Entrades amb l'etiqueta ‘Conflictes’

La Batalla de Guadalajara: realitat, mite, conseqüències i judicis

dimarts, 29/05/2012

Fa unes poques setmanes, diferents entitats van celebrar el 75è aniversari d’un dels episodis més coneguts i més emblemàtics de la Guerra Civil Espanyola, aquella Batalla de Guadalajara que encara actualment segueix mantenint el seu estatus mític de “primera derrota del feixisme” en els camps de batalla, en una òptica que veu el conflicte espanyol com una fase prèvia d’aquell enfrontament entre feixisme i forces d’esquerra que culminarà amb la successiva Segona Guerra Mundial.

En realitat, la citada batalla no va deixar de ser una lògica conseqüència de les accions bèl·liques anteriors, inserint-se plenament – des del punt de vista militar – en la primera fase de la guerra, quan les forces dels rebels, ja guiades per Franco, van intentar conquistar Madrid per acabar ràpidament amb el conflicte. Els fets són prou coneguts: després del fracàs en l’atac directe a la capital en novembre de 1936, les tropes nacionalistes van modificar la seva estratègia, apostant per aïllar la ciutat de les seves línies de comunicació i d’aprovisionament. La Batalla del Jarama del febrer de 1937 va ser el primer intent en aquest sentit, i el successiu enfrontament de Guadalajara, en el fons, va respondre a les mateixes exigències: les tropes italianes – envalentides per la fàcil conquesta de Màlaga –van projectar un atac a les línies republicanes des de nord-est, amb l’objectiu d’arribar fins a Alcalà d’Henares. Després de l’avanç inicial, l’ofensiva– mal dirigida i sense consistent suport d’altres forces franquistes – va ser detinguda pels contraatacs republicans a la zona de Brihuega: en difícils condicions climàtiques, les tropes del Govern i les Brigades Internacionals van obligar els italians a un consistent replegament, en el qual els feixistes van perdre uns 4000 soldats i abundant material bèl·lic.

Si, en el fons, la batalla no va ser tan decisiva – militarment – com en un primer moment va semblar, les seves conseqüències, en canvi, van ser molt més rellevants. En primer lloc, el fracàs italià va comportar la renúncia definitiva a la conquesta immediata de Madrid: a partir de Guadalajara, els nacionalistes concentraran els seus esforços estratègics en el front septentrional. La batalla, a més, va suposar el final de la “guerra paral·lela” de Mussolini, que es va veure obligat a acceptar, per les seves tropes, un paper més subordinat a la estratègia de Franco, abandonant el protagonisme abans desitjat.

Tot i això, encara més importants van ser les conseqüències a nivell propagandístic, a Espanya i a l’estranger. La República, després de les grans dificultats inicials, va demostrar-se capaç de derrotar a un enemic teòricament més poderós, infligint una consistent humiliació als “invasors” italians i al mateix feixisme. No és d’estranyar, llavors, que el Govern legítim i els seus mitjans de comunicació s’hagin dedicat, en els darrers dies de la batalla i immediatament després, a donar la màxima publicitat a l’episodi, contribuint a crear el mite – encara vàlid, com s’ha dit anteriorment – de la “primera derrota del feixisme”. Per aquesta raó, és interessant veure com els citats mitjans de comunicació republicans – en l’específic, els diaris – hagin tractat el tema en el març de 1937, en una evolució de judicis estrictament lligada als contemporanis esdeveniments bèl·lics.

En els primers dies de la batalla, fins al 15 de març, la premsa va adoptar un llenguatge caracteritzat per la prudència i la incertesa: amb els “legionaris” a l’atac, els diaris no van més enllà de comunicats, butlletins oficials i algunes notes sobre la presència de combatents italians en la zona dels combats (presència a la qual es dóna molta publicitat, sobre tot en clau internacional). Quan en canvi la derrota feixista va començar a delinear-se amb una certa evidència, els diaris republicans (La Vanguardia, Solidaridad Obrera, El Socialista, Mundo Obrero, entre altres)van canviar de registre ràpidament, en una veritable allau de crítiques i despietades ironies que sovint van abusar dels estereotips més comuns: evocacions d’altres conegudes catàstrofes militars (de la derrota de Adua a les guerres colonials, a la de Caporetto a la Gran Guerra), mencions als combatents feixistes que donaven “classes de retirades” i que passaven el temps als prostíbuls andalusos, retrats dels italians incapaços de fer la guerra… tot va servir, quan es tractava de crear i reforçar el “mite de Guadalajara”. No obstant això, un cop terminat l’enfrontament, a finals del mes, els diaris van moderar novament els seus tons bel·licosos. Acabada la – comprensible – eufòria per la victòria, la premsa va passar a anàlisis més raonades de l’episodi, amb especial atenció als possibles futurs moviments (diplomàtics i militars) d’un Mussolini humiliat i amb un consistent esforç per a separar el règim italià dels seus ciutadans. És aquest, potser, el tret més original de la actitud dels diaris republicans: al costat d’unes violentíssimes crítiques al feixisme, van proliferar els articles sobre els desafortunats legionaris capturats en el curs de la batalla, amb una sèrie de detalls fins i tot patètics sobre les seves vicissituds. Si pensem al contemporani maniqueisme de la propaganda mussoliniana (per la qual tots els republicans eren criminals despietats), la voluntat republicana de presentar els italians com a víctimes del seu govern es fa notar per la seva originalitat, i representa una de les conseqüències potser més inesperades de la Batalla de Guadalajara.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Batalla de Guadalajara

Batalla de Guadalajara

El dia en què va caure Mubarak

diumenge, 19/02/2012

La tarda anterior els mitjans de comunicació internacionals, citant fonts de la CIA, donaven per feta la dimissió de Hosni Mubarak aquella mateixa nit. Però, el raïs egipci es va reafirmar en què no abandonaria el poder en un discurs pronunciat poc abans de la mitjanit. La ira, en forma de sabates llançades contra les grans pantalles que transmetien el discurs, es va desfermar a la plaça de Tahrir. Després de tres setmanes de protestes i amb el precedent de Tunísia, on Zine El Abidine Ben Ali havia dimitit el 14 de gener, hom esperava que Mubarak dimitís. Fou una nit molt tensa, a la plaça de Tahrir i als despatxos del Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA).

L’endemà em trobava a Casablanca dinant en un restaurant del port. De fons una gran pantalla de televisió que transmetia  France 24. Al voltant de les quatre de la tarda es produí la notícia, Mubarak finalment havia dimitit. Es produïren alguns tímids aplaudiments i sonaren els mòbils. Era l’11 de febrer del 2011.

A Marroc se seguien amb un cert escepticisme els esdeveniments de Tunísia i Egipte, però, sens dubte, aquella notícia acabà d’alimentar el malestar que pocs dies després prendria la forma de manifestacions organitzades pel moviment 20 de febrer. ¿Què havia succeït aquella llarga nit del 10 a l’11 de febrer? Dies després se sabia que la pressió dels Estats Units havia estat decisiva per decantar al CSFA. En efecte, des dels Acords de Camp David (1978), que segellaren la pau en entre Egipte i Israel, el país del Nil era el segon que rebia més ajuda militar de Washington (el primer és Israel) i alts comandaments egipcis assistien a cursos en acadèmies militars dels Estats Units. Això havia contribuït a establir una xarxa de complicitat entre els dos col·lectius de militars i el missatge que arribà des de la Casa Blanca era molt clar: la situació és irreversible, la gent n’està farta del règim, de la corrupció i de la repressió; o deixeu caure a Mubarak o la revolució us arrossegarà també a vosaltres. Del discurs de la nit del 10 de febrer, inspirat per la seva dona i el seu fill, Mubarak passà al discurs de la seva dimissió, seguint les orientacions del CSFA. Fonts diplomàtiques asseguren que per forçar la decisió final de Mubarak resultà fonamental que ell mateix veiés la reacció de la plaça de Tahrir en escoltar el seu discurs de la nit anterior. Fou llavors quan sembla que va dir: prefereixo que els egipcis em recordin com l’heroi de la guerra del 1973, que no pas com el botxí del meu poble. Patètic, perquè la gran majoria dels manifestants no podien recordar la guerra del 1973, o no havien nascut o eren massa petits, i si en canvi recordaven la repressió del règim que vivien en carn pròpia.

A finals del 2011 se celebraven eleccions legislatives i el gener del 2012 es constituïa un Parlament que redactarà una nova Constitució. Els resultats són els que preveien molts analistes si les eleccions es realitzaven en un clima de relativa llibertat malgrat la pervivència de la violència (la repressió va provocar 60 víctimes durant la campanya electoral): victòria contundent del Partit de la Llibertat i la Justícia (Germans Musulmans) amb 127 diputats (el 38% sobre un total de 332; 10 més són nomenats pel president de la República, actualment el mariscal Mohamed Hussein Tantaui, i 166 reservats a candidats independents); Al Nur, partit salafista ultraconservador, 96 escons, el 29%; l’històric Wafd, 36, l’11%; els liberals del Bloc Egipci, 33, el 10% i l’excisió dels Germans Musulmans, Al Wasat, 10, el 3%. En total, amb els diputats independents, els partits islamistes -que no necessàriament comparteixen objectius, models ni estratègies- controlen gairebé les dues tercers parts de la cambra.

Aquests resultats, previsibles pels que coneixien la realitat egípcia i el pes de la repressió sobre els islamistes i la seva acció social en favor dels més desvalguts, inquieten les cancelleries i l’opinió pública occidentals. És un islamisme arrelat a la societat egípcia i que, en el cas dels Germans Musulmans -no d’Al Nur-, es defineix com una opció moderada que aposta per l’establiment d’un règim democràtic amb particularitats pròpies de la tradició religiosa-cultural d’Egipte i amb la mirada posada parcialment en Turquia i que, sens dubte, s’ha vist beneficiat per la seva millor organització i la visualització que li donà la repressió de Mubarak.  Molt més preocupant que la victòria dels Germans Musulmans, que han negat la seva intenció de formar un govern islamista, és el paper de l’exèrcit que, malgrat les manifestacions perquè traspassi el poder a un govern civil, es nega a deixar-lo per no perdre els beneficis que li reporta el control d’entorn d’una gran part de l’economia (Mohamed el Baradei ha retirat la seva candidatura a les eleccions presidencials en considerar que encara perdura l’antic règim). I més preocupant encara seria un possible pacte entre els Germans Musulmans i el CSFA on els primers ostentarien l’hegemonia social i formalment política i el segon seguiria conservant el poder a l’ombra en una mena de mubarakisme sense Mubarak. Encara queda, doncs, un llarg camí per recórrer perquè el poble egipci conquereixi la llibertat i es desfaci de l’ombra allargada i amenaçadora i corrupta de l’exèrcit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14 de febrer de 2012]

Hosni Mubarak

Hosni Mubarak

Després del final de la violència (per saber més del final d’ETA)

dilluns, 13/02/2012

L’any 2011 passarà a la història com el de la fi de la violència d’ETA després de més de quatre dècades d’atemptats i gairebé un miler de víctimes. El 2009 vaig publicar un llibre (Euskadi: crònica d’una desesperança) en què resseguia la història del conflicte basc i les seves implicacions en la política espanyola i basca des de mitjan dels cinquanta fins al fracàs del procés per un final dialogat de la violència (2006) i la constitució del primer govern del PSE després de les eleccions del març d’aquell any. Des del desembre passat, el lector disposa de dos llibres essencials que, des de perspectives diferents però complementàries, expliquen com ha estat el procés del final de la violència d’ETA. Són el d’Antoni Batista, Adios a las armas, i el de Jesús Eguiguren i Luis Rodríguez Aizpeolea, ETA, las claves de la paz.

El primer fa un ampli recorregut per l’evolució seguida pels diferents actors del procés –i especialment per l’esquerra abertzale, clau per imposar la política en detriment de la lluita armada– després del fracàs del procés que ETA dinamità amb l’atemptat de la T4 de Barajas, sense oblidar el paper jugat per determinades institucions catalanes i la predisposició d’alguns col·lectius de víctimes que, a contracorrent d’unes associacions dominades per l’extrema dreta, aposten per la reconciliació dins dels marges que acota el marc jurídic i penitenciari actual. El segon és un relat en primera persona de les negociacions dutes a terme, primer, entre el PSE i Batasuna a Euskadi i, després, entre el govern espanyol i ETA amb la mediació del Centre Henri Dunant a Suïssa i Noruega. El text permet seguir la posició del govern espanyol (Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba) i les dissensions que afectaren la direcció d’ETA, sobretot a partir de la substitució com a interlocutor de José Antonio Urrutikoetxea, clau en tot el procés com ja va preveure Xabier Arzalluz el 2004, per Javier López Peña la tardor del 2006. El canvi visualitzava el desplaçament de la direcció d’ETA cap a les posicions contràries a la negociació i, en darrera instància, com preveia el sociòleg Ander Gurrutxaga, que ETA prenia el camí de la grapització i d’un final per implosió.

Després del final de la violència, resta ara conquerir la pau, que és el camí més difícil, el de la reconciliació i la normalització ciutadana, sense oblit del dany causat a les víctimes. S’han començat a fer alguns passos en aquest camí, com ara el dels “presos compromesos amb l’irreversible procés de pau” que, la tardor del 2011, participaren en tallers de debat a la presó, on parlaren amb algunes víctimes sobre la violència, les víctimes i la pau a Euskadi. Són els mateixos que han fet una profunda reflexió sobre les conseqüències de la lluita armada, el dany causat a les víctimes i les seves famílies i la necessitat de reparar aquest dany en la mesura de les seves possibilitats. En alguns casos arribaren a sol·licitar el perdó i, en tots, mostraren el seu penediment pel mal causat. Són, certament, encara una minoria, però no hi ha cap altre camí, tal com demostra el cas irlandès. Les víctimes tenen plena llibertat per acceptar o rebutjar aquestes trobades, però sens dubte actituds com ara les mostrades per Robert Manrique, Rosa Lluch, Gorka Landaburu i tants d’altres ajuden a construir el camí de la pau. No es tracta d’oblidar, ni tan sols de perdonar, sinó de complir la llei, que no vol dir venjança sinó justícia, i no tancar les portes al penediment i la reinserció. Fóra bo també, per tant, que el govern activés polítiques de reinserció i que esmenés algunes situacions penitenciaries com ara la d’Arnaldo Otegi, que en l’actual situació no tenen sentit.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat al diari Avui el 9 de febrer de 2012)

Adios a las armas. Antoni Batista

Curs Conflictes i Convergències en el Món Actual

dimarts, 31/01/2012

És un curs adreçat a alumnes de la UB (poden obtenir 2 o 3 crèdits) però obert al públic en general fins al límit de l’aforament. En aquest enllaç podeu veure el programa i tota la informació necessària per assistir-hi.

El reconeixement internacional de l’Estat palestí.

divendres, 9/09/2011

El 5 de Juny de 1967 a les 7h i 10 minuts, el comandant de les forces aèries israelianes, Mordechai Hod, donava l’ordre d’atac. En poques hores l’exèrcit d’Israel sorprenia els preparatius militars d’Egipte, Jordània i Síria, destruint la capacitat aèria i militar dels tres països àrabs. En els propers 6 dies, Israel va conquerir el Sinaí, els Alts del Golan, la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània.

La victòria en l’anomenada Guerra dels Sis dies, va dibuixar un nou mapa geopolític al Pròxim Orient: Israel, ocupava ara els territoris que el sionisme anomenava “El gran Israel”. Com a l’any 1948, el principal problema amb que es trobava el govern d’Israel i el sionisme era la població palestina. La Declaració Universal dels Drets Humans i l’ordre internacional de la Guerra Freda, no permetien una segona Nakba, malgrat que 250.000 palestins havien estat ja expulsats de Cisjordània. Des de l’hotel Ambassador, al barri de Sheikh Jarrah a Jerusalem Est, alguns consellers israelians, ja van aconsellar el que quaranta anys mes tard la comunitat internacional, els propis palestins i els països àrabs reclamen i accepten sense embuts: la creació d’una entitat estatal palestina a Gaza i Cisjordània que firmés un acord amb Israel, i la devolució del Sinaí i els alts del Golan, a canvi d’un reconeixement i un acord de pau definitiu amb Egipte i Síria respectivament.

La solució del govern d’Israel, malgrat temptejar aquestes possibilitats, va ser mantenir l’ocupació militar sense annexionar-se aquests territoris, excepte Jerusalem Est, de la qual va ser annexionat el territori però no la seva població. Pocs dies després de la victòria militar, grups d’israelians jueus amb el suport del govern i l’exèrcit s’instal·laven a les zones ocupades, construint nous centres d’habitatges i expropiant grans extensions de terres. Començava així el que avui és un dels principals atzucacs per a una sortida negociada del conflicte: els assentaments.

Des d’un bon principi, els experts en dret internacional van assenyalar la il·legitimitat d’Israel de mantenir els territoris sota ocupació i la seva colonització, fet que significava una violació de gran part de la IV Convenció de Ginebra. El 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar per unanimitat la resolució 242 que obligava a Israel a retirar-se dels territoris ocupats, a tornar a les fronteres del 4 de juny de 1967, al reconeixement de la sobirania, la integritat territorial, i la independència política de cada Estat, i a buscar una solució per a els refugiats. Aquesta resolució ha estat la base de totes les negociacions posteriors al Pròxim Orient.

La resolució 242 va ser acceptada per Jordània i Egipte d’una forma molt ràpida, Síria la va reconèixer  l’any 1973, i també ho va fer l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), amb la declaració d’independència de l’Estat palestí al 1988.

L’OAP havia estat reconeguda internacionalment com a legitima representant del poble palestí i acceptada com a membre observador a l’Assemblea General i als diferents organismes del Sistema de Nacions Unides l’any 1974, quan Yasser Arafat s’havia dirigit a l’Assemblea demanant no fer caure la branca d’olivera que duia a la mà. El 1988, amb la resolució 177 del 43è període de sessions, l’Assemblea General prenia nota de la declaració d’independència de Palestina i afirmava “la necessitat que es permeti al poble palestí exercir la seva sobirania al seu propi territori ocupat des de 1967”.

Es posaven així les bases per a una solució basada en dos estats, Israel i Palestina. El procés de pau va donar lloc a la creació de l’Autoritat Palestina, sobre Gaza i Cisjordània, que només pot exercir el control complet a menys del 8% del territori ocupat. Tot i el fracàs de l’esmentat procés de pau, el 12 de març de 2002 el Consell de Seguretat aprovava la resolució 1397, en la qual afirmava la visió regional dels dos estats.

La política de fets consumats i més de quaranta anys d’ocupació d’aquests territoris han modificat de forma substancial la realitat sobre el terreny. Els assentaments no es van aturar, sinó que han crescut de forma exponencial. Actualment hi ha aproximadament uns 120 assentaments a Cisjordània, on hi viuen 300.000 colons i aproximadament 12 grans barris il·legals a Jerusalem Est, on hi viuen més de 200.000 colons. També trobem uns 100 assentaments anomenats “llocs avançats” que el propi Israel declara il·legals, i malgrat que sovint en desallotja alguns, al cap del temps la majoria són reconeguts de facto. Amb la construcció del mur de separació, des de l’any 2002 la majoria dels assentaments de Cisjordània han quedat annexionats a la banda israeliana del mur. El mur, que ha estat declarat il·legal pel Tribunal Penal Internacional, no segueix les fronteres de la línia verda, és a dir aquella de les fronteres reconegudes internacionalment prèvies a la guerra del 1967, sinó que annexiona més d’un 9% d’aquest territori. A Gaza, els colons van ser desallotjats el 2005, un any abans de l’inici del bloqueig de la franja.

Davant la negativa del govern de Benjamin Netanyahu d’aturar els assentaments, bloquejant així l’inici d’unes converses de pau, l’estratègia palestina ha estat tornar l’arena internacional. En el 66è període de sessions de les Nacions Unides que comença aquest setembre, l’Autoritat Palestina ha presentat una proposta de resolució de reconeixement de l’Estat palestí en les fronteres prèvies a la guerra de 1967 i amb Jerusalem Est com a capital així com una petició d’admissió com a membre de les Nacions Unides. La iniciativa ha concitat un ampli suport internacional, amb la qual cosa l’Assemblea General podria reiterar de forma més explicita el reconeixement de l’Estat palestí. Ara bé, com que els Estats Units ja han anunciat que exerciran el seu dret de veto al Consell de Seguretat, l’Estat palestí no podrà assolir la categoria de membre de ple dret i l’OAP o bé l’Autoritat Palestina continuaran ocupant el lloc de membre observador.

[Autor: Oscar Monterde]

Ussama Ben Laden

dilluns, 9/05/2011

El passat 2 de maig de 2011, les tropes d’elit dels Estats Units mataven a Ussama ben Laden a Abottabad, una ciutat a 80 quilòmetres al nord de Islamabad, al Pakistan. Finalitzava així la persecució més gran de la història contra un sol home. Qui era aquest personatge? com i perquè va arribar a ser l’enemic nº1 dels Estats Units? Quines repercussions ha tingut la seva figura en les polítiques dels Estats Units amb el món àrab i musulmà?

Ussama Ben Laden, va néixer a Riad, Aràbia Saudita,  el 10 de març de 1957, fill de Muhamad bin Awad bin Laden, un immigrant procedent del Iemen del Sud -aleshores colònia britànica- que es va enriquir durant els anys cinquanta amb inversions en diferents sectors de l’economia saudita, les quals l’aproximen a la casa reial.

Ussama va créixer a Jedah, va rebre una educació als centres més elitistes del país i de l’estranger. La tradició familiar el vincula als sectors islàmics més rigoristes del Wahabisme, una secta sunní vinculada des dels seus orígens al segle XVIII a la casa reial Saudita i que va impregnar de conservadorisme  el seu Estat. La interpretació especialment bel·ligerant de la Jihad (concepte que en principi designa l’esforç per ser bon musulmà) no només com a defensa de la fe sinó per a la seva imposició sobre les altres, marcarà profundament el rerefons ideològic del futur terrorista.

A principis dels setanta Ussama ben Laden va entrar en contacte amb grups islàmics rigoristes de l’Aràbia Saudita però no fou fins finals d’aquella dècada que tingué lloc l’esdeveniment que canviaria per sempre més la seva vida. Al 1979 té lloc la invasió soviètica de l’Afganistan la qual va despertar la solidaritat amb els grups de resistència afganesos de molts grups islamistes arreu dels països àrabs.

Als 22 anys, ben Laden  va debutar a l’escenari afganès amb el suport dels serveis secrets de l’Aràbia Saudita, del Pakistan i dels Estats Units, tres països molt interessats en posar fi a la presència soviètica a l’Afganistan i evitar la influència creixent de l’ Iran. Així des de 1980 Ussama ben Laden va organitzar camps d’entrenament militar, va dirigir tasques de reclutament i va captar donacions per a la Jihad, a través de la creació de l’Oficina de Serveis als Mujahidín creada juntament amb Abdullah Yusuf Azzam. Els suports internacionals i el reclutament li van permetre tenir el 1986 un mini exèrcit al seu comandament d’entre 12000 i 20000 homes que juntament amb les xarxes d’integristes de l’exterior van formar al 1988, Al-Qaida, “la Base”.

Després de la retirada soviètica d’Afganistan, l’any 1989,  Ussama començà la seva predicació per una Jihad continuada, fet que el condueix a la ruptura amb Azzam. La mort d’aquest, deixa el control d’ Al-Qaida en mans d’Usama bin Laden i d’ Ayman al-Zawahiri. Amb una gran riquesa acumulada, el primer  retorna a l’Aràbia Saudita i entra als cercles d’influència del rei Fahd amb la qual cosa aconsegueix el control d’un nou conglomerat d’empreses, algunes d’elles heretades de la família. Els grans beneficis econòmics li permeten continuar amb les tasques assistencials a la població afganesa i finançar el seu projecte de Jihad global, centrada encara en aquesta regió.

La invasió de Kuwait per l’Irak de Sadam Hussein el 2 d’agost de 1990, va convulsionar el Pròxim Orient i al mateix Usama bin Laden. El suport de l’Aràbia Saudita a la coalició internacional i l’arribada de desenes de milers de soldats dels Estats Units a la Península Aràbiga van indignar profundament al cap  d’Al-Qaida, que es va proclamar de seguida portaveu del nuclis contraris a la política del règim saudita. Les relacions amb el rei es van trencar, al refusar aquest donar suport als combatents de ben Laden per a oposar-se a Sadam, optant, en el seu lloc,  per els nord-americans.

A partir d’aquest moment ben Laden comença a proclamar la Jihad contra Occident i inicia els atacs contra els interessos occidentals. La visió reduccionista que tenia de l’ islam i de la Jihad impedirà però que Al-Qaida es transformi en un moviment de masses als països àrabs i sigui tan sols un grupuscle  amb els recursos suficients per dur a terme accions a nivell internacional. La reacció contra l’Estat Saudita, obligà al seu dirigent a  exiliar-se al Sudan, sota la protecció del general Umar al -Hasan al-Bashir, i des d’on va continuar consolidant les seves inversions en sectors estratègics.

Un conjunt d’atemptats perpetrats als anys noranta a Somàlia i als subterranis del World Trade Center a Nova York, assenyalen sense dubte cap a les seves xarxes d’influència i la seva direcció.  Les pressions dels Estats Units, van dur a la família de bin Laden a trencar relacions amb el germà descarrilat, retirant-li la nacionalitat saudita, i intervenint els seus comptes bancaris. Els atemptats, però van continuar, el 13 de novembre de 1995 a Riad, i al 1996 a Dhahrán.

Les pressions americanes sobre Jartum, el van obligar a canviar d’ubicació. L’ascens dels Taliban a l’Afganistan el setembre de 1996, i l’establiment d’un estat teocràtic, li van proporcionar un refugi ideal. Les relacions amb el Mul·là Omar, líder espiritual dels Taliban, li van permetre establir una base important de reclutament i entrenament per la seva Jihad global, al mateix temps que establia una influència cada vegada més forta sobre el règim. L’objectiu de ben Laden era aïllar internacionalment el règim afganès per fer-lo cada cop més dependent d’Al-Qaida.

Davant la cadena d’atemptats que es produeixen a l’Àfrica, – els més importants a Nairobi i Dar es Salam, capitals de Kenya i Tanzània respectivament -, l’any 1998, els Estats Units van iniciar amenaces i represàlies contra els països que acollien i donaven suport a les xarxes d’ Al-Qaida. Per una banda, mitjançant bombardejos i atacs contra objectius suposadament terroristes assolint l’efecte contrari al buscat. La destrucció d’infraestructures i la mort de població civil van despertar més solidaritat entre les poblacions locals envers la causa dels jihadistes. I per altra banda, mitjançant la diplomàcia internacional. El govern de Bill Clinton va iniciar sancions contra el govern afganès. La resolució 1267 del Consell de Seguretat  de les Nacions Unides del 15 d’octubre de 1999,  castigava a un estat membre per no lliurar un sospitós i mencionava explícitament el personatge que es convertirà, dos anys més tard, en la imatge pública del terrorisme internacional. Les pressions internacionals van obligar a Ussama ben Laden, a reforçar les mesures de seguretat, i donar la sensació d’haver desaparegut encara que Al-Qaida, sota la seva direcció, va continuar amb els atemptats, principalment a països musulmans.

La victòria dels republicans l’any 2000 als Estats Units, va canviar dràsticament el rumb de la política nord-americana. Tot i que les agències de seguretat estaven advertides de que Al-Qaida preparava un atemptat als Estats Units, ningú no s’esperava la magnitud de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. La nova lluita contra el terrorisme va permetre als neoconservadors estendre la lluita concreta contra un grup criminal (Al-Qaida) i convertir-la en un conflicte mundial amb l’islam. Ussama ben Laden va aconseguir així ser el punt de mira i elevar la seva figura a la d’enemic públic número 1 del món.

La reacció dels Estats Units, va ser immediata i encara avui se’n pateixen les seves conseqüències. La intervenció a l’Afganistan va obligar als jihadistes a la dispersió i Ussama ben Laden, va desaparèixer als confins afgano – pakistanesos. La caiguda dels Taliban va suposar un cop fort per al seu lideratge. Malgrat tot, la propaganda i l’ús cada cop més intens d’Internet van permetre al líder d’Al-Qaida, prosseguir amb els seus objectius.

A continuació, ben Laden, va iniciar una campanya a l’Aràbia Saudita, amb diverses accions i confrontacions amb el règim de Riad. La prioritat del front sobre Aràbia Saudita havia estat sempre present en el pensament del jihadista. Al mateix temps va ser capaç de respondre a la pressió internacional amb atemptats a Europa com els de l’11 de març de 2004 a Madrid o el 7 de juliol de 2005 a Londres.

La devastació que va provocar la invasió de l’Iraq, el 20 de març de 2003, per part dels Estats Units, va permetre a Abu Musad al-Zarqawi emir jordà de la Unificació i la Jihad, traçar un seguit de xarxes de suport i convèncer a ben Laden sobre la prioritat d’acció a l’Iraq. Entre 2004 i 2006 el líder va fomentar l’enfrontament no només contra els Estats Units sinó conra els grups xiites de l’interior. L’objectiu era establir un nou emirat jihadista, el substitut del territori perdut a l’Afganistan. Els intents d’establir un comandament conjunt, però, van generar divisions entre les organitzacions. Els islamistes iraquians es negaven a obeir les actituds reduccionistes respecte els xiites i l’islam. D’aquesta manera, Ben Laden i el seu intent d’establir un Jihidistan a l’Iraq, es van veure frustrats a l’ hivern del 2007-2008. Aquest fet el va obligar a retirar-se al Pakistan, reculant precisament allà on havia iniciat la seva trajectòria per continuar amb les seves accions alimentant les diferents branques de l’organització i la propaganda de la seva Jihad mundial.

El cert és que Ben Laden havia impulsat un guerra contra el propi islam. La victòria de Barak Obama a les eleccions presidencials nord-americanes de 2008 va significar un gir en la política dels Estats Units. El nou president, apostava per la reconciliació i el respecte a l’islam i frustrava els plans de ben Laden que en els seus últims missatges intentava renovar l’enfrontament militar. El canvi de la retòrica dels Estats Units venia acompanyat també per l’abandonament i l’aïllament que els moviments islamistes feien a les xarxes d’Al-Qaida. Els intents de penetrar a Gaza i al Líban van resultar un fracàs. I es que com apunta Jean Pierre Filiu, la primera i la més important mort de bin Laden, la ideològica, es va produir amb l’onada de revoltes per la llibertat al món àrab. La segona, la física, es produïa el 2 de maig, a Abbottabad, en un assalt de venjança a l’estil Western que encara avui caracteritza la política militar dels Estats Units.

(Autor: Oscar Monterde)