Entrades amb l'etiqueta ‘Economia’

Fets similars, llenguatges diferents.

dilluns, 26/09/2011

Des que varem començar aquest blog, us heu trobat amb dues menes de posts. Aquells escrits per membres del CEHI i aquells altres que podem trobar en els mitjans de comunicació, llibres, revistes etc… i considerem que compleixen plenament amb l’objectiu del blog de donar una perspectiva o una explicació històrica a fets d’actualitat o a fets del passat que encara es recorden a dia d’avui. El post d’avui ens ha semblat una reflexió més que interessant sobre la crisi econòmica actual i les seves diferències amb la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat. Els seus autors, els professors de la Universitat de Yale, Theodore R. Marmor i Jerry L. Mashaw, no fan un anàlisi econòmic sinó una comparació de com els polítics d’aleshores i els d’ara van enfocar i enfoquen el problema, de quin llenguatge van emprar i empren uns i altres i de com aquest reflecteix unes preocupacions molt diferents. El text està pensat per un públic dels Estats Units però creiem que la reflexió és més que vàlida per la situació a casa nostra, en particular, i a Europa en general.

Davant de res mes que males notícies econòmiques, els americans sovint recorden que ja han passat per ací abans – durant la Gran Depressió, quan les condicions eren molt pitjors que avui – i van sobreviure.

Ara bé, hi ha una diferència crucial entre aleshores i ara: les paraules que els nostres líders polítics utilitzen per parlar dels nostres problemes han canviat. On abans els polítics utilitzaven un llenguatge d’amples ressons morals sobre la gent, la família i les preocupacions socials compartides, ara despleguen el llenguatge tècnic i fred de la comptabilitat pressupostària. Aquesta diferència és més profunda que la mera retòrica. Amenaça de privar-nos dels recursos intel·lectuals necessaris  per adreçar els problemes d’avui.

Posem el rellotge a l’hora del juny de 1934. Milions d’americans estan a l’atur, perdent les seves cases i sense cap esperança de millora. El president Franklin D. Roosevelt respon creant el Comitè de Seguretat Econòmica. Davant el Congrés, afirma que “prioritza la seguretat dels homes, dones i infants de la nació.” Tots els americans, emfatitza, “volen una casa decent per viure enllà on puguin accedir a una feina productiva, i volen alguna seguretat davant els infortunis que no poden ésser eliminats d’aquest Món fet per els homes.”

Roosevelt demana que el Comitè proposi “mitjans sensats” d’assegurança vers “algunes de les grans pertorbacions de la vida – especialment aquelles relacionades amb l’atur i la vellesa.” Aquells “mitjans sensats” esdevingueren les pensions de la seguretat social, l’assistència a la gent gran i el subsidi d’atur.

Posem ara el rellotge a l’hora de febrer de 2010. Amb milions d’americans a l’atur, xifres de desnonaments històriques i petites possibilitats d’ajut per aquells que ho necessiten, el president Obama actua creant  la Comissió Nacional per a la Reforma i la Responsabilitat Fiscal. La tasca de la Comissió és “millorar la situació fiscal”, per “assolir una fiscalitat sostenible a llarg termini” i adreçar “el creixement de la despesa social.” La Comissió recomana, fidel a la seva tasca, retallar la despesa social – és a dir, aquells programes establerts l’any 1935 i en anys posteriors per ajudar als aturats, la gent gran, la gent amb minusvalidesa i els malalts.

L’agost de 2011, el Congrés actua, però no per ajudar la gent que està patint angoixes sinó per retallar la despesa del govern. L’objectiu del nou Super Comitè creat és assolir l’equilibri fiscal, recomanant mesures “per reduir el dèficit” en almenys 1.5 trilions de dòlars en la pròxima dècada.

És una situació desesperada per a molts americans veure’s reduïts al llenguatge clínic de la comptabilitat pressupostària. Programes de seguretat social que protegeixen els americans vers els riscos propis de l’economia de mercat són “drets” que cal posar al dia (és a dir: retallar) en nom de l’equilibri fiscal i la reducció del dèficit.

Des de l’angle exclusivament econòmic, contemplem aquestes retallades com una mala idea, però desitgem fer una observació més fonamental sobre el llenguatge i l’imaginari col·lectiu que el llenguatge reflecteix.

L’any 1934, el focus del llenguatge estava en la gent, la seguretat de les famílies i els riscos per les economies familiars que tots compartim. Avui, la gent ha desaparegut del focus. La conversa és al voltant del pressupost, no al voltant de l’economia real on viu la gent real.  Si hi ha un concepte moral en el debat d’avui, és el de forçar el govern a no gastar més del que ingressa. Si es discuteixen els efectes de la política del govern sobre la gent del carrer, és només sobre com incentivar als malalts perquè estalviïn en despesa mèdica i als treballadors, que amb penes i treballs arriben a final de mes, a estalviar per la seva jubilació.

Com demostra l’historiador de la Universitat de Princeton, Daniel T. Rodgers, en el seu darrer llibre “The Age of Fracture”, entre la dècada dels anys 30 i la dècada dels anys 60 del segle XX, el discurs públic americà estava ple de referències a les circumstàncies socials del ciutadà corrent, les nostres institucions comuns i la nostra història compartida. Durant els darrers 50 anys, aquest discurs ha canviat per emfatitzar la individualitat. El llenguatge de la sociologia i la cultura compartida ha estat substituït per el llenguatge de l’economia i l’individualisme.

L’any 1934, el govern érem tots. Compartíem circumstàncies, riscos i obligacions. Avui el govern és “l’altre” – no una institució per a l’assoliment dels nostres objectius comuns, sinó una presència aliena que es posiciona entre nosaltres i la realització de les nostres ambicions individuals. Els diferents programes de seguretat social han esdevingut, en el llenguatge emprat, “drets” però no amb el sentit d’una cosa col·lectiva i apreciada per tots per tal d’assegurar el benestar de les famílies, sinó amb el d’ una mena d’amenaça sinistre per el nostre benestar nacional.

En els darrers 50 anys sembla que hem perdut les paraules – i amb elles les idees – per tal d’emmarcar la nostra situació d’una manera apropiada. En podem parlar? Potser no.

[Article publicat a The New York Times el 23 de setembre de 2011 sota el títol: ‘How do you say ‘economic security’.]

[Traducció: Víctor Gavín]

Per què no ens podem posar d’acord?

divendres, 6/05/2011

Per tal de complementar la darrera entrada al blog de l’ Antoni Segura sobre la crisi econòmica, m’ha semblat útil afegir aquest article de Rana Foroohar a la revista Time que penso que té el doble mèrit de situar el problema a escala global i amb perspectiva històrica que, no ho oblidem, és l’objectiu d’aquest blog. El rerefons de l’article és la globalització amb les seves llums i les seves ombres i la dificultat de crear un sistema global nou,  diferent d’experiències passades,  del qual tots, sense excepció, en sortim guanyant. Si a més, hi afegeixo jo, això es pretén assolir  oblidant els principis ètics més elementals, el més bàsic sentit de la responsabilitat i ignorant les conseqüències que les nostres accions i decisions tenen sobre els demés i sobre nosaltres mateixos, l’únic que està garantit és el desastre tant a escala global com local. Deixar de viure per passar a sobreviure que és una cosa molt diferent.  Com sempre qualsevol error és del traductor.

El darrer cap de setmana el vaig passar a Bretton Woods, New Hampshire, a la conferència INET, una “festa” organitzada per l’Institut per un Nou Pensament Econòmic  fundat per George Soros, un grup dedicat a pensar noves i millors maneres per gestionar l’economia global. L’elecció de l’Hotel Mount Washington, com a seu de la conferència, no era una casualitat, és el mateix lloc on diplomàtics de les nacions aliades es reuniren l’any 1944 per decidir com reconstruir l’economia global després de la Segona Guerra Mundial. El resultat d’ aquella reunió foren el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el patró or per el sistema monetari.

El resultat de la reunió del passat cap de setmana fou, per damunt de tot, nervis. Hi havia un munt de cervells entre els convidats, com Soros, Larry Summers, Paul Volcker, Gordon Brown, Joseph Stiglitz i altres notables. Tot i això, era inevitable concloure que d’aquest Bretton Woods no en sortiria cap “reset” de l’economia global. El 1944, l’èxit fou el resultat de diverses condicions preexistents ; primer, l’experiència compartida de la Gran  Depressió; segon, la concentració del poder financer en un numero molt petit d’estats (principalment el Regne Unit i els Estats Units); i tercer, un enteniment compartit dels reptes – reconstruir les nacions devastades per la guerra i crear un nou marc de relació entre els estats industrials-   i de les accions polítiques necessàries per afrontar-los.

Res d’això existia el passat cap de setmana. Per començar, la crisis financera del 2008 i la recessió posterior s’han sentit de manera molt forta en el món desenvolupat però de manera molt suau, i a vegades ni així,  en moltes nacions emergents. Mentre els Estats Units estan sent “renyats” per el Fons Monetari Internacional per l’estat de les seves finances (una vergonya fins ara reservada per a els estats pobres), Xina està millor ara que abans de la crisi, travessant la recessió amb taxes de creixement del 9%. Altres països pobres han vist el seu creixement reduït  només lleugerament. Això significa que les economies emergents miren els darrers anys sota una llum molt diferent que els estats rics. Això és el que va fer notar un economista de la India durant la reunió, assenyalant que un excés de regulació de les finances mundials, quan tot just s’està començant a sortir de la crisi, seria negatiu per els països emergents als quals els hi va prou bé amb el sistema actual. Summers, antic cap del Consell Nacional d’Economia dels Estats Units, va admetre que hi havia aquest risc.

Tot això subratlla el caràcter multipolar de l’economia global actual. El 1944, no va caldre negociar massa per arribar a solucions – després de tot, les agendes dels estats industrials occidentals, com els Estats Units i el Regne Unit,  eren bàsicament idèntiques. Aquest cop, els interessos d’un conjunt molt més divers d’estats rics i pobres – de Xina i Brasil als Estats Units i Alemanya – s’han de fer quadrar. I no és només una qüestió d’Occident i els demés. Europa funciona a dues velocitats, amb un nucli ric i una perifèria pobre.  India i Xina miren les respectives ambicions regionals amb malfiança. Brasil, una potència agrícola, sovint té més assumptes en comú amb els Estats Units i Europa que amb els altres BRICS. I podríem continuar. Ningú s’ha d’estranyar doncs que les reunions del G-20 mai produeixin gran cosa.

El món està canviant tant ràpid,  que els polítics no li poden seguir el ritme. El trasllat de riquesa i poder d’Occident cap a l’Orient s’ha accelerat considerablement amb l’actual crisi, provocant un nou equilibri sense precedents ens els darrers 500 anys. Xina, posseeix gairebé 3 trilions de dòlars en reserves. Els mercats emergents afegeixen gairebé 70 milions de nous consumidors, amb el poder adquisitiu propi  d’una classe mitjana, per any. Els nivells de desigualtat estant augmentant dins dels estats molt més ràpid del que ningú podia haver imaginat. Mentre, el canvi vers una economia del coneixement està tenint lloc a la velocitat de la llum, creant noves i engrescadores empreses com Facebook i Google però sense crear, fins ara, ni una fracció del número de llocs de treball de la vella economia que s’han perdut. Summers va argumentar que si no tens en compte els llocs de feina a les fàbriques relacionats amb el marketing i les vendes , només un 5% de la força laboral dels Estats Units està fabricant alguna cosa a dia d’avui.

La nova economia, va admetre, “funcionarà, inevitablement, d’una manera molt diferent a la vella.” El problema és que ningú sap com.  D’aquesta  manera, crear polítiques monetàries, comercials i reguladores ha esdevingut molt difícil. Encara que els polítics puguin superar en els respectius països les seves polítiques divisives i cada cop més populistes, és fa molt complicat de saber què s’ha de fer i quan per tal de tornar a fer funcionar l’economia a escala global. Volcker ho va resumir el darrer vespre de la conferència: “Avui ningú inventaria un sistema en el qual un estat pobre com Xina deixés a un de ric com els Estats Units 3 trilions de dòlars per solucionar un problema de préstecs hipotecaris dolents.” El problema és que ningú es posa d’acord en un nou sistema. Agendes divergents – dins i fora dels països – signifiquen que cap solució sortirà de Bretton Woods, o de cap altre lloc, a curt termini.

[Autora: Rana Foroohar. Article publicat a la revista Time el 25 d’abril de 2011]

[Traducció: Víctor Gavín]

De mà invisible a puny de ferro

dilluns, 2/05/2011

La crisi econòmica desfermada arran dels xocs petroliers de 1973 i 1980 (el preu del barril de cru passava de 3 a 12 dòlars entre l’octubre de 1973 i el gener de 1974 i assolia els 32 dòlars el 1980) suposà la fi de la fase de creixement iniciat a la postguerra mundial. Durant una dècada, no semblava que les polítiques econòmiques fossin capaces de capgirar una crisi estructural que es manifestava en forma de descens de les taxes de creixement i de les inversions, inflació, atur, problemes en les balances de pagament, increment del deute… A diferència, però, de la Gran Depressió dels trenta, aquesta vegada el sistema financer no va fer fallida: la concentració de capital de les grans multinacionals i la demanda estatal –i l’ajut públic prestat a les empreses i entitats financeres amb problemes– ho varen impedir.

Seria erroni, això no obstant, creure que la crisi només fou conseqüència de l’alça dels preus del petroli, puix la principal economia mundial, els Estats Units, ja donava signes d’esgotament a finals dels seixanta: desacceleració del creixement, caiguda de la productivitat i pèrdua de competitivitat.

La revolució neoliberal intentà fer front a la crisi controlant el creixement monetari i la inflació, impulsant privatitzacions massives, disminuint el dèficit pressupostari a costa dels serveis públics, reduint els impostos per a les rendes més altes i combatent el poder dels sindicats. Fou un embat contra l’estat del benestar. No tots els països reaccionaren, però, de la mateixa manera i, en molts casos, es dugueren a terme reestructuracions amb un menor cost social i, sobretot, s’impulsaren alhora mesures d’estalvi energètic. A partir de 1983 l’economia mundial creixia de nou, però el món havia canviat. D’una banda, la crisi deixava seqüeles: atur estructural en els països més desenvolupats; subalimentació, pobresa i deute en els més pobres. De l’altra, es consolidava la globalització del sistema productiu, sorgien nous sectors basats en tecnologies d’alt valor afegit i es produïa un fort desenvolupament del sector financer i de les grans multinacionals que ja no operaven en el marc dels mercats nacionals, sinó del mercat mundial. Les economies planificades (URSS i l’Europa de l’Est) no foren capaces d’adaptar-se al mercat global i es col·lapsaren.

L’actual crisi es desencadena amb la fallida de Lehman Brothers –setembre de 2008– provocada per l’emissió d’actius tòxics (hipoteques subprime). Però, sens dubte, hi ha causes més profundes que s’arrossegaven des de molt abans –com la desregulació del sistema financer– i que denotaven un esgotament de la fase expansiva. La lluita contra la crisi se centra ara a controlar el dèficit, reduir el deute i rescatar el sistema financer –obviant les seves responsabilitats en la crisi–. Les conseqüències socials són clares: creixement de l’atur i deteriorament dels serveis públics. Les polítiques també: una socialdemocràcia sense discurs que perd elecció darrere elecció (a la UE només governa actualment a Portugal, Eslovènia, Grècia i Espanya) i ascens dels partits populistes, xenòfobs i d’extrema dreta.

No sabem com serà el món després de la crisi. Sens dubte, se’n sortiran millor aquells països que hagin invertit en I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació) per millorar la seva competitivitat. No és el nostre cas. Però si, per sortir de la crisi, només se segueixen les directrius dels mercats,del que no hi ha dubte és que l’estat del benestar té els dies comptats i, potser, la UE també, perquè avui la mà invisible d’Adam Smith és un puny de ferro que ens empeny cap a una creixent desigualtat en la distribució de la riquesa que trenca la cohesió social, aboca al conflicte i beneficia els més poderosos.

(Autor: Antoni Segura)

[Article publicat al diari Avui el 21 d’abril de 2011]

Fallida Lehman Brothers (2008)