Entrades amb l'etiqueta ‘Israel – Palestina’

El reconeixement internacional de l’Estat palestí.

divendres, 9/09/2011

El 5 de Juny de 1967 a les 7h i 10 minuts, el comandant de les forces aèries israelianes, Mordechai Hod, donava l’ordre d’atac. En poques hores l’exèrcit d’Israel sorprenia els preparatius militars d’Egipte, Jordània i Síria, destruint la capacitat aèria i militar dels tres països àrabs. En els propers 6 dies, Israel va conquerir el Sinaí, els Alts del Golan, la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània.

La victòria en l’anomenada Guerra dels Sis dies, va dibuixar un nou mapa geopolític al Pròxim Orient: Israel, ocupava ara els territoris que el sionisme anomenava “El gran Israel”. Com a l’any 1948, el principal problema amb que es trobava el govern d’Israel i el sionisme era la població palestina. La Declaració Universal dels Drets Humans i l’ordre internacional de la Guerra Freda, no permetien una segona Nakba, malgrat que 250.000 palestins havien estat ja expulsats de Cisjordània. Des de l’hotel Ambassador, al barri de Sheikh Jarrah a Jerusalem Est, alguns consellers israelians, ja van aconsellar el que quaranta anys mes tard la comunitat internacional, els propis palestins i els països àrabs reclamen i accepten sense embuts: la creació d’una entitat estatal palestina a Gaza i Cisjordània que firmés un acord amb Israel, i la devolució del Sinaí i els alts del Golan, a canvi d’un reconeixement i un acord de pau definitiu amb Egipte i Síria respectivament.

La solució del govern d’Israel, malgrat temptejar aquestes possibilitats, va ser mantenir l’ocupació militar sense annexionar-se aquests territoris, excepte Jerusalem Est, de la qual va ser annexionat el territori però no la seva població. Pocs dies després de la victòria militar, grups d’israelians jueus amb el suport del govern i l’exèrcit s’instal·laven a les zones ocupades, construint nous centres d’habitatges i expropiant grans extensions de terres. Començava així el que avui és un dels principals atzucacs per a una sortida negociada del conflicte: els assentaments.

Des d’un bon principi, els experts en dret internacional van assenyalar la il·legitimitat d’Israel de mantenir els territoris sota ocupació i la seva colonització, fet que significava una violació de gran part de la IV Convenció de Ginebra. El 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar per unanimitat la resolució 242 que obligava a Israel a retirar-se dels territoris ocupats, a tornar a les fronteres del 4 de juny de 1967, al reconeixement de la sobirania, la integritat territorial, i la independència política de cada Estat, i a buscar una solució per a els refugiats. Aquesta resolució ha estat la base de totes les negociacions posteriors al Pròxim Orient.

La resolució 242 va ser acceptada per Jordània i Egipte d’una forma molt ràpida, Síria la va reconèixer  l’any 1973, i també ho va fer l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), amb la declaració d’independència de l’Estat palestí al 1988.

L’OAP havia estat reconeguda internacionalment com a legitima representant del poble palestí i acceptada com a membre observador a l’Assemblea General i als diferents organismes del Sistema de Nacions Unides l’any 1974, quan Yasser Arafat s’havia dirigit a l’Assemblea demanant no fer caure la branca d’olivera que duia a la mà. El 1988, amb la resolució 177 del 43è període de sessions, l’Assemblea General prenia nota de la declaració d’independència de Palestina i afirmava “la necessitat que es permeti al poble palestí exercir la seva sobirania al seu propi territori ocupat des de 1967”.

Es posaven així les bases per a una solució basada en dos estats, Israel i Palestina. El procés de pau va donar lloc a la creació de l’Autoritat Palestina, sobre Gaza i Cisjordània, que només pot exercir el control complet a menys del 8% del territori ocupat. Tot i el fracàs de l’esmentat procés de pau, el 12 de març de 2002 el Consell de Seguretat aprovava la resolució 1397, en la qual afirmava la visió regional dels dos estats.

La política de fets consumats i més de quaranta anys d’ocupació d’aquests territoris han modificat de forma substancial la realitat sobre el terreny. Els assentaments no es van aturar, sinó que han crescut de forma exponencial. Actualment hi ha aproximadament uns 120 assentaments a Cisjordània, on hi viuen 300.000 colons i aproximadament 12 grans barris il·legals a Jerusalem Est, on hi viuen més de 200.000 colons. També trobem uns 100 assentaments anomenats “llocs avançats” que el propi Israel declara il·legals, i malgrat que sovint en desallotja alguns, al cap del temps la majoria són reconeguts de facto. Amb la construcció del mur de separació, des de l’any 2002 la majoria dels assentaments de Cisjordània han quedat annexionats a la banda israeliana del mur. El mur, que ha estat declarat il·legal pel Tribunal Penal Internacional, no segueix les fronteres de la línia verda, és a dir aquella de les fronteres reconegudes internacionalment prèvies a la guerra del 1967, sinó que annexiona més d’un 9% d’aquest territori. A Gaza, els colons van ser desallotjats el 2005, un any abans de l’inici del bloqueig de la franja.

Davant la negativa del govern de Benjamin Netanyahu d’aturar els assentaments, bloquejant així l’inici d’unes converses de pau, l’estratègia palestina ha estat tornar l’arena internacional. En el 66è període de sessions de les Nacions Unides que comença aquest setembre, l’Autoritat Palestina ha presentat una proposta de resolució de reconeixement de l’Estat palestí en les fronteres prèvies a la guerra de 1967 i amb Jerusalem Est com a capital així com una petició d’admissió com a membre de les Nacions Unides. La iniciativa ha concitat un ampli suport internacional, amb la qual cosa l’Assemblea General podria reiterar de forma més explicita el reconeixement de l’Estat palestí. Ara bé, com que els Estats Units ja han anunciat que exerciran el seu dret de veto al Consell de Seguretat, l’Estat palestí no podrà assolir la categoria de membre de ple dret i l’OAP o bé l’Autoritat Palestina continuaran ocupant el lloc de membre observador.

[Autor: Oscar Monterde]

Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès.

divendres, 26/11/2010

A finals de gener de 1939, després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, es desfermà l’èxode de població civil cap a la frontera francesa, fugint de la dura repressió que imposaren els militars sollevats. També s’accelerà la retirada de l’Exèrcit Republicà, que en pocs dies arribà a la frontera amb França. Entre els més de 200.000 militars que es desplaçaven cap a la frontera francesa i que s’exiliarien al país veí, hi havia Josep Rubió i Cabeceran. Rubió havia nascut a Bellcaire d’Urgell l’any 1905. Havia estat militant de la USC i posteriorment del PSUC. Passà la frontera amb els seus companys d’unitat el dia 10 de febrer de 1939, pel pas del Coll d’Ares. Després d’unes primeres setmanes de caos i confusió als diferents camps de concentració francesos, a finals de març era instal·lat de forma permanent al camp del Barcarès, situat a la platja d’aquesta localitat rossellonesa. Començava d’aquesta manera per a Rubió (i per a centenars de milers de republicans) un internament en unes condicions infrahumanes, que no se sabia ni quan ni com acabaria, ni tampoc quin sentit tenia.

Davant d’aquesta situació, Rubió es veié amb la necessitat de plasmar en un paper aquella experiència traumàtica i inhumana per tal de transformar-la, amb l’ús de la ironia i l’humor, en una realitat acceptable. Així doncs, el 25 de maig de 1939, des del camp de concentració del Barcarès, començava la redacció de Camp Definitiu:

«Fa més de tres mesos, en la població vallespinenca que evoca tants i tants records encara, Prats de Molló, coincidíem en l’èxode procedent de la guerra espanyola cinc refugiats pertanyents a distintes unitats militars, tots ells, de dret o de fet, fills del mateix poble lleidatà: Bellcaire d’Urgell.

De Prats de Molló a Amélie les Bains, d’ací al Camp Provisional de Le Barcarés, més tard al “Camp Definitiu” del mateix nom, els cinc companys ens hem anat retrobant i junts hem anat coincidint amb altres companys fins a formar un grup d’onze components, el Grup B., unit, per raó de naixença o de veïnatge, en veritable camaraderia.

Cap dels components del Grup B. hem assolit càrrecs militars ni governatius del més petit relleu dins la República Espanyola. Podem parlar com a soldats o com a senzills ciutadans, i en intentar donar a conèixer el nostre pensament, ho fem amb la millor serenitat d’esperit, amb el mínim d’impediments, amb la màxima sinceritat, amb un mínim d’orgull, tal com correspon a uns homes lliures i de cor. Les privacions de l’exili, la severitat dels camps de concentració, no han atuït el nostre ànim, no ens han deprimit. Pel contrari, constitueixen un estimulant per a la reflexió pròpia.

El nostre objectiu és parlar dels camps de concentració francesos, (i en particular del del Barcarès), vist a través d’un reduït grup de combatents.»

Amb la seva ploma, Josep Rubió va provar de crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

D’aquesta manera naixia el diari Camp Definitiu, que és un retrat fidedigne de la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès. Descriu amb tot luxe de detalls els espais, els pobladors i les rutines diàries del centre d’internament. Per aquest motiu és una eina excepcional per acostar-nos d’una forma propera i humana a aquest esdeveniment històric, l’exili concentracionari francès.

Sens dubte, l’obra de Josep Rubió aporta un valor afegit a la bibliografia i els testimonis sobre l’exili republicà i per aquest motiu el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona n’ha impulsat la seva publicació. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, és a dir, és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. A més a més, ens aporta una descripció de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Sens dubte, es tracta d’un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili.

Us convidem a tots a la presentació d’aquest llibre, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, que tindrà lloc el proper dijous dia 2 de desembre, a les 19 h, a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3. Barcelona). Intervindran a la presentació Jordi Rubió i Carné, fill de l’autor; Antoni Segura i Mas, autor del pròleg i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona; i Elisenda Barbé i Pou, curadora de l’edició.

(Autora: Elisenda Barbé i Pou)

Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

L’ocupació i el bloqueig de la franja de Gaza

dimecres, 2/06/2010

La franja de Gaza, és un territori de 360 km2, on hi viuen actualment 1,5 milions de palestins. Gaza, va acollir bona part dels refugiats palestins que havien estat expulsats de les seves terres des de novembre de 1947, fet que va modificar completament la seva estructura demogràfica, i és avui un dels territoris del món amb més densitat de població. Amb l’armistici de 1949 Gaza va quedar sota control militar egipci. Les possibilitats laborals per a la població eren ínfimes, i les condicions als camps de refugiats molt dures. No és estrany així, que els primers moviments de resistència sorgeixin als camps de refugiats d’aquests territoris. Els moviments afins als Germans Musulmans trobaran, ja des dels seus inicis, suport en la desesperació de la població d’aquest territori, que veia en el moviment una forma de lluita anticolonial i un camí per a la subsistència. També arrelaran amb èxit però els moviments marxistes, panarabistes i nacionalistes, a partir dels anys cinquanta i seixanta.

Després de la guerra dels sis dies, el 1967, Gaza, com la resta dels territoris ocupats, queda sota control d’Israel, que va establir el que anomenava “territoris sota custodia”. Els primers intents després de la guerra dels sis dies anaven encaminats a continuar l’expulsió iniciada el 1948. Els 590.000 palestins que vivien a Cisjordània i els 380.000 que vivien a la franja de Gaza, posaran en evidència la dimensió i la dificultat d’aquesta política. Les revoltes als camps de Jabbalya, a la franja de Gaza, el 1971, frenen en bona mesura els processos d’expulsió a Gaza. Paral·lelament, però, el govern d’Israel, havia iniciat la política d’assentaments als territoris ocupats i imposava un règim militar que reprimirà amb molta força qualsevol tipus d’oposició i resistència a l’ocupació.

L’economia de la franja de Gaza passa a dependre, el 1967, exclusivament d’Israel i del suport de la comunitat internacional, especialment a través dels moviments de resistència i de les agències internacionals, com la UNRWA. Israel, va imposar als territoris ocupats un sistema capitalista de lliure mercat que li va permetre establir-hi una relació neocolonial amb la qual podia adquirir mà d’obra a baix cost, comercialitzar bens de consum als territoris ocupats, però no va realitzar cap tipus d’inversió, ni creació d’infraestructures que permetessin una millora de les condicions de vida de la població palestina. El 1971, el 50% dels treballadors de Gaza han de creuar diàriament els controls militars, superar l’anomenat “mercat d’esclaus” per poder treballar una jornada a Israel sense cap tipus d’assegurança ni dret laboral, a sous miserables, però, això sí, millors respecte als dels països veïns. Les polítiques repressives, les dificultats de treballar, i la forta densitat demogràfica continuaran essent factors determinants en el futur de Gaza. L’any 1987, hi havia 850.000 refugiats a la franja, amb una mitjana d’edat de 27 anys. En aquest context, hem de situar l’esclat de la primera Intifada als seus camps de refugiats i la seva extensió a la resta dels territoris ocupats. Així mateix s’explica el creixement i la formació de grups sota la bandera de l’islam polític, com Hamàs o la Jihad Islamica, i la seva política de resistència contra l’ocupació.

L’inici del procés de pau, la creació de la ANP, i l’ajut internacional, semblava portar esperances a les condicions de la població palestina. Tot i així, sovint els ajuts es van veure condicionats a invertir en cossos de seguretat i en mecanismes de control més que no pas de millora envers la població palestina. Les donacions a la UNRWA, decreixeran, ja que els donants apostaven en la donació als actors actius en el procés de pau, fet que perjudicarà als refugiats palestins.

Malgrat que els acords de pau prohibien explícitament qualsevol tipus d’acció que modifiqués la realitat dels territoris ocupats, a Gaza, la població de colons, el 1996, havia augmentat un 62%. Al mateix temps, Israel, cada cop es nodria menys de treballadors palestins i degut a la continua resistència, sovint amb atemptats suïcides dels grups islamistes, construirà a mitjans dels noranta un mur de fil ferrada electrificada i torres de vigilància, que convertien Gaza en un camp de presoners.

Després del fracàs dels acords l’any 2000, la política de repressió als territoris ocupats s’accentua. A la franja de Gaza la dificultat de mantenir els assentaments en un territori densament poblat, explica el pla de desconnexió impulsat per Ariel Sharon, que es veurà realitzat l’any 2005 amb l’evacuació d’uns 9000 colons de la franja. Tot i així, Gaza continuava sota ocupació ja que totes les fronteres per terra, mar i aire seguien controlades directament o indirectament per Israel. Inclòs el pas de Rafah, on Egipte té el control i Israel té poders d’observador. La victòria de Hamàs a les eleccions democràtiques legislatives de 2006, portarà a Israel i a la comunitat Internacional a establir un bloqueig sobre Palestina. Els enfrontaments entre les faccions palestines, duran a Fatah a controlar Cisjordània, Hamàs però, mantindrà el seu poder a la franja de Gaza, fet que li costarà la imposició d’un bloqueig total, que la deixarà sense els principals subministraments vitals. La destrucció d’infraestructures, de cases, etc. de l’any passat ha deixat a la població en condicions infrahumanes.

El relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, ha destacat com el bloqueig impedeix l’entrada de materials per a la reconstrucció. Ha denunciat també les restriccions al subministrament elèctric i les greus conseqüències econòmiques que comporta. Ha denunciat la política de construcció d’un mur subterrani per destruir la xarxa de túnels que actualment serveixen de salvavides humanitari davant la durada del bloqueig. Finalment, destaca com els combois humanitaris organitzats per la societat civil són expressions simbòliques amb la voluntat de lliurar una guerra de legitimitat en nom dels palestins mentre aquests vegin reprimits els seus drets fonamentals, i el seu benestar col·lectiu estigui sotmès a una pressió desorbitada, al temps que serveixen per posar de manifest les limitacions de la capacitat i l’esforç de les Nacions Unides per complir la seva responsabilitat de protegir a la població de Gaza d’aquesta ocupació opressiva.

(Autor: Oscar Monterde)

Israel i les Nacions Unides

dimarts, 1/06/2010

Un dels objectius d’aquest blog és donar perspectiva històrica al fets de l’actualitat i els darrers esdeveniments relacionats amb Israel, Gaza, la Comunitat Internacional i la reacció de les Nacions Unides m’han fet pensar que pot ser interessant que accediu a aquesta plana web de Le Monde Diplomatique on es fa el llistat de les resolucions de Nacions Unides que han tingut Israel per objecte i quina ha estat la reacció d’aquest.

(Autor: Víctor Gavín)

La represa de les negociacions a Israel – Palestina

dimarts, 25/05/2010

Els titulars d’internacional d’aquests dies anuncien una represa de les negociacions entre el govern d’Israel i l’Autoritat Nacional Palestina de forma indirecta i sota la mediació dels Estats Units d’Amèrica. Després de setmanes d’entrebancs entre l’administració Obama i la de Netanyahu per la negativa d’aquest últim a acceptar qualsevol condició prèvia, finalment els EUA i l’Autoritat Nacional Palestina cedeixen i sembla que s’inicien unes converses indirectes amb l’objectiu d’avançar en la represa del procés de pau. Des d’una perspectiva històrica, aquest procés no és nou, segueix tenint els mateixos principis dels anteriors processos.

L’octubre de 1991, es convocava a Madrid, una conferència de Pau, multilateral, amb l’objectiu de desenvolupar un procés de pau, basat en les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i que tenia com a principi l’establiment de dos estats a la regió. Dos anys després, la declaració de principis entre Israel i la OAP, dóna el tret de sortida a un procés de pau, sota mediació dels EUA, que es desenvoluparà per fases, on es crearà l’Autoritat Nacional Palestina i els territoris ocupats quedaran dividits en zones segons el control polític i militar. El procés després de nombroses mesures transitòries, tenia per objectiu arribar a un acord final entre les parts. Aquest acord fracassarà a Camp David l’any 2000. La cimera de Taba al gener de 2001, no podrà recuperar ni desencallar els desacords sobre les principals problemàtiques del conflicte. La declaració del Full de ruta al 2003, o la cimera d’Annapolis no arribaran ni tan sols a plantejar les principals problemàtiques del conflicte i s’encallaran per la manca de compromisos i el compliment d’unes mínimes condicions prèvies.

Les converses actuals, tenen moltes de les debilitats inicials dels processos anteriors, es reprenen sense el compliment previ de la legalitat internacional ja que l’estat d’Israel segueix incomplint nombroses resolucions del Consell de Seguretat i viola bona part del IV conveni de Ginebra. Neix sense un reconeixement ni una confiança entre els actors: Hamas, es manté al marge de la negociació i el govern d’Israel no el reconeix com a contrapart política. Finalment, el procés es segueix basant en una falsa simetria entre les parts, que equipara força, estatus, capacitat i poder dels actors del conflicte. Aquestes premisses fan que difícilment puguem esperar resultats positius en aquest procés.

L’actual represa de les converses ignora inicialment els principals punts tractats en les converses anteriors. L’oposició de Netanyahu de congelar la construcció d’assentaments a Cisjordània i a Jerusalem Est i declarar aquesta capital indivisible d’un estat jueu, dificultarà molt les negociacions sobre dues de les principals problemàtiques del conflicte: per una banda la qüestió dels assentaments, que com durant els anteriors processos fracassats han seguit creixent, i per l’altra la qüestió de Jerusalem Est, segons el dret internacional capital del futur estat palestí. La qüestió dels refugiats, difícilment s’abordarà en aquesta fase indirecta. Finalment la qüestió territorial, sembla l’únic tema important a tractar. Les negociacions es poden centrar en reafirmar el projecte de Fayad d’establir un estat palestí, però sovint la sobirania, les fronteres, la continuïtat territorial i el control intern posen en evidència el propi concepte d’Estat.

Com amb l’anterior govern de Netanyahu de 1996 a 1999, els intents d’un possible acord de pau vénen marcats per la pressió internacional i no per la voluntat política del primer ministre israelià, que tan sols considera la qüestió palestina com la lluita contra el terrorisme. L’anterior govern de Netanyahu es va desenvolupar en un context on les negociacions i les converses eren directes, i el procés estava a l’ordre del dia de les agendes polítiques dels diferents actors polítics. El govern actual de Netanyahu està precedit per la interrupció del procés, pels atacs indiscriminats contra la població de Gaza, i per la continuïtat d’una política agressiva de control i expulsió de població a Cisjordània i a Jerusalem Est. La divisió entre Hamas i Fatah, torna a centrar el procés en els actors i no en les principals qüestions a resoldre. Les possibilitats d’èxit són remotes malgrat l’interès d’Obama de complir les seves promeses a El Caire. Els èxits difícilment vindran sense afrontar de cara i directament totes les qüestions citades anteriorment, sense un reconeixement i un compromís amb el procés dels diferents actors, sense una aplicació del dret internacional, i com ha apuntat nombrosos cops el Secretari General de les Nacions Unides, sense una atenció molt especial a les necessitats humanes de la població palestina, que el relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris ocupats des de 1967, recull en els seus informes. Com diu Ilan Pappe, les iniciatives de pau han centrat els seus esforços pacificadors en la solució de la dimensió territorial del conflicte oblidant completament qüestions fonamentals com la culpabilitat, la restitució dels drets o la justícia.

(Autor: Oscar Monterde)