Una lectura per a entendre Itàlia i el fenomen Berlusconi

dimecres, 13/10/2010 (CEHI)

El passat 12 de setembre, el primer ministre italià Silvio Berlusconi, en una reunió amb les joventuts del seu partit (Poble de la Llibertat), produí un dels seus freqüents shows, aconsellant als espectadors casar-se amb un milionari i emigrar d’Itàlia per a tenir èxit, i rematant la seva intervenció amb un acudit sobre els nazis i amb els habituals tocs de masclisme. Pocs dies després, en ocasió del seu 74è aniversari, es va despatxar a gust contra els magistrats italians, afegint a les seves paraules un ulterior i terrible acudit – aquesta vegada sobre els jueus – que en qualsevol país hagués provocat un veritable terratrèmol polític.

Tot i el seu aparent bon humor, Berlusconi no està passant precisament pel seu millor moment. A les seves recurrents dificultats judicials s’ha afegit ara una veritable crisi política després de la recent ruptura amb Gianfranco Fini, ruptura que – com s’ha vist en els darrers dies – deixa la seva majoria amb escàs marge de maniobra, i que ha sigut eficaçment comentada en aquest mateix blog. Mentrestant, la crisi econòmica i social està copejant a Itàlia de forma dramàtica, i problemes de tota mena (des de la acumulació d’escombraries a Nàpols, a la lentitud de la reconstrucció de l’Aquila) contribueixen a fer cada dia més fosca la imatge del govern liderat pel magnat milanès.

Precisament per aquestes raons, algunes preguntes més que legítimes poden sorgir en qualsevol observador exterior, especialment després d’haver llegit les anteriors entrades del blog centrades en la actualitat italiana: com és possible que Berlusconi encara sigui popular? Què va fer que tants italians li hagin confiat el seu vot durant tots aquests anys, fins al punt de convertir-lo en el protagonista absolut de la vida política transalpina dels darrers vint anys? Quines són les claus del seu – indiscutible – èxit? I, sobre tot, quines són les causes més profundes de la crisi política italiana dels darrers vint anys?

Una bona manera per a intentar respondre a aquests interrogants, i a molts altres sobre Berlusconi i sobre Itàlia en general, la ofereix el periodista nord-americà Alexander Stille, en un llibre de recent publicació titulat El saqueo de Roma. De cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi (Papel de Liar, Barcelona, 2010, 452 pàg.). Stille, fill de l’antic director del prestigiós diari Corriere della Sera, i autor i periodista de fama internacional especialitzat en temes italians, presenta finalment també als lectors espanyols una edició revisada i actualitzada d’un llibre que havia sortit a Itàlia poc abans de les eleccions polítiques de 2006, i que va rebre immediatament crítiques molt positives des de diferents mitjans de comunicació tant italians com estrangers.

El saqueo de Roma és un llibre centrat en la figura del multimilionari empresari mediàtic que des de 2008 (tal com havia fet entre 2001 i 2006, i breument en 1994) governa una de les principals potències econòmiques mundials. Stille examina totes les etapes que van veure el meteòric ascens de Berlusconi en l’economia i en la vida pública italiana, dedicant una especial atenció als aspectes més foscs de la seva escalada al poder (com ara les relacions perilloses amb la màfia i amb individus sense escrúpols com el seu advocat Previti). Al mateix temps és també un llibre que no perd mai de vista el panorama general, col·locant eficaçment la crònica de l’èxit de Berlusconi dins del complicat context de la història italiana més recent, mitjançant el recurs a una àmplia i profunda bibliografia i a una anàlisi rigorosa dels documents.

Tot i això, el llibre – més que per la seva detallada crònica de les vicissituds polítiques i legals del primer ministre – resulta una eina fonamental sobre tot per la seva anàlisi de la societat italiana, i del canvi que va experimentar a partir dels anys 80. En aquest sentit, els capítols bàsics per a entendre aquest canvi són el tercer i el quart, en els quals Stille explica com, fa aproximadament 30 anys, va tenir lloc una connexió – al cap i a la fi decisiva – entre la predisposició d’una part important de la població a adoptar un nou estil de vida (caracteritzat per la falta de compromís, per la voluntat de refugiar-se dins de l’àmbit privat i pel consumisme), i la irrupció de Berlusconi en el naixent mercat de la televisió comercial.

La clau del discurs de l’autor nord-americà resideix precisament en aquesta fatal connexió, la qual va donar lloc a la creixent identificació d’aquesta part de la població amb el model berlusconià expressat en les seves cadenes de televisió (entreteniment, consum, publicitat, èxit, ostentació), preparant així el terreny per a les posteriors victòries electorals de la dreta. Sense oblidar l’enorme poder econòmic i mediàtic del imperi de Berlusconi, i la feblesa d’un bàndol progressista que sembla dedicar-se sobre tot a les lluites intestines, les raons més profundes de l’èxit polític del multimilionari milanès s’han de buscar, per tant, en l’existència d’un important segment de ciutadans italians que va ser literalment modelat per les televisions berlusconianes i que, successivament, va convertir-se en un dipòsit fiable i constant de vots per Força Itàlia.

Es tracta, en definitiva, d’una lectura altament recomanable per a entendre la – complicada – actualitat política italiana. Stille (encara que no oculti ni un moment la seva escassa simpatia per Berlusconi) no presenta aquí un fàcil opuscle limitat a la demonització del personatge, sinó un rigorós treball d’investigació. Un treball que, a més, resulta de gran utilitat per a entendre amb quines formes el model berlusconià pot influir (i en alguns casos ja s’estigui difonent) també més enllà de les fronteres italianes. Si volem, tal com recita la contraportada, és una irònica lliçó cautelar.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (II)

dimecres, 6/10/2010 (CEHI)

Un empresari milanès, baixet i riquíssim, pare de la televisió comercial i propietari de molts altres negocis, que en aquell moment estava preparant –a partir de les estructures de la seva pròpia empresa– un partit polític que marcaria per sempre més els tres lustres següents de la història italiana, amb una senzilla declaració feta a la premsa, feia saber que donaria suport a la candidatura de Fini (convé recordar que fins ara el referent polític de Silvio Berlusconi havia estat Bettino Craxi, secretari general del Partit Socialista d’Itàlia o PSI).  Berlusconi havia captat la possibilitat d’obtenir futurs aliats a molt bon preu. Mai personatges d’una certa rellevància social i, sobretot, ben situats en el món polític d’aquell que fou “l’arc constitucional”, les forces antifeixistes que havien fundat la República, s’havia atrevit a donar suport a un candidat del MSI. Ací començà la relació entre Berlusconi i Fini. Una relació desigual, encara que els dos contraents en derivaren beneficis. Un tenia un aliat que li seria fidel al punt de superar moltes vegades el propi ideari del partit en qüestions tan delicades com ara la legalitat, i l’altre obtenia la sortida de cinquanta anys de marginació política, situant finalment el seu partit en disposició d’arribar al govern del país i de moltes administracions locals.

L’arribada, com a resultat de les eleccions de 1994, d’homes del MSI al poder, donà inici a dos fenòmens paral·lels, que a dia d’ avui han arribat a un punt culminant. Per un costat, molts dels dirigents polítics del MSI –els anomenats coronels– han lligat cada cop més els seus destins polítics a Berlusconi, en comptes de Fini, considerat aquest, sobretot en els últims anys quan les ruptures entre els dos s’han fet més freqüents, com a poc capaç de continuar garantint-los l’accés a càrrecs públics, ja siguin parlamentaris o de govern. L’altre procés, més complex, de més profunditat, té a veure amb la defeixistització del MSI, fortament volguda per Fini. La idea era que, en un escenari canviant –a nivell internacional per la crisis del socialisme real, a nivell italià pel tsunami judicial–, s’havia de tancar l’experiència política del MSI per obrir-ne una de nova, que transformés l’antic partit d’Almirante en una dreta moderna i democràtica. La concreció teòrica, va venir en el seu moment, de Domenico Fisichella, professor de Ciència Política a la universitat de Roma, qui, a finals de 1992, llençà la idea de la constitució d’una Aliança Nacional, la qual, abandonant la seva matriu feixista, pogués sortir definitivament de la marginalitat i optar a ocupar l’espai polític conservador. Al final de l’any 1993, abans de l’últim congrés del MSI, la decisió estava presa: de fet, a les esmentades eleccions de 1994, el partit, en coalició amb Berlusconi i amb l’ala dretana del que quedava de la Democràcia Cristiana (DC), es presentà amb el nom d’Aliança Nacional i amb un nou símbol. Es mantenien el trapezi i la flama però molt més petits i en la part baixa com si fossin l’arrel de la nova formació.

El congrés del gener de 1995, celebrat a la ciutat de Fiuggi, consagrà de manera molt ferma el gir, no només per convicció dels delegats, sinó també perquè ningú estava disposat a posar en entredit el fet d’haver arribat al govern. Només Pino Rauti sortí del nou partit amb una petita minoria per a crear el moviment Fiamma Tricolore, que acabà en la marginalitat política i electoral. L’operació de canvi cultural i polític que Fini havia plantejat tanmateix era d’una certa envergadura. Requeria, en primer lloc, canviar profundament el judici sobre el passat : sobre el feixisme, la seva aliança amb el nazisme, la Resistència i la pròpia República. En definitiva, s’havia de canviar el codi genètic d’un partit que havia nascut en la negació del sistema que li havia permès existir, per transformar-lo en un partit de la dreta democràtica que es reconegués en la Constitució antifeixista. I, en aquest sentit, el camí fou llarg i difícil si és que s’ha acabat de fer encara del tot. El que és indubtable és que Fini el va perseguir, i encara el persegueix, amb una tenacitat i amb una determinació importants.

Al Congrés de Fiuggi ja s’havia fet el primer trencament amb el passat al afirmar que “la dreta política no és filla del feixisme” i que “és just demanar a la Dreta italiana d’afirmar sense reticències que l’antifeixisme fou el moment històricament essencial per al retorn als valors democràtics que el feixisme havia postergat”. La història dels anys següents estaria plena de moments en els quals, el inicialment vicepresident del govern de Berlusconi i ara president de la Cambra dels Diputats, deixaria clar el seu profund canvi d’opinió respecte al feixisme. En aquest sentit, un dels moments possiblement més importants va ser el viatge que va fer al novembre de 2003 a Israel, quan kippah al cap, va declarar que s’havien de “denunciar les pàgines de vergonya, que hi són en la història del nostre passat. Hem de fer-ho per entendre les raons per les quals indiferència, complicitat i vilesa van fer que molts italians no fessin res al 1938 per reaccionar en contra de les lleis racials que volgué el feixisme”. Es trencava així una de les justificacions clàssiques del feixisme italià: les lleis racials foren imposades per la aliança amb l’Alemanya nazi. No, Fini posava el dit a la nafra desmuntant aquella idea tan tranquil·litzadora i tan falsa alhora de que els italians eren i sempre havien estat bona gent, indicant clarament les responsabilitats del feixisme en l’Holocaust. I, encara més, fa molt poc temps, feia saber el seu judici sobre la Resistència, al afirmar que, tot i que hi havia gent que de bona fe s’havia arrenglerat amb la República de Saló, hi havia una causa equivocada –la de la República Social Italiana– i una correcta, la de la Resistència. Un canvi de paradigma important, que convertia Fini en un polític de la dreta democràtica i laica, capaç, per exemple, d’expressar opinions autònomes i relativament atrevides –al menys pel que fa la dreta política italiana– en torn a temes com ara el dret de vot pels immigrants regulars, les parelles de fet o la fecundació assistida.

El creixement de l’autonomia política de Fini i de la seva importància van provocar que aquell pacte desigual que el lligava amb Berlusconi des de 1994 se li fes cada cop més difícil d’honorar. Encara més, si es pensa que els conflictes entre el poder judicial i el poder polític de il Cavaliere (les anomenades lleis ad personam, els escàndols, els atacs continus a la magistratura, les desafortunades sortides de to –una de les més desconcertants al Parlament Europeu, es pot veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ZV1Y3vVC3ZU), així com la indubtable tendència a l’autocràcia del magnat italià, qui ha anat sistemàticament eliminant qualsevol veu discordant en la seva coalició, han coaccionat el debat polític.

Quan a finals de 2007 Berlusconi  anuncià per sorpresa el naixement d’un nou partit “Il Popolo delle Libertà” (PdL), Fini acceptarà afegir-s’hi uns mesos més tard –i, amb ell tota l’Aliança Nacional–. Sigui per un acte reflex, per por a la tornada a la marginalitat política, perquè amb les eleccions de la primavera de 2008 a les portes no hi havia d’altres solucions, perquè l’altre antic aliat que havia mostrat la seva disconformitat –el democratacristià Casini– havia estat literalment defenestrat, perquè el gruix del seu partit volia un lloc segur al parlament, el fet és que Fini s’hi adhereix. Ara bé, des del principi hi serà de forma crítica, fent el que fan el polítics que es defineixen com a democràtics: demanant debat obert dins el partit, expressant opinions, volent garanties sobre qui i com gestionarà la línia política del partit, defensant el respecte a les institucions. Però es topà amb un obstacle insuperable: Berlusconi. Il Cavaliere, no és –no ho ha estat mai, i aquí rau part de la seva força–, un polític democràtic. Ni discuteix, ni construeix acords, ni respecta les institucions, ni creu que un partit polític sigui altre cosa que un club de fans.

Tot i la folgada victòria del nou partit al 2008, que portà Fini a la presidència de la Cambra dels Diputats, les relacions ja estaven trencades i no hi havia recomposició possible. Fini creà la seva pròpia fundació (FareFuturo http://www.farefuturofondazione.it), un think tank d’aquella que ell mateix defineix com una dreta democràtica i moderna, en contraposició a la unanimitat forçada i al personalisme dels quals pateix el PdL.

Finalment la sang arribaria al riu a l’abril de 2010, quan en la primera reunió de la direcció nacional del PdL (la primera dos anys després de la fundació del partit!), Berlusconi acusaria Fini de sabotejar el govern des de la seva posició com a president de la Cambra –més d’una vegada havia expressat la seva disconformitat, sobretot en matèria judicial– a la vegada que Fini faria notar com el PdL, tot i ser el més gran partit italià, estava totalment mancat de democràcia interna i més d’una vegada actuava més com a instrument de defensa dels interessos personals del president del govern que com una altra cosa. Les imatges de l’esbroncada (http://www.youtube.com/watch?v=pWZkTfFYmpA&feature=related), a més d’ésser antològiques, demostren totes les diferències d’estil entre els dos personatges: es veu un empresari amb un llenguatge paternalista esbroncant a un polític.

La ruptura aquest cop va ser definitiva, amb un cost força alt per tot el centredreta i amb incògnites que poden fer caure el govern i canviar altre cop el panorama polític italià. La majoria de parlamentaris de la antiga AN s’han arrenglerat amb Berlusconi, a la vegada que ha començat una campanya mediàtica que pretén la destrucció política de l’antic secretari general de l’Aliança Nacional. Per altra banda, més de 30 diputats han fet costat a Fini qui ha creat, a finals del darrer estiu, un nou moviment, Futuro e Libertà, que pot posar en serioses dificultats al govern de Berlusconi, privant-lo de la majoria al parlament, o, si més no, desgastant-lo. Se’n ha tingut prova fa pocs dies, quan en la votació de confiança al govern, els diputats de Futuro e Libertà, tot i votar-hi a favor, han demostrat tenir la força política i numèrica per poder desendollar el govern Berlusconi en qualsevol moment.

La situació és a hores d’ara molt fluïda. La potència destructora de la màquina berlusconiana és alta. Però un Fini ara ja lliure del pacte desigual i amb res a perdre, sap que els temes sobre els quals ha trencat amb l’antic aliat –la legalitat per sobre de qualsevol altra cosa–, són temes crucials per sectors importants dels electors italians, fins i tot del centredreta. Malgrat s’hagin fet sondeigs sobre la possible força electoral de la nova formació de Fini, és difícil ara per ara mesurar-ne l’impacte sobre el quadre polític general, donat que, a més, entren en joc variables com la decisió de construir un pol de centre juntament amb l’UDC  de Casini o l’API de l’antic dirigent del PD Francesco Rutelli, com i quan es canviaria la llei electoral, o la mateixa capacitat dels diputats finians a resistir-se a les ofertes berlusconianes.

El que sí és cert és que la decisió de Fini de trencar amb Berlusconi ha –com mai havia passat des del final de la anomenada Primera República, a principi dels anys 90– posat al bell i mig de l’agenda política la fi del berlusconisme i la construcció d’una cultura política conservadora democràtica i moderna. Queda per saber si aquell jove feixista dels anys 60, que encara a la meitat dels anys 80 demanava la introducció de la pena de mort, i ara reconvertit en polític demòcrata és un General Della Rovere –em perdonin Bernat Muniesa i Javier Cercas per haver utilitzat la mateixa metàfora que van fer servir al parlar d’Adolfo Suárez–, que ha descobert les virtuts i la grandesa de la democràcia o un trepa qui ha simplement adoptat les seves formes. Possiblement mai ho sabrem. Al capdavall, no importa. A vegades, en aquest tipus de coses, les formes són substància.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (I)

dilluns, 4/10/2010 (CEHI)

L’anècdota ja és famosa: a finals dels anys 60 en un cinema de Bolonya –la ciutat on va néixer i on residia–, un Gianfranco Fini de 17 anys va al cinema per veure Boinas Verdes. Però davant d’aquell cinema, en la ciutat més roja d’Itàlia, on socialistes i comunistes governaren ininterrompudament des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1999, un piquet de militants d’esquerres, intenta impedir l’entrada als espectadors, distribuint fulls volants que titllen –amb certa raó–, la pel·lícula d’imperialista i feixista. No se sap si John Wayne va ser conscient, en algun moment de la seva vida, de l’efecte que tindria aquella pel·lícula i els fets que la rodejaren sobre aquell jove, al punt de transformar-lo, avui en dia, en el president de la Cambra dels Diputats italiana i possiblement, amb l’acord de bona part de la oposició, en l’únic dirigent polític que té a les mans la possibilitat de destronar il Cavaliere regnant.

El fet és que a partir de aquell episodi, entre el polític i el cinèfil, el jove Gianfranco Fini donà el pas i començà a militar en el MSI. Segons ell explica, evidentment amb un to autojustificatiu, com un acte de rebel·lió i de reivindicació de llibertat. De rebel·lió, perquè a Bolonya, a finals dels anys 60, era difícil definir-se feixista i militar al  MSI. De revindicació de llibertat, ja que, continua explicant, va entendre en aquella ocasió “que la llibertat estava del costat del MSI”. Ningú posa en discussió la veracitat de la anècdota. Les històries polítiques, sempre són també històries personals. Sobretot, i aquest n’és un exemple ben clar, es nodreixen de la reconstrucció del significat de les coses que ens marquen més enllà, fins i tot, de la seva realitat. En aquest cas, aquella experiència ha estat magnificada i transmesa pel president Fini com a una mena d’assegurança pública sobre el seu coratge i la seva consciència política. Tanmateix, les experiències i les seves significacions –interessades o no, no és aquest el punt–, estan immerses en un context històric, que val la pena dibuixar, encara que sigui breument.

La història política de Gianfranco Fini, com s’ha dit, comença al Movimento Sociale Italiano (MSI), o, més concretament a la Giovane Italia, una organització que contribuiria a constituir, a principi dels anys 70, el  Fronte della Gioventú, l’organització dels joves del partit. El MSI va néixer al final de l’any 1946 de la mà de Giorgio Almirante, Pino Romualdi i Manlio Sargenti, tots ex dirigents i militants de la Repubblica Sociale Italiana, l’estat col·laboracionista que, després de l’estiu de 1943, es va establir al nord de Itàlia i que, mentre reivindicava tornar a les arrels del feixisme, es posava a les ordres del Tercer Reich, participant en exterminis i deportacions i lluitant en contra dels homes i les dones de la Resistència.

Cal ressaltar el moment històric en el qual es fundà el MSI. Un cop acabada la guerra i derrotat el feixisme, aquest és a Itàlia i al món, un pària polític. La Constitució que es discutiria i finalment entraria en vigor al 1948, no només fou el producte de l’esforç unitari dels partits antifeixistes, sinó que arribaria a contenir un norma específica que prohibia la reconstitució del partit feixista. I això, malgrat les depuracions a Itàlia foren –per decisió del llavors ministre de justícia Palmiro Togliatti, líder del Partit Comunista i convençut de que no es podia buidar l’administració de l’estat, puix el grau de compromís amb el feixisme de l’aparell de l’estat va ser altíssim–, poc incisives. Així, quan al final de 1946 es constituí el MSI, les autoritats decidiren no perseguir legalment aquesta força política, sobre la base de la idea que més valia deixar un petit espai d’expressió política als nostàlgics, sempre que foren poc influents. El MSI mai va amagar els seus vincles amb el feixisme. Fins i tot, molts deien que el propi símbol del partit –una base trapezoïdal amb una flama tricolor a sobre–, tenia un significat esotèric lligat al propi dictador: el trapezi era el taüt de Mussolini, del qual sortia una flama.

Les primeres passes del MSI foren difícils: a les eleccions de 1948, les primeres a les quals es presentà, pogué aconseguir només el 2,01% dels vots a la Cambra dels Diputats i el 0,89% al Senat, tot i que els seus militants havien posat tot l’esforç en aconseguir consensos. Fins i tot, havien anat a la recerca del vot conservador de les dones del sud explicant-lis que MSI era l’acrònim de Maria Santa Immacolata (Maria Santa Immaculada). Va tenir, en aquells primers anys de vida, la competència del moviment de l’anomenat Uomo Qualunque (l’Home Qualsevol), una força política extemporània i dretana que, sobretot al Sud, va recollir el descontentament de notables locals –molts  d’ells nobles– i lumpen agrari i urbà, que no acabaven de veure amb bons ulls la democratització que representava l’establiment de la República, o, simplement, desconfiaven que els partits antifeixistes poguessin recollir els seus interessos.

En les eleccions de 1953, quan ja el moviment qualunquista s’havia desinflat, els resultats del MSI foren decididament millors (5,8% a la Cambra de Diputats i 6% al Senat) i, a més es configurava l’estructura geogràfica i social del partit que l’acompanyaria al llarg de tota la seva història: amb bona entrada en els estaments militars en tota la geografia del país, al nord bastant feble, era el partit de la petita burgesia i de franges minoritàries de classe obrera, al centre –menys en les regions roges–, més fort i amb una base important entre les petites burgesies d’ordre de les ciutats, i al sud, encara més fort amb una base que es repartia entre notables reaccionaris i lumpen. El MSI arribaria a tenir també un sindicat propi –la CISNAL, avui UGL–, que recolliria, tot i ser minoritari, certa part de treballadors, sobretot funcionaris.

Més enllà del seu pes parlamentari –que acabà sent comparable al de les forces mitjanes del parlament italià, entre el 5 i el 6%–, al llarg de tots els anys 50 i primers 60, el partit viuria una situació un xic paradoxal. Féu de crossa decisiva en més d’una ocasió als executius monocolors democratacristians i participà en l’elecció de presidents de la República, tot i que el seu apropament, encara que fos tangencialment i de passada, a qualsevol centre de poder, fou viscut com un trauma important per la resta de forces polítiques i per amplíssims sectors de la població. Sense anar més lluny, el 1959, el suport extern que havia donat al govern presidit pel democratacristià Tambroni provocà una indignació sense precedents. Quan l’any següent el partit va voler celebrar el seu congrés a Gènova –ciutat medalla d’or de la Resistència–, la indignació es transformà en mobilització antifeixista a la capital de Ligúria i a d’altres importants ciutats del centre d’Itàlia. La intervenció de la policia acabà provocant morts.

Després dels fets del juliol de 1960, i, dos anys més tard, amb el començament dels anomenats governs de centre – esquerra, el MSI, malgrat haver-se consolidat organitzativament i territorialment, tornaria a una relativa marginalitat parlamentària. Tanmateix, al llarg dels anys 60 i, sobretot cap al final, quan els moviments estudiantils, i després obrers, poblaren el país, el MSI es va convertir en un dels referents no només de sectors d’aquella anomenada majoria silenciosa que estava horroritzada amb el creixement dels moviments reivindicatius i d’esquerra sinó també dels joves revolucionaris de dretes que miraven amb favor la dictadura dels coronels a Grècia així com, de personatges i organitzacions que tingueren papers inquietants en aquella que es va anomenar la estratègia de la tensió i que fou el preludi dels anys de la violència política en al dècada dels 70.

Fou en aquest escenari quan el jove Gianfranco Fini començà a militar políticament en el MSI. La seva carrera fou ràpida, gairebé fulgurant. Considerat un moderat –en un partit on, oficialment, es defensava la dictadura de Pinochet–, crescut sota l’ala del secretari del partit Giorgio Almirante, al 1977 esdevenia secretari del Fronte della Gioventù, mentre es traslladava a Roma per a completar la seva formació universitària com a psicòleg. La secretaria de la organització juvenil, li donaria dret a participar a la direcció nacional i l’aposta que féu Almitante per ell, es traduí aviat en un escó parlamentari. Amb només 31 anys, al 1983, entrava a la Cambra dels Diputats i es postulava clarament com a successor d’Almirante. A la mort d’aquest, al 1988, s’inicià la cursa per la successió. A disputar-li el càrrec concorregué Pino Rauti, dirigent més gran que ell, decididament menys moderat, admirador de Julius Evola i Ezra Pound i, de fet proper als ambients insurreccionals. Fini guanyà la partida en el congrés de Sorrento, encara que per un reduït nombre de vots. La seva primera etapa com a secretari general, que duraria només fins a 1990, fou difícil, amb el partit dividit i sobretot orfe del seu pare – secretari, en un món, a les portes de 1989, on tot estava a punt de canviar radicalment.

Amb un partit amb cada cop més dificultats, el congrés de Rimini, al 1990, va portar a  l’elecció de Rauti. Tanmateix, la secretaria de Rauti també estaria destinada a durar poc. Tot i que el nou secretari intentà la tradicional retòrica social del feixisme, per a captar –segons feia saber en els cartells electorals del partit per les eleccions administratives de 1990– els desenganyats del desastre comunista. L’estratègia no tingué efectes considerables, ja que els resultats d’aquelles eleccions foren desastrosos. Un cop més Fini es trobaria encapçalant el MSI a partir de 1991, un partit que, possiblement, gràcies a la marginació que havia viscut, es trobà paradoxalment afavorit pel tsunami judicial que s’emportà, a principi dels anys 90, tots els grans partits de la primera República (val a dir que la crisi del Partit Comunista i la seva transformació en Partit Demòcrata d’Esquerra és imputable a la situació internacional, no a episodis de corrupció). El MSI no va tenir ni un sol dels seus dirigents implicat en casos de corrupció. La legalitat, que ja era un tema propi de la dreta, es tornà un valor a l’alça en el desolador panorama polític d’aquell començament de dècada. I Fini decidí fer el pas, postulant-se com a candidat a la alcaldia de Roma en les eleccions de 1993.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Vaga general, un moment històric

dimecres, 29/09/2010 (CEHI)

“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

Aquesta cita d’una de les personalitats més il·lustres del moviment obrer català, el polític republicà i advocat laboralista Francesc Layret, expressa de forma tan senzilla com contundent la naturalesa de la vaga com a recurs dels treballadors per millorar la seva sort. Però quan al concepte de vaga li afegim el qualificatiu de “general”, ja no estem parlant d’un qüestió merament laboral i focalitzada en una fàbrica o un sector productiu concret; en parlar de “vaga general” ens endinsem en el món de la lluita política, perquè l’escenari del conflicte és d’abast nacional i els objectius que es persegueixen transcendeixen l’àmbit de decisió de l’empresa. Amb la vaga al centre de treball, l’interlocutor és el patró; amb la vaga general l’interlocutor (i el poder amb el qual s’estableix un pols de força) és el Govern.

Així doncs, no resulta estrany que el sindicalisme, al llarg de la seva història, hagi plantejat i utilitzat la vaga general com un poderós instrument per defensar els seus interessos. Un instrument al qual, a vegades, se li han atribuït propietats gairebé màgiques per transformar la realitat, tal i com reconeix el mateix Friedrich Engels en la seva crítica al concepte de vaga general dels anarquistes:

“En el programa bakuninista, la vaga general és la palanca de què cal valdre’s per a desencadenar la revolució social. Un bon matí, els obrers de tots els gremis d’un país i fins i tot del món sencer deixen el treball i, en quatre setmanes com a màxim, obliguen les classes posseïdores a donar-se per vençudes o llançar-se contra els obrers, amb el que donen a aquests el dret a defensar-se i a derrocar, aprofitant l’ocasió, tota la vella organització social”.

Però la creença en la infal·libilitat de la vaga general, com a instrument òptim de la classe treballadora per assolir les seves fites polítiques i socials, no ha estat un plantejament exclusiu dels anarquistes. Aquesta mateixa creença es va veure reflectida en les convocatòries de la Jornada de Reconciliació Nacional (1958) i la Vaga Nacional Pacífica (1959) promogudes pels comunistes espanyols i catalans, acompanyats d’altres forces opositores, durant la Dictadura franquista. Aquestes mobilitzacions apostaven per una demostració de força massiva i directa com la millor manera d’enderrocar la Dictadura. El fracàs d’aquestes convocatòries obligarà a una rectificació en l’estratègia de l’oposició, que lligarà la lluita política per la democràcia amb les reivindicacions laborals, estudiantils i veïnals, dins d’una estratègia de desgast indirecte del règim franquista que, tot i que no renunciava a la vaga general com a recurs polític, l’entenia com el punt culminant d’un procés d’acumulació de forces i de vertebració del teixit social antifranquista.

No obstant, encara que la vaga general no sigui una eina infal·lible, continua sent un instrument vàlid per modificar l’ordre de coses existents, tal i com posa de manifest l’experiència de les vagues generals esdevingudes des de la transició democràtica a Espanya. Des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978, hi ha hagut quatre vagues generals de 24 hores (1985, 1988, 1994 i 2002) i una vaga general de mitja jornada l’any 1992.

La primera vaga general, el 20 de juny de 1985, contra la llei de pensions promoguda pel govern socialista de Felipe González que augmentava el període de càlcul de les pensions, no va gaudir d’un recolzament unitari per part del moviment obrer. La Unió General de Treballadors (UGT) es va deslligar de la convocatòria de Comissions Obreres (CC.OO) i altres sindicats minoritaris. El resultat fou un seguiment molt desigual de la protesta i un replantejament de l’estratègia sindical per part dels convocants.

El 14 de desembre de 1988 arribaria la primera vaga convocada de forma unitària pels sindicats majoritaris contra el pla d’ocupació juvenil (amb els famosos “contractes escombreria”) i la política econòmica del govern, que es considerava allunyada dels interessos de les classes populars. Aquesta data marcaria un punt d’inflexió en la història del socialisme espanyol, perquè per primera vegada un sindicat socialista com l’UGT plantava cara a les polítiques del govern socialista del PSOE. La vaga assoliria un èxit sense precedents i el govern es veuria obligat a imprimir a la seva política un “gir social” i a pactar amb els sindicats.

La vaga de mitja jornada del 28 de maig de 1992 contra el decret que reduïa les prestacions als desocupats i el projecte de llei de vaga no arribà als nivells de seguiment del 14-D, i s’hauria d’esperar fins el 27 de gener de 1994 per visualitzar una jornada de vaga general comparable a la del any 1988. Malgrat el seguiment massiu de la protesta contra una reforma laboral que retallava drets als treballadors, el govern no modificà la seva política. I és que l’èxit de la mobilització és una condició necessària, però no suficient, per canviar les coses.

Amb el Partit Popular de José María Aznar al poder arribaria l’última vaga general fins la data d’avui. La jornada del 20 de juny de 2002 expressava el rebuig al “decretazo” del  govern per reformar el mercat laboral, un decret que 5 anys més tard el Tribunal Constitucional declararia inconstitucional. Tot i que el seguiment de la protesta va ser motiu de polèmica entre govern i sindicats (polèmica que costà una condemna judicial a TVE pel tractament de la vaga), les massives manifestacions van portar al govern d’Aznar a fer marxa enrere amb els aspectes més importants de la citada reforma laboral.

Arribats a aquest punt, podem afirmar que la vaga general d’avui, 29 de setembre de 2010, independentment dels seus resultats, passarà a formar part de la història política i laboral del nostre país. El 29-S esdevindrà una jornada històrica que no només representa un repte per al govern de torn, sinó també per als sindicats. La vaga general és un recurs que necessita un elevat grau d’organització, conscienciació i mobilització del moviment obrer per portar-se a terme, amb el cost que això implica per als organitzadors. I és que convé recordar una cosa: qualsevol tipus de lluita política implica un desgast (que és multiplica en cas de derrota). Sense desgast, no hi ha lluita; però sense lluita tampoc hi ha esperança d’un futur millor, tal i com recorden les paraules de l’activista nord-americà i lluitador contra la esclavitud Frederick Douglass:

“Sense lluita no hi ha progrés. Aquells que diuen estar a favor de la llibertat però menyspreen l’agitació política son persones que volen collir sense haver sembrat, volen la pluja sense el llamp i el tro, volen l’oceà sense l’horrible estrèpit de les seves cabaloses aigües”.

(Autor: José Manuel Rúa)



Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010 (CEHI)

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

L’exili republicà espanyol de 1939 a la República Dominicana

dijous, 23/09/2010 (CEHI)

“El 21 de desembre [de 1939] salpàvem d’aquell port [Bordeus] amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins. El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo.

A Bordeus vam comprar un atlas voluminós i una colla de llibres, tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem. Heu de saber en efecte que no en teníem cap. El mapamundi era mut i amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res.”

(Extret de SALES, Joan (1976): Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor.)

Amb aquestes paraules, el 28 de gener de 1940 l’escriptor i exiliat Joan Sales descrivia al seu amic, el poeta Màrius Torres, l’arribada de la seva família a la República Dominicana, on s’instal·laren fins a finals de l’any 1941. Sorprenentment, aquest país caribeny acceptà acollir a gairebé 4000 exiliats espanyols, tot i estar governat per un dictador cruel i dèspota, Rafael Leónidas Trujillo, que tenia terroritzada la població local. Enmig d’aquest atzucac, quina sort els esperava als exiliats que arribaren a aquest país entre 1939 i 1940?

Si la República Dominicana acceptà acollir un gran contingent de refugiats espanyols, no fou pas per l’afinitat ideològica que pogués tenir el règim de Trujillo amb el govern de la II República, ans el contrari. Si els obrí les seves portes, fou fonamentalment per motius propagandístics, per donar una imatge d’humanitarisme de la dictadura després que aquesta hagués perpetrat una brutal matança d’haitians l’any 1937 a la zona fronterera entre els dos països. Davant la manca d’alternatives quan Mèxic i Xile tancaren les seves fronteres a les expedicions col·lectives, els exiliats espanyols s’hagueren d’agafar a un ferro roent si volien allunyar-se de l’Europa que aviat seria devastada per la II Guerra Mundial.

Entre tres i quatre mil exiliats espanyols arribaren a la República Dominicana entre 1939 i 1940, en set grans expedicions col·lectives. Un cop allí, una gran part d’ells foren obligats a instal·lar-se en colònies agrícoles, creades pel govern dominicà en zones selvàtiques, aïllades dels nuclis de població importants. El clima tropical, la mala qualitat de la terra, el desconeixement de l’ofici d’agricultor per part de la immensa majoria dels exiliats o la manca de bones llavors, eines i plaguicides, determinaren el fracàs rotund d’aquestes colònies agrícoles. La fam i les malalties tropicals foren les principals companyes de viatge dels exiliats que s’hi instal·laren. A les ciutats, l’atur fou la tònica predominant entre els republicans espanyols. El mercat laboral del país no estava suficientment desenvolupat per absorbir una població amb professions fonamentalment orientades als sectors secundari i terciari. La situació tan precària en la qual es trobaven els exiliats els impulsà a reemigrar cap a altres països americans, com Mèxic o Veneçuela, tan aviat com els fou possible. Així doncs, es calcula que el desembre de 1942 ja només quedaven 1000 exiliats a l’illa i l’any 1945, la presència de republicans espanyols al país era absolutament testimonial. Així doncs, tal i com deia Joan Sales, en aquell país als exiliats espanyols semblava que evidentment no se’ls hi havia perdut res.

Paradoxalment, tot i la seva curta durada, aquest exili causà un profund impacte en la societat dominicana. Entre els refugiats espanyols arribats a l’illa, no hi havia dirigents polítics de primer ordre ni tampoc intel·lectuals, escriptors o artistes de gran renom. Malgrat tot, en el seu desenvolupament professional al país revolucionaren camps com el de l’art, la cultura o la Universitat. En paraules de l’historiador dominicà Bernardo Vega “fue como si un Renacimiento hubiera llegado a la Edad Media más penumbrosa”. La seva contribució també fou destacable en l’àmbit polític i social. A pesar de no poder vincular-se oficialment a la incipient oposició al règim de Trujillo, les publicacions i entitats que impulsaren i la seva sola presència enmig de la societat dominicana va generar les primeres manifestacions antitrujillistes i la creació d’uns dels primers nuclis sòlids d’oposició al règim.

Els historiadors dominicans i les institucions públiques de la República Dominicana, conscients de l’aportació fonamental dels exiliats a la vida cultural, acadèmica i política del seu país, en els darrers anys han centrat molts dels seus esforços a estudiar i documentar aquest fet. Precisament, durant el 2009 i el 2010 s’ha commemorat el 70è aniversari de l’arribada dels exiliats al país. Això s’ha plasmat en l’organització d’exposicions artístiques i històriques, la recollida de testimonis orals, la reedició d’obres escrites pels exiliats i, a nivell historiogràfic, en la realització d’un interessant seminari internacional que portava per títol El exilio republicano español en la sociedad dominicana (podeu consultar les actes del seminari en línia a la direcció http://es.calameo.com/read/000345214b2895dea2d16).

L’exili espanyol a la República Dominicana és sovint un dels més oblidats pels historiadors d’àmbit europeu, com ho demostren els pocs estudis existents fins al moment sobre el tema. A la República Dominicana, les investigacions sobre aquest fenomen es troben en estat emergent, però des d’aquí ens trobem amb la dificultat d’accedir a les seves publicacions, rarament distribuïdes a aquesta banda de l’Atlàntic. Tot i això, val la pena apropar-nos a aquest exili, on potser si que se’ns ha perdut alguna cosa.

(Autora: Elisenda Barbe Pou)

Curs Un Món en marxa

dijous, 23/09/2010 (CEHI)

EL TRANSIBERIÀ MOSCOU- PEKÍN PELS ULLS D’UN HISTORIADOR

dijous, 16/09/2010 (CEHI)

“Dius que vols creuar Rússia en un mes sense saber el rus, sense conèixer l’alfabet ciríl·lic i viatjant sol? Albert, això és una temeritat!”. Aquestes paraules van ser l’inici d’una llarga conversa que vaig mantenir a casa la Montserrat, una catalana llicenciada en Filologia Eslava i enamorada de Rússia, just una setmana abans d’agafar el vol que em portaria fins a Moscou.

Una vegada trepitjades les llambordes de la Plaça Roja em vaig adonar de l’advertiment que m’havia adreçat la Montserrat. No obstant això, tots els temors quedaven enlluernats per la fal·lera desbordada de recórrer tres països amb un alt contingut simbòlic atès que es tractaven de països que van experimentar el triomf d’una revolució socialista. Tenia clar, doncs, que a més dels ulls del viatger, també incorporava el prisma d’un historiador del món contemporani.

Qualsevol persona que hagi estat a Rússia haurà pogut copsar ràpidament el sacrifici que aquest país féu durant la Gran Guerra Patriòtica – així anomenen els russos la Segona Guerra Mundial-. Totes les ciutats, àdhuc pobles, del Bàltic al Pacífic i de l’Àrtic al Mar Negre, tenen almenys un espai on es poden  dignificar les 27 milions de víctimes mortals que la URSS tingué durant la campanya bèl·lica de 1941 a 1945, ja sigui en forma de monuments als soldats, a la Victòria o flames enceses nit i dia per rememorar els fills que van lluitar i perdre la vida davant la ocupació nazi. Especialment destacat esdevé el Park Pobedy ( Parc de la Victòria ) de Moscou, un monumental espai configurat per un obelisc decorat amb la figura de la deessa de la victòria Nika, diferents escultures, un monument a Gueorgui Vencedor i finalment el colossal Museu de la Guerra. Inaugurat el 9 de maig de 1995 per commemorar el cinquanta aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, esdevé una visita obligada per a hom qui visiti Moscou. A la part inferior del museu s’hi recreen les 6 grans batalles en què lluità l’Exèrcit Roig ( Leningrad, Moscou, Stalingrad, Minsk, Kursk i Berlín); la part central està dedicada a les 11800 persones que van ser condecorades amb la Medalla Heroi de la Unió Soviètica, totes elles inscrites amb noms i cognoms sobre marbre blanc al voltant d’una gran escultura de bronze dedicada al Soldat de la Victòria. Finalment, a la part superior s’hi exposa tot de material bèl·lic, militar, propagandístic…

A la segona planta una espectacular Sala dels Generals dóna la benvinguda a la esmentada Sala de la Glòria. Fou en aquest espai on vaig conèixer la transcendència de Zhukov. Stalin va confiar en aquest general per a fer front a la defensa de Leningrad i Moscou davant el setge nazi, així com fou el responsable de la primera derrota nazi a la sagnant batalla de Stalingrad. Per aquests motius fou conegut com “el bomber de Stalin” i condecorat 4 vegades com Heroi de la Unió Soviètica, 2 amb l’Ordre de la Victòria,  6 vegades amb l’Ordre Lenin, 3 amb l’Ordre de la Bandera Roja i tot un reguitzell de medalles. Ni el mateix Stalin podia presumir de tal historial. Tanmateix, en sortir del museu vaig poder comprovar que l’autèntic heroi popular de la Unió Soviètica no era Zhukov; ni cap altre militar, ni polític…  L’heroi popular de la URSS era cosmonauta i es deia Yuri, Yuri Gagarin ! En una típica botiga plena de souvenirs, vaig decidir que era el moment de comprar algun record. Lluny de samarretes adreçades a turistes amb la bandera tricolor de Rússia, lemes com VODKA connecting people o les sigles CCCP, vaig decidir-me per l’estampa de Gagarin i les seves lletres a la part superior de la mateixa escrites en ciríl·lic. Els moscovites, i més tard els siberians, s’aturaven per felicitar-me i a comentar les gestes del primer cosmonauta que fou enviat a l’espai a bord dels Vostok I mentre anaven exclamant Gagarin, Gagarin ! De la mateixa manera que avui els nens de Barcelona volen ser com Messi o els joves de Liverpool de finals dels seixanta somniaven per ser com els Beatles, fa cinquanta anys a la Unió Soviètica els nens volien ser cosmonautes i emular les gestes de Yuri Gagarin.

La primera estació després de Moscou fou Kazan, ciutat capital del Tatarstan i de convivència exemplar entre cristians ortodoxos, jueus i musulmans. Seguidament fou el torn d’Ekaterinburg. En arribar a l’antiga Sverdlovsk vaig poder visitar el lloc exacte on fou assassinat el darrer tsar de Rússia – Nicolau II – i la resta de la família imperial el 17 de juliol de 1918. Després de ser assassinats, els cadàvers foren amagats i enterrats en una fossa a 12 quilòmetres als afores de la ciutat essent un misteri durant més de 70 anys la seva localització. El 12 d’abril de 1989 els diaris informaven de la troballa, i finalment la tomba fou oberta el 1991 per les autoritats soviètiques. L’endemà, doncs, vaig poder visitar el bosc i el sot exacte on va ser enterrada la família imperial; no estava sol: l’emplaçament ha esdevingut un destí turístic de primera magnitud i lloc de pelegrinatge pels nostàlgics de l’imperi tsarista i els fidels seguidors més ultres de l’església ortodoxa russa.

Dels Urals vaig passar a Sibèria mercès a un llarg cap de setmana tancat a un tren siberià. La destinació era Krasnoyarsk, situada al cor de Sibèria. Durant el temps de la URSS la ciutat va concentrar gran part de la indústria armamentística i nuclear soviètica; precisament per aquest motiu la ciutat estava tancada als turistes estrangers, era impossible viatjar a Krasnoyarsk fins a mitjan dels noranta. Per tant, la existència del turisme internacional a la ciutat té poc més d’una dècada. Quan hom arriba a Krasnoyarsk hom observa fàcilment que es tracta d’una ciutat plenament soviètica. Gairebé la totalitat de l’urbanisme pertany a aquest període, destacant els edificis de cinc o sis plantes de color gris. De fet, la població passà de 60 000 habitants que tenia durant la Revolució d’Octubre a gairebé un milió a la fi de la URSS. La ciutat patí una greu crisi econòmica i social durant la dècada dels 90 amb el desmantellament de la URSS, però mica en mica van apareixent els símptomes de recuperació i normalització econòmica.

Si ens guiéssim per la onomàstica i les arts escultòriques municipals  podríem pensar que es tracta de l’edèn socialista. En sortir de l’estació de tren un enorme mosaic vermellós amb la figura de Lenin i els revolucionaris de 1917 dóna la benvinguda a tots els visitants. Més endavant, a l’inici del carrer Lenin, un mural amb mides superiors al més gran que trobem a la ciutat nord-irlandesa de Derry també recrea les gestes revolucionaris del poble soviètic i el rostre omnipresent del dirigent de la revolució de 1917. En motiu del centenari del seu naixement, s’instal·là una enorme estàtua de Lenin al carrer Karl Marx a 1870. I a la ciutat encara hi ha dues estàtues més de Lenin per rememorar el seu pas a la ciutat durant l’època tsarista. La onomàstica de Krasnoyarsk reflecteix els principis doctrinaris del marxisme: carrer Karl Marx, carrer Lenin, carrer del Proletariat, carrer dels Comunistes, carrer de la Dictadura del Proletariat. La ciutat encara no té metro, però disposa d’una xarxa d’autocars públics amb una freqüència tant elevada que els autocars circulen un darrera l’altre. En pujar al primer autocar urbà em va deixar clavat el conductor: simultàniament fumava, parlava per mòbil i menjava pipes mentre conduïa amb 30 persones a dins. Més tard vaig observar que la resta de conductor també fumaven, menjaven pipes i atenien a les trucades al mòbil mentre exercien la seva funció.

La perla natural i turística de Rússia és el llac Baikal. La ciutat d’Irkutsk és qualificada com “la París de Sibèria”, amb les seves típiques cases de fusta. Per visitar adequadament el Baikal vaig decidir visitar l’illa Olkhon, l’única illa que té el llac Baikal. El tour que vaig fer el diumenge en furgoneta, a més de recórrer la illa, també vam fer pas per un Gulag ( inicials de Glávnoye upravleniye ispravitel’no-trudovíj lagueréi, que traduït significa Direcció General de Camps de Treball ) de l’època estalinista on hi van recloure 400 persones, la majoria dissidents lituans.

Abans de creuar la frontera en direcció Mongòlia volia visitar Ulan Ude, bàsicament per contemplar el cap de Lenin més gran del món. Els meus 1,73 metres equivalen només al nas de Lenin, ja que l’estàtua té més de 7 metres. A més, tenia ganes de parlar amb en Pietr Ishkin, un professor d’anglès que em va allotjar a casa seva. En Pietr contava que la dècada dels noranta fou duríssima a la nova Rússia, amb alts índexs de corrupció i desgovern, que juntament amb les privatitzacions, van provocar una important fractura a la societat russa, amb les conseqüències d’atur – inexistent a l’URSS – , augment de preus, pauperització de les classes més desafavorides… A tot això en Pietr va afegir un nou fenomen que jo desconeixia: la nova administració, centralitzada a Moscou, queda a milers de quilòmetres de Moscou, provocant un allunyament entre la ciutadania i les elits dirigents. A més, el caràcter dels siberians no és comprès a Moscou… i viceversa. Per tots aquests motius el graner de vots del Partit Comunista de la Federació Soviètica, l’antic PCUS, continuava en Pietr, procedeix de persones adultes que van viure sota la URSS i que en l’actualitat no reben aquelles prestacions socials (habitatge, feina, jubilació amb garanties ) que rebien durant l’època soviètica. En acabar la conversa jo no vaig poder contenir-me i li vaig fer la pregunta: Per tu què és millor, viure sota la URSS o en l’actual Rússia ? En l’actual Rússia va contestar-me en Pietr, sense vacil·lacions.

A Ulan Ude el temps em va permetre passar-me pel Museu de la Gran Guerra Patriòtica. Segons s’explicava en aquest museu, Stalin va reservar durant el primer any de guerra (1941) els soldats de Sibèria pensant en una invasió de Japó a la URSS. Aquesta previsió es va descartar amb l’atac sobre Pearl Harbour el desembre de 1941. Fou aleshores quan la reserva de soldats de l’extrem orient rus van desplaçar-se fins al front de guerra contra els nazis. Aquesta incorporació fou quantitativa i qualitativa. Quantitativa perquè s’incorporaven nous soldats al camp de batalla, i qualitativa perquè com a siberians i de l’extrem orient rus eren els habitants que podien resistir més bé el fred. Per això s’atribueixen part de la victòria a la batalla d’Stalingrad al febrer de 1943.

A Mongòlia les coses són diferents. A l’estepa el temps es detura. Així vaig entendre perquè aquest país mai apareix en les telenotícies ni en els diaris, a banda de les revistes especialitzades en viatges. La capital, Ulan Batoor, a banda de ser la capital d’estat més freda del món, destaca per ser el centre d’immigració de famílies que procedeixen d’arreu del país, i que veuen en la ciutat noves perspectives de futur davant l’estancament, àdhuc empobriment, de l’estepa.

La República Popular de la Xina em va avisar des del primer moment que ja no estava a Mongòlia. A la frontera, a la ciutat d’Erlian, després de passar pel rutinari detector de metalls, dos policies se’m van adreçar per tal que els hi ensenyés la meva càmera fotogràfica. Només van revisar una per una les gairebé 400 fotografies que havia fet fins al moment amb la finalitat d’eliminar qualsevol fotografia que fos considerada perillosa per règim xinès. Jo , com ja els hi havia comentat anteriorment, procedia de Mongòlia. Després, com qualsevol turista que visita la República Popular de la Xina, vaig poder visitar la plaça de Tiananmen, la ciutat prohibida i la gran muralla.

En definitiva, una ruta per tres països que a mitjan segle XX van aplicar, a la seva manera, l’ideal d’estat socialista. A inicis del segle XXI han optat per vies diferents. Mongòlia ha esdevingut una democràcia parlamentària homologable a qualsevol país de l’Europa occidental. Avui governa el Partit Revolucionari del Poble Mongol, el mateix i únic partit que va liderar l’estat comunista de 1924 a 1990, i que ha estat el guanyador de les eleccions democràtiques de 1990, 1992 ( el 1996 les guanyà la oposició del Partit Democràtic)  i 2000. A 1990 va rompre amb l’òrbita moscovita i es va situar dins l’esfera de la socialdemocràcia, ingressant el 2003 dins la Internacional Socialista. Ningú discuteix, a diferència de Rússia, la qualitat democràtica del sistema pluripartidista mongol, tot i que la Constitució de 1992 contempla la pena de mort i els treballs forçats. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, Rússia ha esdevingut una democràcia amb economia de mercat. Efectivament, és una democràcia, però una democràcia de baixa intensitat. Tothom coneix les poques garanties de la oposició per poder expressar lliurement les seves opinions en mitjans de comunicació. Els crítics de Putin han estat detinguts, empresonats, o en els pitjor dels casos, executats des del Kremlin. L’actual República Popular de la Xina combina l’economia de mercat neoliberal més agressiva i salvatge econòmicament parlant amb l’indiscutible poder del Partit Comunista sense masses canvis en el funcionament i estructura políticament parlant. La República Popular de la Xina no coneix la paraula llibertat, ni democràcia, ni drets humans. Una bona metàfora de l’actual situació del règim xinès que resumeix aquesta situació em succeí a Pekín, quan vaig introduir la paraula Freedom al cercador Google. Aleshores a la pantalla apareix Error.

(Autor: Albert Planas i Serra)

Memòries conflictives de la Segona Guerra Mundial

dilluns, 6/09/2010 (CEHI)

“El passat 1 de setembre el món va recordar el començament de la Segona Guerra Mundial, el conflicte més sagnant de la història de la humanitat”.

Aquesta afirmació, aparentment obvia i indiscutible, en realitat conté com a mínim dos errors. El primer, menys transcendent si volem, té a veure precisament amb la data esmentada: l’1 de setembre de 1939, quan les tropes hitlerianes van creuar les fronteres orientals del Reich, el que va començar va ser el conflicte entre Alemanya i Polònia; un conflicte que es va convertir en II Guerra Mundial només 48 hores després, amb la declaració de guerra Anglo – Francesa als nazis.

I en segon lloc, parlar d’un “món” que recorda el començament de la guerra l’1 de setembre és una colossal fal·làcia, i una demostració del eurocentrisme que encara domina les mentalitats del nostre continent. En efecte, per un cinquè dels habitants del planeta el conflicte va començar en una data molt anterior: Xina, al setembre de 1939, ja portava més de dos anys lluitant a mort contra la agressió de l’imperialisme japonès, en una guerra ferotge que es va saldar amb un tràgic balanç de 20 milions de morts xinesos (i de fet podríem començar a comptar a l’any 1931 amb la invasió de Manxuria per part del Japó). Si passem a l’altre costat del Pacífic, i ens traslladem per un moment als Estats Units, podrem veure que els monuments que honren la memòria dels 418.000 morts nord-americans porten gairebé tots la inscripció “World War II, 1941-1945”, recordant als visitants que, per un dels grans guanyadors del conflicte, la guerra va començar només a finals de 1941, quan es va produir l’atac a la base de Pearl Harbour. (Un discurs semblant es pot fer també respecte a Itàlia, on els 450.000 caiguts són de la guerra del “40-45”).

Tot i així, els problemes relacionats amb la memòria del conflicte del 39-45 són molt més greus i polèmics quan passem a examinar la vasta àrea de l’Europa centroriental, especialment l’antiga URSS i els països del bloc comunista. El cas més emblemàtic és precisament el de la Unió Soviètica, l’altre gran triomfador de la guerra mundial al costat dels Estats Units: pagant el terrible preu de més de 26 milions de morts, el país de Stalin va de fet jugar un paper absolutament decisiu en la victòria final contra el nazisme, tal com reconeixen actualment tots els historiadors especialitzats (fins i tot els menys sospitosos de simpaties comunistes, com Max Hastings, Laurence Rees o Norman Davies). No és llavors d’estranyar que a totes les ciutats de Rússia hi hagin monuments, parcs i museus que recorden l’extraordinari sacrifici de sang pagat per derrotar a la Wehrmacht; ni és d’estranyar que la memòria de la “Gran Guerra Patriòtica” sigui un assumpte d’Estat per la nova classe dirigent russa (fins al punt de tornar a adoptar, per les forces armades, les ensenyes i les banderes del antic Exèrcit Roig). El – més que legítim – orgull dels russos pel seu paper en la victòria de 1945 s’exhibeix cada any amb la gran celebració del 9 de maig: l’any passat, la participació (per primera vegada) de contingents dels antics aliats occidentals a la desfilada de la Plaça Roja de Moscou va despertar fins i tot més d’una perplexitat entre la població moscovita, i russa en general, que encara tendeix a menysprear la aportació dels anglosaxons al conflicte.

Això no obstant, no es pot passar per alt un detall més que significatiu: per la Rússia actual, la “Gran Guerra Patriòtica” recordada en els esmentats museus, monuments i celebracions, va començar l’any 1941, quan els exèrcits nazis van atacar el territori de la URSS. El problema és que – de fet – la Unió Soviètica es va veure involucrada en el conflicte mundial molt abans: concretament ja a partir del setembre de 1939, quan l’Exèrcit Roig va envair les regions orientals de Polònia, en una ràpida campanya militar que igualment va costar entre sis i deu mil morts. El país de Stalin, en aquelles primeres setmanes de guerra, era un excel·lent aliat de l’Alemanya hitleriana desprès de la firma dels pactes Molotov – Ribbentrop, i juntament als nazis es va repartir Polònia. El desventurat país, per cert, no va ser la única víctima de l’expansionisme estalinià: poques setmanes després, els soviètics van atacar la democràtica i pacífica Finlàndia (Guerra d’Hivern, 1939-40); i a l’estiu de 1940, en el marc dels protocols secrets del pacte amb Alemanya, la URSS es va annexionar les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Es correcte, llavors, oblidar-se d’aquesta etapa d’expansionisme agressiu – en la qual els occidentals es plantejaven fins i tot bombardejar els pous petrolers del Caucas – i recordar només el sacrifici soviètic de 1941-45? És èticament just que contingents occidentals desfilin a la Plaça Roja al costat de les banderes estalinianes?

Tot i així, les perplexitats occidentals encara són poca cosa si comparades amb la fredor de Polònia: un estat que va ser, a la vegada, guanyador i víctima del conflicte, que va cedir grans extensions de territori a la URSS, obtenint en canvi riques regions que pertanyien al Reich alemany. L’arribada de l’Exèrcit Roig a Polònia, va significar un alliberament (de la tirania nazi) o una conquesta, amb la posterior imposició d’un règim dictatorial que va desaparèixer només l’any 1989? Els soldats polonesos que lluitaven juntament als soviètics, eren traïdors de la pàtria o patriotes ells mateixos? No és llavors d’estranyar que les difícils relacions encara existents entre Polònia i Rússia (sobretot durant la etapa de govern dels germans Kaczyński) tinguin tant a veure amb la conflictiva memòria dels esdeveniments de la guerra mundial.

Un discurs semblant, per altra banda, es pot fer també respecte als països bàltics: per ells, la guerra va començar amb la mencionada invasió soviètica de 1940, i l’arribada de les tropes nazis a l’estiu de 1941 va ser vista sovint com un alliberament de la dictadura de Stalin. Lituans i letons van fins i tot col·laborar amb entusiasme a l’extermini de la població jueva de la regió, i van formar grups armats per lluitar al costat dels alemanys: grups que, en alguns casos, són recordats per les noves autoritats democràtiques com “patriotes” anticomunistes

Els exemples d’aquesta problemàtica de la memòria respecte a la II Guerra Mundial podrien de fet continuar, confirmant així, una vegada més, l’absoluta rellevància de l’esdeveniment central de la història del segle XX: un conflicte que, a més de deixar uns 60 milions de morts i infinites destruccions, va obrir ferides que, més de 70 anys desprès, encara no s’han tancat.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Frontera entre Alemania i Polònia (1-9-39)

Tornada i…Tony Judt

dimecres, 1/09/2010 (CEHI)

De retorn de les vacances que esperem hagin estat profitoses per a tots i totes, tornem a començar el blog i ho fem amb una notícia trista. La mort el passat dia 6 d’agost d’un dels millors historiadors contemporanis actuals: el britànic Tony Judt. Autor de molts llibres i articles, en els darrers anys fou conegut especialment per dos treballs excel·lents: Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006) i Sobre el olvidado Siglo XX (Taurus, 2008). Fou precisament arrel de la publicació del primer títol esmentat que Tony Judt concedí una entrevista al butlletí de l’Historical Society dels Estats Units, Historically Speaking, on a més de parlar del llibre va fer unes interessants reflexions sobre la història, l’historiador i el paper d’aquest en la societat. M’ha semblat oportú obrir la nova temporada del blog amb la traducció d’un fragment d’aquestes reflexions:

La primera responsabilitat de l’historiador es fer bé la seva feina: investigar que succeí en el passat, pensar una manera de transmetre-ho que sigui a la vegada efectiva i fidel, i dur-ho a terme. Ara bé, si ets historiador, per exemple, de la societat medieval no tens necessariament cap obligació cívica de sortir a l’espai públic i explicar perquè era incorrecte ofegar a les dones acusades de bruixeria, Va passat fa molt temps,  ja no és un assumpte que interessi al gran públic i l’historiador, per tant, pot tractar el tema només des de la vessant professional sense sentir cap responsabilitat moral vers la comunitat en la que viu. No crec que els historiadors del segle XX, particularment els del segle XX a Europa, tinguin aquesta opció. La tasca d’aquests historiadors no és la de trastocar les coses només per el plaer de trastocar-les, però sí la de gairebé sempre explicar històries incòmodes exposant a la vegada perquè la incomoditat és part de la veritat que necessitem saber per a viure bé i correctament. Una societat ben organitzada és aquella on coneixem la veritat sobre tots nosaltres, no una on ens diem còmodes mentides sobre nosaltres mateixos. I en això els historiadors tenen un paper especial a desenvolupar, probablement més important que el dels moralistes. Els darrers parteixen d’un conjunt de valors teòricament universals que de fet poden no ser compartits per molts dels que els escolten, mentre que l’historiador simplement diu: “Mireu, això és quelcom que tots compartiu perquè és part del vostre passat comú. Teniu això en comú i ho heu de reconèixer.” Per tant, sí que tenim el deure de trastocar i aquesta és una de les raons per les que em molesto tant amb els meus col·legues que només publiquen  els uns per els altres. Tenim un deure vers les nostres comunitats en un sentit molt més ampli. És cert que només podem estar a l’alçada d’aquest deure sent bons professionals de la història, però tenim aquest deure. Us donaré un exemple pràctic. Quan l’any 1997 tingué lloc a França el judici a Maurice Papon – l’únic judici important d’un criminal de guerra del règim de Vichy – l’acusació demanà als historiadors especialitzats en aquella època que testifiquessin com a experts davant del tribunal per tal de poder establir el context en el qual l’acusat dugué a terme les seves accions. La majoria refusaren, no volien prendre part en una polèmica pública però també esgrimint que el lloc d’un historiador no era un tribunal de justícia. L’historiador només ha d’escriure llibres. Una excepció fou el professor de la Universitat de Columbia a Nova York, Robert Paxton, qui de fet havia obert  el debat sobre Vichy publicant el primer llibre sobre aquell règim l’any 1952. Paxton estigué d’acord en actuar com a testimoni expert i jugà un paper crucial informant al tribunal no només sobre com era la França de 1942 sinó també sobre què era possible i què no en termes d’elecció personal i de coratge, tant des de l’angle moral com el polític, per a un funcionari del règim de Vichy en aquell temps i en aquell lloc. Aquest sembla ser el paper de l’historiador: fidelitat  a la veritat i per tant, inevitablement trastocador.

Si voleu llegir la resta de l’entrevista (en anglès) la trobareu ací: http://www.bu.edu/historic/hs/judt.html i si us interessa l’obra i el pensament de Tony Judt no us perdeu la seva darrera reflexió sobre el moment actual que es publicarà ben aviat: Algo va mal. Els que no tingueu problemes amb l’anglès ja la podeu llegir: Ill fares the land (Penguin Press 2010).

(Autor:Víctor Gavín)