Entrades amb l'etiqueta ‘Franquisme’

SÍ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI D’OLOT

dimecres, 11/01/2012

El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per Lluís Sacrest (PSC) decidí un pla d’actuació basat en la identificació, contextualització històrica i senyalització de la simbologia franquistaexistent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori  encarregà a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatje els olotins que van lluitar per la defensa de la República democràticament instituïda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotí, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa – àdhuc error-  de com han estat concebudes: la senyalització i contextualització ha de ser compatible amb la retirada de la via pública de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinó per la substitució de la  simbologia feixista per una de democràtica.

La matinada del 31 d’octubre de 1936 tingué lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represàlia als rumors d’una invasió feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bàndol franquista s’erigí una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succés amb les inscripcions del nom de les víctimes així com  l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de caràcter franquista. Una cosa és la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un símbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconéixer el mérit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentació que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituïda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze víctimes, ja sigui obra del Memorial Democràtic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.
El Memorial Democràtic és l’instrument de la Generalitat per executar polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Després de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un símbol feixista? La ubicació de tota simbologia franquista amb interès històrico-artístic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevé intolerable és la presència de símbols feixistes a la via pública.
La ciutat de Barcelona ha esdevingut referència a seguir: després de la retirada de l’estàtua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, s’han eliminat tots els monuments franquistes. Contràriament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificació que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisió i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinàmica democràtica. L’aprovació dels pressupostos municipals esdevé segurament el moment més polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinàmica democràtica. Que la retirada dels símbols franquistes formi part  com un exercici democràtic com qualsevol altre.
Si el 2012 encara existeixen símbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers és per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat és la seva complicitat. En una societat democràtica, tolerant i del  segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democràtica tot reforçant així la qualitat de la cultura democràtica. Cal més contundència en la democratització dels espais públics per l’eradicació de totes aquelles restes ofensives per la democràcia i la llibertat.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Creu del Triai

Creu del Triai

75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (II)

diumenge, 11/12/2011

Seguint el fil de l’anterior post sobre les execucions extrajudicials comeses a Paracuellos del Jarama els últims mesos de 1936, arribem al moment clau d’un trasllat de presoners que es converteix en matança.

 

La data de referència per a l’organització del trasllat és el 6 de novembre, quan al Ministeri de la Guerra té lloc una reunió entre el dirigent comunista Antonio Mije, el general soviètic Gorev i el cap de l’Estat Major republicà Vicente Rojo; i a la seu del PCE, el mateix dia, es produeix una trobada entre Miguel Martínez (en aquest cas l’alies del periodista i home del Kremlin Mikhail Koltsov) i Pedro Checa (Secretari d’organització del PCE). Aquesta mateixa nit la Consejería de Orden Público posa en marxa l’evacuació dels presoners: l’enigma encara pendent és qui pren la decisió de transformar evacuació en execució massiva. Aquí és on els papers jugats per Santiago Carrillo, José Cazorla i Segundo Serrano Poncela resulten fonamentals per comprendre els fets. Uns fets on participen membres de la JSU que ara formen part de la Dirección General de Seguridad, una “Brigada Especial” dirigida per l’agent soviètic Josif Grigulèvitx, membres del Quinto Regimiento sota les ordres de Vittorio Vidali, i, no ho oblidem, milicians anarquistes que controlen les carreteres d’accés a la capital.

 

El 7 de novembre al vespre té lloc una reunió decisiva entre la JSU (que controla la Consejería de Orden Público) i la Federació Local de la CNT. En representació de la JSU hauria d’haver anat algun (o més d’un) dels màxims dirigents de la Consejería: Carrillo, Cazorla i Serrano Poncela –a aquest últim hores després, la matinada del 7 al 8 de novembre, el situem a la presó Modelo supervisant un suposat trasllat que esdevindria una “saca” (concepte referent a l’execució dels presoners)-. En aquella reunió entre la JSU i els anarquistes, segons l’informe presentat el dia següent al Comité Nacional de la CNT, s’hauria arribat a l’acord de dividir als presoners en tres grups: un primer grup d’elements perillosos que havia de ser executat, un segon grup menys perillós havia de ser traslladat a Chinchilla (Albacete) i un últim grup no compromès havia de ser alliberat.

 

El trasllat es va iniciar la matinada del 7 de novembre, possiblement obeint ordres d’un Pedro Checa sota influència directa de Koltsov (Miguel Martínez) i amb la complicitat dels anarquistes. Els punts d’arribada teòrics eren Alcalá de Henares, Chinchilla i Valencia, però només van arribar 300 presoners. Durant les quatre setmanes que van allargar-se les “sacas” (els dies 7-9, 18, 24-30 de novembre i l’1 i el 3 de desembre) als pobles de Paracuellos del Jarama i Torrejón de Ardoz van ser assassinats entre 2200 i 2500 presoners. Les ordres d’evacuació estaven signades, fins el 22 de novembre, pel segon de la Dirección General de Seguridad, el policia Vicente Girauta Linares, i a partir d’aquí pel seu substitut Bruno Carreras Villanueva o per Serrano Poncela. L’ordre d’executar als presoners no existeix com a tal, però el cert és que a la documentació de la Dirección General de Seguridad s’indicava quins presoners havien de ser “alliberats” o traslladats a Chinchilla, unes indicacions que eren sinònim d’execució. En canvi, quan la destinació indicada era Alcalá, els presoners majoritàriament arribaven al seu destí

 

Sobre el grau d’implicació de Santiago Carrillo resulta difícil arribar a una conclusió. Deixant de banda les calumnies interessades per l’extrema dreta mediàtica i els revisionistes històrics, es fa difícil compartir les seves declaracions de desconeixement dels fets, quan aquests fets eran coneguts (i van ser denunciats) per ministres republicans com Manuel Irujo i José Giral (que es trobaven a València), o l’anarquista i inspector especial de presons Melchor Rodríguez, i diversos representants diplomàtics estrangers (tots ells a Madrid); mentre ell era la màxima autoritat d’ordre públic a la capital i rebia informes diaris de Serrano Poncela.

 

Com molt bé apunta Paul Preston a l’hora de caracteritzar aquests fets: “Els seus horrors estan explicats, però no justificats per les terribles condicions en què es trobava la capital durant el setge. A diferència de les sacas prèvies, provocades per la indignació popular davant dels bombardejos i les notícies sobre la repressió practicada pels rebels, aquests assassinats extrajudicials van se conseqüència de decisions polítiques i militars”. En aquest punt hem de tenir present que mentre a la zona controlada pels militars rebels les matances indiscriminades a la rereguarda eren la norma general (vegeu post anterior sobre el 75è aniversari de la matança a la Plaça de Toros de Badajoz), a la zona republicana successos com els de Paracuellos, resultat d’una planificació política i militar de la repressió, són la terrible excepció; dins d’una situació límit on les institucions republicanes han de fer front a una evolució terriblement adversa de l’escenari bèl·lic per la manca d’efectius militars, i a un caos generalitzat a la rereguarda en no disposar d’instruments per controlar l’ordre públic. Tanmateix, la situació militar al front madrileny es redreçarà entre novembre i desembre de 1936 gràcies a la reorganització de l’exèrcit republicà amb l’arribada de nou armament i la presència de les Brigades Internacionals, juntament amb una efectiva organització popular, impulsada pels comunistes, de la resistència antifeixista a tots els nivells. I de retruc, a finals de 1936, l’aparell de seguretat també es reorganitzarà (decrets del 9 de novembre de 1936 de la Consejeria de Orden Público per desarmar a les persones no autoritzades i centralitzar les tasques de vigilància interior), endegant un procés que acabarà amb la repressió indiscriminada, tal i com indican les dades. El 97’6% de les execucions a la capital van tenir lloc abans de nadal de 1936, moment que la centralització de les forces d’ordre públic acabà amb les txeques (presons clandestines de partits i sindicats) i amb la violència incontrolada  No obstant, alhora que es desenvolupava aquest procés, també s’estaven produint els fets de Paracuellos.

 

Està clar que la repressió política durant la guerra civil no es pot reduir només a una qüestió de números (uns números que malgrat la fredor de l’estadística tenen noms i cognoms), però tampoc podem oblidar-los: les investigacions més acurades i recents deixen clar que mentre la repressió republicana es situa al voltant de les 38.500 víctimes, la repressió franquista s’aproxima a les 100.000 víctimes durant la guerra, arribant a un total de 150.000 si ampliem el període de 1936 a 1945. Però a més a més de la important diferència quantitativa, existeix una diferència qualitativa fonamental. Aquesta última la trobem en els intents de les institucions republicanes d’evitar (al començament de la guerra sense èxit) la violència indiscriminada, amb accions tan destacades com les de Joan Peiró (amb el seu llibre de denúncia dels “incontrolats” Perill a la rereguarda) o Lluís Companys (President d’una Generalitat que en no poder mantenir l’ordre públic els primers mesos de la guerra va facilitar passaports i avals que salvaren la vida a més de 30.000 persones que es sentien amenaçades per la violència revolucionària); dos personatges que com a recompensa per les seves accions humanitàries serien afusellats a la postguerra pels vencedors. Encara més, sense deixar els fets de Paracuellos, també trobem republicans que van arriscar moltes coses per evitar aquests assassinats, com és el cas de Mariano Gómez, president del Tribunal Suprem, o l’anteriorment citat Melchor Rodríguez (que es jugaria la vida aturant les “sacas” i expulsant als milicians de les presons). En canvi, a la zona controlada pels militars rebels no es va produir cap temptativa comparable per aturar el terror com a arma política, perquè el terror era la seva arma política.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, desembre de 2011, Cambridge]

Cementiri de Paracuellos del Jarama

Cementiri de Paracuellos del Jarama

75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (I)

dilluns, 28/11/2011

La veritat és sempre revolucionària. Aquesta màxima d’Antonio Gramsci, dirigent comunista italià i un dels grans cervells del segle XX, hauria de guiar la recerca de qualsevol historiador, o simplement la curiositat de tota persona interessada en la Història. I encara més quan s’ha d’enfrontar a episodis difícils pel seu caràcter traumàtic i controvertit. La repressió política a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola és un d’aquests episodis. Una repressió que acostuma a anar associada al nom d’una localitat: Paracuellos del Jarama. L’extrema dreta política i mediàtica a Espanya ha arribat a parlar de l’holocaust o el genocidi de Paracuellos,  una caracterització incorrecta (vegeu:  http://www2.ohchr.org/spanish/law/genocidio.htm) i políticament mesquina, associant les matances al règim republicà en el seu conjunt. Deixant de banda les interpretacions malintencionades, els fets són que en aquest poble a pocs quilòmetres de Madrid van ser assassinats la majoria dels gairebé 2.500 presoners sospitosos de col·laborar amb els militars rebels que inicialment havien de ser evacuats de presons republicanes com La Modelo o San Antón, i que finalment van ser executats de forma extrajudicial entre els dies 7 i 8 de novembre de 1936 (encara que les execucions van allargar-se fins a començaments del més següent). Aquests assassinats van suposar un cop molt dur per a la imatge de la República, un govern legítim que havia de garantir l’Estat de Dret en circumstàncies extremes. I són precisament aquests assassinats i aquestes circumstàncies extremes les que tractarem d’analitzar en aquest escrit.

 

Davant l’avanç inexorable de les tropes faccioses sobre la capital, el 6 de Novembre de 1936 el govern de la República abandona Madrid i la Junta de Defensa encapçalada pel General Miaja ocuparà el buit de poder civil i militar, en un context on la disciplina i l’organització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) seran claus a l’hora de posar en marxa la resistència de la ciutat. Dins de la Junta, la Consejería de Orden Público tindria com a responsable a Santiago Carrillo, que en el moment del nomenament és dirigent de la Juventud Socialista Unificada (JSU), però que el mateix 6 de novembre al vespre ingressa en el PCE, circumstància que apunta, juntament amb un viatge a Moscou realitzat el març de 1936 per reunir-se amb la Internacional Comunista de la Joventut, a una estreta relació prèvia amb la direcció comunista. Juntament amb Carrillo, els membres de la JSU i responsables de la Consejería José Cazola Maure (segon de Carrillo a la Consejería) i Segundo Serrano Poncela (Director General de Seguretat), també van incorporar-se al PCE en aquell moment. La Consejería tindria com a principal missió reorganitzar les forces d’ordre públic (fragmentades i atomitzades en diversos grups de milicians que actuaven com a forces repressives a les ordres de partits i sindicats, o directament pel seu compte) i reprimir la cinquena columna, nom amb el qual es feia referència, a partir d’unes declaracions del General colpista Emilo Mola per ràdio, als integrants d’una part de l’exèrcit rebel que operaria infiltrada darrere de les línies republicanes realitzant activitats terroristes, de sabotatge o propagandístiques (p.e.: promoció del derrotisme). Tot i que al novembre de 1936 encara no existia a Madrid una organització mereixedora d’aquest nom (a diferència del que succeiria mesos després) en una ciutat assetjada, amb bombardejos constants sobre la població civil i la por a una ocupació imminent, on les històries de la repressió a Extremadura i Toledo transmeses pels refugiats s’havien escampat per tot arreu, qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb els militars colpistes era considerada un membre de la cinquena columna.

Per aquelles dates hi havia uns 8.000 “quintacolumnistes” empresonats, sense fer gaires distincions en el grau de relació de cadascun d’ells amb els rebels (on trobem des d’oficials de l’exèrcit que renegaven del seu jurament a la República i simpatitzants de l’extrema dreta, fins a gent de missa). En el combat a vida o mort que es vivia a Madrid, aquest col·lectiu de presoners es convertiria fàcilment en el blanc de totes les ires de la població i de les forces repressives de la república.

 

A més a més, també existia la por a que aquests presos incrementessin en poc temps les forces dels revoltats, una por alimentada pels intents de rescatar als presoners facciosos i els contactes entre aquests i els militars rebels (recordem que el 6 de novembre els militars colpistes es trobaven només a 185 metres de distància de la presó Modelo), així com per les amenaces als seus carcellers. Davant d’això, l’ordre d’evacuar els presos va arribar l’1 de novembre a la reunió del Comisariado de Guerra, procedent del President del Consell de Ministres, Largo Caballero.

El General Miaja i el Tinent Coronel Rojo (responsables de la defensa de Madrid) també es mostraven partidaris d’evacuar als presos el més ràpidament possible, i hem tenir present que “evacuar-los” no implicava executar-los, només traslladar-los a presons més allunyades del front. En aquests i d’altres temes, el comandament militar republicà es trobava assessorat per la delegació soviètica. Entre els delegats trobem el general Vladimir Gorev, dels serveis d’intel·ligència militar (GRU) i Mikhail Koltsov, corresponsal del diari Pravda però home molt proper a Stalin, sense oblidar l’italià Vittorio Vidali (el famós Comandante Carlos del Quinto Regimiento); personatges per als quals, d’acord amb la seva experiència política i militar, el trasllat de presoners i l’eliminació de la cinquena columna es confonien.

 

La posada en marxa de l’evacuació del presoners corresponia al Consejo de Orden Público sota les ordres de Serrano Poncela (organisme que depenia de la Consejería). Portar a terme aquestes ordres, el trasllat de 8.000 presoners enmig d’una cruenta batalla i amb una desorganització més que evident de les forces de seguretat republicanes, semblava una missió impossible, i efectivament ho va ser. La responsabilitat de que aquest trasllat es transformés en una matança de presoners es reparteix entre diferents persones i organismes, fet que provoca que a mesura que es dispersen, les responsabilitats també es dilueixin, cosa que no vol dir que desapareguin. Una dilució que, a l’hora d’analitzar-la, encara resulta més problemàtica en trobar noms falsos o personalitats col·lectives, com la de Miguel Martínez, un suposat agent llatinoamericà de la Internacional Comunista que jugaria un paper fonamental en la decisió d’executar els presoners, i que en realitat seria el nom en clau de diverses persones: Koltsov, Gorev, el membre dels serveis de seguretat soviètics (NKVD) Josif Grigulèvitx i algun que altre “assessor” més.

 

És en aquest punt que apareix un organisme clau en el desenvolupament dels fets, el NKVD, que tot i tenir una presència reduïda a Espanya en aquell moment (no arribaven a 10 agents), la seva influència era més que considerable. Lev Lazarèvitx Nikolsky (alies Aleksandr Orlov) era el responsable de la delegació de l’NKVD a Madrid i tenia com a missió oficial ajudar en tasques de seguretat, però les seves atribucions també incloïen perseguir trotskistes i reprimir la cinquena columna, fet que també el lliga a les matances d’aquests dies. A més a més, dos agents de l’NKVD implicats en els fets i citats anteriorment, Vidali i Grigulèvitx formaven part de la secció denominada  “Administració de Tasques Especials”, responsable de la “feina bruta” (interrogatoris, segrestos, assassinats…).

Arribats a aquest punt, amb el context i els personatges presentats, en un proper post mirarem de reconstruir la seqüència final dels fets i reflexionar al voltant de la repressió política a la rereguarda republicana durant la guerra civil.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, novembre 2011, Cambridge]

 

Antiga presó model de Madrid

El fracassat 18 de juliol

dijous, 21/07/2011

Avui, 18 de juliol, és el Dia Internacional Nelson Mandela. Així va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el novembre del 2009, dia en què va néixer el líder antiapartheid sud-africà el 1918; un home que durant 67 anys (ara en té 93) va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, sent advocat defensor dels drets humans, estant privat de llibertat durant 27 anys i convertint-se en el primer president democràtic de Sud-àfrica el 1994. A més, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993. Un dia com avui de 1610 moria el gran pintor del barroc italià Caravaggio, i el mateix dia de 1924 moria el dramaturg català Àngel Guimerà. Entremig, el 1873, un 18 de juliol, Nicolás Salmerón es convertia en el segon president de la Primera República espanyola. Però, en canvi, avui no rememorem cap d’aquests fets. Des del 1936 recordem, any rere any, que aquell 18 de juliol fou el principi de la guerra. I quan es parla de guerra, per a la societat catalana i espanyola actual, només pot ser una: la guerra civil.

El 17 de juliol de 1936 part de les unitats militars espanyoles del protectorat marroquí van sollevar-se contra el Govern republicà i van aconseguir el domini de tot el territori espanyol del nord de l’Àfrica. Però fou un error: el 18 era el dia assenyalat per perpetrar el cop d’Estat que s’havia estat preparant contra el Govern republicà per tal d’enderrocar-lo de forma ràpida i contundent i imposar una dictadura. Va ser entre aquell dissabte 18 i el diumenge 19 quan els militars que estaven resolts a aconseguir el control de les grans ciutats de l’Estat van mobilitzar-se i van atacar els diversos pilars del poder democràticament constituït. Les diverses guarnicions militars de l’Estat van intentar aconseguir el domini de les principals ciutats, i van caure sota el seu poder Pamplona, amb el general Emilio Mola al capdavant; les Canàries, dominades per Franco abans d’emprendre el viatge cap al Marroc per encapçalar les tropes que hi havia establertes; Sevilla, sota el poder de Queipo de Llano; Valladolid, que fou sotmesa per Andrés Saliquet; o les Illes Balears, controlades per Manuel Goded. Però ni tots els nuclis importants ni tot el país van poder ser sotmesos del tot, i sobretot no van poder dominar les dues principals ciutats: Madrid i Barcelona, ni altres ciutats o zones importants com València, Bilbao o part d’Extremadura i Andalusia.

A Madrid el general Joaquín Fanjul no va poder sortir amb les tropes de la caserna, el Cuartel de la Montaña, i va haver de claudicar després de resistir fins al dia 20 envoltat per tropes lleials a la República, guàrdies civils, guàrdies d’assalt i pels que en molt pocs dies van passar a ser coneguts com les milícies populars: elements civils armats que en gran part van fer que el cop d’Estat no triomfés.

A Barcelona, el diumenge 19, els militars insurrectes van voler arribar amb diverses columnes que anaren sortint dels diferents quarters de la ciutat fins als principals edificis públics per tal de controlar-los, però trobaren una forta i preparada resistència: les forces de la Generalitat republicana, els Mossos d’Esquadra i guàrdies d’assalt, coneixien els seus plans i s’havien preparat per frenar els colpistes; la Guàrdia Civil es posà al costat del Govern democràtic i aparegueren nombrosos civils, altament polititzats, que no dubtaren a jugar-se la vida per frenar els colpistes. El dia 19 a la tarda ja es podia constatar la derrota de les tropes insurrectes de Barcelona, que s’acabà de fer del tot efectiva el dia 20, quan va caure el quarter de Sant Andreu, que va fer que el poble s’apoderés de 30.000 fusells i per tant estigués fortament armat.

El fracàs del cop d’Estat a la capital catalana va marcar l’esdevenir a la resta del principat, on va fracassar el cop arreu, i va animar la República espanyola a fer front al que ja semblava un fet evident: començava una guerra civil.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 18 de juliol de 2011)

Avui fa 75 anys…

dilluns, 18/07/2011

Avui fa 75 anys que es va iniciar un dels esdeveniments més tràgics de la història de Catalunya i Espanya, la Guerra Civil (1936-1939). La qual, a més, fou el preludi de la guerra més devastadora que ha conegut la humanitat, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i de la Dictadura Franquista (1939-1975). Per tal de recordar aquell esdeveniment us convidem a visitar dos apartats de la plana web del CEHI:

La de la col•lecció de cartells que es conserven al Pavelló de la República

i la dels bombardeigs durant la Guerra Civil Espanyola

Esperem que les trobeu prou interessants

CEHI – Pavelló de la República

75 anys de la matança de Badajoz: Un record molt present

dilluns, 4/07/2011

El passat 19 de juny, en plena celebració del Consell Polític Regional d’Izquierda Unida d’Extremadura, que havia de resoldre el posicionament dels tres diputats autonòmics de la coalició d’esquerres davant la votació d’investidura a la presidència de la Junta d’Extremadura; el Coordinador General d’IU, Cayo Lara, va recordar la matança perpetrada per les tropes franquistes a la plaça de toros de Badajoz, l’agost de 1936, amb l’objectiu de convèncer als seus companys extremenys de no abstenir-se en la votació parlamentària, decisió que atorgaria el govern autonòmic al Partit Popular, identificat en el seu discurs com els hereus del franquisme. L’apel·lació no va donar els seus fruits i va ser rebuda amb una esbroncada per una part de l’auditori, però deixava clar l’enorme pes simbòlic i emocional d’un episodi que ha marcat la història contemporània d’aquest territori. Independentment de l’encert o el desencert polític d’aquest referència històrica, resulta oportú rescatar aquest episodi per comprendre el seu pes en l’imaginari col·lectiu associat a les matances comeses durant la Guerra Civil.

La massacre d’agost de 1936 a la plaça de toros de Badajoz està envoltada de rumors i especulacions (s’ha parlat que algunes de les víctimes van ser torejades abans de l’execució, i existeixen indicis que les execucions es feien davant de públic –principalment les noves autoritats colpistes- i amb banda de música inclosa), però, deixant de banda les múltiples elucubracions al voltant d’aquest tema, allò que resulta innegable és que a la ciutat extremenya va tenir lloc un crim de guerra que significà l’assassinat d’aproximadament 1.500 persones (una estimació conservadora que podria arribar perfectament a les 3.000 víctimes, dins d’una ciutat de poc més de 40.000 habitants l’any 1936), pel simple fet de resultar sospitoses de formar part d’organitzacions republicanes o de simpatitzar amb idees lliberals o progressistes.

Alguns autors, com l’historiador Francisco Espinosa (La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona: Crítica, 2003) no dubten a parlar de Pla d’extermini per fer referència a la campanya repressiva portada a terme pels militars colpistes, més concretament per la columna militar encapçalada pel general Juan Yagüe i que va avançar en direcció a Madrid des de Sevilla fins a Badajoz (recorrent els 250 kilòmetres que separen les dues ciutats en 12 dies). Aquesta columna, formada pels legionaris i els regulars africans (els coneguts “moros”) van portar a terme una guerra colonial per allà on van passar, tal i com palesen les paraules del mateix Yagüe: “El fet que la conquesta d’Espanya per l’exèrcit es produeixi amb tanta lentitud té aquest avantatge: ens dóna temps per depurar completament el país de tots els element rojos”

Badajoz va caure el dia 14 d’agost i cap a les 4 de la matinada del dia 15 van començar les execucions extrajudicials a la plaça de toros i a d’altres indrets de la ciutat. El mecanisme era senzill, tal i com explica Manuel Moreno Ramírez, un dels presoners que va passar per la plaça i que va poder salvar la vida en intercedir per ell un municipal i un guàrdia civil que el coneixien: agafaven als presoners que estaven als passadissos sota les graderies en grups de vint en vint, els treien a l’arena, els afusellaven, altres presoners els carregaven en una camioneta que només tenia espai per a vint cosos, i els portaven al cementiri on s’anaven apilant, fins que el dia 16 va començar la incineració dels cadàvers.

La violència desfermada a Badajoz no es va correspondre amb una suposada revenja per les víctimes del “terror roig” de Badajoz (11 persones assassinades a causa d’una violència revolucionària que va ser rebutjada per les autoritats republicanes i limitada per la seva acció governamental). A més de la dinàmica de guerra d’extermini endegada per les tropes colonials, els motius de la massacre els trobem en el desig d’eradicar una part fonamental de l’obra republicana: la reforma agrària. Una reforma que als anys trenta, a llocs com Extremadura, havia posat en qüestió l’ancestral poder dels cacics i terratinents locals. Calia retornar al vell ordre social que els aires modernitzadors de la II República havien trastocat, i per fer-ho la política de sang i foc era fonamental. Un cop més, les paraules de Yagüe, en respondre sobre els fets al periodista nord-americà John T. Whitaker, són tan clares com contundents: “Per descomptat que els vam matar […] Què esperava vosté? Que portés a 4.000 rojos amb mi mentre la meva columna avançava? […] Que els deixés convertir Badajoz en roja una altra vegada?”.

L’epicentre de la matança, la plaça de toros de Badajoz, va ser enderrocada l’any 2002, tot i que el record encara perdura en l’imaginari col·lectiu de moltes persones i posa damunt la taula el caràcter institucional i premeditat de la violència franquista a la rereguarda; un caràcter quantitativament i qualitativament diferent a la repressió que va tenir lloc a la rereguarda republicana, repressió de la qual parlarem en properes dates; perquè alhora que qualsevol assassinat és condemnable, el caràcter desigual de la violència a la rereguarda durant la Guerra Civil també ha de ser explicat, que no justificat.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php

Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)

dilluns, 28/02/2011

Els protestants catalans, també denominats evangèlics, són els grans desconeguts de casa nostra, malgrat que hi són de forma organitzada des de la segona meitat del s. XIX. Res va quedar dels reformistes catalans del s. XVI, la monarquia hispànica va lluitar aferrissadament contra qualsevol focus d’heretgia per mitjà del Tribunal del Sant Ofici, la Inquisició. Els protestants catalans contemporanis provenen d’aquells que van protagonitzar la Reforma a l’època moderna (luterans, calvinistes, anglicans…) i d’aquells altres que amb el decurs dels segles van tornar a enriquir-la (baptistes, metodistes, Assemblees de Germans…). A l’inrevés de l’Església Catòlica, que des del Concili de Trento fins al Concili Vaticà II va ser impermeable a qualsevol transformació d’envergadura, el protestantisme ha estat en constant interpretació teològica, doctrinal i vivencial de la Bíblia. Aquests trets s’han traduït en la constitució de moltes denominacions o esglésies.

Des que els protestants van començar a organitzar-se a Catalunya, a partir de la segona meitat s. XIX, van ser objecte del perseguiment de les autoritats civils i eclesiàstiques, alguns fins i tot van patir penes de presó per la fidelitat a la seva fe. El protestantisme català va adscriure’s als sectors liberals progressistes, perquè no s’oposaven a la seva existència i propugnaven la llibertat religiosa. Amb els transcurs dels decennis el poder polític i l’eclesiàstic l’inclouran dins d’aquelles opcions polítiques i socials que podien posar en risc el sistema, com el republicanisme, l’anarquisme, el socialisme, el catalanisme…

Els protestants catalans contemporanis van ser uns ciutadans de segona categoria, mancats de molts dels drets dels quals gaudia la majoria catòlica. Les autoritats civils i catòliques van procurar d’inculcar a la població que vivien en l’heretgia i l’error, coses que es contagiaven, si no eren reprimides i extirpades.

Si alguna cosa colpeix, quan s’analitza la documentació dels arxius de l’Estat sobre el protestantisme, són els problemes que van tenir per sepultar els seus morts, si no era pel ritus catòlic.  Molts cadàvers van estar dies i dies sense enterrar, podrint-se, per l’enfrontament amb les autoritats catòliques, que no donaven el seu vistiplau a la inhumació, asseguraven que les restes li pertanyien, perquè malgrat la conversió herètica havien estat batejats. El governador civil tenia l’última paraula en aquestes controvèrsies i gairebé sempre obligava a enterrar-les tal com dictaminava l’Església catòlica, per alguna cosa era la religió que professava l’Estat.

Molts matrimonis civils van ser denegats per les autoritats si els promesos evangèlics no disposaven del certificat d’apostasia, que emetien les autoritats catòliques, el qual era sovint gairebé impossible d’aconseguir per les traves que hi posaven.

Els protestants que realitzaven el servei militar temien la missa catòlica de la jura de bandera (una de tantes a les quals se’ls compel·lia a assistir-hi), perquè els obligaven a agenollar-se davant de la consagració del Cos de Crist. Molts s’hi negaren a fer-lo, perquè ho consideraven una acte d’idolatria, motiu pel qual van patir penes severes de presó, maltractes físics i psíquics… Aquestes trets se succeeixen durant la Restauració i la dictadura franquista.

La proclamació de la II República el 1931 va ser acollida amb una gran satisfacció pels protestants, perquè de ciutadans de segona categoria van passar a gaudir de plenitud de drets, igual que els catòlics. Els evangèlics, aproximadament 20.000 a tot l’Estat, van lluitar per superar el sistema de la Restauració, observaven que una República laica era l’única solució a la seva persecució endèmica i a la seva marginalitat. La lleialtat dels protestants a la República va perllongar-se durant tota la Guerra Civil, malgrat que la primera església incendiada a Barcelona fou protestant, això succeïa les primeres hores del dia 19 de juliol de 1936. I durant tot el conflicte bèl·lic, les esglésies evangèliques de Barcelona van romandre obertes i van celebrar el culte amb tota la normalitat.

Però al territori rebel, la situació fou ben diferent. Els insurrectes van perseguir els protestants des del 18 de juliol de 1936 on va triomfar el seu cop d’estat i posteriorment en els territoris que anaven conquerint. Ràpidament, molts evangèlics van ser passejats, executats, altres van ser empresonats i molts van exiliar-se. Els evangèlics també formaven part de l’anti-Espanya. A més, molts temples van ser profanats i destruïts, dels quals fins i tot van perdre la propietat (alguns van convertir-los en magatzems, altres en centres de Falange). Molt perversament, per als colpistes el protestantisme era una variable de la maçoneria, si no la mateixa cosa, motiu pel qual asseguraven que els temples no eren altra cosa que lògies maçòniques encobertes.

El franquisme retraurà als protestants el seu suport a la República per denegar-los després de 1939 l’obertura dels seus temples. Les esglésies protestants catalanes de la postguerra van esdevenir clandestines: els cultes es realitzaven d’amagat a les cases particulars, amb molta por, perquè si les autoritats els sorprenien, els multava, fins i tot algun pastor va ser empresonat. La persecució del protestantisme pel franquisme es va estendre fins al 1967, any en què va promulgar una disposició que reconeixia la llibertat religiosa, no perquè hi cregués, sinó obligada pel papa Pau VI, després de les proclames emanades del Concili Vaticà II; de no fer-ho temia l’aïllament i el descrèdit internacional. Tanmateix, la normalització del protestantisme no s’aconseguirà fins a la promulgació de la Constitució de 1978.

El desconeixement del protestantisme ens impedeix de saber que el 1832 va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament. Concretament fou la Societat Bíblica Britànica i Estrangera de Londres qui ho féu i Josep Melcior Prat Colom va ser el traductor, un català liberal exiliat a Regne Unit, que en un futur seria nomenat governador civil de Barcelona i un dels promotors del restabliment de la Universitat de Barcelona. Anys enrere, havia estat secretari del Diario de las Sesiones de las Cortes de Cadis La traducció veia la llum un any abans que Bonaventura Carles Aribau publiqués l’oda a La Pàtria, obra amb la qual s’afirma acadèmicament que va començar la Renaixença. L’obra de Prat hauria estat una de les eines més notables per començar la normalització del català, després que les autoritats borbòniques l’havien perseguit durant més d’un segle.

Però no fou així. L’Església catòlica va menysprear i ignorar Lo Nou Testament, la qual va continuar emprant els textos llatins. Tot i això, van editar-se’n prop de vint mil exemplars. Prat també va traduir al català el Pentateuc i els Salms, els manuscrits dels quals es conserven actualment a la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Les traduccions de Prat són importants per conèixer la història de la llengua, perquè des del s. XVI no se n’havien fet dels textos bíblics.

Els metodistes catalans traduïen al català el Catecisme dels metodistes el 1869. La necessitat del protestantisme d’expressar-se en la llengua d’aquí, el conduí novament a traduir el 1894 l’Epístola de Sant Pau al Romans, la qual va publicar-se per capítols al periòdic evangèlic El eco de la verdad, una treball realitzat per F. Castells. El protestantisme va prosseguir l’obra de catalanització i entre 1910-1914 traduïa l’Evangeli de San Lluc i Sant Joan. Ermengol Felip va publicar el 1924 Himnes i càntics evangèlics, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen el català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló.” El 1929, un equip evangèlic va traduir novament el Nou Testament i els Fets dels Apòstols. La Guerra Civil va impedir la traducció de les cartes de Sant Pau. Els protestants  creaven la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya el 1966, amb l’objectiu de continuar la traducció de les Sagrades Escriptures al català.

De vegades, les denominacions protestants  s’han valorat com a organitzacions alienes, estrangeres o castellanes, desencarnades de la cultura catalana. La història demostra que això no és cert. Més d’un segle abans que l’Església Catòlica emprès amb normalitat el català, ja ho havien fet els evangèlics. La desfeta que van patir el 1939, també van ser perdedors d’una guerra, i el perseguiment al qual el va sotmetre la dictadura franquista, bàsicament  pel seu recolzament a les institucions republicanes, va traduir-se en el desús del català a la litúrgia, per por a ser reprimits encara més, a tot això cal afegir la conversió de molts immigrants que començaven a arribar a Catalunya d’altres indrets de l’Estat a partir dels anys cinquanta, la llengua dels qual era la castellana.  Tot plegat ens dóna prou pistes per revisar els paràmetres que sovint hem establert per confirmar allò català culturalment d’allò altre que no en formava part. Potser, de vegades, hem donat un plus de catalanitat a algunes entitats en detriment d’unes altres.

El llibre es presentarà el proper 2 de març, a les 19 hores, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. (Es prega confirmar l’assistència al telèfon 93 424 10 20 o al correu electrònic: cec@consellevangelic.cat. Aforament limitat).

(Autor: Federico Vázquez)

Economía franquista y corrupción: un llibre per entendre per què amb Franco vivíem pitjor

dilluns, 17/01/2011

El Franquisme era una Dictadura però…ens va portar el creixement econòmic. Amb l’objectiu de desmuntar meticulosament aquesta fal·làcia, molt estesa en determinats sectors de l’opinió pública, els professors de la Universitat de Barcelona i membres del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la mateixa universitat (CEHI-UB) Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa, acaben de publicar el llibre Economía franquista y corrupción (Flor del viento, 2010). Es tracta d’un llibre divulgatiu destinat a un públic no especialitzat, però interessat en conèixer les claus del nostre passat més recent, un llibre per a un lector, com diu el subtítol de la portada, no economista i no franquista.

A partir de la recopilació i la síntesi dels treballs més destacats i novedosos sobre la política econòmica de la Dictadura i les seves repercussions en la vida quotidiana dels espanyols, els tres historiadors vinculats al CEHI posem damunt la taula un fet inqüestionable: la Dictadura, sustentada per definició en l’interès d’una minoria privilegiada, va retardar el creixement econòmic espanyol i ens va allunyar dels nivells de vida del nostre entorn europeu. Entre moltes altres coses, el que explica aquest llibre és que aquesta minoria privilegiada tenia noms i cognoms: els grans propietaris agrícoles i industrials. La corrupció i la misèria dels anys de la postguerra van ser el millor camp de cultiu per a l’enriquiment d’uns pocs davant la fam generalitzada de la majoria de la població, un enriquiment que posava de manifest el caràcter genuí del franquisme com a Dictadura de classe.

I aquí apareix un concepte fonamental del règim: la corrupció, una malaltia a eradicar en el sistema democràtic, però part integrant indissoluble del codi genètic de les dictadures. D’acord amb això, fent nostres les paraules de Jordi Pujol sobre el Dictador l’abril de 1960, el Dictador, a més d’un opressor, era un corruptor.

La conclusions d’aquest treball acadèmic amb vocació d’arribar al gran públic, són tan clares com contundents: la Dictadura va retardar la modernització econòmica i social d’Espanya, va propiciar un desenvolupament amb alts costos socials i territorials, i va augmentar les desigualtats en la distribució de la renda del país.

Comptat i debatut: amb Franco vivíem pitjor…fins i tot, en l’àmbit econòmic..

(Autor: Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. CEHI-UB)

CINEMA EN TEMPS DE GUERRA, EXILI I REPRESSIÓ (1936-1975)

divendres, 24/12/2010

L’exposició “Cinema en temps de guerra, exili i repressió”, organitzada pel Memorial Democràtic de la Generalitat i comissariada per Josep Maria Caparrós, professor titular de la Universitat de Barcelona, i Magí Crusells, secretari del Centre d’Investigacions Film-Història de la UB, va estar oberta al públic entre el 22 de setembre i el 12 de desembre a Barcelona. Ara existeix la possibilitat que sigui exhibida  en altres llocs del nostre país. Alguns dels fets que es van esposar són més i menys coneguts pel públic: la col·lectivització de les sales de cinema per part dels sindicats o la tasca del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a través de Laya Films, per exemple. D’altres van ser rescats de l’oblit, especialment les vicissituds biogràfiques de molts professionals del cinema obligats a l’exilio o repressaliats. Pedro Puche, director de Barrios Bajos (1937), condemnat pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme; Francisco Carrasco de la Rubia, crític de La Vanguardia, condemnat en consell de guerra i executat al Camp de la Bota el 13 de maig de 1939 … i tantes altres persones que formen part de la història i la memòria del nostre cinema. Per altra banda, la censura franquista va impedir durant anys fins i tot el doblatge de cap pel·lícula al català, fins al punt que el primer film estrenat comercialment en català, a l’any 1966, va ser Maria Rosa (dir. Armando Moreno, 1964) basada en el drama homònim d’Àngel Guimerà i interpretada per Núria Espert.

Finalitzada l’exposició, el Memorial Democràtic ha decidit posar a la seva web (http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/04_Demana_una_exposicio/05_documents/EC_INTERACTIU.swf) l’interactiu sobre les sales de cinema que va haver a la Ciutat Comtal entre el 1936 i 1975.

El cinema continuà sent el principal espectacle de masses a casa nostra entre aquells anys. En aquests sentit, Barcelona disposava de 162 cinemes el 1962 segons l’Institut Municipal d’Història. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els anarcosindicalistes es van apropiar de totes les sales, però solament van batejar tres locals com a homenatge a líders republicans. En canvi, després del conflicte bèl·lic, els noms no específicament espanyols o revolucionaris van canviar primer per iniciativa dels nous propietaris i després a partir d’una ordre del governador civil de la província, Wenceslao González Oliveros. A l’interactiu hi ha 207 entrades que mostren de forma molt divulgativa, sobre el fons d’un mapa actual de la ciutat, els canvis que no solament van afectar al nom de les sales sinó també al nom del carrers.

Tota aquesta recerca ha estat possible consultant la premsa de l’època així com tres llibres fonamentals:

GIRALT i RADIGALES, Jesús M. (dir). Atles de la Guerra Civil a Barcelona. Barcelona: Enciclopedia Catalana / SAU, 2009.

HURTADO, Víctor; SEGURA, Antoni; VILLARROYA, Joan. Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: DAU / CEHI / Universitat de Barcelona, 2010.

MUNSÓ CABÚS, Joan. Els cinemes a Barcelona. Barcelona: Proa / Ajuntamen de Barcelona, 1995.

Títols als que podem afegir el catàleg de l’exposició.

(Autor: Magí Crusells)