Entrades amb l'etiqueta ‘Llibres’

|1|2|

Després del final de la violència (per saber més del final d’ETA)

dilluns, 13/02/2012

L’any 2011 passarà a la història com el de la fi de la violència d’ETA després de més de quatre dècades d’atemptats i gairebé un miler de víctimes. El 2009 vaig publicar un llibre (Euskadi: crònica d’una desesperança) en què resseguia la història del conflicte basc i les seves implicacions en la política espanyola i basca des de mitjan dels cinquanta fins al fracàs del procés per un final dialogat de la violència (2006) i la constitució del primer govern del PSE després de les eleccions del març d’aquell any. Des del desembre passat, el lector disposa de dos llibres essencials que, des de perspectives diferents però complementàries, expliquen com ha estat el procés del final de la violència d’ETA. Són el d’Antoni Batista, Adios a las armas, i el de Jesús Eguiguren i Luis Rodríguez Aizpeolea, ETA, las claves de la paz.

El primer fa un ampli recorregut per l’evolució seguida pels diferents actors del procés –i especialment per l’esquerra abertzale, clau per imposar la política en detriment de la lluita armada– després del fracàs del procés que ETA dinamità amb l’atemptat de la T4 de Barajas, sense oblidar el paper jugat per determinades institucions catalanes i la predisposició d’alguns col·lectius de víctimes que, a contracorrent d’unes associacions dominades per l’extrema dreta, aposten per la reconciliació dins dels marges que acota el marc jurídic i penitenciari actual. El segon és un relat en primera persona de les negociacions dutes a terme, primer, entre el PSE i Batasuna a Euskadi i, després, entre el govern espanyol i ETA amb la mediació del Centre Henri Dunant a Suïssa i Noruega. El text permet seguir la posició del govern espanyol (Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba) i les dissensions que afectaren la direcció d’ETA, sobretot a partir de la substitució com a interlocutor de José Antonio Urrutikoetxea, clau en tot el procés com ja va preveure Xabier Arzalluz el 2004, per Javier López Peña la tardor del 2006. El canvi visualitzava el desplaçament de la direcció d’ETA cap a les posicions contràries a la negociació i, en darrera instància, com preveia el sociòleg Ander Gurrutxaga, que ETA prenia el camí de la grapització i d’un final per implosió.

Després del final de la violència, resta ara conquerir la pau, que és el camí més difícil, el de la reconciliació i la normalització ciutadana, sense oblit del dany causat a les víctimes. S’han començat a fer alguns passos en aquest camí, com ara el dels “presos compromesos amb l’irreversible procés de pau†que, la tardor del 2011, participaren en tallers de debat a la presó, on parlaren amb algunes víctimes sobre la violència, les víctimes i la pau a Euskadi. Són els mateixos que han fet una profunda reflexió sobre les conseqüències de la lluita armada, el dany causat a les víctimes i les seves famílies i la necessitat de reparar aquest dany en la mesura de les seves possibilitats. En alguns casos arribaren a sol·licitar el perdó i, en tots, mostraren el seu penediment pel mal causat. Són, certament, encara una minoria, però no hi ha cap altre camí, tal com demostra el cas irlandès. Les víctimes tenen plena llibertat per acceptar o rebutjar aquestes trobades, però sens dubte actituds com ara les mostrades per Robert Manrique, Rosa Lluch, Gorka Landaburu i tants d’altres ajuden a construir el camí de la pau. No es tracta d’oblidar, ni tan sols de perdonar, sinó de complir la llei, que no vol dir venjança sinó justícia, i no tancar les portes al penediment i la reinserció. Fóra bo també, per tant, que el govern activés polítiques de reinserció i que esmenés algunes situacions penitenciaries com ara la d’Arnaldo Otegi, que en l’actual situació no tenen sentit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat al diari Avui el 9 de febrer de 2012)

Adios a las armas. Antoni Batista

Etiquetes: , ,
Publicat a Conflictes, Espanya, Llibres | Deixa-hi un comentari »

Líbia i Euskadi

dilluns, 24/10/2011

Poques setmanes com la darrera concentren dos esdeveniments de la importància de l’execució del Coronel Gadafi a Líbia i l’anunci de l’abandó de la violència per part de l’organització terrorista ETA a Euskadi. Seria molt complicat explicar el conjunt d’implicacions d’ambdós fets en el marc del post d’un blog per això us recomanem la relectura dels posts ja dedicats a Líbia i les revoltes magrebines, que trobareu dins la categoria “Àfrica” del blog. Pel que fa el segon esdeveniment, la recomanació va més enllà del marc del blog. A tots aquells que vulguin conèixer les arrels i desenvolupament del conflicte a Euskadi, els hi suggerim la lectura de dos llibres que el director del CEHI i profund coneixedor de la qüestió, l’ Antoni Segura, va dedicar al tema. Es tracta de Mirades sobre Euskadi, editat per l’Editorial Pòrtic l’any 2003, i Euskadi,  Crònica d’una desesperança, editat per L’Avenç l’any 2009.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

 

Etiquetes: , ,
Publicat a Àfrica, Espanya, Llibres | Deixa-hi un comentari »

El contrari d’austeritat no és prosperitat

dimecres, 16/03/2011

Normalment els llibres de memòries solen ser com un camp de mines. Ningú, o molt pocs, estan disposats a quedar malament i per tant estan plens de paranys que demanen al lector un coneixement previ important de la persona i el temps per no caure-hi. A vegades, però, constitueixen una reflexió notable sobre els valors d’una època, reflexió enriquida per la perspectiva que només el temps atorga. Aquest és el cas del darrer i pòstum  llibre de Tony Judt, The Memory Chalet. Unes memòries singulars perquè estan escrites no únicament per un dels millors historiadors del darrer terç del segle passat i principis de l’actual, sinó també per una persona que mentre les escriu, o millor dit las dicta, té assumit que li queda poc temps de vida. Així a la perspectiva que dóna el temps s’hi afegeix la despreocupació per el “què diranâ€. Ací teniu la traducció d’un fragment d’aquest text. Un que parla sobre valors i els contrasta amb perspectiva històrica. Aquells que, erròniament, associem només amb èpoques d’escassetat però que ens fan més rics col·lectivament, i aquells altres que sempre ens semblen els més adients en temps de prosperitat però que ens empobreixen a tots en conjunt. Com sempre en aquests casos qualsevol error només és atribuïble al traductor.

Quan anem a buscar menjar xinès la meva muller sempre el demana en caixes de cartró. Els meus fills ho saben tot sobre el canvi climàtic. La nostra és una família amb consciència mediambiental. Segons els criteris de la meva muller i fills jo sóc una relíquia de l’edat de la innocència ecològica, però qui va per el pis apagant els llums i cercant les aixetes mal tancades?  Qui defensa que moltes coses es poden reparar abans de comprar-ne de noves? Qui recicla els sobrants i guarda el paper per embolicar? Els meus fills diuen als seus amics: el pare va néixer en la pobresa. No és cert els hi responc: vaig créixer en l’austeritat.

Després de la guerra mancava de tot. Churchill va hipotecar Anglaterra i arruïnar la Hisenda Pública per tal de derrotar a Hitler. La roba va estar racionada fins 1949,  el mobiliari més bàsic fins 1952 i el menjar fins 1954 (…) Per a un nen, el racionament formava part del seu ordre natural (…) El racionament i els subsidis significaven que les necessitats més bàsiques de la vida eren accessibles per a tots. Gràcies al govern laborista de la postguerra, els nens teníem dret a tot una sèrie de productes per a créixer sans: llet de franc però també suc concentrat de taronja i oli de fetge de bacallà. El suc de taronja venia en unes ampolles com de medicina, rectangulars, i mai he perdut aquesta associació. Encara avui quan estic davant d’un got de suc de taronja ple fins al capdamunt m’envaeix una mena de sentiment de culpa i em dic: beu-te’l però no de cop. De l’oli de fetge de bacallà, recomanat a les nostres mares i mestresses de casa per les autoritats, contra menys se’n parli millor. (…)

De la mateixa manera, d’ençà la guerra els rics guardaven les aparences.  No es veia un consum desbocat, tothom semblava més o menys igual i vestia roba feta amb els mateixos materials. Fins i tot els colors eren modestos (marró, beix, gris) i tothom vivia unes vides molt similars. Els escolars acceptàvem anar d’uniforme perquè els nostres pares també semblaven anar-hi (…) Aquells per a qui les seves memòries no vagin més enllà dels darrers 50, austeritat és una abstracció. El racionament i les restriccions havien desaparegut, la vivenda s’havia recuperat, la grisor de l’ Anglaterra de la postguerra anava desapareixent.

Crec que no he arribat a apreciar l’impacta d’aquells anys de la meva infantesa fins recentment. Observant-los amb la perspectiva que dóna el temps, es veuen més clarament les virtuts d’aquells dies d’escassetat. Ningú desitjaria el seu retorn però l’austeritat no era només una condició econòmica sinó que també inspirava una ètica pública. Clement Attlee, el primer ministre laborista entre 1945 i 1951, havia arribat al poder, igual que Harry Truman, sota l’ombra d’un líder de guerra carismàtic i després del qual encarnava a la perfecció les més reduïdes expectatives del nou temps. (…) Com Truman, Attlee va viure i morir amb parsimònia, obtenint escassos beneficis materials d’una vida de servei públic. Fou el darrer representant exemplar dels grans reformadors de classe mitja de l’època del rei Eduard VII: moralment seriosos i molt austers. Qui entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o fins i tot entendre el que estic dient?

La serietat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir però tothom la reconeix quan la veu. Fa referència a una coherència entre acció i intenció, a una ètica de la responsabilitat política. La política és l’art del possible, però l’art també té la seva ètica (…) A les arts, la serietat moral es tradueix en economia de les formes i contenció estètica: és el cas de la pel·lícula El Lladre de Bicicletes . Recentment vaig introduir al meu fill de 12 anys al clàssic de François Truffaut, Els 400 cops (1959). Membre d’una generació que ha crescut amb una dieta de cinema contemporani amb missatge  com Avatar  o El dia de demà, es va quedar estorat: “És austera. Fa tant amb tant poc.†I tant. La riquesa de recursos que apliquem a l’entreteniment només serveix per amagar-nos la pobresa del producte. Igual en política, on la xerrameca continua i la retòrica grandiloqüent amaguen una profunda buidor.

El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe i voluptuositat. Hem substituït l’ interès públic per el consum sense fi, i no esperem més altes aspiracions dels nostres líders. 60 anys després que Churchill pogués oferir només “sang, esforç, llàgrimes i suorâ€, al nostre president actual en temps de conflicte no se li va ocórrer altre cosa desprès de  l’11 de setembre de 2001, deixant a banda el moralisme exagerat de la seva retòrica,  que demanar-nos que continuéssim anant a comprar. Aquesta visió empobrida de la comunitat, la comunitat del consum, és tot el que mereixem de part d’aquells qui ens governen. Si volem millors governants, hem d’aprendre a demanar més d’ells i menys per a nosaltres mateixos. Una mica d’austeritat no estaria malament.

(Autor Tony Judt. Traducció Víctor Gavín)

Etiquetes: , ,
Publicat a Europa, Llibres | Deixa-hi un comentari »

Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)

dilluns, 28/02/2011

Els protestants catalans, també denominats evangèlics, són els grans desconeguts de casa nostra, malgrat que hi són de forma organitzada des de la segona meitat del s. XIX. Res va quedar dels reformistes catalans del s. XVI, la monarquia hispànica va lluitar aferrissadament contra qualsevol focus d’heretgia per mitjà del Tribunal del Sant Ofici, la Inquisició. Els protestants catalans contemporanis provenen d’aquells que van protagonitzar la Reforma a l’època moderna (luterans, calvinistes, anglicans…) i d’aquells altres que amb el decurs dels segles van tornar a enriquir-la (baptistes, metodistes, Assemblees de Germans…). A l’inrevés de l’Església Catòlica, que des del Concili de Trento fins al Concili Vaticà II va ser impermeable a qualsevol transformació d’envergadura, el protestantisme ha estat en constant interpretació teològica, doctrinal i vivencial de la Bíblia. Aquests trets s’han traduït en la constitució de moltes denominacions o esglésies.

Des que els protestants van començar a organitzar-se a Catalunya, a partir de la segona meitat s. XIX, van ser objecte del perseguiment de les autoritats civils i eclesiàstiques, alguns fins i tot van patir penes de presó per la fidelitat a la seva fe. El protestantisme català va adscriure’s als sectors liberals progressistes, perquè no s’oposaven a la seva existència i propugnaven la llibertat religiosa. Amb els transcurs dels decennis el poder polític i l’eclesiàstic l’inclouran dins d’aquelles opcions polítiques i socials que podien posar en risc el sistema, com el republicanisme, l’anarquisme, el socialisme, el catalanisme…

Els protestants catalans contemporanis van ser uns ciutadans de segona categoria, mancats de molts dels drets dels quals gaudia la majoria catòlica. Les autoritats civils i catòliques van procurar d’inculcar a la població que vivien en l’heretgia i l’error, coses que es contagiaven, si no eren reprimides i extirpades.

Si alguna cosa colpeix, quan s’analitza la documentació dels arxius de l’Estat sobre el protestantisme, són els problemes que van tenir per sepultar els seus morts, si no era pel ritus catòlic.  Molts cadàvers van estar dies i dies sense enterrar, podrint-se, per l’enfrontament amb les autoritats catòliques, que no donaven el seu vistiplau a la inhumació, asseguraven que les restes li pertanyien, perquè malgrat la conversió herètica havien estat batejats. El governador civil tenia l’última paraula en aquestes controvèrsies i gairebé sempre obligava a enterrar-les tal com dictaminava l’Església catòlica, per alguna cosa era la religió que professava l’Estat.

Molts matrimonis civils van ser denegats per les autoritats si els promesos evangèlics no disposaven del certificat d’apostasia, que emetien les autoritats catòliques, el qual era sovint gairebé impossible d’aconseguir per les traves que hi posaven.

Els protestants que realitzaven el servei militar temien la missa catòlica de la jura de bandera (una de tantes a les quals se’ls compel·lia a assistir-hi), perquè els obligaven a agenollar-se davant de la consagració del Cos de Crist. Molts s’hi negaren a fer-lo, perquè ho consideraven una acte d’idolatria, motiu pel qual van patir penes severes de presó, maltractes físics i psíquics… Aquestes trets se succeeixen durant la Restauració i la dictadura franquista.

La proclamació de la II República el 1931 va ser acollida amb una gran satisfacció pels protestants, perquè de ciutadans de segona categoria van passar a gaudir de plenitud de drets, igual que els catòlics. Els evangèlics, aproximadament 20.000 a tot l’Estat, van lluitar per superar el sistema de la Restauració, observaven que una República laica era l’única solució a la seva persecució endèmica i a la seva marginalitat. La lleialtat dels protestants a la República va perllongar-se durant tota la Guerra Civil, malgrat que la primera església incendiada a Barcelona fou protestant, això succeïa les primeres hores del dia 19 de juliol de 1936. I durant tot el conflicte bèl·lic, les esglésies evangèliques de Barcelona van romandre obertes i van celebrar el culte amb tota la normalitat.

Però al territori rebel, la situació fou ben diferent. Els insurrectes van perseguir els protestants des del 18 de juliol de 1936 on va triomfar el seu cop d’estat i posteriorment en els territoris que anaven conquerint. Ràpidament, molts evangèlics van ser passejats, executats, altres van ser empresonats i molts van exiliar-se. Els evangèlics també formaven part de l’anti-Espanya. A més, molts temples van ser profanats i destruïts, dels quals fins i tot van perdre la propietat (alguns van convertir-los en magatzems, altres en centres de Falange). Molt perversament, per als colpistes el protestantisme era una variable de la maçoneria, si no la mateixa cosa, motiu pel qual asseguraven que els temples no eren altra cosa que lògies maçòniques encobertes.

El franquisme retraurà als protestants el seu suport a la República per denegar-los després de 1939 l’obertura dels seus temples. Les esglésies protestants catalanes de la postguerra van esdevenir clandestines: els cultes es realitzaven d’amagat a les cases particulars, amb molta por, perquè si les autoritats els sorprenien, els multava, fins i tot algun pastor va ser empresonat. La persecució del protestantisme pel franquisme es va estendre fins al 1967, any en què va promulgar una disposició que reconeixia la llibertat religiosa, no perquè hi cregués, sinó obligada pel papa Pau VI, després de les proclames emanades del Concili Vaticà II; de no fer-ho temia l’aïllament i el descrèdit internacional. Tanmateix, la normalització del protestantisme no s’aconseguirà fins a la promulgació de la Constitució de 1978.

El desconeixement del protestantisme ens impedeix de saber que el 1832 va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament. Concretament fou la Societat Bíblica Britànica i Estrangera de Londres qui ho féu i Josep Melcior Prat Colom va ser el traductor, un català liberal exiliat a Regne Unit, que en un futur seria nomenat governador civil de Barcelona i un dels promotors del restabliment de la Universitat de Barcelona. Anys enrere, havia estat secretari del Diario de las Sesiones de las Cortes de Cadis La traducció veia la llum un any abans que Bonaventura Carles Aribau publiqués l’oda a La Pàtria, obra amb la qual s’afirma acadèmicament que va començar la Renaixença. L’obra de Prat hauria estat una de les eines més notables per començar la normalització del català, després que les autoritats borbòniques l’havien perseguit durant més d’un segle.

Però no fou així. L’Església catòlica va menysprear i ignorar Lo Nou Testament, la qual va continuar emprant els textos llatins. Tot i això, van editar-se’n prop de vint mil exemplars. Prat també va traduir al català el Pentateuc i els Salms, els manuscrits dels quals es conserven actualment a la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Les traduccions de Prat són importants per conèixer la història de la llengua, perquè des del s. XVI no se n’havien fet dels textos bíblics.

Els metodistes catalans traduïen al català el Catecisme dels metodistes el 1869. La necessitat del protestantisme d’expressar-se en la llengua d’aquí, el conduí novament a traduir el 1894 l’Epístola de Sant Pau al Romans, la qual va publicar-se per capítols al periòdic evangèlic El eco de la verdad, una treball realitzat per F. Castells. El protestantisme va prosseguir l’obra de catalanització i entre 1910-1914 traduïa l’Evangeli de San Lluc i Sant Joan. Ermengol Felip va publicar el 1924 Himnes i càntics evangèlics, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen el català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló.†El 1929, un equip evangèlic va traduir novament el Nou Testament i els Fets dels Apòstols. La Guerra Civil va impedir la traducció de les cartes de Sant Pau. Els protestants  creaven la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya el 1966, amb l’objectiu de continuar la traducció de les Sagrades Escriptures al català.

De vegades, les denominacions protestants  s’han valorat com a organitzacions alienes, estrangeres o castellanes, desencarnades de la cultura catalana. La història demostra que això no és cert. Més d’un segle abans que l’Església Catòlica emprès amb normalitat el català, ja ho havien fet els evangèlics. La desfeta que van patir el 1939, també van ser perdedors d’una guerra, i el perseguiment al qual el va sotmetre la dictadura franquista, bàsicament  pel seu recolzament a les institucions republicanes, va traduir-se en el desús del català a la litúrgia, per por a ser reprimits encara més, a tot això cal afegir la conversió de molts immigrants que començaven a arribar a Catalunya d’altres indrets de l’Estat a partir dels anys cinquanta, la llengua dels qual era la castellana.  Tot plegat ens dóna prou pistes per revisar els paràmetres que sovint hem establert per confirmar allò català culturalment d’allò altre que no en formava part. Potser, de vegades, hem donat un plus de catalanitat a algunes entitats en detriment d’unes altres.

El llibre es presentarà el proper 2 de març, a les 19 hores, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. (Es prega confirmar l’assistència al telèfon 93 424 10 20 o al correu electrònic: cec@consellevangelic.cat. Aforament limitat).

(Autor: Federico Vázquez)

Etiquetes: , ,
Publicat a Catalunya, Franquisme, Llibres | Deixa-hi un comentari »

Història d’un vers, sentit d’un llibre

dilluns, 24/01/2011

Quan el professor Andreu Mayayo em va fer la proposta de preparar un “Paper del Pavelló de la República†centrat en el Fons José María Valverde, ell, sense que ho pogués saber, va ser com si premés un interruptor oblidat de la meva memòria i s’encengués un llum que feia temps que estava apagat. La llum d’un vers de Valverde: “Déjate llevar de la mano por el gran ángel del lenguajeâ€. Voldria explicar perquè aquest dictum rilkeà encapçala l’edició de documents que he tingut l’honor de preparar. La primera vegada que vaig sentir aquest vers de Ser de palabra va ser a la lliçó de comiat de COU que va dictar Joan Ferran, el nostre professor de Filosofia als Escolapis del carrer de la Diputació. Molts dels estudiants reunits aquell dia a la sala d’actes vam quedar corpresos per l’emoció amb la qual el Joanfa recitava aquell vers, ens explicava quin sentit havia tingut l’afanya de saber a la seva vida i ens el llançava com un manament per a la nostra nova etapa com a estudiants universitaris. Aquell estiu, després de la Selectivitat, vaig canviar la meva primera opció a l’hora d’escollir carrera –Periodisme- i em vaig matricular a Filologia Hispànica. És una decisió que em va canviar la vida.

El 12 de juliol de 1997 vaig comprar-me un exemplar de l’Antologia dels seus versos que Valverde mateix havia preparat per a l’editorial Cátedra. A la pàgina 156 hi vaig trobar aquell vers que sempre he volgut fer meu, llegint-lo com una proclama d’exigència ètica i d’autenticitat amb un mateix. Per això, nou anys després, l’estiu del 2006, explicant qui era com sentia la meva vocació, el vaig repetir davant de la comissió que avaluava els candidats que ens presentàvem a una plaça de professor de literatura hispànica. No vaig guanyar el concurs i tot semblava indicar que així la meva vida tornava a canviar. Que la possibilitat d’encarrilar la meva vocació a través de l’estudi de la literatura s’estroncava. Sortosament, però, no ha estat així. Tal vegada m’acompanyi no l’àngel de la guarda sinó el fidel àngel del llenguatge, amb qui no he deixat de creure.

Durant els anys de carrera, després de classe, agafava la línia d’autobús 64 per anar cap a casa als meus pares. Pujava tot el carrer Aribau i una mica abans d’arribar a la Via Augusta passava per davant de l’edifici on havia viscut Valverde els darrers anys de la seva vida. Durant molt de temps, a la paret d’aquella casa, es van conservar unes pintades en record del poeta: Nulla estetica sine etica. Eren unes lletres negres al damunt d’una paret grisa. La frase, llegida dia rere dia, sense saber quin era el seu origen, em semblaven una altra interpel·lació moral. Com ho serien els poemes de Luis Cernuda, a qui Valverde va llegir tan aviat. Sense talent per a la creació, aquest era el sentit que volia donar a l’estudi de la literatura. Lligar ètica i estètica. No entendre l’una sense l’altra. M’havia de servir no per ser millor persona (una objectiu que hauríem de compartir tots) sinó per exigir-me més a mi mateix, per reforçar l’exigència de dignitat que neix del saber aprofundit de les veritats complexes i entrelligades d’un mateix i dels altres. Així he volgut construir la meva vocació com a filòleg primer, després com a historiador de la literatura i a partir d’aquí com a biògraf i historiador de la vida intel·lectual catalana i espanyola de la segona meitat de segle XX.

El llibre Fragments d’una biografia intel·lectual que he preparat a partir dels materials conservats al Fons José María Valverde vol oferir al lector un tast d’allò que pot descobrir si fa recerca al Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República. Dins d’un seguit de caixes de cartró col·locats en uns estants despersonalitzats, hi trobarà papers que permeten conèixer l’obra de Valverde i la seva personalitat i també els temps que va viure. Li permetrà conèixer des d’un minaret privilegiat la trajectòria d’un escriptor notable format en un temps d’una densa foscor, els afanys d’un dels lectors espanyols més lúcids de la gran literatura moderna i contemporània europea. Li permetrà tocar els fulls en els quals Valverde va deixar impresa la seva manera d’entendre la vida, la relació amb la literatura i la divinitat. Li permetrà escoltar els batecs de l’amistat d’un intel·lectual amb els seus col·legues, homes com Aranguren, Savater o Vargas Llosa. El llibre intenta rescatar aquests valors del Fons. Un seguit de noms i tons a través dels quals es pot escoltar la cultura de la qual venim. El llibre, a més, també, vol ser un homenatge personal a un home que va transformar l’afany de saber i la dignitat personal, juntament amb la fe, en eixos de la seva vida. El llibre vol ser el reconeixement a un mestre exemplar.

(Autor: Jordi Amat)

Etiquetes:
Publicat a Llibres | 1 comentari »

El País Valencià sota les bombes (1936-1939)

dimarts , 14/12/2010

Dos membres del CEHI, en Rafael Aracil i en Joan Villaroya, acaben de publicar el llibre: El País Valencià sota les bombes (1936-1939), Publicacions de la Universitat de València, 2010, més informació en el següent enllaç: http://puv.uv.es/product_info.php?products_id=24388&osCsid=f0ce543c1a6d5e6332058b164d35379b&language=va

A la vegada us reproduïm ací l’entrevista que Rafael Muntaner li va fer al voltant del llibre a Rafael Aracil i que aparegué en el diari Levante el 12 de desembre de 2010 (pp. 16-17)

Italia debería pedir perdón a las ciudades valencianas que bombardeó

Rafael Aracil, con su libro en la Facultat de Geografia i Història de Valencia.  Fernando Bustamante

El historiador Rafael Aracil (Alcoi, 1940) es coautor junto a Joan Villarroya de la primera síntesis histórica sobre los bombardeos que sufrió la Comunitat Valenciana durante la Guerra Civil que acaba de publicar la Universitat de Valencia. Tras años de investigación de los registros civiles han podido cifrar en 1.850 muertos las víctimas de 637 días de ataques aéreos sobre la población civil valenciana.

R. MONTANER VALENCIA La Universitat de Valencia acaba de publicar la primera síntesis histórica sobre los bombardeos aéreos que sufrió la Comunitat Valenciana durante la Guerra Civil, una obra en la que por vez primera se reúnen los nombres y apellidos de más de 1.300 víctimas de esta «muerte que venía del cielo». Los autores de este trabajo, los catedráticos de Historia Contemporánea de la Universitat de Barcelona (UB), el emérito Rafael Aracil y Joan Villarroya, revelan que en los 637 días de bombardeos que sufrió la C. Valenciana entre 1936 y 1939 murieron casi dos mil personas, la mayoría mujeres, niños y ancianos.

Villarroya (Badalona, 1953) dedica el libro a la memoria de su padre, hijo del municipio castellonense de San Rafael del Riu. Mientras que Aracil, que nació en Alcoi hace 70 años y se licenció en la Universitat de València, continúa investigando en el Centre d´Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB. El historiador alcoyano ha estado recientemente en Valencia para participar en las jornadas que la Universitat ha dedicado al historiador catalán Jaume Vicens i Vives con motivo del centenario de su nacimiento. El Estudi General ha homenajeado a los discípulos de Vicens i Vives que sentaron catedra en sus aulas, como Emili Giralt, profesor de Aracil en Valencia.

En su libro recoge una anotación del diario personal del conde Galeano Ciano, yerno de Mussolini y ministro de Exteriores de la Italia fascista, en la que el 26 de agosto de 1937 ordena que esa noche se bombardee Valencia «para aterrorizar al enemigo». ¿Ése era el objetivo prioritario?
Sí, ése es uno de los principales objetivos. Se sabía que aterrorizando a la población se tenía una parte de la guerra ganada. Esto ocurre no sólo en Valencia, sino en cantidad de municipios que sufrieron bombardeos absolutamente inútiles desde el punto de vista militar. Como el bombardeo del mercado de Alicante, el de un tren en la estación de Xàtiva o el ataque sobre Manuel. En todos ellos hay muchos muertos y es evidente que no son objetivos militares de ninguna manera. Lo que se trataba es de aterrorizar al enemigo en la retaguardia, cosa que después se utilizará también en la II Guerra Mundial.

Los bombarderos que Mussolini y Hitler pusieron al servicio de Franco castigaron 50 municipios valencianos. En su obra explica que la Aviazione Legionaria arrojó en 121 días de ataques sobre la C. Valenciana 717,7 toneladas de bombas. Aparte de muerte y devastación, ¿qué otros efectos destacaría de esta tempestad de acero?
Sus consecuencias psicológicas sobre la población. Una cosa son los grandes bombardeos que causan un terror importante, como los ya citados del mercado de Alicante, el de Xàtiva, o Valencia, ciudad que padeció algunos meses terribles, y otra los ataques sobre municipios pequeños: Rossell, Benasal, Manuel… donde hay cinco, seis, 10 o 12 muertos, pero se trata de pueblos con 500, 1.000 o 2.000 habitantes. Esto es algo que aterroriza a la población, que la deja en casa absolutamente inactiva. Y este era uno de los objetivos.

Su investigación revela que la C. Valenciana fue bombardeada 637 de los 992 días que duró la guerra, con diversos ataques en un mismo día. ¿Cuántas personas murieron bajo las bombas?
Nosotros hemos contabilizado 1.850 muertos en los bombardeos del País Valenciano, de los cuales hemos podido identificar a 1.322. Seguramente hubo más, pero este balance creemos que es un aproximación bastante buena. De estas muertes hay que pensar que sólo cinco ciudades suman 1.408 víctimas: Valencia, con 515; Alicante, con 490; Xàtiva, 144; Castelló, 131, y Segorbe, 128. Si a ellas se añaden Sagunt, con 78 fallecidos, Alcoi (64) y Vila-real (48), se alcanzan las 1.600. Estas ocho ciudades son un concentrado de lo que fueron los ataques aéreos.

Una estadística publicada en enero de 1939 cita hasta esa fecha más de 800 muertes en Valencia por los bombardeos, cifra que su estudio reduce a 515. ¿Por qué esa diferencia?
Hemos preferido ir sobre seguro y ser rigurosos. Esa estimación, que no sabemos si fue más o menos acertada, tendría que haber dejado un rastro. ¿Dónde están esos 800 muertos? Para localizarlos hemos intentado, primero, dos cosas. Una, consultar los registros civiles, sobre los que hemos hecho un análisis muy estricto, y, dos, intentar diferenciar entre las víctimas de un bombardeo y los soldados heridos que mueren tras ser evacuados del frente, que en una ciudad como Valencia había cantidad. Mientras no se puedan constatar esos 800 muertos, que quizá alguna vez se pueda, me inclino por la cifra que nosotros hemos podido comprobar.

Esta obra es única porque por primera vez se ponen nombres y apellidos a más de 1.300 víctimas valencianas de, cómo ustedes dicen, «la muerte que venía del cielo». ¿Cómo ha sido esto posible?
Primero recogiendo toda la información que una cantidad inmensa de historiadores valencianos ha elaborado en los últimos años sobre los bombardeos del País Valenciano, sobre todo a partir del año 1985. Desde mitad de la década de los 80 del pasado siglo hay mucha gente que empieza a trabajar en estos temas. Entonces, de una manera dispersa, había nombres y apellidos en muchos sitios que hemos intentado recoger en esta obra. Luego a partir de las fechas y los lugares de los bombardeos hemos analizado los registros civiles en busca de posibles víctimas de los ataques, identificándolas a partir de la causa de la muerte. Ha sido, como se decía antes, ´un trabajo de chinos´, porque a veces las víctimas no se anotan en el registro civil la jornada después del ataque, sino días e incluso meses después. Creo que este libro es una buena y primera aproximación a los bombardeos del País Valenciano, que tiene que perfilarse mucho mejor. A partir de aquí se puede trabajar mucho mejor este tema. Así, por ejemplo, Alicante, que tuvo 490 muertos, creo que debería tener una monografía sobre los ataques aéreos. Pienso que este listado de muertos ira perfeccionándose, pero de momento hay esto, una síntesis sobre los bombardeos en el País Valenciano, que no estaba hecha.

¿Qué sintió al redactar la lista de muertos y ver que la mayoría son mujeres, niños y ancianos?
Rabia e impotencia. Han pasado más de 70 años y piensas que esto se sigue repitiendo exactamente igual en otras partes del mundo. A pesar del avance de la democracia, la ciencia y la tecnología, a pesar de que parece ser que somos mejores que antes, que hemos aprendido de la historia… estas matanzas siguen ocurriendo. España fue en 1936-1939 un campo de experimentación de otras potencias, y ahora esto está pasando en otras parte del mundo. Esto no ha cambiado. La única variación ha sido a peor, pues ahora muere más gente porque la potencia destructiva de las bombas es mucho mayor. Hay que pensar que en estas incursiones sobre del País Valenciano, los que bombardeaban eran dos, tres aviones, cinco, seis ´Savoias´. Ahora no, ahora en cada bombardeo participan cientos de aviones.

A su juicio, los bombardeos sobre la C. Valenciana tuvieron una «dudosa eficacia militar».
De eficacia militar, ninguna, porque los objetivos no eran militares. Los objetivos estratégicos se alcanzaron pocas veces incluso. Las grandes fábricas textiles y metalúrgicas de Alcoi o del Valle del Vinalopó, no fueron destruidas. Sí, es verdad que algunas fábricas resultaron dañadas gravemente por las bombas, pero en general la capacidad productiva de las fábricas valencianas durante la guerra no bajo demasiado. La industria bélica continuó funcionando. Entonces, estos muertos ¿para qué y por qué?

Además, destacan en el libro que muchos de estos bombardeos contra la población civil llegaron en un momento que no tenía ningún sentido, pues se hicieron cuando Franco ya tenía la guerra prácticamente ganada. Así, por ejemplo, inciden en que sólo en los tres últimos meses de la contienda la C. Valenciana sufrió 80 ataques aéreos que dejaron 242 muertos.
Pero no sólo en 1939, sino también a finales de 1938 e incluso antes, pues después de la Campaña de Levante —la ofensiva que el bando franquista lanzó sobre Castelló y Valencia entre abril y julio de 1938— y la Batalla del Ebro que le siguió (entre julio y noviembre), a partir de estos momentos ya se sabe que la guerra estaba acabada, y en 1939 más todavía. Imagínese que el último muerto de los bombardeos de la Guerra Civil tiene lugar en Gandia el 28 de marzo de 1939. Y, además, hay 50 muertos en Valencia en 1939 y más de 30 días de bombardeos…

Entonces, ¿para qué derramar tanta sangre si la contienda ya estaba ganada?
Porque se estaba preparando el camino de la victoria, y para ello había que aplastar a las posibles poblaciones que podían oponerse. La guerra terminó el 1 de abril porque los vencedores pensaron que el camino de la victoria ya estaba allanado, que quedaba poca gente que podía levantar la cabeza. Cuando eso se sabe, se acaba la guerra, porque sino la hubieran continuado. Y eso es terrible todavía ahora.

La mayoría de los bombardeos más mortíferos que sufrió la Comunitat Valenciana fueron protagonizados por la aviación italiana. ¿Usted cree que, al igual que ha hecho Alemania en Guernica, Italia debería pedir perdón por los ataques sobre las ciudades valencianas?
Sí, deberían hacerlo en unas cuantas ciudades valencianas. En Xàtiva, en Alicante… En esta capital, el bombardeo del mercado el 25 de mayo de 1938 superó los 250 muertos, ¡Más que en Guernica! El objetivo era un mercado en pleno centro urbano y lleno de gente. ¿Cómo se pudo pensar este ataque? ¿Cómo se pudo equivocar la Aviazione Legionaria que no se equivocó nunca? Que iba al puerto y bombardeaba el puerto. Y si fue un error, con más razón todavía Italia debería pedir perdón.

«Levante-EMV hizo un grandísimo trabajo»
La monografía sobre los bombardeos de la Comunitat Valenciana que firman los catedráticos de la Universitat de Barcelona  Rafael Aracil y Joan Villarroya cita entre la bibliografía utilizada para elaborar esta síntesis histórica los dos suplementos publicados por este periódico  en 2009 con motivo del 70 aniversario del final de los ataques aéreos sobre la población valenciana.

«Yo creo que Levante-EMV hizo un grandísimo trabajo—explica Aracil—, que a mí me dio pistas realmente buenas. Agradezco que el periódico realizara estos suplementos, porque si hubiéramos publicado el libro antes de aparecer los suplementos de este periódico habrían quedado cosas sueltas que después me habría dado mucha rabia no haberlo conocido antes. Tuve la suerte de que esto se publicó antes de que finalizásemos nuestro libro, con lo que me dio muchas pistas sobre bombardeos a pueblos, con fechas de los ataques y las víctimas mortales que dejaron. Esto nos facilitó mucho nuestro análisis de los registros civiles.»

Este diario, en un esfuerzo sin precedentes en la prensa valenciana, recuperó la memoria gráfica de los bombardeos a través del  trabajo del fotoperiodista de Levante-EMV e historiador de la fotografía, José Aleixandre, quien reprodujo 882 fotografías aéreas, la mayoría nunca vistas por el gran público, y documentos de los bombardeos de Mussolini sobre la C. Valenciana, que se guardan en el Ufficio Storico dell´Aeronautica Militare de Roma.

(Autor: CEHI)

Etiquetes: , ,
Publicat a Espanya, Llibres | 1 comentari »

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

diumenge, 5/12/2010

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

Rafael Aracil; Andreu Mayayo;  Antoni Segura (eds.)

Barcelona: Afers, 2010

La Vanguardia, el veterà diari barceloní que al 2011 complirà 130 anys d’història, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, a partir de la col·lecció del diari dipositada al seu Arxiu-Biblioteca del Pavelló de la República, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema. Per completar la reconstrucció d’aquest escenari de postguerra, elaborat arran de la recopilació de gairebé dos mil articles, s’ha incorporat al relat històric les valuoses i noves dades obtingudes dels butlletins d’informació, de caràcter reservat, de l’Estat major de la 41a divisió de la Capitania General de Catalunya. Els butlletins (maig 1945-octubre 1946) expliciten les veritables preocupacions dels militars colpistes, alhora que posen de manifest una realitat invisibilitzada a les pàgines de La Vanguardia. Així doncs, aquest llibre esdevindrà de segur una obra de referència per documentar els primers anys de la dictadura a casa nostra, gràcies a la combinació d’allò publicat per adoctrinar amb allò amagat per assegurar la supervivència del règim.

Sumari:

0.      Introducció. RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA

1.      Trapisondas de la horda republicana fugitiva: l’exili republicà espanyol a les pàgines de La Vanguardia Española.

ELISENDA BARBÉ I POU

2.      La institucionalització de la dictadura franquista (1939-1946). FEDERICO VÃZQUEZ OSUNA

3. Justicia, templada con la dulzura de la misericordia:

L’aplicació de la repressió franquista a través de La Vanguardia Española (1936-1945).

ORIOL DUEÑAS, QUERALT SOLÉ

3.      De la Idea de Imperio a la Vigilante guardia: la política exterior a les pàgines de la La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

4.      Ideologia i poder polític en els primer anys del franquisme: … y el que no quiera… será arrollado.

PAOLA LO CASCIO,  JOSÉ MANUEL RÚA FERNÃNDEZ

5. Entre l’evasió i l’adoctrinament: la cartellera del I Año Triunfal

ELISABET ESCOTO, LOLA HARANA

6.      La Barcelona de La Vanguardia: burgesa, conservadora i sense barris

MARC ANDREU ACEBAL

7.      L’aparador i el rebost: economia, publicitat i condicions de vida

ANDREU MAYAYO, BEATRIZ PINILLA

8.      Apòstols del pensament franquista: els col·laboradors de La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

Contrapunt:

Les dificultats de la dictadura de Franco a les acaballes de la primavera de 1945. Els Boletines de Información. Secreto. Estat Major de la 41 divisió de la Capitania General de Catalunya.

RAFAEL ARACIL, ANTONI SEGURA, JOAN VILLARROYA

Per a més informació vegeu els següents links:

- A la revista “Sàpiens” trobareu un dossier sobre “Els ulls i les orelles de Franco: els informes secrets de l’exèrcit espanyol”
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/11/els_ulls_i_les_orelles_de_franco__els_informes_secrets_de_l_exercit_espanyol_494.php

- Més informació: Llegiu el post de Miquel Rosselló al Bloc de l’Editorial Afers: http://editorialafers.blogspot.com/2010/11/una-esplendida-investigacio-coral-sobre.html

(Autora: Lola Harana)

Etiquetes: , ,
Publicat a Catalunya, Franquisme, Llibres | 1 comentari »

Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès.

divendres, 26/11/2010

A finals de gener de 1939, després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, es desfermà l’èxode de població civil cap a la frontera francesa, fugint de la dura repressió que imposaren els militars sollevats. També s’accelerà la retirada de l’Exèrcit Republicà, que en pocs dies arribà a la frontera amb França. Entre els més de 200.000 militars que es desplaçaven cap a la frontera francesa i que s’exiliarien al país veí, hi havia Josep Rubió i Cabeceran. Rubió havia nascut a Bellcaire d’Urgell l’any 1905. Havia estat militant de la USC i posteriorment del PSUC. Passà la frontera amb els seus companys d’unitat el dia 10 de febrer de 1939, pel pas del Coll d’Ares. Després d’unes primeres setmanes de caos i confusió als diferents camps de concentració francesos, a finals de març era instal·lat de forma permanent al camp del Barcarès, situat a la platja d’aquesta localitat rossellonesa. Començava d’aquesta manera per a Rubió (i per a centenars de milers de republicans) un internament en unes condicions infrahumanes, que no se sabia ni quan ni com acabaria, ni tampoc quin sentit tenia.

Davant d’aquesta situació, Rubió es veié amb la necessitat de plasmar en un paper aquella experiència traumàtica i inhumana per tal de transformar-la, amb l’ús de la ironia i l’humor, en una realitat acceptable. Així doncs, el 25 de maig de 1939, des del camp de concentració del Barcarès, començava la redacció de Camp Definitiu:

«Fa més de tres mesos, en la població vallespinenca que evoca tants i tants records encara, Prats de Molló, coincidíem en l’èxode procedent de la guerra espanyola cinc refugiats pertanyents a distintes unitats militars, tots ells, de dret o de fet, fills del mateix poble lleidatà: Bellcaire d’Urgell.

De Prats de Molló a Amélie les Bains, d’ací al Camp Provisional de Le Barcarés, més tard al “Camp Definitiu†del mateix nom, els cinc companys ens hem anat retrobant i junts hem anat coincidint amb altres companys fins a formar un grup d’onze components, el Grup B., unit, per raó de naixença o de veïnatge, en veritable camaraderia.

Cap dels components del Grup B. hem assolit càrrecs militars ni governatius del més petit relleu dins la República Espanyola. Podem parlar com a soldats o com a senzills ciutadans, i en intentar donar a conèixer el nostre pensament, ho fem amb la millor serenitat d’esperit, amb el mínim d’impediments, amb la màxima sinceritat, amb un mínim d’orgull, tal com correspon a uns homes lliures i de cor. Les privacions de l’exili, la severitat dels camps de concentració, no han atuït el nostre ànim, no ens han deprimit. Pel contrari, constitueixen un estimulant per a la reflexió pròpia.

El nostre objectiu és parlar dels camps de concentració francesos, (i en particular del del Barcarès), vist a través d’un reduït grup de combatents.»

Amb la seva ploma, Josep Rubió va provar de crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

D’aquesta manera naixia el diari Camp Definitiu, que és un retrat fidedigne de la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès. Descriu amb tot luxe de detalls els espais, els pobladors i les rutines diàries del centre d’internament. Per aquest motiu és una eina excepcional per acostar-nos d’una forma propera i humana a aquest esdeveniment històric, l’exili concentracionari francès.

Sens dubte, l’obra de Josep Rubió aporta un valor afegit a la bibliografia i els testimonis sobre l’exili republicà i per aquest motiu el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona n’ha impulsat la seva publicació. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, és a dir, és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. A més a més, ens aporta una descripció de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Sens dubte, es tracta d’un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili.

Us convidem a tots a la presentació d’aquest llibre, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, que tindrà lloc el proper dijous dia 2 de desembre, a les 19 h, a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3. Barcelona). Intervindran a la presentació Jordi Rubió i Carné, fill de l’autor; Antoni Segura i Mas, autor del pròleg i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona; i Elisenda Barbé i Pou, curadora de l’edició.

(Autora: Elisenda Barbé i Pou)

Etiquetes: , , ,
Publicat a Catalunya, Espanya, Franquisme, Llibres | 4 comentaris »

¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?

dilluns, 15/11/2010

El títol d’aquest post fa referència a una frase terrible pronunciada sovint per el Cap de la Brigada Politico-Social, el comissari Antonio Juan Creix, i adreçada a aquells que estaven sent apallissats, torturats, a les dependències de la Jefatura de policia a la Via Laietana de Barcelona durant les primeres tres dècades del franquisme. La frase feia referència a les salvatges tortures practicades a Miguel Nuñez, cap de l’organització comunista a Catalunya, que aquest miraculosament va resistir però a qui l’ara torturat no havia de pretendre emular.

La frase apareix repetidament en el llibre del membre del CEHI i professor de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, Antoni Batista, La Carta. Historia de un comisario franquista (Barcelona, Debate, 2010), una manera diferent i nova d’apropar-se al període de la història d’Espanya que va de la Guerra Civil  a la Transició utilitzant com a fil conductor la carta que el comissari Creix adreçà a Rodolfo Martin Villa, governador civil de Barcelona, el 14 de setembre de 1974 després de ser sancionat i apartat de la funció policial no pas per el tracte als detinguts sinó per una inventada malversació fons.

Com molt bé explica Antoni Batista, Antonio Juan Creix és cessat en les seves funcions senzillament perquè fa nosa a aquells membres del franquisme que veuen que no els hi tocarà altre remei que reciclar-se en demòcrates i per a lo qual necessiten començar a disposar de credencials democràtiques. La fulminació de Creix en seria una.

En certa manera el llibre és la història d’un viatge personal que comença amb el patiment de la tortura en la txeca del carrer Vallmajor a Barcelona durant la Guerra Civil, continua amb la seva conversió en perseguidor implacable dels enèmics polítics del règim a Catalunya, el País Basc i Andalusia durant el franquisme, tasca per la qual rep tota mena d’honors i premis, per finalitzar segellant passaports a l’aeroport de Barcelona defenestrat per els mateixos que just abans l’honoraven.

És un llibre imprescindible, dur, que ens passeja per allò que anomenaríem les clavegueres de l’estat franquista, que no estalvia detalls – les descripcions que inclou del tracte que patien els detinguts polítics a les comissaries són esgarrifoses -  i que conclou amb aquest fragment de la darrera conversa mantinguda per Antoni Batista amb Miguel Núñez l’1 de novembre de 2008:

-me dijiste que si te encontrabas con Creix hace veinte años, le pegabas cuatro tiros, ¿recuerdas?

-Por supuesto, perfectamente.

-Bien, pues tengo otra pregunta.

-Tu dirás.

-Si te encuentras a Creix hace veinte años, le pegas cuatro tiros. ¿Y si te encontraras a Creix ahora?

Tras un breve silencio, responde:

-Ahora, no.

Miguel Núñez moria 11 dies després en una residència geriàtrica del districte d’Horta-Guinardó a Barcelona. Antonio Juan Creix havia mort l’any 1985 a l’Hospital de la Creu Roja de la mateixa ciutat.  L’any 1958, Creix havia tingut a Núñez tres dies penjat d’una canonada de la calefacció a Via Laietana. No va parlar i quan el van treure de Jefatura per portar-lo a la presó Model, Creix, que l’esperava, li allargà la mà tot dient-li: sin rencor. Núñez la refusà responent-li que aquella mà estava tacada de sang. Una mena d’admiració estranya de Creix cap a Núñez naixé després d’aquella experiència, la qual s’expressava amb la frase ¿qué te crees, que eres Miguel Núñez? que encapçala aquest text.

(Autor: Víctor Gavín)

Etiquetes: , , ,
Publicat a Catalunya, Espanya, Franquisme, Llibres | Deixa-hi un comentari »

Una lectura per a entendre Itàlia i el fenomen Berlusconi

dimecres, 13/10/2010

El passat 12 de setembre, el primer ministre italià Silvio Berlusconi, en una reunió amb les joventuts del seu partit (Poble de la Llibertat), produí un dels seus freqüents shows, aconsellant als espectadors casar-se amb un milionari i emigrar d’Itàlia per a tenir èxit, i rematant la seva intervenció amb un acudit sobre els nazis i amb els habituals tocs de masclisme. Pocs dies després, en ocasió del seu 74è aniversari, es va despatxar a gust contra els magistrats italians, afegint a les seves paraules un ulterior i terrible acudit – aquesta vegada sobre els jueus – que en qualsevol país hagués provocat un veritable terratrèmol polític.

Tot i el seu aparent bon humor, Berlusconi no està passant precisament pel seu millor moment. A les seves recurrents dificultats judicials s’ha afegit ara una veritable crisi política després de la recent ruptura amb Gianfranco Fini, ruptura que – com s’ha vist en els darrers dies – deixa la seva majoria amb escàs marge de maniobra, i que ha sigut eficaçment comentada en aquest mateix blog. Mentrestant, la crisi econòmica i social està copejant a Itàlia de forma dramàtica, i problemes de tota mena (des de la acumulació d’escombraries a Nàpols, a la lentitud de la reconstrucció de l’Aquila) contribueixen a fer cada dia més fosca la imatge del govern liderat pel magnat milanès.

Precisament per aquestes raons, algunes preguntes més que legítimes poden sorgir en qualsevol observador exterior, especialment després d’haver llegit les anteriors entrades del blog centrades en la actualitat italiana: com és possible que Berlusconi encara sigui popular? Què va fer que tants italians li hagin confiat el seu vot durant tots aquests anys, fins al punt de convertir-lo en el protagonista absolut de la vida política transalpina dels darrers vint anys? Quines són les claus del seu – indiscutible – èxit? I, sobre tot, quines són les causes més profundes de la crisi política italiana dels darrers vint anys?

Una bona manera per a intentar respondre a aquests interrogants, i a molts altres sobre Berlusconi i sobre Itàlia en general, la ofereix el periodista nord-americà Alexander Stille, en un llibre de recent publicació titulat El saqueo de Roma. De cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi (Papel de Liar, Barcelona, 2010, 452 pàg.). Stille, fill de l’antic director del prestigiós diari Corriere della Sera, i autor i periodista de fama internacional especialitzat en temes italians, presenta finalment també als lectors espanyols una edició revisada i actualitzada d’un llibre que havia sortit a Itàlia poc abans de les eleccions polítiques de 2006, i que va rebre immediatament crítiques molt positives des de diferents mitjans de comunicació tant italians com estrangers.

El saqueo de Roma és un llibre centrat en la figura del multimilionari empresari mediàtic que des de 2008 (tal com havia fet entre 2001 i 2006, i breument en 1994) governa una de les principals potències econòmiques mundials. Stille examina totes les etapes que van veure el meteòric ascens de Berlusconi en l’economia i en la vida pública italiana, dedicant una especial atenció als aspectes més foscs de la seva escalada al poder (com ara les relacions perilloses amb la màfia i amb individus sense escrúpols com el seu advocat Previti). Al mateix temps és també un llibre que no perd mai de vista el panorama general, col·locant eficaçment la crònica de l’èxit de Berlusconi dins del complicat context de la història italiana més recent, mitjançant el recurs a una àmplia i profunda bibliografia i a una anàlisi rigorosa dels documents.

Tot i això, el llibre – més que per la seva detallada crònica de les vicissituds polítiques i legals del primer ministre – resulta una eina fonamental sobre tot per la seva anàlisi de la societat italiana, i del canvi que va experimentar a partir dels anys 80. En aquest sentit, els capítols bàsics per a entendre aquest canvi són el tercer i el quart, en els quals Stille explica com, fa aproximadament 30 anys, va tenir lloc una connexió – al cap i a la fi decisiva – entre la predisposició d’una part important de la població a adoptar un nou estil de vida (caracteritzat per la falta de compromís, per la voluntat de refugiar-se dins de l’àmbit privat i pel consumisme), i la irrupció de Berlusconi en el naixent mercat de la televisió comercial.

La clau del discurs de l’autor nord-americà resideix precisament en aquesta fatal connexió, la qual va donar lloc a la creixent identificació d’aquesta part de la població amb el model berlusconià expressat en les seves cadenes de televisió (entreteniment, consum, publicitat, èxit, ostentació), preparant així el terreny per a les posteriors victòries electorals de la dreta. Sense oblidar l’enorme poder econòmic i mediàtic del imperi de Berlusconi, i la feblesa d’un bàndol progressista que sembla dedicar-se sobre tot a les lluites intestines, les raons més profundes de l’èxit polític del multimilionari milanès s’han de buscar, per tant, en l’existència d’un important segment de ciutadans italians que va ser literalment modelat per les televisions berlusconianes i que, successivament, va convertir-se en un dipòsit fiable i constant de vots per Força Itàlia.

Es tracta, en definitiva, d’una lectura altament recomanable per a entendre la – complicada – actualitat política italiana. Stille (encara que no oculti ni un moment la seva escassa simpatia per Berlusconi) no presenta aquí un fàcil opuscle limitat a la demonització del personatge, sinó un rigorós treball d’investigació. Un treball que, a més, resulta de gran utilitat per a entendre amb quines formes el model berlusconià pot influir (i en alguns casos ja s’estigui difonent) també més enllà de les fronteres italianes. Si volem, tal com recita la contraportada, és una irònica lliçó cautelar.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Etiquetes: , ,
Publicat a Europa, Llibres | Deixa-hi un comentari »

|1|2|