El PSC es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels anys 50 i 60

dilluns, 7/02/2011 (CEHI)

Les darreres setmanes, diferents dirigents socialistes han reflexionat sobre el daltabaix del 28-N i el futur del socialisme català, posposant, tanmateix, el debat per després de les eleccions municipals. Un error, perquè al maig el PSC pot patir una nova ensulsiada atès que no sembla que s’abordin les raons de fons. S’ha posat l’accent a recuperar la transversalitat del partit i el tradicional electorat socialista, en els efectes de la crisi, el federalisme com a forma d’encaix de Catalunya a Espanya, la necessitat de bastir una alternativa progressista i mantenir els lligams amb el PSOE. De fora estant, afegiré dues reflexions que amb prou feines s’han apuntat.

En primer lloc, és cert que la crisi econòmica castiga electoralment els governs de centreesquerra arreu d’Europa. El problema és que la socialdemocràcia no té discurs per fer front d’una manera eficaç a la crisi. En el cas d’Espanya, el govern socialista, apressat pels mercats i amb el suport del PSC, està tirant endavant una reforma que, possiblement, aconseguirà reduir el dèficit i el deute a costa del sacrifici dels més febles i de les classes mitjanes, però sense tocar els beneficis de les grans empreses, ni de les entitats financeres responsables de la crisi que, això no obstant, poden recórrer al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per eixugar els problemes de liquiditat o de mala gestió o per fusionar-se. En suma, el govern socialista fa la feina bruta i allisa el camí de l’alternança política desmobilitzant el seu electorat. Però de la socialdemocràcia hom esperava quelcom més que les polítiques neoliberals que reclamen els mercats. Resulta urgent bastir un discurs que permeti afrontar la crisi amb garanties, eficàcia i solidaritat.

En segon lloc, el 28-N és un daltabaix per a un partit que després de set anys de govern recull els pitjors resultats de la seva història. L’escenari social i polític a Catalunya ha fet un gir substancial en els darrers anys a conseqüència del tracte donat a l’Estatut del 2006 i de la percepció (gens identitària) que l’Estat espanyol no és l’instrument adient per solucionar els problemes i satisfer les aspiracions dels ciutadans de Catalunya en matèria d’infraestructures, de polítiques socials, d’inversions o de llengua i cultura. Més encara, la percepció és justament la contrària: la d’un Estat que menysté els interessos dels ciutadans de Catalunya i els sotmet a un espoli fiscal creixent. La realitat pot ser una altra, però la percepció a Catalunya és tal com s’acaba de descriure.

I això és el que reflecteixen els resultats del 28-N. En efecte, si comparem els resultats del PSC a les 20 comarques on va obtenir el 25% o més dels vots el 2003 (representen el 88% del cens electoral), que per primera vegada li permetien formar govern en coalició amb ERC i ICV, amb els del 2010, quan perd el Govern, observem que la mitjana de vots obtinguts ha caigut del 30% al 18%. La menor participació (62% i 60%, respectivament) -però millor que el 56% del 2006- no explica una davallada de 12 punts, ja que com a molt suposaria un 4%. Tampoc es pot parlar d’un transvasament de vots cap a altres socis del Govern ja que en aquestes mateixes comarques ERC cau del 17% al 8% i ICV es manté entorn del 6%. Tampoc es pot parlar d’un transvasament de vots al PP, que només puja nou dècimes, i, encara menys a Ciutadans, que no arriba al 3% amb un increment de 6 dècimes respecte el 2006. Només CiU puja notablement en passar del 34% al 41% dels vots. És clar que la federació recull vots d’ERC, que també sagna per SCI i Reagrupament (en conjunt gairebé un 5%), però, fonamentalment, els vots provenen d’antics votants socialistes. I el problema per al PSC és que les fugues més importants es donen en l’antic graner socialista (del PSOE): Baix Llobregat, del 41% al 23% (CiU del 23% al 32%); Vallès Occidental, 36% i 19% (28% i 37%); Barcelonès, 34% i 20% (26% i 34%); Baix Penedès, 34% i 21% (33% i 37%); Tarragonès, 31% i 19% (30% i 36%). Igual passa en comarques on CiU ja havia estat la més votada el 2003, però on el PSC obtenia el 25% o més dels vots: Garraf, 33% i 20% (30% i 37%); Vallès Oriental, 31% i 17% (33% i 40%); Anoia, 29% i 17% (36% i 43%); Maresme, 27% i 15% (35% i 43%); Segrià, 26% i 16% (37% i 44%); Bages, 26% i 15% (39% i 46%); Gironès, 25% i 14% (34% i 43%).

En conclusió, el problema no ha estat la incapacitat del PSC per mobilitzar el seu electorat (al Baix Llobregat i al Vallès Occidental la participació ha caigut menys que la mitjana catalana); el problema és que les famoses dues ànimes del PSC no responen a la realitat i antics votants socialistes han optat per un catalanisme formalment més agosarat convençuts que no hi ha federalisme sense federalistes (i a Espanya aquest és per tant un camí sense sortida). El PSC, en definitiva, es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels 50 i els 60, oblidant que el gruix de votants són els seus fills o néts que ja no se senten immigrants i que, en conseqüència, ja no tenen els vincles sentimentals i ideològics dels seus pares i avis.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico el 13 de gener de 2011]

LA VANGUARDIA, UN DIARI INCOMBUSTIBLE

dimarts, 1/02/2011 (CEHI)

Avui el diari La Vanguardia compleix 130 anys. Era l’ú de febrer de 1881 i també era dimarts. La capçalera, més vella que l’estàtua de Colom, sorgia com a “Diario político y de avisos notícias. Örgano del Partido Constitucional de la província”, és a dir, al servei del líder liberal Práxedes Mateo Sagasta. La redacció i l’administració estaven al carrer de les Heures, prop de la plaça Real, i la portada no anava plena de necrològiques sinó de remeis contra les malalties venèries. Ara, continua fent calaix amb els morts i les putes.

El diari propietat de la família Godó és tot un símbol de continuïtat, referència i influència, a la ciutat de Barcelona i a la societat catalana. Tot amb tot, la proximitat al poder polític, des del seu naixement fins a la data, és la principal característica d’un diari que va recolzar a Maura, la dictadura de Miguel Primo de Rivera i, per descomptat, la del general Franco. De fet, el 27 de gener de 1939 portava el número 22.575, correlatiu al del 19 de juliol de 1936, i el lema “Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco”.

Avui, a les set de la tarda, al Col·legi de Periodistes, es presenta “Diari d’una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946)”, fruit d’una recerca col·lectiva del Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La informació publicada es contrasta amb els informes de caràcter reservat de l’Exèrcit. La presentació del llibre va a càrrec de l’ex – conseller Joan Manuel Tresserres i de Joan Tàpia, que durant 14 anys va dirigir el diari fins que l’any 2000 el Comte va oferir el seu cap a José Mª Aznar.

(Autor: Andreu Mayayo i Artal)

Teheran-Washington, 30 anys després

dilluns, 31/01/2011 (CEHI)

Feia sol però el matí era fred quan Ronald Reagan contemplà la multitud que omplia el passeig de l’East Mall i l’esplanada del monument a Washington mentre prestava jurament com a quarantè president dels Estats Units. Després pronuncià el discurs d’investidura, «cap arsenal, cap arma de cap dels arsenals del món, és tan formidable com la voluntat i el coratge moral dels homes i les dones lliures… Que se n’assabentin els que practiquen el terrorisme i oprimeixen els nostres veïns». Jimmy Carter, abrigat amb una gavardina de color tabac, no l’escoltava, ja que només estava pendent de les notícies de Teheran. Poc després arribava la confirmació: l’avió algerià que transportava els ostatges cap a la base de Wiesbaden (República Federal d’Alemanya) havia sortit de l’espai aeri iranià. Acabava així el malson dels 52 ostatges (13 dones i afroamericans havien estat alliberats el novembre de 1979, i un ostatge malalt, l’11 de juliol de 1980) segrestats durant 444 dies a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran. Era el 20 de gener de 1981.

L’ocupació havia començat el 4 de novembre de 1979 i havia estat planificada per un grup d’estudiants -entre els quals molts situen Mahmud Ahmadineyad, l’actual i controvertit president iranià-, com una acció simbòlica destinada a donar suport al sector més radical del clergat xiïta en la soterrada lluita pel poder que seguí a la revolució. S’havia concebut com una operació destinada a durar pocs dies, i que, sens dubte, concitaria l’adhesió de tots els grups polítics ja que no es perdonava als Estats Units la participació de la CIA en el complot que acabà amb el Govern nacionalista de Mohammad Mossadegh el 1953. El segrest, tanmateix, s’allargà durant més d’un any arran del trasllat del xa als Estats Units, del suport de l’aiatol·là Khomeini a l’ocupació i de la desafortunada operació de rescat que intentà el president Carter l’abril del 1980.

La revolució de l’Iran trencà el ja prou fràgil equilibri geopolític de l’Orient Mitjà que, des de la independència d’Israel el 1948, havia conegut quatre guerres entre àrabs i israelians i, des del 1975, una guerra civil al Líban que es perllongaria fins al 1989-1991. Fou en el context d’aquesta guerra civil on el 1983 feia la seva aparició el radicalisme xiïta, amb connexions amb Teheran i Damasc, en forma d’atemptats suïcides contra l’ambaixada dels Estats Units i les casernes de les tropes nord-americanes, franceses i israelianes al Líban. El balanç, gairebé 450 morts.

L’ocupació de l’ambaixada provocà la ruptura de relacions diplomàtiques entre Washington i Teheran i els atemptats del 1983 contribuïren a fer encara més difícils aquestes relacions. Des de llavors, els Estats Units han acusat l’Iran de finançar el terrorisme internacional i han decretat mesures d’embargament en diverses ocasions (1979-80, 1987, 1995 i 1997), tot i que aquestes es van suavitzar a partir de l’any 2000 -i posteriorment del 2008.

L’actitud actual de Washington pivota sobre el record de l’ocupació de l’ambaixada ara fa 30 anys i sobre dues acusacions. D’una banda, l’amenaça que suposa el desenvolupament d’un programa nuclear iranià amb finalitats militars. Des de la perspectiva iraniana aquest programa hauria de garantir la seguretat del país en una regió del món en què existeixen potències nuclears regionals (incloent-hi el Pakistan, un país de majoria sunnita en procés de fallida) i, en certa mesura, és una actitud independent de la naturalesa del règim. De l’altra, es destaca el finançament de l’Iran a organitzacions com Hezbol·là o Hamàs, que, sovint, s’inclouen en el capmàs del terrorisme internacional. S’oblida, però, que aquestes s’insereixen en el marc d’un conflicte d’ocupació territorial on gairebé ningú actua d’acord amb la legalitat internacional i que la principal icona del terrorisme internacional, Al-Qaida, és profundament i bel·ligerantment antixiïta, de manera que la majoria de les víctimes d’Al-Qaida s’han produït en països musulmans. En suma, el caràcter profundament sectari i antixiïta d’Al-Qaida fa impossible qualsevol aproximació amb el radicalisme xiïta i, àdhuc, amb organitzacions sunnites que actuen en el marc d’un conflicte d’ocupació (a l’Iraq les milícies sunnites, després d’una efímera aliança inicial, han acabat combatent les forces d’Al-Qaida).

En definitiva, tal com concloïa l’Informe Baker-Hamilton (desembre del 2006), Washington haurà de comptar amb Teheran per sortir de l’Iraq i haurà de posar en pràctica polítiques multilaterals regionals per resoldre la conflictiva situació de l’Orient Mitjà. I ho haurà de fer sense legitimar un règim teocràtic que emmordassa, empresona i assassina l’oposició (com va fer amb la revolta posterior a les eleccions del 2009) i practica una terrible discriminació de gènere; però, per guanyar credibilitat, hauria de distanciar-se també d’altres règims aliats que conculquen els valors democràtics i els drets humans, retallen les llibertats i practiquen una discriminació de gènere igualment terrible.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 20 de gener de 2011]

Història d’un vers, sentit d’un llibre

dilluns, 24/01/2011 (CEHI)

Quan el professor Andreu Mayayo em va fer la proposta de preparar un “Paper del Pavelló de la República” centrat en el Fons José María Valverde, ell, sense que ho pogués saber, va ser com si premés un interruptor oblidat de la meva memòria i s’encengués un llum que feia temps que estava apagat. La llum d’un vers de Valverde: “Déjate llevar de la mano por el gran ángel del lenguaje”. Voldria explicar perquè aquest dictum rilkeà encapçala l’edició de documents que he tingut l’honor de preparar. La primera vegada que vaig sentir aquest vers de Ser de palabra va ser a la lliçó de comiat de COU que va dictar Joan Ferran, el nostre professor de Filosofia als Escolapis del carrer de la Diputació. Molts dels estudiants reunits aquell dia a la sala d’actes vam quedar corpresos per l’emoció amb la qual el Joanfa recitava aquell vers, ens explicava quin sentit havia tingut l’afanya de saber a la seva vida i ens el llançava com un manament per a la nostra nova etapa com a estudiants universitaris. Aquell estiu, després de la Selectivitat, vaig canviar la meva primera opció a l’hora d’escollir carrera –Periodisme- i em vaig matricular a Filologia Hispànica. És una decisió que em va canviar la vida.

El 12 de juliol de 1997 vaig comprar-me un exemplar de l’Antologia dels seus versos que Valverde mateix havia preparat per a l’editorial Cátedra. A la pàgina 156 hi vaig trobar aquell vers que sempre he volgut fer meu, llegint-lo com una proclama d’exigència ètica i d’autenticitat amb un mateix. Per això, nou anys després, l’estiu del 2006, explicant qui era com sentia la meva vocació, el vaig repetir davant de la comissió que avaluava els candidats que ens presentàvem a una plaça de professor de literatura hispànica. No vaig guanyar el concurs i tot semblava indicar que així la meva vida tornava a canviar. Que la possibilitat d’encarrilar la meva vocació a través de l’estudi de la literatura s’estroncava. Sortosament, però, no ha estat així. Tal vegada m’acompanyi no l’àngel de la guarda sinó el fidel àngel del llenguatge, amb qui no he deixat de creure.

Durant els anys de carrera, després de classe, agafava la línia d’autobús 64 per anar cap a casa als meus pares. Pujava tot el carrer Aribau i una mica abans d’arribar a la Via Augusta passava per davant de l’edifici on havia viscut Valverde els darrers anys de la seva vida. Durant molt de temps, a la paret d’aquella casa, es van conservar unes pintades en record del poeta: Nulla estetica sine etica. Eren unes lletres negres al damunt d’una paret grisa. La frase, llegida dia rere dia, sense saber quin era el seu origen, em semblaven una altra interpel·lació moral. Com ho serien els poemes de Luis Cernuda, a qui Valverde va llegir tan aviat. Sense talent per a la creació, aquest era el sentit que volia donar a l’estudi de la literatura. Lligar ètica i estètica. No entendre l’una sense l’altra. M’havia de servir no per ser millor persona (una objectiu que hauríem de compartir tots) sinó per exigir-me més a mi mateix, per reforçar l’exigència de dignitat que neix del saber aprofundit de les veritats complexes i entrelligades d’un mateix i dels altres. Així he volgut construir la meva vocació com a filòleg primer, després com a historiador de la literatura i a partir d’aquí com a biògraf i historiador de la vida intel·lectual catalana i espanyola de la segona meitat de segle XX.

El llibre Fragments d’una biografia intel·lectual que he preparat a partir dels materials conservats al Fons José María Valverde vol oferir al lector un tast d’allò que pot descobrir si fa recerca al Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República. Dins d’un seguit de caixes de cartró col·locats en uns estants despersonalitzats, hi trobarà papers que permeten conèixer l’obra de Valverde i la seva personalitat i també els temps que va viure. Li permetrà conèixer des d’un minaret privilegiat la trajectòria d’un escriptor notable format en un temps d’una densa foscor, els afanys d’un dels lectors espanyols més lúcids de la gran literatura moderna i contemporània europea. Li permetrà tocar els fulls en els quals Valverde va deixar impresa la seva manera d’entendre la vida, la relació amb la literatura i la divinitat. Li permetrà escoltar els batecs de l’amistat d’un intel·lectual amb els seus col·legues, homes com Aranguren, Savater o Vargas Llosa. El llibre intenta rescatar aquests valors del Fons. Un seguit de noms i tons a través dels quals es pot escoltar la cultura de la qual venim. El llibre, a més, també, vol ser un homenatge personal a un home que va transformar l’afany de saber i la dignitat personal, juntament amb la fe, en eixos de la seva vida. El llibre vol ser el reconeixement a un mestre exemplar.

(Autor: Jordi Amat)

Economía franquista y corrupción: un llibre per entendre per què amb Franco vivíem pitjor

dilluns, 17/01/2011 (CEHI)

El Franquisme era una Dictadura però…ens va portar el creixement econòmic. Amb l’objectiu de desmuntar meticulosament aquesta fal·làcia, molt estesa en determinats sectors de l’opinió pública, els professors de la Universitat de Barcelona i membres del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la mateixa universitat (CEHI-UB) Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa, acaben de publicar el llibre Economía franquista y corrupción (Flor del viento, 2010). Es tracta d’un llibre divulgatiu destinat a un públic no especialitzat, però interessat en conèixer les claus del nostre passat més recent, un llibre per a un lector, com diu el subtítol de la portada, no economista i no franquista.

A partir de la recopilació i la síntesi dels treballs més destacats i novedosos sobre la política econòmica de la Dictadura i les seves repercussions en la vida quotidiana dels espanyols, els tres historiadors vinculats al CEHI posem damunt la taula un fet inqüestionable: la Dictadura, sustentada per definició en l’interès d’una minoria privilegiada, va retardar el creixement econòmic espanyol i ens va allunyar dels nivells de vida del nostre entorn europeu. Entre moltes altres coses, el que explica aquest llibre és que aquesta minoria privilegiada tenia noms i cognoms: els grans propietaris agrícoles i industrials. La corrupció i la misèria dels anys de la postguerra van ser el millor camp de cultiu per a l’enriquiment d’uns pocs davant la fam generalitzada de la majoria de la població, un enriquiment que posava de manifest el caràcter genuí del franquisme com a Dictadura de classe.

I aquí apareix un concepte fonamental del règim: la corrupció, una malaltia a eradicar en el sistema democràtic, però part integrant indissoluble del codi genètic de les dictadures. D’acord amb això, fent nostres les paraules de Jordi Pujol sobre el Dictador l’abril de 1960, el Dictador, a més d’un opressor, era un corruptor.

La conclusions d’aquest treball acadèmic amb vocació d’arribar al gran públic, són tan clares com contundents: la Dictadura va retardar la modernització econòmica i social d’Espanya, va propiciar un desenvolupament amb alts costos socials i territorials, i va augmentar les desigualtats en la distribució de la renda del país.

Comptat i debatut: amb Franco vivíem pitjor…fins i tot, en l’àmbit econòmic..

(Autor: Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. CEHI-UB)

El Sudan del Sud decideix

dijous, 13/01/2011 (CEHI)

El 9 de gener de 2005 Ali Osman Taha, vicepresident del Sudan, i John Garang, líder de l’Exèrcit/Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLA/M), signaven a Nairobi (Kenya), en presència del secretari d’Estat dels EUA Colin Powell, l’acord general de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa, però que deixava viu el conflicte de Darfur. El Consell de Seguretat de l’ONU (resolució 1.590, 24 de març de 2005) i la comunitat internacional van donar el seu beneplàcit a l’acord. Prèviament, el 20 de juliol de 2002, el govern sudanès i el SPLA/M havien signat el protocol de Matxakos (Kenya) que reconeixia a la població del sud el dret a l’autodeterminació sis anys després d’arribar a un acord definitiu.

Diumenge passat començava el referèndum que, segons totes les previsions, conduirà a la proclamació de la independència el 9 de juliol. Per primera vegada es trencarà l’acord de l’Organització per a la Unitat Africana que proclamava la intangibilitat de les fronteres heretades del colonialisme per evitar enfrontaments a l’Àfrica (el Caire, 21 de juliol de 1964). Tanmateix, el continent no s’ha lliurat de patir alguns dels conflictes més sagnants del segle passat mentre s’enfonsava en la pobresa. Sudan no és pas l’excepció: dues guerres civils (1956-1972 i 1983-2005) entre el nord (musulmà i centre del poder polític) i el sud (cristià, animista i musulmà), que han causat més de dos milions de morts; 4,9 milions de desplaçats interns (sobre un total de 44 milions); un dels països més pobres del món (el lloc 150 sobre 182 segons Nacions Unides); 58 anys d’esperança de vida; 39% d’analfabetisme (48% les dones). Al sud (9 milions d’habitants, 4 milions amb dret a vot) les dades són esfereïdores: un 90% de la població per sota el llindar de la pobresa; un 50% sense aigua potable; elevada mortalitat relacionada amb la gestació; un 10% de nens vacunats.

A les diferències tribals, religioses i geogràfiques (un nord desèrtic i un sud ric en aigua) s’hi afegeix la pugna pel control de les reserves de petroli (les exportacions aporten el 60% dels ingressos del país i el 98% al sud), concentrades a la regió de Darfur, de futur encara incert, i, sobretot, amb el 80% del total, al sud i a la regió fronterera d’Abyei, on s’ha posposat el referèndum per decidir on s’integra. El petroli surt al mar Roig per Port Sudan, la qual cosa ha beneficiat més Khartum que no pas Juba, la capital del sud. I, tanmateix, el president Omar al-Bashir s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum, pressionat per la comunitat internacional –està acusat de genocidi a Darfur pel Tribunal Penal Internacional– i per la promesa de Barack Obama de retirar el Sudan de la llista negra en què va ser inclòs per haver donat refugi a Ossama bin Laden a la primera meitat dels noranta. I darrere el petroli l’ombra allargada de Washington (i de les veïnes Uganda i Kenya –en el futur el petroli podria sortir pel port de Lamu–), que dóna suport al referèndum, i de Pequín, que no s’hi oposa.

La independència obre, però, moltes incerteses, des de possibles conflictes tribals interns a l’acció de grups fonamentalistes violents alimentats pel nord o a una possible reacció hostil del món àrab i, sobretot, al repte del nou govern de bastir un país des de gairebé el no-res. Recursos no en manquen, però les necessitats són moltes. La independència és una oportunitat per superar-les i passar full d’un passat de guerra i misèria. Caldrà veure si la comunitat internacional està a l’altura de les circumstàncies i, més enllà dels interessos petroliers, manté el seu suport el dia després. No es pot abocar el sud del Sudan a ser un estat fallit més de l’Àfrica.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment al diari Avui el 13 de gener de 2011]

Les causes repetides de les revoltes magribines

dilluns, 10/01/2011 (CEHI)

Les revoltes de Tunísia i Algèria tenen un punt de déjà vu que recorda les dels anys 70 i 80 i la gran revolta algeriana de l’octubre del 1988, que va suposar l’eclosió del Front Islàmic de Salvació (FIS), que posteriorment guanyaria les eleccions municipals del juny del 1990 i la primera volta de les legislatives del desembre del 1991 i va iniciar un procés de transició política que va ser avortat pel cop d’Estat del gener del 1992. Els motius, llavors i ara, són la liberalització (encariment) dels preus dels productes bàsics i la manca de llibertats. El poder és gairebé inamovible. Ben Ali va assumir el 1987 la presidència de Tunísia desplaçant Burguiba, i Buteflika, home de confiança de l’Exèrcit algerià, com ho havia estat de Bumedian, de qui va ser ministre d’Afers Estrangers i copromotor del cop d’Estat que va deposar Ben Bella el 1965, ocupa la presidència des del 1999. En suma, representants d’unes elits polítiques i militars corruptes que, amb una aparença democràtica (celebració regular d’eleccions), emmordassen les llibertats i reprimeixen durament qualsevol oposició que qüestioni els seus privilegis.

Però també hi ha fenòmens nous que ja apareixien a les protestes d’Aaiun del novembre passat, com la importància de la massiva participació dels joves, sovint llicenciats a l’atur sense cap perspectiva de trobar feina, que escampen la seva protesta per la xarxa informàtica desterrant l’opacitat informativa dels governs (a Tunísia, el grup Anonymus va deixar cegues webs del Govern i del president de la República). Un altre fenomen és la poca sensibilitat pels drets humans que denoten les desproporcionades reaccions de les forces de seguretat. A més, i malgrat saber que Europa no és El Dorado, el relat de familiars i amics emigrats i la informació que arriba a través de les parabòliques permeten les comparacions, destapen les insuficiències i les mancances democràtiques dels règims magribins i justifiquen les protestes.

Les revoltes qüestionen una vegada més uns règims privilegiats per la Unió Europea, que els considera un fre contra l’ascens de l’islamisme radical, i que en realitat són un succedani barroer de l’Estat de dret i democràtic on, en darrera instància, són l’Exèrcit i les forces de seguretat els que tutelen tota la vida política. A l’altre extrem, hi ha la gran majoria de la població, que, a pesar de la riquesa que tenen tots aquests països (el cas més rellevant és el d’Algèria, que l’any 2009 va ser el quart exportador de gas del món i el vuitè de petroli), pateix unes condicions de vida molt i molt dures: atur, manca d’habitatges dignes, pobresa, conculcació dels drets humans i de les llibertats. Però les velles elits dirigents s’aferren al poder, són incapaces de renunciar als seus privilegis i responen a les legítimes aspiracions de la població amb noves dosis de repressió. Unes revoltes ciutadanes que, sense una resposta política justa, són camp adobat per a l’ascens d’opcions més radicals.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment a El Periódico el 9 de gener de 2011]

Bon Nadal i Any Nou 2011!

divendres, 24/12/2010 (CEHI)

El Blog del CEHI us desitja un Bon Nadal i Any Nou 2011!

Ens retrobem després de Reis.

CINEMA EN TEMPS DE GUERRA, EXILI I REPRESSIÓ (1936-1975)

divendres, 24/12/2010 (CEHI)

L’exposició “Cinema en temps de guerra, exili i repressió”, organitzada pel Memorial Democràtic de la Generalitat i comissariada per Josep Maria Caparrós, professor titular de la Universitat de Barcelona, i Magí Crusells, secretari del Centre d’Investigacions Film-Història de la UB, va estar oberta al públic entre el 22 de setembre i el 12 de desembre a Barcelona. Ara existeix la possibilitat que sigui exhibida  en altres llocs del nostre país. Alguns dels fets que es van esposar són més i menys coneguts pel públic: la col·lectivització de les sales de cinema per part dels sindicats o la tasca del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a través de Laya Films, per exemple. D’altres van ser rescats de l’oblit, especialment les vicissituds biogràfiques de molts professionals del cinema obligats a l’exilio o repressaliats. Pedro Puche, director de Barrios Bajos (1937), condemnat pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme; Francisco Carrasco de la Rubia, crític de La Vanguardia, condemnat en consell de guerra i executat al Camp de la Bota el 13 de maig de 1939 … i tantes altres persones que formen part de la història i la memòria del nostre cinema. Per altra banda, la censura franquista va impedir durant anys fins i tot el doblatge de cap pel·lícula al català, fins al punt que el primer film estrenat comercialment en català, a l’any 1966, va ser Maria Rosa (dir. Armando Moreno, 1964) basada en el drama homònim d’Àngel Guimerà i interpretada per Núria Espert.

Finalitzada l’exposició, el Memorial Democràtic ha decidit posar a la seva web (http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/04_Demana_una_exposicio/05_documents/EC_INTERACTIU.swf) l’interactiu sobre les sales de cinema que va haver a la Ciutat Comtal entre el 1936 i 1975.

El cinema continuà sent el principal espectacle de masses a casa nostra entre aquells anys. En aquests sentit, Barcelona disposava de 162 cinemes el 1962 segons l’Institut Municipal d’Història. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els anarcosindicalistes es van apropiar de totes les sales, però solament van batejar tres locals com a homenatge a líders republicans. En canvi, després del conflicte bèl·lic, els noms no específicament espanyols o revolucionaris van canviar primer per iniciativa dels nous propietaris i després a partir d’una ordre del governador civil de la província, Wenceslao González Oliveros. A l’interactiu hi ha 207 entrades que mostren de forma molt divulgativa, sobre el fons d’un mapa actual de la ciutat, els canvis que no solament van afectar al nom de les sales sinó també al nom del carrers.

Tota aquesta recerca ha estat possible consultant la premsa de l’època així com tres llibres fonamentals:

GIRALT i RADIGALES, Jesús M. (dir). Atles de la Guerra Civil a Barcelona. Barcelona: Enciclopedia Catalana / SAU, 2009.

HURTADO, Víctor; SEGURA, Antoni; VILLARROYA, Joan. Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: DAU / CEHI / Universitat de Barcelona, 2010.

MUNSÓ CABÚS, Joan. Els cinemes a Barcelona. Barcelona: Proa / Ajuntamen de Barcelona, 1995.

Títols als que podem afegir el catàleg de l’exposició.

(Autor: Magí Crusells)

El Procés 1001: Justícia franquista vs. Solidaritat obrera…i amb els obrers

dilluns, 20/12/2010 (CEHI)

Tal dia com avui, 37 anys endarrere, la pràctica totalitat de la direcció de Comissions Obreres (CC.OO) seia a la banqueta dels acusats davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme judicial franquista creat per reprimir l’oposició democràtica amb especial predilecció pel moviment obrer, el veritable mal de cap de la Dictadura.

Els processats, que passarien a ser coneguts com els Deu de Carabanchel, formaven part de la Coordinadora Nacional de Comissions Obreres i havien estat detinguts el 24 de juny de 1972 a la residència de la congregació religiosa dels Oblats de Pozuelo de Alarcón, a prop de Madrid. Els detinguts eren Marcelino Camacho, Eduardo Saborido, Nicolás Sartorius, Francisco García Salve, Fernando Soto, Juan Muñiz Zapico, Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban i Luis Fernández. La delegació catalana, integrada per Cipriano Garcia, José Luis López Bulla i Armando Varo, va escapar a la batuda policial. Tal i com recorda un dels tres afortunats, en López Bulla, la presència de diversos furgons de policia a la plaça del poble els va posar sobre alerta. Els seus pitjors pronòstics es confirmaren quan van escoltar a un paleta, que havia fixat la mirada en els tres sindicalistes catalans, com explicava als seus companys de feina que la batuda anava dirigida contra uns traficants de droga, afegint: “A la policia les falta detener a los de Barcelona”. L’avís era prou clar: calia oblidar la reunió i abandonar el poble.

El mateix dia que començà el judici del Procés 1001/72, 20 de desembre de 1973, un succés inesperat va provocar el seu ajornament per unes hores: el president del govern i mà dreta del Dictador, l’almirall Luis Carrero Blanco, patia un atemptat mortal perpetrat per ETA que situava als sindicalistes encausats en un escenari polític i judicial summament difícil, per les ànsies de revenja del règim de Franco. Les condemnes finals van reflectir aquestes ànsies de revenja amb unes penes que sumaven més de 160 anys de presó entre els deu encausats.

Els Deu de Carabanchel esdevingueren un símbol a Espanya i a l’exterior de la lluita per la llibertat sindical i la democràcia. Entre tots ells, despuntava la figura del líder de CC.OO. La trajectòria històrica del recentment desaparegut Marcelino Camacho (Osma la Rasa, Soria, 1918 – Madrid, 2010), sintetitza, en paraules de l’actual Secretari General de CC.OO Ignacio Fernández Toxo, la vida i destí dels treballadors espanyols al segle XX. Camacho, combatent  republicà a la Guerra Civil, militant del PCE des de l’any 1935, represaliat polític de la Dictadura als camps de treball del nord d’Àfrica, i organitzador a començaments dels 60, des del seu activisme a l’empresa de motors Perkins Hispania, de les Comissions Obreres del Metall a Madrid; va esdevenir la cara pública més visible del moviment socio-polític de les Comissions Obreres, una organització que partia del món del treball però incorporava les reivindicacions polítiques democràtiques al full de ruta del moviment obrer, alhora que estenia la seva influència amb les Comissions Obreres de Barri, tot un precedent de les Associacions de Veïns. CC.OO era la millor expressió d’un nou moviment obrer que aprofitava l’entramat legal i institucional del Sindicat Vertical franquista per arribar en millors condicions a connectar amb els treballadors (ocupant càrrecs com els enllaços i els jurats sindicals), dins d’una dinàmica que conjugava legalitat i clandestinitat. Un moviment obrer que basava el seu funcionament en l’assemblea deliberativa al centre de treball i partia de l’experiència compartida a l’àmbit laboral. Aquesta experiència compartida, queda magníficament descrita per les paraules de ja esmentat J. L. López Bulla, quan afirma que “un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos […] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad…pero por qué? Porqué el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te veo en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te veo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000 personas, y como el ruido de las máquinas es tan grande no nos oye la policía, parece que estoy contigo desde el nacimiento de los tiempos”. I efectivament, Marcelino Camacho era una d’aquestes persones que semblava que estiguessin al teu costat des del naixement dels temps.

A nivell internacional el judici tingué un important ressò mediàtic i desfermà una onada de solidaritat amb els lluitadors antifranquistes. Les accions de protesta i solidaritat amb els represaliats portaren a una important reducció de les condemnes per part del Tribunal Suprem mesos després, i finalment, després de la mort del Dictador, al seu alliberament al novembre de 1975 mitjançant un indult reial. En el context de les accions encaminades a organitzar la solidaritat internacional amb els detinguts, que incloïen reunions amb personalitats i organitzacions estrangeres, paga la pena destacar l’entrevista que mantingué Jaime Sartorius, advocat que participà en la defensa dels sindicalistes, amb el cèlebre actor nord-americà Marlon Brando, compromès amb la defensa dels drets dels afroamericans i dels indis al seu país. Brando expressà la seva solidaritat amb els sindicalistes espanyols amb la disposició a presentar-se a Madrid per assistir al judici, si era avisat amb un mes d’antelació per poder organitzar la seva agenda. Finalment el TOP convocà el judici amb cinc dies d’antelació i Brando no pogué assistir-hi. Un any abans, al 1972, s’havia estrenat la mítica pel·lícula The Godfather de Francis Ford Coppola, on el personatge d’Amerigo Bonasera acudia a sol·licitar ajuda a Don Vito Corleone (Marlon Brando) i pronunciava una frase que esdevindria llegendària en la història del cinema: “La justícia ens la farà Don Corleone”. En el cas del Procés 1001, Marcelino Camacho i els seus companys podrien  haver afirmat, sense por a equivocar-se: “La justícia…ens la farà la solidaritat de la gent”.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)