Entrades amb l'etiqueta ‘Llibres’

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

diumenge, 5/12/2010

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

Rafael Aracil; Andreu Mayayo;  Antoni Segura (eds.)

Barcelona: Afers, 2010

La Vanguardia, el veterà diari barceloní que al 2011 complirà 130 anys d’història, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, a partir de la col·lecció del diari dipositada al seu Arxiu-Biblioteca del Pavelló de la República, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema. Per completar la reconstrucció d’aquest escenari de postguerra, elaborat arran de la recopilació de gairebé dos mil articles, s’ha incorporat al relat històric les valuoses i noves dades obtingudes dels butlletins d’informació, de caràcter reservat, de l’Estat major de la 41a divisió de la Capitania General de Catalunya. Els butlletins (maig 1945-octubre 1946) expliciten les veritables preocupacions dels militars colpistes, alhora que posen de manifest una realitat invisibilitzada a les pàgines de La Vanguardia. Així doncs, aquest llibre esdevindrà de segur una obra de referència per documentar els primers anys de la dictadura a casa nostra, gràcies a la combinació d’allò publicat per adoctrinar amb allò amagat per assegurar la supervivència del règim.

Sumari:

0.      Introducció. RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA

1.      Trapisondas de la horda republicana fugitiva: l’exili republicà espanyol a les pàgines de La Vanguardia Española.

ELISENDA BARBÉ I POU

2.      La institucionalització de la dictadura franquista (1939-1946). FEDERICO VÁZQUEZ OSUNA

3. Justicia, templada con la dulzura de la misericordia:

L’aplicació de la repressió franquista a través de La Vanguardia Española (1936-1945).

ORIOL DUEÑAS, QUERALT SOLÉ

3.      De la Idea de Imperio a la Vigilante guardia: la política exterior a les pàgines de la La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

4.      Ideologia i poder polític en els primer anys del franquisme: … y el que no quiera… será arrollado.

PAOLA LO CASCIO,  JOSÉ MANUEL RÚA FERNÁNDEZ

5. Entre l’evasió i l’adoctrinament: la cartellera del I Año Triunfal

ELISABET ESCOTO, LOLA HARANA

6.      La Barcelona de La Vanguardia: burgesa, conservadora i sense barris

MARC ANDREU ACEBAL

7.      L’aparador i el rebost: economia, publicitat i condicions de vida

ANDREU MAYAYO, BEATRIZ PINILLA

8.      Apòstols del pensament franquista: els col·laboradors de La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

Contrapunt:

Les dificultats de la dictadura de Franco a les acaballes de la primavera de 1945. Els Boletines de Información. Secreto. Estat Major de la 41 divisió de la Capitania General de Catalunya.

RAFAEL ARACIL, ANTONI SEGURA, JOAN VILLARROYA

Per a més informació vegeu els següents links:

– A la revista “Sàpiens” trobareu un dossier sobre “Els ulls i les orelles de Franco: els informes secrets de l’exèrcit espanyol”
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/11/els_ulls_i_les_orelles_de_franco__els_informes_secrets_de_l_exercit_espanyol_494.php

– Més informació: Llegiu el post de Miquel Rosselló al Bloc de l’Editorial Afers: http://editorialafers.blogspot.com/2010/11/una-esplendida-investigacio-coral-sobre.html

(Autora: Lola Harana)

Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès.

divendres, 26/11/2010

A finals de gener de 1939, després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, es desfermà l’èxode de població civil cap a la frontera francesa, fugint de la dura repressió que imposaren els militars sollevats. També s’accelerà la retirada de l’Exèrcit Republicà, que en pocs dies arribà a la frontera amb França. Entre els més de 200.000 militars que es desplaçaven cap a la frontera francesa i que s’exiliarien al país veí, hi havia Josep Rubió i Cabeceran. Rubió havia nascut a Bellcaire d’Urgell l’any 1905. Havia estat militant de la USC i posteriorment del PSUC. Passà la frontera amb els seus companys d’unitat el dia 10 de febrer de 1939, pel pas del Coll d’Ares. Després d’unes primeres setmanes de caos i confusió als diferents camps de concentració francesos, a finals de març era instal·lat de forma permanent al camp del Barcarès, situat a la platja d’aquesta localitat rossellonesa. Començava d’aquesta manera per a Rubió (i per a centenars de milers de republicans) un internament en unes condicions infrahumanes, que no se sabia ni quan ni com acabaria, ni tampoc quin sentit tenia.

Davant d’aquesta situació, Rubió es veié amb la necessitat de plasmar en un paper aquella experiència traumàtica i inhumana per tal de transformar-la, amb l’ús de la ironia i l’humor, en una realitat acceptable. Així doncs, el 25 de maig de 1939, des del camp de concentració del Barcarès, començava la redacció de Camp Definitiu:

«Fa més de tres mesos, en la població vallespinenca que evoca tants i tants records encara, Prats de Molló, coincidíem en l’èxode procedent de la guerra espanyola cinc refugiats pertanyents a distintes unitats militars, tots ells, de dret o de fet, fills del mateix poble lleidatà: Bellcaire d’Urgell.

De Prats de Molló a Amélie les Bains, d’ací al Camp Provisional de Le Barcarés, més tard al “Camp Definitiu” del mateix nom, els cinc companys ens hem anat retrobant i junts hem anat coincidint amb altres companys fins a formar un grup d’onze components, el Grup B., unit, per raó de naixença o de veïnatge, en veritable camaraderia.

Cap dels components del Grup B. hem assolit càrrecs militars ni governatius del més petit relleu dins la República Espanyola. Podem parlar com a soldats o com a senzills ciutadans, i en intentar donar a conèixer el nostre pensament, ho fem amb la millor serenitat d’esperit, amb el mínim d’impediments, amb la màxima sinceritat, amb un mínim d’orgull, tal com correspon a uns homes lliures i de cor. Les privacions de l’exili, la severitat dels camps de concentració, no han atuït el nostre ànim, no ens han deprimit. Pel contrari, constitueixen un estimulant per a la reflexió pròpia.

El nostre objectiu és parlar dels camps de concentració francesos, (i en particular del del Barcarès), vist a través d’un reduït grup de combatents.»

Amb la seva ploma, Josep Rubió va provar de crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

D’aquesta manera naixia el diari Camp Definitiu, que és un retrat fidedigne de la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès. Descriu amb tot luxe de detalls els espais, els pobladors i les rutines diàries del centre d’internament. Per aquest motiu és una eina excepcional per acostar-nos d’una forma propera i humana a aquest esdeveniment històric, l’exili concentracionari francès.

Sens dubte, l’obra de Josep Rubió aporta un valor afegit a la bibliografia i els testimonis sobre l’exili republicà i per aquest motiu el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona n’ha impulsat la seva publicació. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, és a dir, és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. A més a més, ens aporta una descripció de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Sens dubte, es tracta d’un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili.

Us convidem a tots a la presentació d’aquest llibre, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, que tindrà lloc el proper dijous dia 2 de desembre, a les 19 h, a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3. Barcelona). Intervindran a la presentació Jordi Rubió i Carné, fill de l’autor; Antoni Segura i Mas, autor del pròleg i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona; i Elisenda Barbé i Pou, curadora de l’edició.

(Autora: Elisenda Barbé i Pou)

¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?

dilluns, 15/11/2010

El títol d’aquest post fa referència a una frase terrible pronunciada sovint per el Cap de la Brigada Politico-Social, el comissari Antonio Juan Creix, i adreçada a aquells que estaven sent apallissats, torturats, a les dependències de la Jefatura de policia a la Via Laietana de Barcelona durant les primeres tres dècades del franquisme. La frase feia referència a les salvatges tortures practicades a Miguel Nuñez, cap de l’organització comunista a Catalunya, que aquest miraculosament va resistir però a qui l’ara torturat no havia de pretendre emular.

La frase apareix repetidament en el llibre del membre del CEHI i professor de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, Antoni Batista, La Carta. Historia de un comisario franquista (Barcelona, Debate, 2010), una manera diferent i nova d’apropar-se al període de la història d’Espanya que va de la Guerra Civil  a la Transició utilitzant com a fil conductor la carta que el comissari Creix adreçà a Rodolfo Martin Villa, governador civil de Barcelona, el 14 de setembre de 1974 després de ser sancionat i apartat de la funció policial no pas per el tracte als detinguts sinó per una inventada malversació fons.

Com molt bé explica Antoni Batista, Antonio Juan Creix és cessat en les seves funcions senzillament perquè fa nosa a aquells membres del franquisme que veuen que no els hi tocarà altre remei que reciclar-se en demòcrates i per a lo qual necessiten començar a disposar de credencials democràtiques. La fulminació de Creix en seria una.

En certa manera el llibre és la història d’un viatge personal que comença amb el patiment de la tortura en la txeca del carrer Vallmajor a Barcelona durant la Guerra Civil, continua amb la seva conversió en perseguidor implacable dels enèmics polítics del règim a Catalunya, el País Basc i Andalusia durant el franquisme, tasca per la qual rep tota mena d’honors i premis, per finalitzar segellant passaports a l’aeroport de Barcelona defenestrat per els mateixos que just abans l’honoraven.

És un llibre imprescindible, dur, que ens passeja per allò que anomenaríem les clavegueres de l’estat franquista, que no estalvia detalls – les descripcions que inclou del tracte que patien els detinguts polítics a les comissaries són esgarrifoses –  i que conclou amb aquest fragment de la darrera conversa mantinguda per Antoni Batista amb Miguel Núñez l’1 de novembre de 2008:

-me dijiste que si te encontrabas con Creix hace veinte años, le pegabas cuatro tiros, ¿recuerdas?

-Por supuesto, perfectamente.

-Bien, pues tengo otra pregunta.

-Tu dirás.

-Si te encuentras a Creix hace veinte años, le pegas cuatro tiros. ¿Y si te encontraras a Creix ahora?

Tras un breve silencio, responde:

-Ahora, no.

Miguel Núñez moria 11 dies després en una residència geriàtrica del districte d’Horta-Guinardó a Barcelona. Antonio Juan Creix havia mort l’any 1985 a l’Hospital de la Creu Roja de la mateixa ciutat.  L’any 1958, Creix havia tingut a Núñez tres dies penjat d’una canonada de la calefacció a Via Laietana. No va parlar i quan el van treure de Jefatura per portar-lo a la presó Model, Creix, que l’esperava, li allargà la mà tot dient-li: sin rencor. Núñez la refusà responent-li que aquella mà estava tacada de sang. Una mena d’admiració estranya de Creix cap a Núñez naixé després d’aquella experiència, la qual s’expressava amb la frase ¿qué te crees, que eres Miguel Núñez? que encapçala aquest text.

(Autor: Víctor Gavín)

Una lectura per a entendre Itàlia i el fenomen Berlusconi

dimecres, 13/10/2010

El passat 12 de setembre, el primer ministre italià Silvio Berlusconi, en una reunió amb les joventuts del seu partit (Poble de la Llibertat), produí un dels seus freqüents shows, aconsellant als espectadors casar-se amb un milionari i emigrar d’Itàlia per a tenir èxit, i rematant la seva intervenció amb un acudit sobre els nazis i amb els habituals tocs de masclisme. Pocs dies després, en ocasió del seu 74è aniversari, es va despatxar a gust contra els magistrats italians, afegint a les seves paraules un ulterior i terrible acudit – aquesta vegada sobre els jueus – que en qualsevol país hagués provocat un veritable terratrèmol polític.

Tot i el seu aparent bon humor, Berlusconi no està passant precisament pel seu millor moment. A les seves recurrents dificultats judicials s’ha afegit ara una veritable crisi política després de la recent ruptura amb Gianfranco Fini, ruptura que – com s’ha vist en els darrers dies – deixa la seva majoria amb escàs marge de maniobra, i que ha sigut eficaçment comentada en aquest mateix blog. Mentrestant, la crisi econòmica i social està copejant a Itàlia de forma dramàtica, i problemes de tota mena (des de la acumulació d’escombraries a Nàpols, a la lentitud de la reconstrucció de l’Aquila) contribueixen a fer cada dia més fosca la imatge del govern liderat pel magnat milanès.

Precisament per aquestes raons, algunes preguntes més que legítimes poden sorgir en qualsevol observador exterior, especialment després d’haver llegit les anteriors entrades del blog centrades en la actualitat italiana: com és possible que Berlusconi encara sigui popular? Què va fer que tants italians li hagin confiat el seu vot durant tots aquests anys, fins al punt de convertir-lo en el protagonista absolut de la vida política transalpina dels darrers vint anys? Quines són les claus del seu – indiscutible – èxit? I, sobre tot, quines són les causes més profundes de la crisi política italiana dels darrers vint anys?

Una bona manera per a intentar respondre a aquests interrogants, i a molts altres sobre Berlusconi i sobre Itàlia en general, la ofereix el periodista nord-americà Alexander Stille, en un llibre de recent publicació titulat El saqueo de Roma. De cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi (Papel de Liar, Barcelona, 2010, 452 pàg.). Stille, fill de l’antic director del prestigiós diari Corriere della Sera, i autor i periodista de fama internacional especialitzat en temes italians, presenta finalment també als lectors espanyols una edició revisada i actualitzada d’un llibre que havia sortit a Itàlia poc abans de les eleccions polítiques de 2006, i que va rebre immediatament crítiques molt positives des de diferents mitjans de comunicació tant italians com estrangers.

El saqueo de Roma és un llibre centrat en la figura del multimilionari empresari mediàtic que des de 2008 (tal com havia fet entre 2001 i 2006, i breument en 1994) governa una de les principals potències econòmiques mundials. Stille examina totes les etapes que van veure el meteòric ascens de Berlusconi en l’economia i en la vida pública italiana, dedicant una especial atenció als aspectes més foscs de la seva escalada al poder (com ara les relacions perilloses amb la màfia i amb individus sense escrúpols com el seu advocat Previti). Al mateix temps és també un llibre que no perd mai de vista el panorama general, col·locant eficaçment la crònica de l’èxit de Berlusconi dins del complicat context de la història italiana més recent, mitjançant el recurs a una àmplia i profunda bibliografia i a una anàlisi rigorosa dels documents.

Tot i això, el llibre – més que per la seva detallada crònica de les vicissituds polítiques i legals del primer ministre – resulta una eina fonamental sobre tot per la seva anàlisi de la societat italiana, i del canvi que va experimentar a partir dels anys 80. En aquest sentit, els capítols bàsics per a entendre aquest canvi són el tercer i el quart, en els quals Stille explica com, fa aproximadament 30 anys, va tenir lloc una connexió – al cap i a la fi decisiva – entre la predisposició d’una part important de la població a adoptar un nou estil de vida (caracteritzat per la falta de compromís, per la voluntat de refugiar-se dins de l’àmbit privat i pel consumisme), i la irrupció de Berlusconi en el naixent mercat de la televisió comercial.

La clau del discurs de l’autor nord-americà resideix precisament en aquesta fatal connexió, la qual va donar lloc a la creixent identificació d’aquesta part de la població amb el model berlusconià expressat en les seves cadenes de televisió (entreteniment, consum, publicitat, èxit, ostentació), preparant així el terreny per a les posteriors victòries electorals de la dreta. Sense oblidar l’enorme poder econòmic i mediàtic del imperi de Berlusconi, i la feblesa d’un bàndol progressista que sembla dedicar-se sobre tot a les lluites intestines, les raons més profundes de l’èxit polític del multimilionari milanès s’han de buscar, per tant, en l’existència d’un important segment de ciutadans italians que va ser literalment modelat per les televisions berlusconianes i que, successivament, va convertir-se en un dipòsit fiable i constant de vots per Força Itàlia.

Es tracta, en definitiva, d’una lectura altament recomanable per a entendre la – complicada – actualitat política italiana. Stille (encara que no oculti ni un moment la seva escassa simpatia per Berlusconi) no presenta aquí un fàcil opuscle limitat a la demonització del personatge, sinó un rigorós treball d’investigació. Un treball que, a més, resulta de gran utilitat per a entendre amb quines formes el model berlusconià pot influir (i en alguns casos ja s’estigui difonent) també més enllà de les fronteres italianes. Si volem, tal com recita la contraportada, és una irònica lliçó cautelar.

(Autor: Alberto Pellegrini)

La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ávila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA DE BARCELONA”, de Dani Cortijo

dilluns, 31/05/2010

Els vells carrers de Barcelona no són només allò que ara veiem a simple vista. Si ens hi aturem una estona en silenci i parem atenció, encara es poden sentir els crits dels avalots, rialles de la canalla, l’olor d’espècies, els carros i cavalls, la sensació agra de la por, il·lusions i esperances, odis i amors, i llegendes i mites que encara volen per entre els carrerons estrets de Barcelones d’altres temps…

Aquests són els principis i filosofia que van regir la creació del bloc Altres Barcelones, impulsat pel jove historiador Dani Cortijo, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. El bloc va guanyar el Premis Blocs Catalunya 2009 en la categoria de cultura i la pàgina web està recomanada per patrimoni.gencat de la Generalitat de Catalunya. Mercès a l’editorial Robin Book Altres Barcelones va esdevenir també un projecte editorial amb el llibre “Històries de la Història de Barcelona”, publicat el passat mes de febrer.

El passat 25 de maig la Facultat de Geografia i Història de la UB va ser el lloc elegit per l’associació Alumni UB per celebrar la presentació del llibre, aplegant una cinquantena de persones, moltes de les quals excompanys de classe del mateix autor i assidus seguidors del bloc. Cortijo féu un llarga explicació del tram transcorregut entre el naixement del bloc quan encara era estudiant de llicenciatura fins a la publicació del llibre així com els principals problemes per traslladar en paper els escrits que fins aleshores havia publicat en el seu bloc. L’autor finalitzà la seva intervenció remarcant les possibilitats que s’obren amb la democratització de les noves tecnologies de cara a la difusió de la història i el patrimoni.

Històries de la Història de Barcelona” és un volum centrat en la Barcelona Vella en el qual l’autor ha volgut demostrar que la història pot arribar a ser quelcom divertit, defugint d’esdevenir un treball acadèmic adreçat a la comunitat científica sinó d’ésser un llibre apte i dirigit a tots els públics. El llibre s’organitza en més d’una vintena de petits capítols autònoms ordenats cronològicament des de la muralla romana fins als darrers episodis de la societat franquista. Aconseguirà l’autor traslladar-nos a les barricades del carrer Ponent, a  conèixer més detalls de la cultura escatològica i a traçar una ruta pels bordells de la Barcelona del noucents ? De ben segur que el lector observarà que a Barcelona, si més no, les pedres parlen…

(Autor: Albert Planas)