Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011 (CEHI)

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php

Com era Líbia abans de Gaddafi?

dilluns, 28/03/2011 (CEHI)

Continuant amb una de les funcions essencials d’aquest blog, la d’aportar referents històrics als fets de l’actualitat, m’ha semblat adient portar fins ací el testimoni d’una persona que va viure a Líbia abans de la pressa del poder per el coronel Gaddafi, testimoni que, a la vegada, complementa el post anterior de l’Alberto Pellegrini sobre Líbia i la seva etapa com a colònia italiana. Aquest testimoni breu però de primera mà ens permet reflexionar sobre el colonialisme, les seves conseqüències, les relacions entre Occident i els nous estats descolonitzats i perquè gent com el coronel Gaddafi pot arribar al poder i ser fins i tot ben vist en un primer moment. En altres paraules, comprendre que el fangueig actual té el seu origen en una tempesta molt anterior. Com sempre en aquests casos, qualsevol error només és del traductor.

Entre 1961 i 1964 vaig viure a Líbia, aleshores un dels països més pobres del Món. Era abans de Gaddafi, quan qui manava era el rei Idris. El meu marit estava estacionat a Wheelus, la base de la força aèria dels Estats Units  on jo feia de mestra. Vivíem a Trípoli, una ciutat plena de barraques. Just darrera el nostre apartament hi havia gent que vivia en vivendes fetes de velles senyals de tràfic, deixalles de metall i fulles de palmera. L’hivern era fred, molta gent moria i hi havia processons de morts als carrers. Aquesta gent no tenia aigua corrent, obtenien aigua de pous i anaven als matolls a fer les seves necessitats.

Les cases de la ciutat tenien aigua corrent però no tot el dia. Nosaltres depeníem d’un dipòsit d’aigua al terrat que s’omplia durant la nit, sempre i quan hi hagués prou pressió en el sistema. Cap dels meus coneguts tenia telèfon. Eren molt cars i havies de pagar un suborn per tenir-ne un. El transport per la majoria de libis era o bé a peu o amb carro tirat per burro. Homes i dones vestien llargues robes blanques anomenades “barracans.” Les dones en públic anaven completament cobertes, excepte els ulls, i havien de seure a la part del darrera dels autobusos.

Als carrers et trobaves ancians a les voreres, coberts amb una manta, estenent les mans demanant almoina. Caps i potes de cavalls es mostraven en els exteriors de les carnisseries.  La llet, en pots de vidre trets de deixalleries, es repartia en burro a aquells qui podien pagar-la. Els homes que treballaven a les salines no anaven calçats i nois descalços demanaven cigarretes dient “baksheesh” que vol dir de franc. “Baksheesh” fou una de les primeres paraules en àrab que vaig aprendre perquè s’utilitzava força sovint. També significava “tancarem aquesta transacció il·legal amb un suborn.”

El reu vivia en un palau molt gran i bonic, en tenia un altre a Bengazi i n’estava construint un tercer per el príncep hereu. Els membres de la família reial i els seus amics es movien en cotxes Mercedes de color negre i vivien en grans mansions. Anaven a Mònaco a beure, apostar i per anar amb dones – tot prohibit per la cultura musulmana.

Quan la reina venia a comprar a la base, la botiga es tancava per a ella per tal de no ser vista per ningú comprant regals cars, excepte aquells encarregats de la seva seguretat. El meu marit, policia de la força aèria, era un d’ells.  Quan van haver d’operar-la de pedres al ronyó, la van portar a l’hospital de la base on va passar davant de tothom. Jo hi era, tenint el meu primer fill. L’infermera em va dir que el meu metge no estaria en el part perquè estava operant a la reina.

Els diners que sostenien aquest opulent estil de vida venien del petroli. Els camps de petroli estaven controlats per els americans, els britànics i els holandesos. Una segona font de recursos per el rei eren els milions de dòlars que el govern dels Estats Units pagava per utilitzar la base i enviar esquadrons d’avions de combat al desert a fer pràctiques de bombardeig.

Quan vaig arribar a Líbia, vaig voler aprendre àrab però el meu conseller militar em va recomanar que aprengués l’italià tot dient-me: “Si vas a Egipte o al Líban i parles amb accent libi, la gent sabrà que vens de Líbia i no et respectaran.” Líbia era vista  com un territori de tribus del desert i escassa cultura. Egipte, per altra banda, era molt admirat. Encara puc veure les fotografies de Nasser als murs i les parets de Trípoli. Nasser era especialment admirat per un jove oficial de nom Gaddafi qui un dia de 1969 va fer fora el rei Idris mitjançant un cop incruent.

Gaddafi immediatament va fer fora els americans, els britànics i els italians – tots vistos com imperialistes. (Líbia fou una colònia italiana sota Mussolini). Nacionalitzà els pous de petroli; portà aigua del gran aqüífer sota el Sàhara a les ciutats de la costa, construí vivendes, escoles i hospitals; va pavimentar els carrers i va permetre més llibertat a les dones.

Desafortunadament, la fam de poder de Gaddafi passà per davant de les preocupacions per el seu poble. Volia ser el nou Nasser i provà d’unificar el món àrab sota el seu lideratge, però Líbia era vista com insignificant per les altres nacions àrabs i Gaddafi com a massa inexpert, impulsiu, descarat, imprevisible i egòlatra. Mai se’l van prendre seriosament i això el dugué cap a un comportament cada cop més vergonyós que arriba fins el dia d’avui.

[Autora: Shirley Frederick. Traducció: Víctor Gavín]

[Article publicat a Truthout: http://www.truth-out.org/ sota el títol: In Pre-Qaddafi Libya, the US Supported the Rich While the Poor Went Barefoot]

El contrari d’austeritat no és prosperitat

dimecres, 16/03/2011 (CEHI)

Normalment els llibres de memòries solen ser com un camp de mines. Ningú, o molt pocs, estan disposats a quedar malament i per tant estan plens de paranys que demanen al lector un coneixement previ important de la persona i el temps per no caure-hi. A vegades, però, constitueixen una reflexió notable sobre els valors d’una època, reflexió enriquida per la perspectiva que només el temps atorga. Aquest és el cas del darrer i pòstum  llibre de Tony Judt, The Memory Chalet. Unes memòries singulars perquè estan escrites no únicament per un dels millors historiadors del darrer terç del segle passat i principis de l’actual, sinó també per una persona que mentre les escriu, o millor dit las dicta, té assumit que li queda poc temps de vida. Així a la perspectiva que dóna el temps s’hi afegeix la despreocupació per el “què diran”. Ací teniu la traducció d’un fragment d’aquest text. Un que parla sobre valors i els contrasta amb perspectiva històrica. Aquells que, erròniament, associem només amb èpoques d’escassetat però que ens fan més rics col·lectivament, i aquells altres que sempre ens semblen els més adients en temps de prosperitat però que ens empobreixen a tots en conjunt. Com sempre en aquests casos qualsevol error només és atribuïble al traductor.

Quan anem a buscar menjar xinès la meva muller sempre el demana en caixes de cartró. Els meus fills ho saben tot sobre el canvi climàtic. La nostra és una família amb consciència mediambiental. Segons els criteris de la meva muller i fills jo sóc una relíquia de l’edat de la innocència ecològica, però qui va per el pis apagant els llums i cercant les aixetes mal tancades?  Qui defensa que moltes coses es poden reparar abans de comprar-ne de noves? Qui recicla els sobrants i guarda el paper per embolicar? Els meus fills diuen als seus amics: el pare va néixer en la pobresa. No és cert els hi responc: vaig créixer en l’austeritat.

Després de la guerra mancava de tot. Churchill va hipotecar Anglaterra i arruïnar la Hisenda Pública per tal de derrotar a Hitler. La roba va estar racionada fins 1949,  el mobiliari més bàsic fins 1952 i el menjar fins 1954 (…) Per a un nen, el racionament formava part del seu ordre natural (…) El racionament i els subsidis significaven que les necessitats més bàsiques de la vida eren accessibles per a tots. Gràcies al govern laborista de la postguerra, els nens teníem dret a tot una sèrie de productes per a créixer sans: llet de franc però també suc concentrat de taronja i oli de fetge de bacallà. El suc de taronja venia en unes ampolles com de medicina, rectangulars, i mai he perdut aquesta associació. Encara avui quan estic davant d’un got de suc de taronja ple fins al capdamunt m’envaeix una mena de sentiment de culpa i em dic: beu-te’l però no de cop. De l’oli de fetge de bacallà, recomanat a les nostres mares i mestresses de casa per les autoritats, contra menys se’n parli millor. (…)

De la mateixa manera, d’ençà la guerra els rics guardaven les aparences.  No es veia un consum desbocat, tothom semblava més o menys igual i vestia roba feta amb els mateixos materials. Fins i tot els colors eren modestos (marró, beix, gris) i tothom vivia unes vides molt similars. Els escolars acceptàvem anar d’uniforme perquè els nostres pares també semblaven anar-hi (…) Aquells per a qui les seves memòries no vagin més enllà dels darrers 50, austeritat és una abstracció. El racionament i les restriccions havien desaparegut, la vivenda s’havia recuperat, la grisor de l’ Anglaterra de la postguerra anava desapareixent.

Crec que no he arribat a apreciar l’impacta d’aquells anys de la meva infantesa fins recentment. Observant-los amb la perspectiva que dóna el temps, es veuen més clarament les virtuts d’aquells dies d’escassetat. Ningú desitjaria el seu retorn però l’austeritat no era només una condició econòmica sinó que també inspirava una ètica pública. Clement Attlee, el primer ministre laborista entre 1945 i 1951, havia arribat al poder, igual que Harry Truman, sota l’ombra d’un líder de guerra carismàtic i després del qual encarnava a la perfecció les més reduïdes expectatives del nou temps. (…) Com Truman, Attlee va viure i morir amb parsimònia, obtenint escassos beneficis materials d’una vida de servei públic. Fou el darrer representant exemplar dels grans reformadors de classe mitja de l’època del rei Eduard VII: moralment seriosos i molt austers. Qui entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o fins i tot entendre el que estic dient?

La serietat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir però tothom la reconeix quan la veu. Fa referència a una coherència entre acció i intenció, a una ètica de la responsabilitat política. La política és l’art del possible, però l’art també té la seva ètica (…) A les arts, la serietat moral es tradueix en economia de les formes i contenció estètica: és el cas de la pel·lícula El Lladre de Bicicletes . Recentment vaig introduir al meu fill de 12 anys al clàssic de François Truffaut, Els 400 cops (1959). Membre d’una generació que ha crescut amb una dieta de cinema contemporani amb missatge  com Avatar  o El dia de demà, es va quedar estorat: “És austera. Fa tant amb tant poc.” I tant. La riquesa de recursos que apliquem a l’entreteniment només serveix per amagar-nos la pobresa del producte. Igual en política, on la xerrameca continua i la retòrica grandiloqüent amaguen una profunda buidor.

El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe i voluptuositat. Hem substituït l’ interès públic per el consum sense fi, i no esperem més altes aspiracions dels nostres líders. 60 anys després que Churchill pogués oferir només “sang, esforç, llàgrimes i suor”, al nostre president actual en temps de conflicte no se li va ocórrer altre cosa desprès de  l’11 de setembre de 2001, deixant a banda el moralisme exagerat de la seva retòrica,  que demanar-nos que continuéssim anant a comprar. Aquesta visió empobrida de la comunitat, la comunitat del consum, és tot el que mereixem de part d’aquells qui ens governen. Si volem millors governants, hem d’aprendre a demanar més d’ells i menys per a nosaltres mateixos. Una mica d’austeritat no estaria malament.

(Autor Tony Judt. Traducció Víctor Gavín)

Operacions militars a Líbia (fa setanta anys)

dilluns, 7/03/2011 (CEHI)

Les cròniques periodístiques dels darrers dies, centrades en la revolta contra el règim de Gaddafi a Líbia, mencionen repetidament tota una sèrie de noms de ciutats i localitats del país africà – Trípoli, Bengasi, Tobruk – que poden resultar extremadament familiars per tots aquells lectors que s’interessin a la història contemporània. Al mateix temps, també tots els mapes que marquen l’evolució de la citada revolta, amb l’avançada dels rebels des dels territoris orientals del país cap a la capital, evoquen mapes molt semblants: aquelles que els diaris de tot el món publicaven a les seves pàgines justament fa setanta anys, quan – com ara – Líbia es trobava al centre de l’atenció i quan uns exèrcits que es desplaçaven des d’Orient tenien Trípoli com objectiu dels seus atacs.

Ens estem referint, evidentment, a la Segona Guerra Mundial, i específicament a la “Campanya del Desert”, que – durant gairebé tres anys – va ensagnar els territoris libis (i d’Egipte occidental); un enfrontament entre les tropes italo-alemanyes assentades a Líbia i determinades a conquistar Egipte, i les forces de la Commonwealth instal·lades a Egipte (britànics, però també – i sobre tot – australians, indis, sud-africans, neozelandesos), l’objectiu de les quals era eliminar la presència nazi-feixista de la ribera meridional del Mediterrani. Una guerra, la del desert, sovint mitificada pel seu caràcter suposadament cavalleresc (en oposició a la brutalitat del front oriental europeu), per les característiques personals, i el carisma, dels seus protagonistes més destacats (sobre tot l’alemany Rommel, però també el britànic Montgomery), i – no oblidem-ho – també perquè va ser l’única campanya terrestre on els britànics van obtenir una victòria decisiva contra els nazis sense intervencions directes dels nord-americans.

La guerra del desert, a més, va mantenir per tota la seva duració (juny 1940 – febrer 1943) unes característiques molt originals, que la van diferenciar de totes les altres campanyes del segon conflicte mundial, i que es van evidenciar ja des del seu començament. En primer lloc, va ser una guerra de continus vaivens: a les ofensives inicials de les forces de l’Eix, van seguir sempre els contraatacs (més o menys reeixits) dels britànics, en una sèrie de moviments que semblaven no acabar mai. En segon lloc, les operacions van afectar només una restringida franja de territori coster, en un front, limitat al sud pel Sàhara, que va alternar breus moments de gran mobilitat (amb avançades i retirades de centenars de quilòmetres) a més llargues etapes de inactivitat gairebé total, caracteritzades per la preparació del següent contraatac i per accions de les patrulles. Aquesta alternança, i els vaivens esmentats, es van deure a molts factors diferents: el més important d’aquests, que els nazi-feixistes van patir constants problemes en quant a la disponibilitat de subministraments (sobre tot carburant) i dels relatius transports des del continent, quan en canvi les forces de la Commonwealth van gaudir d’aprovisionaments més constants. A més, s’ha de recordar que les tropes de l’Eix (especialment els alemanys) es van demostrar sovint més hàbils (i audaces) tàcticament respecte als rivals, però sempre menys consistents des del punt de vista numèric. I finalment, no s’ha d’oblidar que, per l’estratègia alemanya, Àfrica va constituir sempre un front d’importància secundària, respecte a la decisiva lluita contra el gegant soviètic; pels britànics, en canvi, la guerra a Líbia i Egipte va ser sempre el teatre principal (o fins i tot únic) d’operacions fins a la seva mateixa conclusió.

Quan van començar (estiu de 1940), les operacions militars al desert només van afectar a italians i britànics: Mussolini, després d’alguns titubejos inicials, va ordenar al seu incompetent general Graziani atacar Egipte, confiant en la superioritat numèrica del seu exèrcit i esperant obtenir una fàcil victòria contra un enemic que el règim de Roma ja veia derrotat. El 9 de setembre, així, els italians van iniciar la invasió, amb una avançada d’uns cent quilòmetres que va donar lloc a una triomfal propaganda feixista (tot i que els anglesos s’haguessin retirat sense lluitar, i que l’atac s’hagués detingut ràpidament). Quan, tres mesos després, els exèrcits del general britànic Wavell van començar el primer contraatac al desert, una acció inicialment pensada amb objectius limitats es va ràpidament transformar en una colossal i sorprenent victòria (més de 130.000 italians capturats, tota Cirenaica ocupada) que va acabar definitivament amb el mite de la potència militar feixista. Enfrontat a una catàstrofe, l’humiliat Mussolini va així haver d’acceptar l’ajuda de Hitler; aquest, per a evitar el col·lapse definitiu del seu aliat, va enviar així reforços a Líbia (el famós “Afrika Korps”, dirigit pel general Rommel). A partir d’aquest moment, i tot i que, numèricament, els italians sempre constituiran la majoria de les tropes de l’Eix al desert, l’arribada de Rommel marcarà el final de la anomenada “guerra paral·lela” feixista i la definitiva supeditació de Mussolini a les exigències estratègiques alemanyes.

Rommel va demostrar immediatament les seves capacitats, atacant per sorpresa i reconquerint en tres setmanes tot el territori perdut pels italians (març-abril 1941); així, gràcies a aquesta fulminant victòria, va sorgir el mite del general alemany, i la “Guineu del desert” (el seu sobrenom) va convertir-se en un malson per als seus rivals, que semblaven incapaços de derrotar-lo. Rommel, a més, va també portar atacs devastadors, com quan – després d’haver detingut l’enèsim intent anglès – va llançar una nova ofensiva (juny 1942) que va portar les seves tropes fins a pocs quilòmetres d’Alexandria, després d’haver infligit una derrota tremenda als britànics; tot i això, quan semblava que la conquesta d’Egipte anava a ser una qüestió de pocs dies, la crònica escassetat de subministraments va passar factura a l’Eix, obligant-lo a aturar-se a El Alamein.

Fou allí on es va complir el destí de l’Afrika Korps: després de setmanes d’esforços dels dos bàndols per a trencar la línia del front, el Vuitè Exèrcit britànic – ara comandat pel general Montgomery, i àmpliament reforçat en quant a homes i materials – va poder finalment emprendre l’ofensiva (octubre de 1942). La batalla d’El Alamein va resultar en una aplastant victòria aliada, i es va convertir – juntament al quasi contemporani triomf soviètic de Stalingrad i al desembarcament aliat a les costes d’Algèria i Marroc – en un dels episodis que van canviar el rumb de la guerra mundial. A partir d’aquell moment, amb un Hitler cada vegada més preocupat per l’evolució del front rus i poc o res disposat a enviar reforços a Àfrica (tot i les pressions de Mussolini), el destí de la campanya del desert va quedar segellat, amb la lenta retirada de Rommel de tota Líbia.

La caiguda de Trípoli en mans britàniques (23 de gener de 1943) va marcar així el final de la extenuant campanya al desert occidental (penúltim capítol de la guerra a Àfrica abans de la conquesta de Tunis), encara que potser encara més importants van ser les conseqüències per al feixisme. La pèrdua del seu darrer territori africà, de fet, no va marcar només el final definitiu de la llarga etapa colonial italiana, sinó que, sobre tot, va ferir mortalment el règim de Mussolini: un règim que ara s’enfrontava a la imminent perspectiva de la derrota, i al qual només quedaven unes poques setmanes de vida.

(Autor Alberto Pellegrini)

El final de Gaddafi i Europa

divendres, 4/03/2011 (CEHI)

En el moment d’escriure aquestes línies, la batalla de Trípoli està a punt de començar. Però, com sempre a Líbia, tot és incert i les notícies són confuses. El 2009, el malaguanyat amic Fred Halliday denunciava en un article a OpenDemocracy el caos administratiu del règim, la intemperància verbal i les excentricitats de l’autoproclamat líder de la revolució, la pobresa intel·lectual dels dirigents, la repressió de la dissidència, l’opacitat informativa, i acabava afirmant que el règim de Gaddafi era un dels més dictatorials i opacs del món àrab. Els libis no gaudeixen de les llibertats més elementals, els drets humans es conculquen de manera sistemàtica, com fa anys que denuncien Amnistia Internacional i Human Rigts Watch, i els opositors són detinguts, segrestats (com el 1990 el pare de l’escriptor Hisham Matar que vivia exiliat al Caire) i, sovint, executats.

En 40 anys, Muammar al-Gaddafi ha fet tots els papers de l’auca. Arribà al poder el 1969 amb 27 anys mitjançant un cop d’Estat que acabà amb la monarquia i implantà un règim de partit únic (la Unió Socialista Àrab) que es definia com a revolucionari i socialista, a favor de la unitat àrab i de l’expansió dels principis de l’islam, contrari a l’imperialisme, favorable a la destrucció d’Israel i partidari del Moviment de Països No Alineats. A la dècada dels anys 70, proclamava la revolució cultural, que pretenia donar el poder a les masses, i publicava el Llibre Verd on feia una relectura molt particular de l’Alcorà. El 1977 proclamava l’Estat de les Masses Àrabs de Líbia Popular i Socialista. La retòrica panarabista el va portar a promoure, sense èxit, la unió amb Egipte i Sudan -1969-, Egipte i Síria-1971-,Tunísia -1974-, Síria i el Marroc-1984-, i apel·lant al panafricanisme, amb Mauritània, Níger, Mali i el Txad. El 1988, els Estats Units van bombardejar Trípoli i Bengasi i els serveis secrets libis respongueren amb els atemptats de la Pan Am (1988, 270 morts) i la UTA (1989, 170 morts) i conseqüentment el Consell de Seguretat de Nacions Unides decretà el 1992 l’embargament aeri i militar de Líbia i, el 1993, dels equipaments petrolers i dels fons a l’estranger.

Paral·lelament, Líbia es convertia en santuari i suport d’organitzacions armades d’arreu del món. A nivell intern, Gaddafi reprimia amb duresa qualsevol oposició, fos islamista (Front Nacional de Salvació) o de l’Exèrcit (el complot de juliol de 1975 se saldà amb l’execució de 22 oficials). L’11-S li va permetre sumar-se a la guerra contra el terrorisme i, després de prometre pagar indemnitzacions pels atemptats i no desenvolupar armes de destrucció massiva, fou aixecat l’embargament a Líbia. Europa, que no va renunciar mai als hidrocarburs libis, acollí Gaddafi amb els braços oberts, com un fill pròdig que torna a casa.

El règim libi renegà formalment del tribalisme el 1969, però Gaddafi ha utilitzat les rivalitats tribals dins de l’Exèrcit -molt menys cohesionat que el tunisenc o l’egipci-, i l’oposició entre la Cirenaica i la Tripolitània, per mantenir-se en el poder confiant sempre en els mercenaris africans. El seu fill Saïf al-Islam ha pronosticat una guerra civil tribal si no s’atura la revolta. Però la realitat és que la urbanització ha esmorteït les aliances tribals i Warfalla, la tribu més nombrosa, ha donat suport a l’oposició. Com assenyalava Al-Hussein Mohammad (BBC, News Middle East, 21 de febrer), la lluita és entre el règim i els seus partidaris, d’una banda, i la població civil oposada al règim, de l’altra, amb independència de l’afiliació tribal.

Com a Egipte i Tunísia, però amb un bany de sang perquè Gaddafi es nega a deixar el poder, la població està lluitant per conquerir la llibertat i Europa es mira desconcertada la revolta. La mateixa Europa que, fins fa uns dies, reia totes les gràcies del dictador, i que no reconeix una revolució democràtica a les portes de casa seva. En canvi, el president Barack Obama ha llegit molt bé que les revoltes àrabs no són contra Occident sinó contra els dictadors. Són, més enllà del seu èxit o el seu fracàs, un camí sense retorn, ja que el vell model -dictadures per frenar l’islamisme a costa de les llibertats dels pobles- ha periclitat. En tot cas, el nou islamisme mira a Turquia i no a l’Afganistan dels talibans.

Després dels successos de Tahrir res tornarà a ser com abans. Per això Washington s’ha apressat a contactar amb els opositors libis i oferir-los suport logístic i, si cal, ajuda militar, mentre el Consell de Seguretat de l’ONU demanava jutjar Gaddafi per crims de guerra. En canvi, Europa, estupefacta i paralitzada per la por, pateix per la possible onada immigratòria i pel preu del cru, desaprofitant així la finestra d’oportunitat que s’obriria si es té el coratge de recolzar les revoltes i d’oferir ajuda econòmica a les democràcies que en puguin sorgir. Més enllà de les cíniques declaracions d’alguns líders europeus, fins ahir enfangats fins al coll amb els negocis dels dictadors, fa la sensació que la UE estava més còmoda amb la situació anterior i que tem afrontar el risc que suposa la lluita per les llibertats dels pobles. ¡No fos cas que perdessin!

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 3 de març de 2011]

Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)

dilluns, 28/02/2011 (CEHI)

Els protestants catalans, també denominats evangèlics, són els grans desconeguts de casa nostra, malgrat que hi són de forma organitzada des de la segona meitat del s. XIX. Res va quedar dels reformistes catalans del s. XVI, la monarquia hispànica va lluitar aferrissadament contra qualsevol focus d’heretgia per mitjà del Tribunal del Sant Ofici, la Inquisició. Els protestants catalans contemporanis provenen d’aquells que van protagonitzar la Reforma a l’època moderna (luterans, calvinistes, anglicans…) i d’aquells altres que amb el decurs dels segles van tornar a enriquir-la (baptistes, metodistes, Assemblees de Germans…). A l’inrevés de l’Església Catòlica, que des del Concili de Trento fins al Concili Vaticà II va ser impermeable a qualsevol transformació d’envergadura, el protestantisme ha estat en constant interpretació teològica, doctrinal i vivencial de la Bíblia. Aquests trets s’han traduït en la constitució de moltes denominacions o esglésies.

Des que els protestants van començar a organitzar-se a Catalunya, a partir de la segona meitat s. XIX, van ser objecte del perseguiment de les autoritats civils i eclesiàstiques, alguns fins i tot van patir penes de presó per la fidelitat a la seva fe. El protestantisme català va adscriure’s als sectors liberals progressistes, perquè no s’oposaven a la seva existència i propugnaven la llibertat religiosa. Amb els transcurs dels decennis el poder polític i l’eclesiàstic l’inclouran dins d’aquelles opcions polítiques i socials que podien posar en risc el sistema, com el republicanisme, l’anarquisme, el socialisme, el catalanisme…

Els protestants catalans contemporanis van ser uns ciutadans de segona categoria, mancats de molts dels drets dels quals gaudia la majoria catòlica. Les autoritats civils i catòliques van procurar d’inculcar a la població que vivien en l’heretgia i l’error, coses que es contagiaven, si no eren reprimides i extirpades.

Si alguna cosa colpeix, quan s’analitza la documentació dels arxius de l’Estat sobre el protestantisme, són els problemes que van tenir per sepultar els seus morts, si no era pel ritus catòlic.  Molts cadàvers van estar dies i dies sense enterrar, podrint-se, per l’enfrontament amb les autoritats catòliques, que no donaven el seu vistiplau a la inhumació, asseguraven que les restes li pertanyien, perquè malgrat la conversió herètica havien estat batejats. El governador civil tenia l’última paraula en aquestes controvèrsies i gairebé sempre obligava a enterrar-les tal com dictaminava l’Església catòlica, per alguna cosa era la religió que professava l’Estat.

Molts matrimonis civils van ser denegats per les autoritats si els promesos evangèlics no disposaven del certificat d’apostasia, que emetien les autoritats catòliques, el qual era sovint gairebé impossible d’aconseguir per les traves que hi posaven.

Els protestants que realitzaven el servei militar temien la missa catòlica de la jura de bandera (una de tantes a les quals se’ls compel·lia a assistir-hi), perquè els obligaven a agenollar-se davant de la consagració del Cos de Crist. Molts s’hi negaren a fer-lo, perquè ho consideraven una acte d’idolatria, motiu pel qual van patir penes severes de presó, maltractes físics i psíquics… Aquestes trets se succeeixen durant la Restauració i la dictadura franquista.

La proclamació de la II República el 1931 va ser acollida amb una gran satisfacció pels protestants, perquè de ciutadans de segona categoria van passar a gaudir de plenitud de drets, igual que els catòlics. Els evangèlics, aproximadament 20.000 a tot l’Estat, van lluitar per superar el sistema de la Restauració, observaven que una República laica era l’única solució a la seva persecució endèmica i a la seva marginalitat. La lleialtat dels protestants a la República va perllongar-se durant tota la Guerra Civil, malgrat que la primera església incendiada a Barcelona fou protestant, això succeïa les primeres hores del dia 19 de juliol de 1936. I durant tot el conflicte bèl·lic, les esglésies evangèliques de Barcelona van romandre obertes i van celebrar el culte amb tota la normalitat.

Però al territori rebel, la situació fou ben diferent. Els insurrectes van perseguir els protestants des del 18 de juliol de 1936 on va triomfar el seu cop d’estat i posteriorment en els territoris que anaven conquerint. Ràpidament, molts evangèlics van ser passejats, executats, altres van ser empresonats i molts van exiliar-se. Els evangèlics també formaven part de l’anti-Espanya. A més, molts temples van ser profanats i destruïts, dels quals fins i tot van perdre la propietat (alguns van convertir-los en magatzems, altres en centres de Falange). Molt perversament, per als colpistes el protestantisme era una variable de la maçoneria, si no la mateixa cosa, motiu pel qual asseguraven que els temples no eren altra cosa que lògies maçòniques encobertes.

El franquisme retraurà als protestants el seu suport a la República per denegar-los després de 1939 l’obertura dels seus temples. Les esglésies protestants catalanes de la postguerra van esdevenir clandestines: els cultes es realitzaven d’amagat a les cases particulars, amb molta por, perquè si les autoritats els sorprenien, els multava, fins i tot algun pastor va ser empresonat. La persecució del protestantisme pel franquisme es va estendre fins al 1967, any en què va promulgar una disposició que reconeixia la llibertat religiosa, no perquè hi cregués, sinó obligada pel papa Pau VI, després de les proclames emanades del Concili Vaticà II; de no fer-ho temia l’aïllament i el descrèdit internacional. Tanmateix, la normalització del protestantisme no s’aconseguirà fins a la promulgació de la Constitució de 1978.

El desconeixement del protestantisme ens impedeix de saber que el 1832 va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament. Concretament fou la Societat Bíblica Britànica i Estrangera de Londres qui ho féu i Josep Melcior Prat Colom va ser el traductor, un català liberal exiliat a Regne Unit, que en un futur seria nomenat governador civil de Barcelona i un dels promotors del restabliment de la Universitat de Barcelona. Anys enrere, havia estat secretari del Diario de las Sesiones de las Cortes de Cadis La traducció veia la llum un any abans que Bonaventura Carles Aribau publiqués l’oda a La Pàtria, obra amb la qual s’afirma acadèmicament que va començar la Renaixença. L’obra de Prat hauria estat una de les eines més notables per començar la normalització del català, després que les autoritats borbòniques l’havien perseguit durant més d’un segle.

Però no fou així. L’Església catòlica va menysprear i ignorar Lo Nou Testament, la qual va continuar emprant els textos llatins. Tot i això, van editar-se’n prop de vint mil exemplars. Prat també va traduir al català el Pentateuc i els Salms, els manuscrits dels quals es conserven actualment a la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Les traduccions de Prat són importants per conèixer la història de la llengua, perquè des del s. XVI no se n’havien fet dels textos bíblics.

Els metodistes catalans traduïen al català el Catecisme dels metodistes el 1869. La necessitat del protestantisme d’expressar-se en la llengua d’aquí, el conduí novament a traduir el 1894 l’Epístola de Sant Pau al Romans, la qual va publicar-se per capítols al periòdic evangèlic El eco de la verdad, una treball realitzat per F. Castells. El protestantisme va prosseguir l’obra de catalanització i entre 1910-1914 traduïa l’Evangeli de San Lluc i Sant Joan. Ermengol Felip va publicar el 1924 Himnes i càntics evangèlics, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen el català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló.” El 1929, un equip evangèlic va traduir novament el Nou Testament i els Fets dels Apòstols. La Guerra Civil va impedir la traducció de les cartes de Sant Pau. Els protestants  creaven la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya el 1966, amb l’objectiu de continuar la traducció de les Sagrades Escriptures al català.

De vegades, les denominacions protestants  s’han valorat com a organitzacions alienes, estrangeres o castellanes, desencarnades de la cultura catalana. La història demostra que això no és cert. Més d’un segle abans que l’Església Catòlica emprès amb normalitat el català, ja ho havien fet els evangèlics. La desfeta que van patir el 1939, també van ser perdedors d’una guerra, i el perseguiment al qual el va sotmetre la dictadura franquista, bàsicament  pel seu recolzament a les institucions republicanes, va traduir-se en el desús del català a la litúrgia, per por a ser reprimits encara més, a tot això cal afegir la conversió de molts immigrants que començaven a arribar a Catalunya d’altres indrets de l’Estat a partir dels anys cinquanta, la llengua dels qual era la castellana.  Tot plegat ens dóna prou pistes per revisar els paràmetres que sovint hem establert per confirmar allò català culturalment d’allò altre que no en formava part. Potser, de vegades, hem donat un plus de catalanitat a algunes entitats en detriment d’unes altres.

El llibre es presentarà el proper 2 de març, a les 19 hores, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. (Es prega confirmar l’assistència al telèfon 93 424 10 20 o al correu electrònic: cec@consellevangelic.cat. Aforament limitat).

(Autor: Federico Vázquez)

Líbia i les seves perilloses relacions amb Occident

dimecres, 23/02/2011 (CEHI)

En la onada de revoltes i revolucions que estan incendiant actualment els països del Magrib i de l’Orient Mitjà hi ha un factor que s’està mantenint constant, tot i les indubtables diferències entre els països afectats: la absoluta, i per molts aspectes vergonyosa, inoperància de la diplomàcia europea. Si és cert que els processos revolucionaris van agafar per sorpresa a tothom, també és cert que la política exterior de la Unió Europea està brillant, una vegada més, per la seva absència, limitant-se a tota una sèrie de comunicats anodins que, fonamentalment, no havien de comprometre a ningú. Aquesta inconsistència diplomàtica – per altra banda habitual – té moltes causes, però és cert que, en el cas de la revolta (i repressió) que en aquests mateixos dies està sacsejant Líbia, un dels motius fonamentals és la fractura entre els “pesos pesats” de la UE, amb uns països partidaris d’adoptar una línia dura contra el règim de Gaddafi (com Gran Bretanya) i altres, en canvi, molt més prudents i fins i tot tolerants (especialment Itàlia). I aquestes diferents posicions diplomàtiques tenen molt a veure amb la història recent del país africà i amb les seves relacions perilloses amb Occident.

Per a entendre la qüestió líbia, ens hem així de remuntar fins l’any 1911, quan el regne d’Itàlia – buscant glòria a l’Àfrica tal com havien fet altres potències europees – va envair les províncies de Tripolitània i Cirenaica, territoris marginals de l’imperi turc. Tot i que la pau de 1912 va garantitzar de iure el domini de Roma, la resistència líbia va continuar a posar en dificultat a les tropes italianes, aïllades a les ciutats de la costa. La situació no va canviar fins l’arribada de Mussolini al poder: el dictador, que ja somniava amb un imperi mediterrani, no podia tolerar que uns beduïns del desert desafiessin la potència italiana, i va optar per a esclafar la resistència amb massius enviaments de soldats. Reconquistada Tripolitània, la lluita va continuar a la Cirenaica, on el carismàtic líder Omar al-Mukhtar s’havia convertit en el símbol de la guerrilla: després de deportacions i violències que van acabar amb la vida de més de 100.000 libis, la captura i el penjament de al-Mukhtar van marcar la definitiva reconquesta italiana de la regió. Fou precisament amb la “pacificació” feixista (1934) quan per primera vegada van consolidar-se en una única unitat administrativa (el Govern General de Líbia) les províncies de Tripolitània, Cirenaica i Fezzan (al desert), que fins aleshores havien constituït territoris separats. A més, el feixisme va afavorir tota una sèrie de projectes grandiosos per la anomenada “quarta ribera”, impulsant-hi una massiva migració de pagesos italians: en les intencions de Mussolini, la colònia havia de convertir-se en el trampolí per una successiva expansió cap a Egipte i a Sudan.

Tot i això, els somnis imperials del Duce es van enfonsar amb els desastres militars de la Segona Guerra Mundial, en una sèrie de catastròfiques derrotes feixistes precisament a Líbia (seguides per l’èxode de milers de ciutadans italians). Conquistat pels anglesos, el territori va quedar sota administració britànica (francesa al Fezzan) fins l’any 1951, quan es va constituir el regne de Líbia independent sota Idris I. Pobre, poc poblat i fortament influenciat per Londres, el nou Estat va convertir-se, de cop i volta, en una peça clau en el tauler internacional quan, en 1959, es van descobrir uns grans jaciments de petroli, que van immediatament interessar les multinacionals occidentals.

Malgrat això, aquestes no van poder aprofitar-se massa dels descobriments, ja que en 1969 un cop d’estat liderat per joves oficials de l’exèrcit va acabar amb la monarquia. La figura més destacada d’aquests militars d’orientació nasserista, el coronel Gaddafi, es va convertir en el líder indiscutible del país, procedint immediatament a transformar Líbia en una república (“àrab, popular i socialista”), a nacionalitzar el petroli i a expulsar els estrangers (sobre tot, els 35.000 italians que encara hi vivien). Pragmàtic, excèntric i tirànic, Gaddafi va implantar un sistema de govern caracteritzat per la falta absoluta de democràcia, per la corrupció i el clientelisme, garantint-se el suport de la població gràcies a les aliances tribals i als ingressos derivats del petroli.

Tot i així, la Líbia de Gaddafi va posar-se al centre de l’atenció mundial gràcies a la seva política estrangera erràtica, sense miraments i poc convencional. Durant tots els anys Setanta i Vuitanta, Líbia va convertir-se en el campió de la lluita antiimperialista, finançant dictadors i tirans, donant suport a pràcticament tots els grups terroristes mundials, proclamant la seva adhesió als principis islàmics, flirtejant amb la URSS i, al mateix temps, nodrint ambicions expansionistes a l’Àfrica (guerres amb Txad, intents d’unió amb Egipte, Tunísia, Sudan). Aquestes oscil·lacions, i el suport al terrorisme, van posar Gaddafi en ruta de col·lisió amb Occident, i especialment amb Estats Units: el president nord-americà Reagan va fins i tot intentar matar al mateix Gaddafi amb un bombardeig l’any 1986. La més que probable implicació dels seus serveis secrets en una sèrie d’atemptats contra interessos occidentals – el més important dels quals va ser el de Lockerbie, al Regne Unit, en 1988 – va així portar a l’aïllament diplomàtic gairebé total de Líbia; un aïllament que es va trencar només a finals dels Noranta, quan Gaddafi, en un gir polític sorprenent, va acceptar compensar les víctimes del terrorisme i va restablir relacions normals amb Occident, convertint-se en un bastió anti-fonamentalista a l’Àfrica i en un partner clau per contenir el flux d’immigrants africans cap a Europa.

Si tot això podria explicar la escassa simpatia de que el líder libi gaudeix en els ambients anglosaxons (tot i la recent reconversió), sembla molt més difícil entendre la tolerància de Roma: a més del tràgic record del període colonial, i de l’esmentada expulsió dels italians l’any 1970, hem de recordar que Gaddafi, com represàlia al bombardeig de 1986, va atacar amb míssils (que no van explotar) la illa italiana de Lampedusa, en un veritable acte de guerra no declarada. El fet és que, malgrat això, les relacions entre els dos països sempre es van regir segons les normes de l’interès recíproc: els polítics italians van sempre veure en la Líbia de Gaddafi un soci fonamental per la estabilitat mediterrània, i els empresaris un soci comercial amb recursos energètics consistents. Així, ja l’any 1976 un consorci libi va comprar una rellevant quota d’accions de la FIAT (principal grup industrial italià), obrint el camí per cooperacions encara més consistents en les dècades següents; en 1986 tot apunta a que el president del govern italià (Craxi) va avisar Gaddafi del bombardeig nord-americà (i que l’atac a Lampedusa va ser només un pro forma); les empreses energètiques italianes van continuar a emprendre lucratius negocis amb el gas i el petroli libis. A començament del nou mil·lenni, i després d’un llarg treball diplomàtic, el govern italià va veure la conveniència d’un gest de reconciliació oficial amb la seva antiga colònia, gest que es va concretar en el Tractat de Bengasi (2008), que va posar fi al contenciós colonial. El tractat va consolidar la privilegiada relació entre el líder libi i el primer ministre italià Berlusconi – escenificada en les grotesques reunions entre els dos – i va obrir una poderosa etapa de cooperació en tots els àmbits entre els dos països. Mentre Trípoli es convertia en carceller dels immigrants que intentaven arribar a Itàlia, i consorcis libis compraven consistents quotes de grups financers italians (com el banc Unicredit, el més gran del país), el país africà obria les seves portes als tèrbols negocis de molts conglomerats industrials italians. Més enllà de les tragicòmiques històries sobre el “Bunga-Bunga” (que Berlusconi hauria après del mateix Gaddafi), la diplomàcia italiana va obrar (i continua obrant) segons criteris de descarada conveniència, mirant al seu immediat interès i convertint-se en el gran promotor del règim libi en la escena internacional; no és d’estranyar, llavors, que sigui tan difícil per Berlusconi i pel govern de Roma abandonar un soci tan lucratiu encara que aquest, ara mateix, estigui bombardejant als seus propis ciutadans.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Qui són els Germans Musulmans?

dilluns, 21/02/2011 (CEHI)

La revolució que ha tingut lloc a Egipte i que ha comportat la caiguda del règim de Hosni Mubarak, ha fet que moltes mirades s’hagin dirigit al moviment dels Germans Musulmans. Sovint quan s’aborda l’islam polític es fa des d’una visió homogènia que sobrevalora el referent religiós i que dona molt poca importància al moment històric, a les societats i als contextos on es desenvolupa. Com diu Amin Maalouf, en el seu llibre Un món desajustat, “donem massa importància a la influència de les religions sobre els pobles i massa poca a la influència dels pobles sobre les religions”. Contextualitzar els Germans Musulmans en la seva història i la societat on s’han desenvolupat ens pot ajudar a entendre millor el seu paper en el futur d’Egipte.

El moviment dels Germans Musulmans (Al-Ikhwan Al-Muslimun) va ser fundat el 1928 a la ciutat d’Ismailiyah -al nord-est d’Egipte- per Hasan Al-Banna, un mestre de primària, que veia amb molta preocupació la potència de la dominació colonial i l’ocupació anglesa. La seva trajectòria en el món estudiantil va estar marcada per l’activitat associativa participant a la confraria sufí de l’escola i creant una primera associació de beneficència. En aquest context Hasan Al-Banna,va estar molt influït pels debats polítics i intel·lectuals que havien impregnat Egipte en els anys de la lluita per la independència i la proclamació de la constitució de 1923. Les seves influències ideològiques i polítiques així com les de l’organització dels Germans Musulmans, les trobem en el reformisme islàmic, un dels corrents de pensament sorgits al món àrab-musulmà durant el segle XIX on ideòlegs i reformistes polítics buscaven la via pel “renaixement” del món musulmà. Banna, entra en contacte durant la seva vida d’estudiant amb els professors de la universitat d’al-Azhar -la més antiga i prestigiosa del món àrab-musulmà-, entre els quals hi havia Rashid Rida, una figura molt important del reformisme islàmic i deixeble de Muhammad ‘Abduh (1849-1905) un pensador que influirà molt els moviments reformistes, i especialment als Germans Musulmans, sobretot en les reflexions entorn de la necessitat d’una educació, d’una formació, i d’un acostament al domini de les ciències, i en la conducta moral dels governants com a explicació de l’èxit o el fracàs polític i econòmic. Tot i així, els Germans Musulmans, també es veuran influïts en alguns aspectes per altres corrents més conservadors del reformisme islàmic.

La Societat dels Germans Musulmans neix com un moviment que busca un canvi social i polític del sistema instaurat a Egipte amb la constitució de 1923. Les seves activitats i les seves idees el converteixen ràpidament en un moviment de masses. La lluita contra la dominació anglesa va ser entesa no només com la necessitat d’una independència política i econòmica sinó també com la necessitat de buscar en els valors propis i en l’islam la font de legitimació i regulació social. Així la marca distintiva d’aquest moviment serà el que van anomenar “l’islamització des de baix” que tindrà els seus pilars fonamentals en l’educació i l’assistència social. Banna, s’enfrontarà a les missions catòliques i protestants que des del segle XIX havien desenvolupat la seva activitat a Egipte i que a través dels seus programes socials duien a terme una missió evangelitzadora. La crítica dels Germans Musulmans a les missions cristianes occidentals -no criticaven a les coptes- anirà acompanyada d’una ramificació de l’organització per les zones on les activitats missioneres tenien una major influència.

L’any 1930, la Societat es trasllada a El Caire. La situació econòmica d’Egipte, es veu afectada greument per la recessió dels anys trenta. Les masses d’immigrants provinents del camp es troben desistides i explotades per les elits urbanes, sense sindicats, ni assistència pública que doni resposta a les seves necessitats. Els Germans Musulmans enfocaran la seva activitat cap a aquestes masses urbanes. La seva militància, però, vindrà especialment de les classes mitges. La seva activitat xocarà ràpidament amb els interessos del partit nacionalista el Wafd, que a partir dels anys quaranta entrarà al govern per les pressions dels britànics sobre el rei Faruq en el marc de la Segona Guerra Mundial.

Com molts corrents polítics a Europa, i també al mateix Egipte, els Germans Musulmans tendiran a partir dels anys trenta a militaritzar la seva militància política, amb la creació de grups d’escoltes i d’una organització juvenil, així com d’una secció especial i secreta. La militarització política s’inscrivia sobretot en la lluita contra l’ocupació estrangera a Egipte i contra el sionisme a Palestina. Els Germans Musulmans enviaran militants als enfrontaments a Palestina arrel de les revoltes de 1936 i milicians seus participaran activament a la guerra de 1948. En aquest context de tensió política i després de l’assassinat de dos oficials britànics el 15 de novembre de 1948, els anglesos exigeixen la dissolució de l’organització, que el rei va decretar el 8 de desembre del mateix any. S’inicia una persecució contra els seus líders i Hassan al-Banna és assassinat en un atemptat el 12 de febrer de 1949.

La Societat dels Germans Musulmans havia consolidat la seva organització a partir dels anys trenta amb un estructura molt jerarquitzada, la professió al guia suprem era el principi fonamental. El guia estava assistit per un comitè general i un consell constituent. L’assemblea consultiva, era l’òrgan legislatiu encarregat d’elegir el guia suprem. A finals dels anys trenta l’organització es va estendre progressivament per diferents països àrabs, Palestina (1935), Síria (1937), Jordània (1945), Líbia (1946), el Sudan (1949), Algèria (1953), entre d’altres. La influència de molts líders exiliats afavorirà la seva extensió. Tot i així, els moviments creats a cada país s’adaptaran a les circumstàncies econòmiques i socials de cada indret. L’organització a nivell global funcionarà més aviat com una internacional d’inspiració política que no pas com una organització política unificada.

La successió de Hasan al-Banna va provocar divergències dins de l’organització i l’elecció de Hassan al-Hudaybi l’any 1951 com a nou guia va confirmar la imposició de la línia legalista i pacifista del seu creador per sobre altres tendències més radicals. La base social dels Germans Musulmans va ser imprescindible per assegurar l’èxit del cop d’estat dels Oficials Lliures el 23 de juliol de 1952, que va acabar amb el sistema polític imposat l’any 1922. Les contradiccions internes sorgeixen dins de l’organització i l’autolimitació imposada pel guia comportà el refús a la participació en el Consell de Comandament de la Revolució el següent pas del qual,  fou la prohibició dels partits polítics l’any 1953. L’any següent, després d’un intent d’assassinat contra Gamal Abdel Nasser per part dels Germans Musulmans, va prohibir l’organització. Nasser que havia estat infiltrat a l’organització coneixia perfectament la base de poder massiva i popular i l’oposició que aquesta podria desenvolupar contra el nou sistema polític.

La forta repressió imposada sota el govern de Nasser, va marcar el futur de la Societat dels Germans Musulmans, que va passar a actuar a la clandestinitat, des de les presons i a l’exili. La dura repressió comportarà la radicalització i el sorgiment de noves faccions sobretot a finals dels anys seixanta i sota la inspiració de l’escriptor Sayd Qutub, que poc a poc s’anirà separant de la Societat, adoptant una via molt més radicalitzada i que a partir de la seva execució l’any 1966, serà font d’inspiració per a les futures faccions més radicals de l’islam polític. La derrota del panarabisme a la guerra de 1967, va significar una empenta al discurs de l’islam polític.

Quan Sadat va arribar al poder, després de la mort de Nasser al 1970, va alliberar als principals responsables dels Germans Musulmans, i va col·laborar amb les organitzacions islamistes. L’objectiu era aprofitar el seu discurs i la seva base social contra els diferents grups d’oposició d’inspiració marxista, en el context del gir polític introduït pel nou president. Sadat va poder assistir en pocs anys al sorgiment i al creixement de moltes organitzacions islamistes, tant d’aquelles més moderades com els Germans Musulmans, com d’altres molt més radicals que optaven per la via de la violència, com al-Tafkir wal Hichra (excomunió i exili) sorgit dels seguidors de Qutub, així com de les organitzacions universitàries Yamaa Islamiya, o el Yihad Islamic, nascuda al 1973 i que assassinarà a Sadat en un atemptat el 6 d’Octubre de 1981.

Les relacions dels Germans Musulmans amb el règim de Sadat havien empitjorat a partir de 1978 amb la firma dels acords de Camp David i la pau amb Israel l’any 1979. Durant els anys vuitanta, la generació de Germans que havien format part de les organitzacions estudiantils arriben a la vida professional. S’inicia així un període en que els Germans van començar a ocupar massivament els sindicats professionals, començant pel de metges, continuant pel d’enginyers, el de farmacèutics, i el d’advocats, etc. Tot i seguir il·legalitzats gaudiran d’una relativa tolerància. Durant aquesta època intentaran conquistar posicions al terreny polític, presentant membres a les eleccions aliant-se amb diferents partits polítics. La presència social dels Germans Musulmans es farà notar en els resultats obtinguts. A partir de 1992, Hosni Mubarak, president d’Egipte des de la mort de Sadat, retorna a una ofensiva repressiva contra l’organització, que a partir de 1995 es converteix en una persecució  als seus candidats. L’any 1996, un grup de persones sorgides dels Germans Musulmans, crea un partit polític anomenat al-Wasat (el centre), amb la intenció de presentar-se a les eleccions. La creació del Wasat demostra les divergències dins de l’organització entre una vella generació poc favorable a les relacions amb el poder i centrada en el terreny religiós, però que encara controla l’elecció del guia suprem i una nova generació disposada a la participació política en un marc democràtic. El Wasat, no aconseguirà tampoc la seva legalització, dins del restringit sistema polític egipci.

Els atemptats de l’11 de setembre del 2001, generen una nova etapa de persecució. La guerra contra el terrorisme no va distingir entre les diferents organitzacions islamistes. Les divergències dels Germans Musulmans amb l’Àrabia Saudí, interessada en culpar dels atemptats i de les derives violentes de l’islam als Germans Musulmans, crearan noves dificultats a l’organització i la seva font principal de finançament, el banc al-Taqwa creat a finals dels anys vuitanta, va ser posat sota una estricta vigilància. A partir d’aquest moment  els Germans començaran a veure el perill no tant en la secularització, sinó en la creixent predicació dels grups salafistes més radicals a les barriades de les ciutats. La moderació política i l’autolimitació envers el poder polític continuarà marcant la trajectòria dels últims anys. La nova generació, pren cada cop més referencies de l’islamisme turc i del seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). Els 88 escons aconseguits a les eleccions del 2005, on membres dels Germans Musulmans s’hi havien presentat com a independents ja que l’organització continuava prohibida, van demostrar el manteniment d’una base social força àmplia. L’autolimitació, envers el poder polític l’han tornat a demostrar en el paper que han tingut durant la revolta del més de gener  i que ha posat fi al sistema polític d’Egipte, evitant capitalitzar les revoltes, participant de les mateixes entre les masses populars, i acostant-se a les negociacions amb el govern. Segurament els Germans Musulmans són avui, el grup més ben organitzat i millor implantat i jugaran un rol important en el nou Egipte sorgit de la revolució. Però com apunta Bichara Khader, la revolució no consistirà en passar d’un “negre” dels dictadors a un “verd” dels islamistes, sinó d’un color a molts colors. La construcció de la democràcia haurà de comptar amb tots els agents polítics. Com va passar a Europa, els partits conservadors amb forts valors tradicionals i religiosos segurament hi jugaran un paper important.

(Autor: Oscar Monterde)

Manifest per Egipte

divendres, 11/02/2011 (CEHI)

Un blog que pretén contextualitzar i aportar perspectiva a esdeveniments del present que molts cops tenen profundes arrels en el passat, no pot ser aliè als fets que aquests dies estan tenint lloc a Egipte. Normalment els posts que trobeu en aquest blog són contribucions dels seus col·laboradors però, a vegades, creiem interessant aportar un punt de vista extern i si, a més, aquest és el d’ algú directament implicat en el conflicte i autor d’un text destacable que creiem, i podem estar equivocats, no ha vist la llum en els mitjans de comunicació de casa nostra, millor que millor. El que us aportem ací és la traducció d’un text, el Manifest per Egipte, de Mohamed El Baradei, antic cap de l’Agència Internacional per l’Energia Atòmica, ara opositor a Hosni Mubarak i qui ha estat posat sota arrest domiciliari poc després de tornar a Egipte i d’escriure aquest text. El manifest, adreçat particularment als Estats Units però també al món occidental en general, és una invitació a la reflexió sobre una realitat propera i llunyana a la vegada i a la que tot sovint ens hi apropem amb simplificacions que ens condueixen més cap a  l’error que cap la certesa. Com a coordinador del blog m’he ocupat de la traducció del text i no cal dir que qualsevol error és imputable a mi i en cap cas al seu autor.

Manifest per Egipte

Quan Egipte celebrà eleccions parlamentàries fa només dos mesos, aquelles foren un frau. El partit del president Hosni Mubarak deixà a l’oposició només un 3% dels escons. Imagineu-ho. El govern dels Estats Units digué  que estava consternat. Bé. Francament, el que a mi em va consternar fou que tot el que pogueren dir fos que estaven consternats. La paraula difícilment expressava el que els egipcis sentien.

Aleshores, amb les protestes guanyant força als carrers d’Egipte després de la caiguda del dictador tunisià, vaig escoltar a la Secretaria d’Estat  Hillary Clinton assenyalar que el govern d’Egipte es “estable” i està “cercant maneres de respondre a les legítimes necessitats i interessos del poble egipci.”  Em vaig quedar al·lucinat i confós. Què volia dir amb “estable”, i a quin preu? És estabilitat 29 anys de lleis d’emergència, un president exercint un poder imperial durant 30 anys, un parlament que és gairebé una broma, un poder judicial que no és independent? És això el que entén per estabilitat? Estic segur que no, és més estic segur que aquest no és l’standard que aplica a altres països. El que veiem a Egipte és una pseudoestabilitat, perquè l’estabilitat de veritat només arriba amb un govern democràticament escollit.

Si es vol saber perquè els Estats Units no gaudeixen de gaire credibilitat a l’Orient Mitjà, aquesta és precisament la resposta. La gent està absolutament decebuda per la manera com Hillary Clinton va reaccionar a les darreres eleccions a Egipte. Els va reafirmar en la convicció que els Estats Units apliquen un doble sedàs amb els seus amics i ací fa costat a un règim autoritari senzillament perquè creu que representa els seus interessos. Nosaltres veiem desintegració social, estancament econòmic, repressió política i els americans no hi diuen res. El mateix es pot dir dels europeus.

Així que quan Hillary Clinton diu que el govern d’Egipte està cercant maneres de respondre a les necessitats dels egipcis, jo responc, “És massa tard”! Això no és ni una bona realpolitik. Hem vist el què ha passat a Tunis i abans a Iran. D’ací s’hauria d’aprendre que no hi ha estabilitat sinó hi ha un govern lliurement escollit per el seu poble.

Per suposat, Occident ha comprat la idea que al món àrab només hi ha dos opcions: règims autoritaris o jihadistes islàmics. Això és fals. Si parlem d’Egipte, hi ha un ampli ventall de gent secular, lliberal, defensora del mercat, que si se’ls hi dóna l’ oportunitat s’organitzaran per a escollir un govern modern i moderat. El que volen desesperadament és enganxar-se a la resta del Món.

Enlloc d’equiparar constantment Islam polític amb Al Qaeda, mireu-vos-ho millor. Històricament, l’Islam fou segrestat uns 20 o 30 anys després del Profeta i interpretat d’una manera que el governant disposava d’un poder absolut i només era responsable davant Déu. Era una interpretació que, per suposat, era d’allò més convenient per tot aquell qui governava. Només fa unes setmanes, el líder d’un grup musulmà ultraconservador d’Egipte promulgà una fatwa, o edicte religiós, demanant-me que em penedís per incitar a l’oposició al president Hosni Mubarak, i declarant que el governant tenia el dret a matar-me sinó ho feia. Això és quelcom que ens transporta a l’edat obscura. Es va sentir una sola paraula de protesta o de denuncia del govern d’Egipte? No.

A pesar de tot, he tingut l’esperança de trobar un camí pacífic vers el canvi. En un país com Egipte no és fàcil que la gent posi el seu nom i número de carnet d’identitat en un document que demana reformes democràtiques. Tot i així un milió de persones van fer-ho. El règim, com el mico que és cec i sord, ens va ignorar.

Com ha resultat, el jovent d’Egipte ha perdut la paciència, i el que heu vist al carrer aquests dies ha estat organitzat per ells. He estat fora d’Egipte perquè és l’única manera de fer-me escoltar. Si estic a Egipte no tinc cap accés a la premsa local però torno a El Caire i torno als carrers perquè no hi ha alternativa. Estàs enllà enmig d’un número enorme de gent i esperes que això no es torni lleig, però fins ara el règim sembla que no ha entès el missatge.

Cada dia és més difícil treballar amb el govern de Mubarak, fins i tot per a una transició que per a molta gent a Egipte ja no és una opció. Creuen que ha governat durant 30 anys, que en té 82, i que li ha arribat l’hora de marxar. Per a ells, l’única opció és un nou començament.

Quant pot durar tot això, no ho se. A Egipte, com a Tunis, hi ha altres forces a més del president i el poble. L’exèrcit ha estat neutral fins i ara i espero que ho segueixi estant. Els soldats i els oficials són part del poble egipci. Coneixen les frustracions. Volen protegir a la nació.

Però aquesta setmana el poble egipci ha trencat la barrera de la por, i un cop trencada res el podrà aturar.

(Autor Mohamed El Baradei. Traducció Víctor Gavín)

[Text aparegut al setmanari Newsweek el 7 de febrer de 2011]

El Baradei a la Plaça Tahrir d'El Caire

Nou curs Conflictes i convergències en el món actual: potències emergents i reptes del segle XXI

dijous, 10/02/2011 (CEHI)

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals i la Fundació Solidaritat UB organitzen un nou curs dirigit per Antoni Segura i Andreu Mayayo dins el cicle Conflictes i convergències en el món actual, enguany dedicat a les potències emergents i als reptes del segle XXI.

El curs consta d’11 sessions: la primera tindrà lloc al 23 de febrer i la darrera al 18 de maig. El curs tindrà lloc al Museu d’Història de Catalunya cada dimecres d’11 a 14 hores. Els curs està adreçat a alumnes de la UB i té una equivalència de 2 crèdit per assistència i 3 crèdits per assistència i treball.

Seguint el format de les anteriors edicions, el curs pretén reflexionar sobre el nou ordre mundial i la posició de les noves potències emergents. Reconeguts experts i analistes exposaran la situació de diferents països i regions i la seva relació en el context del món actual. La primera sessió tractarà els eixos de la política exterior espanyola i anirà a càrrec de Bernardino León, Secretari General de la Presidència del Govern d’Espanya. El 2 de març serà el torn del professor de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova, que parlarà sobre la situació a l’Afganistan. Continuant a l’Orient Mitjà, el 9 de març la Directora de la Casa Árabe Gema Martín Muñoz desglossarà les repercussions de la guerra de l’Irak.

El 16 de març la sessió anirà a càrrec d’Antoni Segura, exposant el paper del nou ordre mundial, i de Joan Roura, que abordarà la relació entre els conflictes i mitjans de comunicació. La mirada a Amèrica Llatina tindrà lloc en dues sessions: el 23 de març amb el corresponsal de RNE a la regió Fran Sevilla, i el 6 d’abril amb Carlos Castresana, reflexionant entorn de la salut democràtica i  la justícia justícia transicional a Llatinoamèrica. El continent europeu serà tractat a la sessió del 30 de març amb l’historiador Víctor Gavín i l’economista Xavier Ferrer; el gegant xinès el 13 d’abril amb el corresponsal de La Vanguardia a la Xina Rafael Poch, i finalment el professor Carlos Taibo impartirà la sessió Rússia, de la transició a la participació a l’OTAN l’11 de maig. El reconegut especialista Jean-Pierre Filiu explicarà els canvis de la política exterior nord-americana en la lluita contra el terrorisme internacional d’Al Qaida el 4 de maig. La pluralitat de l’islam polític trobarà la seva mirada particular el 27 d’abril mercès a la sessió de Mohamed Tozy titolada L’èxit de l’islamisme turc i les seves conseqüències sobre l’islamisme marroquí. Per acabar, el 18 de maig serà el torn de la sessió de pràctiques amb dues opcions a escollir a càrrec de Toni Jiménez (Fundació Solidaritat UB) o Silvina Jensen ( Universidad Nacional del Sur, Argentina)

Per més informació i inscripcions (40€) us podeu adreçar a la Fundació Solidaritat UB o al telèfon 93 403 55 38

(Autors: Òscar Monterde i Albert Planas)

Conflictes i convergències