Entrades amb l'etiqueta ‘Franquisme’

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda

dilluns, 14/06/2010

Aquest proper dijous 17 de juny a les 19h30, tindrà lloc la presentació del número 4 de la revista Mirmanda a la llibreria Laie (C/ Pau Claris 85, de Barcelona).

Aquest darrer monogràfic de la revista, que porta per títol “Visions creuades. Exilis, Persones i Fronteres”, inclou dos articles estretament relacionats amb els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

D’una banda trobem l’article, “L’Exili dels anys setanta: conversa amb Felip Solé”, una entrevista de Queralt Solé –membre del CEHI- al periodista, realitzador de televisió, i també activista antifranquista. En aquest article Felip Solé explica la seva vinculació a la lluita antifranquista durant la dictadura, l’activitat i caiguda de l’Organització de la Lluita Armada i el seu exili a Perpinyà, que va extendre’s fins l’any 1994.

A finals de 2009 Felip Solé va cedir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, documentació relacionada amb l’Organització de la Lluita Armada (OLLA), que actualment podeu consultar a la Biblioteca del Pavelló de la República. Trobareu més informació sobre aquest interessant fons al post “La Biblioteca del Pavelló de la República rep un nou fons: el “fons personal Felip Solé i Sabaté”: http://blocpavellorepublica.ub.edu/2009/11/06/la-biblioteca-del-pavello-de-la-republica-rep-un-nou-fons-el-fons-personal-felip-sole-i-sabate/ al Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República.

D’altra banda, aquest número de Mirmanda també inclou l’article “Espais de frontera, espais de memòria” on Jordi Planes -antic secretari del CEHI-, entrevistat per  Gemma Caballer –membre del CEHI-, passa revista a la tasca de recuperació i conservació de la memòria dels exiliats desenvolupada per la Fondation internationale d’études historiques et sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS). Amb l’arribada de la democràcia els fons de la FIEHS, amb seu a Perpinyà, van ser cedits al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, fet que explica la riquesa que actualment poseeix el fons del CEHI en un àmbit de documentació de tan difícil compilació i conservació, com són els fons generats a l’exili (monografies, publicacions periòdiques, documentació d’arxiu, etc.).

A l’acte de presentació del núm. 4 de la revista Mirmanda hi intervindran:

Agustí Colomines (professor de la Universitat de Barcelona i de la UOC)

Gemma Caballer (grup de recerca del CEHI, autora d’un article)

Jordi Planes (responsable de la Fondation Internationale d’Études
Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne, testimoni)

Jordi Riba (membre de Mirmanda)
En finalitzar la presentació se servirà una copa de cava.

+info: info@mirmanda.com | http://mirmanda.blogspot.com/

(Autora: Gemma Caballer)

L’Audiència Nacional i el jutge Garzón

dimarts, 18/05/2010

L’Audiència Nacional fou creada el 4 de gener de 1977, data també de la promulgació de la Llei de reforma política. Al mateix temps, es derogava el Tribunal de Orden Público (TOP), constituït el 1963, que havia estat el successor del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, instaurat el 1940. L’audiència es crea bàsicament per assumir les competències en delictes de terrorisme que fins llavors havia retingut la jurisdicció militar; també se li van atorgar altres competències penals: tràfic de drogues, fraus alimentosos i de moneda… Tots tres tribunals penals són especials, persegueixen uns tipus delictius determinats i són una excepció a la lògica que organitza els tribunals, cosa que significa que no pertanyen a la justícia ordinària. En tots tres casos va existir l’anhel de disposar d’un òrgan central penal, al marge de la Llei orgànica del poder judicial de 1870, que perseguís uns tipus delictius determinats que podien posar en perill el sistema polític: la dissidència política i social a la dictadura i, posteriorment al 1977, el terrorisme d’origen nacionalista, molt especialment el basc. L’antecedent de tots tres fou el Tribunal d’Espionatge, Derrotisme i Alta Traïció creat per la República el 1937. La centralització s’ha contemplat històricament com a sinònima d’eficàcia repressiva.

No fou fins a la promulgació de la Llei orgànica del poder judicial de 1985 que l’Audiència Nacional va integrar-se a l’organització judicial. Des d’un primer moment, fou creada una sala contenciosa administrativa, incrementada posteriorment amb una del social, potser perquè passés desapercebut el seu origen. Aquest òrgan jurisdiccional ha estat molt ben tractat pels diferents governs des de la seva creació, mentre la resta de jutjats i tribunals han romàs sovint oblidats en el segle XIX. L’audiència està formada a l’àmbit penal pels jutjats centrals d’instrucció i per les seccions que jutgen les causes que els primers han instruït.

El jutge estrella va néixer als jutjats centrals, una figura molt mediàtica, capaç de ser notícia diàriament i acaparar les portades dels mitjans de comunicació. Baltasar Garzón Real ha estat el seu prototipus durant molts anys. Aquest jutge va distingir-se per la persecució del terrorisme etarra, el narcotràfic, la guerra bruta de l’Estat contra ETA, els delictes contra la humanitat… El seu moment més àlgid va arribar quan va processar el dictador xilè Augusto Pinochet el 1998. Garzón ha estat un jutge molt actiu i dinàmic. Tot i això, alguns sectors judicials i de les professions jurídiques han qüestionat, i de vegades han menyspreat, les seves instruccions per les mancances processals que presentaven, la qual cosa ha comportat algunes nul•litats d’actuacions o les absolucions dels encausats. És indubtable que ha estat un jutge incòmode per al PSOE, el PP, el nacionalisme basc, les forces ultradretanes… Tanmateix, ha gaudit durant tots aquests anys de l’empara de l’Estat de dret en l’exercici del seu càrrec, cosa que significa la protecció de la seva independència judicial.

La situació sembla que se li ha girat últimament. Alguns sectors molts dispars han confluït per enfonsar-lo, una estratègia antinatural, només unida per un desig destructiu. Les instruccions de les causes per les desaparicions durant el franquisme i el cas Gürtel han determinat la seva cacera més despietada. L’extremadreta no ha assumit, naturalment, l’Estat democràtic i des de fa molts anys ha emprat les seves institucions per a les finalitats més perverses i destructives. A alguns magistrats del Tribunal Suprem, no deu haver-los agradat que Garzón s’avancés a les seves resolucions, tampoc el seu protagonisme ni el seu reconeixement internacional, quan ells són magistrats del màxim òrgan jurisdiccional (aquestes friccions també les han tingudes amb el Tribunal Constitucional, un òrgan, però, d’una naturalesa política diferent). A una part de la magistratura, molt conservadora, tampoc deu satisfer-li un company tan atípic i inesperat, tan distant del comportament que ha d’observar tot bon jutge, immers sovint dins d’una corporació amorfa. I, és clar, el PP i el cas Gürtel…

L’excusa per suspendre’l ha estat la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias per prevaricació, simplement perquè va atrevir-se a investigar les desaparicions durant el franquisme, a la qual va afegir-se Falange Española. La querella fou admesa pel Tribunal Suprem i el jutge instructor ha obert el judici oral, tot i l’oposició del fiscal, el representat de la legalitat. A conseqüència de la seva actuació jurisdiccional, Garzón és un presumpte criminal. Tot plegat perquè no va acatar la Llei d’amnistia de 1977. La legalitat l’obligava a perseguir els delictes de genocidi i lesa humanitat, en els quals va interpretar que se situaven els delictes permanents de detenció il•legal del franquisme, tot d’acord amb les lleis espanyoles i els tractats internacionals que l’Estat ha subscrit. La sala del Penal de l’Audiència Nacional va declarar en el recurs que va interposar el fiscal que les investigacions de Garzón no s’ajustaven a la llei: argumentava que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 havia estat una rebel•lió i no un delicte contra la forma de govern, el qual sí era de la competència de l’Audiència Nacional… Tanmateix, aquesta decisió no fou unànime, tres dels disset magistrats que en formaven la sala aquell dia van dissentir (també prevaricadors?). Es tracta doncs, ¿d’un comportament de prevaricació o d’una interpretació de la llei, fruit del principi fonamental del qual gaudeix tot jutge com és la independència judicial?

La democràcia ha patit un cop dur. Garzón pot caure definitivament, però allò que està en joc és la independència judicial, la llibertat del jutge d’interpretar les lleis d’acord amb l’ordenament jurídic, sense servilismes. La gran víctima de tot plegat pot ser la ciutadania i el sistema polític, mentre que en la causa per prevaricació oberta al Tribunal Suprem no n’hi ha…

(Autor: Frederic Vázquez)

La institucionalització del règim franquista: conclusions del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim”

dijous, 6/05/2010

El Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” aportà noves visions sobre el procés d’implantació del règim franquista. Presidents de sessió, ponents, relators i assistents participaren en un debat molt interessant sobre els sis àmbits que pretenia tractar el Congrés.

Paul Preston plantejà la llarga i difícil relació del Caudillo amb la monarquia espanyola. L’apropiació per part del dictador dels rituals monàrquics del gloriós passat espanyol acabà entrant en obert conflicte amb les ambicions d’una restauració monàrquica. Aquest conflicte entre Franco i Joan de Borbó es saldà amb una victòria gairebé total del dictador. Tretze dels assistents presentaren comunicacions sobre aquest àmbit, la majoria centrades en aspectes de la repressió i en l’organització dels diversos nivells de l’administració franquista.

Carles Santacana ens recordà que el franquisme va tenir una política cultural pròpia, basada en la negació i el control. La idea franquista de cultura es basà fonamentalment en els principis d’exaltació del nacionalisme espanyol, glorificació de l’esperit i els valors militars, el catolicisme i la tradició. Les 18 comunicacions presentades a l’àmbit es centraren en les pràctiques de tipus repressiu i incentivadores en el terreny de l’educació i la cultura, per destacar com aquestes coadjuvaren en la institucionalització de la dictadura.

Mary Nash destacà que l’establiment d’un nou sistema de gènere basat sobre la desigualtat fou un aspecte decisiu de la institucionalització del règim. Aquest es basà en tres punts fonamentals: el foment de les polítiques de natalitat, l’exaltació de la família tradicional i patriarcal, i, finalment, la negació de la presència de la dona en el món laboral. Els assistents al congrés presentaren 8 comunicacions a l’àmbit, de temàtiques molt diverses i que demostren que aquest aspecte del franquisme pot comptar amb un plantejament multidisciplinari molt interessant.

Manuel González Portilla destacà que en la postguerra s’establiren dos mercats, l’oficial, controlat per l’Estat, i el mercat negre, il·legal però tolerat pel règim. La importància econòmica del mercat negre comportà l’aparició d’una nova onada d’empresaris, protagonistes d’un procés d’acumulació capitalista que feu possible la industrialització posterior. Els costos del doble mercat foren pagats pels assalariats principalment. Aquesta etapa es tancà a mitjans dels anys 50, amb la convergència dels preus dels dos mercats. Es presentaren 8 comunicacions per part dels assistents, que posaven l’accent en algun dels aspectes dels dos mercats dels quals parlà el ponent i les conseqüències de la política econòmica del règim en la societat espanyola, tant entre els assalariats com en la nova creació d’una classe empresarial.

Ángel Viñas traçà la ponència destacant la importància dels esdeveniments internacionals com a elements clau per a comprendre les diferents etapes d’institucionalització del franquisme, des del mateix cop d’Estat fins al reconeixement internacional materialitzat amb l’entrada d’Espanya a l’ONU l’any 1955. Es presentaren 11 comunicacions a l’àmbit, la majoria d’autors de les quals procedien d’universitats de fora de l’Estat espanyol.

La darrera sessió comptà amb la ponència de Josep Maria Solé i Sabaté. Sota el títol Santiago y cierra España: Catalunya i l’Espanya franquista, el ponent exemplificà els intents franquistes d’anorrear la personalitat de Catalunya i les seves manifestacions culturals fins al punt de considerar aquest intent com a genocidi cultural. Les 8 comunicacions presentades a l’àmbit, de temàtica molt diversa, donaren pas al posterior debat, que es situà a l’entorn de la repressió franquista a nivell local i el caràcter de les noves elits franquistes..

(Autors: Elisenda Barbé i Pou i Albert Planas i Serra)

El Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” es clou amb un gran èxit de participació

dissabte, 1/05/2010

Els passats dies 21, 22 i 23 d’abril de 2010 va tenir lloc el Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” a la Facultat de Geografia i Història de la UB. El Congrés, organitzat pel CEHI-UB amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la UB i el Memorial Democràtic, va comptar amb la participació de gairebé 200 assistents, una setantena dels quals presentaren comunicacions sobre els diversos àmbits que tractava el Congrés. Els assistents provenien de diverses universitats i centres d’estudi d’arreu del territori de l’Estat Espanyol, Europa, Amèrica del Nord i del Sud, cosa que demostra la bona acollida de la iniciativa.

L’acte inaugural va comptar amb la participació de la Degana de la Facultat, M. Ángeles del Rincón; el director del Memorial Democràtic, Miquel Caminal, el director del Departament d’Història Contemporània, Joan Oliver, i el director del CEHI-UB, Antoni Segura. A continuació, Josep Termes, oferí als assistents la conferència inaugural, titulada La societat espanyola sota el franquisme.

Malgrat que estava prevista la participació al Congrés dels ponents Paul Preston i Ángel Viñas, així com del relator Luciano Casali, el núvol de cendres volcàniques que emmascarà el cel europeu els impedí d’arribar fins a Barcelona. Tot i això, els assistents al Congrés pogueren gaudir de les seves intervencions, que foren llegides pels corresponents Presidents de sessió.

El Congrés organitzà la discussió científica a l’entorn de sis àmbits d’institucionalització del franquisme. En primer lloc, es referí a tot allò vinculat a l’estructura i organització política, a càrrec de Paul Preston i Gabriel Cardona. A la tarda, Carles Santacana i Jordi Amat tractaren de la política educativa i cultural del règim.

El dijous dia 22 d’abril fou el dia més intens, amb la discussió de tres àmbits. Al matí fou el torn de Mary Nash i Montserrat Duch, al voltant del model social; a continuació Manuel González Portilla i Llorenç Ferrer desglossaren la política econòmica del franquisme. Ja a la tarda, Ángel Viñas i Joan M. Thomàs es centraren en la política exterior de la dictadura.

Finalment, el divendres 23 d’abril, va tenir lloc l’última sessió del Congrés, titulada “Santiago y cierra España: Catalunya i l’Espanya franquista”, a càrrec de Josep M. Solé i Sabaté i Luciano Casali. A continuació Julio Aróstegui pronuncià la conferència de clausura, titulada Una dictadura sui generis: ideología de exclusión y aparato de control. Antoni Segura posà el punt i final, declarant que el Congrés havia complert àmpliament les expectatives inicials. Els organitzadors del Congrés volguérem celebrar la diada de Sant Jordi regalant a tots els assistents una rosa i un llibre.

Durant els dies del Congrés es dugueren a terme diverses activitats paral·leles, relacionades amb la temàtica del Congrés. Del 12 al 23 d’abril es pogué veure al vestíbul de la 2ª planta de la Facultat de Geografia i Història de la UB l’exposició “La dictadura franquista, cuarenta años de represión”, organitzada pel Foro por la Memoria de Segovia, sota la direcció de Santiago Vega Sombría. El 22 d’abril, a les 22:00h, tingué lloc a la Filmoteca de Catalunya una sessió especial en la qual es projectaren films seleccionats del NO-DO, precedits per una taula rodona amb la participació dels professors Magí Crusells i Josep Maria Caparrós Lera, del Centre Film-Història de la UB, i de Blas Martí, ex-treballador del NO-DO. També a l’aula adjunta a l’espai on es celebrava el Congrés es projectà de forma ininterrompuda diversos films del NO-DO, que acabaren d’arrodonir l’ambient de les jornades.

 (escrit per Elisenda Barbé i Pou i Albert Planas i Serra)