Israel i les Nacions Unides

dimarts, 1/06/2010 (CEHI)

Un dels objectius d’aquest blog és donar perspectiva històrica al fets de l’actualitat i els darrers esdeveniments relacionats amb Israel, Gaza, la Comunitat Internacional i la reacció de les Nacions Unides m’han fet pensar que pot ser interessant que accediu a aquesta plana web de Le Monde Diplomatique on es fa el llistat de les resolucions de Nacions Unides que han tingut Israel per objecte i quina ha estat la reacció d’aquest.

(Autor: Víctor Gavín)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA DE BARCELONA”, de Dani Cortijo

dilluns, 31/05/2010 (CEHI)

Els vells carrers de Barcelona no són només allò que ara veiem a simple vista. Si ens hi aturem una estona en silenci i parem atenció, encara es poden sentir els crits dels avalots, rialles de la canalla, l’olor d’espècies, els carros i cavalls, la sensació agra de la por, il·lusions i esperances, odis i amors, i llegendes i mites que encara volen per entre els carrerons estrets de Barcelones d’altres temps…

Aquests són els principis i filosofia que van regir la creació del bloc Altres Barcelones, impulsat pel jove historiador Dani Cortijo, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. El bloc va guanyar el Premis Blocs Catalunya 2009 en la categoria de cultura i la pàgina web està recomanada per patrimoni.gencat de la Generalitat de Catalunya. Mercès a l’editorial Robin Book Altres Barcelones va esdevenir també un projecte editorial amb el llibre “Històries de la Història de Barcelona”, publicat el passat mes de febrer.

El passat 25 de maig la Facultat de Geografia i Història de la UB va ser el lloc elegit per l’associació Alumni UB per celebrar la presentació del llibre, aplegant una cinquantena de persones, moltes de les quals excompanys de classe del mateix autor i assidus seguidors del bloc. Cortijo féu un llarga explicació del tram transcorregut entre el naixement del bloc quan encara era estudiant de llicenciatura fins a la publicació del llibre així com els principals problemes per traslladar en paper els escrits que fins aleshores havia publicat en el seu bloc. L’autor finalitzà la seva intervenció remarcant les possibilitats que s’obren amb la democratització de les noves tecnologies de cara a la difusió de la història i el patrimoni.

Històries de la Història de Barcelona” és un volum centrat en la Barcelona Vella en el qual l’autor ha volgut demostrar que la història pot arribar a ser quelcom divertit, defugint d’esdevenir un treball acadèmic adreçat a la comunitat científica sinó d’ésser un llibre apte i dirigit a tots els públics. El llibre s’organitza en més d’una vintena de petits capítols autònoms ordenats cronològicament des de la muralla romana fins als darrers episodis de la societat franquista. Aconseguirà l’autor traslladar-nos a les barricades del carrer Ponent, a  conèixer més detalls de la cultura escatològica i a traçar una ruta pels bordells de la Barcelona del noucents ? De ben segur que el lector observarà que a Barcelona, si més no, les pedres parlen…

(Autor: Albert Planas)

La represa de les negociacions a Israel – Palestina

dimarts, 25/05/2010 (CEHI)

Els titulars d’internacional d’aquests dies anuncien una represa de les negociacions entre el govern d’Israel i l’Autoritat Nacional Palestina de forma indirecta i sota la mediació dels Estats Units d’Amèrica. Després de setmanes d’entrebancs entre l’administració Obama i la de Netanyahu per la negativa d’aquest últim a acceptar qualsevol condició prèvia, finalment els EUA i l’Autoritat Nacional Palestina cedeixen i sembla que s’inicien unes converses indirectes amb l’objectiu d’avançar en la represa del procés de pau. Des d’una perspectiva històrica, aquest procés no és nou, segueix tenint els mateixos principis dels anteriors processos.

L’octubre de 1991, es convocava a Madrid, una conferència de Pau, multilateral, amb l’objectiu de desenvolupar un procés de pau, basat en les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i que tenia com a principi l’establiment de dos estats a la regió. Dos anys després, la declaració de principis entre Israel i la OAP, dóna el tret de sortida a un procés de pau, sota mediació dels EUA, que es desenvoluparà per fases, on es crearà l’Autoritat Nacional Palestina i els territoris ocupats quedaran dividits en zones segons el control polític i militar. El procés després de nombroses mesures transitòries, tenia per objectiu arribar a un acord final entre les parts. Aquest acord fracassarà a Camp David l’any 2000. La cimera de Taba al gener de 2001, no podrà recuperar ni desencallar els desacords sobre les principals problemàtiques del conflicte. La declaració del Full de ruta al 2003, o la cimera d’Annapolis no arribaran ni tan sols a plantejar les principals problemàtiques del conflicte i s’encallaran per la manca de compromisos i el compliment d’unes mínimes condicions prèvies.

Les converses actuals, tenen moltes de les debilitats inicials dels processos anteriors, es reprenen sense el compliment previ de la legalitat internacional ja que l’estat d’Israel segueix incomplint nombroses resolucions del Consell de Seguretat i viola bona part del IV conveni de Ginebra. Neix sense un reconeixement ni una confiança entre els actors: Hamas, es manté al marge de la negociació i el govern d’Israel no el reconeix com a contrapart política. Finalment, el procés es segueix basant en una falsa simetria entre les parts, que equipara força, estatus, capacitat i poder dels actors del conflicte. Aquestes premisses fan que difícilment puguem esperar resultats positius en aquest procés.

L’actual represa de les converses ignora inicialment els principals punts tractats en les converses anteriors. L’oposició de Netanyahu de congelar la construcció d’assentaments a Cisjordània i a Jerusalem Est i declarar aquesta capital indivisible d’un estat jueu, dificultarà molt les negociacions sobre dues de les principals problemàtiques del conflicte: per una banda la qüestió dels assentaments, que com durant els anteriors processos fracassats han seguit creixent, i per l’altra la qüestió de Jerusalem Est, segons el dret internacional capital del futur estat palestí. La qüestió dels refugiats, difícilment s’abordarà en aquesta fase indirecta. Finalment la qüestió territorial, sembla l’únic tema important a tractar. Les negociacions es poden centrar en reafirmar el projecte de Fayad d’establir un estat palestí, però sovint la sobirania, les fronteres, la continuïtat territorial i el control intern posen en evidència el propi concepte d’Estat.

Com amb l’anterior govern de Netanyahu de 1996 a 1999, els intents d’un possible acord de pau vénen marcats per la pressió internacional i no per la voluntat política del primer ministre israelià, que tan sols considera la qüestió palestina com la lluita contra el terrorisme. L’anterior govern de Netanyahu es va desenvolupar en un context on les negociacions i les converses eren directes, i el procés estava a l’ordre del dia de les agendes polítiques dels diferents actors polítics. El govern actual de Netanyahu està precedit per la interrupció del procés, pels atacs indiscriminats contra la població de Gaza, i per la continuïtat d’una política agressiva de control i expulsió de població a Cisjordània i a Jerusalem Est. La divisió entre Hamas i Fatah, torna a centrar el procés en els actors i no en les principals qüestions a resoldre. Les possibilitats d’èxit són remotes malgrat l’interès d’Obama de complir les seves promeses a El Caire. Els èxits difícilment vindran sense afrontar de cara i directament totes les qüestions citades anteriorment, sense un reconeixement i un compromís amb el procés dels diferents actors, sense una aplicació del dret internacional, i com ha apuntat nombrosos cops el Secretari General de les Nacions Unides, sense una atenció molt especial a les necessitats humanes de la població palestina, que el relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris ocupats des de 1967, recull en els seus informes. Com diu Ilan Pappe, les iniciatives de pau han centrat els seus esforços pacificadors en la solució de la dimensió territorial del conflicte oblidant completament qüestions fonamentals com la culpabilitat, la restitució dels drets o la justícia.

(Autor: Oscar Monterde)

L’Audiència Nacional i el jutge Garzón

dimarts, 18/05/2010 (CEHI)

L’Audiència Nacional fou creada el 4 de gener de 1977, data també de la promulgació de la Llei de reforma política. Al mateix temps, es derogava el Tribunal de Orden Público (TOP), constituït el 1963, que havia estat el successor del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, instaurat el 1940. L’audiència es crea bàsicament per assumir les competències en delictes de terrorisme que fins llavors havia retingut la jurisdicció militar; també se li van atorgar altres competències penals: tràfic de drogues, fraus alimentosos i de moneda… Tots tres tribunals penals són especials, persegueixen uns tipus delictius determinats i són una excepció a la lògica que organitza els tribunals, cosa que significa que no pertanyen a la justícia ordinària. En tots tres casos va existir l’anhel de disposar d’un òrgan central penal, al marge de la Llei orgànica del poder judicial de 1870, que perseguís uns tipus delictius determinats que podien posar en perill el sistema polític: la dissidència política i social a la dictadura i, posteriorment al 1977, el terrorisme d’origen nacionalista, molt especialment el basc. L’antecedent de tots tres fou el Tribunal d’Espionatge, Derrotisme i Alta Traïció creat per la República el 1937. La centralització s’ha contemplat històricament com a sinònima d’eficàcia repressiva.

No fou fins a la promulgació de la Llei orgànica del poder judicial de 1985 que l’Audiència Nacional va integrar-se a l’organització judicial. Des d’un primer moment, fou creada una sala contenciosa administrativa, incrementada posteriorment amb una del social, potser perquè passés desapercebut el seu origen. Aquest òrgan jurisdiccional ha estat molt ben tractat pels diferents governs des de la seva creació, mentre la resta de jutjats i tribunals han romàs sovint oblidats en el segle XIX. L’audiència està formada a l’àmbit penal pels jutjats centrals d’instrucció i per les seccions que jutgen les causes que els primers han instruït.

El jutge estrella va néixer als jutjats centrals, una figura molt mediàtica, capaç de ser notícia diàriament i acaparar les portades dels mitjans de comunicació. Baltasar Garzón Real ha estat el seu prototipus durant molts anys. Aquest jutge va distingir-se per la persecució del terrorisme etarra, el narcotràfic, la guerra bruta de l’Estat contra ETA, els delictes contra la humanitat… El seu moment més àlgid va arribar quan va processar el dictador xilè Augusto Pinochet el 1998. Garzón ha estat un jutge molt actiu i dinàmic. Tot i això, alguns sectors judicials i de les professions jurídiques han qüestionat, i de vegades han menyspreat, les seves instruccions per les mancances processals que presentaven, la qual cosa ha comportat algunes nul•litats d’actuacions o les absolucions dels encausats. És indubtable que ha estat un jutge incòmode per al PSOE, el PP, el nacionalisme basc, les forces ultradretanes… Tanmateix, ha gaudit durant tots aquests anys de l’empara de l’Estat de dret en l’exercici del seu càrrec, cosa que significa la protecció de la seva independència judicial.

La situació sembla que se li ha girat últimament. Alguns sectors molts dispars han confluït per enfonsar-lo, una estratègia antinatural, només unida per un desig destructiu. Les instruccions de les causes per les desaparicions durant el franquisme i el cas Gürtel han determinat la seva cacera més despietada. L’extremadreta no ha assumit, naturalment, l’Estat democràtic i des de fa molts anys ha emprat les seves institucions per a les finalitats més perverses i destructives. A alguns magistrats del Tribunal Suprem, no deu haver-los agradat que Garzón s’avancés a les seves resolucions, tampoc el seu protagonisme ni el seu reconeixement internacional, quan ells són magistrats del màxim òrgan jurisdiccional (aquestes friccions també les han tingudes amb el Tribunal Constitucional, un òrgan, però, d’una naturalesa política diferent). A una part de la magistratura, molt conservadora, tampoc deu satisfer-li un company tan atípic i inesperat, tan distant del comportament que ha d’observar tot bon jutge, immers sovint dins d’una corporació amorfa. I, és clar, el PP i el cas Gürtel…

L’excusa per suspendre’l ha estat la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias per prevaricació, simplement perquè va atrevir-se a investigar les desaparicions durant el franquisme, a la qual va afegir-se Falange Española. La querella fou admesa pel Tribunal Suprem i el jutge instructor ha obert el judici oral, tot i l’oposició del fiscal, el representat de la legalitat. A conseqüència de la seva actuació jurisdiccional, Garzón és un presumpte criminal. Tot plegat perquè no va acatar la Llei d’amnistia de 1977. La legalitat l’obligava a perseguir els delictes de genocidi i lesa humanitat, en els quals va interpretar que se situaven els delictes permanents de detenció il•legal del franquisme, tot d’acord amb les lleis espanyoles i els tractats internacionals que l’Estat ha subscrit. La sala del Penal de l’Audiència Nacional va declarar en el recurs que va interposar el fiscal que les investigacions de Garzón no s’ajustaven a la llei: argumentava que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 havia estat una rebel•lió i no un delicte contra la forma de govern, el qual sí era de la competència de l’Audiència Nacional… Tanmateix, aquesta decisió no fou unànime, tres dels disset magistrats que en formaven la sala aquell dia van dissentir (també prevaricadors?). Es tracta doncs, ¿d’un comportament de prevaricació o d’una interpretació de la llei, fruit del principi fonamental del qual gaudeix tot jutge com és la independència judicial?

La democràcia ha patit un cop dur. Garzón pot caure definitivament, però allò que està en joc és la independència judicial, la llibertat del jutge d’interpretar les lleis d’acord amb l’ordenament jurídic, sense servilismes. La gran víctima de tot plegat pot ser la ciutadania i el sistema polític, mentre que en la causa per prevaricació oberta al Tribunal Suprem no n’hi ha…

(Autor: Frederic Vázquez)

Les Eleccions al Regne Unit. Qui són els Lliberals – Demòcrates?

dimarts, 11/05/2010 (CEHI)

En aquests darrers dies els mitjans de comunicació estan informant a dojo sobre les eleccions al Regne Unit i les negociacions posteriors per a formar govern. Obligat per l’immediatesa i les limitacions d’espai, el periodisme no sol explicar coses importants per entendre esdeveniments que estan tenint lloc en contexts diferents del nostre. Per exemple, per algú no familiaritzat amb la política britànica pot semblar que el partit Lliberal – Demòcrata sigui una mena de nouvingut a la política de les illes. És veritat, que la data de creació d’aquest partit es tant recent com l’any 1988, quan es produí la fusió dels partits Lliberal i Social Demòcrata, però els orígens del Partit Lliberal són el suficientment antics com per poder afirmar que el partit més “nou” en les negociacions en curs és el Partit Laborista qui no superà al partit Lliberal en les eleccions del Regne Unit, esdevenint un dels dos partits principals, fins la dècada dels anys 20 del segle passat.

Durant el segle XIX i fins la dècada del 1920 l’escena política anglesa estava dominada per dos partits: el partit Conservador i el partit Lliberal, representant el segon les idees del liberalisme clàssic com són el lliure mercat i la mínima intervenció de l’estat en la vida econòmica. També defensava la llibertat personal, la reducció del poder de la Corona i de l’església i l’extensió del dret a vot. El Partit evolucionà des d’aquesta posició i a principis del segle XX va fer seu el projecte d’una intervenció de l’estat en la vida econòmica per garantir un mínim de benestar a la població. Aquest projecte fou recollit i ampliat per els Laboristes després de la Segona Guerra Mundial, creant l’actual estat del benestar britànic. Figures destacades del Partit Lliberal són Palmerston, Gladstone, Asquith y Lloyd George. Fou l’ascens del laborisme un dels motius principals de la crisi del partit Lliberal relegant-lo a la posició de tercer partit en la política anglesa el que equival, en un sistema que afavoreix el bipartidisme, a caure en la irrellevància política.

L’altre tema que cal tenir clar per entendre el que està succeint al Regne Unit és que el seu sistema electoral exclou la proporcionalitat. És a dir, un determinat percentatge de vots a nivell nacional no es tradueix en un número determinat d’escons al parlament. El Regne Unit esta dividit electoralment en 650 districtes i cadascun té un representant / escó en la Cambra dels Comuns. Els partits competeixen perquè un dels seus sigui el representant de cada districte, premi que obté aquell candidat que hagi obtingut més vots. Ell o ella serà l’encarregat de representar el districte durant la legislatura. Un sistema com aquest afavoreix clarament els grans partits, en detriment dels petits, raó per la qual Nick Clegg (l’home de la foto) líder dels Lliberal – Demòcrates ha posat com a condició per recolzar a Conservadors o Laboristes el canvi cap a un sistema proporcional.

(Autor: Víctor Gavín)

La institucionalització del règim franquista: conclusions del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim”

dijous, 6/05/2010 (CEHI)

El Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” aportà noves visions sobre el procés d’implantació del règim franquista. Presidents de sessió, ponents, relators i assistents participaren en un debat molt interessant sobre els sis àmbits que pretenia tractar el Congrés.

Paul Preston plantejà la llarga i difícil relació del Caudillo amb la monarquia espanyola. L’apropiació per part del dictador dels rituals monàrquics del gloriós passat espanyol acabà entrant en obert conflicte amb les ambicions d’una restauració monàrquica. Aquest conflicte entre Franco i Joan de Borbó es saldà amb una victòria gairebé total del dictador. Tretze dels assistents presentaren comunicacions sobre aquest àmbit, la majoria centrades en aspectes de la repressió i en l’organització dels diversos nivells de l’administració franquista.

Carles Santacana ens recordà que el franquisme va tenir una política cultural pròpia, basada en la negació i el control. La idea franquista de cultura es basà fonamentalment en els principis d’exaltació del nacionalisme espanyol, glorificació de l’esperit i els valors militars, el catolicisme i la tradició. Les 18 comunicacions presentades a l’àmbit es centraren en les pràctiques de tipus repressiu i incentivadores en el terreny de l’educació i la cultura, per destacar com aquestes coadjuvaren en la institucionalització de la dictadura.

Mary Nash destacà que l’establiment d’un nou sistema de gènere basat sobre la desigualtat fou un aspecte decisiu de la institucionalització del règim. Aquest es basà en tres punts fonamentals: el foment de les polítiques de natalitat, l’exaltació de la família tradicional i patriarcal, i, finalment, la negació de la presència de la dona en el món laboral. Els assistents al congrés presentaren 8 comunicacions a l’àmbit, de temàtiques molt diverses i que demostren que aquest aspecte del franquisme pot comptar amb un plantejament multidisciplinari molt interessant.

Manuel González Portilla destacà que en la postguerra s’establiren dos mercats, l’oficial, controlat per l’Estat, i el mercat negre, il·legal però tolerat pel règim. La importància econòmica del mercat negre comportà l’aparició d’una nova onada d’empresaris, protagonistes d’un procés d’acumulació capitalista que feu possible la industrialització posterior. Els costos del doble mercat foren pagats pels assalariats principalment. Aquesta etapa es tancà a mitjans dels anys 50, amb la convergència dels preus dels dos mercats. Es presentaren 8 comunicacions per part dels assistents, que posaven l’accent en algun dels aspectes dels dos mercats dels quals parlà el ponent i les conseqüències de la política econòmica del règim en la societat espanyola, tant entre els assalariats com en la nova creació d’una classe empresarial.

Ángel Viñas traçà la ponència destacant la importància dels esdeveniments internacionals com a elements clau per a comprendre les diferents etapes d’institucionalització del franquisme, des del mateix cop d’Estat fins al reconeixement internacional materialitzat amb l’entrada d’Espanya a l’ONU l’any 1955. Es presentaren 11 comunicacions a l’àmbit, la majoria d’autors de les quals procedien d’universitats de fora de l’Estat espanyol.

La darrera sessió comptà amb la ponència de Josep Maria Solé i Sabaté. Sota el títol Santiago y cierra España: Catalunya i l’Espanya franquista, el ponent exemplificà els intents franquistes d’anorrear la personalitat de Catalunya i les seves manifestacions culturals fins al punt de considerar aquest intent com a genocidi cultural. Les 8 comunicacions presentades a l’àmbit, de temàtica molt diversa, donaren pas al posterior debat, que es situà a l’entorn de la repressió franquista a nivell local i el caràcter de les noves elits franquistes..

(Autors: Elisenda Barbé i Pou i Albert Planas i Serra)

El Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” es clou amb un gran èxit de participació

dissabte, 1/05/2010 (CEHI)

Els passats dies 21, 22 i 23 d’abril de 2010 va tenir lloc el Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” a la Facultat de Geografia i Història de la UB. El Congrés, organitzat pel CEHI-UB amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la UB i el Memorial Democràtic, va comptar amb la participació de gairebé 200 assistents, una setantena dels quals presentaren comunicacions sobre els diversos àmbits que tractava el Congrés. Els assistents provenien de diverses universitats i centres d’estudi d’arreu del territori de l’Estat Espanyol, Europa, Amèrica del Nord i del Sud, cosa que demostra la bona acollida de la iniciativa.

L’acte inaugural va comptar amb la participació de la Degana de la Facultat, M. Ángeles del Rincón; el director del Memorial Democràtic, Miquel Caminal, el director del Departament d’Història Contemporània, Joan Oliver, i el director del CEHI-UB, Antoni Segura. A continuació, Josep Termes, oferí als assistents la conferència inaugural, titulada La societat espanyola sota el franquisme.

Malgrat que estava prevista la participació al Congrés dels ponents Paul Preston i Ángel Viñas, així com del relator Luciano Casali, el núvol de cendres volcàniques que emmascarà el cel europeu els impedí d’arribar fins a Barcelona. Tot i això, els assistents al Congrés pogueren gaudir de les seves intervencions, que foren llegides pels corresponents Presidents de sessió.

El Congrés organitzà la discussió científica a l’entorn de sis àmbits d’institucionalització del franquisme. En primer lloc, es referí a tot allò vinculat a l’estructura i organització política, a càrrec de Paul Preston i Gabriel Cardona. A la tarda, Carles Santacana i Jordi Amat tractaren de la política educativa i cultural del règim.

El dijous dia 22 d’abril fou el dia més intens, amb la discussió de tres àmbits. Al matí fou el torn de Mary Nash i Montserrat Duch, al voltant del model social; a continuació Manuel González Portilla i Llorenç Ferrer desglossaren la política econòmica del franquisme. Ja a la tarda, Ángel Viñas i Joan M. Thomàs es centraren en la política exterior de la dictadura.

Finalment, el divendres 23 d’abril, va tenir lloc l’última sessió del Congrés, titulada “Santiago y cierra España: Catalunya i l’Espanya franquista”, a càrrec de Josep M. Solé i Sabaté i Luciano Casali. A continuació Julio Aróstegui pronuncià la conferència de clausura, titulada Una dictadura sui generis: ideología de exclusión y aparato de control. Antoni Segura posà el punt i final, declarant que el Congrés havia complert àmpliament les expectatives inicials. Els organitzadors del Congrés volguérem celebrar la diada de Sant Jordi regalant a tots els assistents una rosa i un llibre.

Durant els dies del Congrés es dugueren a terme diverses activitats paral·leles, relacionades amb la temàtica del Congrés. Del 12 al 23 d’abril es pogué veure al vestíbul de la 2ª planta de la Facultat de Geografia i Història de la UB l’exposició “La dictadura franquista, cuarenta años de represión”, organitzada pel Foro por la Memoria de Segovia, sota la direcció de Santiago Vega Sombría. El 22 d’abril, a les 22:00h, tingué lloc a la Filmoteca de Catalunya una sessió especial en la qual es projectaren films seleccionats del NO-DO, precedits per una taula rodona amb la participació dels professors Magí Crusells i Josep Maria Caparrós Lera, del Centre Film-Història de la UB, i de Blas Martí, ex-treballador del NO-DO. També a l’aula adjunta a l’espai on es celebrava el Congrés es projectà de forma ininterrompuda diversos films del NO-DO, que acabaren d’arrodonir l’ambient de les jornades.

 (escrit per Elisenda Barbé i Pou i Albert Planas i Serra)

El congrés internacional debat a Barcelona com es va institucionalitzar el franquisme a Catalunya

dimecres, 14/04/2010 (CEHI)

C03 CEHI.jpg

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals–Pavelló de la República (CEHI) , amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, ha organitzat els dies 21, 22 i 23 d’abril un congrés internacional, impulsat des del grup de recerca “El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició”.

L’objectiu del congrés és reflexionar sobre els processos de consolidació de la dictadura franquista des que es produeix el Cop d’Estat fins al reconeixement internacional del règim, abastant els àmbits polític, econòmic, social i cultural.

El Congrés ha estat organitzat en els següents àmbits:

Una, grande y libre:

Estructura i organització política

Centinela de Occidente:

Política exterior

Productor, cabeza de familia y reina del hogar:

Model social

El pan de la España de Franco:

Política econòmica

Mueran los intelectuales!:

Política educativa i cultural

Santiago y cierra España:

Catalunya i l’Espanya franquista

El Comitè científic ha estat constituït per: Antoni Segura (UB), Rafael Aracil (UB), Andreu Mayayo (UB), Joan Villarroya (UB), Teresa Abelló (UB), Agustí Colomines (UB), Josep M.Solé (UAB), Josep Termes, Frederic Vázquez (UB), Paola Lo Cascio (UB), José Manuel Rúa (UJI i UB), Queralt Solé (UB), Alberto Pellegrini (UB) i Oriol Dueñas (UB).

En els pròxims dies alguns dels participants de les jornades us explicaran des d’aquest blog com s’ha desenvolupat el congrés.