40 ANYS DE L’EXECUCIÓ DE SALVADOR PUIG ANTICH: HISTÒRIA I MEMÒRIA

divendres, 28/02/2014 (CEHI)

Aquesta setmana es compliran 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich i La Greda, Arran, CUP Garrotxa, la CNT i l’Assemblea Llibertària de la Garrotxa aprofitaran l’efemèride per organitzar un acte de memòria aquest proper dissabte a les 18 hores a la sala Torín d’Olot.

En Salvador militava al MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), un reduït grup que ha esdevingut el grup d’oposició antifranquista que se li han dedicat més treballs, llibres, articles i documentals proporcionalment a la seva entitat militant. La seva repercussió mediàtica ha tingut com a origen la tràgica mort de dos dels seus membres: un, Salvador, executat per garrot vil a la presó Model de Barcelona ara fa 40 anys, i el segon, Oriol Solé Sugranyes, conegut com el Che català, abatut per la Policia a la frontera entre Navarra i França després de protagonitzar la cinematogràfica fuga de la presó de Segòvia.

L’execució de Salvador Puig Antich es relaciona amb l’atemptat d’ETA que va organitzar a Madrid el 20 de desembre de 1973 i que acabà amb la vida de Luis Carrero Blanco. La seva conseqüència més directe, a banda d’eliminar el cap de govern i probable successor de Franco al capdavant de l’Estat, fou l’enduriment de la repressió. A Puig Antich li tocà pagar els plats trencats de l’atemptat contra Carrero Blanco: un consell militar en calent el condemnà a mort el 8 de gener de 1974, i el dia 1 de març del mateix any el Consell de Ministres ratificava l’Enterado.

S’inicià a partir d’aquests moments la reacció contra la pena de mort i la campanya per demanar-ne l’indult. La família, especialment les seves germanes, sempre han manifestat que va ser massa poc i massa tard. Tot i les mostres de suport internacional, la campanya a Catalunya va ser tímida i escassa. L’extrema esquerra és qui dugué el pes de les mobilitzacions. Hi van haver mobilitzacions a la Universitat, que va ser desallotjada per la Policia; una assemblea informativa al Col·legi d’Advocats amb la presència de l’advocat de Puig Antic i bona part de representants del moviment obrer; diverses manifestacions convocades per CCOO i l’esquerra revolucionària. Quan es parla d’aquesta campanya de solidaritat amb Puig Antich sempre s’assenyala el PSUC, el partit hegemònic de l’antifranquisme. Els comunistes catalans, però, també travessaven hores baixes després de la caiguda del 113 de l’Assemblea; ben mirat es desarticulà bona part de l’oposició. Però també, tal com afirmà Manolo Vázquez Montalbán a Autobiografía del general FrancoLos estados mayores de los partidos trataban de despegarse de la violencia, en busca de una respetabilidad pactante de la futura llegada de la democracia a España”.

Puig Antich no va ser el primer ni l’últim assassinat del franquisme. Si fem un breu repàs del règim ens adonarem que la repressió va esdevenir un dels seus pilars. El règim donà les primeres passes amb un cop d’Estat que desembocà en una guerra civil de tres anys. Una vegada finalitzada i com a bàndol vencedor s’inicià la repressió contra tots aquells que s’havien significat a favor de la República i que no havien mort durant la campanya bèl·lica ni havien emprès el camí de l’exili. A banda dels executats, l’exili va convertir-se en l’única sortida per molts ciutadans a l’hora d’evitar la repressió. 470.000 persones van creuar els Pirineus al febrer de 1939 i molts d’ells van ser confinats en camps de concentració a les platges del Rossellonès, entre els quals el pare de Puig Antich, militant d’Acció Catalana, que féu pas per Argelers. El camí de l’exili s’hi hagué de sumar en alguns casos l’horror dels camps de concentració nazis: 1800 persones dels Països Catalans hi van morir. La repressió continuà fins als darrers actes de la dictadura que lluny de morir mansament actuà amb la irracionalitat de la bèstia agonitzant que mor matant. En aquesta direcció s’han de situar les execucions d’altres militants antifranquistes ja entrada la dècada dels seixanta com el membre del PCE Julián Grimau el 1963, els anarquistes Julián Delgado i Francisco Granados mesos més tard que Grimau, o bé els 3 membres del FRAP i 2 ETA executats al darrer sospir de la dictadura el 25 de setembre de 1975.

Ara les germanes de Puig Antich demanen reparació moral i justícia, sobretot justícia. Per això el 2011 van anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, on s’ha negat la seva petició per no complir els mínims requerits. Enguany han anat fins a l’Argentina per demanar la judicialització d’Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón, un dels ministres que va firmar la pena de mort contra el seu germà i que avui encara és viu. Sovint la pregunta que molts de vosaltres us formuleu és I perquè no jutgem els responsables dels crims de la dictadura a Espanya? La resposta és molt fàcil: a Espanya no és possible la seva judicialització per la llei amnistia de 1977, que si d’una banda va treure de la presó a tots els presos polítics de l’antifranquisme, la cara B amnistiava també a tots els responsables de la repressió i la dictadura franquista. Per això no hem pogut jutjar a torturadors, ni militars colpistes, ni personatges com Fraga, Martín Villa ni el cap de la Brigada Político-Social Antonio Juan Creix , per exemple.

Les accions de memòria i justícia que reclama la família de Puig Antich cal impulsar-les des d’entitats de base. També des d’entitats que mantenen un rigor científics, històric i social. En el nostre cas des del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca  portem  anys divulgant, impulsant i estudiant aquests fets. En els darrers anys hem iniciat diferents projectes d’investigació per recuperar la memòria històrica així com la creació dels espais de memòria i, darrerament, la recuperació de la fossa comuna del cementiri d’Olot. I finalment perquè sigui l’administració qui apliqui les polítiques públiques de memòria; en aquest sentit la retirada de la simbologia feixista de la ciutat d’Olot impulsada pel consistori municipal ha estat un dels exercicis d’higiene i pulcritud democràtica més importants dels darrers anys.

 

Albert Planas i Serra

 

Notícia de l’acte d’homenatge a Olot:

http://www.llibertat.cat/2014/02/acte-de-memoria-historica-en-motiu-del-40e-aniversari-de-l-assassinat-de-puig-antich-25121

 

Puig antich

Puig antich

Inauguració de l’exposició Psst… passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975) al Museu d’Història de L’Hospitalet (29-I-2014)

dijous, 23/01/2014 (CEHI)

Aquest diumenge, 26 de gener, es commemorarà el 75è aniversari de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes comandades pel General Yagüe el 1939 (el “carnisser de Badajoz”, vegeu: http://blogs.sapiens.cat/blogdelcehi/2011/07/04/75-anys-de-la-matanca-de-badajoz-un-record-molt-present/).  La guerra civil s’apropava al seu final i començava un nou drama: la consolidació d’una dictadura que s’emmirallava en les potències feixistes europees i que desfermà una terrible repressió sobre els vençuts. En aquest sentit, va ser especialment dura l’actuació a Catalunya, región roja y separatista en el llenguatge franquista: aquí, al costat de la repressió política, el nou règim va abolir les institucions d’autogovern i va dur a terme una despietada persecució de la llengua i de la cultura catalanes.

Coincidint amb aquest aniversari, el dimecres 29 de gener al Museu de L’Hospitalet – Casa Espanya (carrer de Joan Pallarès, 38, L’Hospitalet de Llobregat), s’inaugurarà l’exposició Psst… passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975), comissariada pels historiadors Antoni Segura i José Manuel Rúa, i organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), conjuntament amb el Museu d’Història de l’Hospitalet i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L’exposició, que romandrà oberta fins el 30 de març de 2014 i que es basa en el llibre del mateix títol també editat pel CEHI-UB (http://editorialafers.blogspot.com.es/2011/12/pssst-passa-ho.html), pretén fer un repàs –sintètic però acurat- de l’activitat clandestina d’aquells que no es van resignar a la derrota militar i van lluitar des del primer dia de la Dictadura per la recuperació de les llibertats, és a dir, dels homes i les dones de l’oposició democràtica clandestina. Dins del marc de l’exposició, el dia 27 de febrer, a les 19h., tindrà lloc la conferència “Oposició i clandestinitat durant el franquisme (1939-1975), a càrrec dels historiadors Carles Santacana i José Manuel Rúa.

El recorregut expositiu arranca amb la finalització de la Guerra Civil i arriba fins la mort del Dictador, tot i que aquest fet no significa ni la desaparició immediata de la Dictadura ni l’abandonament automàtic de la clandestinitat per part dels opositors. D’acord amb això, aquesta exposició serveix de preàmbul a l’exposició Catalunya en Transició organitzada pel Memorial Democràtic. El seguiment de la lluita antifranquista es farà de la mà dels fulls volants produïts per tota mena de militants i organitzacions clandestines (partits polítics, sindicats, plataformes unitàries, moviments socials…). Els documents seleccionats corresponen al Fons del CEHI, dipositat a la Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, i es tracta d’un tipus de documents que per la seva funcionalitat (informar  i mobilitzar a la població a través d’un paper que passa de mà en mà) ens expliquen directament què pensaven i què feien les organitzacions i militants antifranquistes. Uns militants que portaven a terme una activitat plena de riscos i sacrificis, i que durant molts anys van fer circular una quantitat innumerable de fulls volants acompanyats d’un «psst… passa-ho».

CEHi-UB

Pssst...passa_ho

Pssst...passa_ho

 

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2014

dilluns, 23/12/2013 (CEHI)

Felicitació dels Serenos de Barcelona (1930)

Felicitació dels Serenos de Barcelona (1930)

Nelson Mandela (1918 – 2013)

divendres, 6/12/2013 (CEHI)

Nelson Mandela

Jornades acadèmiques Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya) Born Centre Cultural, Barcelona, 29 i 30 octubre 2013

divendres, 4/10/2013 (CEHI)

 

En el moment de la seva constitució (1945), l’Organització de Nacions Unides (ONU) comprenia 51 estats. Avui el total d’estats membres és de 193, mentre el total de països al món amb estatus diferents (estats independents, autònoms, associats…) arriba a 243. En suma, es podria dir que una de les característiques de la segona meitat del segle XX i dels inicis del segle XXI ha estat la configuració de nous estats paral·lelament al sorgiment de grans conjunts socioeconòmics regionals: Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN); Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA); Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN); i, sobretot, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), avui Unió Europea (UE).

És cert que el sorgiment de nous estats fou sovint amarat de violència, especialment en el cas de les descolonitzacions i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels processos més recents s’han donat de mutu acord, Grenlàndia-Dinamarca, Quebec- Canadà, on els referèndums no han donat com a resultat la independència del Quebec, però sí el reconeixement a realitzar-los. De retruc, en el si de la UE s’observa un increment del moviments socials i polítics que reclamen la independència d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskadi. Negar-ho és negar la realitat d’uns processos que reclamen una atenció política i acadèmica per entendre i explicar millor què està succeint.

Aquest és justament l’objectiu d’aquestes jornades: entendre i intentar explicar el que està succeint de la mà d’acadèmics (historiadors, politicòlegs, juristes…) coneixedors d’aquests processos i d’eurodiputats que ens puguin donar la versió de cóm s’estan plantejant aquests processos en el si de la UE. Es tracta, doncs, d’unes jornades que, des d’un vessant acadèmic i polític, intenten aportar llum sobre un fenomen d’actualitat que, de ben segur, tindrà conseqüències en la configuració futura de la UE i dels estats i països afectats. I tot això sense oblidar, finalment, dues premisses bàsiques. D’una banda, que des del vessant polític totes les proposicions són legítimes sempre que s’exerceixin per vies democràtiques i pacífiques; i, de l’altra, que tot projecte secessionista és l’expressió d’un doble conflicte polític, intern, entre els ciutadans favorables o contraris a la independència, i extern, entre els ciutadans que volen esdevenir sobirans i l’estat del qual formen part. 

Podeu consultar el programa en aquest link.

La Via Bàltica

dilluns, 9/09/2013 (CEHI)

A dos dies de la Diada s’està fent referència a un precedent de cadena humana, la que tingué lloc el 1989 a les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) per reclamar la independència de la Unió Soviètica. Per si algú és massa jove per haver vist les imatges, altres simplement no les recorden etc… ací les teniu.


http://www.youtube.com/watch?v=rjjNyzZCASA

 

Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century

divendres, 6/09/2013 (CEHI)

 

Fa ara poc més d’un any el CEHI va voler organitzar una iniciativa acadèmica en memòria de Gabriel Cardona, membre del Centre i professor de la UB durant més de dues dècades, desaparegut prematurament al mes de gener de 2011. Es va pensar que la manera més adient per recordar el prestigiós estudiós i l’enyora’t company fos la de celebrar una jornada oberta dedicada a la historia militar, amb la intervenció de destacats especialistes de renom internacional que analitzessin alguns dels grans conflictes armats del segle XX i alguns dels aspectes més rellevants relatius al pes que les qüestions militars han tingut i tenen en la reconstrucció del passat recent. La Jornada va ser tot un èxit i ens plau comunicar que ja s’ha publicat el volum que recull les intervencions d’aquell dia, acompanyades de reflexions més generals sobre el paper central de la historia militar (tant sovint menystingut i considerat matèria només per a especialistes) com a eina imprescindible per a tots els historiadors de la contemporaneïtat. El volum, en anglès, curat per Paola Lo Cascio, Alberto Pellegrini i Antoni Segura Mas i publicat per a la editorial Cambridge Scholars Publishing, es titula Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century, i recull les intervencions de Fortunato Minniti (Università Roma Tre), Giuseppe Conti (Università La Sapienza), Joan Villarroya (Universitat de Barcelona), Allan R. Millett (University of New Orleans) i Antoni Segura i Mas (Universitat de Barcelona), respectivament sobre la Primera Guerra Mundial, la intel·ligència militar, la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial, i els conflictes asimètrics des de la Guerra Freda fins a la actualitat.

Ens sembla que es tracta d’un volum important, pel valor dels continguts, dels temes tractats i dels especialistes que hi han participat, que situen el nostre Centre en una posició puntera pel que fa la integració de la historia militar en el panorama historiogràfic contemporani tout court. També ens sembla important l’idioma en que finalment s’ha publicat el llibre, que augura una difusió ben ampla. Rigor, capacitat d’insertar la historia militar en el conjunt de la historiografia del segle XX i voluntat de difusió: ens plau pensar que les tres característiques principals d’aquest llibre haurien satisfet en Gabriel Cardona.

P. Lo Cascio; A. Pellegrini; A. Segura Soldiers, Bombs and Rifles: military history of XX century Cambridge Scholar Publishing, Newcastle: 2013  ISBN: 978-1443847490

Soldiers, Bombs and Rifles

Soldiers, Bombs and Rifles

Molt Bones Vacances a tots!

dimecres, 24/07/2013 (CEHI)

Molt bones vacances a tots i ens retrobem al setembre!

Cadaques

Cadaques

L’oportunisme de Franco i el seu informe sobre la qüestió jueva del 1949

dimarts, 2/07/2013 (CEHI)

L’Espagne et les Juifs, editat per l’Oficina de Información Diplomática del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol l’any 1949, és un opuscle inèdit del ric fons de l’Arxiu-Bibioteca del CEHI que ara publiquem traduït i anotat al català a cura de Luciano Casali i Lola Harana. Aquest document posa en relleu un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Dirigit a l’opinió pública internacional, el text és un exemple de la reinvenció del paper jugat pel franquisme en el tracte donat a la comunitat jueva en els primers anys de la postguerra. L’opuscle ens permet avaluar els malabarismes i les manipulacions que el franquisme va posar en marxa amb la creació del mite de la protecció dels jueus, en un context històric internacional que exigia uns determinats gestos per tal d’acceptar un règim polític instaurat per mitjà d’un cop militar i aliat fins a darrera hora dels règims d’Alemanya i d’Itàlia.

Moltes consideracions han suggerit l’oportunitat de tornar a publicar L’Espagne et les Juifs, no tant perquè (probablement) és l’única còpia del document que ha sobreviscut (a més de la que va utilitzar Avni, però de la qual no en sabem l’origen), sinó perquè es tracta d’un document de gran importància per avaluar un aspecte significatiu de l’autorepresentació del franquisme en un tema que va ser central en la redefinició del règim després de la Segona Guerra Mundial i la fi dels feixismes. Per sobre de tot, vàrem considerar que era important palesar, i a més deixar que el lector constatés, el tipus de propaganda que es desprèn d’aquest document i el desvergonyiment de les mentides amb les quals van construir la «nova identitat» i el «Nuevo Estado».
Aquesta última és, potser, una valoració del franquisme què no ha estat prou tractada. Sabem efectivament que Franco i els seus partidaris (l’Església catòlica, l’exèrcit i la Falange) es van anomenar a ells mateixos «nacionales», és a dir, els defensors de l’estat i de la nació, i van anomenar «revolucionaris», «traïdors» i «rebels» als ciutadans que es van veure obligats a prendre les armes per defensar la democràcia i el legítim Estat republicà. Era una inversió absoluta dels termes i una veritable falsificació de la realitat. Els anomenats «rebels» van ser militarment combatuts, processats i passats per les armes d’un Estat que va néixer com a resultat d’un cop d’estat i d’una guerra lliurada contra les institucions creades per la voluntat dels ciutadans espanyols. Aquesta falsificació completa de les bases sobre les quals es va construir l’Estat franquista va ser generalitzada. La trobem en la vida quotidiana, en les organitzacions de masses, en les imatges pròpies que el règim volia oferir a l’opinió pública nacional i internacional. El «Nuevo Estado» es va mantenir durant quaranta anys. Va ser un Estat no només violent i terrorista, sinó sobretot un Estat construït sobre mentides, i el que és pitjor —com és ben evident en aquest opuscle propagandístic que publiquem— unes mentides flagrants, sense ni tan sols intentar ocultar-les. S’havia de creure la falsedat, encara que fos evident, simplement pel sol fet que aquesta falsedat havia estat proclamada com a veritat pel franquisme.
És per aquestes consideracions que L’oportunisme de Franco. Un informe sobre la qüestió jueva (1949) (Afers) pot afegir alguns elements addicionals per conèixer millor Francisco Franco i el seu règim.
[Autor: Luciano Casali]
Portada

Portada

Curs Banda Sonora del Segle XX

dimecres, 26/06/2013 (CEHI)

Curs Banda Sonora del Segle XX

Curs Banda Sonora del Segle XX