Ens retrobem al setembre

divendres, 23/07/2010 (CEHI)

L’equip del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavello de la República us desitja un molt bon estiu a tots i a totes.

Ens retrobem a principis de Setembre!

Joan Pinsach i Solé, L’Alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme.

dilluns, 19/07/2010 (CEHI)

En aquests dies de juliol esdevé inevitable historiar el 74è aniversari de l’aixecament militar contra el govern de la República i l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). En aquest cas m’agradaria que el lector m’atorgués la llicència a deixar de banda la “gran història” i de fer un breu esment a com aquells esdeveniments van afectar a  una petita localitat de la Garrotxa, Santa Pau, on la Guerra Civil – com a la majoria de poblacions del nostre país- dividí la societat civil i política en dos bàndols oposats i amb una creixent radicalitat, desencadenant inicialment una violència revolucionària contra els sectors conservadors i una revolució social que trastocà la quotidianitat del municipi, així com la posterior repressió, a partir de 1939, del bàndol guanyador contra tots aquells que havien pres la iniciativa revolucionària i la defensa de la legalitat vigent aquell juliol de 1936.

Mentre en la consciència col·lectiva dels catalans es serva la figura del President màrtir Lluís Companys i el seu afusellament per part del règim franquista, el nom de Joan Pinsach i Solé esdevé desconegut per a la majoria dels Santapauencs. No és solament que desconeguin l’afusellament pel franquisme de l’alcalde que Santa Pau tingué durant la Guerra Civil, sinó que l’imaginari col·lectiu desconeix la transcendència de l’obra de govern promoguda pel Consell Municipal durant el trienni 1936-1939 així com la magnitud de la repressió franquista que es produí a partir del 7 de febrer de 1939.

La primera i única ruptura que es produeix en el govern de les institucions públiques de Santa Pau, fou durant el període comprès entre el juliol de 1936 i l’esmenta’t 7 de febrer de 1939. Per primera vegada les classes subalternes del poble –treballadores i populars– assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Joan Pinsach i Solé esdevé alcalde i inicia una acció de govern que durarà gairebé tres anys i on rau  precisament la seva rellevància històrica.

Les noves generacions de Santapauencs tenim dret a conèixer la història més recent de Santa Pau, el poble en què hem nascut i crescut, tenim dret a saber què va succeir en el nostre municipi durant la Guerra Civil i el franquisme, precisament allò que els nostres pares també desconeixen i allò que els nostres avis i besavis mai ens han volgut explicar.

Aquests són també els principis que han regit la creació del Memorial Democràtic, l’entitat que ha subvencionat la recerca sobre la figura d’en Pinsach. Catalunya ha hagut d’esperar fins el 2003, amb la formació del primer govern d’esquerres i catalanista al capdavant de la Generalitat, per a disposar d’un instrument propi encarregat de dur a terme polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Quelcom que els successius executius de CiU a Catalunya i del PSOE i PP a Espanya es negaren a impulsar.

Setanta anys després del seu afusellament, el 22 d’octubre de 1939, el cos de Joan Pinsach i Solé roman en un lloc indeterminat de la fossa comuna del cementiri de Girona,  on va ser llençat el seu cos sense vida. Dit altrament, el cos de Joan Pinsach i Solé ha estat enterrat, però mai sepultat. Els seus familiars ni tant sols tenen un lloc on dipositar flors el dia de Tots Sants. Aquesta és la darrera humiliació que encara ara han de suportar els perdedors de la Guerra Civil. Dignificar la memòria de Joan Pinsach i Solé i la reparació moral dels seus familiars, han estat, en darrera instància, els motius més que necessaris per impulsar tal investigació els resultats de la qual podeu consultar en aquesta adreça web:

(http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/08_Memoria_escrita/01_documents/joan_pinsach_i%20sole.pdf.)

(Autor: Albert Planas i Serra)


La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010 (CEHI)

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ávila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)

L’atzucac a Afganistan

dilluns, 12/07/2010 (CEHI)

La descolonització va deixar unes fronteres a les quals ràpidament es van acomodar les elits dirigents dels nous Estats. A més, la lluita per la independència va forjar moviments nacionals allí on no existien. Ja l’any 1893 la línia Durand, que delimita la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, havia dividit el territori dels Pastun. La partició de 1947 entre l’Índia i el Pakistan no va remetre l’irredentisme Pastun que, en les zones tribals, va seguir alimentant les complicitats amb els seus homònims afganesos. Així, mentre les fronteres post – colonials es consolidaven a l’Orient Mitjà, i la guerra contra l’Iraq per l’ocupació de Kuwait en 1991 va demostrar que qualsevol intent de modificar-les estava destinat al fracàs, els confins Afgans – Pakistanesos (AfPak) segueixen immersos en una inestabilitat estructural.

La situació a AfPak és un mal de cap per a les tropes de l’International Security Assistance Force (ISAF), 119.500 efectius (21 de juny de 2010), en la seva majoria nord-americanes (78.430) i amb un notable contingent espanyol (1.415, l’onzè de 46 països). Nou anys després de l’ocupació, els objectius de l’Administració Bush no s’han complert: els talibans segueixen operant en les dues terceres parts del país; no s’ha vençut a Al Qaeda la direcció de la qual, afeblida i amb escassa capacitat operativa, es refugia entre Kosht (Afganistan) i el Waziristan Nord (Pakistan) protegida pel clan Haqqani; ni s’han complert les promeses de reconstrucció i democràcia. Per contra, la corrupció mina al Govern de Hamid Karzai -guanyador sota sospita de les darreres eleccions i amb la complicitat de criminals de guerra-; el total de desplaçats i refugiats ha crescut exponencialment, a la vegada que el rebuig a l’ocupació estrangera i el cultiu d’opi (8.000 tones en 2008). L’Afganistan figura, doncs, entre les principals preocupacions del president Barack Obama, que pretén, no ja guanyar la guerra, sinó posar fi al conflicte incrementant en 30.000 efectius la presència nord-americana i tancant Guantànamo.

En el seu discurs d’El Caire (juny de 2009), Obama va afirmar que “cap sistema de govern pot ser imposat per un país a un altre”. Ni una paraula sobre la democràcia a l’Afganistan com pretenia Bush. Sobre el terreny, les diferències són menors. En contra de l’evidència (el total de baixes de l’ ISAF era de 1.070 fins a febrer de 2009 i de 1.883 fins a juny de 2010) i, a pesar d’intentar minimitzar els “danys col·laterals”, l’argument militar segueix considerant-se prioritari i abasta també a les zones tribals del Pakistan.

Per sortir de l’atzucac cal comptar amb tots els actors i amb els països amb interessos en la regió (Rússia, Xina i Pakistan) i desactivar el conflicte de Caixmir entre l’Índia i el Pakistan. I ha de fer-se sense dinamitar la ja de per si fràgil estabilitat del Pakistan, l’arsenal nuclear del qual, descontrolat, suposaria una greu amenaça. Es tractaria, d’una banda, d’aïllar a Al Qaeda, que ha perdut suports, perquè l’11-S va ultrapassar la jihad defensiva afavorint la invasió de l’Afganistan i perquè el seu antixiisme i l’adopció del takfir, que converteix en infidels i permet atemptar contra altres musulmans, són rebutjats per altres grups radicals; i, per un altre, d’arribar a un acord amb els suposats talibans moderats. Però, el precedent de la mediació saudita en les frustrades negociacions de Karzai amb líders talibans el 2008 i l’acord pakistanès de febrer de 2009, que permetia instaurar la sharia a canvi de la pau civil en les regions tribals, no conviden a l’optimisme. Aquest acord va ser aprofitat pels talibans, els atemptats dels quals havien obligat a traslladar les rutes d’aprovisionament de l’ISAF al nord de l’Afganistan, per a ampliar el seu camp d’acció.

El problema és, doncs, on es fixen les línies vermelles d’un acord per a posar fi al conflicte i comprendre la complexitat d’un escenari que s’ha convertit en refugi i camp de batalla de grups radicals. La reunió del 25 de març entre Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a l’Afganistan, amb dirigents de Hezb-i-islami, el partit de Gulbuddin Hekmatyar – aliat de Washington contra l’Exèrcit Roig i després d’Al Qaeda i els talibans-; la reconsideració d’una gran operació en la província de Kandahar, i la substitució de Stanley McChrystral per David Petraeus, amb àmplia experiència a l’Iraq, presagien un canvi d’estratègia.

No obstant això, convé aprendre del passat i recordar que a l’Afganistan l’ús exclusiu de la força va costar als britànics gairebé 16.000 baixes entre els soldats i civils que van abandonar Kabul el gener de 1842 per a arribar a l’Índia; i que, el 15 de febrer de 1989, els últims soldats soviètics deixaven enrere més de 15.000 companys morts des de 1979. I recordar així mateix que la invasió de l’Iraq va donar avantatges a Al Qaeda, que van disminuir quan es va permetre als iraquians decidir parcialment el seu futur.

En suma, aquesta és una batalla que es juga també en l’interior de l’Islam, on la confrontació de valors resulta més eficaç que l’ús exclusiu de la força, en el camp de la reconstrucció -la democràcia és també una categoria socio – econòmica- i en el de la lliure decisió dels afganesos.

(Autor: Antoni Segura, publicat originalment a El País el dia 8 de juliol de 2010)

Futbol, una Història de somnis i malsons

dilluns, 5/07/2010 (CEHI)

Mundial de Sud-àfrica 2010, dimarts 15 de juny, Ellis Park Stadium de Johannesburg: la pentacampiona del món, Brasil, s’enfronta a la selecció d’un dels països més aïllats i hermètics del planeta, Corea del Nord, al primer mundial de futbol celebrat al continent africà. Com es pot intuir, una trobada d’aquestes característiques li dóna un altre significat al concepte “xoc de civilitzacions” del que parlava Samuel Huntington. A més a més, l’esdeveniment posa en evidencia un fet inqüestionable: el poder globalitzat i globalitzador del futbol.

Les raons d’aquest poder i del seu abast mundial, queden perfectament sintetitzades per les paraules de l’historiador Eric Hobsbawm, quan explica com un esport d’origen britànic, que s’estén entre finals del segle XIX i principis del segle XX gràcies als representants de l’Imperi de Sa Majestat, esdevé un fenomen global:

“Este juego sencillo y elegante, con unas normas y una indumentaria poco complicadas, que se podía practicar en cualquier espacio más o menos llano de las medidas adecuadas, se abrió camino en el mundo por méritos propios y, con la creación del Campeonato del Mundo de 1930 (en la que venció Uruguay), pasó a ser genuinamente internacional”.

Deixant de banda la comercialització de tot allò que envolta el món del futbol (que no és poc), aquest regne de la lleialtat humana exercida a l’aire lliure (com el definiria un dels intel·lectuals més potents del segle XX, Antonio Gramsci), ha tingut, té, i amb tota probabilitat, tindrà, repercussions polítiques, socials, econòmiques i culturals que van molt més enllà de l’esport.

No obstant, el món del futbol no sempre ha anat lligat al regne de la lleialtat del qual parlava Gramsci.  Ras i curt, hi ha hagut partits que no s’haurien d’haver jugat mai; partits que van esdevenir episodis històrics veritablement dolorosos i traumàtics.

Un d’aquests episodis va ser el que “teòricament” va enfrontar a les seleccions de Xile i l’URSS en un partit de classificació per al Mundial de 1974, el novembre de 1973, a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile, poc desprès del cop d’Estat del General Pinochet contra el legítim govern de Salvador Allende. I diem que teòricament va enfrontar aquestes seleccions perquè, després d’un partit d’anada a l’Estadi Lenin de Moscou amb resultat d’empat a zero i davant d’un partit de tornada amb tot per decidir, els soviètics es van negar jugar a Xile com a senyal de protesta pel cop d’Estat. La FIFA, com succeiria anys més tard amb el Mundial de futbol d’Argentina 1978, va demostrar la seva nul·la sensibilitat cap als drets humans: va donar per bo el resultat d’un partit on només es va presentar l’amfitrió (el qual va guanyar el partit per 1-0) i que es va disputar a un estadi on, fins feia molt poc, encara ressonaven els crits de les tortures comeses pels militars colpistes que utilitzaren el recinte com a camp de concentració. Aquestes són les imatges del partit probablement més curt i vergonyós de la història del futbol: http://www.youtube.com/watch?v=Fb5KpkSajpw&feature=related

Hi ha d’altres partits que també hauria estat millor per als seus protagonistes que no s’haguessin jugat, però aquests protagonistes van escollir jugar. I no només això, van escollir jugar i guanyar. Com el cas del conjunt ucraïnès del FC Start (majoritàriament format per antics jugadors del Dinamo de Kiev) que sota l’ocupació alemanya d’Ucraïna, i durant els anys 1941 i 1942, va guanyar diversos partits contra conjunts militars alemanys i de països aliats dels nazis com Hongria i Romania; i es va convertir en un símbol de la resistència contra el feixisme. L’últim partit el va jugar el 16 d’agost de 1942, i com tots els anteriors també el va guanyar. El preu de la victòria: l’assassinat de cinc dels jugadors per part dels nazis. El llegat: un monument al Museu del Dinamo de Kiev, amb una llegenda que recorda als “esportistes que amb la seva lluita i el seu honor van contribuir a l’alliberament de la nostra pàtria i a la derrota dels invasors alemanys”; i un parell de pel·lícules que recorden la seva gesta, entre elles la hollywoodiana Evasión o victoria (Victory) de John Huston, molt llunyanament inspirada en aquest fet històric: http://www.youtube.com/watch?v=xOxj26vcwMI

Tanmateix, deixant enrere els malsons, encara hi ha partits de somni. Encara hi ha partits que s’haurien de jugar algun dia. Un d’aquests partits pendents és el que hauria d’enfrontar l’actual campió d’Europa, l’Inter de Milà, amb una selecció del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN).

La història d’aquest hipotètic partit entre els interistes i els zapatistes va començar l’any 2004, quan el jugador argentí i capità de l’Inter Javier Zanetti, jugador d’origen humil i impulsor de la Fundació PUPI (Por Un Piberío Integrado) d’ajuda als nens sense recursos, va organitzar una col·lecta entre els jugadors de l’equip italià per comprar medicaments amb destinació a les comunitats indígenes de Chiapas. L’any següent la donació interista va dirigir-se cap a la Junta del Bon Govern d’Oventic, institució comunitària dels territoris zapatistes, i va consistir en l’enviament d’equipament esportiu i un xec de 5.000 euros. La resposta de l’EZLN a la solidaritat neroazzurra, signada pel mateix Subcomandant Marcos, va estar a l’alçada de les circumstàncies: un repte per disputar un partit entre l’Inter i l’EZLN. A la carta, adreçada al president interista Massimo Moratti, el Subcomandant deixava constància del desafiament:

“Les escribo para desafiarlos formalmente a un encuentro de futbol entre su equipo y la selección del EZLN, en un lugar, fecha y hora que ya definiremos. Visto el gran afecto que sentimos por ustedes, estamos dispuestos a no ganarles por goleada y darles una paliza, sino a derrotarlos con un solo gol, para que su noble afición no los abandone.”

Per fer-ho encara més surrealista, la rèplica de multimilionari i propietari del club italià Massimo Moratti, a més de posar de manifest la predisposició de l’Inter a jugar el partit,  també es deixava impregnar per l’esperit zapatista i afirmava que “toda revolución empieza desde su propia área pequeña y termina en la portería contraria”.

Aquesta actitud de Moratti recordava la temptativa utòpica del Fitzacarraldo de la pel·lícula de Werner Herzog, on el protagonista volia construir un teatre en plena selva amazònica per portar fins allà el més gran espectacle del seu temps: l’òpera. Ara, el més gran espectacle de l’actualitat, el futbol d’elit, podria arribar fins al cor de la selva Lacandona.

La resposta afirmativa de l’Inter de Milà ocuparia pàgines de diaris a Itàlia i Mèxic, i en una carta posterior Marcos arribaria a assenyalar una possible seu per al partit, l’Estadi olímpic de la Ciutat Universitària de Mèxic D.F., i fins i tot a fer una proposta d’àrbitre: Diego Armando Maradona; però el partit no arribaria a concretar-se mai.

Cinc anys després, tot sembla indicar que el partit continuarà pendent, com tants i tants altres partits que s’haurien d’haver jugat i encara no han trobat el seu moment. Però mentre la pilota continuï rodant, els somnis són possibles.

(Autor: Jose Manuel Rua)

Acte d’Homenatge a Jaume Vicens Vives (1910-1960)

dilluns, 21/06/2010 (CEHI)

Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra:

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), una de les institucions de recerca amb més llarga trajectòria dins la Universitat de Barcelona i que llueix amb orgull la qualitat de ser fruit de la iniciativa i l’empenta de qui fou el seu fundador l’any 1949, ha volgut sumar-se als actes commemoratius de l’Any Jaume Vicens Vives per celebrar el centenari del seu naixement.

Hem organitzat un acte d’homenatge sota el títol Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra que tindrà lloc el proper dia 28 de juny  a les 12 del mig dia, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

L’acte comptarà amb la participació de l’historiador Jordi Nadal i Oller com representant dels deixebles del professor Vicens, i amb la participació de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley qui valorarà la figura de Jaume Vicens i el seu compromís cívic i polític amb el país. I també comptarem amb la presència de deixebles i estudiants que van poder gaudir del magisteri del professor en l’àmbit universitari.

La representació institucional de la Universitat de Barcelona anirà a càrrec de la degana de la Facultat de Geografia i Història Mª Ángeles del Rincón, del director del Departament d’Història Contemporània Joan Oliver i dels directors del CEHI Antoni Segura i Andreu Mayayo.

Dia i hora: dilluns 28 de juny de 2010 a les 12 del migdia

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (Carrer Montalegre, 6, 4a planta, Barcelona)

Més informació sobre els actes de l’Any Jaume Vicens Vives:

http://www.ub.edu/cehi/ i http://pagines.uab.cat/anyvicensvives/

(Autora:Lola Harana)

La veritable importància del 12 de juny de 1985

dijous, 17/06/2010 (CEHI)

El dissabte dia 12 tenia un lloc un aniversari al que, crec, no se li ha donat la importància deguda perquè no se li ha donat la seva justa dimensió. M’estic referint al 25è aniversari de l’ingrés d’Espanya en l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE) avui Unió Europea (UE).

Fou aquest un projecte nascut el 9 de maig de 1950 amb la Declaració Schuman, la qual proposà col·locar la producció siderúrgica de França i de la República Federal d’Alemanya (RFA), i de tots aquells altres estats europeus que s’hi volguessin adherir, sota un aparell de gestió comú. El projecte s’encarrilà de manera definitiva set anys després, el 25 de març de 1957, amb la signatura del Tractat de Roma que donava lloc a la CEE. Formada inicialment per sis estats (França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica els Països Baixos i Luxemburg), aquest grup de països esdevingué ràpidament el model de l’Europa més rica econòmicament, més lliure políticament i més avançada socialment. No ha d’estranyar, per tant, que de seguida és formés una cua d’estats demanant l’ingrés.

El contrast entre aquesta Europa i l’Espanya de l’època no podia ser més brutal. Espanya vivia sota una dictadura nascuda d’una Guerra Civil on el bàndol del General Franco s’havia imposat amb l’ajut, precisament, d’aquells règims que els estats de  l’Europa de la CEE havien derrotat i deixat enrere. Econòmicament era un país pobre i endarrerit, i socialment pretenia viure d’acord amb una moral catòlica tradicional que poc tenia a veure amb els aires que respiraven els europeus dels anys 50 i 60. Ens equivocaríem però, si situéssim l’endarreriment espanyol només en el Franquisme, aquest no va ser altre cosa que la darrera expressió d’aquell, el qual venia de molt més lluny i era el propi d’un país que en bona mesura s’havia mantingut al marge de tots aquells esdeveniments que havien conformat l’Europa moderna: la Revolució Francesa, les revolucions liberals del segle XIX, la revolució industrial etc… Com em digué un professor ja fa uns quant anys: “pensa que mentre al segle XIX a Anglaterra un vaixell mercant assegurava la càrrega abans de sortir de port, a Espanya s’encarregava una missa per demanar a Déu que la protegís…” Aquest endarreriment es va traduir en la pràctica en un país tancat en si mateix, al marge dels principals corrents europeus, amb una arrogància folla lligada a un vell passat imperial i sempre llest per esclafar al preu que fos qualsevol intent modernitzador com el de la Segona República.

Situats de nou en els any 50-60 del segle passat ens trobem un país on pràcticament l’únic que era de nivell europeu eren les seves platges i els seus clubs de futbol els quals comptaven, en els seus partits per el Vell Continent, amb el recolzament dels milers i milers de treballadors espanyols obligats a emigrar per guanyar-se la vida. És aquesta una realitat de la nostra història recent que més d’un i de dos han pretès oblidar en els darrers anys de bonança econòmica. Són també els anys on la gent amb consciència política i social havia de llegir Le Monde, quan la dictadura no prohibia la seva venda, per assabentar-se no només del que passava fora sinó molts cops del que passava dins! i, qui s’ho podia permetre, fer viatges a l’estranger, a França, a Anglaterra etc… per respirar els aires de llibertat que a Espanya no bufaven.

A tot això se li posà punt i final aquell 12 de juny de 1985  i aquesta és la veritable dimensió de l’esdeveniment al que faig referència. No cal oblidar, és obvi, la importància econòmica. Em compto entre aquells que pensen que aleshores, amb gairebé 40 anys de retard, Espanya va rebre el seu Pla Marshall, via els fons de solidaritat europeus, en forma de 118.000 milions d’euros entre 1986 i 2006, però per a qui això signa el més important fou l’obertura definitiva de portes i finestres perquè circulés sense entrebancs l’aire de més enllà dels Pirineus.

Com que diuen que una imatge val mes que mil paraules us recomano la visió d’una de les millors pel·lícules que ha produït el cinema espanyol els darrers anys: “Un Franco, 14 pesetas” del director Carlos Iglesias, la qual narra la vida de dos emigrants espanyols a Suïssa en els anys 60, un d’ells el seu pare. Pocs cops la imatge cinematogràfica ha aconseguit reflectir de manera tant fidel el contrast entre la realitat d’un país i el seu entorn.

(Autor: Víctor Gavín)

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda

dilluns, 14/06/2010 (CEHI)

Aquest proper dijous 17 de juny a les 19h30, tindrà lloc la presentació del número 4 de la revista Mirmanda a la llibreria Laie (C/ Pau Claris 85, de Barcelona).

Aquest darrer monogràfic de la revista, que porta per títol “Visions creuades. Exilis, Persones i Fronteres”, inclou dos articles estretament relacionats amb els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

D’una banda trobem l’article, “L’Exili dels anys setanta: conversa amb Felip Solé”, una entrevista de Queralt Solé –membre del CEHI- al periodista, realitzador de televisió, i també activista antifranquista. En aquest article Felip Solé explica la seva vinculació a la lluita antifranquista durant la dictadura, l’activitat i caiguda de l’Organització de la Lluita Armada i el seu exili a Perpinyà, que va extendre’s fins l’any 1994.

A finals de 2009 Felip Solé va cedir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, documentació relacionada amb l’Organització de la Lluita Armada (OLLA), que actualment podeu consultar a la Biblioteca del Pavelló de la República. Trobareu més informació sobre aquest interessant fons al post “La Biblioteca del Pavelló de la República rep un nou fons: el “fons personal Felip Solé i Sabaté”: http://blocpavellorepublica.ub.edu/2009/11/06/la-biblioteca-del-pavello-de-la-republica-rep-un-nou-fons-el-fons-personal-felip-sole-i-sabate/ al Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República.

D’altra banda, aquest número de Mirmanda també inclou l’article “Espais de frontera, espais de memòria” on Jordi Planes -antic secretari del CEHI-, entrevistat per  Gemma Caballer –membre del CEHI-, passa revista a la tasca de recuperació i conservació de la memòria dels exiliats desenvolupada per la Fondation internationale d’études historiques et sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS). Amb l’arribada de la democràcia els fons de la FIEHS, amb seu a Perpinyà, van ser cedits al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, fet que explica la riquesa que actualment poseeix el fons del CEHI en un àmbit de documentació de tan difícil compilació i conservació, com són els fons generats a l’exili (monografies, publicacions periòdiques, documentació d’arxiu, etc.).

A l’acte de presentació del núm. 4 de la revista Mirmanda hi intervindran:

Agustí Colomines (professor de la Universitat de Barcelona i de la UOC)

Gemma Caballer (grup de recerca del CEHI, autora d’un article)

Jordi Planes (responsable de la Fondation Internationale d’Études
Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne, testimoni)

Jordi Riba (membre de Mirmanda)
En finalitzar la presentació se servirà una copa de cava.

+info: info@mirmanda.com | http://mirmanda.blogspot.com/

(Autora: Gemma Caballer)

Què passa a Itàlia?

dilluns, 7/06/2010 (CEHI)

“Què passa a Itàlia?” és una pregunta que un observador extern es posa molt freqüentment quan intenta orientar-se en el complicat panorama polític italià dels darrers vint anys, tant inestable com radicalment diferent de la resta dels països europeus, i caracteritzat per la proliferació de partits, reagrupaments, coalicions que – sovint – no duren ni una sola legislatura.

La moderna democràcia italiana, nascuda desprès de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, es va basar en un sistema electoral proporcional, fortament condicionat pel context internacional de la Guerra Freda. En aquest clima, la centrista Democràcia Cristiana (DC) va emergir com a partit dominant, i es va mantenir al govern del país durant més de quaranta anys, aliant-se amb l’històric Partit Socialista (PSI, que des dels anys 60 va abandonar les seves posicions més radicals) i amb altres partits menors. Les coalicions entre la DC i els seus socis, sempre suportades per l’èxit electoral, van configurar així un panorama aparentment immutable: el Partit Comunista (PCI), tot i comptar aproximadament amb el vot d’un terç dels italians, es va veure perennement condemnat al paper de principal partit de la oposició amb motiu de la mencionada Guerra Freda.

Per aquesta raó, foren els canvis al panorama internacional, després de la caiguda del Mur de Berlín, els indirectes responsables de les radicals transformacions polítiques italianes. En primer lloc, el PCI es va convertir – entre 1990 i 1991 – en un partit social-demòcrata més moderat (PDS), patint l’escissió de la seva ala més radical (que va constituir-se en el partit de la Refundació Comunista, PRC). L’any 1992, l’acció investigadora dels jutges de Milà (la coneguda acció de “Mans Netes”) va destapar la enorme xarxa de corrupció, clientelisme i criminalitat que ofegava la vida política italiana. Els partits de govern, (DC, PSI i socis menors) – ara que ja no podien presentar-se com baluards de la democràcia davant de una amenaça comunista ja desapareguda – van veure així com els seus líders més carismàtics eren indagats pels tribunals, i van literalment desaparèixer en pocs mesos: en el marasme de 1992-93, una població cansada dels vells polítics va pressionar per un canvi radical i, gràcies a un referèndum, va optar per modificar la mateixa llei electoral. El nou sistema majoritari – més proper al model britànic – que va néixer l’any 1993, va afavorir així les agregacions polítiques al voltant de dos pols (un conservador i un progressista), demolint la capacitat de la DC per posicionar-se com a punt d’equilibri del sistema i precipitant la seva atomització.

El pol conservador es va així agregar al voltant de “Força Itàlia”, el nou subjecte fundat per Silvio Berlusconi, un empresari mediàtic i sense miraments que va decidir involucrar-se en la política després del col·lapse dels seus referents tradicionals (sobretot el PSI). Berlusconi, a més, va consentir també l’evolució democràtica del MSI, el partit hereu del feixisme que es va transformar en la més moderada Aliança Nacional (AN). Per altra banda, el PDS (a partir de 1998, DS) va convertir-se en la força dominant del pol progressista, tot i que aquest reagrupament – en el qual van participar directa o indirectament alguns dels trànsfugues de la DC, els neocomunistes del PRC, els Verds i altres forces minoritàries – va ser caracteritzat sempre per una major conflictivitat interna respecte a un centre-dreta literalment dominat per Berlusconi i pel seu “partit-empresa”.

Mentre conservadors i progressistes s’alternaven en el govern del país entre 1994 i 2008, dintre dels dos pols es duien a terme ulteriors simplificacions. El partit de Berlusconi es va així fusionar, l’any 2009, amb AN en el nou Poble de la Llibertat (PdL), constituint així un únic subjecte polític conservador; en el bàndol progressista, l’any 2007 va veure el naixement del Partit Democràtic (PD), que unificava dins d’un nou partit les components més moderades del pol de centre-esquerra i aïllava així a les forces més radicals.

Dins d’aquest quadre en continua evolució, dominat per una confusió que desorienta fins i tot als mateixos ciutadans italians, un únic subjecte polític ha aconseguit evitar transformacions i canvis de sigles, mantenint-se excepcionalment estable en el panorama polític. El partit en qüestió és la Lliga Nord, una federació nascuda l’any 1991 amb la agregació de diversos moviments de caràcter regionalista (Lliga Llombarda, Lliga Vèneta, etc.) i liderada pel seu carismàtic secretari Bossi. Tot i ser un partit difícilment classificable segons les tradicionals etiquetes de “dreta” o “esquerra” (per una banda adopta sovint posicions xenòfobes, per altra banda defensa els drets dels treballadors del Nord del país), i tot i no ser un component orgànic del partit de Berlusconi – amb el qual, en el passat, les relacions han estat excepcionalment tenses – la Lliga s’ha convertit en el baluard indispensable de la coalició de centre-dreta que governa des de 2008, obtenint resultats excepcionals a totes les darreres eleccions. Per citar algunes dades: 8,3% a nivell nacional l’any 2008; 10,2% a les europees del 2009; el 35% al Vèneto i el 26,2% a Llombardia l’any 2010. La Lliga Nord domina electoralment la zona més rica i més productiva d’Itàlia, on ha aconseguit escombrar als progressistes i posar en dificultat als seu mateix aliat Berlusconi: la seva solidesa, la presència al territori, la capacitat de captar els humors del poble han fet del partit de Bossi el subjecte polític més dinàmic i actiu d’aquests darrers anys, encara que les seves freqüents oscil·lacions entre separatisme i federalisme impedeixin que el seu èxit arribi fins a Roma o al Sud Itàlia.

Potser és precisament aquest el punt més impactant per l’observador estranger: encara que sembli mentida, el partit més antic, entre tots aquells representats al Parlament de Roma, és – al mateix temps – el partit que més radicalment critica les actuals celebracions del 150º aniversari de la unificació italiana, que s’oposa a onejar la bandera tricolor a les seves manifestacions i que rarament participa, amb els seus representants, als actes commemoratius institucionals (tal com va passar el darrer 2 de juny, festa de la República).

(Autor: Alberto Pellegrini)

L’ocupació i el bloqueig de la franja de Gaza

dimecres, 2/06/2010 (CEHI)

La franja de Gaza, és un territori de 360 km2, on hi viuen actualment 1,5 milions de palestins. Gaza, va acollir bona part dels refugiats palestins que havien estat expulsats de les seves terres des de novembre de 1947, fet que va modificar completament la seva estructura demogràfica, i és avui un dels territoris del món amb més densitat de població. Amb l’armistici de 1949 Gaza va quedar sota control militar egipci. Les possibilitats laborals per a la població eren ínfimes, i les condicions als camps de refugiats molt dures. No és estrany així, que els primers moviments de resistència sorgeixin als camps de refugiats d’aquests territoris. Els moviments afins als Germans Musulmans trobaran, ja des dels seus inicis, suport en la desesperació de la població d’aquest territori, que veia en el moviment una forma de lluita anticolonial i un camí per a la subsistència. També arrelaran amb èxit però els moviments marxistes, panarabistes i nacionalistes, a partir dels anys cinquanta i seixanta.

Després de la guerra dels sis dies, el 1967, Gaza, com la resta dels territoris ocupats, queda sota control d’Israel, que va establir el que anomenava “territoris sota custodia”. Els primers intents després de la guerra dels sis dies anaven encaminats a continuar l’expulsió iniciada el 1948. Els 590.000 palestins que vivien a Cisjordània i els 380.000 que vivien a la franja de Gaza, posaran en evidència la dimensió i la dificultat d’aquesta política. Les revoltes als camps de Jabbalya, a la franja de Gaza, el 1971, frenen en bona mesura els processos d’expulsió a Gaza. Paral·lelament, però, el govern d’Israel, havia iniciat la política d’assentaments als territoris ocupats i imposava un règim militar que reprimirà amb molta força qualsevol tipus d’oposició i resistència a l’ocupació.

L’economia de la franja de Gaza passa a dependre, el 1967, exclusivament d’Israel i del suport de la comunitat internacional, especialment a través dels moviments de resistència i de les agències internacionals, com la UNRWA. Israel, va imposar als territoris ocupats un sistema capitalista de lliure mercat que li va permetre establir-hi una relació neocolonial amb la qual podia adquirir mà d’obra a baix cost, comercialitzar bens de consum als territoris ocupats, però no va realitzar cap tipus d’inversió, ni creació d’infraestructures que permetessin una millora de les condicions de vida de la població palestina. El 1971, el 50% dels treballadors de Gaza han de creuar diàriament els controls militars, superar l’anomenat “mercat d’esclaus” per poder treballar una jornada a Israel sense cap tipus d’assegurança ni dret laboral, a sous miserables, però, això sí, millors respecte als dels països veïns. Les polítiques repressives, les dificultats de treballar, i la forta densitat demogràfica continuaran essent factors determinants en el futur de Gaza. L’any 1987, hi havia 850.000 refugiats a la franja, amb una mitjana d’edat de 27 anys. En aquest context, hem de situar l’esclat de la primera Intifada als seus camps de refugiats i la seva extensió a la resta dels territoris ocupats. Així mateix s’explica el creixement i la formació de grups sota la bandera de l’islam polític, com Hamàs o la Jihad Islamica, i la seva política de resistència contra l’ocupació.

L’inici del procés de pau, la creació de la ANP, i l’ajut internacional, semblava portar esperances a les condicions de la població palestina. Tot i així, sovint els ajuts es van veure condicionats a invertir en cossos de seguretat i en mecanismes de control més que no pas de millora envers la població palestina. Les donacions a la UNRWA, decreixeran, ja que els donants apostaven en la donació als actors actius en el procés de pau, fet que perjudicarà als refugiats palestins.

Malgrat que els acords de pau prohibien explícitament qualsevol tipus d’acció que modifiqués la realitat dels territoris ocupats, a Gaza, la població de colons, el 1996, havia augmentat un 62%. Al mateix temps, Israel, cada cop es nodria menys de treballadors palestins i degut a la continua resistència, sovint amb atemptats suïcides dels grups islamistes, construirà a mitjans dels noranta un mur de fil ferrada electrificada i torres de vigilància, que convertien Gaza en un camp de presoners.

Després del fracàs dels acords l’any 2000, la política de repressió als territoris ocupats s’accentua. A la franja de Gaza la dificultat de mantenir els assentaments en un territori densament poblat, explica el pla de desconnexió impulsat per Ariel Sharon, que es veurà realitzat l’any 2005 amb l’evacuació d’uns 9000 colons de la franja. Tot i així, Gaza continuava sota ocupació ja que totes les fronteres per terra, mar i aire seguien controlades directament o indirectament per Israel. Inclòs el pas de Rafah, on Egipte té el control i Israel té poders d’observador. La victòria de Hamàs a les eleccions democràtiques legislatives de 2006, portarà a Israel i a la comunitat Internacional a establir un bloqueig sobre Palestina. Els enfrontaments entre les faccions palestines, duran a Fatah a controlar Cisjordània, Hamàs però, mantindrà el seu poder a la franja de Gaza, fet que li costarà la imposició d’un bloqueig total, que la deixarà sense els principals subministraments vitals. La destrucció d’infraestructures, de cases, etc. de l’any passat ha deixat a la població en condicions infrahumanes.

El relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, ha destacat com el bloqueig impedeix l’entrada de materials per a la reconstrucció. Ha denunciat també les restriccions al subministrament elèctric i les greus conseqüències econòmiques que comporta. Ha denunciat la política de construcció d’un mur subterrani per destruir la xarxa de túnels que actualment serveixen de salvavides humanitari davant la durada del bloqueig. Finalment, destaca com els combois humanitaris organitzats per la societat civil són expressions simbòliques amb la voluntat de lliurar una guerra de legitimitat en nom dels palestins mentre aquests vegin reprimits els seus drets fonamentals, i el seu benestar col·lectiu estigui sotmès a una pressió desorbitada, al temps que serveixen per posar de manifest les limitacions de la capacitat i l’esforç de les Nacions Unides per complir la seva responsabilitat de protegir a la població de Gaza d’aquesta ocupació opressiva.

(Autor: Oscar Monterde)