Entrades amb l'etiqueta ‘Franquisme’

El Procés 1001: Justícia franquista vs. Solidaritat obrera…i amb els obrers

dilluns, 20/12/2010

Tal dia com avui, 37 anys endarrere, la pràctica totalitat de la direcció de Comissions Obreres (CC.OO) seia a la banqueta dels acusats davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme judicial franquista creat per reprimir l’oposició democràtica amb especial predilecció pel moviment obrer, el veritable mal de cap de la Dictadura.

Els processats, que passarien a ser coneguts com els Deu de Carabanchel, formaven part de la Coordinadora Nacional de Comissions Obreres i havien estat detinguts el 24 de juny de 1972 a la residència de la congregació religiosa dels Oblats de Pozuelo de Alarcón, a prop de Madrid. Els detinguts eren Marcelino Camacho, Eduardo Saborido, Nicolás Sartorius, Francisco García Salve, Fernando Soto, Juan Muñiz Zapico, Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban i Luis Fernández. La delegació catalana, integrada per Cipriano Garcia, José Luis López Bulla i Armando Varo, va escapar a la batuda policial. Tal i com recorda un dels tres afortunats, en López Bulla, la presència de diversos furgons de policia a la plaça del poble els va posar sobre alerta. Els seus pitjors pronòstics es confirmaren quan van escoltar a un paleta, que havia fixat la mirada en els tres sindicalistes catalans, com explicava als seus companys de feina que la batuda anava dirigida contra uns traficants de droga, afegint: “A la policia les falta detener a los de Barcelona”. L’avís era prou clar: calia oblidar la reunió i abandonar el poble.

El mateix dia que començà el judici del Procés 1001/72, 20 de desembre de 1973, un succés inesperat va provocar el seu ajornament per unes hores: el president del govern i mà dreta del Dictador, l’almirall Luis Carrero Blanco, patia un atemptat mortal perpetrat per ETA que situava als sindicalistes encausats en un escenari polític i judicial summament difícil, per les ànsies de revenja del règim de Franco. Les condemnes finals van reflectir aquestes ànsies de revenja amb unes penes que sumaven més de 160 anys de presó entre els deu encausats.

Els Deu de Carabanchel esdevingueren un símbol a Espanya i a l’exterior de la lluita per la llibertat sindical i la democràcia. Entre tots ells, despuntava la figura del líder de CC.OO. La trajectòria històrica del recentment desaparegut Marcelino Camacho (Osma la Rasa, Soria, 1918 – Madrid, 2010), sintetitza, en paraules de l’actual Secretari General de CC.OO Ignacio Fernández Toxo, la vida i destí dels treballadors espanyols al segle XX. Camacho, combatent  republicà a la Guerra Civil, militant del PCE des de l’any 1935, represaliat polític de la Dictadura als camps de treball del nord d’Àfrica, i organitzador a començaments dels 60, des del seu activisme a l’empresa de motors Perkins Hispania, de les Comissions Obreres del Metall a Madrid; va esdevenir la cara pública més visible del moviment socio-polític de les Comissions Obreres, una organització que partia del món del treball però incorporava les reivindicacions polítiques democràtiques al full de ruta del moviment obrer, alhora que estenia la seva influència amb les Comissions Obreres de Barri, tot un precedent de les Associacions de Veïns. CC.OO era la millor expressió d’un nou moviment obrer que aprofitava l’entramat legal i institucional del Sindicat Vertical franquista per arribar en millors condicions a connectar amb els treballadors (ocupant càrrecs com els enllaços i els jurats sindicals), dins d’una dinàmica que conjugava legalitat i clandestinitat. Un moviment obrer que basava el seu funcionament en l’assemblea deliberativa al centre de treball i partia de l’experiència compartida a l’àmbit laboral. Aquesta experiència compartida, queda magníficament descrita per les paraules de ja esmentat J. L. López Bulla, quan afirma que “un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos […] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad…pero por qué? Porqué el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te veo en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te veo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000 personas, y como el ruido de las máquinas es tan grande no nos oye la policía, parece que estoy contigo desde el nacimiento de los tiempos”. I efectivament, Marcelino Camacho era una d’aquestes persones que semblava que estiguessin al teu costat des del naixement dels temps.

A nivell internacional el judici tingué un important ressò mediàtic i desfermà una onada de solidaritat amb els lluitadors antifranquistes. Les accions de protesta i solidaritat amb els represaliats portaren a una important reducció de les condemnes per part del Tribunal Suprem mesos després, i finalment, després de la mort del Dictador, al seu alliberament al novembre de 1975 mitjançant un indult reial. En el context de les accions encaminades a organitzar la solidaritat internacional amb els detinguts, que incloïen reunions amb personalitats i organitzacions estrangeres, paga la pena destacar l’entrevista que mantingué Jaime Sartorius, advocat que participà en la defensa dels sindicalistes, amb el cèlebre actor nord-americà Marlon Brando, compromès amb la defensa dels drets dels afroamericans i dels indis al seu país. Brando expressà la seva solidaritat amb els sindicalistes espanyols amb la disposició a presentar-se a Madrid per assistir al judici, si era avisat amb un mes d’antelació per poder organitzar la seva agenda. Finalment el TOP convocà el judici amb cinc dies d’antelació i Brando no pogué assistir-hi. Un any abans, al 1972, s’havia estrenat la mítica pel·lícula The Godfather de Francis Ford Coppola, on el personatge d’Amerigo Bonasera acudia a sol·licitar ajuda a Don Vito Corleone (Marlon Brando) i pronunciava una frase que esdevindria llegendària en la història del cinema: “La justícia ens la farà Don Corleone”. En el cas del Procés 1001, Marcelino Camacho i els seus companys podrien  haver afirmat, sense por a equivocar-se: “La justícia…ens la farà la solidaritat de la gent”.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

diumenge, 5/12/2010

Diari d’una postguerra: la Vanguardia Española (1939-1946)

Rafael Aracil; Andreu Mayayo;  Antoni Segura (eds.)

Barcelona: Afers, 2010

La Vanguardia, el veterà diari barceloní que al 2011 complirà 130 anys d’història, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, a partir de la col·lecció del diari dipositada al seu Arxiu-Biblioteca del Pavelló de la República, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema. Per completar la reconstrucció d’aquest escenari de postguerra, elaborat arran de la recopilació de gairebé dos mil articles, s’ha incorporat al relat històric les valuoses i noves dades obtingudes dels butlletins d’informació, de caràcter reservat, de l’Estat major de la 41a divisió de la Capitania General de Catalunya. Els butlletins (maig 1945-octubre 1946) expliciten les veritables preocupacions dels militars colpistes, alhora que posen de manifest una realitat invisibilitzada a les pàgines de La Vanguardia. Així doncs, aquest llibre esdevindrà de segur una obra de referència per documentar els primers anys de la dictadura a casa nostra, gràcies a la combinació d’allò publicat per adoctrinar amb allò amagat per assegurar la supervivència del règim.

Sumari:

0.      Introducció. RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA

1.      Trapisondas de la horda republicana fugitiva: l’exili republicà espanyol a les pàgines de La Vanguardia Española.

ELISENDA BARBÉ I POU

2.      La institucionalització de la dictadura franquista (1939-1946). FEDERICO VÁZQUEZ OSUNA

3. Justicia, templada con la dulzura de la misericordia:

L’aplicació de la repressió franquista a través de La Vanguardia Española (1936-1945).

ORIOL DUEÑAS, QUERALT SOLÉ

3.      De la Idea de Imperio a la Vigilante guardia: la política exterior a les pàgines de la La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

4.      Ideologia i poder polític en els primer anys del franquisme: … y el que no quiera… será arrollado.

PAOLA LO CASCIO,  JOSÉ MANUEL RÚA FERNÁNDEZ

5. Entre l’evasió i l’adoctrinament: la cartellera del I Año Triunfal

ELISABET ESCOTO, LOLA HARANA

6.      La Barcelona de La Vanguardia: burgesa, conservadora i sense barris

MARC ANDREU ACEBAL

7.      L’aparador i el rebost: economia, publicitat i condicions de vida

ANDREU MAYAYO, BEATRIZ PINILLA

8.      Apòstols del pensament franquista: els col·laboradors de La Vanguardia Española

ALBERTO PELLEGRINI

Contrapunt:

Les dificultats de la dictadura de Franco a les acaballes de la primavera de 1945. Els Boletines de Información. Secreto. Estat Major de la 41 divisió de la Capitania General de Catalunya.

RAFAEL ARACIL, ANTONI SEGURA, JOAN VILLARROYA

Per a més informació vegeu els següents links:

– A la revista “Sàpiens” trobareu un dossier sobre “Els ulls i les orelles de Franco: els informes secrets de l’exèrcit espanyol”
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2010/11/els_ulls_i_les_orelles_de_franco__els_informes_secrets_de_l_exercit_espanyol_494.php

– Més informació: Llegiu el post de Miquel Rosselló al Bloc de l’Editorial Afers: http://editorialafers.blogspot.com/2010/11/una-esplendida-investigacio-coral-sobre.html

(Autora: Lola Harana)

¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?

dilluns, 15/11/2010

El títol d’aquest post fa referència a una frase terrible pronunciada sovint per el Cap de la Brigada Politico-Social, el comissari Antonio Juan Creix, i adreçada a aquells que estaven sent apallissats, torturats, a les dependències de la Jefatura de policia a la Via Laietana de Barcelona durant les primeres tres dècades del franquisme. La frase feia referència a les salvatges tortures practicades a Miguel Nuñez, cap de l’organització comunista a Catalunya, que aquest miraculosament va resistir però a qui l’ara torturat no havia de pretendre emular.

La frase apareix repetidament en el llibre del membre del CEHI i professor de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, Antoni Batista, La Carta. Historia de un comisario franquista (Barcelona, Debate, 2010), una manera diferent i nova d’apropar-se al període de la història d’Espanya que va de la Guerra Civil  a la Transició utilitzant com a fil conductor la carta que el comissari Creix adreçà a Rodolfo Martin Villa, governador civil de Barcelona, el 14 de setembre de 1974 després de ser sancionat i apartat de la funció policial no pas per el tracte als detinguts sinó per una inventada malversació fons.

Com molt bé explica Antoni Batista, Antonio Juan Creix és cessat en les seves funcions senzillament perquè fa nosa a aquells membres del franquisme que veuen que no els hi tocarà altre remei que reciclar-se en demòcrates i per a lo qual necessiten començar a disposar de credencials democràtiques. La fulminació de Creix en seria una.

En certa manera el llibre és la història d’un viatge personal que comença amb el patiment de la tortura en la txeca del carrer Vallmajor a Barcelona durant la Guerra Civil, continua amb la seva conversió en perseguidor implacable dels enèmics polítics del règim a Catalunya, el País Basc i Andalusia durant el franquisme, tasca per la qual rep tota mena d’honors i premis, per finalitzar segellant passaports a l’aeroport de Barcelona defenestrat per els mateixos que just abans l’honoraven.

És un llibre imprescindible, dur, que ens passeja per allò que anomenaríem les clavegueres de l’estat franquista, que no estalvia detalls – les descripcions que inclou del tracte que patien els detinguts polítics a les comissaries són esgarrifoses –  i que conclou amb aquest fragment de la darrera conversa mantinguda per Antoni Batista amb Miguel Núñez l’1 de novembre de 2008:

-me dijiste que si te encontrabas con Creix hace veinte años, le pegabas cuatro tiros, ¿recuerdas?

-Por supuesto, perfectamente.

-Bien, pues tengo otra pregunta.

-Tu dirás.

-Si te encuentras a Creix hace veinte años, le pegas cuatro tiros. ¿Y si te encontraras a Creix ahora?

Tras un breve silencio, responde:

-Ahora, no.

Miguel Núñez moria 11 dies després en una residència geriàtrica del districte d’Horta-Guinardó a Barcelona. Antonio Juan Creix havia mort l’any 1985 a l’Hospital de la Creu Roja de la mateixa ciutat.  L’any 1958, Creix havia tingut a Núñez tres dies penjat d’una canonada de la calefacció a Via Laietana. No va parlar i quan el van treure de Jefatura per portar-lo a la presó Model, Creix, que l’esperava, li allargà la mà tot dient-li: sin rencor. Núñez la refusà responent-li que aquella mà estava tacada de sang. Una mena d’admiració estranya de Creix cap a Núñez naixé després d’aquella experiència, la qual s’expressava amb la frase ¿qué te crees, que eres Miguel Núñez? que encapçala aquest text.

(Autor: Víctor Gavín)

Qui va construir el Valle de los Caídos?

dilluns, 1/11/2010

L’Anna Abadia feia un comentari a l’anterior post centrat en El Valle de los Caídos on planteja dues qüestions que amb el coordinador del blog hem coincidit a donar resposta. Per una banda comenta que durant la construcció de la cripta hi van morir molts dels homes que hi treballaven, que quedaren colgats en mig de la nova construcció. Per altra banda aposta per l’enderrocament del monument. Anem per parts.

Al voltant del Valle de los Caídos s’ha anat creant tota una llegenda negra en què, com en totes les llegendes, hi ha una base de veritat que s’ha anat amplificant fins a convertir-se en quelcom que cada cop més sembla que no s’ajusta a la realitat. Durant els anys de la seva construcció (1940-1958) i posteriorment, la idea que a Cuelgamuros hi havien mort milers d’homes forçats a treballar-hi fou atiada per pel·lícules, exposicions, algun programa de televisió… I amb aquesta idea també anà creixent la llegenda negra que molts d’ells havien estat sepultats entre els seus murs. Certament al Valle hi van treballar penats, i sí, n’hi van morir, però ni molt menys van ser milers, ni centenars, i encara menys van ser enterrats entre els seus murs: amb els ossos que es traslladaren a partir de 1958 el dictador en tenia prou.

Els autors que més han estudiat aquest aspecte (Daniel Sueiro el 1977 i Fernando Olmeda el 2009), constaten que fins l’any 1942 hi va haver Batallons de Treballadors destinats a la construcció, i que posteriorment foren presos amb condemna ferma per “Auxilio a la Rebelión” els qui hi foren traslladats per tal que la feina els disminuís els anys de presó als que havien estat condemnats. A partir, però, de 1950 tots els treballadors son homes lliures amb sou que, a més, viuen al poble que degut a l’allargament de les obres ha nascut a la falda de la muntanya de Cuelgamuros. Quants homes van morir durant aquests anys? Doncs tot indica, fins avui mateix, que foren pocs. Tant Sueiro com Olmeda aporten la dada de 14, sí, 14 morts. Tot i que alhora tots dos informen que no han pogut establir aquesta dada a partir de documentació, sinó de testimonis, en aquest cas de presoners que hi van treballar i, sobretot, dels metges que hi van estar destinats, i també accepten que no és, ni molt menys una dada definitiva, atès que els testimonis dels metges només es tenen des de 1944. Quants morts hi va haver abans? Avui per avui no es pot donar la xifra exacta, però tot indica que no són els milers que la llegenda negra del Valle ha anat engrandint amb el temps. Ara bé, sí que cal tenir en compte dues coses: segurament quan finalment es conegui la xifra exacta de morts durant la construcció del Valle de los Caídos, aquesta serà molt menor a les que fins ara s’han donat sobre dimensionades. Però s’haurà de tenir molt en compte també, les morts que mai no es podran arribar a xifrar, les d’aquells que no van morir directament al Valle però que o bé van ser ferits i van morir posteriorment a un hospital de Madrid o bé van emmalaltir de problemes pulmonars greus pel fet d’haver de respirar constantment la pols de granit que la perforació de la roca comportava.

L’altra qüestió que planteja l’Anna Abadia és què fer amb el monument, tot proposant el seu enderrocament. Molta gent aposta per aquesta opció, i molta altra gent es pregunta per què l’Estat no actua més enllà del que ha fet a partir de l’anomenada “Ley de la memória histórica”, prohibint les manifestacions feixistes. Altres persones aposten per la museïtzació del complex, i altres per deixar-ho tal i com està. Què farà l’Estat? Doncs, avui per avui, l’Estat poca cosa hi pot fer degut a la gran complexitat jurídica i religiosa que envolta el monument. Entre altre coses cal tenir en compte que la gestió del Valle de los Caídos pertany, des de l’any 1982, a Patrimonio Nacional, quan aquest i altres béns que pertanyien a Franco i a la Corona espanyola son cedits a l’Estat; el poble que va néixer dins el recinte de Cuelgamuros encara existeix i els treballadors de Patrimonio Nacional que vulguin tenen la opció de viure-hi amb certs avantatges i, finalment, una comunitat benedictina hi té seu i es l’encarregada de l’aspecte religiós del Valle que, no ho oblidem, està reconegut pel Vaticà com a Cripta. Què pot fer l’Estat? Més enllà d’opinions molt diverses de tothom, té les mans bastant lligades per la pròpia idiosincràsia que el Valle ha anat gestant al seu voltant.

Però una cosa és el Valle de los Caídos globalment i una altra són aspectes puntuals com les restes òssies que conté. Restes repartides en vuit criptes i de les que s’ha donat una xifra total oficial: 33.847. D’aquestes, 21.317 estan identificades, mentre que 12.530 serien d’identificació desconeguda i, per tant, restes bàsicament de soldats republicans. És possible que a nivell governamental sigui difícil actuar al Valle de los Caídos, decidir si es tanca o no per sempre, si s’enderroca o es fa un museu, si es manté o no com a indret religiós… Però el que és clar és que respecte les restes es pot actuar: si és un cementiri la Llei de Policia Mortuòria és aplicable i per tant s’hi pot actuar; si no és considerat com un cementiri… aleshores per què s’hi ha de mantenir unes restes que les darreres informacions publicades diuen que les caixes amb les que van ser col·locades (de fusta de pi –vegeu la fotografia del post anterior-) s’han desfet i han convertit les estances, totes elles malaltes d’humitat, en una gran muntanya d’ossos barrejats? Indubtablement, els familiars dels qui hi són, fossin o no franquistes, si coneguessin com estan actualment les restes voldrien alguna actuació que els tornés la dignitat, en alguns casos atorgada al règim sense saber que aquest la denigraria; en molts altres usurpada pel dictador.

(Autora: Queralt Solè i Barjau)

Qui està enterrat a les criptes del Valle de los Caídos?

dilluns, 18/10/2010

El 9 d’abril de 1959,  l’any d’inauguració del monument i pocs dies després del 20è aniversari commemoratiu del final de la Guerra Civil, havien entrat a la Cripta del Valle de los Caídos 10.001 restes de civils i soldats, franquistes i republicans, morts durant el conflicte i que fins llavors havien estat sota terra en centenars de fosses comunes repartides per tot l’Estat. Al juny de 1983 s’inhumava l’última resta a la Basílica, provenia de la província de Barcelona i els familiars havien demanat expressament el seu trasllat al Valle de los Caídos. Als anys vuitanta, ja en democràcia, encara existia, per tant, la possibilitat de demanar ser enterrat al costat del dictador; durant les dècades dels 50, 60 i 70 no hi va haver opció i moltes restes van ser traslladades cap a Cuelgamuros amb l’absolut desconeixement dels seus familiars, tant republicans com, també i encara que pugui semblar sorprenent, franquistes.

El Valle de los Caídos es començà a construir l’any 1940, i havia de ser fet en un any. Un cop finalitzada l’obra, aquesta havia de rebre les despulles dels soldats franquistes, però també de tots aquells civils que demanessin que el seu familiar, màrtir de la guerra, fos enterrat al gran mausoleu. Hem de suposar que l’any 1940, la recent instaurada dictadura, victoriosa, pletòrica, al costat de les forces de l’eix a Europa, confiava plenament en què les criptes del Valle no serien suficients per encabir-hi els milers de franquistes que voldrien que els seus familiars hi fossin enterrats. Però l’obra no es construí en un any, ni en cinc, ni en quinze. Finalment foren 19 anys els que calgueren per acabar-la. I aleshores tot havia canviat: la mateixa dictadura, el context internacional, i els ànims dels triomfadors del conflicte. Si l’any 40 potser, només potser, hi hauria pogut haver-hi més ànim per traslladar familiars al Valle de los Caídos, l’any 1958 la gent el què volia era els seus morts a prop de casa.
Tot i així, el 1958, va començar un moviment de terres que va abastar tot el territori espanyol per anar omplint d’antics “màrtirs” (civils represaliats a la reraguarda republicana) i “herois” (soldats de l’exèrcit rebel) a les cavitats construïdes expressament en els laterals de la basílica i l’altar major. El procés es va realitzar amb absoluta transparència, es van publicar als principals diaris estatals i en els butlletins oficials de totes les províncies anuncis oferint la possibilitat de la inhumació al Valle de los Caídos. Però la resposta per part de familiars de víctimes franquistes de la guerra no va ser ni molt menys la que el règim esperava. Les sol·licituds individuals dels familiars dels “màrtirs” van distar tant de les previsions, que es va decidir incrementar les exhumacions de fosses de soldats franquistes morts al front, així com afegir-hi l’exhumació i trasllat de fosses de soldats republicans sense, en aquest cas, informar els familiars.

En la seva majoria, dels soldats i civils franquistes es sabien les dades: dels primers, l’exèrcit vencedor va preservar durant 20 anys la informació dels llocs on s’havien obert grans fosses: a l’Ebre, a Terol, a Madrid … és més, els soldats havien estat enterrats amb ampolles en què hi havia la seva filiació; els segons, els civils,  les seves famílies havien pogut servir-se de la Causa General per saber on havien estat enterrats els seus familiars i recuperar-ne les restes. En canvi, els republicans havien perdut la guerra, i amb ella qualsevol possibilitat de localitzar les grans fosses de soldats i civils, unes fosses que ara costa tant obrir i que el 1958 el règim, després de sol·licitar i rebre informacions des de tots els Governs Civils de l’estat respecte la ubicació dels grans fossars de soldats republicans, sovint anomenades “zanjas de rojos”, les va obrir i buidar per omplir d’ossos el que havia de ser la tomba del dictador i els seus partidaris. I val a dir també que utilitzar el terme exhumació per parlar d’aquest fet, seria un eufemisme. Les restes òssies es treien amb pic i pala de la terra que les havia acollit durant vint anys, es posaven en caixes de fusta de pi, sempre de la mateixa mida, on podien cabre els restes de fins a 15 persones, i estant totes les restes barrejades es traslladaven al Valle, on en arribar se’ls resava un Pare Nostre i servien per anar omplint la monumental cripta.
Els noms dels que estan enterrats enllà es coneixen en part: els llistats es poden consultar  lliurement, igual que la documentació, a l’Archivo General de la Administración a Alcalà de Henares o en el “Libro de los Muertos” custodiat per la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Però molts dels familiars mai van ser informats. I més enllà dels noms que es coneixen, no oblidem que hi ha milers, desenes de milers de restes que van ser traslladades sense conèixer la seva identitat, la majoria restes de soldats republicans. Les xifres no poden ser exactes, tot i que darrerament es parla que serien unes 40.000 restes en total les que hi haurien a les criptes.

En resum, molts dels que van lluitar en el seu dia contra Franco ara estan forçats a acompanyar-lo en la major fossa comuna d’Espanya, l’única gran tomba de la Guerra Civil, la tomba del dictador que per més restes de les que s’envoltés mai no li podran fer ombra, i menys en l’estat en què es troben: les caixes s’han desfet, les criptes son grans nínxols d’humitat, i els ossos s’amunteguen barrejats els uns amb els altres. Cap individualitat s’ha conservat, cap identificació possible…. i és que Franco no va cuidar ni dels seus morts, tenia molt clar que no li havien de poder fer cap mena d’ombra en un monument que va ser pensat, ideat i construït per a perpetuar amb ciment el que va ser el règim franquista.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

Un curs per a reflexionar sobre els moviments de població al segle XX

dilluns, 27/09/2010

L’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB) i de Film Història, organitzarà a partir del proper 5 d’octubre el curs Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX.

El curs – destinat als estudiants però obert a tothom – pretén reflexionar sobre un dels fenòmens més importants del passat més recent i que encara té una presència vigent i palpable a la nostra societat del segle XXI: els moviments de persones. L’objectiu del curs és precisament mostrar com – de fet – les migracions van caracteritzar tot el segle passat, des dels desplaçaments durant la Gran Depressió a l’interior dels Estats Units dels anys 30, als intercanvis de població entre Índia i Pakistan durant la descolonització, fins als darrers fluxos migratoris Nord-Sud que marquen sovint part del debat polític actual.

Un món en marxa – Migracions i exilis al segle XX seguirà el format dels anteriors cursos posats en marxa per l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: sessions de tres hores de durada – de 16h a 19h – amb diferents suports (documentals, conferències, presentacions en Power Point, pel·lícules), i amb un espai conclusiu per al debat.

Per ulteriors detalls respecte a la matrícula, ponents, calendari i espais, us convidem a mirar el cartell penjat en aquest mateix bloc el passat 23 de setembre.

(Autors: Albert Planas i Alberto Pellegrini)

L’exili republicà espanyol de 1939 a la República Dominicana

dijous, 23/09/2010

“El 21 de desembre [de 1939] salpàvem d’aquell port [Bordeus] amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins. El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo.

A Bordeus vam comprar un atlas voluminós i una colla de llibres, tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem. Heu de saber en efecte que no en teníem cap. El mapamundi era mut i amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res.”

(Extret de SALES, Joan (1976): Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor.)

Amb aquestes paraules, el 28 de gener de 1940 l’escriptor i exiliat Joan Sales descrivia al seu amic, el poeta Màrius Torres, l’arribada de la seva família a la República Dominicana, on s’instal·laren fins a finals de l’any 1941. Sorprenentment, aquest país caribeny acceptà acollir a gairebé 4000 exiliats espanyols, tot i estar governat per un dictador cruel i dèspota, Rafael Leónidas Trujillo, que tenia terroritzada la població local. Enmig d’aquest atzucac, quina sort els esperava als exiliats que arribaren a aquest país entre 1939 i 1940?

Si la República Dominicana acceptà acollir un gran contingent de refugiats espanyols, no fou pas per l’afinitat ideològica que pogués tenir el règim de Trujillo amb el govern de la II República, ans el contrari. Si els obrí les seves portes, fou fonamentalment per motius propagandístics, per donar una imatge d’humanitarisme de la dictadura després que aquesta hagués perpetrat una brutal matança d’haitians l’any 1937 a la zona fronterera entre els dos països. Davant la manca d’alternatives quan Mèxic i Xile tancaren les seves fronteres a les expedicions col·lectives, els exiliats espanyols s’hagueren d’agafar a un ferro roent si volien allunyar-se de l’Europa que aviat seria devastada per la II Guerra Mundial.

Entre tres i quatre mil exiliats espanyols arribaren a la República Dominicana entre 1939 i 1940, en set grans expedicions col·lectives. Un cop allí, una gran part d’ells foren obligats a instal·lar-se en colònies agrícoles, creades pel govern dominicà en zones selvàtiques, aïllades dels nuclis de població importants. El clima tropical, la mala qualitat de la terra, el desconeixement de l’ofici d’agricultor per part de la immensa majoria dels exiliats o la manca de bones llavors, eines i plaguicides, determinaren el fracàs rotund d’aquestes colònies agrícoles. La fam i les malalties tropicals foren les principals companyes de viatge dels exiliats que s’hi instal·laren. A les ciutats, l’atur fou la tònica predominant entre els republicans espanyols. El mercat laboral del país no estava suficientment desenvolupat per absorbir una població amb professions fonamentalment orientades als sectors secundari i terciari. La situació tan precària en la qual es trobaven els exiliats els impulsà a reemigrar cap a altres països americans, com Mèxic o Veneçuela, tan aviat com els fou possible. Així doncs, es calcula que el desembre de 1942 ja només quedaven 1000 exiliats a l’illa i l’any 1945, la presència de republicans espanyols al país era absolutament testimonial. Així doncs, tal i com deia Joan Sales, en aquell país als exiliats espanyols semblava que evidentment no se’ls hi havia perdut res.

Paradoxalment, tot i la seva curta durada, aquest exili causà un profund impacte en la societat dominicana. Entre els refugiats espanyols arribats a l’illa, no hi havia dirigents polítics de primer ordre ni tampoc intel·lectuals, escriptors o artistes de gran renom. Malgrat tot, en el seu desenvolupament professional al país revolucionaren camps com el de l’art, la cultura o la Universitat. En paraules de l’historiador dominicà Bernardo Vega “fue como si un Renacimiento hubiera llegado a la Edad Media más penumbrosa”. La seva contribució també fou destacable en l’àmbit polític i social. A pesar de no poder vincular-se oficialment a la incipient oposició al règim de Trujillo, les publicacions i entitats que impulsaren i la seva sola presència enmig de la societat dominicana va generar les primeres manifestacions antitrujillistes i la creació d’uns dels primers nuclis sòlids d’oposició al règim.

Els historiadors dominicans i les institucions públiques de la República Dominicana, conscients de l’aportació fonamental dels exiliats a la vida cultural, acadèmica i política del seu país, en els darrers anys han centrat molts dels seus esforços a estudiar i documentar aquest fet. Precisament, durant el 2009 i el 2010 s’ha commemorat el 70è aniversari de l’arribada dels exiliats al país. Això s’ha plasmat en l’organització d’exposicions artístiques i històriques, la recollida de testimonis orals, la reedició d’obres escrites pels exiliats i, a nivell historiogràfic, en la realització d’un interessant seminari internacional que portava per títol El exilio republicano español en la sociedad dominicana (podeu consultar les actes del seminari en línia a la direcció http://es.calameo.com/read/000345214b2895dea2d16).

L’exili espanyol a la República Dominicana és sovint un dels més oblidats pels historiadors d’àmbit europeu, com ho demostren els pocs estudis existents fins al moment sobre el tema. A la República Dominicana, les investigacions sobre aquest fenomen es troben en estat emergent, però des d’aquí ens trobem amb la dificultat d’accedir a les seves publicacions, rarament distribuïdes a aquesta banda de l’Atlàntic. Tot i això, val la pena apropar-nos a aquest exili, on potser si que se’ns ha perdut alguna cosa.

(Autora: Elisenda Barbe Pou)

Joan Pinsach i Solé, L’Alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme.

dilluns, 19/07/2010

En aquests dies de juliol esdevé inevitable historiar el 74è aniversari de l’aixecament militar contra el govern de la República i l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). En aquest cas m’agradaria que el lector m’atorgués la llicència a deixar de banda la “gran història” i de fer un breu esment a com aquells esdeveniments van afectar a  una petita localitat de la Garrotxa, Santa Pau, on la Guerra Civil – com a la majoria de poblacions del nostre país- dividí la societat civil i política en dos bàndols oposats i amb una creixent radicalitat, desencadenant inicialment una violència revolucionària contra els sectors conservadors i una revolució social que trastocà la quotidianitat del municipi, així com la posterior repressió, a partir de 1939, del bàndol guanyador contra tots aquells que havien pres la iniciativa revolucionària i la defensa de la legalitat vigent aquell juliol de 1936.

Mentre en la consciència col·lectiva dels catalans es serva la figura del President màrtir Lluís Companys i el seu afusellament per part del règim franquista, el nom de Joan Pinsach i Solé esdevé desconegut per a la majoria dels Santapauencs. No és solament que desconeguin l’afusellament pel franquisme de l’alcalde que Santa Pau tingué durant la Guerra Civil, sinó que l’imaginari col·lectiu desconeix la transcendència de l’obra de govern promoguda pel Consell Municipal durant el trienni 1936-1939 així com la magnitud de la repressió franquista que es produí a partir del 7 de febrer de 1939.

La primera i única ruptura que es produeix en el govern de les institucions públiques de Santa Pau, fou durant el període comprès entre el juliol de 1936 i l’esmenta’t 7 de febrer de 1939. Per primera vegada les classes subalternes del poble –treballadores i populars– assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Joan Pinsach i Solé esdevé alcalde i inicia una acció de govern que durarà gairebé tres anys i on rau  precisament la seva rellevància històrica.

Les noves generacions de Santapauencs tenim dret a conèixer la història més recent de Santa Pau, el poble en què hem nascut i crescut, tenim dret a saber què va succeir en el nostre municipi durant la Guerra Civil i el franquisme, precisament allò que els nostres pares també desconeixen i allò que els nostres avis i besavis mai ens han volgut explicar.

Aquests són també els principis que han regit la creació del Memorial Democràtic, l’entitat que ha subvencionat la recerca sobre la figura d’en Pinsach. Catalunya ha hagut d’esperar fins el 2003, amb la formació del primer govern d’esquerres i catalanista al capdavant de la Generalitat, per a disposar d’un instrument propi encarregat de dur a terme polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Quelcom que els successius executius de CiU a Catalunya i del PSOE i PP a Espanya es negaren a impulsar.

Setanta anys després del seu afusellament, el 22 d’octubre de 1939, el cos de Joan Pinsach i Solé roman en un lloc indeterminat de la fossa comuna del cementiri de Girona,  on va ser llençat el seu cos sense vida. Dit altrament, el cos de Joan Pinsach i Solé ha estat enterrat, però mai sepultat. Els seus familiars ni tant sols tenen un lloc on dipositar flors el dia de Tots Sants. Aquesta és la darrera humiliació que encara ara han de suportar els perdedors de la Guerra Civil. Dignificar la memòria de Joan Pinsach i Solé i la reparació moral dels seus familiars, han estat, en darrera instància, els motius més que necessaris per impulsar tal investigació els resultats de la qual podeu consultar en aquesta adreça web:

(http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/08_Memoria_escrita/01_documents/joan_pinsach_i%20sole.pdf.)

(Autor: Albert Planas i Serra)


La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ávila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)

La veritable importància del 12 de juny de 1985

dijous, 17/06/2010

El dissabte dia 12 tenia un lloc un aniversari al que, crec, no se li ha donat la importància deguda perquè no se li ha donat la seva justa dimensió. M’estic referint al 25è aniversari de l’ingrés d’Espanya en l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE) avui Unió Europea (UE).

Fou aquest un projecte nascut el 9 de maig de 1950 amb la Declaració Schuman, la qual proposà col·locar la producció siderúrgica de França i de la República Federal d’Alemanya (RFA), i de tots aquells altres estats europeus que s’hi volguessin adherir, sota un aparell de gestió comú. El projecte s’encarrilà de manera definitiva set anys després, el 25 de març de 1957, amb la signatura del Tractat de Roma que donava lloc a la CEE. Formada inicialment per sis estats (França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica els Països Baixos i Luxemburg), aquest grup de països esdevingué ràpidament el model de l’Europa més rica econòmicament, més lliure políticament i més avançada socialment. No ha d’estranyar, per tant, que de seguida és formés una cua d’estats demanant l’ingrés.

El contrast entre aquesta Europa i l’Espanya de l’època no podia ser més brutal. Espanya vivia sota una dictadura nascuda d’una Guerra Civil on el bàndol del General Franco s’havia imposat amb l’ajut, precisament, d’aquells règims que els estats de  l’Europa de la CEE havien derrotat i deixat enrere. Econòmicament era un país pobre i endarrerit, i socialment pretenia viure d’acord amb una moral catòlica tradicional que poc tenia a veure amb els aires que respiraven els europeus dels anys 50 i 60. Ens equivocaríem però, si situéssim l’endarreriment espanyol només en el Franquisme, aquest no va ser altre cosa que la darrera expressió d’aquell, el qual venia de molt més lluny i era el propi d’un país que en bona mesura s’havia mantingut al marge de tots aquells esdeveniments que havien conformat l’Europa moderna: la Revolució Francesa, les revolucions liberals del segle XIX, la revolució industrial etc… Com em digué un professor ja fa uns quant anys: “pensa que mentre al segle XIX a Anglaterra un vaixell mercant assegurava la càrrega abans de sortir de port, a Espanya s’encarregava una missa per demanar a Déu que la protegís…” Aquest endarreriment es va traduir en la pràctica en un país tancat en si mateix, al marge dels principals corrents europeus, amb una arrogància folla lligada a un vell passat imperial i sempre llest per esclafar al preu que fos qualsevol intent modernitzador com el de la Segona República.

Situats de nou en els any 50-60 del segle passat ens trobem un país on pràcticament l’únic que era de nivell europeu eren les seves platges i els seus clubs de futbol els quals comptaven, en els seus partits per el Vell Continent, amb el recolzament dels milers i milers de treballadors espanyols obligats a emigrar per guanyar-se la vida. És aquesta una realitat de la nostra història recent que més d’un i de dos han pretès oblidar en els darrers anys de bonança econòmica. Són també els anys on la gent amb consciència política i social havia de llegir Le Monde, quan la dictadura no prohibia la seva venda, per assabentar-se no només del que passava fora sinó molts cops del que passava dins! i, qui s’ho podia permetre, fer viatges a l’estranger, a França, a Anglaterra etc… per respirar els aires de llibertat que a Espanya no bufaven.

A tot això se li posà punt i final aquell 12 de juny de 1985  i aquesta és la veritable dimensió de l’esdeveniment al que faig referència. No cal oblidar, és obvi, la importància econòmica. Em compto entre aquells que pensen que aleshores, amb gairebé 40 anys de retard, Espanya va rebre el seu Pla Marshall, via els fons de solidaritat europeus, en forma de 118.000 milions d’euros entre 1986 i 2006, però per a qui això signa el més important fou l’obertura definitiva de portes i finestres perquè circulés sense entrebancs l’aire de més enllà dels Pirineus.

Com que diuen que una imatge val mes que mil paraules us recomano la visió d’una de les millors pel·lícules que ha produït el cinema espanyol els darrers anys: “Un Franco, 14 pesetas” del director Carlos Iglesias, la qual narra la vida de dos emigrants espanyols a Suïssa en els anys 60, un d’ells el seu pare. Pocs cops la imatge cinematogràfica ha aconseguit reflectir de manera tant fidel el contrast entre la realitat d’un país i el seu entorn.

(Autor: Víctor Gavín)