Entrades amb l'etiqueta ‘Regne Unit’

Trabajadores : The Spanish Civil War through the eyes of organised labour

dijous, 18/06/2015

i per si us engresca el tema de les Brigades Internacionals i voleu informar-vos sobre l’ajut britànic a la República durant la Guerra Civil no deixeu de visitar aquesta gran font de recursos que la Universitat de Warwick posa a disposició de tothom en format digital.

Warwick-Modern Records Center

 

Warwick

La mort de la Dama de Ferro

dilluns, 15/04/2013

 

El passat dia 8 d’abril va morir als 87 anys Margaret Thatcher, primer ministre del Regne Unit entre 1979 i 1990: una dona que va canviar al seu país, que va representar com potser ningú més les característiques més evidents (i polèmiques) del conservadorisme, i que va encarnar una època fins al punt de trobar-se indissolublement lligada a la dècada dels Vuitanta i al retorn dels valors individualistes que – no només a Gran Bretanya – tan profundament van marcar aquells anys.

Dura, incapaç de mostrar el tradicional sense of humour britànic, maniquea i absolutament convençuda de les seves pròpies certeses (patriotisme, esforç personal, valors familiars i tradicionals), va arribar a la popularitat mundial quan, l’any 1982, va derrotar a l’Argentina de la dictadura militar en la guerra de les illes Malvines, guanyant-se el sobrenom que la va acompanyar durant tota la vida: la Dama de Ferro.

Convençuda ja des de la seva joventut – també per les indubtables dificultats que va haver de superar en el seu ascens polític fins a la cimera del Partit Conservador – de la necessitat d’haver de fer recurs només a les seves pròpies forces per a tenir èxit a la vida, un cop arribada al 10 de Downing Street Thatcher va dur a terme una radical transformació de la deprimida economia britànica, en nom de les privatitzacions i del tancament de grans sectors econòmics poc productius (va ser cèlebre el seu enfrontament amb els miners anglesos, derrotats després d’un any de dramàtiques vagues). Una teràpia de xoc, que en principi va semblar donar alguns resultats però que, en realitat, va fracturar el país, profunditzant la separació entre rics i pobres al Regne Unit. I que, si es mira amb la distància del temps, tampoc va ser tant decisiva, ja que encara actualment vasts sectors de la població britànica continuen dependent de l’ajuda pública per les seves necessitats més bàsiques.

Molt més decisiu, per altra banda, va ser el canvi de valors determinat per les polítiques thatcheristes sobre tot a nivell ideològic: unes polítiques que – com ensenya el campió del nou laborisme dels anys 90, Tony Blair – van ser acceptades sense excessives discussions també per gran part dels partits de centre-esquerra europeus, cada cop més convençuts del raonament segons el qual s’ha de reduir el pes estatal a l’economia i s’han d’afavorir les iniciatives privades. Unes polítiques econòmiques que van convertir-se en dominants a gairebé tota Europa, i que van tenir més d’una responsabilitat en la crisi que patim actualment. En el fons, resulta gairebé paradoxal que una anti-europeista convençuda com Margaret Thatcher (que per altra banda va signar l’Acta Única el 1986, obrint el camí a la successiva creació de la Unió Europea) hagi estat una de les persones que més van contribuir a la definició de les polítiques europees dels darrers vint anys.

Indubtablement, Margaret Thatcher va ser una de les grans protagonistes del segle XX, deixant una herència – probablement més negativa que positiva – que segurament no pot deixar indiferents: no és llavors d’estranyar que, mentre l’actual primer ministre conservador David Cameron defensi el seu llegat, centenars de persones a tot el Regne Unit celebrin pels carrers la mort de la Dama de Ferro.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Margaret Thatcher

Margaret Thatcher

El contrari d’austeritat no és prosperitat

dimecres, 16/03/2011

Normalment els llibres de memòries solen ser com un camp de mines. Ningú, o molt pocs, estan disposats a quedar malament i per tant estan plens de paranys que demanen al lector un coneixement previ important de la persona i el temps per no caure-hi. A vegades, però, constitueixen una reflexió notable sobre els valors d’una època, reflexió enriquida per la perspectiva que només el temps atorga. Aquest és el cas del darrer i pòstum  llibre de Tony Judt, The Memory Chalet. Unes memòries singulars perquè estan escrites no únicament per un dels millors historiadors del darrer terç del segle passat i principis de l’actual, sinó també per una persona que mentre les escriu, o millor dit las dicta, té assumit que li queda poc temps de vida. Així a la perspectiva que dóna el temps s’hi afegeix la despreocupació per el “què diran”. Ací teniu la traducció d’un fragment d’aquest text. Un que parla sobre valors i els contrasta amb perspectiva històrica. Aquells que, erròniament, associem només amb èpoques d’escassetat però que ens fan més rics col·lectivament, i aquells altres que sempre ens semblen els més adients en temps de prosperitat però que ens empobreixen a tots en conjunt. Com sempre en aquests casos qualsevol error només és atribuïble al traductor.

Quan anem a buscar menjar xinès la meva muller sempre el demana en caixes de cartró. Els meus fills ho saben tot sobre el canvi climàtic. La nostra és una família amb consciència mediambiental. Segons els criteris de la meva muller i fills jo sóc una relíquia de l’edat de la innocència ecològica, però qui va per el pis apagant els llums i cercant les aixetes mal tancades?  Qui defensa que moltes coses es poden reparar abans de comprar-ne de noves? Qui recicla els sobrants i guarda el paper per embolicar? Els meus fills diuen als seus amics: el pare va néixer en la pobresa. No és cert els hi responc: vaig créixer en l’austeritat.

Després de la guerra mancava de tot. Churchill va hipotecar Anglaterra i arruïnar la Hisenda Pública per tal de derrotar a Hitler. La roba va estar racionada fins 1949,  el mobiliari més bàsic fins 1952 i el menjar fins 1954 (…) Per a un nen, el racionament formava part del seu ordre natural (…) El racionament i els subsidis significaven que les necessitats més bàsiques de la vida eren accessibles per a tots. Gràcies al govern laborista de la postguerra, els nens teníem dret a tot una sèrie de productes per a créixer sans: llet de franc però també suc concentrat de taronja i oli de fetge de bacallà. El suc de taronja venia en unes ampolles com de medicina, rectangulars, i mai he perdut aquesta associació. Encara avui quan estic davant d’un got de suc de taronja ple fins al capdamunt m’envaeix una mena de sentiment de culpa i em dic: beu-te’l però no de cop. De l’oli de fetge de bacallà, recomanat a les nostres mares i mestresses de casa per les autoritats, contra menys se’n parli millor. (…)

De la mateixa manera, d’ençà la guerra els rics guardaven les aparences.  No es veia un consum desbocat, tothom semblava més o menys igual i vestia roba feta amb els mateixos materials. Fins i tot els colors eren modestos (marró, beix, gris) i tothom vivia unes vides molt similars. Els escolars acceptàvem anar d’uniforme perquè els nostres pares també semblaven anar-hi (…) Aquells per a qui les seves memòries no vagin més enllà dels darrers 50, austeritat és una abstracció. El racionament i les restriccions havien desaparegut, la vivenda s’havia recuperat, la grisor de l’ Anglaterra de la postguerra anava desapareixent.

Crec que no he arribat a apreciar l’impacta d’aquells anys de la meva infantesa fins recentment. Observant-los amb la perspectiva que dóna el temps, es veuen més clarament les virtuts d’aquells dies d’escassetat. Ningú desitjaria el seu retorn però l’austeritat no era només una condició econòmica sinó que també inspirava una ètica pública. Clement Attlee, el primer ministre laborista entre 1945 i 1951, havia arribat al poder, igual que Harry Truman, sota l’ombra d’un líder de guerra carismàtic i després del qual encarnava a la perfecció les més reduïdes expectatives del nou temps. (…) Com Truman, Attlee va viure i morir amb parsimònia, obtenint escassos beneficis materials d’una vida de servei públic. Fou el darrer representant exemplar dels grans reformadors de classe mitja de l’època del rei Eduard VII: moralment seriosos i molt austers. Qui entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o fins i tot entendre el que estic dient?

La serietat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir però tothom la reconeix quan la veu. Fa referència a una coherència entre acció i intenció, a una ètica de la responsabilitat política. La política és l’art del possible, però l’art també té la seva ètica (…) A les arts, la serietat moral es tradueix en economia de les formes i contenció estètica: és el cas de la pel·lícula El Lladre de Bicicletes . Recentment vaig introduir al meu fill de 12 anys al clàssic de François Truffaut, Els 400 cops (1959). Membre d’una generació que ha crescut amb una dieta de cinema contemporani amb missatge  com Avatar  o El dia de demà, es va quedar estorat: “És austera. Fa tant amb tant poc.” I tant. La riquesa de recursos que apliquem a l’entreteniment només serveix per amagar-nos la pobresa del producte. Igual en política, on la xerrameca continua i la retòrica grandiloqüent amaguen una profunda buidor.

El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe i voluptuositat. Hem substituït l’ interès públic per el consum sense fi, i no esperem més altes aspiracions dels nostres líders. 60 anys després que Churchill pogués oferir només “sang, esforç, llàgrimes i suor”, al nostre president actual en temps de conflicte no se li va ocórrer altre cosa desprès de  l’11 de setembre de 2001, deixant a banda el moralisme exagerat de la seva retòrica,  que demanar-nos que continuéssim anant a comprar. Aquesta visió empobrida de la comunitat, la comunitat del consum, és tot el que mereixem de part d’aquells qui ens governen. Si volem millors governants, hem d’aprendre a demanar més d’ells i menys per a nosaltres mateixos. Una mica d’austeritat no estaria malament.

(Autor Tony Judt. Traducció Víctor Gavín)

Les Eleccions al Regne Unit. Qui són els Lliberals – Demòcrates?

dimarts, 11/05/2010

En aquests darrers dies els mitjans de comunicació estan informant a dojo sobre les eleccions al Regne Unit i les negociacions posteriors per a formar govern. Obligat per l’immediatesa i les limitacions d’espai, el periodisme no sol explicar coses importants per entendre esdeveniments que estan tenint lloc en contexts diferents del nostre. Per exemple, per algú no familiaritzat amb la política britànica pot semblar que el partit Lliberal – Demòcrata sigui una mena de nouvingut a la política de les illes. És veritat, que la data de creació d’aquest partit es tant recent com l’any 1988, quan es produí la fusió dels partits Lliberal i Social Demòcrata, però els orígens del Partit Lliberal són el suficientment antics com per poder afirmar que el partit més “nou” en les negociacions en curs és el Partit Laborista qui no superà al partit Lliberal en les eleccions del Regne Unit, esdevenint un dels dos partits principals, fins la dècada dels anys 20 del segle passat.

Durant el segle XIX i fins la dècada del 1920 l’escena política anglesa estava dominada per dos partits: el partit Conservador i el partit Lliberal, representant el segon les idees del liberalisme clàssic com són el lliure mercat i la mínima intervenció de l’estat en la vida econòmica. També defensava la llibertat personal, la reducció del poder de la Corona i de l’església i l’extensió del dret a vot. El Partit evolucionà des d’aquesta posició i a principis del segle XX va fer seu el projecte d’una intervenció de l’estat en la vida econòmica per garantir un mínim de benestar a la població. Aquest projecte fou recollit i ampliat per els Laboristes després de la Segona Guerra Mundial, creant l’actual estat del benestar britànic. Figures destacades del Partit Lliberal són Palmerston, Gladstone, Asquith y Lloyd George. Fou l’ascens del laborisme un dels motius principals de la crisi del partit Lliberal relegant-lo a la posició de tercer partit en la política anglesa el que equival, en un sistema que afavoreix el bipartidisme, a caure en la irrellevància política.

L’altre tema que cal tenir clar per entendre el que està succeint al Regne Unit és que el seu sistema electoral exclou la proporcionalitat. És a dir, un determinat percentatge de vots a nivell nacional no es tradueix en un número determinat d’escons al parlament. El Regne Unit esta dividit electoralment en 650 districtes i cadascun té un representant / escó en la Cambra dels Comuns. Els partits competeixen perquè un dels seus sigui el representant de cada districte, premi que obté aquell candidat que hagi obtingut més vots. Ell o ella serà l’encarregat de representar el districte durant la legislatura. Un sistema com aquest afavoreix clarament els grans partits, en detriment dels petits, raó per la qual Nick Clegg (l’home de la foto) líder dels Lliberal – Demòcrates ha posat com a condició per recolzar a Conservadors o Laboristes el canvi cap a un sistema proporcional.

(Autor: Víctor Gavín)