisme abans desitjat.

Tot i això, encara més importants van ser les conseqüències a nivell propagandístic, a Espanya i a l’estranger. La República, després de les grans dificultats inicials, va demostrar-se capaç de derrotar a un enemic teòricament més poderós, infligint una consistent humiliació als “invasors” italians i al mateix feixisme. No és d’estranyar, llavors, que el Govern legítim i els seus mitjans de comunicació s’hagin dedicat, en els darrers dies de la batalla i immediatament després, a donar la màxima publicitat a l’episodi, contribuint a crear el mite – encara vàlid, com s’ha dit anteriorment – de la “primera derrota del feixisme”. Per aquesta raó, és interessant veure com els citats mitjans de comunicació republicans – en l’específic, els diaris – hagin tractat el tema en el març de 1937, en una evolució de judicis estrictament lligada als contemporanis esdeveniments bèl·lics.

En els primers dies de la batalla, fins al 15 de març, la premsa va adoptar un llenguatge caracteritzat per la prudència i la incertesa: amb els “legionaris” a l’atac, els diaris no van més enllà de comunicats, butlletins oficials i algunes notes sobre la presència de combatents italians en la zona dels combats (presència a la qual es dóna molta publicitat, sobre tot en clau internacional). Quan en canvi la derrota feixista va començar a delinear-se amb una certa evidència, els diaris republicans (La Vanguardia, Solidaridad Obrera, El Socialista, Mundo Obrero, entre altres)van canviar de registre ràpidament, en una veritable allau de crítiques i despietades ironies que sovint van abusar dels estereotips més comuns: evocacions d’altres conegudes catàstrofes militars (de la derrota de Adua a les guerres colonials, a la de Caporetto a la Gran Guerra), mencions als combatents feixistes que donaven “classes de retirades” i que passaven el temps als prostíbuls andalusos, retrats dels italians incapaços de fer la guerra… tot va servir, quan es tractava de crear i reforçar el “mite de Guadalajara”. No obstant això, un cop terminat l’enfrontament, a finals del mes, els diaris van moderar novament els seus tons bel·licosos. Acabada la – comprensible – eufòria per la victòria, la premsa va passar a anàlisis més raonades de l’episodi, amb especial atenció als possibles futurs moviments (diplomàtics i militars) d’un Mussolini humiliat i amb un consistent esforç per a separar el règim italià dels seus ciutadans. És aquest, potser, el tret més original de la actitud dels diaris republicans: al costat d’unes violentíssimes crítiques al feixisme, van proliferar els articles sobre els desafortunats legionaris capturats en el curs de la batalla, amb una sèrie de detalls fins i tot patètics sobre les seves vicissituds. Si pensem al contemporani maniqueisme de la propaganda mussoliniana (per la qual tots els republicans eren criminals despietats), la voluntat republicana de presentar els italians com a víctimes del seu govern es fa notar per la seva originalitat, i representa una de les conseqüències potser més inesperades de la Batalla de Guadalajara.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Batalla de Guadalajara

Batalla de Guadalajara