Entrades amb l'etiqueta ‘Itàlia’

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (II) Grècia, Líbia, Iugoslàvia i el fals mite dels Italians “bona gent”

dimecres, 27/06/2012

En un precedent article, hem vist com l’actitud dels invasors italians a Etiòpia, durant l’ocupació feixista del país, es va caracteritzar per la seva brutalitat i ferocitat. Tot això, en obert contrast amb el persistent mite dels “Italiani brava gente” (Italians bona gent) que encara actualment gaudeix d’una gran popularitat. De fet, tot i la agressivitat intrínseca del règim de Mussolini, massa sovint s’atribueixen als soldats italians unes suposades característiques de amabilitat i simpatia – especialment en el comportament envers les poblacions sotmeses – que es volen remarcar sobre tot en contrast amb la criminal actitud de les forces d’ocupació alemanyes durant la II Guerra Mundial. El problema és que aquesta amabilitat dels Italians no deixa de ser un mite, i que la brutalitat a Etiòpia no fou l’única pàgina negra en la història recent del país transalpí: en realitat, els crims de guerra italians van ser importants i sovint horribles, tot i que a la postguerra s’hagin conscientment infravalorat, o directament oblidat.

El llistat és llarg, i comença ja en 1923, amb l’anomenada crisi de Corfú: en resposta a l’assassinat d’un general italià en missió diplomàtica a la frontera entre Grècia i Albània, Mussolini – encara cap d’un govern de coalició – va enviar un duríssim ultimàtum a Atenes; a la resposta negativa de les autoritats greques, Itàlia va reaccionar ocupant la illa de Corfú després d’un feroç bombardeig que va matar a civils innocents, retirant-se només després de les pressions britàniques. Recordar-ho també serveix per desmuntar definitivament la llegenda d’un “Mussolini bo” en els seus primers anys de govern.

Tot i així, molt més negra va ser la pàgina que els Italians van escriure a la seva colònia de Líbia, “pacificada” sota el règim feixista. De fet, el control italià sobre Tripolitània i Cirenaica, abans de la conquesta del poder per part de Mussolini, es limitava només a algunes ciutats de la costa: l’interior, en canvi, estava controlat per tribus de beduïns que s’escapaven al domini directe de Roma. Mussoliniva autoritzar llavors, a partir de 1922 i especialment entre 1928 i 1932, una brutal campanya de reconquesta del territori, enviant grans quantitats de soldats sota el comandament dels generals Badoglio i Graziani. Els Italians van construir quilòmetres de filferro espinós per a aïllar les tribus de l’interior; van deportar a centenars de milers de civils en camps de concentració on la mortalitat va ser espantosa (les autoritats líbies parlen de 100.000 morts); van actuar amb una ferocitat desproporcionada contra els rebels, penjant públicament el líder de la rebel·lió Omar al-Mukhtar, fins a aixafar en sang la revolta a principis dels anys Trenta. En el fons, la ja comentada actuació feixista a Etiòpia no va ser un cas aïllat: més aviat, va ser la lògica prossecució de les brutals polítiques ja aplicades a Líbia.

De totes maneres, el citat mite dels Italians “bona gent” es va construir sobre tot a partir de la mistificació de les accions italianes durant la Segona Guerra Mundial. Si ens oblidem per un moment de la realitat – que diu que Itàlia va declarar conscientment una guerra d’agressió a un enemic ja vençut (França), que va envair un llarg llistat de països per a donar satisfacció a les ambicions imperialistes de Mussolini i de bona part de la classe dirigent del país – el mite ens presenta a uns soldats italians una mica matussers, amables i respectuosos en els territoris ocupats, i sempre disposats a compartir les seves escasses racions amb els civils famolencs. I efectivament, a Rússia – tot i ser un exèrcit invasor – els Italians no van caure en els excessos criminals dels Alemanys o dels Romanesos, evitant per exemple participar en les matances indiscriminades o en les deportacions de Jueus.

El problema és que a Grècia, Albània i Iugoslàvia la història va ser diferent. A Grècia – on els Italians constituïen la majoria de les forces d’ocupació entre 1941 i 1943 – els soldats de Mussolini van violar dones, saquejar pobles i massacrar civils, com a Domenikon, on tots els habitants del poble, el febrer de 1943, van ser afusellats com a represàlia per un atac dels maquis. Un quadre una mica diferent del idíl·lic panorama de convivència que presenta la coneguda pel·lícula Mediterráneo de 1992, en la qual els invasors es dediquen a fraternitzar (en tots els sentits) amb la població d’una illeta grega repetint el mantra de “italians i grecs, una cara, una raça”. I a Albània – ocupada ja des de 1939 – les represàlies, les tortures i els saquejos no van cessar fins l’any 1943: els càlculs parlen de 28.000 morts i 43.000 ferits imputables als soldats feixistes.

Tot i això, fou a Iugoslàvia on els invasors de Mussolini van deixar els records més tràgics. Itàlia – després de la ràpida victòria de 1941 – es va annexionar grans extensions de territori a Eslovènia i a Dalmàcia, mantenint al mateix temps un important nucli de forces d’ocupació a la resta del territori, sobre tot a Montenegro i a Croàcia (formalment independent sota el règim de Ante Pavelić). I l’actuació dels exèrcits mussolinians contra els Eslaus del Sud va ser – sense cap mena de dubte – criminal. A les províncies ocupades, es va intentar dur a terme una violentíssima “italianització”, acompanyada per represàlies contra tots aquells que s’hi resistien; la mateixa ciutat de Ljubljana va ser completament rodejada per filferro espinós per a aïllar-la completament del seu interior. Al Montenegro, el general PirzioBiroli es va distingir per la seva ferocitat, ordenant executar cinquanta hostatges per cada italià caigut a mans de la Resistència, i incitant a superar el mite del “bo Italià” amb instruccions com aquestes:

“Odieu a aquest poble. […] Assassineu, afuselleu, cremeu i aixafeu a aquest poble”.

Per altra banda, la monstruosa actitud de Pirzio Biroli rebia total aprovació per part de les autoritats romanes, amb un Mussolini que també apostava per respondre amb “el ferro i el foc” a la resistència de les poblacions autòctones. Una resistència que els Italians intentaven ofegar també amb deportacions en camps de concentració, on la fam i el fred van matar a milers de persones (a Arbe es calculen uns 4000 morts), i mitjançant la seva aliança (a vegades complicada) amb els ústaixes croats, responsables de barbàries espantoses.

Després de tot allò que s’ha comentat, hom es podria esperar que – finalitzat el conflicte– hi hagués hagut un judici també pels criminals de guerra italians, seguint l’exemple de Nuremberg. En realitat, i no obstant les reiterades peticions del Govern iugoslau, pràcticament cap militar italià va ser jutjat o condemnat per crims de guerra, ni per països estrangers ni per Roma (sobre tot després de l’amnistia post-bèl·lica). I si això és comprensible – encara que no justificable – en la òptica de la Guerra Freda, molt menys comprensible és l’actitud posterior de tots els governs italians, mai disposats a reconèixer els tràgics errors del passat i sempre hostils fins i tot a les investigacions sobre el tema. Quan ja han passat més de 60 anys des dels fets citats, creiem imprescindible deixar de mistificar l’actitud italiana durant l’etapa feixista i abandonar finalment el mite dels “Italians bona gent”, per a analitzar i investigar sistemàticament – i sense prejudicis o recances – també les pàgines més negres del passat.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Execució d'Omar al-Mukhtar

Execució d'Omar al-Mukhtar

Els crims de guerra italians: una historia casi oblidada. (I) El Yekatit 12 de Addis Abeba i la brutalitat italiana a Etiòpia.

dimecres, 6/06/2012

Fa aproximadament quatre mesos, les autoritats etíops van commemorar en Addis Abeba, amb una ofrena floral i discursos, el 75è aniversari del Yekatit 12, o Dia dels Màrtirs. Aquesta celebració, tot i ser molt important per la població del país africà, fa referència a un fet històric pràcticament desconegut a Occident: la massacre i l’empresonament d’una gran quantitat de ciutadans etíops per part de les autoritats italianes com a conseqüència d’un fracassat atemptat contra el virrei Rodolfo Graziani.

Aquest episodi, una de les pàgines més negres de la història italiana recent, té la seva origen en la guerra d’agressió que Mussolini va declarar a Etiòpia l’any 1935: una guerra que – teòricament – es va acabar amb la caiguda de Addis Abeba el maig de 1936 i amb la ocupació d’Abissínia (que, juntament amb les altres colònies d’Eritrea i Somàlia, va constituir l’Imperi Italià de l’Àfrica Oriental). En realitat, la fugida de l’emperador HaileSelassie i la proclamació de l’imperi per part de Mussolini – potser en el moment més àlgid de la seva trajectòria com a dictador – no van significar el final dels combats al territori africà, ja que la resistència armada va continuar amb una certa intensitat fins a principis de 1937. I, quan els soldats italians van derrotar les darreres forces etíops organitzades, el control feixista sobre aquell territori enorme no va ser mai tan absolut com volia mostrar la propaganda, ja que els episodis de violència i resistència van continuar ininterromputs fins a la ofensiva britànica que va alliberar el país durant la Segona Guerra Mundial.

En aquesta situació, dos joves eritreus van decidir aprofitar d’una cerimònia pública per intentar assassinar al virrei italià, el mariscal Rodolfo Graziani, i el 19 de febrer de 1937 (Yekatit 12, en el calendari gregorià utilitzat pels coptes) van llançar una sèrie de granades contra les autoritats italianes, ferint greument el mateix Graziani. La resposta dels ocupants no es va fer esperar, amb els carabinieri disparant immediatament contra els etíops presents, tot i que lo pitjor encara no havia començat. De fet, el mateix secretari federal del Partit Feixistad’Addis Abeba incita els italians a “destruir, matar i fer el que voleu”, desencadenant així l’horror a tot el territori: durant tres dies de sang i violència, la brutalitat homicida dels feixistes ataca indiscriminadament als Etíops pels carrers, dins de les seves cases, a les escoles, a esglésies i monestirs (gràcies també a la paranoica desconfiança de Graziani envers el clergat copte). Civils italians armats assassinen a Etíops desarmats i cremen les seves cases cridant eslògans racistes i feixistes; joves i intel·lectuals són atacats per explícit ordre de Roma; milers de persones són detingudes i deportades a camps de concentració on moriran en condicions inhumanes. Després de gairebé tres dies, l’orgia de violència es va parcialment apagar, deixant milers de morts i de ferits (les estimacions varien, tot i que la premsa internacional de l’època parla de entre 1400 i 6000 morts, als quals s’han d’afegir les víctimes dels dies posteriors).

Tot i així, Graziani – recuperat de les ferides, i encara més desconfiat després de l’atac – va deixar una darrera prova de la seva brutalitat, abans d’abandonar, a finals de 1937, el virregnat al més moderat Duc d’Aosta. Convençudes de que els autors de l’atac havien rebut protecció dels monjos coptes de DebraLibanos (un dels monestirs més importants de la regió), les autoritats italianes envien les tropes del general Maletti a “castigar” els suposats còmplices de l’atemptat – després d’haver arrasat i cremat pobles i cases en la seva marxa d’apropament al monestir. En poques hores, i amb ordres directes de Graziani de “liquidar completament” la comunitat religiosa, més de 1400 (i potser fins a més de 2000) monjos, pelegrins i religiosos són aniquilats sota el foc de les metralladores, en una matança brutal de la qual el mateix virrei es va complaure.

L’episodi de DebraLibanos – i el precedent bany de sang del Yekatit 12 – no són, desafortunadament, els únics moments en els quals els ocupants italians van mostrar la seva ferocitat. Ja durant la campanya bèl·lica de 1935-1936 les tropes italianes van utilitzar bombardejos indiscriminats contra la població civil; encara més greu, el mateix Mussolini va autoritzar explícitament l’ús de gasos tòxics per a acabar amb una resistència més dura del previst. L’any 1939 – quan en teoria el territori de l’Imperi ja estava pacificat – els Italians van fer servir (un cop més) els gasos i els llançaflames contra els civils en la massacre de DebraBrehan.Si a aquestes mostres de brutalitat homicida afegim també que el règim d’ocupació italià a Etiòpia es va caracteritzar – durant la seva curta duració – per l’aplicació d’un sistemàtic apartheidantelitteram envers la població local (amb una rigidíssima separació entre els blancs i els etíops), podem fàcilment concloure que el mite de la suposada benevolència italiana respecte als pobles colonitzats és només una colossal fal·làcia.

Desafortunadament, aquest mite encara sembla persistent: tot i les investigacions de nombrosos especialistes, sobre tot de Angelo Del Boca (el gran expert sobre la colonització italiana, que va descobrir als arxius l’ordre signat pel Duce respecte a l’ús dels gasos), tant a nivell institucional com a nivell de mentalitat col·lectiva hi ha un general rebuig a considerar els Italians com a responsables de crims de guerra, fins al punt que cap responsable de les matances a Etiòpia va ser jutjat o condemnat pels tribunals. El problema és – com veurem en un successiu article – que el mite del “bon italià” no es correspon a la realitat tampoc en moltes altres àrees brutalitzades per l’expansionisme feixista.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Rodolfo Graziani

Rodolfo Graziani

Adéu Berlusconi.

dilluns, 14/11/2011

Aquest cap de setmana s’ha tancat una etapa de la història d’Itàlia amb la dimissió del primer ministre, Silvio Berlusconi. Per tal de tenir una mica de perspectiva sobre aquest fet, us convidem a rellegir els posts que la Paola Lo Cascio i l’Alberto Pellegrini van escriure en aquest blog fa unes setmanes. Els trobareu sota l’etiqueta “Itàlia.”

Bye Bye Silvio

El País Valencià sota les bombes (1936-1939)

dimarts, 14/12/2010

Dos membres del CEHI, en Rafael Aracil i en Joan Villaroya, acaben de publicar el llibre: El País Valencià sota les bombes (1936-1939), Publicacions de la Universitat de València, 2010, més informació en el següent enllaç: http://puv.uv.es/product_info.php?products_id=24388&osCsid=f0ce543c1a6d5e6332058b164d35379b&language=va

A la vegada us reproduïm ací l’entrevista que Rafael Muntaner li va fer al voltant del llibre a Rafael Aracil i que aparegué en el diari Levante el 12 de desembre de 2010 (pp. 16-17)

Italia debería pedir perdón a las ciudades valencianas que bombardeó

Rafael Aracil, con su libro en la Facultat de Geografia i Història de Valencia.  Fernando Bustamante

El historiador Rafael Aracil (Alcoi, 1940) es coautor junto a Joan Villarroya de la primera síntesis histórica sobre los bombardeos que sufrió la Comunitat Valenciana durante la Guerra Civil que acaba de publicar la Universitat de Valencia. Tras años de investigación de los registros civiles han podido cifrar en 1.850 muertos las víctimas de 637 días de ataques aéreos sobre la población civil valenciana.

R. MONTANER VALENCIA La Universitat de Valencia acaba de publicar la primera síntesis histórica sobre los bombardeos aéreos que sufrió la Comunitat Valenciana durante la Guerra Civil, una obra en la que por vez primera se reúnen los nombres y apellidos de más de 1.300 víctimas de esta «muerte que venía del cielo». Los autores de este trabajo, los catedráticos de Historia Contemporánea de la Universitat de Barcelona (UB), el emérito Rafael Aracil y Joan Villarroya, revelan que en los 637 días de bombardeos que sufrió la C. Valenciana entre 1936 y 1939 murieron casi dos mil personas, la mayoría mujeres, niños y ancianos.

Villarroya (Badalona, 1953) dedica el libro a la memoria de su padre, hijo del municipio castellonense de San Rafael del Riu. Mientras que Aracil, que nació en Alcoi hace 70 años y se licenció en la Universitat de València, continúa investigando en el Centre d´Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB. El historiador alcoyano ha estado recientemente en Valencia para participar en las jornadas que la Universitat ha dedicado al historiador catalán Jaume Vicens i Vives con motivo del centenario de su nacimiento. El Estudi General ha homenajeado a los discípulos de Vicens i Vives que sentaron catedra en sus aulas, como Emili Giralt, profesor de Aracil en Valencia.

En su libro recoge una anotación del diario personal del conde Galeano Ciano, yerno de Mussolini y ministro de Exteriores de la Italia fascista, en la que el 26 de agosto de 1937 ordena que esa noche se bombardee Valencia «para aterrorizar al enemigo». ¿Ése era el objetivo prioritario?
Sí, ése es uno de los principales objetivos. Se sabía que aterrorizando a la población se tenía una parte de la guerra ganada. Esto ocurre no sólo en Valencia, sino en cantidad de municipios que sufrieron bombardeos absolutamente inútiles desde el punto de vista militar. Como el bombardeo del mercado de Alicante, el de un tren en la estación de Xàtiva o el ataque sobre Manuel. En todos ellos hay muchos muertos y es evidente que no son objetivos militares de ninguna manera. Lo que se trataba es de aterrorizar al enemigo en la retaguardia, cosa que después se utilizará también en la II Guerra Mundial.

Los bombarderos que Mussolini y Hitler pusieron al servicio de Franco castigaron 50 municipios valencianos. En su obra explica que la Aviazione Legionaria arrojó en 121 días de ataques sobre la C. Valenciana 717,7 toneladas de bombas. Aparte de muerte y devastación, ¿qué otros efectos destacaría de esta tempestad de acero?
Sus consecuencias psicológicas sobre la población. Una cosa son los grandes bombardeos que causan un terror importante, como los ya citados del mercado de Alicante, el de Xàtiva, o Valencia, ciudad que padeció algunos meses terribles, y otra los ataques sobre municipios pequeños: Rossell, Benasal, Manuel… donde hay cinco, seis, 10 o 12 muertos, pero se trata de pueblos con 500, 1.000 o 2.000 habitantes. Esto es algo que aterroriza a la población, que la deja en casa absolutamente inactiva. Y este era uno de los objetivos.

Su investigación revela que la C. Valenciana fue bombardeada 637 de los 992 días que duró la guerra, con diversos ataques en un mismo día. ¿Cuántas personas murieron bajo las bombas?
Nosotros hemos contabilizado 1.850 muertos en los bombardeos del País Valenciano, de los cuales hemos podido identificar a 1.322. Seguramente hubo más, pero este balance creemos que es un aproximación bastante buena. De estas muertes hay que pensar que sólo cinco ciudades suman 1.408 víctimas: Valencia, con 515; Alicante, con 490; Xàtiva, 144; Castelló, 131, y Segorbe, 128. Si a ellas se añaden Sagunt, con 78 fallecidos, Alcoi (64) y Vila-real (48), se alcanzan las 1.600. Estas ocho ciudades son un concentrado de lo que fueron los ataques aéreos.

Una estadística publicada en enero de 1939 cita hasta esa fecha más de 800 muertes en Valencia por los bombardeos, cifra que su estudio reduce a 515. ¿Por qué esa diferencia?

Hemos preferido ir sobre seguro y ser rigurosos. Esa estimación, que no sabemos si fue más o menos acertada, tendría que haber dejado un rastro. ¿Dónde están esos 800 muertos? Para localizarlos hemos intentado, primero, dos cosas. Una, consultar los registros civiles, sobre los que hemos hecho un análisis muy estricto, y, dos, intentar diferenciar entre las víctimas de un bombardeo y los soldados heridos que mueren tras ser evacuados del frente, que en una ciudad como Valencia había cantidad. Mientras no se puedan constatar esos 800 muertos, que quizá alguna vez se pueda, me inclino por la cifra que nosotros hemos podido comprobar.

Esta obra es única porque por primera vez se ponen nombres y apellidos a más de 1.300 víctimas valencianas de, cómo ustedes dicen, «la muerte que venía del cielo». ¿Cómo ha sido esto posible?

Primero recogiendo toda la información que una cantidad inmensa de historiadores valencianos ha elaborado en los últimos años sobre los bombardeos del País Valenciano, sobre todo a partir del año 1985. Desde mitad de la década de los 80 del pasado siglo hay mucha gente que empieza a trabajar en estos temas. Entonces, de una manera dispersa, había nombres y apellidos en muchos sitios que hemos intentado recoger en esta obra. Luego a partir de las fechas y los lugares de los bombardeos hemos analizado los registros civiles en busca de posibles víctimas de los ataques, identificándolas a partir de la causa de la muerte. Ha sido, como se decía antes, ´un trabajo de chinos´, porque a veces las víctimas no se anotan en el registro civil la jornada después del ataque, sino días e incluso meses después. Creo que este libro es una buena y primera aproximación a los bombardeos del País Valenciano, que tiene que perfilarse mucho mejor. A partir de aquí se puede trabajar mucho mejor este tema. Así, por ejemplo, Alicante, que tuvo 490 muertos, creo que debería tener una monografía sobre los ataques aéreos. Pienso que este listado de muertos ira perfeccionándose, pero de momento hay esto, una síntesis sobre los bombardeos en el País Valenciano, que no estaba hecha.

¿Qué sintió al redactar la lista de muertos y ver que la mayoría son mujeres, niños y ancianos?
Rabia e impotencia. Han pasado más de 70 años y piensas que esto se sigue repitiendo exactamente igual en otras partes del mundo. A pesar del avance de la democracia, la ciencia y la tecnología, a pesar de que parece ser que somos mejores que antes, que hemos aprendido de la historia… estas matanzas siguen ocurriendo. España fue en 1936-1939 un campo de experimentación de otras potencias, y ahora esto está pasando en otras parte del mundo. Esto no ha cambiado. La única variación ha sido a peor, pues ahora muere más gente porque la potencia destructiva de las bombas es mucho mayor. Hay que pensar que en estas incursiones sobre del País Valenciano, los que bombardeaban eran dos, tres aviones, cinco, seis ´Savoias´. Ahora no, ahora en cada bombardeo participan cientos de aviones.

A su juicio, los bombardeos sobre la C. Valenciana tuvieron una «dudosa eficacia militar».
De eficacia militar, ninguna, porque los objetivos no eran militares. Los objetivos estratégicos se alcanzaron pocas veces incluso. Las grandes fábricas textiles y metalúrgicas de Alcoi o del Valle del Vinalopó, no fueron destruidas. Sí, es verdad que algunas fábricas resultaron dañadas gravemente por las bombas, pero en general la capacidad productiva de las fábricas valencianas durante la guerra no bajo demasiado. La industria bélica continuó funcionando. Entonces, estos muertos ¿para qué y por qué?

Además, destacan en el libro que muchos de estos bombardeos contra la población civil llegaron en un momento que no tenía ningún sentido, pues se hicieron cuando Franco ya tenía la guerra prácticamente ganada. Así, por ejemplo, inciden en que sólo en los tres últimos meses de la contienda la C. Valenciana sufrió 80 ataques aéreos que dejaron 242 muertos.

Pero no sólo en 1939, sino también a finales de 1938 e incluso antes, pues después de la Campaña de Levante —la ofensiva que el bando franquista lanzó sobre Castelló y Valencia entre abril y julio de 1938— y la Batalla del Ebro que le siguió (entre julio y noviembre), a partir de estos momentos ya se sabe que la guerra estaba acabada, y en 1939 más todavía. Imagínese que el último muerto de los bombardeos de la Guerra Civil tiene lugar en Gandia el 28 de marzo de 1939. Y, además, hay 50 muertos en Valencia en 1939 y más de 30 días de bombardeos…

Entonces, ¿para qué derramar tanta sangre si la contienda ya estaba ganada?
Porque se estaba preparando el camino de la victoria, y para ello había que aplastar a las posibles poblaciones que podían oponerse. La guerra terminó el 1 de abril porque los vencedores pensaron que el camino de la victoria ya estaba allanado, que quedaba poca gente que podía levantar la cabeza. Cuando eso se sabe, se acaba la guerra, porque sino la hubieran continuado. Y eso es terrible todavía ahora.

La mayoría de los bombardeos más mortíferos que sufrió la Comunitat Valenciana fueron protagonizados por la aviación italiana. ¿Usted cree que, al igual que ha hecho Alemania en Guernica, Italia debería pedir perdón por los ataques sobre las ciudades valencianas?

Sí, deberían hacerlo en unas cuantas ciudades valencianas. En Xàtiva, en Alicante… En esta capital, el bombardeo del mercado el 25 de mayo de 1938 superó los 250 muertos, ¡Más que en Guernica! El objetivo era un mercado en pleno centro urbano y lleno de gente. ¿Cómo se pudo pensar este ataque? ¿Cómo se pudo equivocar la Aviazione Legionaria que no se equivocó nunca? Que iba al puerto y bombardeaba el puerto. Y si fue un error, con más razón todavía Italia debería pedir perdón.

«Levante-EMV hizo un grandísimo trabajo»
La monografía sobre los bombardeos de la Comunitat Valenciana que firman los catedráticos de la Universitat de Barcelona  Rafael Aracil y Joan Villarroya cita entre la bibliografía utilizada para elaborar esta síntesis histórica los dos suplementos publicados por este periódico  en 2009 con motivo del 70 aniversario del final de los ataques aéreos sobre la población valenciana.

«Yo creo que Levante-EMV hizo un grandísimo trabajo—explica Aracil—, que a mí me dio pistas realmente buenas. Agradezco que el periódico realizara estos suplementos, porque si hubiéramos publicado el libro antes de aparecer los suplementos de este periódico habrían quedado cosas sueltas que después me habría dado mucha rabia no haberlo conocido antes. Tuve la suerte de que esto se publicó antes de que finalizásemos nuestro libro, con lo que me dio muchas pistas sobre bombardeos a pueblos, con fechas de los ataques y las víctimas mortales que dejaron. Esto nos facilitó mucho nuestro análisis de los registros civiles.»

Este diario, en un esfuerzo sin precedentes en la prensa valenciana, recuperó la memoria gráfica de los bombardeos a través del  trabajo del fotoperiodista de Levante-EMV e historiador de la fotografía, José Aleixandre, quien reprodujo 882 fotografías aéreas, la mayoría nunca vistas por el gran público, y documentos de los bombardeos de Mussolini sobre la C. Valenciana, que se guardan en el Ufficio Storico dell´Aeronautica Militare de Roma.

(Autor: CEHI)

Una lectura per a entendre Itàlia i el fenomen Berlusconi

dimecres, 13/10/2010

El passat 12 de setembre, el primer ministre italià Silvio Berlusconi, en una reunió amb les joventuts del seu partit (Poble de la Llibertat), produí un dels seus freqüents shows, aconsellant als espectadors casar-se amb un milionari i emigrar d’Itàlia per a tenir èxit, i rematant la seva intervenció amb un acudit sobre els nazis i amb els habituals tocs de masclisme. Pocs dies després, en ocasió del seu 74è aniversari, es va despatxar a gust contra els magistrats italians, afegint a les seves paraules un ulterior i terrible acudit – aquesta vegada sobre els jueus – que en qualsevol país hagués provocat un veritable terratrèmol polític.

Tot i el seu aparent bon humor, Berlusconi no està passant precisament pel seu millor moment. A les seves recurrents dificultats judicials s’ha afegit ara una veritable crisi política després de la recent ruptura amb Gianfranco Fini, ruptura que – com s’ha vist en els darrers dies – deixa la seva majoria amb escàs marge de maniobra, i que ha sigut eficaçment comentada en aquest mateix blog. Mentrestant, la crisi econòmica i social està copejant a Itàlia de forma dramàtica, i problemes de tota mena (des de la acumulació d’escombraries a Nàpols, a la lentitud de la reconstrucció de l’Aquila) contribueixen a fer cada dia més fosca la imatge del govern liderat pel magnat milanès.

Precisament per aquestes raons, algunes preguntes més que legítimes poden sorgir en qualsevol observador exterior, especialment després d’haver llegit les anteriors entrades del blog centrades en la actualitat italiana: com és possible que Berlusconi encara sigui popular? Què va fer que tants italians li hagin confiat el seu vot durant tots aquests anys, fins al punt de convertir-lo en el protagonista absolut de la vida política transalpina dels darrers vint anys? Quines són les claus del seu – indiscutible – èxit? I, sobre tot, quines són les causes més profundes de la crisi política italiana dels darrers vint anys?

Una bona manera per a intentar respondre a aquests interrogants, i a molts altres sobre Berlusconi i sobre Itàlia en general, la ofereix el periodista nord-americà Alexander Stille, en un llibre de recent publicació titulat El saqueo de Roma. De cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi (Papel de Liar, Barcelona, 2010, 452 pàg.). Stille, fill de l’antic director del prestigiós diari Corriere della Sera, i autor i periodista de fama internacional especialitzat en temes italians, presenta finalment també als lectors espanyols una edició revisada i actualitzada d’un llibre que havia sortit a Itàlia poc abans de les eleccions polítiques de 2006, i que va rebre immediatament crítiques molt positives des de diferents mitjans de comunicació tant italians com estrangers.

El saqueo de Roma és un llibre centrat en la figura del multimilionari empresari mediàtic que des de 2008 (tal com havia fet entre 2001 i 2006, i breument en 1994) governa una de les principals potències econòmiques mundials. Stille examina totes les etapes que van veure el meteòric ascens de Berlusconi en l’economia i en la vida pública italiana, dedicant una especial atenció als aspectes més foscs de la seva escalada al poder (com ara les relacions perilloses amb la màfia i amb individus sense escrúpols com el seu advocat Previti). Al mateix temps és també un llibre que no perd mai de vista el panorama general, col·locant eficaçment la crònica de l’èxit de Berlusconi dins del complicat context de la història italiana més recent, mitjançant el recurs a una àmplia i profunda bibliografia i a una anàlisi rigorosa dels documents.

Tot i això, el llibre – més que per la seva detallada crònica de les vicissituds polítiques i legals del primer ministre – resulta una eina fonamental sobre tot per la seva anàlisi de la societat italiana, i del canvi que va experimentar a partir dels anys 80. En aquest sentit, els capítols bàsics per a entendre aquest canvi són el tercer i el quart, en els quals Stille explica com, fa aproximadament 30 anys, va tenir lloc una connexió – al cap i a la fi decisiva – entre la predisposició d’una part important de la població a adoptar un nou estil de vida (caracteritzat per la falta de compromís, per la voluntat de refugiar-se dins de l’àmbit privat i pel consumisme), i la irrupció de Berlusconi en el naixent mercat de la televisió comercial.

La clau del discurs de l’autor nord-americà resideix precisament en aquesta fatal connexió, la qual va donar lloc a la creixent identificació d’aquesta part de la població amb el model berlusconià expressat en les seves cadenes de televisió (entreteniment, consum, publicitat, èxit, ostentació), preparant així el terreny per a les posteriors victòries electorals de la dreta. Sense oblidar l’enorme poder econòmic i mediàtic del imperi de Berlusconi, i la feblesa d’un bàndol progressista que sembla dedicar-se sobre tot a les lluites intestines, les raons més profundes de l’èxit polític del multimilionari milanès s’han de buscar, per tant, en l’existència d’un important segment de ciutadans italians que va ser literalment modelat per les televisions berlusconianes i que, successivament, va convertir-se en un dipòsit fiable i constant de vots per Força Itàlia.

Es tracta, en definitiva, d’una lectura altament recomanable per a entendre la – complicada – actualitat política italiana. Stille (encara que no oculti ni un moment la seva escassa simpatia per Berlusconi) no presenta aquí un fàcil opuscle limitat a la demonització del personatge, sinó un rigorós treball d’investigació. Un treball que, a més, resulta de gran utilitat per a entendre amb quines formes el model berlusconià pot influir (i en alguns casos ja s’estigui difonent) també més enllà de les fronteres italianes. Si volem, tal com recita la contraportada, és una irònica lliçó cautelar.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (II)

dimecres, 6/10/2010

Un empresari milanès, baixet i riquíssim, pare de la televisió comercial i propietari de molts altres negocis, que en aquell moment estava preparant –a partir de les estructures de la seva pròpia empresa– un partit polític que marcaria per sempre més els tres lustres següents de la història italiana, amb una senzilla declaració feta a la premsa, feia saber que donaria suport a la candidatura de Fini (convé recordar que fins ara el referent polític de Silvio Berlusconi havia estat Bettino Craxi, secretari general del Partit Socialista d’Itàlia o PSI).  Berlusconi havia captat la possibilitat d’obtenir futurs aliats a molt bon preu. Mai personatges d’una certa rellevància social i, sobretot, ben situats en el món polític d’aquell que fou “l’arc constitucional”, les forces antifeixistes que havien fundat la República, s’havia atrevit a donar suport a un candidat del MSI. Ací començà la relació entre Berlusconi i Fini. Una relació desigual, encara que els dos contraents en derivaren beneficis. Un tenia un aliat que li seria fidel al punt de superar moltes vegades el propi ideari del partit en qüestions tan delicades com ara la legalitat, i l’altre obtenia la sortida de cinquanta anys de marginació política, situant finalment el seu partit en disposició d’arribar al govern del país i de moltes administracions locals.

L’arribada, com a resultat de les eleccions de 1994, d’homes del MSI al poder, donà inici a dos fenòmens paral·lels, que a dia d’ avui han arribat a un punt culminant. Per un costat, molts dels dirigents polítics del MSI –els anomenats coronels– han lligat cada cop més els seus destins polítics a Berlusconi, en comptes de Fini, considerat aquest, sobretot en els últims anys quan les ruptures entre els dos s’han fet més freqüents, com a poc capaç de continuar garantint-los l’accés a càrrecs públics, ja siguin parlamentaris o de govern. L’altre procés, més complex, de més profunditat, té a veure amb la defeixistització del MSI, fortament volguda per Fini. La idea era que, en un escenari canviant –a nivell internacional per la crisis del socialisme real, a nivell italià pel tsunami judicial–, s’havia de tancar l’experiència política del MSI per obrir-ne una de nova, que transformés l’antic partit d’Almirante en una dreta moderna i democràtica. La concreció teòrica, va venir en el seu moment, de Domenico Fisichella, professor de Ciència Política a la universitat de Roma, qui, a finals de 1992, llençà la idea de la constitució d’una Aliança Nacional, la qual, abandonant la seva matriu feixista, pogués sortir definitivament de la marginalitat i optar a ocupar l’espai polític conservador. Al final de l’any 1993, abans de l’últim congrés del MSI, la decisió estava presa: de fet, a les esmentades eleccions de 1994, el partit, en coalició amb Berlusconi i amb l’ala dretana del que quedava de la Democràcia Cristiana (DC), es presentà amb el nom d’Aliança Nacional i amb un nou símbol. Es mantenien el trapezi i la flama però molt més petits i en la part baixa com si fossin l’arrel de la nova formació.

El congrés del gener de 1995, celebrat a la ciutat de Fiuggi, consagrà de manera molt ferma el gir, no només per convicció dels delegats, sinó també perquè ningú estava disposat a posar en entredit el fet d’haver arribat al govern. Només Pino Rauti sortí del nou partit amb una petita minoria per a crear el moviment Fiamma Tricolore, que acabà en la marginalitat política i electoral. L’operació de canvi cultural i polític que Fini havia plantejat tanmateix era d’una certa envergadura. Requeria, en primer lloc, canviar profundament el judici sobre el passat : sobre el feixisme, la seva aliança amb el nazisme, la Resistència i la pròpia República. En definitiva, s’havia de canviar el codi genètic d’un partit que havia nascut en la negació del sistema que li havia permès existir, per transformar-lo en un partit de la dreta democràtica que es reconegués en la Constitució antifeixista. I, en aquest sentit, el camí fou llarg i difícil si és que s’ha acabat de fer encara del tot. El que és indubtable és que Fini el va perseguir, i encara el persegueix, amb una tenacitat i amb una determinació importants.

Al Congrés de Fiuggi ja s’havia fet el primer trencament amb el passat al afirmar que “la dreta política no és filla del feixisme” i que “és just demanar a la Dreta italiana d’afirmar sense reticències que l’antifeixisme fou el moment històricament essencial per al retorn als valors democràtics que el feixisme havia postergat”. La història dels anys següents estaria plena de moments en els quals, el inicialment vicepresident del govern de Berlusconi i ara president de la Cambra dels Diputats, deixaria clar el seu profund canvi d’opinió respecte al feixisme. En aquest sentit, un dels moments possiblement més importants va ser el viatge que va fer al novembre de 2003 a Israel, quan kippah al cap, va declarar que s’havien de “denunciar les pàgines de vergonya, que hi són en la història del nostre passat. Hem de fer-ho per entendre les raons per les quals indiferència, complicitat i vilesa van fer que molts italians no fessin res al 1938 per reaccionar en contra de les lleis racials que volgué el feixisme”. Es trencava així una de les justificacions clàssiques del feixisme italià: les lleis racials foren imposades per la aliança amb l’Alemanya nazi. No, Fini posava el dit a la nafra desmuntant aquella idea tan tranquil·litzadora i tan falsa alhora de que els italians eren i sempre havien estat bona gent, indicant clarament les responsabilitats del feixisme en l’Holocaust. I, encara més, fa molt poc temps, feia saber el seu judici sobre la Resistència, al afirmar que, tot i que hi havia gent que de bona fe s’havia arrenglerat amb la República de Saló, hi havia una causa equivocada –la de la República Social Italiana– i una correcta, la de la Resistència. Un canvi de paradigma important, que convertia Fini en un polític de la dreta democràtica i laica, capaç, per exemple, d’expressar opinions autònomes i relativament atrevides –al menys pel que fa la dreta política italiana– en torn a temes com ara el dret de vot pels immigrants regulars, les parelles de fet o la fecundació assistida.

El creixement de l’autonomia política de Fini i de la seva importància van provocar que aquell pacte desigual que el lligava amb Berlusconi des de 1994 se li fes cada cop més difícil d’honorar. Encara més, si es pensa que els conflictes entre el poder judicial i el poder polític de il Cavaliere (les anomenades lleis ad personam, els escàndols, els atacs continus a la magistratura, les desafortunades sortides de to –una de les més desconcertants al Parlament Europeu, es pot veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ZV1Y3vVC3ZU), així com la indubtable tendència a l’autocràcia del magnat italià, qui ha anat sistemàticament eliminant qualsevol veu discordant en la seva coalició, han coaccionat el debat polític.

Quan a finals de 2007 Berlusconi  anuncià per sorpresa el naixement d’un nou partit “Il Popolo delle Libertà” (PdL), Fini acceptarà afegir-s’hi uns mesos més tard –i, amb ell tota l’Aliança Nacional–. Sigui per un acte reflex, per por a la tornada a la marginalitat política, perquè amb les eleccions de la primavera de 2008 a les portes no hi havia d’altres solucions, perquè l’altre antic aliat que havia mostrat la seva disconformitat –el democratacristià Casini– havia estat literalment defenestrat, perquè el gruix del seu partit volia un lloc segur al parlament, el fet és que Fini s’hi adhereix. Ara bé, des del principi hi serà de forma crítica, fent el que fan el polítics que es defineixen com a democràtics: demanant debat obert dins el partit, expressant opinions, volent garanties sobre qui i com gestionarà la línia política del partit, defensant el respecte a les institucions. Però es topà amb un obstacle insuperable: Berlusconi. Il Cavaliere, no és –no ho ha estat mai, i aquí rau part de la seva força–, un polític democràtic. Ni discuteix, ni construeix acords, ni respecta les institucions, ni creu que un partit polític sigui altre cosa que un club de fans.

Tot i la folgada victòria del nou partit al 2008, que portà Fini a la presidència de la Cambra dels Diputats, les relacions ja estaven trencades i no hi havia recomposició possible. Fini creà la seva pròpia fundació (FareFuturo http://www.farefuturofondazione.it), un think tank d’aquella que ell mateix defineix com una dreta democràtica i moderna, en contraposició a la unanimitat forçada i al personalisme dels quals pateix el PdL.

Finalment la sang arribaria al riu a l’abril de 2010, quan en la primera reunió de la direcció nacional del PdL (la primera dos anys després de la fundació del partit!), Berlusconi acusaria Fini de sabotejar el govern des de la seva posició com a president de la Cambra –més d’una vegada havia expressat la seva disconformitat, sobretot en matèria judicial– a la vegada que Fini faria notar com el PdL, tot i ser el més gran partit italià, estava totalment mancat de democràcia interna i més d’una vegada actuava més com a instrument de defensa dels interessos personals del president del govern que com una altra cosa. Les imatges de l’esbroncada (http://www.youtube.com/watch?v=pWZkTfFYmpA&feature=related), a més d’ésser antològiques, demostren totes les diferències d’estil entre els dos personatges: es veu un empresari amb un llenguatge paternalista esbroncant a un polític.

La ruptura aquest cop va ser definitiva, amb un cost força alt per tot el centredreta i amb incògnites que poden fer caure el govern i canviar altre cop el panorama polític italià. La majoria de parlamentaris de la antiga AN s’han arrenglerat amb Berlusconi, a la vegada que ha començat una campanya mediàtica que pretén la destrucció política de l’antic secretari general de l’Aliança Nacional. Per altra banda, més de 30 diputats han fet costat a Fini qui ha creat, a finals del darrer estiu, un nou moviment, Futuro e Libertà, que pot posar en serioses dificultats al govern de Berlusconi, privant-lo de la majoria al parlament, o, si més no, desgastant-lo. Se’n ha tingut prova fa pocs dies, quan en la votació de confiança al govern, els diputats de Futuro e Libertà, tot i votar-hi a favor, han demostrat tenir la força política i numèrica per poder desendollar el govern Berlusconi en qualsevol moment.

La situació és a hores d’ara molt fluïda. La potència destructora de la màquina berlusconiana és alta. Però un Fini ara ja lliure del pacte desigual i amb res a perdre, sap que els temes sobre els quals ha trencat amb l’antic aliat –la legalitat per sobre de qualsevol altra cosa–, són temes crucials per sectors importants dels electors italians, fins i tot del centredreta. Malgrat s’hagin fet sondeigs sobre la possible força electoral de la nova formació de Fini, és difícil ara per ara mesurar-ne l’impacte sobre el quadre polític general, donat que, a més, entren en joc variables com la decisió de construir un pol de centre juntament amb l’UDC  de Casini o l’API de l’antic dirigent del PD Francesco Rutelli, com i quan es canviaria la llei electoral, o la mateixa capacitat dels diputats finians a resistir-se a les ofertes berlusconianes.

El que sí és cert és que la decisió de Fini de trencar amb Berlusconi ha –com mai havia passat des del final de la anomenada Primera República, a principi dels anys 90– posat al bell i mig de l’agenda política la fi del berlusconisme i la construcció d’una cultura política conservadora democràtica i moderna. Queda per saber si aquell jove feixista dels anys 60, que encara a la meitat dels anys 80 demanava la introducció de la pena de mort, i ara reconvertit en polític demòcrata és un General Della Rovere –em perdonin Bernat Muniesa i Javier Cercas per haver utilitzat la mateixa metàfora que van fer servir al parlar d’Adolfo Suárez–, que ha descobert les virtuts i la grandesa de la democràcia o un trepa qui ha simplement adoptat les seves formes. Possiblement mai ho sabrem. Al capdavall, no importa. A vegades, en aquest tipus de coses, les formes són substància.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (I)

dilluns, 4/10/2010

L’anècdota ja és famosa: a finals dels anys 60 en un cinema de Bolonya –la ciutat on va néixer i on residia–, un Gianfranco Fini de 17 anys va al cinema per veure Boinas Verdes. Però davant d’aquell cinema, en la ciutat més roja d’Itàlia, on socialistes i comunistes governaren ininterrompudament des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1999, un piquet de militants d’esquerres, intenta impedir l’entrada als espectadors, distribuint fulls volants que titllen –amb certa raó–, la pel·lícula d’imperialista i feixista. No se sap si John Wayne va ser conscient, en algun moment de la seva vida, de l’efecte que tindria aquella pel·lícula i els fets que la rodejaren sobre aquell jove, al punt de transformar-lo, avui en dia, en el president de la Cambra dels Diputats italiana i possiblement, amb l’acord de bona part de la oposició, en l’únic dirigent polític que té a les mans la possibilitat de destronar il Cavaliere regnant.

El fet és que a partir de aquell episodi, entre el polític i el cinèfil, el jove Gianfranco Fini donà el pas i començà a militar en el MSI. Segons ell explica, evidentment amb un to autojustificatiu, com un acte de rebel·lió i de reivindicació de llibertat. De rebel·lió, perquè a Bolonya, a finals dels anys 60, era difícil definir-se feixista i militar al  MSI. De revindicació de llibertat, ja que, continua explicant, va entendre en aquella ocasió “que la llibertat estava del costat del MSI”. Ningú posa en discussió la veracitat de la anècdota. Les històries polítiques, sempre són també històries personals. Sobretot, i aquest n’és un exemple ben clar, es nodreixen de la reconstrucció del significat de les coses que ens marquen més enllà, fins i tot, de la seva realitat. En aquest cas, aquella experiència ha estat magnificada i transmesa pel president Fini com a una mena d’assegurança pública sobre el seu coratge i la seva consciència política. Tanmateix, les experiències i les seves significacions –interessades o no, no és aquest el punt–, estan immerses en un context històric, que val la pena dibuixar, encara que sigui breument.

La història política de Gianfranco Fini, com s’ha dit, comença al Movimento Sociale Italiano (MSI), o, més concretament a la Giovane Italia, una organització que contribuiria a constituir, a principi dels anys 70, el  Fronte della Gioventú, l’organització dels joves del partit. El MSI va néixer al final de l’any 1946 de la mà de Giorgio Almirante, Pino Romualdi i Manlio Sargenti, tots ex dirigents i militants de la Repubblica Sociale Italiana, l’estat col·laboracionista que, després de l’estiu de 1943, es va establir al nord de Itàlia i que, mentre reivindicava tornar a les arrels del feixisme, es posava a les ordres del Tercer Reich, participant en exterminis i deportacions i lluitant en contra dels homes i les dones de la Resistència.

Cal ressaltar el moment històric en el qual es fundà el MSI. Un cop acabada la guerra i derrotat el feixisme, aquest és a Itàlia i al món, un pària polític. La Constitució que es discutiria i finalment entraria en vigor al 1948, no només fou el producte de l’esforç unitari dels partits antifeixistes, sinó que arribaria a contenir un norma específica que prohibia la reconstitució del partit feixista. I això, malgrat les depuracions a Itàlia foren –per decisió del llavors ministre de justícia Palmiro Togliatti, líder del Partit Comunista i convençut de que no es podia buidar l’administració de l’estat, puix el grau de compromís amb el feixisme de l’aparell de l’estat va ser altíssim–, poc incisives. Així, quan al final de 1946 es constituí el MSI, les autoritats decidiren no perseguir legalment aquesta força política, sobre la base de la idea que més valia deixar un petit espai d’expressió política als nostàlgics, sempre que foren poc influents. El MSI mai va amagar els seus vincles amb el feixisme. Fins i tot, molts deien que el propi símbol del partit –una base trapezoïdal amb una flama tricolor a sobre–, tenia un significat esotèric lligat al propi dictador: el trapezi era el taüt de Mussolini, del qual sortia una flama.

Les primeres passes del MSI foren difícils: a les eleccions de 1948, les primeres a les quals es presentà, pogué aconseguir només el 2,01% dels vots a la Cambra dels Diputats i el 0,89% al Senat, tot i que els seus militants havien posat tot l’esforç en aconseguir consensos. Fins i tot, havien anat a la recerca del vot conservador de les dones del sud explicant-lis que MSI era l’acrònim de Maria Santa Immacolata (Maria Santa Immaculada). Va tenir, en aquells primers anys de vida, la competència del moviment de l’anomenat Uomo Qualunque (l’Home Qualsevol), una força política extemporània i dretana que, sobretot al Sud, va recollir el descontentament de notables locals –molts  d’ells nobles– i lumpen agrari i urbà, que no acabaven de veure amb bons ulls la democratització que representava l’establiment de la República, o, simplement, desconfiaven que els partits antifeixistes poguessin recollir els seus interessos.

En les eleccions de 1953, quan ja el moviment qualunquista s’havia desinflat, els resultats del MSI foren decididament millors (5,8% a la Cambra de Diputats i 6% al Senat) i, a més es configurava l’estructura geogràfica i social del partit que l’acompanyaria al llarg de tota la seva història: amb bona entrada en els estaments militars en tota la geografia del país, al nord bastant feble, era el partit de la petita burgesia i de franges minoritàries de classe obrera, al centre –menys en les regions roges–, més fort i amb una base important entre les petites burgesies d’ordre de les ciutats, i al sud, encara més fort amb una base que es repartia entre notables reaccionaris i lumpen. El MSI arribaria a tenir també un sindicat propi –la CISNAL, avui UGL–, que recolliria, tot i ser minoritari, certa part de treballadors, sobretot funcionaris.

Més enllà del seu pes parlamentari –que acabà sent comparable al de les forces mitjanes del parlament italià, entre el 5 i el 6%–, al llarg de tots els anys 50 i primers 60, el partit viuria una situació un xic paradoxal. Féu de crossa decisiva en més d’una ocasió als executius monocolors democratacristians i participà en l’elecció de presidents de la República, tot i que el seu apropament, encara que fos tangencialment i de passada, a qualsevol centre de poder, fou viscut com un trauma important per la resta de forces polítiques i per amplíssims sectors de la població. Sense anar més lluny, el 1959, el suport extern que havia donat al govern presidit pel democratacristià Tambroni provocà una indignació sense precedents. Quan l’any següent el partit va voler celebrar el seu congrés a Gènova –ciutat medalla d’or de la Resistència–, la indignació es transformà en mobilització antifeixista a la capital de Ligúria i a d’altres importants ciutats del centre d’Itàlia. La intervenció de la policia acabà provocant morts.

Després dels fets del juliol de 1960, i, dos anys més tard, amb el començament dels anomenats governs de centre – esquerra, el MSI, malgrat haver-se consolidat organitzativament i territorialment, tornaria a una relativa marginalitat parlamentària. Tanmateix, al llarg dels anys 60 i, sobretot cap al final, quan els moviments estudiantils, i després obrers, poblaren el país, el MSI es va convertir en un dels referents no només de sectors d’aquella anomenada majoria silenciosa que estava horroritzada amb el creixement dels moviments reivindicatius i d’esquerra sinó també dels joves revolucionaris de dretes que miraven amb favor la dictadura dels coronels a Grècia així com, de personatges i organitzacions que tingueren papers inquietants en aquella que es va anomenar la estratègia de la tensió i que fou el preludi dels anys de la violència política en al dècada dels 70.

Fou en aquest escenari quan el jove Gianfranco Fini començà a militar políticament en el MSI. La seva carrera fou ràpida, gairebé fulgurant. Considerat un moderat –en un partit on, oficialment, es defensava la dictadura de Pinochet–, crescut sota l’ala del secretari del partit Giorgio Almirante, al 1977 esdevenia secretari del Fronte della Gioventù, mentre es traslladava a Roma per a completar la seva formació universitària com a psicòleg. La secretaria de la organització juvenil, li donaria dret a participar a la direcció nacional i l’aposta que féu Almitante per ell, es traduí aviat en un escó parlamentari. Amb només 31 anys, al 1983, entrava a la Cambra dels Diputats i es postulava clarament com a successor d’Almirante. A la mort d’aquest, al 1988, s’inicià la cursa per la successió. A disputar-li el càrrec concorregué Pino Rauti, dirigent més gran que ell, decididament menys moderat, admirador de Julius Evola i Ezra Pound i, de fet proper als ambients insurreccionals. Fini guanyà la partida en el congrés de Sorrento, encara que per un reduït nombre de vots. La seva primera etapa com a secretari general, que duraria només fins a 1990, fou difícil, amb el partit dividit i sobretot orfe del seu pare – secretari, en un món, a les portes de 1989, on tot estava a punt de canviar radicalment.

Amb un partit amb cada cop més dificultats, el congrés de Rimini, al 1990, va portar a  l’elecció de Rauti. Tanmateix, la secretaria de Rauti també estaria destinada a durar poc. Tot i que el nou secretari intentà la tradicional retòrica social del feixisme, per a captar –segons feia saber en els cartells electorals del partit per les eleccions administratives de 1990– els desenganyats del desastre comunista. L’estratègia no tingué efectes considerables, ja que els resultats d’aquelles eleccions foren desastrosos. Un cop més Fini es trobaria encapçalant el MSI a partir de 1991, un partit que, possiblement, gràcies a la marginació que havia viscut, es trobà paradoxalment afavorit pel tsunami judicial que s’emportà, a principi dels anys 90, tots els grans partits de la primera República (val a dir que la crisi del Partit Comunista i la seva transformació en Partit Demòcrata d’Esquerra és imputable a la situació internacional, no a episodis de corrupció). El MSI no va tenir ni un sol dels seus dirigents implicat en casos de corrupció. La legalitat, que ja era un tema propi de la dreta, es tornà un valor a l’alça en el desolador panorama polític d’aquell començament de dècada. I Fini decidí fer el pas, postulant-se com a candidat a la alcaldia de Roma en les eleccions de 1993.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Què passa a Itàlia?

dilluns, 7/06/2010

“Què passa a Itàlia?” és una pregunta que un observador extern es posa molt freqüentment quan intenta orientar-se en el complicat panorama polític italià dels darrers vint anys, tant inestable com radicalment diferent de la resta dels països europeus, i caracteritzat per la proliferació de partits, reagrupaments, coalicions que – sovint – no duren ni una sola legislatura.

La moderna democràcia italiana, nascuda desprès de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, es va basar en un sistema electoral proporcional, fortament condicionat pel context internacional de la Guerra Freda. En aquest clima, la centrista Democràcia Cristiana (DC) va emergir com a partit dominant, i es va mantenir al govern del país durant més de quaranta anys, aliant-se amb l’històric Partit Socialista (PSI, que des dels anys 60 va abandonar les seves posicions més radicals) i amb altres partits menors. Les coalicions entre la DC i els seus socis, sempre suportades per l’èxit electoral, van configurar així un panorama aparentment immutable: el Partit Comunista (PCI), tot i comptar aproximadament amb el vot d’un terç dels italians, es va veure perennement condemnat al paper de principal partit de la oposició amb motiu de la mencionada Guerra Freda.

Per aquesta raó, foren els canvis al panorama internacional, després de la caiguda del Mur de Berlín, els indirectes responsables de les radicals transformacions polítiques italianes. En primer lloc, el PCI es va convertir – entre 1990 i 1991 – en un partit social-demòcrata més moderat (PDS), patint l’escissió de la seva ala més radical (que va constituir-se en el partit de la Refundació Comunista, PRC). L’any 1992, l’acció investigadora dels jutges de Milà (la coneguda acció de “Mans Netes”) va destapar la enorme xarxa de corrupció, clientelisme i criminalitat que ofegava la vida política italiana. Els partits de govern, (DC, PSI i socis menors) – ara que ja no podien presentar-se com baluards de la democràcia davant de una amenaça comunista ja desapareguda – van veure així com els seus líders més carismàtics eren indagats pels tribunals, i van literalment desaparèixer en pocs mesos: en el marasme de 1992-93, una població cansada dels vells polítics va pressionar per un canvi radical i, gràcies a un referèndum, va optar per modificar la mateixa llei electoral. El nou sistema majoritari – més proper al model britànic – que va néixer l’any 1993, va afavorir així les agregacions polítiques al voltant de dos pols (un conservador i un progressista), demolint la capacitat de la DC per posicionar-se com a punt d’equilibri del sistema i precipitant la seva atomització.

El pol conservador es va així agregar al voltant de “Força Itàlia”, el nou subjecte fundat per Silvio Berlusconi, un empresari mediàtic i sense miraments que va decidir involucrar-se en la política després del col·lapse dels seus referents tradicionals (sobretot el PSI). Berlusconi, a més, va consentir també l’evolució democràtica del MSI, el partit hereu del feixisme que es va transformar en la més moderada Aliança Nacional (AN). Per altra banda, el PDS (a partir de 1998, DS) va convertir-se en la força dominant del pol progressista, tot i que aquest reagrupament – en el qual van participar directa o indirectament alguns dels trànsfugues de la DC, els neocomunistes del PRC, els Verds i altres forces minoritàries – va ser caracteritzat sempre per una major conflictivitat interna respecte a un centre-dreta literalment dominat per Berlusconi i pel seu “partit-empresa”.

Mentre conservadors i progressistes s’alternaven en el govern del país entre 1994 i 2008, dintre dels dos pols es duien a terme ulteriors simplificacions. El partit de Berlusconi es va així fusionar, l’any 2009, amb AN en el nou Poble de la Llibertat (PdL), constituint així un únic subjecte polític conservador; en el bàndol progressista, l’any 2007 va veure el naixement del Partit Democràtic (PD), que unificava dins d’un nou partit les components més moderades del pol de centre-esquerra i aïllava així a les forces més radicals.

Dins d’aquest quadre en continua evolució, dominat per una confusió que desorienta fins i tot als mateixos ciutadans italians, un únic subjecte polític ha aconseguit evitar transformacions i canvis de sigles, mantenint-se excepcionalment estable en el panorama polític. El partit en qüestió és la Lliga Nord, una federació nascuda l’any 1991 amb la agregació de diversos moviments de caràcter regionalista (Lliga Llombarda, Lliga Vèneta, etc.) i liderada pel seu carismàtic secretari Bossi. Tot i ser un partit difícilment classificable segons les tradicionals etiquetes de “dreta” o “esquerra” (per una banda adopta sovint posicions xenòfobes, per altra banda defensa els drets dels treballadors del Nord del país), i tot i no ser un component orgànic del partit de Berlusconi – amb el qual, en el passat, les relacions han estat excepcionalment tenses – la Lliga s’ha convertit en el baluard indispensable de la coalició de centre-dreta que governa des de 2008, obtenint resultats excepcionals a totes les darreres eleccions. Per citar algunes dades: 8,3% a nivell nacional l’any 2008; 10,2% a les europees del 2009; el 35% al Vèneto i el 26,2% a Llombardia l’any 2010. La Lliga Nord domina electoralment la zona més rica i més productiva d’Itàlia, on ha aconseguit escombrar als progressistes i posar en dificultat als seu mateix aliat Berlusconi: la seva solidesa, la presència al territori, la capacitat de captar els humors del poble han fet del partit de Bossi el subjecte polític més dinàmic i actiu d’aquests darrers anys, encara que les seves freqüents oscil·lacions entre separatisme i federalisme impedeixin que el seu èxit arribi fins a Roma o al Sud Itàlia.

Potser és precisament aquest el punt més impactant per l’observador estranger: encara que sembli mentida, el partit més antic, entre tots aquells representats al Parlament de Roma, és – al mateix temps – el partit que més radicalment critica les actuals celebracions del 150º aniversari de la unificació italiana, que s’oposa a onejar la bandera tricolor a les seves manifestacions i que rarament participa, amb els seus representants, als actes commemoratius institucionals (tal com va passar el darrer 2 de juny, festa de la República).

(Autor: Alberto Pellegrini)