Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya’

L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (II)

dilluns, 5/03/2012

Comentava un vell magistrat que la judicatura només tenia por als mitjans de comunicació i als grans bufets d’advocats. Tret d’aquestes dues amenaces, els jutges són deus quan exerceixen el càrrec: poden empresonar, decretar una llibertat, ordenar un internament psiquiàtric, declarar la incapacitat civil, ordenar una esterilitat biològica… Una magistrada comentava que “al cel manava Déu, però a la terra ella”. No és una afirmació desbaratada. Al llarg de la història, la judicatura ha reclamat insistentment la seva independència, curiosament més intensament quan hi ha hagut règims democràtics, però alhora no se l’ha exigit la responsabilitat civil i penal que comportava gaudir d’aquella. No pot existir independència judicial sense responsabilitat. Sovint, les actuacions delictives de la judicatura han acabat en un expedient disciplinari, el qual moltes vegades ha acabat arxivat. No hi ha constància històrica que l’Estat indemnitzés els ciutadans perjudicats per actuacions arbitràries o errònies dels jutges.

La situació es pot tòrcer per a la corporació quan sorgeix un jutge que trenca els seus paràmetres. Hi ha dos exemples prou significatius, naturalment oblidats. Francisco Javier Elola Díaz-Varela i Adolfo Fernández-Moreda Fernández-Chacón. El primer fou un eminent jurista, de prestigi internacional, diputat a Corts Constituents el 1931, magistrat del Tribunal Suprem i president de la seva Sala III, una de les primeres autoritats judicials de la República. Costa de trobar una carrera més prestigiosa i compromesa. Però el 1939 fou afusellat a Barcelona per la dictadura franquista per haver-se mantingut lleial a la legalitat republicana. Elola fou oblidat per una immensa part de la judicatura durant el seu consell de guerra, després i actualment. El segon, Fernández-Moreda, fou un jutge molt avançat a la seva època, bàsicament perquè intentava sintonitzar amb la ciutadania i fer-se càrrec de les seves demandes. A tot això, sempre va acatar la República i la Generalitat. El 1936 fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Barcelona i magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya, cosa que equivalia a tenir la categoria de magistrat del Tribunal Suprem. Però el 18 de juliol de 1936 es trobava de vacances a la Rioja, on fou detingut i executat pels militars rebels.

Dos magistrats del Tribunal Suprem assassinats pel franquisme, el nomenament dels quals era anterior al 18 de juliol de 1936… Qui se’n recorda d’ells? Quantes plaques s’han col·locat per rememorar el seu nom, la seva vida i el seu tràgic i injust final? Ambdós descansen a l’oblit, o sigui, no han existit, perquè la seva història forma part dels perdedors, com tants altres assassinats. El Tribunal Suprem també té  els seus assassinats pel franquisme, els seus màrtirs, que ha de conèixer, li serà de molt profit si vol comprendre el dolor de tantes víctimes de la dictadura. Aquest coneixement també pot ser molt didàctic per a la magistratura, perquè ambdós magistrats van ostentar molt poder jurisdiccional, i com van acabar…

Baltasar Garzón ha estat un jutge atípic (el verb ja està en passat), sempre imprevisible. La seva lluita contra ETA i el narcotràfic el van fer famós els anys noranta. Era tant el seu prestigi i la seva fama que el 1993 va anar a les llistes del PSOE i fou escollit diputat. Tanmateix, retornava a la judicatura poc després, per malentesos amb els socialistes, que l’havien menystingut. Llavors, comença la investigació sobre el GAL i les clavegueres de l’Estat, coses que encara van allunyar-lo més dels socialistes, fins i tot el PP el va veure com un jutge proper i les seves investigacions van ajudar-lo a guanyar les eleccions de 1996. La seva fama i protagonisme mediàtic culmina quan va instruir els sumaris contra els caps de les dictadures militars argentina i xilena, fent realitat la jurisdicció universal en la persecució del delictes comesos contra la humanitat. També va començar a perseguir el terrorisme de caire islamista. Garzón ha estat rebutjat per una part de la carrera judicial,  perquè no ha acatat els paràmetres no escrits que la corporació imposa, i perquè la independència judicial s’ha entendre sempre dins els valors interns del grup. Tot i això, les seves instruccions no sempre van ser impecables i alguna vegada foren anul·lades pels tribunals superiors.  Era tanta la seva fama i el seu protagonisme,  i alhora tants els seus enemics, que qualsevol error en un futur el podia enfonsar, si l’Estat i la judicatura no l’emparaven. Ningú podia creure que això pogués succeir, tenia massa fama mundial i prestigi. Però va passar.

Quan el 2008 va començar a investigar les desaparicions durant el franquisme, s’inicia el seu ocàs. Després que l’Audiència Nacional va declarar la seva incompetència per dur a terme la investigació, el sindicat ultradretà Manos Limpias va presentar el 2009 una querella contra ell per haver-se extralimitat a l’haver vulnerat la llei d’Amnistia de 1977, tot i que ell sempre va basar la investigació en el fet que els  crims contra la humanitat no prescrivien ni cap llei estatal podia impedir la seva indagació, a més l’Estat havia subscrit convenis i tractats internacionals que obligaven a investargar-los. Falange Española va afegir-se a la querella perquè se sentia víctima de les investigacions de Garzón… La Sala del Penal del Tribunal Suprem va admetre la querella per unanimitat: Garzón havia caigut en desgràcia. I allò més sorprenent, aquesta causa l’ha instruït un magistrat progressista: Luciano Varela, un jutge que potser no deuria entendre les investigacions de Garzón contra el GAL. Davant la commoció interna i internacional, el Tribunal Suprem va intentar dissimular l’obertura d’aquesta causa i va admetre una querella el 28 de gener de 2010 dels advocats Antonio Panea i José Luis Mazón que acusaven Garzón dels delictes de prevaricació i suborn al sol·licitar a diferents entitats diners per finançar les seves activitats acadèmiques a la Universitat de Nova York el 2005 i 2006. Aquestes imputacions ja les havia rebutjat temps enrere el Tribunal Suprem i n’havia  acordat el seu arxiu, però ara la confluència de moltes forces contràries a Garzón, visibles i invisibles, les impulsaven. Però totes dues causes eren qüestionables i amb poc pes jurídic per aconseguir una condemna del jutge, a més havia de ser criminalitzat més insistentment, per atreure aquells segments de la societat, conservadors, que avalarien les seves actuacions.

El 24 de febrer de 2010, Ignacio Paláez, advocat i exfiscal de l’Audiència Nacional, defensor de José Luis Ulibarri, imputat al cas Gürtel, va presentar una querella, perquè Garzón va interferir les comunicacions a la presó entre ell i el seu defensat, vulnerant la llei. Posteriorment, van afegir-se a la querella els advocats José Antonio Choclán i Gonzalo Rodríguez-Mourullo, defensors en el mateix cas de Francisco Correa i Pablo Crespo, perquè també havien estat interferides les seves comunicacions amb els seus representants. La querella va ser admesa per unanimitat per la Sala del Penal del Tribunal Suprem –les admissions per unanimitat s’ha anat repetint, quan als tribunals sempre hi ha vots particulars, molt més tractant-se de querelles tant qüestionables com la segona, la qual prèviament havia estat rebutjada, sembla com si s’hagués fet un pacte de cavallers per procedir contra el magistrat. Garzón  va afirmar que si va interceptar les comunicacions entre els acusats de la trama Gürtel i els seus advocats fou perquè a la presó es produïa una continuació dels delictes que investigava i pels quals tots ells estaven empresonats. El Tribunal Suprem entenia que s’havia vulnerat el dret dels empresonats a la defensa. El jutge instructor del cas Gürtel ha estat el primer condemnat! El món al revés, el poder sovint el capgira i el perverteix. Aquesta sentència és un clar avís contra els jutges que tinguin discrepàncies jurídiques amb el Tribunal Suprem. I un toc d’atenció contra tots aquells que investiguin els delictes de “coll blanc” o personalitats d’importància social i política. La sentència blinda i salvaguarda els interessos i les actuacions de les trames delictives, tot emparant-les perversament en la protecció dels principis i garanties de l’estat de dret. Els principis democràtics emprats per danyar la pròpia democràcia… Això ja va succeir el 1933 a la República de Weimar, el naixement de l’Estat totalitari nazi.

La causa per les escoltes del cas Gürtel era la que aportava més bases jurídiques per condemnar Garzón, com així va ser.  Garzón ha estat condemnat, també per unanimitat, per l’última querella que van presentar contra ell. La jugada havia sortit rodona. Perquè quan la sentència fou publicada, ja s’havia celebrat el judici per les desaparicions durant el franquisme, cosa que obliga al tribunal a emetre sentència, tot i l’expulsió del Garzón de la carrera judicial, moment en què va perdre el fur per qüestió del càrrec i de destinació. Cap més altre tribunal podria jutjar aquest cas. Només quedava per resoldre la querella pels cursos a Nova York. El jutge instructor, Manuel Marchena, després de dos anys d’investigacions, va adonar-se’n el 12 de febrer de 2012 que els delictes havien prescrit, no podien perseguir-se, motiu pel qual va acordar l’arxivament de la causa. Una nova deshonra per a Garzón, perquè la prescripció porta implícita una possible responsabilitat criminal.

Ara només queda per conèixer la sentència per les desaparicions durant el franquisme, la primera querella que es va presentar, i la que més ha desprestigiat el Tribunal Suprem i l’organització judicial espanyola. Possiblement serà absolutòria. En un altre cas, seria el desprestigi definitiu del tribunal i de la democràcia espanyola, que difícilment podria presentar-se immune en el context internacional. La justícia espanyola pot haver entrat en caiguda lliure, dia rere dia es desprestigia, mentre el ciutadà viu les retallades socials i la trista realitat de l’atur i la recessió econòmica. Mentrestant, una part de la judicatura viu immersa en el prosaisme i el seus alts vols jurídics concèntrics, abstrets i buits, que la fan més desencarnada de la realitat cada dia. La inseguretat jurídica dels mateixos jutges i de la ciutadania està servida. Sort d’alguns membres de la carrera judicial que aguanten aquesta administració de justícia cada dia més allunyada de les necessitats del ciutadans, els quals sovint també poden arribar a ser-ne víctimes. La vida política espanyola s’ha “judicialitzat”, tot depèn dels tribunals. La realitat sociopolítica de l’Estat ja no la determinen el militars, sinó els tribunals, del soroll dels sables s’ha passat a la fressa de les sales de justícia i a la foscor de les togues. La política s’ha banalitzat en detriment de la morbositat de les actuacions dels jutges i de les seves resolucions. Els representants polítics espanyols han optat per viure en una minoria d’edat, tot delegant la seves responsabilitats en els tribunals, els quals determinen les decisions que ells es resisteixen a adoptar. Aquesta realitat també es aplicable al Tribunal Constitucional, convertit tàcitament en una tercera cambra legislativa, quan aquesta no és la seva funció… En darrera instància, la perversió de la cosa pública.

Fa por pensar que l’Espanya de 2012 retorni a les velles dinàmiques de la Restauració (1876-1923).

(Autor: Frederic Vazquez)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

L’exmagistrat Garzón, el Tribunal Suprem i l’administració de justícia (I)

dilluns, 27/02/2012

Hi ha imatges que valen més que mil paraules. Com per exemple la del secretari judicial que va emprar un bombo de joguina –de color groc i blau, d’aquells que es regalen als nens pels Reis per jugar al bingo– per designar el jurat que havia de jutjar Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, i Ricardo Costa, exsecretari general del PP valencià. Una imatge que ens pot apropar a l’estat en què es troba l’administració de justícia espanyola. A l’inrevés, estan les sales de justícia del Tribunal Suprem, decorades amb tapisseria de vellut vermell i pintades de daurats, amb escultures, marbres i ornaments regis; unes sales solemnes, altives, i cerimonioses. Però com advertia el magistrat franquista Juan Ríos Sarmiento: “oye uno hablar de la Sala…, la Sala…, (…) le parece que la Sala es un gran salón, y luego la ve uno cerca y resulta que la Sala es un cuarto oscuro”.[1]  La sala pot esdevenir una dependència fosca on hi ha un bombo de bingo de joguina… Quan la realitat és tèrbola, fosca, i es vesteix d’ingenuïtat les conseqüències poden ser molt destructives.

El Tribunal Suprem és la màxima instància de l’administració de justícia, cap tribunal està per sobre d’ell. El Tribunal Constitucional no pertany a la justícia ordinària, sinó a la constitucional, perquè se li encomana la interpretació de la Constitució. El Tribunal Suprem resolt els recursos de cassació, però sobretot està per enjudiciar les personalitats aforades com el president del govern i del congrés, els diputats, els senadors… Les més altes autoritats de l’Estat! És un tribunal eminentment conservador per naturalesa, perquè alhora de jutjar aquestes altes autoritats no preval el principi territorial (on s’ha comès el delicte), sinó el del càrrec que investeix de fur. La seva funció es protegir les altes autoritats dels jutges dels partits judicials, molts dels quals podrien actuar contra totes elles sense tenir en compte les seves grans responsabilitats. D’aquí que els seus magistrats hagin estat sempre un fidel reflex de la classe política que detenia el poder, molt especialment la conservadora.  Si el Tribunal Suprem ha jutjat el magistrat Garzón, és perquè per sobre de l’Audiència Nacional no hi ha cap més altre tribunal ordinari.

Sembla com si el magistrat Garzón hagués estat sentenciat tàcitament el 2008. La sentència que coneixem per les escoltes del cas Gürtel és la ratificació d’aquella altra. El Tribunal Suprem havia acabat la seva paciència, tot perquè el febrer de 2008 se li va avançar i va suspendre totes les activitats d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques. L’endemà, el Tribunal Suprem, la seva Sala 61,  molt disgustada amb Garzón, perquè s’havia immiscit en un àmbit que era de la seva jurisdicció i estava pendent de resolució, el rectificava i declarava que Acció Nacionalista Basca no podia concórrer a les eleccions del 9 de març, però li permetia continuar les seves activitats, tot i que no podia rebre subvencions públiques. El Tribunal Suprem no estava disposat a acceptar aquests comportaments d’un subordinat que amb les seves resolucions el deixaven com un tribunal inferior, traient-li tot el seu protagonisme i la seva autoritat. Molt més quan patia les intromissions del Tribunal Constitucional, que sovint rectificava les seves resolucions, equiparant-lo a un tribunal qualsevol. Per això, el Tribunal Suprem no consentiria més afrontes de Garzón ni que el reptés  jurisdiccionalment. Tanmateix, era difícil desfer-se’n. Per si sol costava molt, a més era massa arriscat (li mancava legitimitat jurídica i força social). La necessitat de deslliurar-se de Garzón havia de confluir amb alguns altres agents socials que també ho desitgessin. El cas Gürtel va unir el Partit Popular i bona part de la corporació judicial, àmpliament conservadora, en l’anhel d’enfonsar-lo, com als anys noranta haguessin fet, potser, els socialistes per les seves investigacions sobre el GAL. Margarita Robles, viceministra d’Interior en el govern de Felipe González, encara no s’ha refet d’aquella instrucció; tot i això, ocupa una plaça al Tribunal Suprem i actualment es vocal del Consell General del Poder Judicial, un dels seus membres amb més influència i poder per pactar amb els conservadors els nomenaments de les altes autoritats judicials…

La Transició democràtica no va preocupar-se de la judicatura que heretava de la dictadura franquista, molt més quan havia estat un dels pilars de la puresa ideològica del règim, tot i que l’heretada per la II República de la monarquia alfonsina havia desestabilitzat el sistema polític. La benevolència dels protagonistes polítics de la transició va arribar fins al punt d’atorgar-li el 1981 el govern del Poder judicial, el qual l’escollien per votació interna exclusivament.  Això significa que un dels poders de l’Estat procedia de la voluntat d’un cos funcionarial, perquè havia assolit el càrrec després d’aprovar una oposició (és una discussió històrica si els jutges són funcionaris o membres d’un dels poders de l’Estat). Quan el PSOE va guanyar les eleccions el 1982, va esmenar aquesta incongruència de legitimitat democràtica, però li va costar uns constants enfrontaments, d’una gran intensitat, amb el president del Consell General del Poder Judicial Federico Carlos Sáinz de Robles i la cúpula judicial, mentre era ministre de Justícia  Fernando Ledesma. Finalment, la Llei orgànica del Poder judicial de 1985 va establir que els membres del Consell General del Poder Judicial els designaven les Corts. Just a partir d’aquest moment, comença la inoperància d’aquest òrgan constitucional i el seu bloqueig pels conservadors, amb els quals gran part de la judicatura s’ha identificat, i els progressistes, molt minoritaris dins els col·lectiu, gairebé testimonials.  Sovint ser jutge i de dretes han estat naturaleses inseparables, prou es va encarregar la Restauració i el franquisme de fer-les indivisibles. Va començar el règim de quotes polítiques dins el Consell i va aviciar-se la seva funció constitucional. Qualsevol nomenament de les altes autoritats judicials ha depès, de vegades, més de la voluntat política dels vocals, acomplint el mandat del partit polític que els havia designat, que de la vàlua i els mèrits de l’aspirant al càrrec, sense cap explicació del motiu pel qual se’l nomenava, sempre ha estat discrecional. Els nomenaments han esdevingut un mercadeig barroer entre conservadors i progressistes (canvi de cromos), més pendents de la seva influència dins l’òrgan i dels tribunals que del servei a la ciutadania i l’organització política. Els enfrontaments més despietats són alhora de designar els magistrats de la Sala II del Penal i la III del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, les sales on recau el gran poder públic. La cúpula judicial de l’actual democràcia parlamentària ha estat un fidel reflex  de la voluntat del PP i PSOE, aquest darrer amb un clar desavantatge,  perquè no ha posseït mai dins la judicatura gaire simpatitzants, i els que així s’han declarat en alguna ocasió, ho han fet per  oportunisme polític, una forma d’assolir els alts càrrecs judicials més ràpidament per l’absència de competitivitat dins el sector esquerrà.

L’Administració de justícia no va estar a l’ordre del dia durant la Transició democràtica, perquè va existir en tot moment la temença que el nou règim no arrelés o el desestabilitzés, com va succeir durant la II República. La intensitat dels enfrontaments entre les forces polítiques conservadores i progressistes per a l’aconseguiment d’una judicatura plenament integrada en el sistema democràtic inaugurat el 1978 va produir un ajornament en la forma de selecció de la judicatura, només van arribar a modificar l’organització dels tribunals per adaptar-los a la nova configuració autonòmica de l’Estat i especialitzar-los segons la matèria que havien d’enjudiciar i jutjar.  La formació i selecció de la judicatura va posposar-se gairebé fins al dia d’avui. Poca diferència hi ha en la formació i selecció d’un jutge de final del segle XIX i un de principi del XXI: ambdós s’han hagut de sotmetre a un temari, que l’han hagut de memoritzar, i després l’han hagut recitar davant d’un tribunal que representa l’esperit burocràtic més genuí. Aquest procediment no té en compte els coneixements jurídics veritables del candidat, sinó la seva capacitat de memoritzar, sense que importi que quan sigui nomenat jutge sigui incapaç d’interpretar i d’aplicar la llei. Però allò més important: per a la selecció de la judicatura no s’ha tingut en compta la salut psíquica dels candidats. Fernando de los Ríos, ministre de Justícia, es lamentava el 1931 de la judicatura que havia heretat la República, motiu pel qual anhelava un nou prototipus de jutge, perquè “El nuevo juez necesita cualidades, una de las cuales, sólo una, es suceptible de ser valorada en el sistema de oposición, que es el saber. La formación científica puede apreciarse, si bien deficientemente, en una oposición; pero, ¿y la actitud profesional? ¿Y la interna vocación? ¿Y la pulcritud moral? ¿Puede encargarse la misión de la justicia a quien no tenga esas cualidades, saber, pulcritud moral, vocación para la altísima misión que se le encomienda? Evidentemente, no”. Des de llavors, la situació ha canviat molt tènuement. El magistrat Juan Ríos Sarmiento assegurava el 1956 que “La oposición es una lotería en la que pesan la inteligencia del opositor, su prepraración, su serenidad, su arte de exponer, su simpatía y sus influencias”[2]

A les forces conservadores sempre li ha agradat l’actual sistema de selecció, potser perquè com explicava el magistrat Ríos, quan  un opositor a la judicatura aprovava les oposicions, exclamava: “¡Ea! Ya no tengo que hacer más que lo que me diga el diputado”[3]. Gràcies a aquest sistema de selecció la dreta espanyola ha creat i ha mantingut una judicatura molt pròxima. Bàsicament, perquè el sistema de selecció és en sí molt conservador, perquè només exigeix molts anys per memoritzar el temari (en la majoria dels casos, joves que acaben la llicenciatura en dret amb 22 anys). L’oposició forma part d’una cultura funcionarial que no tots els llicenciats poden acatar-la o sotmetre’s. A més, es necessiten recursos per sobreviure durant els llargs anys en què s’estudia –passa el mateix en les oposicions a l’Advocacia de l’Estat, a la fiscalia, al Registre de la Propietat o al notariat… Els grans cossos de l’Estat. L’elit funcionarial!  Si tot això no és prou, imposa la cultura funcionarial castellana més castissa i centralista, cosa que allunya, per exemple, molts catalans, els grans absents dins la judicatura, tot i que darrerament han ingressat amb més normalitat, potser degut a la crisi econòmica que ha desfet moltes de les sortides laborals que abans tenien. En l’actual democràcia funcionen uns torns per accedir a la judicatura oberts a juristes d’eminent prestigi, experiència i mèrits, els quals havien d’equilibrar els desajustos que provocava els sistema d’oposició tradicional. Però han servit de poca cosa, per l’oposició del cos funcionarial que va ingressar per oposició i la perversió a la qual l’han condemnat els partits polítics, més pendents d’investir jutges proclius que veritables servidors de l’administració de justícia, i no sempre els investits han estat els més rellevants i meritoris dins el món de les carreres jurídiques.

Històricament, la judicatura no ha tingut gaire interès per la formació i l’ampliació de coneixements, cosa que denunciava el 1928 el catedràtic Francisco Beceña: “La carrera no hace vida cultural de ninguna clase”, y la jurisprudència del Tribunal Suprem no havia impedit que fossin analfabetos, una de les poques matèries en què es posaven al dia. Els jutges, afegia, “en vez de estar rodeados de libros, viven rodeados de establos, que con la inteligencia a medio formar, caen en un ambiente de prosaismo y de incultura que ahoga lentamente el temperamento mejor formado”. Per això, la magistratura necessitava “respirar de cuando en cuando aires de justicia, de ciencia, de ciudadanía, de solemnidad”[4]. Els jutges només se sentien a gust dins el grup, en les relacions endogàmiques, sempre a bones amb el poder polític conservador, i contraris a les crítiques externes, perquè asseguraven que qüestionaven la seva legitimitat. Les resolucions judicials s’havien d’interpretar com si es tractessin dels relats bíblics, gairebé religiosament, amb devoció i fe. Tanmateix, històricament, s’ha criticat el Poder executiu i el legislatiu… El corporativisme sempre ha preservat la judicatura d’intoxicacions externes que podien fer trontollar la cohesió del grup. Com afirmava Alfonso Rodríguez Draguet el 1930, un magistrat en un futur progressista: “No hay nada más triste que las colectividades desunidas, incapaces para propagar sus ideales, corroídas por la animadversación mutua que no sienta la solidaridad profesional, en que el compañerismo es un mito”.[5] El grup havia d’emparar els companys i defensar-los d’accions hostils externes, alhora que imposava un valors interns, no escrits, que tots els membres havien d’acatar.  La judicatura s’ha presentat com a una massa amorfa, sense ànima, allunyada de la mundanitat, distant, sense ideologia… Uns qualificatius que intentaven negligir la humanitat del jutge i les seves preferències polítiques, socials i religioses, motiu pel qual durant la Restauració se’l va presentar com a un sacerdot i durant el franquisme com a un sacerdot-soldat.  Al dia d’avui, no ha canviat tant aquests trets de la magistratura.


[1] J. Ríos Sarmiento,  Recuerdos de un magistrado español, Editorial Juventud, 1956, pàg. 19.

[2] F. de los Ríos, “Discurso pronunciado en la apertura de los Tribunales el 15 de septiembre de 1931”, a  E. Mejías i altres, La revolución en marcha, Imprenta Argis, Madrid, 1931, pàg. 54.

[3] J. Ríos Sarmiento, Op. Cit., pàg. 14.

[4] . Beceña, Magistratura y justicia,  Librería General de Victoriano Suárez, Madrid, 1928, pàg. 325.

[5] A. Rodríguez Dranguet, Responsabilidad e independencia, Editorial Justicia, Madrid, 1930, pàg. 158.

(Autor: Frederic Vazquez Osuna)

Baltasar Garzon

Baltasar Garzon

Després del final de la violència (per saber més del final d’ETA)

dilluns, 13/02/2012

L’any 2011 passarà a la història com el de la fi de la violència d’ETA després de més de quatre dècades d’atemptats i gairebé un miler de víctimes. El 2009 vaig publicar un llibre (Euskadi: crònica d’una desesperança) en què resseguia la història del conflicte basc i les seves implicacions en la política espanyola i basca des de mitjan dels cinquanta fins al fracàs del procés per un final dialogat de la violència (2006) i la constitució del primer govern del PSE després de les eleccions del març d’aquell any. Des del desembre passat, el lector disposa de dos llibres essencials que, des de perspectives diferents però complementàries, expliquen com ha estat el procés del final de la violència d’ETA. Són el d’Antoni Batista, Adios a las armas, i el de Jesús Eguiguren i Luis Rodríguez Aizpeolea, ETA, las claves de la paz.

El primer fa un ampli recorregut per l’evolució seguida pels diferents actors del procés –i especialment per l’esquerra abertzale, clau per imposar la política en detriment de la lluita armada– després del fracàs del procés que ETA dinamità amb l’atemptat de la T4 de Barajas, sense oblidar el paper jugat per determinades institucions catalanes i la predisposició d’alguns col·lectius de víctimes que, a contracorrent d’unes associacions dominades per l’extrema dreta, aposten per la reconciliació dins dels marges que acota el marc jurídic i penitenciari actual. El segon és un relat en primera persona de les negociacions dutes a terme, primer, entre el PSE i Batasuna a Euskadi i, després, entre el govern espanyol i ETA amb la mediació del Centre Henri Dunant a Suïssa i Noruega. El text permet seguir la posició del govern espanyol (Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba) i les dissensions que afectaren la direcció d’ETA, sobretot a partir de la substitució com a interlocutor de José Antonio Urrutikoetxea, clau en tot el procés com ja va preveure Xabier Arzalluz el 2004, per Javier López Peña la tardor del 2006. El canvi visualitzava el desplaçament de la direcció d’ETA cap a les posicions contràries a la negociació i, en darrera instància, com preveia el sociòleg Ander Gurrutxaga, que ETA prenia el camí de la grapització i d’un final per implosió.

Després del final de la violència, resta ara conquerir la pau, que és el camí més difícil, el de la reconciliació i la normalització ciutadana, sense oblit del dany causat a les víctimes. S’han començat a fer alguns passos en aquest camí, com ara el dels “presos compromesos amb l’irreversible procés de pau” que, la tardor del 2011, participaren en tallers de debat a la presó, on parlaren amb algunes víctimes sobre la violència, les víctimes i la pau a Euskadi. Són els mateixos que han fet una profunda reflexió sobre les conseqüències de la lluita armada, el dany causat a les víctimes i les seves famílies i la necessitat de reparar aquest dany en la mesura de les seves possibilitats. En alguns casos arribaren a sol·licitar el perdó i, en tots, mostraren el seu penediment pel mal causat. Són, certament, encara una minoria, però no hi ha cap altre camí, tal com demostra el cas irlandès. Les víctimes tenen plena llibertat per acceptar o rebutjar aquestes trobades, però sens dubte actituds com ara les mostrades per Robert Manrique, Rosa Lluch, Gorka Landaburu i tants d’altres ajuden a construir el camí de la pau. No es tracta d’oblidar, ni tan sols de perdonar, sinó de complir la llei, que no vol dir venjança sinó justícia, i no tancar les portes al penediment i la reinserció. Fóra bo també, per tant, que el govern activés polítiques de reinserció i que esmenés algunes situacions penitenciaries com ara la d’Arnaldo Otegi, que en l’actual situació no tenen sentit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat al diari Avui el 9 de febrer de 2012)

Adios a las armas. Antoni Batista

Fraga no va néixer l’any 1978.

dilluns, 23/01/2012

LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític […] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]

[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]

Manuel Fraga

Manuel Fraga

75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (II)

diumenge, 11/12/2011

Seguint el fil de l’anterior post sobre les execucions extrajudicials comeses a Paracuellos del Jarama els últims mesos de 1936, arribem al moment clau d’un trasllat de presoners que es converteix en matança.

 

La data de referència per a l’organització del trasllat és el 6 de novembre, quan al Ministeri de la Guerra té lloc una reunió entre el dirigent comunista Antonio Mije, el general soviètic Gorev i el cap de l’Estat Major republicà Vicente Rojo; i a la seu del PCE, el mateix dia, es produeix una trobada entre Miguel Martínez (en aquest cas l’alies del periodista i home del Kremlin Mikhail Koltsov) i Pedro Checa (Secretari d’organització del PCE). Aquesta mateixa nit la Consejería de Orden Público posa en marxa l’evacuació dels presoners: l’enigma encara pendent és qui pren la decisió de transformar evacuació en execució massiva. Aquí és on els papers jugats per Santiago Carrillo, José Cazorla i Segundo Serrano Poncela resulten fonamentals per comprendre els fets. Uns fets on participen membres de la JSU que ara formen part de la Dirección General de Seguridad, una “Brigada Especial” dirigida per l’agent soviètic Josif Grigulèvitx, membres del Quinto Regimiento sota les ordres de Vittorio Vidali, i, no ho oblidem, milicians anarquistes que controlen les carreteres d’accés a la capital.

 

El 7 de novembre al vespre té lloc una reunió decisiva entre la JSU (que controla la Consejería de Orden Público) i la Federació Local de la CNT. En representació de la JSU hauria d’haver anat algun (o més d’un) dels màxims dirigents de la Consejería: Carrillo, Cazorla i Serrano Poncela –a aquest últim hores després, la matinada del 7 al 8 de novembre, el situem a la presó Modelo supervisant un suposat trasllat que esdevindria una “saca” (concepte referent a l’execució dels presoners)-. En aquella reunió entre la JSU i els anarquistes, segons l’informe presentat el dia següent al Comité Nacional de la CNT, s’hauria arribat a l’acord de dividir als presoners en tres grups: un primer grup d’elements perillosos que havia de ser executat, un segon grup menys perillós havia de ser traslladat a Chinchilla (Albacete) i un últim grup no compromès havia de ser alliberat.

 

El trasllat es va iniciar la matinada del 7 de novembre, possiblement obeint ordres d’un Pedro Checa sota influència directa de Koltsov (Miguel Martínez) i amb la complicitat dels anarquistes. Els punts d’arribada teòrics eren Alcalá de Henares, Chinchilla i Valencia, però només van arribar 300 presoners. Durant les quatre setmanes que van allargar-se les “sacas” (els dies 7-9, 18, 24-30 de novembre i l’1 i el 3 de desembre) als pobles de Paracuellos del Jarama i Torrejón de Ardoz van ser assassinats entre 2200 i 2500 presoners. Les ordres d’evacuació estaven signades, fins el 22 de novembre, pel segon de la Dirección General de Seguridad, el policia Vicente Girauta Linares, i a partir d’aquí pel seu substitut Bruno Carreras Villanueva o per Serrano Poncela. L’ordre d’executar als presoners no existeix com a tal, però el cert és que a la documentació de la Dirección General de Seguridad s’indicava quins presoners havien de ser “alliberats” o traslladats a Chinchilla, unes indicacions que eren sinònim d’execució. En canvi, quan la destinació indicada era Alcalá, els presoners majoritàriament arribaven al seu destí

 

Sobre el grau d’implicació de Santiago Carrillo resulta difícil arribar a una conclusió. Deixant de banda les calumnies interessades per l’extrema dreta mediàtica i els revisionistes històrics, es fa difícil compartir les seves declaracions de desconeixement dels fets, quan aquests fets eran coneguts (i van ser denunciats) per ministres republicans com Manuel Irujo i José Giral (que es trobaven a València), o l’anarquista i inspector especial de presons Melchor Rodríguez, i diversos representants diplomàtics estrangers (tots ells a Madrid); mentre ell era la màxima autoritat d’ordre públic a la capital i rebia informes diaris de Serrano Poncela.

 

Com molt bé apunta Paul Preston a l’hora de caracteritzar aquests fets: “Els seus horrors estan explicats, però no justificats per les terribles condicions en què es trobava la capital durant el setge. A diferència de les sacas prèvies, provocades per la indignació popular davant dels bombardejos i les notícies sobre la repressió practicada pels rebels, aquests assassinats extrajudicials van se conseqüència de decisions polítiques i militars”. En aquest punt hem de tenir present que mentre a la zona controlada pels militars rebels les matances indiscriminades a la rereguarda eren la norma general (vegeu post anterior sobre el 75è aniversari de la matança a la Plaça de Toros de Badajoz), a la zona republicana successos com els de Paracuellos, resultat d’una planificació política i militar de la repressió, són la terrible excepció; dins d’una situació límit on les institucions republicanes han de fer front a una evolució terriblement adversa de l’escenari bèl·lic per la manca d’efectius militars, i a un caos generalitzat a la rereguarda en no disposar d’instruments per controlar l’ordre públic. Tanmateix, la situació militar al front madrileny es redreçarà entre novembre i desembre de 1936 gràcies a la reorganització de l’exèrcit republicà amb l’arribada de nou armament i la presència de les Brigades Internacionals, juntament amb una efectiva organització popular, impulsada pels comunistes, de la resistència antifeixista a tots els nivells. I de retruc, a finals de 1936, l’aparell de seguretat també es reorganitzarà (decrets del 9 de novembre de 1936 de la Consejeria de Orden Público per desarmar a les persones no autoritzades i centralitzar les tasques de vigilància interior), endegant un procés que acabarà amb la repressió indiscriminada, tal i com indican les dades. El 97’6% de les execucions a la capital van tenir lloc abans de nadal de 1936, moment que la centralització de les forces d’ordre públic acabà amb les txeques (presons clandestines de partits i sindicats) i amb la violència incontrolada  No obstant, alhora que es desenvolupava aquest procés, també s’estaven produint els fets de Paracuellos.

 

Està clar que la repressió política durant la guerra civil no es pot reduir només a una qüestió de números (uns números que malgrat la fredor de l’estadística tenen noms i cognoms), però tampoc podem oblidar-los: les investigacions més acurades i recents deixen clar que mentre la repressió republicana es situa al voltant de les 38.500 víctimes, la repressió franquista s’aproxima a les 100.000 víctimes durant la guerra, arribant a un total de 150.000 si ampliem el període de 1936 a 1945. Però a més a més de la important diferència quantitativa, existeix una diferència qualitativa fonamental. Aquesta última la trobem en els intents de les institucions republicanes d’evitar (al començament de la guerra sense èxit) la violència indiscriminada, amb accions tan destacades com les de Joan Peiró (amb el seu llibre de denúncia dels “incontrolats” Perill a la rereguarda) o Lluís Companys (President d’una Generalitat que en no poder mantenir l’ordre públic els primers mesos de la guerra va facilitar passaports i avals que salvaren la vida a més de 30.000 persones que es sentien amenaçades per la violència revolucionària); dos personatges que com a recompensa per les seves accions humanitàries serien afusellats a la postguerra pels vencedors. Encara més, sense deixar els fets de Paracuellos, també trobem republicans que van arriscar moltes coses per evitar aquests assassinats, com és el cas de Mariano Gómez, president del Tribunal Suprem, o l’anteriorment citat Melchor Rodríguez (que es jugaria la vida aturant les “sacas” i expulsant als milicians de les presons). En canvi, a la zona controlada pels militars rebels no es va produir cap temptativa comparable per aturar el terror com a arma política, perquè el terror era la seva arma política.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, desembre de 2011, Cambridge]

Cementiri de Paracuellos del Jarama

Cementiri de Paracuellos del Jarama

75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (I)

dilluns, 28/11/2011

La veritat és sempre revolucionària. Aquesta màxima d’Antonio Gramsci, dirigent comunista italià i un dels grans cervells del segle XX, hauria de guiar la recerca de qualsevol historiador, o simplement la curiositat de tota persona interessada en la Història. I encara més quan s’ha d’enfrontar a episodis difícils pel seu caràcter traumàtic i controvertit. La repressió política a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola és un d’aquests episodis. Una repressió que acostuma a anar associada al nom d’una localitat: Paracuellos del Jarama. L’extrema dreta política i mediàtica a Espanya ha arribat a parlar de l’holocaust o el genocidi de Paracuellos,  una caracterització incorrecta (vegeu:  http://www2.ohchr.org/spanish/law/genocidio.htm) i políticament mesquina, associant les matances al règim republicà en el seu conjunt. Deixant de banda les interpretacions malintencionades, els fets són que en aquest poble a pocs quilòmetres de Madrid van ser assassinats la majoria dels gairebé 2.500 presoners sospitosos de col·laborar amb els militars rebels que inicialment havien de ser evacuats de presons republicanes com La Modelo o San Antón, i que finalment van ser executats de forma extrajudicial entre els dies 7 i 8 de novembre de 1936 (encara que les execucions van allargar-se fins a començaments del més següent). Aquests assassinats van suposar un cop molt dur per a la imatge de la República, un govern legítim que havia de garantir l’Estat de Dret en circumstàncies extremes. I són precisament aquests assassinats i aquestes circumstàncies extremes les que tractarem d’analitzar en aquest escrit.

 

Davant l’avanç inexorable de les tropes faccioses sobre la capital, el 6 de Novembre de 1936 el govern de la República abandona Madrid i la Junta de Defensa encapçalada pel General Miaja ocuparà el buit de poder civil i militar, en un context on la disciplina i l’organització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) seran claus a l’hora de posar en marxa la resistència de la ciutat. Dins de la Junta, la Consejería de Orden Público tindria com a responsable a Santiago Carrillo, que en el moment del nomenament és dirigent de la Juventud Socialista Unificada (JSU), però que el mateix 6 de novembre al vespre ingressa en el PCE, circumstància que apunta, juntament amb un viatge a Moscou realitzat el març de 1936 per reunir-se amb la Internacional Comunista de la Joventut, a una estreta relació prèvia amb la direcció comunista. Juntament amb Carrillo, els membres de la JSU i responsables de la Consejería José Cazola Maure (segon de Carrillo a la Consejería) i Segundo Serrano Poncela (Director General de Seguretat), també van incorporar-se al PCE en aquell moment. La Consejería tindria com a principal missió reorganitzar les forces d’ordre públic (fragmentades i atomitzades en diversos grups de milicians que actuaven com a forces repressives a les ordres de partits i sindicats, o directament pel seu compte) i reprimir la cinquena columna, nom amb el qual es feia referència, a partir d’unes declaracions del General colpista Emilo Mola per ràdio, als integrants d’una part de l’exèrcit rebel que operaria infiltrada darrere de les línies republicanes realitzant activitats terroristes, de sabotatge o propagandístiques (p.e.: promoció del derrotisme). Tot i que al novembre de 1936 encara no existia a Madrid una organització mereixedora d’aquest nom (a diferència del que succeiria mesos després) en una ciutat assetjada, amb bombardejos constants sobre la població civil i la por a una ocupació imminent, on les històries de la repressió a Extremadura i Toledo transmeses pels refugiats s’havien escampat per tot arreu, qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb els militars colpistes era considerada un membre de la cinquena columna.

Per aquelles dates hi havia uns 8.000 “quintacolumnistes” empresonats, sense fer gaires distincions en el grau de relació de cadascun d’ells amb els rebels (on trobem des d’oficials de l’exèrcit que renegaven del seu jurament a la República i simpatitzants de l’extrema dreta, fins a gent de missa). En el combat a vida o mort que es vivia a Madrid, aquest col·lectiu de presoners es convertiria fàcilment en el blanc de totes les ires de la població i de les forces repressives de la república.

 

A més a més, també existia la por a que aquests presos incrementessin en poc temps les forces dels revoltats, una por alimentada pels intents de rescatar als presoners facciosos i els contactes entre aquests i els militars rebels (recordem que el 6 de novembre els militars colpistes es trobaven només a 185 metres de distància de la presó Modelo), així com per les amenaces als seus carcellers. Davant d’això, l’ordre d’evacuar els presos va arribar l’1 de novembre a la reunió del Comisariado de Guerra, procedent del President del Consell de Ministres, Largo Caballero.

El General Miaja i el Tinent Coronel Rojo (responsables de la defensa de Madrid) també es mostraven partidaris d’evacuar als presos el més ràpidament possible, i hem tenir present que “evacuar-los” no implicava executar-los, només traslladar-los a presons més allunyades del front. En aquests i d’altres temes, el comandament militar republicà es trobava assessorat per la delegació soviètica. Entre els delegats trobem el general Vladimir Gorev, dels serveis d’intel·ligència militar (GRU) i Mikhail Koltsov, corresponsal del diari Pravda però home molt proper a Stalin, sense oblidar l’italià Vittorio Vidali (el famós Comandante Carlos del Quinto Regimiento); personatges per als quals, d’acord amb la seva experiència política i militar, el trasllat de presoners i l’eliminació de la cinquena columna es confonien.

 

La posada en marxa de l’evacuació del presoners corresponia al Consejo de Orden Público sota les ordres de Serrano Poncela (organisme que depenia de la Consejería). Portar a terme aquestes ordres, el trasllat de 8.000 presoners enmig d’una cruenta batalla i amb una desorganització més que evident de les forces de seguretat republicanes, semblava una missió impossible, i efectivament ho va ser. La responsabilitat de que aquest trasllat es transformés en una matança de presoners es reparteix entre diferents persones i organismes, fet que provoca que a mesura que es dispersen, les responsabilitats també es dilueixin, cosa que no vol dir que desapareguin. Una dilució que, a l’hora d’analitzar-la, encara resulta més problemàtica en trobar noms falsos o personalitats col·lectives, com la de Miguel Martínez, un suposat agent llatinoamericà de la Internacional Comunista que jugaria un paper fonamental en la decisió d’executar els presoners, i que en realitat seria el nom en clau de diverses persones: Koltsov, Gorev, el membre dels serveis de seguretat soviètics (NKVD) Josif Grigulèvitx i algun que altre “assessor” més.

 

És en aquest punt que apareix un organisme clau en el desenvolupament dels fets, el NKVD, que tot i tenir una presència reduïda a Espanya en aquell moment (no arribaven a 10 agents), la seva influència era més que considerable. Lev Lazarèvitx Nikolsky (alies Aleksandr Orlov) era el responsable de la delegació de l’NKVD a Madrid i tenia com a missió oficial ajudar en tasques de seguretat, però les seves atribucions també incloïen perseguir trotskistes i reprimir la cinquena columna, fet que també el lliga a les matances d’aquests dies. A més a més, dos agents de l’NKVD implicats en els fets i citats anteriorment, Vidali i Grigulèvitx formaven part de la secció denominada  “Administració de Tasques Especials”, responsable de la “feina bruta” (interrogatoris, segrestos, assassinats…).

Arribats a aquest punt, amb el context i els personatges presentats, en un proper post mirarem de reconstruir la seqüència final dels fets i reflexionar al voltant de la repressió política a la rereguarda republicana durant la guerra civil.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, novembre 2011, Cambridge]

 

Antiga presó model de Madrid

L’envelliment de la democràcia espanyola.

dimarts, 8/11/2011

Ahir va tenir lloc l’únic debat cara entre els dos candidats del PSOE i el PP a les properes eleccions generals. Arrel d’aquest fet i previ a l’elecció ens ha semblat interessat compartir amb vosaltres l’anàlisi del periodista i traductor resident a Madrid, Jonathan Blitzer, qui a través d’un article d’opinió al prestigiós The New York Times aporta una interessant visió del moment actual en la perspectiva de la democràcia espanyola des de 1975.

Tots els homes no extraordinaris, escriví un cop l’escriptor uruguaià Juan Carlos Onetti, ja s’estan desfent quan arriben als 40. A partir d’ací, és el començament de la fi. Això enlloc és més cert que a la política, on a més jove comences, més probable és que pateixis una vellesa prematura.

A Espanya avui, la classe política està envellint però, com advertí Onetti, és una envelliment amb flaire d’ancianitat.

El 20 de novembre, en el 36è aniversari de la mort del general Franco, els espanyols escolliran entre un socialista de 60 anys, Alfredo Pérez Rubalcaba, i un conservador de 56, Mariano Rajoy. D’acord amb els patrons d’aquesta jove democràcia de només 34 anys, són homes vells i un senyal de que els seus partits no han envellit bé. Des de la mort de Franco l’any 1975, tots els caps de govern escollits tenien al voltant de 40 anys quan van assumir el càrrec.

El reformador Adolfo Suárez, en tenia 48, i es veiè forçat a deixar el càrrec l’any 1981 enmig d’una forta onada de desencís amb el seu lideratge, el qual una jove generació sentia que estava tacat per les velles institucions i mentalitats. El carismàtic Felipe González, qui guanyà a lo gran les eleccions de l’any següent, en tenia 40, i deixà el Palau de la Moncloa tacat per els escàndols l’any 1996. El seu successor, el conservador José Maria Aznar, en tenia 43. L’any 2004, després de ficar a Espanya a la guerra a l’Irak, malmetre les possibilitats del seu partit i els atemptats terroristes dies abans de les eleccions, emergia com a guanyador d’aquestes un socialista de 43 anys, José Luis Rodríguez Zapatero. Avui la seva impopularitat l’ha dut a convocar eleccions anticipades.

La caiguda de Zapatero sembla marcar el final d’una línia. Enlloc d’una cara fresca que el substitueixi, trobem lleials supervivents de la lluita partidista fent front a un electorat cada cop més cínic pel que fa a les solucions polítiques a l’atzucac econòmic i social que està vivint. Anomena-m’ho la crisi dels 40 de la democràcia.

L’elecció ara, lamentava un columnista del diari El País, és entre polítics que han estat, des de fa temps, els números 2 dels seus partits – Rubalcaba un tàctic i tecnòcrata i Rajoy un candidat dos cops derrotat (2004 i 2008). No han sonat, per tant, les trompetes cridant al relleu generacional que varen sonar de González a Zapatero.

La classe política es podia haver renovat i no ho ha fet, digué l’escriptor Javier Cercas, autor d’Anatomia d’un instant, una novel·la sobre l’intent de cop d’estat de 1981 i la caiguda de Suárez.

La història dels darrers anys del franquisme i la transició posterior a la democràcia, expliquen aquesta tendència generacional. Amb una jove esquerra prenent forma a mitjans dels 70 i una dreta desesperada per marcar distàncies amb Franco, líders de mirada fresca personificaven la regeneració. Cada cop, des d’aleshores, els candidats han parlat de nous començaments, fins ara, quan les idees noves son escasses. El govern espanyol està subordinat a Brussel·les i l’estat del benestar s’està desfent. Ambdós partits prometen no retallar excessivament els serveis públics, però la gent sap que els espera més austeritat. Així no hi ha cap canvi en el que creure i la gent s’ha indignat. I això ens porta a la clau fatal: a més temps porta un polític en la política, més difícil li resulta treure’s del damunt la taca partidista.

Bona part de la desil·lusió, diu l’historiador Santos Julià, és el domini del partidisme i la politització. Cercas està d’acord: això no és una democràcia, és una partitocràcia, un govern dels partits. Quan la democràcia tot just arrelava, la classe política estava preocupada per la inexistència dels partits polítics. Aleshores, molts partits eren il·legals, com passava  durant el franquisme. D’aquesta manera, diu Cercas, la classe política es va assegurar de crear una forta tradició partidista.

Ara, la llei electoral ha concentrat el poder en els dos grans partits amb els quals no poden competir el mosaic de petits partits espanyols.

A finals dels 70 aquestes formules tenien més sentit, però l’any 2011 es veuen com un residu de la transició. Mentre, polítics exhausts utilitzen el caràcter distintiu dels partits com una excusa per a invocar la unitat del partit primer i respondre a l’electoral després. Quan els socialistes foren amplament derrotats el passat mes de maig a les eleccions municipals, el partit tancà files al voltant de Rubalcaba per tal d’evitar unes primàries divisòries abans de les eleccions generals. Fou una reacció sorprenent, però reveladora, al refús ciutadà a les urnes.

La indignació popular, mentre, s’ha adreçat vers el sistema polític imperant, especialment pel que fa el sistema de llistes tancades que els votants no controlen. Un estudi recent a unes províncies seleccionades ha revelat que més de la meitat dels conservadors i un terç dels socialistes a les llistes foren investigats per corrupció.

Un moviment de protesta jove ha estat denunciant la irresponsabilitat de la classe política amb dos slogans: els polítics no ens representen i l’anomenen democràcia, i no ho és. Enquestes recents han trobat que només un 55% dels indignats van votar a les eleccions municipals (10 punts percentuals per sota de la mitjana general). D’aquells que van votar, un 15% va votar en blanc.

Si la famosa transició espanyola portà la promesa de la democràcia, el moment actual pot està exposant els límits d’aquella promesa. La majoria d’espanyols encara estan orgullosos de la transició com a model per assolir una maduresa cívica, però en una nova era de democràcia afeblida, una generació jove s’està distanciant del govern mateix.

[Article d’opinió publicat a The New York Times el 4 de novembre de 2011]

[Traducció Víctor Gavín]

Indignats

Líbia i Euskadi

dilluns, 24/10/2011

Poques setmanes com la darrera concentren dos esdeveniments de la importància de l’execució del Coronel Gadafi a Líbia i l’anunci de l’abandó de la violència per part de l’organització terrorista ETA a Euskadi. Seria molt complicat explicar el conjunt d’implicacions d’ambdós fets en el marc del post d’un blog per això us recomanem la relectura dels posts ja dedicats a Líbia i les revoltes magrebines, que trobareu dins la categoria “Àfrica” del blog. Pel que fa el segon esdeveniment, la recomanació va més enllà del marc del blog. A tots aquells que vulguin conèixer les arrels i desenvolupament del conflicte a Euskadi, els hi suggerim la lectura de dos llibres que el director del CEHI i profund coneixedor de la qüestió, l’ Antoni Segura, va dedicar al tema. Es tracta de Mirades sobre Euskadi, editat per l’Editorial Pòrtic l’any 2003, i Euskadi,  Crònica d’una desesperança, editat per L’Avenç l’any 2009.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

Euskadi, Crònica d'una desesperança.

 

El fracassat 18 de juliol

dijous, 21/07/2011

Avui, 18 de juliol, és el Dia Internacional Nelson Mandela. Així va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el novembre del 2009, dia en què va néixer el líder antiapartheid sud-africà el 1918; un home que durant 67 anys (ara en té 93) va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, sent advocat defensor dels drets humans, estant privat de llibertat durant 27 anys i convertint-se en el primer president democràtic de Sud-àfrica el 1994. A més, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993. Un dia com avui de 1610 moria el gran pintor del barroc italià Caravaggio, i el mateix dia de 1924 moria el dramaturg català Àngel Guimerà. Entremig, el 1873, un 18 de juliol, Nicolás Salmerón es convertia en el segon president de la Primera República espanyola. Però, en canvi, avui no rememorem cap d’aquests fets. Des del 1936 recordem, any rere any, que aquell 18 de juliol fou el principi de la guerra. I quan es parla de guerra, per a la societat catalana i espanyola actual, només pot ser una: la guerra civil.

El 17 de juliol de 1936 part de les unitats militars espanyoles del protectorat marroquí van sollevar-se contra el Govern republicà i van aconseguir el domini de tot el territori espanyol del nord de l’Àfrica. Però fou un error: el 18 era el dia assenyalat per perpetrar el cop d’Estat que s’havia estat preparant contra el Govern republicà per tal d’enderrocar-lo de forma ràpida i contundent i imposar una dictadura. Va ser entre aquell dissabte 18 i el diumenge 19 quan els militars que estaven resolts a aconseguir el control de les grans ciutats de l’Estat van mobilitzar-se i van atacar els diversos pilars del poder democràticament constituït. Les diverses guarnicions militars de l’Estat van intentar aconseguir el domini de les principals ciutats, i van caure sota el seu poder Pamplona, amb el general Emilio Mola al capdavant; les Canàries, dominades per Franco abans d’emprendre el viatge cap al Marroc per encapçalar les tropes que hi havia establertes; Sevilla, sota el poder de Queipo de Llano; Valladolid, que fou sotmesa per Andrés Saliquet; o les Illes Balears, controlades per Manuel Goded. Però ni tots els nuclis importants ni tot el país van poder ser sotmesos del tot, i sobretot no van poder dominar les dues principals ciutats: Madrid i Barcelona, ni altres ciutats o zones importants com València, Bilbao o part d’Extremadura i Andalusia.

A Madrid el general Joaquín Fanjul no va poder sortir amb les tropes de la caserna, el Cuartel de la Montaña, i va haver de claudicar després de resistir fins al dia 20 envoltat per tropes lleials a la República, guàrdies civils, guàrdies d’assalt i pels que en molt pocs dies van passar a ser coneguts com les milícies populars: elements civils armats que en gran part van fer que el cop d’Estat no triomfés.

A Barcelona, el diumenge 19, els militars insurrectes van voler arribar amb diverses columnes que anaren sortint dels diferents quarters de la ciutat fins als principals edificis públics per tal de controlar-los, però trobaren una forta i preparada resistència: les forces de la Generalitat republicana, els Mossos d’Esquadra i guàrdies d’assalt, coneixien els seus plans i s’havien preparat per frenar els colpistes; la Guàrdia Civil es posà al costat del Govern democràtic i aparegueren nombrosos civils, altament polititzats, que no dubtaren a jugar-se la vida per frenar els colpistes. El dia 19 a la tarda ja es podia constatar la derrota de les tropes insurrectes de Barcelona, que s’acabà de fer del tot efectiva el dia 20, quan va caure el quarter de Sant Andreu, que va fer que el poble s’apoderés de 30.000 fusells i per tant estigués fortament armat.

El fracàs del cop d’Estat a la capital catalana va marcar l’esdevenir a la resta del principat, on va fracassar el cop arreu, i va animar la República espanyola a fer front al que ja semblava un fet evident: començava una guerra civil.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 18 de juliol de 2011)

Avui fa 75 anys…

dilluns, 18/07/2011

Avui fa 75 anys que es va iniciar un dels esdeveniments més tràgics de la història de Catalunya i Espanya, la Guerra Civil (1936-1939). La qual, a més, fou el preludi de la guerra més devastadora que ha conegut la humanitat, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i de la Dictadura Franquista (1939-1975). Per tal de recordar aquell esdeveniment us convidem a visitar dos apartats de la plana web del CEHI:

La de la col•lecció de cartells que es conserven al Pavelló de la República

i la dels bombardeigs durant la Guerra Civil Espanyola

Esperem que les trobeu prou interessants

CEHI – Pavelló de la República