J. M. RUA: “El mapa polític molt més plural de Catalunya és un tret diferenciador amb la resta de l’Estat”

dimarts, 11/06/2013 (CEHI)

Ací teniu el link amb l’entrevista que la gent de Som Història va fer al membre del CEHI i col.laborador d’aquest blog, Jose Manual Rua, sobre les eleccions de 1977 a Espanya, les primeres eleccions democràtiques des de febrer de 1936.

http://somhistoria.wordpress.com/2013/06/01/j-m-rua-el-mapa-politic-molt-mes-plural-de-catalunya-es-un-tret-diferenciador-amb-la-resta-de-lestat/

 

Eleccions 1977

Eleccions 1977

El Sahara i el Marroc

dimecres, 22/05/2013 (CEHI)

Aquest post és una col.laboració d’un alumne del Màster d’Estudis Històrics de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, bon coneixedor de la qüestió del Sahara.

El passat 25 d’abril es va renovar el mandat de la MINURSO a l’antiga colònia espanyola sense que la seva missió s’ampliés a la vigilància dels drets humans. Els Estats Units van voler incloure-la però la iniciativa va trobar una fèrria negativa marroquina, i també espanyola i francesa.

  La Missió de les Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), establerta l’any 1991 amb l’objectiu d’observar i garantir l’alto el foc entre l’estat Marroquí  i el Front Polisario i organitzar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara, és l’única missió de pau de l’ONU que no té competències en la supervisió dels drets humans.

  La decisió de l’ONU  d’establir la MINURSO tenia com a objectiu resoldre un conflicte armat que té el seu origen en el procés de descolonització d’Àfrica. En la resolució 1542 (XV) de l’Assemblea General de l’ONU del 1960 el territori del Sàhara Occidental va ser inclòs en la llista de territoris no autònoms que s’havien de descolonitzar. La descolonització es va aturar a causa que el territori va ser reclamat pel Marroc, que va iniciar sota el regnat de Hassan II el 1975 una marxa verda per annexionar-se el territori, quan Franco agonitzava. El 14 novembre 1975 es van signar els acords de Tripartits de Madrid per els quals Espanya cedia la sobirania del territori a Mauritània, que posteriorment es va retirar, i al Marroc. Començaria un conflicte armat entre el Marroc i el Front Polisario que va finalitzar el 1991 a la vegada que es creava la MINURSO.

   Cal dir que la situació dels drets humans al Marroc no és diferent a la que té lloc en els territoris sahrauís, ja que segons dues prestigioses organitzacions marroquines per a la seva defensa, l’Associació Marroquina de Drets Humans i l’Organització Marroquina de Drets Humans, continuen havent violacions dels drets més bàsics sobretot als presos islamistes, salafistes i als independentistes sahrauís. A tot el país segueix havent fustigació i restricció de llibertats polítiques a grups contraris a la monarquia com són els islamistes del Adl wa Ihsan, Justícia i Caritat o contraris a la marroquinitat del Sàhara com són els activistes pro independència.

  Marroc ha perdut una gran oportunitat d’establir un estat democràtic i descentralitzat amb la reforma constitucional l’1 de juliol del 2011 com a conseqüència de la primavera marroquina que hagués pogut ajudar a resoldre el conflicte del Sàhara. Ni la constitució és democràtica, ni hi ha separació de poders, el Rei presideix el consell de ministres i segueix nomenant alts càrrecs de l’Estat. I a més hi ha temes exclusius de la monarquia com són els militars, política exterior, el Sàhara i els serveis secrets. No hi ha res de regionalització ni descentralització administrativa.

 La reforma constitucional ha estat una reforma dins de la continuïtat d’un sistema intacte que, simplement, ha incorporat als islamistes moderats del partit Justícia i Desenvolupament. Mentrestant el problema del Sàhara continua sense resoldre’s  hipotecant el futur de tota la regió del Magreb.

Autor:  Mohamed Douief Merras

MINURSO

MINURSO

La mort de la Dama de Ferro

dilluns, 15/04/2013 (CEHI)

 

El passat dia 8 d’abril va morir als 87 anys Margaret Thatcher, primer ministre del Regne Unit entre 1979 i 1990: una dona que va canviar al seu país, que va representar com potser ningú més les característiques més evidents (i polèmiques) del conservadorisme, i que va encarnar una època fins al punt de trobar-se indissolublement lligada a la dècada dels Vuitanta i al retorn dels valors individualistes que – no només a Gran Bretanya – tan profundament van marcar aquells anys.

Dura, incapaç de mostrar el tradicional sense of humour britànic, maniquea i absolutament convençuda de les seves pròpies certeses (patriotisme, esforç personal, valors familiars i tradicionals), va arribar a la popularitat mundial quan, l’any 1982, va derrotar a l’Argentina de la dictadura militar en la guerra de les illes Malvines, guanyant-se el sobrenom que la va acompanyar durant tota la vida: la Dama de Ferro.

Convençuda ja des de la seva joventut – també per les indubtables dificultats que va haver de superar en el seu ascens polític fins a la cimera del Partit Conservador – de la necessitat d’haver de fer recurs només a les seves pròpies forces per a tenir èxit a la vida, un cop arribada al 10 de Downing Street Thatcher va dur a terme una radical transformació de la deprimida economia britànica, en nom de les privatitzacions i del tancament de grans sectors econòmics poc productius (va ser cèlebre el seu enfrontament amb els miners anglesos, derrotats després d’un any de dramàtiques vagues). Una teràpia de xoc, que en principi va semblar donar alguns resultats però que, en realitat, va fracturar el país, profunditzant la separació entre rics i pobres al Regne Unit. I que, si es mira amb la distància del temps, tampoc va ser tant decisiva, ja que encara actualment vasts sectors de la població britànica continuen dependent de l’ajuda pública per les seves necessitats més bàsiques.

Molt més decisiu, per altra banda, va ser el canvi de valors determinat per les polítiques thatcheristes sobre tot a nivell ideològic: unes polítiques que – com ensenya el campió del nou laborisme dels anys 90, Tony Blair – van ser acceptades sense excessives discussions també per gran part dels partits de centre-esquerra europeus, cada cop més convençuts del raonament segons el qual s’ha de reduir el pes estatal a l’economia i s’han d’afavorir les iniciatives privades. Unes polítiques econòmiques que van convertir-se en dominants a gairebé tota Europa, i que van tenir més d’una responsabilitat en la crisi que patim actualment. En el fons, resulta gairebé paradoxal que una anti-europeista convençuda com Margaret Thatcher (que per altra banda va signar l’Acta Única el 1986, obrint el camí a la successiva creació de la Unió Europea) hagi estat una de les persones que més van contribuir a la definició de les polítiques europees dels darrers vint anys.

Indubtablement, Margaret Thatcher va ser una de les grans protagonistes del segle XX, deixant una herència – probablement més negativa que positiva – que segurament no pot deixar indiferents: no és llavors d’estranyar que, mentre l’actual primer ministre conservador David Cameron defensi el seu llegat, centenars de persones a tot el Regne Unit celebrin pels carrers la mort de la Dama de Ferro.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Margaret Thatcher

Margaret Thatcher

Vine! –li va dir a contracor (en memòria del meu avi Joan)

diumenge, 24/03/2013 (CEHI)

Aquesta setmana TV3 va emetre el documental “Avi, et trauré d’ací” sobre el Valle de los Caidos i en el que colabora una membre del CEHI, la Queralt Solé, qui ja va publicar dos post sobre el tema en aquest blog i que encara podeu consultar [http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/11/01/qui-va-construir-el-valle-de-los-caidos/http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/10/18/qui-esta-enterrat-a-les-criptes-del-valle-de-los-caidos/]

Degut al ressó que ha tingut el programa ens sembla adient incloure en aquest blog el link amb el text que en Joan Pinyol dedica al seu avi, Joan colom, en el seu propi blog.

Joan Colom

Joan Colom

 

Coneixeu la col.lecció “Els Papers del Pavelló de la República?

dimarts, 12/02/2013 (CEHI)

Nou volum de la col·lecció Papers del Pavelló: “Fons Josep Maria Trias Peitx (1900-1979)” de Gemma Caballer i Queralt Solé

Pavelló de la República

Pavelló de la República

El Bombardeig del 30 de gener de 1938

dimecres, 30/01/2013 (CEHI)

Avui fa 75 anys del bombardeig aeri sobre Barcelona, en plena Guerra Civil, que tingué en la plaça Sant Felip Neri una de les seves conseqüències més cruels amb la mort de 42 persones, moltes d’elles nens orfes. Aquest és doncs un bon moment per tornar a visitar la interessant pàgina web – fixeu-vos en els mapes interactius- que es va fer a l’any 2008 en commemoració del 70 aniversari dels bombardejos sobre Catalunya.

http://www.barcelonabombardejada.cat/

Pl. Sant Felip Neri (placa víctimes)

Pl. Sant Felip Neri (placa víctimes)

60 anys fent història…i continuem: Índice Histórico Español inicia una nova etapa

dijous, 17/01/2013 (CEHI)

Jaume Vicens Vives és, sense cap mena de dubte, una de les personalitats excepcionals que van marcar la vida cultural a la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta. La seva influència, no només historiogràfica sinó també política, arriba fins els nostres dies i així va quedar palès en els nombrosos actes d’homenatge (com l’organitzat pel  Centre d’Estudis Històrics Internacionals, http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2010/06/21/acte-d%E2%80%99homenatge-a-jaume-vicens-vives-1910-1960/)i publicacions (com la coordinada per Lola Harana, http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07405) amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement.

Bona prova de la vigència del llegat cultural de Vicens Vives la tenim en dues de les plataformes científiques que va posar en marxa, com són l’esmentat Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (fundat l’any 1949) i la revista Índice Histórico Español (adscrita al mateix centre i fundada l’any 1953), que continuen treballant dins del camp de la recerca i la divulgació històrica.

Justament Índice Histórico Español acaba d’iniciar una nova etapa amb una actualització de formes i continguts. Després d’una primera època (1953-2001) que ha ofert informació bibliogràfica mitjançant la publicació de més de 167.000 ressenyes, la publicació del seu número 125 a finals del 2012 suposa el punt de partença d’un nou model de revista. Ara l’estructura se centra en estats de la qüestió sobre Història d’Espanya (que a més de qualsevol període o temàtica, pot incloure treballs de didàctica de la Història), que acompanyaran a la selecció de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques més destacades. Una altra novetat consistirà en la publicació dels escrits en qualsevol de les llengües oficials de l’Estat, que aniran acompanyats d’una traducció en castellà en cas de tractar-se de textos en català, basc o gallec.

D’acord amb això, en aquest últim número trobem, a més d’un homenatge al professor Josep Termes que inclou la reproducció del seu cèlebre escrit “El nacionalisme català. Problemes d’interpretació”i un minuciós recull bibliogràfic de la seva obra; els següents estats de la qüestió: “La historia de España en el ReinoUnido” per  Rosemary Clark (University of Cambridge), “Ni modélica ni fracasada. La transición a la democracia en España”per Álvaro Soto Carmona (Universidad Autónoma de Madrid), “La Constitución de Cádiz de 1812 y sus consecuencias”per Fernando Martínez (Universidad Autónoma de Madrid) i “El Compromiso de Caspe en su sexto centenario. Una revisión bibliogràfica” per Esteban Sarasa Sánchez (Universidad de Zaragoza)

Paral·lelament a la publicació en paper, i amb la voluntat d’esdevenir eina útil per a la difusió del coneixement històric en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació, la revista també disposarà d’una edició electrònica (http://revistes.ub.edu/index.php/IHE) en la qual es publicaran regularment ressenyes sobre les últimes novetats de llibres sobre història d’Espanya i d’obres generals de referència obligada; i des d’on es podrà accedir a l’arxiu històric de la revista, que constarà dels 124 números de la primera època digitalitzats. Un arxiu històric digital i disponible en xarxa que s’anirà ampliant progressivament amb els números de la nova època, un any després de la seva sortida al mercat.

Amb tot, unes novetats que persegueixen mantenir l’objectiu fundacional de la revista impulsada per Vicens Vives, oferir al públic especialitzat o interessat en la Història una revista de crítica bibliogràfica sobre història d’Espanya, que abasti tots els períodes cronològics i incorpori qualsevol temàtica o perspectiva historiogràfica. En definitiva, una eina de coneixement històric en sintonia amb un món en contínua, i accelerada, transformació.

Secretaria d’Índice Histórico Español

Portada de la revista

Portada de la revista

 

La Batalla de Stalingrad

diumenge, 23/12/2012 (CEHI)

Exactament fa setanta anys, entre les ruïnes d’una ciutat a les fronteres mateixes d’Europa, i en l’estepa gelada que la envoltava, centenars de milers de soldats estaven lluitant a mort entre ells en el curs de la batalla més colossal i dramàtica de la història de la humanitat: una batalla que – a més de canviar el curs mateix de la Segona Guerra Mundial – roman encara com record inesborrable a tots els països que es van veure afectats per aquella tragèdia. Estem parlant, òbviament, de la Batalla de Stalingrad, probablement l’episodi més decisiu de la guerra entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica i, donada la fonamental importància del Front Oriental en el marc general del conflicte, de tot l’enfrontament entre Eix i Aliats. També gràcies al cinema, i a la publicació d’innombrables assajos centrats en aquest esdeveniment, les imatges dels soldats alemanys atrapats entre els enderrocs de les gegantesques fàbriques de la ciutat, dels soviètics aguantant els atacs dels invasors en les cases destrossades, dels presoners famolencs rendint-se enmig de la neu, han quedat indissolublement lligades al record de la batalla.

El que resulta probablement menys familiar al públic europeu és el context en el qual aquesta va produir-se, i tampoc és gaire conegut el fet que – en principi, i segons els plans alemanys – ni tan sols hagués hagut de produir-se. En efecte, després del fracassat atac sobre Moscou del any precedent, els plans de la Wehrmacht contemplaven un atac més limitat i centrat en la destrucció de les forces soviètiques del sector meridional del front i en la conquesta del Caucas, per a ensenyorir-se dels jaciments petrolífers de la regió i obligar a la paràlisis la maquinària bèl·lica de Stalin. Així, el 28 de juny de 1942, les forces hitlerianes van començar l’anomenada “Operació Blau”, avançant ràpidament a través de les estepes en direcció Est i Sud. Com l’any precedent, res semblava poder detenir els alemanys: a mitjans d’agost, els soldats de Hitler havien començat a escalar les muntanyes del Caucas i es trobaven a poques desenes de quilòmetres del Mar Caspi i del Volga, mentre els Aliats occidentals temien el col·lapse imminent de la URSS. Tot i així, un observador atent hagués pogut notar grans diferències amb les victòries de 1941. En primer lloc, l’Exèrcit Roig estava deixant pocs prisoners en mans alemanyes, retirant-se amb ordre a noves posicions defensives. I en segon lloc, Hitler i el seu alt comandament estaven cometent greus errors operacionals i estratègics, desplaçant alternativament els seus panzers tant a Sud com a Est i ralentitzant així l’avançada en el Caucas i cap al Volga. Així, quan el Sisè Exèrcit alemany va arribar a pocs quilòmetres de Stalingrad, una ciutat industrial estratègicament important a les ribes del Volga, es va trobar sense la fonamental ajuda de les forces cuirassades, i no la va poder ocupar en un ràpid assalt com previst, deixant el temps als defensors de preparar-se per l’imminent atac enemic. Mentre els avions de la Luftwaffe destrossaven la ciutat, el Sisè Exèrcit, comandat pel feble general Paulus, va començar l’atac a finals de l’estiu, mogut també per la creixent obsessió de Hitler per la ciutat que portava el nom del seu enemic del Kremlin. Stalin, per part seva, va ordenar al 62è Exèrcit del general Chuikov defensar Stalingrad a qualsevol preu, desplaçant a través del Volga milers de soldats a les ruines de la ciutat. A partir del setembre de 1942, no obstant l’heroisme soviètic (“ni un pas enrere” era la consigna de Stalin), els més entrenats alemanys anaven avançant enmig dels enderrocs i, tot i que cada cop més lentament, reduïen progressivament el perimetre dels defensors – atrapats entre el riu i els enemics – en una lluita que anava adquirint proporcions èpiques.

Mentrestant, els mariscals soviètics Júkov i Vasilevski, fixant-se en la posició inestable dels alemanys (amb línies de comunicació incertament defensades pels seus aliats romanesos) i en el creixent esgotament de la capacitat combativa del Sisè Exèrcit, van concebre una ambiciosa contraofensiva, proposant-se envoltar els nazis a través d’una maniobra en pinça contra els seus flancs. El 19 de novembre va començar així l’Operació Urà: mentre Chuikov continuava resistint dins del perimetre defensiu de Stalingrad, els soviètics van atacar – des del Sud i des del Nord – als romanesos, destrossant-los i rodejant els centenars de milers d’alemanys que es van convertir en pocs dies de assetjants en assetjats. En el gèlid hivern de les estepes russes, i obedint als ordres de Hitler que imposaven resistir sense abandonar el Volga, el destí del Sisè Exèrcit era inevitable: quan va fracassar un intent de rescat per part del general Manstein, i quan es va veure clarament que la Luftwaffe no podia garantir els necessaris aprovisionaments, els soldats alemanys només podien esperar el tràgic final. En condicions cada vegada més desesperades, famolenc i sense municions, el Sisè Exèrcit va finalment rendir-se a principis de febrer de 1943, convertit en l’ombra d’allò que era a principis de l’estiu: més de 90.000 alemanys van caure presoners dels soviètics, iniciant un llarg viatge cap als terribles camps de Sibèria (només 6.000 d’ells tornaran amb vida).

Ja durant els terribles mesos de la batalla, i encara més un cop es va acabar, tothom va ser plenament conscient de l’enorme importància d’allò que estava passant a les ribes del Volga. Els nazis – fins llavors considerats imbatibles – van patir la seva primera derrota catastròfica: tot i la propaganda de Goebbels, que va intentar presentar Stalingrad com un episodi d’heroisme destinat a salvar Europa dels bolxevics, el poble alemany va viure la batalla com un veritable drama nacional: drama que, acompanyant-se a les contemporànies derrotes africanes (El Alamein i l’Operació Torch), anunciava temps molt complicats per la causa nazi. Amb unes baixes de gairebé un milió de soldats (entre morts, ferits i prisoners, i incloent les baixes dels altres membres de l’Eix), la Wehrmacht va patir un cop duríssim, del qual no va poder mai recuperar-se: després de Stalingrad, les esperances de victòria alemanyes van convertir-se en una quimera. En el camp aliat, en canvi, la victòria soviètica va ser reconeguda com un dels grans “turning points” del conflicte: mentre els diaris anglesos i americans s’omplien d’articles que celebraven l’heroisme dels russos, en l’opinió pública occidental es reforçava el mite de la URSS com a baluard antifeixista.

No cal ni dir, per concloure, que Stalingrad fou, i continua sent actualment, un “lloc de memòria” fonamental pel poble rus, un episodi clau en la construcció nacional que, també a la Rússia post-soviètica, manté intacta tota la seva vigència. Més interessant, en canvi, és el fet que – setanta anys després – aquest mite de Stalingrad encara resisteix també a Occident: i no ens referim només al best-seller de Anthony Beevor (Stalingrado, publicat per Crítica l’any 2004), o a l’èxit que va tenir – l’any 2001 – la pel·lícula Enemigo a las puertas de Jean-Jacques Annaud. Stalingrad, de fet, està molt present també a la toponomàstica de moltes ciutats europees, com a Bolonya (un dels carrers principals de la ciutat) o a París (una de les estacions més importants del metro): curiós destí, si pensem que ara la ciutat que va donar nom a la batalla ha canviat de denominació i es diu, des de 1961, Volgograd.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Stalingrad (1942)

Stalingrad (1942)

III JORNADA PARLEM D’EUSKADI. En memòria d’Ernest Lluch.

divendres, 16/11/2012 (CEHI)

III JORNADA PARLEM D’EUSKADI. En memòria d’Ernest Lluch.

12è aniversari.

Les altres víctimes i el seu paper en el nou escenari

21 de novembre de 2012

 

Les associacions de víctimes del terrorisme han monopolitzat la idea de víctima i el seu missatge, que es caracteritza pel manteniment de la més absoluta bel·ligerància amb la gestió de la pau i dels presos, i actuen com a veritables grups de pressió del Govern. Hi ha però unes altres víctimes, no adscrites, sense presencia corporativa als mitjans, que defensen passos cap a la distensió i la pau. També hi ha unes víctimes imperceptibles a l’opinió pública, les causades pels aparells de l’Estat. Totes aquestes són l’objecte de la jornada acadèmica, en la línia del que sempre havia defensat Ernest Lluch.

 

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

C/ Montalegre, 6, 4a planta / 08001 Barcelona

MATÍ

9:30. Presentació

A càrrec d’Antoni Segura (director del CEHI de la UB)i d’Antoni Batista (professor de la URV)(coordinadors de la Jornada).

10:00Pau, mediació, perdó, reconciliació.

A càrrec de Mons. Juan Mª Uriarte, bisbe emèrit de Sant Sebastià.

Presentat per Armand Puig, degà de la facultat de Teologia de Catalunya

12:00 Pausa

12:45-13:30

Robert Manrique (ex presidentAssociació Víctimes de Terrorisme de Catalunya).Les víctimes i les institucions

TARDA

16:00Les víctimes de l’Estat.

Karmen Galdeano(Associació de Víctimes de l’Estat / Fundació EgiariZor).Todas la verdades: eje de la convivenciademocràtica.

 

16:45Les altres víctimes

Gorka Landaburu(periodista). Por la convivencia y la memoria

17:30

Verónica Portell(periodista i escriptora). Ser lo que decidasinvictimismo, manipulación ni estigmas; pasosnecesarios para vivirsinrencor

 

18:15 Pausa

18:30

PernandoBarrena(portaveuIzquierdaAbertzale (SORTU)). L’esquerra abertzale: víctimes i reconciliació

19:15Conclusions. A càrrec d’Antoni Segura i d’Antoni Batista.

19:45Cloenda. A càrrec deRosa Lluch(professora d’Història Medieval de la UB).

I ahir va fer 41 anys…

dijous, 25/10/2012 (CEHI)

Ahir va fer 41 anys del famós discurs de Pau Casals a les Nacions Unides, era el 24 d’octubre de 1971 i va començar amb les paraules: “I’m a catalan”. En el link el podeu tornar a veure i escoltar.