Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya’

La guerra Civil, mapa per mapa

dijous, 15/07/2010

Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per Víctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i gràfics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.

El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de síntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensíssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), així com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà, l’Arxiu Negrín, a París, de l’Archivo Militar de Ávila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.

L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capítols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capítols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capítols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogràfica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva síntesi cartogràfica, una síntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capítols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importància cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.

La importància del volum està en primer lloc en la seva concepció unitària –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i gràfica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.

No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de característiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves característiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de síntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves característiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didàctic.

Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En síntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.

L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democràtic, via Laietana, 69, Barcelona.

(Autora: Paola Lo Cascio)

La veritable importància del 12 de juny de 1985

dijous, 17/06/2010

El dissabte dia 12 tenia un lloc un aniversari al que, crec, no se li ha donat la importància deguda perquè no se li ha donat la seva justa dimensió. M’estic referint al 25è aniversari de l’ingrés d’Espanya en l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE) avui Unió Europea (UE).

Fou aquest un projecte nascut el 9 de maig de 1950 amb la Declaració Schuman, la qual proposà col·locar la producció siderúrgica de França i de la República Federal d’Alemanya (RFA), i de tots aquells altres estats europeus que s’hi volguessin adherir, sota un aparell de gestió comú. El projecte s’encarrilà de manera definitiva set anys després, el 25 de març de 1957, amb la signatura del Tractat de Roma que donava lloc a la CEE. Formada inicialment per sis estats (França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica els Països Baixos i Luxemburg), aquest grup de països esdevingué ràpidament el model de l’Europa més rica econòmicament, més lliure políticament i més avançada socialment. No ha d’estranyar, per tant, que de seguida és formés una cua d’estats demanant l’ingrés.

El contrast entre aquesta Europa i l’Espanya de l’època no podia ser més brutal. Espanya vivia sota una dictadura nascuda d’una Guerra Civil on el bàndol del General Franco s’havia imposat amb l’ajut, precisament, d’aquells règims que els estats de  l’Europa de la CEE havien derrotat i deixat enrere. Econòmicament era un país pobre i endarrerit, i socialment pretenia viure d’acord amb una moral catòlica tradicional que poc tenia a veure amb els aires que respiraven els europeus dels anys 50 i 60. Ens equivocaríem però, si situéssim l’endarreriment espanyol només en el Franquisme, aquest no va ser altre cosa que la darrera expressió d’aquell, el qual venia de molt més lluny i era el propi d’un país que en bona mesura s’havia mantingut al marge de tots aquells esdeveniments que havien conformat l’Europa moderna: la Revolució Francesa, les revolucions liberals del segle XIX, la revolució industrial etc… Com em digué un professor ja fa uns quant anys: “pensa que mentre al segle XIX a Anglaterra un vaixell mercant assegurava la càrrega abans de sortir de port, a Espanya s’encarregava una missa per demanar a Déu que la protegís…” Aquest endarreriment es va traduir en la pràctica en un país tancat en si mateix, al marge dels principals corrents europeus, amb una arrogància folla lligada a un vell passat imperial i sempre llest per esclafar al preu que fos qualsevol intent modernitzador com el de la Segona República.

Situats de nou en els any 50-60 del segle passat ens trobem un país on pràcticament l’únic que era de nivell europeu eren les seves platges i els seus clubs de futbol els quals comptaven, en els seus partits per el Vell Continent, amb el recolzament dels milers i milers de treballadors espanyols obligats a emigrar per guanyar-se la vida. És aquesta una realitat de la nostra història recent que més d’un i de dos han pretès oblidar en els darrers anys de bonança econòmica. Són també els anys on la gent amb consciència política i social havia de llegir Le Monde, quan la dictadura no prohibia la seva venda, per assabentar-se no només del que passava fora sinó molts cops del que passava dins! i, qui s’ho podia permetre, fer viatges a l’estranger, a França, a Anglaterra etc… per respirar els aires de llibertat que a Espanya no bufaven.

A tot això se li posà punt i final aquell 12 de juny de 1985  i aquesta és la veritable dimensió de l’esdeveniment al que faig referència. No cal oblidar, és obvi, la importància econòmica. Em compto entre aquells que pensen que aleshores, amb gairebé 40 anys de retard, Espanya va rebre el seu Pla Marshall, via els fons de solidaritat europeus, en forma de 118.000 milions d’euros entre 1986 i 2006, però per a qui això signa el més important fou l’obertura definitiva de portes i finestres perquè circulés sense entrebancs l’aire de més enllà dels Pirineus.

Com que diuen que una imatge val mes que mil paraules us recomano la visió d’una de les millors pel·lícules que ha produït el cinema espanyol els darrers anys: “Un Franco, 14 pesetas” del director Carlos Iglesias, la qual narra la vida de dos emigrants espanyols a Suïssa en els anys 60, un d’ells el seu pare. Pocs cops la imatge cinematogràfica ha aconseguit reflectir de manera tant fidel el contrast entre la realitat d’un país i el seu entorn.

(Autor: Víctor Gavín)

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda

dilluns, 14/06/2010

Aquest proper dijous 17 de juny a les 19h30, tindrà lloc la presentació del número 4 de la revista Mirmanda a la llibreria Laie (C/ Pau Claris 85, de Barcelona).

Aquest darrer monogràfic de la revista, que porta per títol “Visions creuades. Exilis, Persones i Fronteres”, inclou dos articles estretament relacionats amb els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

D’una banda trobem l’article, “L’Exili dels anys setanta: conversa amb Felip Solé”, una entrevista de Queralt Solé –membre del CEHI- al periodista, realitzador de televisió, i també activista antifranquista. En aquest article Felip Solé explica la seva vinculació a la lluita antifranquista durant la dictadura, l’activitat i caiguda de l’Organització de la Lluita Armada i el seu exili a Perpinyà, que va extendre’s fins l’any 1994.

A finals de 2009 Felip Solé va cedir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, documentació relacionada amb l’Organització de la Lluita Armada (OLLA), que actualment podeu consultar a la Biblioteca del Pavelló de la República. Trobareu més informació sobre aquest interessant fons al post “La Biblioteca del Pavelló de la República rep un nou fons: el “fons personal Felip Solé i Sabaté”: http://blocpavellorepublica.ub.edu/2009/11/06/la-biblioteca-del-pavello-de-la-republica-rep-un-nou-fons-el-fons-personal-felip-sole-i-sabate/ al Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República.

D’altra banda, aquest número de Mirmanda també inclou l’article “Espais de frontera, espais de memòria” on Jordi Planes -antic secretari del CEHI-, entrevistat per  Gemma Caballer –membre del CEHI-, passa revista a la tasca de recuperació i conservació de la memòria dels exiliats desenvolupada per la Fondation internationale d’études historiques et sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS). Amb l’arribada de la democràcia els fons de la FIEHS, amb seu a Perpinyà, van ser cedits al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, fet que explica la riquesa que actualment poseeix el fons del CEHI en un àmbit de documentació de tan difícil compilació i conservació, com són els fons generats a l’exili (monografies, publicacions periòdiques, documentació d’arxiu, etc.).

A l’acte de presentació del núm. 4 de la revista Mirmanda hi intervindran:

Agustí Colomines (professor de la Universitat de Barcelona i de la UOC)

Gemma Caballer (grup de recerca del CEHI, autora d’un article)

Jordi Planes (responsable de la Fondation Internationale d’Études
Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne, testimoni)

Jordi Riba (membre de Mirmanda)
En finalitzar la presentació se servirà una copa de cava.

+info: info@mirmanda.com | http://mirmanda.blogspot.com/

(Autora: Gemma Caballer)

L’Audiència Nacional i el jutge Garzón

dimarts, 18/05/2010

L’Audiència Nacional fou creada el 4 de gener de 1977, data també de la promulgació de la Llei de reforma política. Al mateix temps, es derogava el Tribunal de Orden Público (TOP), constituït el 1963, que havia estat el successor del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, instaurat el 1940. L’audiència es crea bàsicament per assumir les competències en delictes de terrorisme que fins llavors havia retingut la jurisdicció militar; també se li van atorgar altres competències penals: tràfic de drogues, fraus alimentosos i de moneda… Tots tres tribunals penals són especials, persegueixen uns tipus delictius determinats i són una excepció a la lògica que organitza els tribunals, cosa que significa que no pertanyen a la justícia ordinària. En tots tres casos va existir l’anhel de disposar d’un òrgan central penal, al marge de la Llei orgànica del poder judicial de 1870, que perseguís uns tipus delictius determinats que podien posar en perill el sistema polític: la dissidència política i social a la dictadura i, posteriorment al 1977, el terrorisme d’origen nacionalista, molt especialment el basc. L’antecedent de tots tres fou el Tribunal d’Espionatge, Derrotisme i Alta Traïció creat per la República el 1937. La centralització s’ha contemplat històricament com a sinònima d’eficàcia repressiva.

No fou fins a la promulgació de la Llei orgànica del poder judicial de 1985 que l’Audiència Nacional va integrar-se a l’organització judicial. Des d’un primer moment, fou creada una sala contenciosa administrativa, incrementada posteriorment amb una del social, potser perquè passés desapercebut el seu origen. Aquest òrgan jurisdiccional ha estat molt ben tractat pels diferents governs des de la seva creació, mentre la resta de jutjats i tribunals han romàs sovint oblidats en el segle XIX. L’audiència està formada a l’àmbit penal pels jutjats centrals d’instrucció i per les seccions que jutgen les causes que els primers han instruït.

El jutge estrella va néixer als jutjats centrals, una figura molt mediàtica, capaç de ser notícia diàriament i acaparar les portades dels mitjans de comunicació. Baltasar Garzón Real ha estat el seu prototipus durant molts anys. Aquest jutge va distingir-se per la persecució del terrorisme etarra, el narcotràfic, la guerra bruta de l’Estat contra ETA, els delictes contra la humanitat… El seu moment més àlgid va arribar quan va processar el dictador xilè Augusto Pinochet el 1998. Garzón ha estat un jutge molt actiu i dinàmic. Tot i això, alguns sectors judicials i de les professions jurídiques han qüestionat, i de vegades han menyspreat, les seves instruccions per les mancances processals que presentaven, la qual cosa ha comportat algunes nul•litats d’actuacions o les absolucions dels encausats. És indubtable que ha estat un jutge incòmode per al PSOE, el PP, el nacionalisme basc, les forces ultradretanes… Tanmateix, ha gaudit durant tots aquests anys de l’empara de l’Estat de dret en l’exercici del seu càrrec, cosa que significa la protecció de la seva independència judicial.

La situació sembla que se li ha girat últimament. Alguns sectors molts dispars han confluït per enfonsar-lo, una estratègia antinatural, només unida per un desig destructiu. Les instruccions de les causes per les desaparicions durant el franquisme i el cas Gürtel han determinat la seva cacera més despietada. L’extremadreta no ha assumit, naturalment, l’Estat democràtic i des de fa molts anys ha emprat les seves institucions per a les finalitats més perverses i destructives. A alguns magistrats del Tribunal Suprem, no deu haver-los agradat que Garzón s’avancés a les seves resolucions, tampoc el seu protagonisme ni el seu reconeixement internacional, quan ells són magistrats del màxim òrgan jurisdiccional (aquestes friccions també les han tingudes amb el Tribunal Constitucional, un òrgan, però, d’una naturalesa política diferent). A una part de la magistratura, molt conservadora, tampoc deu satisfer-li un company tan atípic i inesperat, tan distant del comportament que ha d’observar tot bon jutge, immers sovint dins d’una corporació amorfa. I, és clar, el PP i el cas Gürtel…

L’excusa per suspendre’l ha estat la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias per prevaricació, simplement perquè va atrevir-se a investigar les desaparicions durant el franquisme, a la qual va afegir-se Falange Española. La querella fou admesa pel Tribunal Suprem i el jutge instructor ha obert el judici oral, tot i l’oposició del fiscal, el representat de la legalitat. A conseqüència de la seva actuació jurisdiccional, Garzón és un presumpte criminal. Tot plegat perquè no va acatar la Llei d’amnistia de 1977. La legalitat l’obligava a perseguir els delictes de genocidi i lesa humanitat, en els quals va interpretar que se situaven els delictes permanents de detenció il•legal del franquisme, tot d’acord amb les lleis espanyoles i els tractats internacionals que l’Estat ha subscrit. La sala del Penal de l’Audiència Nacional va declarar en el recurs que va interposar el fiscal que les investigacions de Garzón no s’ajustaven a la llei: argumentava que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 havia estat una rebel•lió i no un delicte contra la forma de govern, el qual sí era de la competència de l’Audiència Nacional… Tanmateix, aquesta decisió no fou unànime, tres dels disset magistrats que en formaven la sala aquell dia van dissentir (també prevaricadors?). Es tracta doncs, ¿d’un comportament de prevaricació o d’una interpretació de la llei, fruit del principi fonamental del qual gaudeix tot jutge com és la independència judicial?

La democràcia ha patit un cop dur. Garzón pot caure definitivament, però allò que està en joc és la independència judicial, la llibertat del jutge d’interpretar les lleis d’acord amb l’ordenament jurídic, sense servilismes. La gran víctima de tot plegat pot ser la ciutadania i el sistema polític, mentre que en la causa per prevaricació oberta al Tribunal Suprem no n’hi ha…

(Autor: Frederic Vázquez)